BRIAN WILSON, LA MORT D’UN GENI

 

Ja fa unes setmanes va morir Brian Wilson, que va fundar a Califòrnia el mític grup The Beach Boys amb els seus germans Carl i Dennis, el seu cosí Mike Love i el seu amic Al Jardine. Brian era l’únic dels tres germans que encara restava viu.

The Beach Boys va ser un fenomen de la musica surf, en particular, i del pop nord-americà, en general, durant el primer lustre de la dècada dels 60, quan la banda va facturar un hit rere l’altre, amb una temàtica d’estiu, platges, noies, festes i, evidentment, surf, i només els britànics The Beatles va impedir que estigui considerada la millor formació del decenni pel que fa a nivell mundial.

No obstant, Brian va decidir deixar les nombroses i esgotadores gires del grup per centrar-se en els estudis de gravació. En un període en què el moviment hippy feia acte d’aparició a la costa oest nord-americana, Wilson va experimentar amb substàncies al·lucinògenes com l’LSD i el rock psicodèlic, època en que va aparèixer una de les obres mestres de la música pop – rock: “Pet sounds”.

Tot i certa oposició dels seus companys, sobretot de Jardine, Brian va aconseguir canviar el rumb de The Beach Boys, però no se’n va sortir amb la confecció d’un projecte complex i complicat, “Smiley”, el qual completaria bastants anys després. Wilson va passar més tard per greus problemes mèdics i mentals, segurament derivats de les seves addiccions, però va poder renéixer espectacularment.

ÀLBUMS IMPRESCINDIBLES DE POP – ROCK: PRONOUNCED LEH-NERD SKIN-NERD (LYNYRD SKYNYRD)

 

Entre finals dels anys 60 i la primera meitat dels 70, va tenir lloc un renaixement de l’orgull de pertinença del sud dels Estats Units, el gran derrotat en la Guerra de Secessió que havia tingut lloc en el llunyà segle XIX. Va ser aleshores quan van sorgir vàries bandes de l’anomenat southern rock, en què les principals van ser The Allman Brothers Band i Lynyrd Skynyrd.

Lynyrd Skynyrd, que va prendre el seu curiós nom d’un professor de gimnàstica que havien tingut a l’escola els seus components, es va fundar a la localitat de Jacksonville, a l’estat de Florida, i inicialment va comptar com a integrants amb Ronnie van Zandt (veu), Gary Rossington (guitarra), Allen Collins (guitarra), Ed King (baix), Bob Burns (bateria) i Billy Powell (teclats). .

L’àlbum de debut va ser l’esplèndid “Pronounced Leh-nerd skin-nerd”, un dels grans treballs de la dècada dels 70 i que compta amb tres extraordinàries cançons: “”Tuesday gone”, “Simple man” i tot un clàssic com “Free bird”, dedicat al gran guitarrista Duanne Allman, que havia trobat la mort feia poc temps en un accident de motocicleta.

Lynyrd Skynyrd va aconseguir mantenir certa qualitat amb “Second helping”, on es troba la popular “Sweet home Alabama”, una crítica als temes “Southern man” i “Alabama” de Neil Young, en què el cantautor canadenc criticava el racisme dels estats meridionals dels Estats Units, però va anar perdent força a poc a poc, fins que un accident aeri va provocar la mort del cantant Van Zandt, el guitarrista Steve Gaines, que s’havia incorporat al grup feia poc temps. i la seva germana, la corista Cassie Gaines.

LES MEVES PREFERÈNCIES: THE KINKS

 

Any: 1967.

1a cançó: Lola.

2a cançó: You really got me.

3a cançó: Afternoon tea.

Àlbum: Something else by the Kinks.  

Àlbum de risc: The Kinks are the Village green preservation society.

Decisió: confiar en les lletres iròniques i sarcàstiques de Davies.

LES MEVES PREFERÈNCIES: NEIL YOUNG

 

Any: 1972.

1a cançó: After the gold rush.

2a cançó: Down by the river.

3a cançó: Heart of gold.

Àlbum: Harvest.

Àlbum de risc: Rust never sleeps.

Decisió: mantenir en tot moment una carrera molt autèntica.

ÀLBUMS IMPRESCINDIBLES DE POP – ROCK: WHO’S NEXT (THE WHO)

 

Es comenta sovint que, durant el principi de la seva trajectòria, The Who es va unir al moviment mod més per interès que no pas per convicció, fet que no va evitar que el quartet britànic, format per Pete Townshend, Roger Daltrey, John Enwhistle i Keith Moon, fos el més popular del corrent gràcies a hits com “My generation” o “The kids are alright”.

L’any 1969, Townshend, guitarrista i compositor dels grans èxits del grup anglès, va decidir canviar de registre i escriure una òpera rock, “Tommy”, sobre les vivències d’un noi sord, mut i cec. L’obra va assolir un important èxit i també els hi va obrir les portes dels Estats Units, en un any en què el quartet va actuar a l’històric festival hippy de Woodstock.

S’ha dit en alguna ocasió què Pete no se’n va sortir quan cercava la confecció d’una altra òpera rock i que finalment va apostar per un àlbum convencional, el magnífic “Who’s next”, sempre he pensat que la millor obra de The Who. El disc, que alterna el rock amb nous estils com el rock progressiu o el rock dur, conté pistes com les superbes “Baba O’Riley” i “Behind blue eyes”, a més de “Te song is over” o la desencantada “Won’t get fooled again”.

Posteriorment, The Who es retrobaria amb la moda mod, amb el doble àlbum “Quadrophenia”, una nova òpera rock sobre els enfrontaments entre rockers i mods a les platges de Brighton, i entraria en una fase menys brillant, fins que la mort del bateria Moon va tancar l’època clàssica del grup britànic, que malgrat tot ha seguit endavant fins el nostres dies, ja només, per la mort d’Enwhistle, amb Townshend i el vocalista Daltrey.

ÀLBUMS IMPRESCINDIBLES DE POP – ROCK: THE RISE AND FALL OF ZIGGY STARDUST & THE SPIDERS FROM MARS (DAVID BOWIE)

 

Els inicis de David Bowie no van ser precisament fàcils, doncs el primer àlbum del compositor londinenc va passar bastant desapercebut i no va aconseguir cridar l’atenció del públic fins a la confecció del segon treball de llarga durada, ”Space Oddity”, sobretot pel que fa al single del mateix títol.

Posteriorment, Bowie es va convertir en la gran estrella del glam rock, el moviment que va marcar la música pop – rock durant el primer lustre de la dècada dels 70, període en que va editar “The man who sold the world”, “Honky dury”, que conté el clàssic “Life of mars”; el magnífic “The rise and fall of Ziggy Stardust of mars” i “Aladdin sane”.

El tercer dels treballs descrits en l’anterior paràgraf és una autèntica obra mestra i, sense cap mena de dubte, pot trobar-se perfectament en el top 10 dels millors àlbums de tots els temps. En el disc, de caràcter conceptual, es poden trobar extraordinàries peces com “Five years”, “Moonage daydream”, “Starman”, “Lady Stardust”, “Star” o “Ziggy Stardust”.

Però l’artista anglès no va voler romandre massa temps en el glam i va començar la seva època de freqüents canvis de registre, fins el punt de ser considerat el gran camaleó del gènere rock, apropant-se a la música soul amb el treball “Young americans” o, de la mà de Brian Eno, excomponent de Roxy Music, signar a Berlín l’avantguardista trilogia formada per les obres “Low”, “Heroes” i “Lodger”.

PREGUNTES SOBRE ANYS 80: LA CONSOLIDACIÓ DE LA NEW WAVE

 

En quin any va sorgir: 1979.

On va sorgir i es va consolidar ? Tant a la Gran Bretanya com els Estats Units.

Quines en van ser les principals bandes ? Joy Division, Echo & the Bunnymen, The Cure, Dépéche Mode (foto), The Human League, Duran Duran, Spandau Ballet, Adam & the Ants, Culture Club, China Chrisis, Eurythmics, Orchestral Manouvres in the Dark i New Order.

Quines van ser les principals característiques ? Gèneres com el postpunk i el synth pop, moviment dels nous romàntics i ús exhaustiu de teclats i sintetitzadors.

LES MEVES PREFERÈNCIES: DAVID BOWIE

 

Any: 1972.

1a cançó: Ziggy Stardust.

2a cançó: Five Years.

3a cançó: Heroes.

Àlbum: The rise and fall of Ziggy Stardust and the spiders from mars.

Àlbum de risc: Low.

Decisió: no romandre massa temps al glam rock, per deixar un llegat extraordinari.

ÀLBUMS IMPRESCINDIBLES DE POP – ROCK: THE QUEEN IS DEAD (THE SMITHS)

 

A la dècada dels 80, en el marc de la new wave, va triomfar espectacularment l’ús de teclats, sintetitzadors o caixes de ritme, mitjançant formacions com Dépéche Mode, The Human League, Duran Duran, Eurythmics, Orchestral Manouvres in  the Dark o New Order, deixant en un segon pla el típic grup format per cantant, guitarrista, baixista i bateria, trencant aquesta tendència el conjunt de Manchester The Smiths.

El quartet, que per tant va tornar a posar d’actualitat el pop – rock elèctric,  va ser fundat a Manchester i va tenir com a components Morrissey, Johnny Marr, Andy Rourke i Mike Joyce. El cantant Morrissey, que es va fer càrrec de les lletres, i el guitarrista Marr, que es va ocupar de la música, van formar el millor tàndem compositiu britànic des dels temps dels beatles John Lennon i Paul McCartney i els Stones Mick Jagger i Keith Richard.

La banda anglesa va debutar amb un ben rebut àlbum de títol homònim, va presentar més tard “Meat is murder” i seguidament va editar la seva obra mestra, “The queen is dead”, probablement el millor treball de la dècada dels 80 i on prenen part esplèndides cançons com “I know it’s over”, “Bigmouth strikes again”, “Cemetry gates” i les dues millors: “The boy with the thorn in his side” i “There is a light that never goes out”.

Tanmateix, The Smiths només gravarien un altre àlbum, “Strangeways, here we come”, doncs el grup de Manchester es va trobar amb problemàtiques com les addiccions de Rourke i sobretot les males relacions entre Morrissey i Marr. Després de la dissolució, el primer va emprendre una llarga i brillant carrera en solitari i el segon va fundar la formació Electronic.

PREGUNTES SOBRE ANYS 70: LA CONSOLIDACIÓ DEL HARD ROCK

 

En quin any va sorgir ? 1967.

On va sorgir i es va consolidar ? A la Gran Bretanya.

Quines en van ser les principals bandes ? Led Zeppelin (foto), Deep Purple, AC / DC i Aerosmith.

Quines van ser les principals característiques ? Enduriment del blues rock, vocalistes amb veus extraordinàries, gran importància de la guitarra i certa fusió durant els seus inicis amb el rock psicodèlic i el rock progressiu.

LES MEVES PREFERÈNCIES: PULP

 

Any: 1985.

1a cançó: The fear.

2a cançó: Underworld.

3a cançó: Dishes.

Àlbum: Different class.

Àlbum de risc: It.

Decisió: unir-se al brit pop després d’anys d’escàs èxit.

ÀLBUMS IMPRESCINDIBLES DE POP – ROCK: LONDON CALLING (THE CLASH)

 

Durant els inicis de l’era marcada pel punk rock, durant el segon lustre de la dècada dels 70, The Clash, format per Joe Strummer, Mick Jones, Paul Simonon i Terry Chimes, que va rotar a la bateria amb Topper Headon, va estar una mica enfosquit pels escàndols protagonitzats per un altre quartet, The Sex Pistols.

Tanmateix, el temps ha deixat la banda londinenca com la millor i més històrica del gènere, tot i que The Clash va anar molt més enllà de ser simplement una formació punk, encara que el seu primer àlbum de títol homònim va ser un treball genuí de l’estil. Posteriorment, el quartet editaria una obra de transició, “Give ‘em enough rope”, un disc molt reivindicat amb el pas del temps.

Posteriorment, el grup anglès gravaria la seva obra mestra, el doble venut a preu d’unitat “London calling”, on hi prenen part diversos gèneres com rock, ska, reggae i evidentment punk i en què la banda va mostrar clarament la seva ideologia progressista i clarament d’esquerres. En el disc es poden trobar magnífiques peces, com la que li dona títol, “Hateful”, “Rudie can’t fail”, “Spanish bombs”, “Clampdown” o “Train in vain”.

No obstant, després de presentar un treball tan extraordinari, The Clash va iniciar seguidament la seva davallada, tot i que el triple àlbum “Sandinista” (venut a preu de vinil senzill) encara va aguantar. Les diferències entre els dos líders, Strummer i Jones, van aguditzar la crisi, Mick va marxar per formar Big Audio Dynamite i un temps més tard Strummer, que va fundar The Mescaleros, va dissoldre el grup.

PREGUNTES SOBRE ANYS 60: EL SORGIMENT DE NOVES AVANTGUARDES AL REGNE UNIT

 

En quin any va sorgir: 1966.

On va sorgir ? A Londres.

Quines en van ser les principals bandes ? Pink Floyd (foto), Soft Machine, King Crimson, Nice, Atomic Rooster i Caravan.

Quines van ser les principals característiques ? Naixement dels estils psicodèlic, progressiu i simfònic, certa relació amb el moviment hippy, cançons de llarg minutatge, perícia instrumental, lletres complicades i críptiques, àlbums temàtics, contrapunt al beat imperant, actitud intel·lectual i auge de l’anomenat swinging London.

UNDERWORLD

 

Lloc de fundació: Cardiff (Gal·les – Regne Unit).

Formació clàssica: Karl Hyde (veu i guitarra) i Rick Smith (teclats i veu).

Dècades: 80, 90, 00, 10 i 20.

Gèneres: synth pop, dance, house, rock psicodèlic, rock experimental, rock electrònic, ambient i rock alternatiu.

Principal àlbum: Beaucoup fish (1999).

Altres fonamentals: Dubnobassswithmyheadman (1994) i Second touguest in the infants (1996).

El millor: van tocar tots els estils tecnològics.

El pitjor: la crisi comercial del segle XXI.

Grup fundat a Cardiff, la capital del País de Gal·les, que va comptar com a membres fixos Karl Hyde i Rick Smith. El conjunt britànic va utilitzar la totalitat de gèneres de noves tecnologies, com el synth pop, el dance, el house, el techno, l’electrònica, l’experimentació o l’ambient, aconseguint transitar per la seva millor època durant la dècada dels 90 del passat segle XX. Underworld ha compost força música per a sèries i cinema.

LES MEVES PREFERÈNCIES: THE CLASH

 

Any: 1979.

1a cançó: Rudie can’t fail.

2a cançó: Train in vain.

3a cançó: The guns of Brixton.

Àlbum: London calling.

Àlbum de risc: Give ‘em enough rope.

Decisió: anar molt més allà del punk rock.

PREGUNTES SOBRE ANYS 90: EL SORGIMENT DEL GRUNGE

 

En quin any va sorgir: 1988.

On va sorgir ? A la ciutat nord-americana de Seattle (foto).

Quines en van ser les principals bandes ? Green River, The Screaming Trees, Mudhoney, Nirvana, Pearl Jam, Soundgarden, Alicia in Chains, The Afghan Whigs i Hole.

Quines van ser les principals característiques ? Cabells llargs, barreja entre rock dur i punk, paral·lelisme amb la generació X del cinema, certs pessimisme i desesperança i estil causant del gran boom del rock alternatiu.

ÀLBUMS IMPRESCINDIBLES DE POP – ROCK: STICKY FINGERS (THE ROLLING STONES)

 

La controvertida mort del guitarrista i fundador del mític grup britànic, Brian Jones , substituït per l’exBluesbraker Mick Taylor, va obrir una nova etapa de The Rolling Stones, format també pels dos líders i compositors del grup, Mick Jagger (veu) i Keith Richard (guitarra), a més de Bill Wyman (baix) i Charlie Watts (bateria).

Segons la meva opinió, el quintet anglès va transcórrer per la seva millor època durant el final del decenni dels 60 i els inicis de la dècada dels 70, tot i que l’any 1971, en el festival d’Altamont, a l’estat nord-americà de Califòrnia, mentre actuaven els Stones, un noi negre va ser assassinat per un component dels Hell’s Angels, als quals incomprensiblement la banda havia atorgat les tasques de seguretat. Aquell mateix any, la formació londinenca va editar l’excel·lent obra “Sticky fingers”.

L’àlbum, considero que el millor que mai hagin gravat els Stones, compta amb algunes de les millors composicions de Jagger i Richard, com la popular “Brown sugar”, “Sway”, la magnífica “Wild horses”, “Can’t you hear me knocking” o l’extraordinària “Sister morphine”, la qual va co-escriure Marianne Faithfull, aleshores parella sentimental del vocalista, tot i que en el disc injustament no apareix en els crèdits.

Seguidament, la banda anglesa presentaria un altre fantàstic àlbum, el doble “Exile on Main st”, gravat en el retir a la Costa Blava francesa. Tanmateix, a continuació els Stones entrarien en una etapa de certa decadència, marcada pels discs “Goats head soup”, “It’s only rock’n roll” i “Black and blue”, en una etapa en què Ron Wood va entrar per Taylor, per ressorgir amb força a finals del decenni amb “Some girls”.

ÀLBUMS IMPRESCINDIBLES DE POP – ROCK: SGT. PEPPER’S LONELY HEARTS CLUB BAND (THE BEATLES)

 

L’any 1965, després de continuats concerts i gires, en un període que es va conèixer com el de la beatlemania, John Lennon (veu i guitarra), Paul McCartney (veu i baix), George Harrison (guitarra i veu) i Ringo Starr (Bateria) van prendre dues decisions: la primera abandonar els espectacles en directe i centrar-se en els estudis de gravació i la segona unir-se a les noves avantguardes sorgides a partit de l’any 1966, com la psicodèlia i l’ús d’instruments simfònics.

Després de la confecció de dos àlbums de transició, “Rubber soul” i el reivindicat “Revolver”, The Beatles va consolidar la nova època amb “Sgt. Pepper’s lonely hearts club band”, una obra conceptual, amb la presència de les lletres de les cançons, un fet llavors poc corrent, i la utilització tant de la música psicodèlica com de ritmes orientals procedents de l’Índia. 

Entre les pistes més significatives s’hi troben les dues versions de la cançó que li dona títol, la bella i trista “She’s living home”, “With  a little help from my friends”, que va interpretar Starr, i dos exemples de pop psicodèlic: “Lucy in the sky with diamonds” i la millor del disc, “A day in the life”, dues peces controvertides perquè la primera té les inicials LSD i la segona compta amb un passatge polèmic que va instar la BBC a prohibir-la. Finalment, “Strawberry fields forever” i “Penny lane”, que van aparèixer poc abans en format single de doble cara A, no hi van ser incloses.

Poc més tard de la presentació de l’àlbum, que encapçala molts rànquings realitzats per a experts, es va suïcidar el mànager Brian Epstein, que va portar una important desestabilització al quartet anglès, en una etapa en què Lennon i McCartney van empitjorar les seves relacions, deixant definitivament de col·laborar, tot i que van seguir signant junts, i Harrison es va enutjar per comptar poc alhora de les composicions. L’any 1970, van optar per la dissolució, amb un últim concert al terrat dels estudis Abbey Road. 

LES MEVES PREFERÈNCIES: THE SMASHING PUMPKINS

 

Any: 1991.

1a cançó: Disarm.

2a cançó: Today.

3a cançó: 1979. 

Àlbum: Siamese dream. 

Àlbum de risc: Mellon Collie and the infinite sadness. 

Decisió: confeccionar com a doble “Mellon Collie and the infinite sadness”.

PREGUNTES SOBRE ANYS 80: EL SORGIMENT DEL POP – ROCK INDEPENDENT I ALTERNATIU

 

En quin any va sorgir: 1979.

On va sorgir ? A la ciutat britànica de Manchester (foto).

Quines en van ser les principals bandes ? Joy Division, The Cure, Echo & the Bunnymen, Durruti Column, New Order, The Replacements, REM, Hüsker Dhu, Dinosaur Jr., The Jayhawks, Buffalo Tom, Nick Cave & the Bad Seeds i The Go Betweens.

Quines van ser les principals característiques ? petits segells discogràfics, emissores alternatives, escenes reduïdes i llunyania dels focus comercials.

LES MEVES PREFERÈNCIES: THE STROKES

 

Any: 2003.

1a cançó: Under control.

2a cançó: Razorblade.

3a cançó: The modern age. 

Àlbum: Room on fire. 

Àlbum de risc: Comedown machine. 

Decisió: mantenir sempre la mateixa formació.

PREGUNTES SOBRE ANYS 70: EL SORGIMENT DEL PUNK ROCK BRITÀNIC

 

En quin any va sorgir: 1976.

On va sorgir ? A la ciutat de Londres.

Quines en van ser les principals bandes ? The Sex Pistols, The Clash, Buzzcocks, Damned i Ultravox.

Quines van ser les principals característiques ? Crestes, cabells tenyits de diferents colors, arracades, cadenes, animadversió al rock progressiu i simfònic, conseqüència de la crisi econòmica, cançons de curt minutatge, velocitat de les guitarres, protesta i ràbia i la percepció de no haver cap futur.

LES MEVES PREFERÈNCIES: ARCADE FIRE

 

Any: 2007.

1a cançó: Intervention.

2a cançó: Windowsill.

3a cançó: Modern man. 

Àlbum: Neon bible. 

Àlbum de risc: Reflektor. 

Decisió: l’edició dels seus tres primers treballs de llarga durada.

COUNTING CROWS

 

Lloc de fundació: San Francisco (Califòrnia – Estats Units). 

Formació inicial: Adam Duritz (veu, teclats i harmònica), David Bryson (guitarra), Matt Malley (Baix), Steve Bowman (bateria) i Charlie Billingham (teclats). 

Dècades: 90, 00, 10 i 20.

Gèneres: pop, rock, folk rock i rock alternatiu. 

Principal àlbum: recovering the Satellites (1996).

Altres fonamentals: August and Everything after (1993) i Saturday nights & Sunday mornings (2008). 

El millor: el número u a Billboard de “Recovering the Satellites”.

El pitjor: els últims anys s’ho han pres amb força calma. 

El grup nord-americà Counting Crows va sorgir a la badia de San Francisco, al nord de l’estat oriental de Califòrnia, i va fer ús d’un rock d’arrels folk, de caire alternatiu, que ha tingut l’aprovació de la crítica i el beneplàcit del públic, que va assimilar molt bé els dos primers treballs de llarga durada de la banda estatunidenca: el debut “August and Everything after” i “Recovering the Satellites”, que es va enfilar a dalt de tot de la llista de Billboard.  

PREGUNTES SOBRE ANYS 60: EL SORGIMENT DEL FLOWER POWER

 

En quin any va sorgir ? 1966.

On va sorgir ? A la ciutat californiana de San Francisco.

Quines en van ser les principals bandes ? The Grateful Dead, Jefferson Airplane, The Mamas & the Papas i Country Jo & the Fish.

Quines van ser les principals característiques ? Cabells llargs, simbologia de les flors, defensa de la pau, l’amor i els drets socials, lluita contra la guerra de Vietnam i expansió per a l’estat de Califòrnia. 

LES MEVES PREFERÈNCIES: THE CURE

 

Any: 1985.

1a cançó: Just like heaven.

2a cançó: In between days.

3a cançó: Lovesong. 

Àlbum: The head on the door. 

Àlbum de risc: Disintegration. 

Decisió: editar una obra diferent com “Disintegration”. 

LES MEVES PREFERÈNCIES: BLUR

 

Any: 1994.

1a cançó: The universal.

2a cançó: End of the century.

3a cançó: Beetlebum. 

Àlbum: Parklife. 

Àlbum de risc: Modern life is rubbish. 

Decisió: unir-se al brit pop després dels dubtes inicials. 

LES MEVES PREFERÈNCIES: OASIS

 

Any: 1995.

1a cançó: Don’t look back in anger.

2a cançó: Live forever.

3a cançó: Stand by me. 

Àlbum: (That’s the story) morning glory. 

Àlbum de risc: Dig out your soul. 

Decisió: trobar la manera de triomfar també als Estats Units.

BUFFALO TOM

 

Lloc de fundació: Boston (Massachusets – Estats Units). 

Formació: Bill Janowitz (veu, guitarra i teclats), Chris Colbourn (baix i guitarra) i Tom Magginis (bateria). 

Dècades: 80, 90, 00, 10 i 20.

Gèneres: rock alternatiu. 

Principal àlbum: Buffalo Tom (1988). 

Altres fonamentals: Birdbrain (1990) i Let me come over (1993). 

El millor: la trobada amb Dinosaur Jr.

El pitjor: poca cosa es pot dir més enllà dels mitjans undegrounds. 

Trio encapçalat pel cantant, guitarrista i teclista Bill Janowitz que va sorgir a la ciutat de Boston, dintre del marc alternatiu que iniciava una transició de l’underground al mainstream, tot i que Buffalo Tom es va mostrar en tot moment en una escena alternativa. La seva estada a Amherst, localitat propera a l’urbs mes populosa de Massachusets, els hi va permetre prendre contacte amb un altre trio, Dinosaur Jr., que els hi va produir alguns discs. 

LES MEVES PREFERÈNCIES: SUEDE

 

Any: 1994. 

1a cançó: The power. 

2a cançó: We are the pigs.

3a cançó: Outsiders. 

Àlbum: Dog man star. 

Àlbum de risc: Bloodsports. 

Decisió: tornar als estudis i escenaris després de la profunda crisi. 

LES MEVES PREFERÈNCIES: THE SMITHS

 

Any: 1986. 

1a cançó: The boy with the thorn in his side. 

2a cançó: There is a light that never goes out.

3a cançó: I know it’s over. 

Àlbum: The queen is dead. 

Àlbum de risc: Meat is murder. 

Decisió: editar una obra mestra com “The queen is dead”.

RADIO 4

 

Lloc de fundació: Nova York (Nova York – Estats Units). 

Formació inicial: Anthony Roman (veu i baix), Tommy Williams (guitarra i veu) i Greg Collins (bateria i veu). 

Dècades: 00.

Gèneres: rock, punk revival, postpunk revival, dance, rave i rock alternatiu. 

Principal àlbum: The new song and dance (2000). 

Altre fonamental: Gotham ! (2002). 

El millor: apostar per una nova revitalització del punk rock. 

El pitjor: molt lluny dels focus comercials. 

Radio 4 va ser inicialment un trio sorgit al districte novaiorquès de Brooklyn que va reivindicar tant el punk rock com el postpunk, fet que va quedar clar quan el nom del grup va ser extret d’una cançó de Public Image Limited, comandat per John Lydon, exJohnny Rotten. La banda liderada per Anthony Roman es va mantenir sempre en una escena underground i només va editar quatre àlbums d’estudi, els quals van passar força desapercebuts al marge de l’escena alternativa. 

LES MEVES PREFERÈNCIES: THE WHO

 

Any: 1971. 

1a cançó: Baba O’Riley. 

2a cançó: Behind blue eyes.

3a cançó: My generation. 

Àlbum: Who’s next. 

Àlbum de risc: Tommy. 

Decisió: ser pioners en les òperes rock. 

LES MEVES PREFERÈNCIES: BOB DYLAN

 

Any: 1966. 

1a cançó: Visions of Johanna. 

2a cançó: Just like a woman.

3a cançó: Like a rolling stone. 

Àlbum: Blonde on blonde. 

Àlbum de risc: Nashville Skyline. 

Decisió: electrificar la seva música. 

THE TEARDROP EXPLODES

 

Lloc de fundació: Liverpool (Anglaterra – Regne Unit). 

Formació inicial: Julian Cope (veu i baix), Alan Gill (guitarra), Gary Dwyer (bateria) i David Balfe (teclats i sintetitzadors). 

Altres components bàsics: Troy Tate (guitarra). 

Dècades: 70 i 80.

Gèneres: postpunk, new wave i rock psicodèlic.

Principal àlbum: Kilimanjaro (1980). 

El millor: “Kilimanjaro”, el treball de debut. 

El pitjor: només tres obres de llarga durada d’estudi. 

Grup fundat durant el revival musical de la ciutat de Liverpool, com va ser el cas també dels llegendaris Echo & the Bunnymen, The Teardorp Explodes va entrar en la moda del postpunk i la new wave i va situar de nou d’actualitat la psicodèlia. La banda anglesa va destacar per la presència del seu cantant, baixista i líder Julian Cope, amb una personalitat un cert extravagant, el qual va seguir en solitari després de la separació del conjunt britànic.

EL MILLOR I EL PITJOR DELS ÀLBUMS DE POP – ROCK: DARKNESS ON THE EDGE OF TOWN

 

El millor:

- Segons la meva opinió, la millor obra que mai hagi editat Springsteen.

- Pistes com “Badlands”, “The Promised land” o la de títol homònim.

- Un Boss encara molt autèntic.

El pitjor:

- Havia estat tres anys sense gravar per una disputa amb el seu exmànager.

- Potser per la raó esmentada anteriorment, el disc és trist, cru i desolador.

- Springsteen estava molt a prop de entrar en barems força més comercials i accessibles.

LES MEVES PREFERÈNCIES: THE ROLLING STONES

 

Any: 1971.

1a cançó: Wild horses.

2a cançó: Beast of burden.

3a cançó: Let it loose.

Àlbum: Sticky fingers.

Àlbum de risc: Exile on Main st.

Decisió: deixar de fer covers i gravar les cançons de Mick Jagger i Keith Richard. 

LES MEVES PREFERÈNCIES: THE BEATLES

 

Any: 1967.

1a cançó: Strawberry fields forever.

2a cançó: A day in the life.

3a cançó: Hey Jude !

Àlbum: Sgt. Pepper’s lonely hearts club band. 

Àlbum de risc: The Beatles (The white album). 

Decisió: anar més enllà del beat i cercar nous camins. 

EL MILLOR I EL PITJOR DELS ÀLBUMS DE POP – ROCK: (WHAT’S THE STORY) MORNING GLORY (OASIS)

 

El millor:

- La consolidació del grup dels germans Noel i Liam Gallagher.

- Un súper èxit al Regne Unit i un triomf important als Estats Units.

- Cançons com els ja clàssics “Don’t look back in anger” i “Waterwall”. 

El pitjor:

- El polèmic canvi de bateria.

- No trigarien en arribar els problemes entre Noel i Liam Gallagher.

- Alguns analistes els van acusar de poc originals i basar el seu repertori amb la influència The Beatles. 

EL MILLOR I EL PITJOR DELS ÀLBUMS DE POP – ROCK: SOMETHING ELS BY THE KINKS (THE KINKS)

 

El millor: 

- Penso que es tracta del millor treball del mític grup britànic.

- Peces com “David Watts”, “Death of a clown”, “Afternoon tea” o la popular “Waterloo sunset”.

- La ironia i la mordacitat de Ray Davies. 

El pitjor:

- Fins llavors va ser el seu treball menys venut al Regne Unit. 

- No va arribar al top 100 a Billboard. 

- Molta gent devia descobrir “David Watts” amb la versió que va fer The Jam a finals de la dècada dels 70. 

EL MILLOR I EL PITJOR DELS ÀLBUMS DE POP – ROCK: DOG MAN STAR (SUEDE)

 

El millor:

- El duo compositor que van formar el cantant Brett Anderson i el guitarrista Bernard Butler. 

- Pistes de gran influència glam com “We are the pigs”, “The power” i “New generation”.

- Considerat pels experts un dels discs imprescindibles del brit pop.

El pitjor:

- Últim treball en què van col·laborar Anderson i Butler. 

- No va poder assolir el número u a les llistes britàniques. 

- Malgrat tot, Suede no va aconseguir la gran popularitat d’Oasis o Blur. 

THE GO – BETWEENS

 

Lloc de fundació: Brisbane (Queensland – Austràlia). 

Formació inicial: Robert Forster (veu i guitarra), Grant McLennan (veu, guitarra i baix) i Lindy Morrison (bateria i veu). 

Altres components bàsics: Robert Vickers (baix) i Amanda Brown (violí, oboè i veu). 

Dècades: 80 i 00. 

Gèneres: postpunk, rock alternatiu i new wave.

Principal àlbum: 16 lovers lane (1988). 

Altres fonamentals: The friends of Rachel worth (2000)  i Oceans apart (2005). 

El millor: un grup molt reivindicat pel que fa a l’escena alternativa.

El pitjor: la llarga separació. 

Robert Forster i Grant McLennan, tots dos cantants, guitarristes i compositors, van liderar aquesta banda australiana fundada a la ciutat de Brisbane. El grup es va afegir a corrents com el postpunk i la new wave i, amb els pas dels anys, es va convertir en un conjunt de culte. Després d’un parèntesi que va romandre la totalitat dels anys 90, amb l’adveniment del nou segle, Forster i McLennan van obrir una nova trajectòria.

BUSH

 

Lloc de fundació: Londres (Anglaterra – Regne Unit). 

Formació inicial: Gavin Rossdale (veu i guitarra), Nigel Pulsford (guitarra i veu), Dave Parsons (baix) i Robin Goodridge (bateria). 

Dècades: 90, 00, 10 i 20. 

Gèneres: rock, rock dur, grunge i rock independent. 

Principal àlbum: Razorblade suitcase (1996). 

Altres fonamentals: Sixteen stone (1994) i The science of things (1999). 

El millor: àlbums com l’inicial “Sixteen stone” o “Razorblade suitcase”.

El pitjor: més èxit a Amèrica que no pas al seu país.

El quartet britànic Bush, liderat pel cantant, guitarrista i compositor Gavin Rossdale, malgrat la llunyania de Seattle, el bressol del gènere, es va unir, ja en la seva etapa final, a la moda del grunge, tenint des del començament un important seguiment als Estats Units, on la banda londinenca va tenir més hits que no pas a la Gran Bretanya, tot i que mitjan el decenni dels 90 hi va tenir també certa repercussió.

THE LIGHTNING SEEDS

 

Lloc de fundació: Liverpool (Anglaterra – Regne Unit). 

Membre fix fundador: Ian Broudie (veu i diferents instruments). 

Altres components bàsics: Simon Rogers (diferents instruments). 

Dècades: 90 i 10.

Gèneres: pop, rock, rock independent i brit pop. 

Principal àlbum: Dizzy heights (1996). 

Altres fonamentals: Jollification (1994) i Tilt (1999).

El millor: el decenni dels 90 del segle XX.

El pitjor: un llarg parèntesi durant la segona dècada de l’actual segle. 

The Lightning Seeds va néixer a Liverpool com un projecte molt personal del cantant, guitarrista, compositor i productor britànic Ian Broudie, que anteriorment havia produït discs de bandes com Echo & the Bunnymen o The Fall. Posteriorment, a mesura que s’acostava a un públic més ampli gràcies a hits com “Three lions”, va tenir la col·laboració de varis músics, el més fidel dels quals el multiinstrumentista Simon Rogers.

EL MILLOR I EL PITJOR DELS ÀLBUMS DE POP – ROCK: MARQUEE MOON (TELEVISION)

 

El millor:

- No hi cap cançó sobrant en aquest treball.

- El Magnífic tema de títol homònim.

- La sincronització de les guitarres de Tom Verlaine i Richard Lloyd.

El pitjor:

- Un disc que es va vendre molt poc.

- En la seva curta etapa clàssica, només va gravar un altre àlbum.

- El grup no va aconseguir la rellevància de bandes contemporànies com Ramones, Talking Heads o Blondie.

EL MILLOR I EL PITJOR DELS ÀLBUMS DE POP – ROCK: WHO’S NEXT (THE WHO)

 

El millor:

- Clàssics del grup com “Baba O’Riley”, “Behind blue eyes” o “Won’t get fooled again”. 

- La capacitat compositiva de Pete Townshend continuava in crescendo. 

- El quartet londinenc es va incorporar a nous estils com el rock progressiu o el rock dur. 

El pitjor:

- Després de “Tommy” sembla ser que Townshend volia fer una altra òpera rock i no se’n va sortir.

- Seguidament, la qualitat dels àlbums del grup anglès baixaria notablement. 

- “Won’t get fooled again” advertia ja del desencant propi dels anys 70.

EL MILLOR I EL PITJOR DELS ÀLBUMS DE POP – ROCK: STICKY FINGERS (THE ROLLING STONES)

 

El millor:

- Cim de creativitat de la llegendària banda britànica.

- Temes com “Brown sugar”, “Wild horses”, “Sway”, “Can’t you hear me knocking” o “Sister morphine”. 

- L’aportació de la guitarra solista de l’exBluesbreaker Mick Taylor. 

El pitjor:

- La recentment traspassada Marianne Faithfull no apareix als títols de crèdit com a co-compositora de “Sister morphine”.

- La prohibició de la portada a Espanya per la dictadura franquista. 

- Que Taylor estigués tant poc temps a la formació anglesa.

THE RASMUS

 

Lloc de fundació: Hèlsinki (Hèlsinki - Finlàndia). 

Formació: Laurie Ylönen (veu), Pauli Rantsalmi (guitarra), Eero Heinonen (baix) i Janne Heiskanen (bateria). 

Dècades: 90, 00, 10 i 20. 

Gèneres: rock, rock gòtic i rock independent. 

Principal àlbum: Dead letters (2003). 

Altres fonamentals: Hide from the sun (2005) i Black roses (2008). 

El millor: un èxit que ha anat més enllà del seu país.

El pitjor: feia falta participar a Eurovisió ?

El quartet finlandès The Rasmus va ser fundat a Hèlsinki mitjançant el lideratge del cantant i compositor Laurie Ylönen. Com abans havien fet les bandes sueques ABBA i Roxette i el grup noruec A – Ha, així com també farien els suecs The Hives i els noruecs Kings of Convenience, la seva música va traspassar fronteres i va arribar als estats anglosaxons. Fa uns anys van participar al popular festival d’Eurovisió.

CAMERA OBSCURA

 

Lloc de fundació: Glasgow (Escòcia – Regne Unit). 

Formació inicial: Tracyanne Campbell (veu i guitarra), John Henderson (veu i percussió), Kenny McKeeve (guitarra, mandolina i veu), Gavin Dunbar (baix), Lee Thompson (bateria) i Lindsay Boyd (teclats). 

Dècades: 00, 10 i 20. 

Gèneres: pop i pop independent. 

Principal àlbum: My maudlin career (2009). 

Altres fonamentals: Desire lines (2013) i Look to the east, look to the West (2024). 

El millor: l’optimisme. 

El pitjor: no va obtenir la celebritat d’altres formacions de Glasgow de l’època. 

El grup escocès Camera Obscura, liderat per la cantant i guitarrista Tracyanne Campbell, va sorgir a la ciutat de Glasgow, en un període en que es van fundar multitud de bandes en aquesta ciutat, com Primal Scream, Travis, Franz Ferdinand o Belle & Sebastian, amb la qual ha estat comparat. El conjunt britànic ha destacat per un tipus de cançons dolces, alegres, de cert bon rotllo i, en ocasions, melancòliques.

NO DOUBT

 

Lloc de fundació: Anaheim (Califòrnia – Estats Units). 

Formació inicial: Gwen Stefani (veu), Tom Dumont (guitarra), Tony Kanal (baix), Adiran Young (bateria) i Eric Stefani (teclats i veu). 

Dècades: 90, 00 i 12. 

Gèneres: pop, rock, punk revival, ska, reggae i rock alternatiu. 

Principal àlbum: Tragic Kingdom (1995). 

Altres fonamentals: Return of saturn (2000) i Push and shove (2012). 

El millor: Tragic Kingdom.

El pitjor: apostar per l’ska en una època en què el ritme no estava tant de moda com durant l’etapa marcada per la new wave.

Tot i que és cert que No Doubt va romandre quasi la totalitat de la seva carrera en l’ús d’un pop – rock de caràcter alternatiu, amb el treball “Tragic Kingdom”, i sobretot el seu gran hit “Don’t Speak”, número u a les llistes de Billboard, va aconseguir arribar al gran públic. La banda californiana, liderada per la seva vocalista Gwen Stefani, va usar l’ska una dècada més tard que l’importessin des de Jamaica formacions com The Specials o Madness.