Es
comenta sovint que, durant el principi de la seva trajectòria, The Who es va
unir al moviment mod més per interès que no pas per convicció, fet que no va
evitar que el quartet britànic, format per Pete Townshend, Roger Daltrey, John
Enwhistle i Keith Moon, fos el més popular del corrent gràcies a hits com “My
generation” o “The kids are alright”.
L’any 1969, Townshend, guitarrista i compositor dels grans èxits del grup anglès, va decidir canviar de registre i escriure una òpera rock, “Tommy”, sobre les vivències d’un noi sord, mut i cec. L’obra va assolir un important èxit i també els hi va obrir les portes dels Estats Units, en un any en què el quartet va actuar a l’històric festival hippy de Woodstock.
S’ha dit en alguna ocasió què Pete no se’n va sortir quan cercava la confecció d’una altra òpera rock i que finalment va apostar per un àlbum convencional, el magnífic “Who’s next”, sempre he pensat que la millor obra de The Who. El disc, que alterna el rock amb nous estils com el rock progressiu o el rock dur, conté pistes com les superbes “Baba O’Riley” i “Behind blue eyes”, a més de “Te song is over” o la desencantada “Won’t get fooled again”.
Posteriorment, The Who es retrobaria amb la moda mod, amb el doble àlbum “Quadrophenia”, una nova òpera rock sobre els enfrontaments entre rockers i mods a les platges de Brighton, i entraria en una fase menys brillant, fins que la mort del bateria Moon va tancar l’època clàssica del grup britànic, que malgrat tot ha seguit endavant fins el nostres dies, ja només, per la mort d’Enwhistle, amb Townshend i el vocalista Daltrey.
No hay comentarios:
Publicar un comentario