BRIAN WILSON, LA MORT D’UN GENI

 

Ja fa unes setmanes va morir Brian Wilson, que va fundar a Califòrnia el mític grup The Beach Boys amb els seus germans Carl i Dennis, el seu cosí Mike Love i el seu amic Al Jardine. Brian era l’únic dels tres germans que encara restava viu.

The Beach Boys va ser un fenomen de la musica surf, en particular, i del pop nord-americà, en general, durant el primer lustre de la dècada dels 60, quan la banda va facturar un hit rere l’altre, amb una temàtica d’estiu, platges, noies, festes i, evidentment, surf, i només els britànics The Beatles va impedir que estigui considerada la millor formació del decenni pel que fa a nivell mundial.

No obstant, Brian va decidir deixar les nombroses i esgotadores gires del grup per centrar-se en els estudis de gravació. En un període en què el moviment hippy feia acte d’aparició a la costa oest nord-americana, Wilson va experimentar amb substàncies al·lucinògenes com l’LSD i el rock psicodèlic, època en que va aparèixer una de les obres mestres de la música pop – rock: “Pet sounds”.

Tot i certa oposició dels seus companys, sobretot de Jardine, Brian va aconseguir canviar el rumb de The Beach Boys, però no se’n va sortir amb la confecció d’un projecte complex i complicat, “Smiley”, el qual completaria bastants anys després. Wilson va passar més tard per greus problemes mèdics i mentals, segurament derivats de les seves addiccions, però va poder renéixer espectacularment.

ÀLBUMS IMPRESCINDIBLES DE POP – ROCK: PRONOUNCED LEH-NERD SKIN-NERD (LYNYRD SKYNYRD)

 

Entre finals dels anys 60 i la primera meitat dels 70, va tenir lloc un renaixement de l’orgull de pertinença del sud dels Estats Units, el gran derrotat en la Guerra de Secessió que havia tingut lloc en el llunyà segle XIX. Va ser aleshores quan van sorgir vàries bandes de l’anomenat southern rock, en què les principals van ser The Allman Brothers Band i Lynyrd Skynyrd.

Lynyrd Skynyrd, que va prendre el seu curiós nom d’un professor de gimnàstica que havien tingut a l’escola els seus components, es va fundar a la localitat de Jacksonville, a l’estat de Florida, i inicialment va comptar com a integrants amb Ronnie van Zandt (veu), Gary Rossington (guitarra), Allen Collins (guitarra), Ed King (baix), Bob Burns (bateria) i Billy Powell (teclats). .

L’àlbum de debut va ser l’esplèndid “Pronounced Leh-nerd skin-nerd”, un dels grans treballs de la dècada dels 70 i que compta amb tres extraordinàries cançons: “”Tuesday gone”, “Simple man” i tot un clàssic com “Free bird”, dedicat al gran guitarrista Duanne Allman, que havia trobat la mort feia poc temps en un accident de motocicleta.

Lynyrd Skynyrd va aconseguir mantenir certa qualitat amb “Second helping”, on es troba la popular “Sweet home Alabama”, una crítica als temes “Southern man” i “Alabama” de Neil Young, en què el cantautor canadenc criticava el racisme dels estats meridionals dels Estats Units, però va anar perdent força a poc a poc, fins que un accident aeri va provocar la mort del cantant Van Zandt, el guitarrista Steve Gaines, que s’havia incorporat al grup feia poc temps. i la seva germana, la corista Cassie Gaines.

LES MEVES PREFERÈNCIES: THE KINKS

 

Any: 1967.

1a cançó: Lola.

2a cançó: You really got me.

3a cançó: Afternoon tea.

Àlbum: Something else by the Kinks.  

Àlbum de risc: The Kinks are the Village green preservation society.

Decisió: confiar en les lletres iròniques i sarcàstiques de Davies.

LES MEVES PREFERÈNCIES: NEIL YOUNG

 

Any: 1972.

1a cançó: After the gold rush.

2a cançó: Down by the river.

3a cançó: Heart of gold.

Àlbum: Harvest.

Àlbum de risc: Rust never sleeps.

Decisió: mantenir en tot moment una carrera molt autèntica.

ÀLBUMS IMPRESCINDIBLES DE POP – ROCK: WHO’S NEXT (THE WHO)

 

Es comenta sovint que, durant el principi de la seva trajectòria, The Who es va unir al moviment mod més per interès que no pas per convicció, fet que no va evitar que el quartet britànic, format per Pete Townshend, Roger Daltrey, John Enwhistle i Keith Moon, fos el més popular del corrent gràcies a hits com “My generation” o “The kids are alright”.

L’any 1969, Townshend, guitarrista i compositor dels grans èxits del grup anglès, va decidir canviar de registre i escriure una òpera rock, “Tommy”, sobre les vivències d’un noi sord, mut i cec. L’obra va assolir un important èxit i també els hi va obrir les portes dels Estats Units, en un any en què el quartet va actuar a l’històric festival hippy de Woodstock.

S’ha dit en alguna ocasió què Pete no se’n va sortir quan cercava la confecció d’una altra òpera rock i que finalment va apostar per un àlbum convencional, el magnífic “Who’s next”, sempre he pensat que la millor obra de The Who. El disc, que alterna el rock amb nous estils com el rock progressiu o el rock dur, conté pistes com les superbes “Baba O’Riley” i “Behind blue eyes”, a més de “Te song is over” o la desencantada “Won’t get fooled again”.

Posteriorment, The Who es retrobaria amb la moda mod, amb el doble àlbum “Quadrophenia”, una nova òpera rock sobre els enfrontaments entre rockers i mods a les platges de Brighton, i entraria en una fase menys brillant, fins que la mort del bateria Moon va tancar l’època clàssica del grup britànic, que malgrat tot ha seguit endavant fins el nostres dies, ja només, per la mort d’Enwhistle, amb Townshend i el vocalista Daltrey.

ÀLBUMS IMPRESCINDIBLES DE POP – ROCK: THE RISE AND FALL OF ZIGGY STARDUST & THE SPIDERS FROM MARS (DAVID BOWIE)

 

Els inicis de David Bowie no van ser precisament fàcils, doncs el primer àlbum del compositor londinenc va passar bastant desapercebut i no va aconseguir cridar l’atenció del públic fins a la confecció del segon treball de llarga durada, ”Space Oddity”, sobretot pel que fa al single del mateix títol.

Posteriorment, Bowie es va convertir en la gran estrella del glam rock, el moviment que va marcar la música pop – rock durant el primer lustre de la dècada dels 70, període en que va editar “The man who sold the world”, “Honky dury”, que conté el clàssic “Life of mars”; el magnífic “The rise and fall of Ziggy Stardust of mars” i “Aladdin sane”.

El tercer dels treballs descrits en l’anterior paràgraf és una autèntica obra mestra i, sense cap mena de dubte, pot trobar-se perfectament en el top 10 dels millors àlbums de tots els temps. En el disc, de caràcter conceptual, es poden trobar extraordinàries peces com “Five years”, “Moonage daydream”, “Starman”, “Lady Stardust”, “Star” o “Ziggy Stardust”.

Però l’artista anglès no va voler romandre massa temps en el glam i va començar la seva època de freqüents canvis de registre, fins el punt de ser considerat el gran camaleó del gènere rock, apropant-se a la música soul amb el treball “Young americans” o, de la mà de Brian Eno, excomponent de Roxy Music, signar a Berlín l’avantguardista trilogia formada per les obres “Low”, “Heroes” i “Lodger”.

PREGUNTES SOBRE ANYS 80: LA CONSOLIDACIÓ DE LA NEW WAVE

 

En quin any va sorgir: 1979.

On va sorgir i es va consolidar ? Tant a la Gran Bretanya com els Estats Units.

Quines en van ser les principals bandes ? Joy Division, Echo & the Bunnymen, The Cure, Dépéche Mode (foto), The Human League, Duran Duran, Spandau Ballet, Adam & the Ants, Culture Club, China Chrisis, Eurythmics, Orchestral Manouvres in the Dark i New Order.

Quines van ser les principals característiques ? Gèneres com el postpunk i el synth pop, moviment dels nous romàntics i ús exhaustiu de teclats i sintetitzadors.

LES MEVES PREFERÈNCIES: DAVID BOWIE

 

Any: 1972.

1a cançó: Ziggy Stardust.

2a cançó: Five Years.

3a cançó: Heroes.

Àlbum: The rise and fall of Ziggy Stardust and the spiders from mars.

Àlbum de risc: Low.

Decisió: no romandre massa temps al glam rock, per deixar un llegat extraordinari.

ÀLBUMS IMPRESCINDIBLES DE POP – ROCK: THE QUEEN IS DEAD (THE SMITHS)

 

A la dècada dels 80, en el marc de la new wave, va triomfar espectacularment l’ús de teclats, sintetitzadors o caixes de ritme, mitjançant formacions com Dépéche Mode, The Human League, Duran Duran, Eurythmics, Orchestral Manouvres in  the Dark o New Order, deixant en un segon pla el típic grup format per cantant, guitarrista, baixista i bateria, trencant aquesta tendència el conjunt de Manchester The Smiths.

El quartet, que per tant va tornar a posar d’actualitat el pop – rock elèctric,  va ser fundat a Manchester i va tenir com a components Morrissey, Johnny Marr, Andy Rourke i Mike Joyce. El cantant Morrissey, que es va fer càrrec de les lletres, i el guitarrista Marr, que es va ocupar de la música, van formar el millor tàndem compositiu britànic des dels temps dels beatles John Lennon i Paul McCartney i els Stones Mick Jagger i Keith Richard.

La banda anglesa va debutar amb un ben rebut àlbum de títol homònim, va presentar més tard “Meat is murder” i seguidament va editar la seva obra mestra, “The queen is dead”, probablement el millor treball de la dècada dels 80 i on prenen part esplèndides cançons com “I know it’s over”, “Bigmouth strikes again”, “Cemetry gates” i les dues millors: “The boy with the thorn in his side” i “There is a light that never goes out”.

Tanmateix, The Smiths només gravarien un altre àlbum, “Strangeways, here we come”, doncs el grup de Manchester es va trobar amb problemàtiques com les addiccions de Rourke i sobretot les males relacions entre Morrissey i Marr. Després de la dissolució, el primer va emprendre una llarga i brillant carrera en solitari i el segon va fundar la formació Electronic.

PREGUNTES SOBRE ANYS 70: LA CONSOLIDACIÓ DEL HARD ROCK

 

En quin any va sorgir ? 1967.

On va sorgir i es va consolidar ? A la Gran Bretanya.

Quines en van ser les principals bandes ? Led Zeppelin (foto), Deep Purple, AC / DC i Aerosmith.

Quines van ser les principals característiques ? Enduriment del blues rock, vocalistes amb veus extraordinàries, gran importància de la guitarra i certa fusió durant els seus inicis amb el rock psicodèlic i el rock progressiu.

LES MEVES PREFERÈNCIES: PULP

 

Any: 1985.

1a cançó: The fear.

2a cançó: Underworld.

3a cançó: Dishes.

Àlbum: Different class.

Àlbum de risc: It.

Decisió: unir-se al brit pop després d’anys d’escàs èxit.

ÀLBUMS IMPRESCINDIBLES DE POP – ROCK: LONDON CALLING (THE CLASH)

 

Durant els inicis de l’era marcada pel punk rock, durant el segon lustre de la dècada dels 70, The Clash, format per Joe Strummer, Mick Jones, Paul Simonon i Terry Chimes, que va rotar a la bateria amb Topper Headon, va estar una mica enfosquit pels escàndols protagonitzats per un altre quartet, The Sex Pistols.

Tanmateix, el temps ha deixat la banda londinenca com la millor i més històrica del gènere, tot i que The Clash va anar molt més enllà de ser simplement una formació punk, encara que el seu primer àlbum de títol homònim va ser un treball genuí de l’estil. Posteriorment, el quartet editaria una obra de transició, “Give ‘em enough rope”, un disc molt reivindicat amb el pas del temps.

Posteriorment, el grup anglès gravaria la seva obra mestra, el doble venut a preu d’unitat “London calling”, on hi prenen part diversos gèneres com rock, ska, reggae i evidentment punk i en què la banda va mostrar clarament la seva ideologia progressista i clarament d’esquerres. En el disc es poden trobar magnífiques peces, com la que li dona títol, “Hateful”, “Rudie can’t fail”, “Spanish bombs”, “Clampdown” o “Train in vain”.

No obstant, després de presentar un treball tan extraordinari, The Clash va iniciar seguidament la seva davallada, tot i que el triple àlbum “Sandinista” (venut a preu de vinil senzill) encara va aguantar. Les diferències entre els dos líders, Strummer i Jones, van aguditzar la crisi, Mick va marxar per formar Big Audio Dynamite i un temps més tard Strummer, que va fundar The Mescaleros, va dissoldre el grup.

PREGUNTES SOBRE ANYS 60: EL SORGIMENT DE NOVES AVANTGUARDES AL REGNE UNIT

 

En quin any va sorgir: 1966.

On va sorgir ? A Londres.

Quines en van ser les principals bandes ? Pink Floyd (foto), Soft Machine, King Crimson, Nice, Atomic Rooster i Caravan.

Quines van ser les principals característiques ? Naixement dels estils psicodèlic, progressiu i simfònic, certa relació amb el moviment hippy, cançons de llarg minutatge, perícia instrumental, lletres complicades i críptiques, àlbums temàtics, contrapunt al beat imperant, actitud intel·lectual i auge de l’anomenat swinging London.