ARETHA FRANKLIN

Lloc de naixement: Memphis (Estats Units).
Gèneres: Gospel, rythm & blues, soul, pop i rock.
Dècada principal: 60.
Àlbum estel·lar: I never loved a man. The way i love you (1967).
Altres àlbums d'estudi: Songs of faith (1956), Aretha (1961), The electrifying Aretha Franklin (1962), The tender, the moving, the swinging Aretha Franklin (1962), Laughing on the outside (1963), Unforgettable: a tribute to Dinah Washington (1964), Runnin' out of fools (1964), Yeah !!! (1965), Soul sister (1966), Aretha arrives (1967), Lady soul (1968), Aretha now (1968), Soul' 69 (1969), This girl's in love with you (1970), Spirit in the dark (1970), Young, gifted and black (1972), Hey now hey. The other side of the sky (1973), Let me in your life (1974), With everything i feel in me (1974), You (1975), Sparkle (1976), Sweet passion (1977), Almighty fire (1978), La diva (1979), Aretha II (1980), Love all the heart away (1981), Jump to it (1982), Get it right (1983), Who's zoomin' who (1985), Aretha III (1986), Through the storm (1989), What you see is what you sweat (1991), A rose is still a rose (1998), So damn happy (2003), The Christmas, Aretha (2008), Aretha: a woman falling out of love (2011), Aretha Franklin sings the great diva classics (2014) i A brand new me (2017).
El millor: una veu extraordinària / etiqueta de reina del soul.
El pitjor: els anys 70 / el seu duo amb George Michael.

Aretha Franklin, una de les millors veus de la música popular de tots els temps, va ser considerada la gran reina del soul, estil que va passar per la seva època daurada durant la segona meitat dels 60. Si bé també va interpretar temes propis, els seus màxims èxits són composicions alienes, com per exemple d’Otis Redding (“Respect”), Burt Bucharach (“I say a little prayer”), Carole King (“A natural woman”) o John Lennon i Paul McCartney (“Eleanor Rigby”). Després d’una crisi a la dècada dels 70, va ressorgir amb força durant els 80, encara que des d'un punt de vista molt comercial.

ELTON JOHN

Lloc de naixement: Pinner (Anglaterra).
Gèneres: pop, rock, glam rock, soft rock i piano rock.
Dècada principal: 70.
Àlbum estel·lar: Madman across the water (1971).
Altres àlbums d'estudi: Empty sky (1969), Elton John (1970), Tunbleweed connection (1970), Honky chateau (1972), Don't shoot me, i'm only the piano player (1973), Goodbye yellow brick road (1973), Caribou (1974), Captain fantastic and the brown dirt cowboy (1975), Rock of the westies (1975), Blue moves (1976), A single man (1978), Victim of love (1979), 21 at 33 (1980), The fox (1981), Jump up ! (1982), Too low for zero (1983), Breaking hearts (1984), Ice on fire (1985), Leather jackets (1986), Reg strikes back (1988), Sleeping with the past (1989), The one (1992), Duets (1993), Made in England (1995), The big picture (1997), Songs form the west coast (2001), Peachtree road (2004), The captain and the kid (2006), The diving board (2013) i Wondeful crazy night (2016).
El millor: els anys 70, sobretot els inicis / clàssics perdurables.
El pitjor: les últimes dècades / la seva part "aristocràtica".

És veritat que Elton John fa temps que no realitza cap obra mestra i que de vegades dóna la típica imatge de nou ric extravagant. No obstant, durant els 70, sempre acompanyat del lletrista Bernie Taupin, va composar excel·lents cançons com “Your song”, “Tiny dancer”, “Rocket man”, “Daniel” o “Candle in the wind”, la qual va versionar força temps més tard arran de la mort de la princesa Diana de Gal·les. A partir dels anys 80 va iniciar una clara decadència, encara que gairebé sempre ha comptat amb el beneplàcit del públic.

THE ANIMALS

Lloc de fundació: Newcastle (Anglaterra).
Formació: Eric Burdon (veu), Alan Price (teclats), Hilton Valentine (guitarra), Chas Chandler (baix) i John Steel (bateria).
Gèneres: rythm & blues, rock i rock psicodèlic.
Dècada principal: 60.
Solistes que origina: Eric Burdon.
Grups que origina: Eric Burdon & the New Animals, War i Alan Price Set.
Àlbum estel·lar: The Animals (1964).
Altres àlbums d'estudi: Animals Tracks (1965), Animalisms (1966), Winds of change (1967), The twain shall meet (1968) i Love is (1968).
El millor: pioners del rythm & blues britànic / "The house of the rising sun", una de les primeres trobades entre folk i rock.
El pitjor: les divergències entre Burdon i Price / una mica enfosquits per altres bandes britàniques de rythm & blues.

The Animals, una de les primeres i més destacades bandes de rythm & blues a Anglaterra durant els 60, es va caracteritzar també per comptar amb un dels millors vocalistes de la història de la música rock, Eric Burdon, i per l’enorme hit “The house of the rising sun”, peça d'origen popular amb arranjaments del teclista Alan Price. Les diferències entre aquest i Burdon van portar la formació de Newcastle a la crisi i posterior dissolució. Llavors Burdon va formar els New Animals, els quals es van acostar a la psicodèlia, per unir-se més tard al conjunt War.

BLUR

Lloc de fundació: Colchester (Anglaterra).
Formació: Damon Alborn (veu), Graham Coxon (guitarra), Alex James (baix) i Dave Rowntree (bateria)
Gèneres: pop, rock, rock independent i brit pop.
Dècada principal: 90.
Grups que origina: Gorillaz i The Good, the Bad & the Queen.
Àlbum estel·lar: Parklife (1994).
Altres àlbums d'estudi: Leisure (1991), Modern life is rubbish (1993), The great escape (1995), Blur (1997), 13 (1999), Think tank (2003) i The magic whip (2015).
El millor: considerat el grup més original del brit pop / "Parklife".
El pitjor: l’absurda batalla mediàtica amb Oasis / les "aventures" de Damon Alborn van obrir un llarg parèntesi d'inactivitat.

El quartet Blur va ser el grup més important del moviment del brit pop juntament amb Oasis, amb qui es va entaular una ferotge rivalitat. La formació liderada pel carismàtic cantant i compositor Damon Alborn, la més imaginativa del gènere, va estar influenciada tant pel pop-rock de la dècada dels 60, per exemple pels Beatles, però sobretot pels Kinks, com pel rock alternatiu dels 80, fonamentalment pels Smiths. Després d'una transitòria dissolució del grup, que va brillar amb àlbums com "Parklife" o el de títol homònim, Alborn va formar les bandes Gorillaz, de caràcter virtual, i The Good, the Bad & the Queen.

THE YARDBIRDS

Lloc de fundació: Londres (Anglaterra).
Formació inicial: Eric Clapton (guitarra), Keith Relf (veu i harmònica), Chris Deja (guitarra), Paul Samwell-Smith (baix i veu) i Jim McCarty (bateria).
Altres components bàsics: Jeff Beck (guitarra) i Jimmy Page (guitarra).
Gèneres: rythm & blues, pop, rock, rock dur i rock psicodèlic.
Dècada principal: 60.
Solistes que origina: Eric Clapton.
Grups que origina: Cream, Jeff Beck Group i Led Zeppelin.
Àlbum estel·lar: For your love (1965).
Altres àlbums d'estudi: Having a rave up (1965), Yardbirds (1966), Over under sideways down (1966), Little games (1967) i Birdland (2003).
El millor: els tres grans guitarristes que van passar pel grup / formació decisiva del rythm & blues britànic dels 60.
El pitjor: que la qualitat dels guitarristes eclipsi altres fets importants de la formació / la marxa d'Eric Clapton per discrepàncies arrel de la derivació pop de la banda.

The Yardbirds ha passat a la història per ser una de les bandes fonamentals del rythm & blues britànic de la dècada dels 60, però especialment perquè tres dels millors guitarristes de tots els temps, Eric Clapton, Jeff Beck i Jimmy Page, van passar per les seves files. Amb el pas dels anys, la formació es va acostar al pop i a un tipus de rock més comercial, fet que va provocar la marxa de Clapton; va experimentar amb la psicodèlia i finalment va endurir el seu registre, en allò que va ser un presagi del hard rock. Arran de la dissolució, Page va intentar una continuïtat amb el New Yardbirds, que van acabar convertint-se en Led Zeppelin.

PIXIES

Lloc de fundació: Boston (Estats Units).
Formació: Black Francis (veu i guitarra), Joey Santiago (guitarra), Kim Deal (baix i veu) i Dave Lovering (bateria).
Gèneres: rock alternatiu.
Dècada principal: 80.
Solistes que origina: Black Francis (Frank Black).
Grups que origina: The Breeders i The Amps.
Àlbum estel·lar: Doolittle (1989).
Altres àlbums d'estudi: Surfer Rosa (1988), Bossanova (1990) Trompe le monde (1991), Indie Cindy (2014) i Head carrier (2016).
El millor: influenciar en el rock alternatiu posterior / "Doolittle".
El pitjor: les tensions entre Francis i Deal / més èxit a Europa que al seu país.

El quartet de Boston, amb més èxit a Europa que no pas al seu propi país, va ser una de les primeres bandes en expandir la música popular de caire independent, mentre que la seva influència en el rock alternatiu dels 90, amb Nirvana al capdavant, va ser inqüestionable. Després de magnífics àlbums, com "Surfer Rosa" i l’històric “Doolittle”, i de famosos temes en els ambients indie, la majoria amb el segell surrealista i críptic de Black Francis, van iniciar-se les difícils relacions entre aquest i Kim Deal, qui va anar perdent protagonisme amb el pas dels anys i que més tard va formar, arran de la temporal desaparició de la formació, els grups The Breeders i The Amps.

GEORGE HARRISON

Lloc de naixement: Liverpool (Anglaterra).
Lloc de defunció: Los Angeles (Estats Units).
Gèneres: pop, rock i world music.
Dècada principal: 70.
Grups que origina: The Travelling Wilburis.
Àlbum estel·lar: All things must pass (1970).
Altres àlbums d'estudi: Electric sound (1969), Living in the material world (1973), Dark horse (1974), Extra texture. Read all about it (1975), Thirty three and 1/3 (1976), George Harrison (1979), Somewhere in England (1981), Gone troppo (1982), Cloud nine (1987) i Brainwashed (2002).
El millor: “All things must pass” / el concert per a Bangladesh.
El pitjor: després dels primers èxits en solitari, es va anar desinflant / com a productor de cinema no va brillar tant com en la faceta de músic.

Va ser el primer beatle en triomfar plenament en solitari, gràcies al controvertit èxit “My sweet Lord”, el triple àlbum “All things must pass” i el concert per a Bangladesh, organitzat al Madison Square Garden de Nova York. Les moltes cançons que va composar quan era membre del quartet de Liverpool, però que no va poder gravar amb els Fab Four, li van servir per completar el seus primers treballs com a solista, però a partir de 1973 va caure en una crisi que no va poder superar mai. Va morir de càncer el 2001.

PAUL McCARTNEY

Lloc de naixement: Liverpool (Anglaterra).
Membres permanents dels Wings: Paul McCartney (veu, guitarra i baix), Linda McCartney (teclats, percussió i veu) i Danny Lane (guitarra, baix i veu).
Gèneres: pop i rock.
Dècada principal: 70.
Grups que origina: The Wings.
Àlbum estel·lar: Band to run, amb The Wings (1973).
Altres àlbums d’estudi (des del 1971 fins el 1979 amb The Wings): McCartney (1970), Ram (1971), Wild life (1971), Red rose speedway (1973), Venus and mars (1975), Wings at the speed of sound (1976), London town (1978), Back to the egg (1979), McCartney II (1980), Tug of war (1982), Pipes of peace (1983), Give my regards to Broad street (1984), Press to play (1986), Choea e CCCP (1988), Flowers in the dirt (1989), Off the ground (1993), Flaming pie (1997), Run devil run (1999), Driving rain (2001), Chaos and creation in the backyard (2005), Memory almost full (2007), Kisses on the bottom (2012) i New (2013).
El millor: l'àlbum “Band on the run” / l'exbeatle amb més èxit comercial.
El pitjor: Els seus duets amb Michael Jackson i Stevie Wonder / es va arriscar molt poc.

A diferència de John Lennon i George Harrison, a Paul McCartney li va costar força triomfar en solitari, però, una vegada ho va aconseguir, va ser molt més regular i va assolir molts més èxits comercials que els seus dos excompanys als Beatles. De vegades sol i altres amb el grup The Wings, McCartney ha realitzat una llarga, prolífica i triomfant carrera, encara que amb sortides de to com ho van ser les seves col·laboracions amb Michael Jackson i Stevie Wonder durant els anys 80.

JOHN LENNON

Lloc de naixement: Liverpool (Anglaterra).
Lloc de defunció: Nova York (Estats Units).
Gèneres: pop, rock i avantguarda.
Dècada principal: 70.
Grups que origina: Plastic Ono Band.
Àlbum estel·lar: Imagine (1971).
Altres àlbums d’estudi: John Lennon / Plastic Ono Band (1970), Some time in New York City (1972), Mind games (1973), Walls and bridges (1974), Rock’n roll (1975), Double fantasy (1980) i Milk and honey (1984).
El millor: el tema “Imagine” s’ha convertit en un dels indiscutibles clàssics de tots els temps / potser el mes important mite de la història de la música popular.
El pitjor: els discos avantguardistes de finals dels 60 / ser assassinat quan es disposava a començar de nou.

Quan encara era membre del Beatles, John Lennon va editar dos estranys àlbums avantguardistes i va formar el grup Plastic Ono Band. Més tard, el 1971, quan els Fab Four ja s’havien separat, va gravar l’històric àlbum “Imagine”, iniciant posteriorment una època irregular fins la seva retirada el 1975, quan va néixer el seu segon fill. El 1980 va tornar amb el disc “Double fantasy”, però quan el treball feia poc que s’havia distribuït, va ser assassinat davant el seu habitatge a Nova York.

CREEDENCE CLEARWATER REVIVAL

Lloc de fundació: El Cerrito (Estats Units).
Formació: John Fogerty (veu i guitarra), Tom Fogerty (guitarra), Stu Cook (baix) i Doug Clifford (bateria).
Gèneres: rock, country rock, blues rock i swamp rock.
Dècada principal: 60.
Solistes que origina: John Fogerty i Tom Fogerty.
Grups que origina: Creedence Clearwater Revisited.
Àlbum estel·lar: Cosmo's factory (1970).
Altres àlbums d’estudi: Creedence Clearwater Revival (1968), Bayou country (1969), Green river (1969), Willy and the poor boys (1969), Pendulum (1970) i Mardi Gras (1972).
El millor: l’intens període entre 1968 i 1970 / ser valents i anar a contracorrent.
El pitjor: van sorgir pràcticament del no res i hi van caure de nou al cap de tres anys / una mica repetitiu.

De ser pràcticament uns desconeguts van passar a situar un hit rere l’altre a les principals llistes d’èxits a partir de 1968, però el 1971 van desaparèixer de sobte del primer pla musical. El triomf del grup es va fonamentar en la persona de John Fogerty, cantant, guitarrista, compositor i indiscutible líder de la banda, la qual va ser capaç d’arrasar a l’estat de Califòrnia a través d’una música radicalment diferent del rock psicodèlic i  altres moviments avantguardistes, llavors de plena moda en l’estat banyat pel Pacífic. Van ser igualment precursors de l'època daurada del southern rock.

DEEP PURPLE

Lloc de fundació: Hertford (Anglaterra).
Formació clàssica: Ritchie Blackmore (guitarra), Jon Lord (teclats), Ian Peace (bateria), Ian Gillan (veu) i Roger Glover (baix).
Altres components bàsics: Rod Evans (veu), Nick Simper (baix), David Coverdale (veu) i Glenn Hugues (baix).
Gèneres: rock dur, heavy metal, blues rock, rock progressiu i rock simfònic.
Dècada principal: 70.
Solistes que origina: Ian Gillan.
Grups que origina: Rainbow i Whitesnake.
Àlbum estel·lar: Machine head (1972).
Altres àlbums d’estudi: Shades of Deep Purple (1968), The book of taliesyn (1968), Deep Purple (1969), Deep Purple in rock (1970), Fireball (1971), Who do we think we are (1973), Burn (1974), Stormbringer (1974), Come taste the band (1975), Perfect strangers (1984), The house of blue light (1987), Slaves and masters (1990), The battle rages on... (1993), Purpendicular (1996), Abandon (1998), Bananas (2003), Rapture of the deep (2005), Now what ?! (2013) i Infinite (2017).
El millor: pioners del rock dur / la popularitat d'"Smoke on the water".
El pitjor: els continus canvis de cantant / Ritchie Blackmore ja no en vol saber res.

Pioners del hard rock, encara que també van flirtejar força amb el rock simfònic de la mà del teclista Jon Lord, Deep Purple va ser una de les bandes fonamentals de la música rock de la dècada dels 70, sobretot en el període en què Ian Gillan en va ser el vocalista. Després de gravar clàssics com “Smoke on the water” o “Child on time”, sense oblidar àlbums com "Machine head" o el directe "Made in Japan", va arribar una llarga i clara decadència. El grup ha tingut moltes refundacions, però el guitarrista Ritchie Blackmore, fundador de Rainbow, ho va deixar estar ja fa molt de temps.

BOB MARLEY

Lloc de naixement: Nine Mile (Jamaica).
Lloc de defunció: Miami (Estats Units).
Principals components dels Wailers: Peter Tosh (guitarra) i Bunny Livingston (percussió).
Gèneres: reggae i reggae rock.
Dècada principal: 70.
Solistes que originen els Wailers: Peter Tosh.
Àlbum este·lar: Natty dread (1974).
Altres àlbums d’estudi (tots amb The Wailers): The wailing Wailers (1965), Soul rebels (1970), Soul revolution (1971), Catch a fire (1973), Burnin’ (1973), Rastaman vibration (1976), Exodus (1977), Kaya (1978), Survival (1979), Uprising (1980) i Confrontation (1983).
El millor: internacionalitzar el reggae / categoria de mite del Tercer Món.
El pitjor: amb el pas dels anys la seva música es va anar fent cada cop més comercial / Era Haile Selasie un exemple ?

Bob Marley, el líder rastafari conegut per alguns com el “Dylan de Jamaica”, juntament amb els Wailers, entre els quals es trobava Peter Tosh, va fer sortir el reggae del marc de l’illa caribenya i va internacionalitzar l’estil, primer a la Gran Bretanya i més tard als Estats Units i a la resta del món. Autor d’excel·lents temes com “No woman no cry” i “Redemption song”, es va acostar també al gran públic gràcies a populars peces com “Three little birds”, de gran èxit Espanya, o “Is this love”. El 1981 va morir debut a un càncer de pulmó i es va convertir en un mite.

THE SMITHS

Lloc de fundació: Manchester (Anglaterra).
Formació: Morrissey (veu), Johnny Marr (guitarra), Andy Rourke (baix) i Mike Joyce (bateria).
Gèneres: pop, rock i rock independent.
Dèada principal: 80.
Solistes que origina: Morrissey.
Grups que origina: Electronic, Johnny Marr & the Healers i Modest House.
Àlbum estel·lar: The queen is dead (1986).
Altres àlbums d’estudi: The Smiths (1984), Meat is murder (1985) i Strangways, here we come (1987).
El millor: punt de referència del prolífic rock independent dels 90 / "The queen is dead".
El pitjor: una trajectòria massa curta / no hi havia massa bon rotllo entre Morrissey i Johnny Marr.

El Quartet de Manchester, liderat pel cantant i lletrista Morrissey i el guitarrista i compositor musical Johnny Marr, es va convertir en la gran banda indie de la música britànica dels anys 80, va abanderar el ressorgiment del rock elèctric, després de la moda tecno, i va tenir una indubtable influència pel que fa al rock alternatiu posterior o en diversos grups del corrent conegut com a brit pop. Després d’una extraordinària carrera, encara que molt curta, en què hi destaca el fantàstic àlbum "The queen is dead", una de les grans obres del decenni, Morrissey ha protagonitzat una interessant trajectòria en solitari i Marr ha format part en diverses bandes.

DIRE STRAITS

Lloc de fundació: Londres (Anglaterra).
Formació inicial: Mark Knopfler (veu i guitarra), David Knopfler (guitarra), John Illsley (baix) i Pick Withers (bateria).
Gèneres: pop, rock i soft rock.
Dècada principal: 70.
Solistes que origina: Mark Knopfler i David Knopfler.
Àlbum estel·lar: Dire Straits (1978).
Altres àlbums d’estudi: Communiqué (1979), Making movies (1980), Love over gold (1982), Brothers in arms (1985) i On every street (1991).
El millor: èxits que han perdurat com “Sultans of swing” o “Tunnel of love” / poder triomfar a finals dels 70 sense ser ni punks ni tampoc progressius.
El pitjor: quan el grup es va sofisticar massa amb "Brothers in arms" / el contradictori tema "Money for nothing".

Dire Straits va ser una de les aparicions més importants i inesperades de finals de la dècada dels 70, posicionant-se al marge dels moviments disco, punk, postpunk o de la new wave, llavors plenament de moda. Després d’uns inicis extraordinaris, amb hits com “Sultans of swing”, “Tunnel of love” o “Romeo and Juliet”, el grup aviat es va convertir en un projecte personal del cantant, compositor, guitarrista i productor Mark Knopfler, al qual només va seguir fidelment el baixista John Illsley durant la següent fase de la banda, caracteritzada per la sofisticació i la pulcritud de treballs com “Brothers in arms”.

THE BYRDS

Lloc de fundació: Los Angeles (Estats Units).
Formació inicial: Jim (Roger) McGuinn (veu i guitarra), Gene Clark (veu i pandereta), David Crosby (veu i guitarra), Chris Hillman (veu i baix) i Michael Clarke (bateria).
Altres components bàsics: Gram Parsons (veu i guitarra).
Gèneres: folk rock, country rock, pop, rock i rock psicodèlic.
Dècada principal: 60.
Solistes que origina: Gram Parsons.
Grups que origina: Crosby, Stills, Nash & Young i Flyng Burrito Brothers.
Àlbum estel·lar: Fifth dimension (1966).
Altres àlbums d’estudi: Mr. Tambourine man (1965), Turn ! Turn ! Turn ! (1965), Younger than yesterday (1967), The notorious Byrd Brothers (1968), Sweetheart of the rodeo (1968), Dr. Byrds and Mr. Hyde (1969), Ballad of Easy Rider (1969), Untitled (1970), Byrdmaniax (1971), Father along (1971) i Byrds (1973).
El millor: pioners en la fusió entre folk i rock / una agradable barreja entre Bob Dylan i The Beatles.
El pitjor: la trajectòria posterior a la dècada dels 60 / que la col·laboració de Gram Parsons només hi tingués lloc en un sol àlbum.

Una versió del quintet nord-americà del tema “Mr. Tambourine man”, peça acústica de Bob Dylan, està considerat el punt de partida del folk rock, avançant-se al mateix compositor de Minnesota en l’electrificació del gènere. Posteriorment, la formació encapçalada per Jim McGuinn, que va rebre també una gran influència dels grups de la Britsh Invasion, fonamentalment de The Beatles, va entrar en el món de la psicodèlia i es va acostar a la música country quan Gram Parsons va tenir-hi una fugaç presència. Les marxes de Gene Clark, David Crosby, per unir-se a Stephen Stills, Graham Nash i més tard Neil Young, o de Parsons i Chris Hillman, que van formar Flying Burrito Brothers, van originar la decadència.

OASIS

Lloc de fundació: Manchester (Anglaterra).
Formació inicial: Noel Gallagher (guitarra i veu), Liam Gallaguer (veu), Paul Arthurs (guitarra), Paul McGuigan (baix) i Tony McCarroll (bateria).
Gèneres: pop, rock, rock independent i brit pop.
Dècada principal: 90.
Àlbum estel·lar: (What's the story) morning glory ? (1995).
Altres àlbums d’estudi: Definitely maybe (1994), Be here now (1997), Standing on the shoulder of giants (2000), Heather chemistry (2002), Don’t believe the truth (2005) i Dig out your soul (2008).
El millor: Els inicis / "(What's the story) morning glory".
El pitjor: els constants afers entre els germans Gallaguer / la irregularitat posterior a "Be here now".

Malgrat que des d'alguns sectors van ser acusats de poc originals, Oasis va ser el grup més popular del moviment del brit pop, juntament amb el quartet Blur, amb qui va mantenir una gran rivalitat. La formació va tenir uns començaments força brillants, amb àlbums extraordinaris com l'inicial “Definitely maybe”, on hi pren part "Live forever" i durant molt de temps el disc d'una banda debutant més vengut al Regne Unit, i el cèlebre “(What’s the story) morning glory ?”, que conté els famosos “Dont’t look back in anger” i “Waterwall”. Posteriorment, van ser constant notícia en els tabloides britànics per les polèmiques entre els germans Gallagher, únics membres originals del conjunt de Manchester.

THE BEACH BOYS

Lloc de fundació: Hawthorne (Estats Units).
Formació clàssica: Brian Wilson (veu i baix), Carl Wilson (veu i guitarra), Dennis Wilson (bateria), Mike Love (veu) i Al Jardine (veu i guitarra).
Gèneres: surf, pop, rock i rock psicodèlic.
Dècada principal: 60.
Solistes que origina: Brian Wilson.
Àlbum estel·lar: Pet sounds (1966).
Altres àlbums d’estudi: Sufer girl (1962), Surfin' safari (1962), Surfin’ USA (1963), Little deuce coupe (1963), Shut down (1964), All summer long (1964), The Beach Boys’ Christmas album (1964), The beach Boys today ! (1965), Summer days and summer nights !!! (1965), The Beach Boys party ! (1965), Smiley smile (1967), Wild honey (1967), Friends (1968), 20 / 20 (1969), Sunflower (1970), Surf’s up (1971), Carl and the passion – so tough (1972), Holland (1973), 15 big ones (1976), Love you (1977), M. I. U. Album (1978), LA. light album (1979), Keepin’ the summer alive (1980), The Beach Boys (1985), Still cruisin’ (1989), Summer in paradise (1992), Stars and stripes (1996), The smile sessions (2011) i The Beach Boys 50th aniversary album (2012).
El millor: el geni de Brian Wilson / "Pet sounds" / el grup nord-americà més popular dels 60.
El pitjor: poc a destacar després de la dècada dels 60 / Brian és l'únic dels germans Wilson que continua en vida / És pertinent seguir fent gires ?

Els Beach Boys van ser els grans protagonistes de la popular, festiva i despreocupada música surf, que va arrasar l’estat de Califòrnia durant els inicis de la dècada dels 60. Posteriorment a grans èxits com “Surfin’ safari”, “Surfin’ USA”, “Surfin’ girl” o “I get around”, el grup va evolucionar cap a la música psicodèlica, que va tenir com a veritable obra mestra l’àlbum “Pet sounds”, una genial composició de Brian Wilson, una vegada aquest havia decidit abandonar les esgotadores i trepidants gires del grup i centrar-se només en els estudis de gravació. El disc és per a molts una clara influència per al "Sgt. Pepper's" dels Beatles, editat un any més tard.

BRUCE SPRINGSTEEN

Lloc de naixement: New Jersey (Estats Units).
Formació clàssica de l’E Street Band: Steven van Zandt (guitarra), Garry Talent (baix), Max Weinberg (bateria), Roy Bittan (piano), Danny Federici (òrgan) i Clarence Clemons (saxofon).

Gèneres: rock, rock urbà, folk, folk rock, cantautor i pop.
Dècada principal: 70.
Àlbum estel·lar: Darkness on the edge of town (1978).
Altres àlbums d'estudi: Greeting from Ashbury Park, New Jersey (1973), The wild, the innocent and the E Street shuffle (1973), Born to run (1975), The river (1980), Nebraska (1982), Born in the USA (1984), Tunnel of love (1987), Human touch (1992), Lucky town (1992), The ghost of Tom Joad (1995), The rising (2002), Devils and dust (2005), We shall overcome: the Seager sessions (2006), Magic (2007), Working on a dream (2009), Wrecking ball (2012) i High hopes (2014).
El millor: la regularitat de la seva carrera malgrat els constants canvis de registre / l'autenticitat dels seus començaments / "Darkness on the edge of town"..
El pitjor: amb “Born in the USA” va arribar a un públic de masses que potser no s’hagués imaginat una dècada abans / la bubblegum "Dancing in the dark" / els problemes judicials que va tenir als 70 amb el seu mànager.

Bruce Springsteen va triomfar com a rocker urbà i representant de la classe treballadora el 1975 amb l’edició de “Born to run”, el seu tercer àlbum d'estudi i constituït avui com un clàssic. Després de gravar “Darkness on the edge of town”, probablement la millor obra de la seva trajectòria, es va acostar al gran públic gràcies a l’èxit del doble “The river”, fet que es va consolidar plenament amb l’edició del comercial “Born in the USA”, el seu disc més popular. Moltes vegades acompanyat per la banda E Street Band, Springsteen ha abordat diversos camins, des de discos purament rock fins a treballs profundament folk i acústics, com va ser el cas de "Nebraska".

THE ALLMAN BROTHERS BAND

Lloc de fundació: Macon (Estats Units).
Formació inicial: Duane Allman (guitarra), Gregg Allman (veu, guitarra i teclats), Dickey Betts (veu i guitarra), Berry Oakley (baix i veu), Butch Trucks (bateria) i Jai Johanny Johanson (bateria).
Gèneres: southern rock, rock, blues rock, country rock i jam rock.
Principal dècada: 70.
Àlbum estel·lar: el directe "At Fillmore East" (1971).
Àlbums d’estudi: The Allman Brothers Band (1969), Idlewind south (1970), Eat a peach (1972), Brothers and sisters (1973), Win, lose or draw (1975), Enlightened rogues (1979), Reach for the sky (1980), Brothers on the road (1981), Seven turns (1990), Shades of two worlds (1991), Where it all begins (1994) i Hittin’ the note (2003).
El millor: les habilitats instrumentals, ben reflectides en el directe “At Fillmore East” / saber continuar sense Duane Allman.
El pitjor: les morts de Duane Allman i Berry Oakley / molta irregularitat a partir del segon lustre dels 70.

Banda fonamental en l’anomenat southern rock i també del blues rock, el grup de Macon va comptar amb un dels millors guitarristes de la història de la música popular, Duane Allman, qui va morir per un accident de moto, el mateix fet que li va passar poc temps més tard al baixista Berry Oakley. Abans d'aquests successos, el grup va gravar el llegendari àlbum en viu celebrat al Fillmore East, on els sols instrumentals i el minutatge de les peces són espectaculars. Arran de la desaparició de Duane, el seu germà Gregg i Dickey Betts es van convertir en els líders de la banda que, a mesura que ascendia el paper del segon, es va acostar a postulats country.