ÀLBUMS IMPRESCINDIBLES DE POP – ROCK: LONDON 0 HULL 4 (THE HOUSEMARTINS)

 

En una època en què el pop – rock elèctric britànic reaccionava davant el synth pop imperant en el primer lustre dels anys 80, amb el lideratge del reivindicat grup The Smiths, va aparèixer un altre quartet, The Housemartins, fundat a la ciutat de Hull, al nord d’Anglaterra,

El conjunt anglès va ser fundat pel cantant i líder PD Heaton, el guitarrista Stan Cullimore, el baixista Norman Cook i el bateria Hugh Whitaker, que després de l¡àlbum inicial seria reemplaçat per Dave Hemingway.

El quartet de Hull va debutar amb el pop, fresc i elèctric àlbum “London, 0 – Hull, 4”, que va servir per posar de nou de moda el típic grup format per cantant, guitarrista, baix i bateria. Entre les pistes hi destaquen “Happy hour· “Flag day”, “Sheep” i “Thin for a minute”, .

Posteriorment, The Housemartins gravaria només un altre àlbum, el també magnífic “The people who grinned themselves to death”. A continuació, va Heaton formar la banda The Beautiful South, per continuar més tard en solitari, i Cook va emprendre un projecte molt diferent al del conjunt anglès, l’electrònic Fatboy Slim.

ÀLBUMS IMPRESCINDIBLES DE POP – ROCK: SWEATHEART OF THE RODEO (THE BYRDS)

 

Gram Parsons està considerat el pioner en la fusió entre el country i el rock, en un període en què liderava el grup International Submarine Band. Seguidament, es va unir a la banda de folk rock The Byrds, que llavors, arrel de les marxes del cantant Gene Clark. el cantant i guitarrista David Crosby i el bateria Michael Clarke, es trobava en fase de transició.

La presència de Parsons va motivar la deriva de la banda de Los Angeles cap a la música country, en una època en que estava a punt d’esclatar un autèntic boom de la trobada d’aquest gènere amb el pop i el rock, mitjançant formacions com The Eagles, Poco, America o el conjunt que fundaria Gram: Flying Burrito Brothers.

“Sweatheart of the rodeo”, malgrat trencar la trajectòria folk del grup californià, està considerada una de les obres cabdals de The Byrds, llavors format per Jim McGuinn (veu i guitarra), Parsons (veu, guitarra i teclats), Chris Hillman (veu i baix) i Kevin Kelley (bateria) i que va presentar temes com “You ain’t goin’ nowhere”, “i am a pilgrim”, “You don’t miss your wàter” o “Hockory wind”.

Tanmateix, les relacions entre Parsons i McGuinn no van ser les idònies i Gram va marxar, enduent-se amb ell Hillman per fundar la ja esmentada formació Flying Burrito Brothers i emprendre la carrera en solitari ,poc abans de la seva mort. Mentrestant, The Byrds va entrar en una profunda decadència.

ÀLBUMS IMPRESCINDIBLES DE POP – ROCK: REVOLVER (THE BEATLES)

 

Després de realitzar un primer pas en la transició del beat a nous estils sorgits mitjan la dècada dels 60, amb el treball “Rubber soul”, John Lennon (veu i guitarra), Paul McCartney (veu i baix), George Harrison (guitarra i veu) i Ringo Sarr (bateria) van continuar l’evolució amb “Revolver”.

Feia més o menys un any, després de la confecció de l’àlbum “Help !”, que podríem dir que el grup de Liverpool va tancar el període de la bearlemania, que, esgotat de les gires, va decidir abandonar els concerts i es va centrar únicament en els estudis de gravació.

“Revolver” està considerat un dels treballs essencials del quartet britànic. en una obra en què hi prenen part cançons com “Eleanor Rigby”, “Love you to”, influenciada pels ritmes de l’Índia; “Here, there and everywhere”, la desenfadada “Yellow submarine” i la psicodèlica “Tomorrow never knows”.

A continuació, The Beatles va portar a terme el seu àlbum estel·lar, “Sgt. Pepper’s lonely hearts club band”, període en què va morir el seu mànager Brian Epstein, fet que va provocar una important inestabilitat en la formació anglesa, sobretot pel que fa a les relacions entre Lennon i McCartney, que acabarien desembocant tres anys més tard en la ruptura.

ÀLBUMS IMPRESCINDIBLES DE POP – ROCK: GENTLEMEN (THE AFGHAN WHIGS)

 

The Afghan Whigs va ser fundat a la gran urbs de Chicago, a l’estat d’Illinois, pel cantant i guitarrista Greg Dulli, el guitarrista Rick McCollum, el baixista John Carley i el bateria Steve Earle. .

Malgrat la seva procedència, la zona dels grans llacs, l’estil de The Afghan Whigs va ser el gènere grunge, sorgit a Seattle, a l’estat occidental de Washington, que llavors es trobava plenament de moda, mitjançant bandes com Nirvana, Pearl Jam, Soundgarden, Mudhoney o Alice & Chains.

És possible que el període àlgid del grup de Chicago tingués lloc amb el magnífic àlbum “Gentlemen”, malgrat que el disc, com els altres del conjunt nord-americà, es va vendre bastant poc. Entre les pistes del treball hi destaquen la que li dona títol, “Be Sweet”, “Debonair” i “What jail is Like ?”. .

Posteriorment, tal com havia succeït amb “Congregation”, el seu anterior treball, obres com “Black love”, “1965”, “Do to the beast”, “In spades” i “How do you burn ?” van quedar molt llunys dels focus comercials, tot i que el primer d’aquests discs va poder assolit el top 100 de Billboard.

ÀLBUMS IMPRESCINDIBLES DE POP – ROCK: DAYDREAM NATION (SONIC YOUTH)

 

Sonic Youth va ser fundat a Nova York pels cantants i guitarristes Thurston Moore i Lee Ranaldo, la cantant i baixista Kim Gordon i el bateria Jim Sclavunos, establint-se ràpidament, juntament amb la banda escocesa The Jesus & Mary Chain, com la principal formació de noise rock.

Amb com a bateria estable d’Steve Shelley, després del pas de Bob Bert, Sonic Youth, conjunt molt influït per la també banda novaiorquesa The Velvet Underground, va transitar per una època molt allunyada dels focus comercials, amb treballs bastant inaccessibles com “Evol” o “Sister”.

Es podria dir que l’aclamat treball “Daydream nation”, un dels moments àlgids del noise rock, va situar el grup nord-americà com una formació capdavantera del rock alternatiu a nivell mundial, gràcies a temes com “Teen age riot”, “Silver rocket”, “The Sprawl”, “Cross the breeze” o “Hey Joni !”, .

Posteriorment, el quartet novaiorquès editaria les obres “The whitey album”, “Goo” i Dirty” i aconseguiria el seu major èxit comercial amb el seu darrer treball, “The eternal”, després del qual arribaria la separació i els projectes de Thurston, Ranaldo i Gordon en solitari.

ÀLBUMS IMPRESCINDIBLES DE POP – ROCK: ANOTHER SIDE OF THE MOON (PINK FLOYD)

 

Després del reivindicat debut psicodèlic de “The piper at the gates of dawn”, el primer cantant, guitarrista i líder de Pink Floyd, Syd Barrett, debut a múltiples problemes amb les substàncies al·lucinògenes, va abandonar la banda britànica i va ser substituït per David Gilmour.

Gilmour va formar el quartet clàssic amb el baixista Roger Waters, el bateria Nick Mason i el teclista Richard Wright. Seguidament, el grup britànic va viure el que podríem anomenar com una època de transició, mitjançant treballs com “Atom heart mother” o “Meddle”, que van situar plenament la banda anglesa en el rock progressiu.

“Another side of the moon” va convertir Pink Floyd en banda mainstream- L’àlbum, un  dels cims del rock progressiu de tots els temps, és considerat per laguns experts el moment àlgid creatiu de la formació britànica, que va presentar temes com “Time”, “Money” o “Us and them”.

Pink Floyd faria també història amb el magnífic treball “Wish you were here”, editaria una obra bastat arriscada com “Animals” i gravaria el grandiloqüent doble àlbum “The Wall”, arran del qual començarien les divergències entre Waters i la resta de components, que portarien a la separació,

ÀLBUMS IMPRESCINDIBLES DE POP – ROCK: WOLFGANG AMADEUS PHOENIX (PHOENIX)

 

El grup Phoenix va ser fundat a Versalles, al nord de França pel cantant Thomas Mars. Els guitarristes Laurent Brancowitz i Christian Mazzalai i el baixista i teclista Deck d’Arcy. El llavors quartet va debutar en gran format amb l’àlbum “United”.  

El conjunt francès, que gairebé sempre ha interpretat les seves cançons en llengua anglesa, va fer ús d’un estil  de pop ballable tecnificat, amb una important influència de la new wave, i va editar àlbums com “Alphabetical” i “It’s never been Like that”, que van tenir cert èxit a França, però van passar bastant desapercebuts a la Gran Bretanya i els Estats Units..

És possible que el treball més cèlebre de Phoenix hagi estat “Wolfgang Amadeu Mozart”, ja amb Thomas Hedlund com a bateria i que va extreure cançons com “Lisztomania”, “1901” i “Lasso”. El treball es va situar al número 14 de les llistes franceses i va fer acte de presència a les del Regne Unit i a també a Billboard.

Seguidament, el grup francès va presentar “Bankrupt !”, el seu millor èxit comercial. Arribant al top 10 tant a nivell local com als Estats Units; “Ti amo”, om el grup de Versalles utilitzava la llengua italiana, i finalment “Alpha zulu”, que va significar un descens important en les vendes.