ÀLBUMS IMPRESCINDIBLES DE POP – ROCK: WHAT PEOPLE SAY I AM THAT’S WHAT I’M NOT (ARCTIC MONKEYS)

 

A començaments de l’actual segle XXI el brit pop ja feia anys que havia posat punt i final a la seva vigència, però, a més de continuar en actiu bandes com Oasis, Blur, Pulp o Suede, la seva influència es va deixar sentit en noves formacions com Kaiser Chiefs, Frans Ferdinand o Arctic Monkeys.

Arctic Monkeys va ser fundat a la ciutat de Sheffield, al nord d’Anglaterra, pel seu cantant, guitarrista i líder Alex Turner, el guitarrista Jamie Cook, el baixista Andy Nicholson i el bateria Matt Helders. El seu àlbum inicial va ser l’opera prima més venuda en la història del Regne Unit.

El debut en gran format del conjunt anglès va ser l’intens, vibrant i molt aclamat “What people say i am that’s what i’m not”, que va presentar peces com el hit “I bet you look good on the dancefloor”, “Fake tales of San Francisco”, “Mardy bum” i “When the sun goes down”.

A continuació, el grup britànic va asserenar una mica el seu estil amb els treballs “Favourite worst nighmare”, “Humbug” i “Suck it and see”, i va apropar-se a la música soul a partir d’”A M”, en un període en què el quartet de Sheffield es trobava entre les millors bandes de la Gran Bretanya. .

ÀLBUMS IMPRESCINDIBLES DE POP – ROCK: LAYLA AND OTHER ASSORTED LOVE SONGS

 

Eric Clapton va ser el primer gran guitarrista de la llegendària banda britànica de rythm & blues The Yardbirds, més tard es va convertir en un dels membres dels Bluesbreakers, el grup d’acompanyament de John Mayall, i a continuació va fundar, amb el cantant i baixista Jack Bruce i el bateria Ginger Baker, el supergrup Cream.

El llegendari cantant, guitarrista i compositor britànic va editar quatre àlbums amb Cream, tots ells caracteritzats pel gènere rythm & blues i la naixent psicodèlia, els quals també van ser una influència per al hard rock, destacant “Disraeli gears”, tot i que l’experiència no va durar gaires anys a causa de tres personalitats tan fortes.

Clapton formaria un altre supergrup, Blind Faith, amb el cantant i guitarrista Steve Windwood, el baixista Ric Grech i de nou Baker, amb els quals només va gravar un àlbum, per fundar amb el guitarrista i teclista Bobby Whitlock, el baixista Carl Radle i el bateria i pianista Jim Gordon Derek & the Dominos, que igualment no arribaria més enllà d’un solitari treball, “Layla ans other assorted love songs”, una obra extraordinària que conté peces com “Bell bottom blues”, una versió del “Little wing” de Jimi Hendrix i la cèlebre “Layla”. .

Seguidament, el cantant i genial guitarrista anglès ens llançaria en solitari, en un període en què va tenir seriosos problemes derivats del consum de drogues, en una etapa en què van destacar àlbums com l’inicial que porta el seu nom, “461 ocean Boulevard”, “No reason to cry” i “Slowhand”.  

ÀLBUMS IMPRESCINDIBLES DE POP – ROCK: SAM’S TOWN (THE KILLERS)

 

El quartet nord-americà The Killers va ser fundat a la ciutat de Las Vegas pel seu cantant i líder Brandon Flowers, el guitarrista Dave Keuning, el baixista Mark Stoermer i el bateria Ronnie Vanucci Jr.

El grup de Nevada va debutar amb ·”Hot fuss”·, un àlbum molt influenciat per la new wave, moviment que va caracteritzar el primer lustre del decenni dels 80 del segle XX, en un període en què el teclats i els sintetitzadors van prendre un gran protagonisme en el pop – rock, però The Killers aviat realitzaria un gir.

El canvi es va produir amb el segon disc de llarga durada del quartet de las Vegas, “Sam’s town”, en què alguns crítics ih van observar la influència del llegendari cantant, guitarrista i compositor de New Jersey Bruce Springsteen. En el treball hi destaquen “When you were Young”, “For reasons unknown”, “Read my mind” i “Bones”.

Seguidament The Killers va gravar “Day and age”, on es troba el gran hit “Human”, establint-se com una de les grans bandes de rock alternatiu nord-americanes del segle XXI, tot i que no aconseguiria en primer número u a Billboard (al Regne Unit tots ho havien estat) fins a l’edició del treball “Wonderful wonderful”, el cinquè àlbum d’estudi.

ÀLBUMS IMPRESCINDIBLES DE POP – ROCK: GLASVEGAS (GLASVEGAS)

 

Glasvegas va ser un grup fundat a la ciutat escocesa de Glasgow a començaments de l’actual segle XXI, pel cantant James Allan, el guitarrista Rab Allan, el baixista Paul Donoghue i la bateria sueca Jonna Löfgren.

Llavors a Escòcia, i més concretament a la seva ciutat més populosa, es vivia un extraordinari període del pop – rock de caire alternatiu, que ja venia del decenni anterior, i en el qual Glasvegas es va situar, juntament amb altres bandes com els més veterans The Jesus & Mary Chain, Belle & Sebastian i Travis i els contemporanis Franz Ferdinand. .

El debut del conjunt escocès va ser un àlbum de títol homònim, número dos al Regne Unit, podríem considerar retro, que recordava la música doo wop, vigent entre finals de la dècada dels 50 i començaments del decenni dels 60 del passat segle XX, com ho demostren pistes com “Flowers and Football tops”, “Geraldine”, “It’s my own cheating heart that makes me cry”, “Go square go” i “Daddy’s gone”. .

A continuació Glasvegas, que ha anat perdent fama i popularitat, va gravar “Euphoric heartbreak”, encara top 10 a la Gran Bretanya, i “Later... when the TV turns to static”, amb el qual va allunyar el grup escocès dels principals focus.

 

ÀLBUMS IMPRESCINDIBLES DE POP – ROCK: NOWHERE (RIDE)

 

Entre finals de la dècada dels 80 i començaments del decenni dels 90, pel que fa al rock independent i alternatiu, va sorgir la moda shoegazing, anomenada així perquè els músics es trobaven a l‘escenari fixes i amb la mirada dirigida cap al terra, és a dir, cap a les sabates.

Segurament el grup més cèlebre del moviment shoegazing va ser la banda irlandesa My Bloody Valentine, però també van destacar conjunts com The Verve, Slowdive o Ride, que van fundar a Oxford el cantant i guitarrista Mark Gardener. El guitarrista Andy Bell, el baixista Steve Queralt i el bateria Loz Colbert.

El debut del grup anglès va ser l’aclamat treball “Nowhere”, número 11 al Regne Unit, que és recordat com un dels clàssics del rock independent britànic de la dècada dels 90, fonamentalment per cançons com “Seagull”, “Kaleidoscope” i “Vapour trail”, que en va ser el tema més popular.  .

Potser de cara a la crítica, Ride no va poder mai igualar “Nowhere”, però va continuar editant discs extraordinaris, com són els casos de “Going blank again”, “Carnival of light” o “Tarantula”, també caracteritzats per la psicodèlia i una densa atmosfera, fins a un llarg parèntesi, en el qual Bell es va convertit en membre d’Oasis.

ÀLBUMS IMPRESCINDIBLES DE POP – ROCK: WAR (U 2)

 

El carismàtic vocalista Bono, el guitarrista The Edge, el baixista Adam Clayton i el bateria Larry Mullen Jr. van formar a Dublín, a començaments de la dècada dels 80, el grup U 2, que amb el pas dels anys es convertiria en una de les bandes més populars de tots els temps, tot i que els inicis, almenys al marge d’Irlanda, van ser més aviat modestos,

La música del conjunt dublinès va estar marcada des del principi per certa èpica, amb rerefons tant polític com religiós en algunes de les seves lletres, deixant força bé la crítica especialitzada el seu debut “Boy” i no sent tan benèvola amb el següent àlbum, anomenat “October”.

El tercer àlbum d’estudi del quartet irlandès va ser “War”, que va assolir el número un a les llistes britàniques, però només va ser un èxit relatiu als Estats Units. El disc compta amb peces com “Seconds”, “Two hearts beat as one”, “Red light”, “40” o els grans clàssics “Sunday bloody Sunday” i “New year’s day”.

Després de ser una de les bandes estel·lars del Live Aid, que es va celebrar a Londres i Philadelphia, U 2 es va convertir en una formació de masses, capaç d’omplir grans estadis, amb l’edició del treball “The Joshua tree”, que va suposar el seu primer gran triomf a l’altra banda de l’oceà Atlàntic.

ÀLBUMS IMPRESCINDIBLES DE POP – ROCK: GIVE’M ENOUGH ROPE (THE CLASH)

 

The Clash, grup format pels cantants i guitarristes Joe Strummer i Mick Jones, el baixista Paul Simonon i Terry Chimes i Topper Headon, que es can alternar a la bateria, va debutar amb un àlbum de títol homònim, que va situar la banda londinenca al capdavant del gènere del punk rock,

Aleshores el punk , un estil de retorn al rock primigeni, sense artificis, en clar contrast amb el rock progressiu i simfònic, que ja donava clars signes d’esgotament, acabava d’esclatar, tot i que en aquell moment The Clash es trobava a l’ombra de les polèmiques, els escàndols i el soroll originats per The Sex Pistols.

Tot i que “Give’m enough rope” està considerat un treball de transició entre el debut i l’obra mestra “London calling”, es tracta també d’un gran disc i pot estar emmarcat entre els clàssics del punk rock gràcies a temes com “Safe european home”, “English civil war”, “Tommy gun” i “Stay free”.

Posteriorment el quartet anglès presentaria l’excel·lent doble àlbum “London calling”, venut a preu d’unitat, i seguidament el triple “Sandinista”, igualment comercialitzat com a vinil normal, en un període, fonamentalment per les diferències entre Strummer i Jones, que el grup londinenc començava la seva decadència.