ÀLBUMS IMPRESCINDIBLES DE POP – ROCK: SCREAMADELICA (PRIMAL SCREAM)

 

Tot i que el grup es va fundar a Glasgow, la ciutat més populosa d’Escòcia, les característiques de Primal Scream, banda fundada i liderada pel bateria de The Jesus & Mary Chain Bobby Gillespie, reconvertit en cantant, van ser força semblant a les de l’escena Madchester, vigent entre finals del decenni dels 80 i inicis de la dècada dels 90,

Gillespie va reclutar el músics Jim Navajo (guitarra), Robert Young (baix) i Andrew Innes (bateria) i va debutar amb l’àlbum “Sonic flower Groove”, al qual va seguir un treball que porta el nom del grup, dos discs que no van tenir massa èxit i que, sobretot el segon, van passar bastant inadvertits per al públic.  

El tercer àlbum de Primal Scream, “Screamadelica”, va ser la seva obra més popular, elogiada i reivindicada, la qual compta amb cançons com “Movin’ on up”, “Damaged” o els himnes rave “Come together” i “Loaded”.. Aleshores Navajo ja havia abandonat la banda escocesa i hi havien entrat Henry Olsen (baix), Phillip Tomanov (bateria) i Martin Duffi (teclats), quan Young i Innes s’havien reconvertit en guitarristes.

És possible que la banda de Glasgow mai podes superar el seu disc estel·lar, tot i que el grup de Glasgow ha continuat editant discs fins els nostres dies, entre els quals cal significar ”Give out but don’t give up”, “Vanishing point” o “XTRMNTR”.

 

THIS IS HARDCORE (PULP)

 

Després de passar per una autèntica travessa pel desert, Jarvis Cocker, cantant, compositor i carismàtic líder del grup de Sheffield Pulp, va reconvertit el conjunt anglès amb el reclutament de Russell Senior (guitarra i violí), Steve Mackey (baix), Nick Banks (bateria) i Candida Doyle (teclats). .

Em el marc del brit pop, Pulp va trobar l’èxit allargament esperat grà als treballs “His’n hers” i sobretot “Different class”, un dels àlbums clàssics i més populars del moviment que va marcar part dels anys 90 del passat segle XX del pop – rock realitzat al Regne Unit.

Pulp va tancar una meravellosa trilogia amb el treball “This is hardcore”, que evidentment molt poc tenia a veure amb aquest gènere, doncs cal ressaltar grans temes pop com “The fear”, “Dishes”, Help the aged”, el que li dona títol o “Sylvia”. En aquell període havia entrat com a nou guitarrista Mark Webber.

Tanmateix, la banda de Sheffield només editaria un altre àlbum, “We love life”, abans d’obrir un llarguíssim parèntesi, el qual va aprofitar Cocker per portar a terme una carrera en solitari, tot i que Pulp en cap moment va deixar enrere ni els concerts ni tampoc les gires.

ÀLBUMS IMPRESCINDIBLES DE POP – ROCK: MUSIC FOR THE MASSES (DÉPÉCHE MODE)

 

Dépéche Mode, en principi integrat per Vince Clarke, Martin Gore, Dave Gahan i Andy Fletcher, es va unir al corrent de la new wave, i, més concretament, al gènere del synth pop i, d’alguna manera, al moviment dels nous romàntics, període en què va editar l’àlbum “Speak and spell”..

Malgrat qle durant aquella època dominada per teclats i sintetitzadors, van sorgir un munt de bandes de l’estil a la Gran Bretanya, Dépéche Mode va ser de les poques que ha acabat realitzant una carrera llarga, prolífica i extraordinària i el grup anglès va consolidar-se amb l’àlbum “Music for the masses”.

El títol del seu sisè àlbum va ser premonitori perquè el quartet britànic, llavors format per Gore, Gahan, Fletcher i Alan White, que va substituir Clarke després del primer treball de llaga durada, es va convertit en una banda capaç d’omplir grans recintes, fet que va ser conseqüència de clàssics del grup londinenc i del synth pop com “Never let me down again”, “The things you said”, “Strangelove” i “Behind the Wheel” .

Pocs anys més tard, Dépéche Mode editaria el que per mi és la seva millor obra, “Violator”, per més tard transcórrer per una trajectòria més allunyada dels grans focus, en una època en què Gahan, vocalista del grup, va tenir alguns projectes al marge del conjunt londinenc, i White va trobar la mort.

 

 

 

* ÀLBUMS IMPRESCINDIBLES DE POP – ROCK: 

ÀLBUMS IMPRESCINDIBLES DE POP – ROCK: RID OF ME (PJ HARVEY)

 

La cantant, guitarrista, saxofonista i compositora anglesa Polly Jean Harvey, aleshores acompanyada del baixista Steve Vaughan i el bateria Rob Ellis, va debutar amb el treball “Dry”, que la va situar com una de les figures emergent de l’indie rock britànic.

PJ Harvey, Vaughan i Ellis es va convertir en una de les millors formacions alternatives de la Gran Bretanya, juntament amb altres conjunts com New Order, Happy Mondays, The Stones Roses, The Charlatans, Inspiral Carpets, Belle & Sebastian, Primal Scream o The Wedding Present. 

El segon treball de llarga durada de la compositora anglesa va ser el fantàstic “Rid of me”, segueixo pensant que el seu millor àlbum, un disc que s’ha convertit en un clàssic de l’indie rock del Regne Unit gràcies a cançons com la de títol homònim, “Missed”, “Legs”, “50ft queenie” o la versió del tema de Bob Dylan “Highway 61 revisited”.

Després de “Rid of me “, Vaughan i Ellis van abandonar i Harvey va editar una altre gran disc, “To bring you my love”, per més tard gravar “Is This desire” i acostar-se a un públic més ampli amb “Stories from the city, stories from the sea”, etapa en que es va consolidar com una de les muses de la música alternativa a nivell mundial.

 

ÀLBUMS IMPRESCINDIBLES DE POP – ROCK: CALIFORNICATIONS (RED HOT CHILI PEPPERS)

 

A la dècada dels 80, el cantant Anthony Kiedis, el Baixista Flea, els dos components fixos del grup, el guitarrista Jack Sherman i el bateria Cliff Martínez van formar la banda californiana Red Hot Chili Peppers, que es va caracteritzar per un estil que barrejava rock dur, funk i rap.

El grup de Los Angles va editar àlbums com “The upflit moto party plan” o “Mother’s milk”, període en què el seu segon guitarrista, Hillel Slovak, va trobar la mort a causa d’una sobredosi, sent substituir per John Frusciante, que va debutar amb l’exitós “Blood sugar sex magic”, tot i que va estar absent en el no massa ben valorat “One hot minute”, pel que va ser reclutat Dave Navarro de Jane’s Addiction.

Seguidament, Red Hot Chili Peppers, amb Kiedis, Flea, de nou Frusciante, després d’una rehabilitació per problemes amb les drogues, i el bateria Chad Smith, va presentar l’excel·lent àlbum “Californication”, un treball bastant eclèctic on hi prenen part temes com “Around the world”, “Scar tissue”, “Otherside” i el que li dona títol a l’obra del grup de Los Angeles.

A continuació, la banda nord-americana va editar una altre fantàstic àlbum, “By the way”, transcorrent després per una època més gris, tot i que aquesta circumstància no ha impedit als californians seguir gravant discs importants, oferir concerts i realitzar gires arreu del món.

ÀLBUMS IMPRESCINDIBLES DE POP – ROCK: TRANSFORMER (LOU REED)

 

Després d’abandonar el mític grup The Velvet Underground, Lou Reed va editar en solitari un àlbum que porta el seu nom i que va tenir escàs èxit, però llavors, tal com li va succeir a Iggy Pop, el cantautor novaiorquès va trobar el suport del cantant i compositor britànic David Bowie,

D’aquesta manera, Reed es va convertir en un dels principals representants del glam rock, juntament amb el mateix Bowie o bandes com T Rex, Roxy Music, Genesis, Slade o Queen, i en un del precursors del punk rock,  com Pop, vocalista i líder de The Stooges, i el seu ex company a The Velvet Underground John Cale.

El primer àlbum editat amb la producció de Bowie va ser el magnífic “Transfomer”, penso que sens dubte el millor treball del compositor nord-americà en solitari. L’obra conté cançons com “Vicious” i els clàssics “Perfect day”, “Walk in the wild side” i “Satellite of love”.

A continuació Reed gravaria un altre àlbum històric “Berlin”, una edició temàtica molt reivindicada al llarg del temps, però que al seu dia no va acabar de ser assimilada ni per la crítica ni tampoc pel públic, potser pel seu caràcter dramàtic, pessimista i tràgic.

 

ÀLBUMS IMPRESCINDIBLES DE POP – ROCK: LED ZEPPELIN IV (LED ZEPPELIN)

 

Quan The Yardbirds va desaparèixer, Jimmy Page, el tercer gran guitarrista de la llegendària banda britànica de rythm & blues, va intentar una continuïtat amb la formació de The New Yardbirds, que acabaria convertint-se en Led Zeppelin, un dels grups pioners de Hard rock.

Led Zeppelin el van completar el cantant Robert Plant, el baixista John Paul Jones i el bateria John Bonham, gravant tres àlbums numerats que barrejaven el tradicional rythm and blues i la incipient rock dur, gènere en què es va convertir en la principal banda, juntament amb Deep Purple.

Posteriorment, el conjunt britànic va editar el seu àlbum estel·lar, “Led Zeppelin IV”, un treball que es troba entre els grans clàssics del hard rock i també de la música popular en general i en què hi destaquen pistes com “Black dog”, “Rock’n roll”, La cèlebre “Stairway to heaven”, amb aportacions folk, i “When de levee breaks”.

Més tard, Led Zeppelin va editar els treballs “Houses of the holy” i “Physical graffiti”, però la mort de Bonham, després d’ingerir una gran quantitat d’alcohol, va significar el final de la il·lustre formació anglesa, tot i que Page i Plant formarien al cap d’una anys un efímer duo,