ÀLBUMS IMPRESCINDIBLES DE POP – ROCK: LAMPARETES (ANTÒNIA FONT)

 

Després de la trilogia marcada pels àlbums “Alegria”, “Taxi” i “Batiscafo katiuskas”, el quintet mallorquí Antònia Font es va erigir com la millor formació en llengua catalana. El gran artífex de l’èxit en va ser el seu guitarrista i surrealista compositor Joan Miquel Oliver.

Amb Oliver sempre han format part del conjunt balear el cantant Pau Debon, el bateria Pere Debon i el teclista Jaume Manresa, completant el grup el baixista Joan Roca, que després de l’àlbum inicial va substituir Pere Estarellas. Antònia Font va marcar l’època més aclamada de pop – rock realitzar en català, juntament amb el quartet Manel.

Després d’un treball gravat amb l’Orquestra Simfònica de Bratislava, “Coser y cantar”, el quintet mallorquí va editar l’excel·lent obra “Lamparetes”, amb cançons com “Clint Eastwood”, “Calgary 1988”, “Els canons de Navarone”, “Boreal” o “Carreteres que no van enlloc”, que van consolidar definitivament el talent d’Oliver.

Després d’un disc estrany i original, “Vostè és aquí”, de peces molt curtes, Antònia Font va decidir separar-se, període que va aprofitar Oliver per treballar en solitari, tot i que el grup de Palma tornaria amb “Un minut estaboscòpica”, presentat al festival Primavera Sound de Barcelona.

ÀLBUMS IMPRESCINDIBLES DE POP – ROCK: THE SUBURBS (ARCADE FIRE)

 

El grup Arcade Fire va ser fundat a la ciutat de Mont-real pel cantant, guitarrista i pianista nord-americà Win Butler i la vocalista i multiinstrumentista quebequesa Régine Chassagne, als quals es van unir el guitarrista Richard Reed Parry, el baixista Tim Kingsbury, el bateria Howard Bilerman i el també Multiinstrumentista William Butler. 

La macrobanda canadenca va debutar en gran format amb l’elogiat disc ·Funeral” i va meravellar amb el treball “Neon bible”, penso que un dels àlbums més emblemàtics del que portem de segle XXI i que va convertir el grup de Mont-real en una de les principals formacions alternatives a nivell mundial.

El tercer àlbum d’estudi d’Arcade Fire va ser “The suburbs”, un altre excel·lent disc tot i que potser és una mica irregular i massa llarg. Entre les pistes que componen el treball es troben “Modern man”, “Suburban war”, “Wasted hours”, “We used to wait” i “Sprawl II (mountains beyond mountains)”.

A continuació, al mateix temps que el grup canviava de productor, la banda quebequesa va optar amb “Reflektor” per un canvi radical d’estil, de característiques dance més pròpies de la dècada dels 80, fet que seguiria amb la següent obra de la formació: “Everything now”

ÀLBUMS IMPRESCINDIBLES DE POP – ROCK: RUBBER SOUL (THE BEATLES)

 

Hi va haver un moment que John Lennon (veu i guitarra), Paul McCartney (veu i baix) George Harrison (guitarra i veu) i Ringo Starr (bateria) es trobaven esgotats i van decidir abandonar els concerts i les gires i centrar-se exclusivament en els més reposats estudis de gravació.

En aquell període estava a punt de produir-se, tant a la Gran Bretanya com als Estats Units, una ruptura musical que acabaria amb el beat i faria emergir nous gèneres com el rock psicodèlic, el rock progressiu, el rock simfònic, el rock dur o la world music, de la qual Harrison en seria un clar referent.

El primer àlbum de la nova època del quartet de Liverpool és encara una obra eminentment pop, com ho mostren temes com, “Drive my car”, “Nowhere man”, “Michelle”, “Girl” i “In my life” però la cançó “Norweggian wood (the bird has flown)”, composta per Harrison i en la qual usa el sitar que li va ensenyar a tocar el músic indi Ravi Shankar, anunciava els nous temps.

L’evolució va continuar amb l’àlbum “Revolver”, on hi per part la psicodèlia amb la peça de Lennon “Tomorrow never knows”, i va culminar amb l’històric treball “Sgt. Pepper`s lonely hearts club band”, quan el grup britànic es va acostar definitivament a les característiques que van marcar el moviment hippy.

ÀLBUMS IMPRESCINDIBLES DE POP – ROCK: THE CARS (THE CARS)

 

Durant els inicis de la new wave, pel que fa a la branca nord-americana del corrent, va ser fundat a la ciutat de Boston, a l’estat de Massachusetts, el quintet The Cars, que es va erigir en la millor banda de l’estil i de l’època als Estats Units amb Television, Talking Heads, Blondie i The B 52’s.

The Cars va estar format pel seu carismàtic cantant, guitarrista i líder Rik Ocasek, el cantant i baixista Benjamin Orr, el guitarrista Elliot Easton, el bateria David Robinson i el teclista Greg Hawkes. Aquesta formació va ser inalterable durant l’època clàssica del conjunt de Boston.

El quintet nord-americà va debutar amb un treball de títol homònim que es va convertir en un èxit de crítica i públic gràcies a temes, alguns clàssics de l new wave, com “Good times roll”, “My best friend’s girl”, “Just waht i needed”, “You’re all i’ve got tonight” i “Moving in stereo”.

Posteriorment, The Cars va editar un altre gran àlbum, “Candy O”, però la banda de Boston va anar declinant a poc a poc, fins que ho va deixar estar l’any 1987. Molts anys més tard, el grup nord-americà gravaria un altre disc, amb Orr ja desaparegut, per poc després també trobar la mort Ocasek. .

 

ÀLBUMS IMPRESCINDIBLES DE POP – ROCK: THE VELVET UNDERGROUND & NICO (THE VELVET UNDERGROUND)

 

Nova York es va convertir durant el segon lustre dels anys 60 del passat segle XX en una de les ciutats clau de l’avantguarda musical, artística i cultural mundial, període en què el pintor del pop art Andy Warhol va fundar The Factory, un local on es reunien els principals representants de la ruptura cultural de la gran urbs nord-americana.

Entre les persones que freqüentaven The Factory es trobaven el cantant, guitarrista i compositor Lou Reed i l’artista, baixista i músic de formació clàssica gal·lès John Cale, els quals van formar The Velvet Underground amb el guitarrista Sterling Morrison i la bateria Maureen Tucker, unint-se al grup, per exigència de Warhol, la model i cantant alemanya Nico Päffgen.

El primer àlbum del grup novaiorquès, produït per Warhol, es va anomenar “The Velvet Underground & Nico”, que es va vendre molt poc, doncs es va avançar varis anys al seu temps, però que ha estat un disc a bastament reivindicat. Entre els temes que el conformen hi destaquen “Sunday morning”, “Femme fatale”, “Venus in furs”, “Heroin” i “There she goes again”.

Posteriorment, The Velvet Underground gravaria un àlbum radical, incendiari i bastant inaccessible, “White light / White heat”, però la marxa de Cale va calmar notablement la música de la banda nord-americana amb les obres “The Velvet Underground” i “Loaded”, després de la qual va marxar Reed, sense qui s’editaria “Squeeze”..

ÀLBUMS IMPRESCINDIBLES DE POP – ROCK: BY THE WAY (RED HOT CHILI PEPPERS)

 

A començaments del segle XXI, el grup californià Red Hot Chili Peppers es trobava instal·lat entre les principals formacions alternatives mundials, fet que es va guanyar sobretot arran de la confecció de l’extraordinari àlbum “Californication”, potser el més popular de la seva discografia, juntament amb “Blood sugar sex magik”,

Aleshores la banda nord-americana estava integrada pel seu quartet clàssic: els membres fundadors Anthony Kiedis (veu) i Flea (baix), a més de John Frusciante (guitarra) i Chad Smith (bateria). Llavors Frusciante, un dels millors en el seu instrument de la seva generació, es trobava en una època estable arran de tenir molts problemes derivats de les drogues.

El treball presentat després de “Californication” va ser “By the way”, número u al Regne Unit i número dos als estats Units, un disc similar al seu predecessor i que compta amb unes extraordinàries pistes, com ara la que porta el nom del títol, “Universally speaking”, “Dosed”, “The zephyr song” o “Can’t stop”.

Posteriorment, Red Hot Chili Peppers va entrar en un període segurament menys rellevant, en el qual ha editat àlbums com “Stadium arcadium”, “I’m with you” o “The gataway”, ha ofert continuats gires i concerts i ha recuperat Frusciante arran d’una nova marxa del guitarrista,

 

ÀLBUMS IMPRESCINDIBLES DE POP – ROCK: SCREAMADELICA (PRIMAL SCREAM)

 

Tot i que el grup es va fundar a Glasgow, la ciutat més populosa d’Escòcia, les característiques de Primal Scream, banda fundada i liderada pel bateria de The Jesus & Mary Chain Bobby Gillespie, reconvertit en cantant, van ser força semblant a les de l’escena Madchester, vigent entre finals del decenni dels 80 i inicis de la dècada dels 90,

Gillespie va reclutar el músics Jim Navajo (guitarra), Robert Young (baix) i Andrew Innes (bateria) i va debutar amb l’àlbum “Sonic flower Groove”, al qual va seguir un treball que porta el nom del grup, dos discs que no van tenir massa èxit i que, sobretot el segon, van passar bastant inadvertits per al públic.  

El tercer àlbum de Primal Scream, “Screamadelica”, va ser la seva obra més popular, elogiada i reivindicada, la qual compta amb cançons com “Movin’ on up”, “Damaged” o els himnes rave “Come together” i “Loaded”.. Aleshores Navajo ja havia abandonat la banda escocesa i hi havien entrat Henry Olsen (baix), Phillip Tomanov (bateria) i Martin Duffi (teclats), quan Young i Innes s’havien reconvertit en guitarristes.

És possible que la banda de Glasgow mai podes superar el seu disc estel·lar, tot i que el grup de Glasgow ha continuat editant discs fins els nostres dies, entre els quals cal significar ”Give out but don’t give up”, “Vanishing point” o “XTRMNTR”.