ÀLBUMS IMPRESCINDIBLES DE POP – ROCK: LOADED (THE VELVET UNDERGROUND)

 

Quan Andy Warhol era el seu mànager i el grup era una peça més de The Factory, The Velvet Underground va debutar amb el reivindicat àlbum “The Velvet Underground & Nico”, per més tard, sense l’ajut de l’artista pop ni la presència de la cantant alemanya Nico Päffgen, va presentar el radical “White light / white heat”

Després del segon treball de llarga durada, Cale va abandonar el conjunt nord-americà per desavinences amb Reed i The Velvet Underground va baixar la intensitat amb el més reposat treball de títol homònim, en una època en la qual el cantant, guitarrista i compositor de Brooklyn es va erigir en l’indiscutible líder de la formació novaiorquesa.

“Loaded”, quan el grup era integrat per Reed, el guitarrista Sterling Morrison, la bateria Maureen Tucker i la nova adquisició, el baixista i teclista Doug Yule, va ser el quart àlbum de The Velvet Underground, un treball que seguia de certa manera la calma del seu predecessor i que va presentar cançons com “Rock’n roll”, “New age” o les extraordinàries “Sweet Jane” i “Oh ! Sweet nothin’”..

Seguidament, Reed també va deixar la banda estatunidenca, va començar la carrera en solitari i va deixar la formació amb Yule, substitut de Cale i present des del tercer àlbum, com a nou líder, però The Velvet Underground només gravaria un nou àlbum, el bastant intranscendent “Squeeze”. 

 

ÀLBUMS IMPRESCINDIBLES DE POP – ROCK: IS THIS IT ? (THE STROKES)

 

A principis de l’actual segle XXI, la gran urbs de Nova York va viure una important etapa del rock alternatiu amb bandes com Interpol, Yeah Yeah Yeahs, LCD Soundsystem o el quintet The Strokes, que va fer revifar, com va ser el cas també del grup suec The Hives, el garage rock.

El grup nord-americà sempre ha estat format pel seu líder i compositor  Julian Casablancas (veu), Nick Valensi (guitarra), Albert Hammond Jr. (guitarra), Nikolai Fraiture (baix) i Fab Moretti (bateria).

L’elogiat, aplaudit i aclamat àlbum de debut va ser “Is This it ?”, treball que conté pistes com “The modern age”, “Soma”, “Someday”, “Last nite”, “Hard to explain” i “New York city cops”, exemples totes elles del revival de garage rock que es va iure en aquells temps.

Posteriorment, The Strokes va seguir triomfant de cara al públic, no tant pel que respecta a la crítica, amb les obres “Room on fire” o “First impressions of earth”, en un període en què tant Casablancas com Hammond, amb molt menys èxit que formant part del grup novaiorquès, van portar a terme projectes en solitari.

ÀLBUMS IMPRESCINDIBLES DE POP – ROCK: THE STONE ROSES (THE STONE ROSES)

 

Poques formacions han estat més elogiades i aclamades com The Stone Roses arran d’editar la seva òpera prima, de títol homònim, situant-se la banda britànica al capdavant de l’escena Madchester, amb els ja veterans New Order i els rave Happy Mondays.

La banda va ser fundada a la ciutat de Manchester pel cantant Ian Brown, el guitarrista John Squire, el baixista Mani i el bateria Reni. El quartet britànic es va situar amb l’aplaudit treball de debut al capdavant del rock alternatiu dels Regne Unit, que per aquelles dates començava a ampliar el seu públic.

L’obra “The Stone Roses” va rebre  ressenyes de la crítica, que es va entusiasmar amb pistes com “I wanna be adored”, “She bangs the drums”, “Waterfall”,  “Made of the Stone” i “I am the resurrection”.

Tanmateix, The Stone Roses només gravaria un àlbum més, “Second coming”, que no va comptar amb el beneplàcit dels mitjans de comunicació especialitzats, per més tard arribar una sorprenent separació, tot i que anys després la banda anglesa tornaria, això si, exclusivament per realitzar concerts i gires,

ÀLBUMS IMPRESCINDIBLES DE POP – ROCK: TATTOO YOU (THE ROLLING STONES)

 

Després de la presentació del doble àlbum “Exile on Main St.”, The Rolling Stones va entrar en una fase bastant irregular, a través dels treballs “Goats head soup”, “It’s Only Rock’n roll” i “Black and blue”.

En aquella etapa del mític conjunt britànic s’havia produït un canvi en una de les guitarres, doncs Ron Wood, que havia tocat amb el Jeff Beck Group i The Faces, sempre amb Rod Stewart de cantant, va substituir Mick Taylor i es va unir al cantant Mick Jagger, el també guitarrista Keith Richard, el baixista Bill Wyman i el bateria Charlie Watts,

The Rolling Stones va ressorgir amb força amb l’àlbum “Some girls”, va tornar a decaure amb el treball “Emotional rescue” i va tenir novament el beneplàcit de la crítica amb l’obra “Tattoo you”, potser l’últim gran disc del grup anglès, que va presentar cançons com “Start me up”, “Hang fire”, “Tops” o “Waiting for a friend”.

Molt experts coincideixen que després de l’àlbum analitzat va començar la lenta, llarga i clara decadència dels Stones, que van perdre, en primer lloc, Wyman, que va formar el seu propi grup, i, en segon lloc, Watts, que va trobar la mort. Això si, Jagger, Richard i Wood continuen oferint gires per tot el món.

ÀLBUMS IMPRESCINDIBLES DE POP – ROCK: LEARNING TO CRAWL (THE PRETENDERS)

 

El grup britànic The Pretenders, encapçalat per la cantant i guitarrista nord-americana Chrissie Hynde, va debutar durant els inicis de la new wave amb un refrescant i extraordinari àlbum de títol homònim, en què també formaven part de la banda els anglesos James Honeyman – Scott (guitarra), Pete Farndon (baix) i Martin Chambers (bateria).

Després d’un segon àlbum de característiques similars, van morir per sobredosis Honeyman – Scott i Farndon, moment en què Hynde i Chambers van seguir endavant i van reclutar reclutar el guitarrista Robbie McInstosh i el baixista Malcolm Foster.

El tercer treball de The Pretenders va ser el fenomenal “Learning to crawl”, que va consolidar la formació londinenca entre les millors bandes del període, fonamentalment gràcies a peces com “Middle of the road”, “Back on the Chain gang” i “2000 miles”, de ritme reggae.

Posteriorment, el conjunt liderat per Hynde va entrar en una etapa més comercial amb l’edició de l’àlbum “Get close”, amb la molt radiada “Don’t get me wrong”, i van seguir treballs menys recordats com “Packed !·, “Last of the independents” o “Viva el amor!”.

ÀLBUMS IMPRESCINDIBLES DE POP – ROCK: IT’S A SHAME ABOUT RAY (THE LEMONHEADS)

 

The Lemonheads va ser fundat a la ciutat de Boston, a l’estat de Massachusetts, pel seu cantant, guitarrista i líder Evan Dando, el guitarrista Ben Daily, el baixista Jesse Peretz i el bateria Doug Trachten.

Durant els seus inicis, el grup liderat per Dando va gravar quatre àlbums d’estudi que no van assolir l’èxit, tot i que a partir del cinquè disc de llarga durada es va establir com una dels millors conjunts independents de l’estat de Massachusetts, amb Dinosaur Jr. o Pixies,

“It’s a shame about Ray” va ser precisament el treball que va a donar a conèixer plenament The Lemonheads i continua sent considerada la gran obra del grup nord-americà, que va presentar cançons com la de títol homònim, “Ruderless” o una versió del “Mrs. Robinson”, del cèlebre duo format per Paul Simon i Art Garfunkel.

Seguidament, la banda estatunidenca va editar treballs com “Come on feel The Lemonheads” o “Car button cloth”, en un període en què Dando era l’únic membre fundador de la banda estatunidenca i feia i desfeia al seu gust.

ÀLBUMS IMPRESCINDIBLES DE POP – ROCK: TOMORROW THE GREEN GRASS (THE JAYHAWKS)

 

The Jayhawks va ser un grup de country alternatiu fundat a la ciutat de Minneapolis pels cantants i guitarristes Mark Olson i Gary Louris, el baixista Marc Perlman i el bateria Norm Rogers, debutant amb un treball que porta el nom de la banda. .

Després de l’àlbum inicial i de “Blue earth”, The Jayhawks va presentar un dels seus treballs cabdals, “Hollywood town hall”, situant-se entre les principals bandes alternatives dels Estats Units, juntament amb llegendaris grups com REM. Pixies, Dinosaur Jr., The Replacements o Hüsker Dhu, els dos darrers també de Minneapolis.

A continuació, el conjunt nord-americà va presentar el treball “Tomorrow the green grass”, amb Karen Grotberg a la bateria, un altre moment àlgid de la banda de Minnesota, que conté pistes com “Blue”, “I’d run away”, “Miss Williams guitar”, “Bad time” i “See him on the Street”.

Després de la seva quarta obra de llarga durada, Olson va abandonar el grup estatunidenc i va quedar Louris com a líder indiscutible, destacant llavors àlbums com “Sound of lies”, “Smile”, “Rainy day music” i “Mockingbird time”.