ÀLBUMS IMPRESCINDIBLES DE POP – ROCK: TATTOO YOU (THE ROLLING STONES)

 

Després de la presentació del doble àlbum “Exile on Main St.”, The Rolling Stones va entrar en una fase bastant irregular, a través dels treballs “Goats head soup”, “It’s Only Rock’n roll” i “Black and blue”.

En aquella etapa del mític conjunt britànic s’havia produït un canvi en una de les guitarres, doncs Ron Wood, que havia tocat amb el Jeff Beck Group i The Faces, sempre amb Rod Stewart de cantant, va substituir Mick Taylor i es va unir al cantant Mick Jagger, el també guitarrista Keith Richard, el baixista Bill Wyman i el bateria Charlie Watts,

The Rolling Stones va ressorgir amb força amb l’àlbum “Some girls”, va tornar a decaure amb el treball “Emotional rescue” i va tenir novament el beneplàcit de la crítica amb l’obra “Tattoo you”, potser l’últim gran disc del grup anglès, que va presentar cançons com “Start me up”, “Hang fire”, “Tops” o “Waiting for a friend”.

Molt experts coincideixen que després de l’àlbum analitzat va començar la lenta, llarga i clara decadència dels Stones, que van perdre, en primer lloc, Wyman, que va formar el seu propi grup, i, en segon lloc, Watts, que va trobar la mort. Això si, Jagger, Richard i Wood continuen oferint gires per tot el món.

ÀLBUMS IMPRESCINDIBLES DE POP – ROCK: LEARNING TO CRAWL (THE PRETENDERS)

 

El grup britànic The Pretenders, encapçalat per la cantant i guitarrista nord-americana Chrissie Hynde, va debutar durant els inicis de la new wave amb un refrescant i extraordinari àlbum de títol homònim, en què també formaven part de la banda els anglesos James Honeyman – Scott (guitarra), Pete Farndon (baix) i Martin Chambers (bateria).

Després d’un segon àlbum de característiques similars, van morir per sobredosis Honeyman – Scott i Farndon, moment en què Hynde i Chambers van seguir endavant i van reclutar reclutar el guitarrista Robbie McInstosh i el baixista Malcolm Foster.

El tercer treball de The Pretenders va ser el fenomenal “Learning to crawl”, que va consolidar la formació londinenca entre les millors bandes del període, fonamentalment gràcies a peces com “Middle of the road”, “Back on the Chain gang” i “2000 miles”, de ritme reggae.

Posteriorment, el conjunt liderat per Hynde va entrar en una etapa més comercial amb l’edició de l’àlbum “Get close”, amb la molt radiada “Don’t get me wrong”, i van seguir treballs menys recordats com “Packed !·, “Last of the independents” o “Viva el amor!”.

ÀLBUMS IMPRESCINDIBLES DE POP – ROCK: IT’S A SHAME ABOUT RAY (THE LEMONHEADS)

 

The Lemonheads va ser fundat a la ciutat de Boston, a l’estat de Massachusetts, pel seu cantant, guitarrista i líder Evan Dando, el guitarrista Ben Daily, el baixista Jesse Peretz i el bateria Doug Trachten.

Durant els seus inicis, el grup liderat per Dando va gravar quatre àlbums d’estudi que no van assolir l’èxit, tot i que a partir del cinquè disc de llarga durada es va establir com una dels millors conjunts independents de l’estat de Massachusetts, amb Dinosaur Jr. o Pixies,

“It’s a shame about Ray” va ser precisament el treball que va a donar a conèixer plenament The Lemonheads i continua sent considerada la gran obra del grup nord-americà, que va presentar cançons com la de títol homònim, “Ruderless” o una versió del “Mrs. Robinson”, del cèlebre duo format per Paul Simon i Art Garfunkel.

Seguidament, la banda estatunidenca va editar treballs com “Come on feel The Lemonheads” o “Car button cloth”, en un període en què Dando era l’únic membre fundador de la banda estatunidenca i feia i desfeia al seu gust.

ÀLBUMS IMPRESCINDIBLES DE POP – ROCK: TOMORROW THE GREEN GRASS (THE JAYHAWKS)

 

The Jayhawks va ser un grup de country alternatiu fundat a la ciutat de Minneapolis pels cantants i guitarristes Mark Olson i Gary Louris, el baixista Marc Perlman i el bateria Norm Rogers, debutant amb un treball que porta el nom de la banda. .

Després de l’àlbum inicial i de “Blue earth”, The Jayhawks va presentar un dels seus treballs cabdals, “Hollywood town hall”, situant-se entre les principals bandes alternatives dels Estats Units, juntament amb llegendaris grups com REM. Pixies, Dinosaur Jr., The Replacements o Hüsker Dhu, els dos darrers també de Minneapolis.

A continuació, el conjunt nord-americà va presentar el treball “Tomorrow the green grass”, amb Karen Grotberg a la bateria, un altre moment àlgid de la banda de Minnesota, que conté pistes com “Blue”, “I’d run away”, “Miss Williams guitar”, “Bad time” i “See him on the Street”.

Després de la seva quarta obra de llarga durada, Olson va abandonar el grup estatunidenc i va quedar Louris com a líder indiscutible, destacant llavors àlbums com “Sound of lies”, “Smile”, “Rainy day music” i “Mockingbird time”.

 

ÀLBUMS IMPRESCINDIBLES DE POP – ROCK: FACE TO FACE (THE KINKS)

 

Els inicis de The Kinks, format pels germans Ray (veu i guitarra) i Dave (guitarra i veu) Davies, a més de Pete Quaife (baix) i Mick Avory (bateria), estan emmarcats en el rythm & blues britànic i en el moviment mod, període en què va facturar èxits com el clàssic “You really got me”, amb un riff de Dave que anunciava el hard rock;

Tanmateix, Ray, el líder i principal compositor de la banda londinenca, va decidir portar a terme un canvi de rumb, es va acostar a un gènere proper al music hall i la nova etapa es va caracteritzar sobretot per les lletres iròniques, sarcàstiques i mordaces que atacaven amb humor la societat benestant britànica.

El primer treball de la nova etapa del grup anglès va ser “Face to face”, un dels àlbums més reinvindicats del quartet londinenc, gràcies a temes com “Party line”, “Rosy won’t you please come home”, “Dandy”, “Too much of my mind” i la famosa “Sunny afternnon”, un exemple de la nova línia que va prendre el conjunt britànic.

Seguidament, la banda anglesa va editar l’obra “Something else by the Kinks”, possiblement el millor disc de la seva llarga història, i posteriorment va gravar “The Kinks are the village green preservetion society”, l’òpera rock “Arthur (or the decline and fall of the british empire)” i, per acabar un nou període, “Lola versus powerman and the mpneygoround , part one”.

ÀLBUMS IMPRESCINDIBLES DE POP – ROCK: LONDON 0 HULL 4 (THE HOUSEMARTINS)

 

En una època en què el pop – rock elèctric britànic reaccionava davant el synth pop imperant en el primer lustre dels anys 80, amb el lideratge del reivindicat grup The Smiths, va aparèixer un altre quartet, The Housemartins, fundat a la ciutat de Hull, al nord d’Anglaterra,

El conjunt anglès va ser fundat pel cantant i líder PD Heaton, el guitarrista Stan Cullimore, el baixista Norman Cook i el bateria Hugh Whitaker, que després de l¡àlbum inicial seria reemplaçat per Dave Hemingway.

El quartet de Hull va debutar amb el pop, fresc i elèctric àlbum “London, 0 – Hull, 4”, que va servir per posar de nou de moda el típic grup format per cantant, guitarrista, baix i bateria. Entre les pistes hi destaquen “Happy hour· “Flag day”, “Sheep” i “Thin for a minute”, .

Posteriorment, The Housemartins gravaria només un altre àlbum, el també magnífic “The people who grinned themselves to death”. A continuació, va Heaton formar la banda The Beautiful South, per continuar més tard en solitari, i Cook va emprendre un projecte molt diferent al del conjunt anglès, l’electrònic Fatboy Slim.

ÀLBUMS IMPRESCINDIBLES DE POP – ROCK: SWEATHEART OF THE RODEO (THE BYRDS)

 

Gram Parsons està considerat el pioner en la fusió entre el country i el rock, en un període en què liderava el grup International Submarine Band. Seguidament, es va unir a la banda de folk rock The Byrds, que llavors, arrel de les marxes del cantant Gene Clark. el cantant i guitarrista David Crosby i el bateria Michael Clarke, es trobava en fase de transició.

La presència de Parsons va motivar la deriva de la banda de Los Angeles cap a la música country, en una època en que estava a punt d’esclatar un autèntic boom de la trobada d’aquest gènere amb el pop i el rock, mitjançant formacions com The Eagles, Poco, America o el conjunt que fundaria Gram: Flying Burrito Brothers.

“Sweatheart of the rodeo”, malgrat trencar la trajectòria folk del grup californià, està considerada una de les obres cabdals de The Byrds, llavors format per Jim McGuinn (veu i guitarra), Parsons (veu, guitarra i teclats), Chris Hillman (veu i baix) i Kevin Kelley (bateria) i que va presentar temes com “You ain’t goin’ nowhere”, “i am a pilgrim”, “You don’t miss your wàter” o “Hockory wind”.

Tanmateix, les relacions entre Parsons i McGuinn no van ser les idònies i Gram va marxar, enduent-se amb ell Hillman per fundar la ja esmentada formació Flying Burrito Brothers i emprendre la carrera en solitari ,poc abans de la seva mort. Mentrestant, The Byrds va entrar en una profunda decadència.