Any:
1967.
Compositors:
John Lennon i Paul McCartney.
Grup:
The beatles.
Àlbum
d’estudi: Magical mistery tour.
Gènere:
pop psicodèlic.
El
millor: una psicodèlia afable.
El
pitjor: no formar part de l’històric treball “Sgt. Pepper`s lonely hearts club
band”.
Lloc
de fundació: Los Angles (Califòrnia – Estats Units).
Formació:
Gregg Alexander (veu i guitarra), Rusty Anderson (guitarra), John Pierce (baix)
i Josh Freese (bateria).
Dècades:
90.
Gèneres:
pop, rock, soul, power pop i rock alternatiu.
Únic
àlbum d’estudi:
Altres
fonamentals: Maybe you’ve been brainwashed too (1998).
El
millor: un àlbum excel·lent.
El
pitjor: la dissolució següent.
Travis
va ser una banda formada a la ciutat escocesa de Glasgow pel cantant i
guitarrista Fran Healey, el guitarrista Andy Dunlop. El baixista Dougie Payne,
el bateria Neil Primrose i el teclista Page McConnell,
El
quartet escocès va debutar amb el treball “Good feeling”, disc que va establir
Travis en el moviment del brit pop, que aleshores es trobava plenament de moda
amb bandes angleses com Oasis, Blur, Pulp o Suede.
El
segon àlbum d’estudi del grup de Glasgow, ja reduït a quartet per la marxa de
McConnell, va ser “The man who”, número u al Regne Unit i que la premsa sembla
trobar-se d’acord en assegurar que suposa la gran obra de Travis, gràcies a
temes com “Writing to reach you”, “Driftwood”, “Turn” i “Why does it always
rain on me”.
Posteriorment,
Travis va seguir una línia similar i es va consolidar com una de les grans
bandes britàniques, mitjançant les obres “The invisible band”, “12 memories”, “The
boy with no name”, “Ode to J, Smith”, “Where you stand”, “Everything at once”,
“10 songs” i “LA times”,
A
mig camí entre la moda shoegazing i el brit pop va aparèixer a la ciutat de
Wigan, al nord d’Anglaterra, el quartet The Verve, integrat pel cantant Richard
Ashcroft, el guitarrista i teclista Nick McCabe, el baixista Simon Jones i el
bateria Peter Salisbury.
Els
inicis de The Verve no van ser precisament senzills i al grup anglès li va
costar posicionar-se entre les millors bandes del corrent del brit pop, cosa
que d’alguna manera va aconseguit el treball “A northern soul”, doncs l’àlbum
inicial, “A storm in heaven”, no va arribar al top 20 de les llistes
britàniques. .
Posteriorment,
The Verve, sense Tong, només editaria un treball d’estudi de llarga durada,
“Forth”, que com el seu predecessor, arribaria al número u del rànquing del
Regne Unit. Malgrat l’èxit, el grup es va dissoldre
Quan
Andy Warhol era el seu mànager i el grup era una peça més de The Factory, The
Velvet Underground va debutar amb el reivindicat àlbum “The Velvet Underground
& Nico”, per més tard, sense l’ajut de l’artista pop ni la presència de la
cantant alemanya Nico Päffgen, va presentar el radical “White light / white
heat”
Després
del segon treball de llarga durada, Cale va abandonar el conjunt nord-americà
per desavinences amb Reed i The Velvet Underground va baixar la intensitat amb
el més reposat treball de títol homònim, en una època en la qual el cantant,
guitarrista i compositor de Brooklyn es va erigir en l’indiscutible líder de la
formació novaiorquesa.
“Loaded”,
quan el grup era integrat per Reed, el guitarrista Sterling Morrison, la
bateria Maureen Tucker i la nova adquisició, el baixista i teclista Doug Yule,
va ser el quart àlbum de The Velvet Underground, un treball que seguia de certa
manera la calma del seu predecessor i que va presentar cançons com “Rock’n
roll”, “New age” o les extraordinàries “Sweet Jane” i “Oh ! Sweet nothin’”..
Seguidament,
Reed també va deixar la banda estatunidenca, va començar la carrera en solitari
i va deixar la formació amb Yule, substitut de Cale i present des del tercer
àlbum, com a nou líder, però The Velvet Underground només gravaria un nou
àlbum, el bastant intranscendent “Squeeze”.
A
principis de l’actual segle XXI, la gran urbs de Nova York va viure una
important etapa del rock alternatiu amb bandes com Interpol, Yeah Yeah Yeahs,
LCD Soundsystem o el quintet The Strokes, que va fer revifar, com va ser el cas
també del grup suec The Hives, el garage rock.
El
grup nord-americà sempre ha estat format pel seu líder i compositor Julian Casablancas (veu), Nick Valensi
(guitarra), Albert Hammond Jr. (guitarra), Nikolai Fraiture (baix) i Fab
Moretti (bateria).
L’elogiat,
aplaudit i aclamat àlbum de debut va ser “Is This it ?”, treball que conté
pistes com “The modern age”, “Soma”, “Someday”, “Last nite”, “Hard to explain”
i “New York city cops”, exemples totes elles del revival de garage rock que es
va iure en aquells temps.
Posteriorment,
The Strokes va seguir triomfant de cara al públic, no tant pel que respecta a
la crítica, amb les obres “Room on fire” o “First impressions of earth”, en un
període en què tant Casablancas com Hammond, amb molt menys èxit que formant
part del grup novaiorquès, van portar a terme projectes en solitari.
Poques
formacions han estat més elogiades i aclamades com The Stone Roses arran
d’editar la seva òpera prima, de títol homònim, situant-se la banda britànica
al capdavant de l’escena Madchester, amb els ja veterans New Order i els rave Happy
Mondays.
La
banda va ser fundada a la ciutat de Manchester pel cantant Ian Brown, el
guitarrista John Squire, el baixista Mani i el bateria Reni. El quartet
britànic es va situar amb l’aplaudit treball de debut al capdavant del rock
alternatiu dels Regne Unit, que per aquelles dates començava a ampliar el seu
públic.
L’obra
“The Stone Roses” va rebre ressenyes de
la crítica, que es va entusiasmar amb pistes com “I wanna be adored”, “She
bangs the drums”, “Waterfall”, “Made of
the Stone” i “I am the resurrection”.
Tanmateix,
The Stone Roses només gravaria un àlbum més, “Second coming”, que no va comptar
amb el beneplàcit dels mitjans de comunicació especialitzats, per més tard
arribar una sorprenent separació, tot i que anys després la banda anglesa
tornaria, això si, exclusivament per realitzar concerts i gires,
Després
de la presentació del doble àlbum “Exile on Main St.”, The Rolling Stones va
entrar en una fase bastant irregular, a través dels treballs “Goats head soup”,
“It’s Only Rock’n roll” i “Black and blue”.
En
aquella etapa del mític conjunt britànic s’havia produït un canvi en una de les
guitarres, doncs Ron Wood, que havia tocat amb el Jeff Beck Group i The Faces,
sempre amb Rod Stewart de cantant, va substituir Mick Taylor i es va unir al
cantant Mick Jagger, el també guitarrista Keith Richard, el baixista Bill Wyman
i el bateria Charlie Watts,
The
Rolling Stones va ressorgir amb força amb l’àlbum “Some girls”, va tornar a
decaure amb el treball “Emotional rescue” i va tenir novament el beneplàcit de
la crítica amb l’obra “Tattoo you”, potser l’últim gran disc del grup anglès,
que va presentar cançons com “Start me up”, “Hang fire”, “Tops” o “Waiting for
a friend”.
Molt
experts coincideixen que després de l’àlbum analitzat va començar la lenta,
llarga i clara decadència dels Stones, que van perdre, en primer lloc, Wyman,
que va formar el seu propi grup, i, en segon lloc, Watts, que va trobar la
mort. Això si, Jagger, Richard i Wood continuen oferint gires per tot el món.
El
grup britànic The Pretenders, encapçalat per la cantant i guitarrista
nord-americana Chrissie Hynde, va debutar durant els inicis de la new wave amb
un refrescant i extraordinari àlbum de títol homònim, en què també formaven
part de la banda els anglesos James Honeyman – Scott (guitarra), Pete Farndon
(baix) i Martin Chambers (bateria).
Després
d’un segon àlbum de característiques similars, van morir per sobredosis
Honeyman – Scott i Farndon, moment en què Hynde i Chambers van seguir endavant
i van reclutar reclutar el guitarrista Robbie McInstosh i el baixista Malcolm
Foster.
El
tercer treball de The Pretenders va ser el fenomenal “Learning to crawl”, que
va consolidar la formació londinenca entre les millors bandes del període,
fonamentalment gràcies a peces com “Middle of the road”, “Back on the Chain
gang” i “2000 miles”, de ritme reggae.
Posteriorment,
el conjunt liderat per Hynde va entrar en una etapa més comercial amb l’edició
de l’àlbum “Get close”, amb la molt radiada “Don’t get me wrong”, i van seguir
treballs menys recordats com “Packed !·, “Last of the independents” o “Viva el
amor!”.
The
Lemonheads va ser fundat a la ciutat de Boston, a l’estat de Massachusetts, pel
seu cantant, guitarrista i líder Evan Dando, el guitarrista Ben Daily, el
baixista Jesse Peretz i el bateria Doug Trachten.
Durant
els seus inicis, el grup liderat per Dando va gravar quatre àlbums d’estudi que
no van assolir l’èxit, tot i que a partir del cinquè disc de llarga durada es
va establir com una dels millors conjunts independents de l’estat de
Massachusetts, amb Dinosaur Jr. o Pixies,
“It’s
a shame about Ray” va ser precisament el treball que va a donar a conèixer
plenament The Lemonheads i continua sent considerada la gran obra del grup
nord-americà, que va presentar cançons com la de títol homònim, “Ruderless” o
una versió del “Mrs. Robinson”, del cèlebre duo format per Paul Simon i Art
Garfunkel.
Seguidament,
la banda estatunidenca va editar treballs com “Come on feel The Lemonheads” o
“Car button cloth”, en un període en què Dando era l’únic membre fundador de la
banda estatunidenca i feia i desfeia al seu gust.
The
Jayhawks va ser un grup de country alternatiu fundat a la ciutat de Minneapolis
pels cantants i guitarristes Mark Olson i Gary Louris, el baixista Marc Perlman
i el bateria Norm Rogers, debutant amb un treball que porta el nom de la banda.
.
Després
de l’àlbum inicial i de “Blue earth”, The Jayhawks va presentar un dels seus
treballs cabdals, “Hollywood town hall”, situant-se entre les principals bandes
alternatives dels Estats Units, juntament amb llegendaris grups com REM.
Pixies, Dinosaur Jr., The Replacements o Hüsker Dhu, els dos darrers també de
Minneapolis.
A
continuació, el conjunt nord-americà va presentar el treball “Tomorrow the
green grass”, amb Karen Grotberg a la bateria, un altre moment àlgid de la
banda de Minnesota, que conté pistes com “Blue”, “I’d run away”, “Miss Williams
guitar”, “Bad time” i “See him on the Street”.
Després
de la seva quarta obra de llarga durada, Olson va abandonar el grup
estatunidenc i va quedar Louris com a líder indiscutible, destacant llavors
àlbums com “Sound of lies”, “Smile”, “Rainy day music” i “Mockingbird time”.
Els
inicis de The Kinks, format pels germans Ray (veu i guitarra) i Dave (guitarra
i veu) Davies, a més de Pete Quaife (baix) i Mick Avory (bateria), estan
emmarcats en el rythm & blues britànic i en el moviment mod, període en què
va facturar èxits com el clàssic “You really got me”, amb un riff de Dave que
anunciava el hard rock;
Tanmateix,
Ray, el líder i principal compositor de la banda londinenca, va decidir portar
a terme un canvi de rumb, es va acostar a un gènere proper al music hall i la
nova etapa es va caracteritzar sobretot per les lletres iròniques, sarcàstiques
i mordaces que atacaven amb humor la societat benestant britànica.
El
primer treball de la nova etapa del grup anglès va ser “Face to face”, un dels
àlbums més reinvindicats del quartet londinenc, gràcies a temes com “Party
line”, “Rosy won’t you please come home”, “Dandy”, “Too much of my mind” i la
famosa “Sunny afternnon”, un exemple de la nova línia que va prendre el conjunt
britànic.
Seguidament,
la banda anglesa va editar l’obra “Something else by the Kinks”, possiblement
el millor disc de la seva llarga història, i posteriorment va gravar “The Kinks
are the village green preservetion society”, l’òpera rock “Arthur (or the
decline and fall of the british empire)” i, per acabar un nou període, “Lola
versus powerman and the mpneygoround , part one”.
En
una època en què el pop – rock elèctric britànic reaccionava davant el synth
pop imperant en el primer lustre dels anys 80, amb el lideratge del reivindicat
grup The Smiths, va aparèixer un altre quartet, The Housemartins, fundat a la
ciutat de Hull, al nord d’Anglaterra,
El
conjunt anglès va ser fundat pel cantant i líder PD Heaton, el guitarrista Stan
Cullimore, el baixista Norman Cook i el bateria Hugh Whitaker, que després de
l'àlbum inicial seria reemplaçat per Dave Hemingway.
El
quartet de Hull va debutar amb el pop, fresc i elèctric àlbum “London, 0 –
Hull, 4”, que va servir per posar de nou de moda el típic grup format per
cantant, guitarrista, baix i bateria. Entre les pistes hi destaquen “Happy
hour· “Flag day”, “Sheep” i “Think for a minute”, .
Posteriorment,
The Housemartins gravaria només un altre àlbum, el també magnífic “The people
who grinned themselves to death”. A continuació, Heaton formar la banda The
Beautiful South, per seguir més tard en solitari, i Cook va emprendre un
projecte molt diferent al del conjunt anglès, l’electrònic Fatboy Slim.
Gram
Parsons està considerat el pioner en la fusió entre el country i el rock, en un
període en què liderava el grup International Submarine Band. Seguidament, es
va unir a la banda de folk rock The Byrds, que llavors, arrel de les marxes del
cantant Gene Clark. el cantant i guitarrista David Crosby i el bateria Michael
Clarke, es trobava en fase de transició.
La
presència de Parsons va motivar la deriva de la banda de Los Angeles cap a la
música country, en una època en que estava a punt d’esclatar un autèntic boom
de la trobada d’aquest gènere amb el pop i el rock, mitjançant formacions com
The Eagles, Poco, America o el conjunt que fundaria Gram: Flying Burrito
Brothers.
“Sweatheart
of the rodeo”, malgrat trencar la trajectòria folk del grup californià, està
considerada una de les obres cabdals de The Byrds, llavors format per Jim
McGuinn (veu i guitarra), Parsons (veu, guitarra i teclats), Chris Hillman (veu
i baix) i Kevin Kelley (bateria) i que va presentar temes com “You ain’t goin’
nowhere”, “i am a pilgrim”, “You don’t miss your wàter” o “Hockory wind”.
Tanmateix,
les relacions entre Parsons i McGuinn no van ser les idònies i Gram va marxar,
enduent-se amb ell Hillman per fundar la ja esmentada formació Flying Burrito
Brothers i emprendre la carrera en solitari ,poc abans de la seva mort.
Mentrestant, The Byrds va entrar en una profunda decadència.
Després
de realitzar un primer pas en la transició del beat a nous estils sorgits
mitjan la dècada dels 60, amb el treball “Rubber soul”, John Lennon (veu i
guitarra), Paul McCartney (veu i baix), George Harrison (guitarra i veu) i
Ringo Sarr (bateria) van continuar l’evolució amb “Revolver”.
Feia
més o menys un any, després de la confecció de l’àlbum “Help !”, que podríem
dir que el grup de Liverpool va tancar el període de la bearlemania, que,
esgotat de les gires, va decidir abandonar els concerts i es va centrar
únicament en els estudis de gravació.
“Revolver”
està considerat un dels treballs essencials del quartet britànic. en una obra
en què hi prenen part cançons com “Eleanor Rigby”, “Love you to”, influenciada
pels ritmes de l’Índia; “Here, there and everywhere”, la desenfadada “Yellow
submarine” i la psicodèlica “Tomorrow never knows”.
A
continuació, The Beatles va portar a terme el seu àlbum estel·lar, “Sgt.
Pepper’s lonely hearts club band”, període en què va morir el seu mànager Brian
Epstein, fet que va provocar una important inestabilitat en la formació
anglesa, sobretot pel que fa a les relacions entre Lennon i McCartney, que
acabarien desembocant tres anys més tard en la ruptura.
The
Afghan Whigs va ser fundat a la gran urbs de Chicago, a l’estat d’Illinois, pel
cantant i guitarrista Greg Dulli, el guitarrista Rick McCollum, el baixista
John Carley i el bateria Steve Earle. .
Malgrat
la seva procedència, la zona dels grans llacs, l’estil de The Afghan Whigs va
ser el gènere grunge, sorgit a Seattle, a l’estat occidental de Washington, que
llavors es trobava plenament de moda, mitjançant bandes com Nirvana, Pearl Jam,
Soundgarden, Mudhoney o Alice & Chains.
És
possible que el període àlgid del grup de Chicago tingués lloc amb el magnífic
àlbum “Gentlemen”, malgrat que el disc, com els altres del conjunt
nord-americà, es va vendre bastant poc. Entre les pistes del treball hi
destaquen la que li dona títol, “Be Sweet”, “Debonair” i “What jail is Like ?”.
.
Posteriorment,
tal com havia succeït amb “Congregation”, el seu anterior treball, obres com
“Black love”, “1965”, “Do to the beast”, “In spades” i “How do you burn ?” van
quedar molt llunys dels focus comercials, tot i que el primer d’aquests discs
va poder assolit el top 100 de Billboard.
Sonic
Youth va ser fundat a Nova York pels cantants i guitarristes Thurston Moore i
Lee Ranaldo, la cantant i baixista Kim Gordon i el bateria Jim Sclavunos,
establint-se ràpidament, juntament amb la banda escocesa The Jesus & the Mary
Chain, com la principal formació de noise rock.
Amb la bateria estable d’Steve Shelley, després del pas de Bob Bert, Sonic Youth,
conjunt molt influït per la també banda novaiorquesa The Velvet Underground, va
transitar per una època molt allunyada dels focus comercials, amb treballs
bastant inaccessibles com “Evol” o “Sister”.
Es
podria dir que l’aclamat treball “Daydream nation”, un dels moments àlgids del
noise rock, va situar el grup nord-americà com una formació capdavantera del
rock alternatiu a nivell mundial, gràcies a temes com “Teen age riot”, “Silver
rocket”, “The Sprawl”, “Cross the breeze” o “Hey Joni !”, .
Posteriorment,
el quartet novaiorquès editaria les obres “The whitey album”, “Goo” i Dirty” i
aconseguiria el seu major èxit comercial amb el seu darrer treball, “The
eternal”, després del qual arribaria la separació i els projectes de Thurston,
Ranaldo i Gordon en solitari.
Després
del reivindicat debut psicodèlic de “The piper at the gates of dawn”, el primer
cantant, guitarrista i líder de Pink Floyd, Syd Barrett, debut a múltiples
problemes amb les substàncies al·lucinògenes, va abandonar la banda britànica i
va ser substituït per David Gilmour.
Gilmour
va formar el quartet clàssic amb el baixista Roger Waters, el bateria Nick
Mason i el teclista Richard Wright. Seguidament, el grup britànic va viure el
que podríem anomenar com una època de transició, mitjançant treballs com “Atom
heart mother” o “Meddle”, que van situar plenament la banda anglesa en el rock
progressiu.
“Another
side of the moon” va convertir Pink Floyd en banda mainstream- L’àlbum, un dels cims del rock progressiu de tots els
temps, és considerat per alguns experts el moment àlgid creatiu de la formació
britànica, que va presentar temes com “Time”, “Money” o “Us and them”.
Pink
Floyd faria també història amb el magnífic treball “Wish you were here”,
editaria una obra bastat arriscada com “Animals” i gravaria el grandiloqüent
doble àlbum “The Wall”, arran del qual començarien les divergències entre
Waters i la resta de components, que portarien a la separació,
El
grup Phoenix va ser fundat a Versalles, al nord de França, pel cantant Thomas
Mars, els guitarristes Laurent Brancowitz i Christian Mazzalai i el baixista i
teclista Deck d’Arcy. El llavors quartet va debutar en gran format amb l’àlbum
“United”.
El
conjunt francès, que gairebé sempre ha interpretat les seves cançons en llengua
anglesa, va fer ús d’un estil de pop
ballable tecnificat, amb una important influència de la new wave, i va editar
àlbums com “Alphabetical” i “It’s never been Like that”, que van tenir cert
èxit a França, però van passar bastant desapercebuts a la Gran Bretanya i els
Estats Units..
És
possible que el treball més cèlebre de Phoenix hagi estat “Wolfgang Amadeu
Mozart”, ja amb Thomas Hedlund com a bateria i que va extreure cançons com
“Lisztomania”, “1901” i “Lasso”. El treball es va situar al número 14 de les
llistes franceses i va fer acte de presència a les del Regne Unit i a també a
Billboard.
Seguidament,
el grup francès va presentar “Bankrupt !”, el seu millor èxit comercial, arribant al top 10 tant a nivell local com als Estats Units; “Ti amo”, on el
grup de Versalles utilitzava la llengua italiana, i finalment “Alpha zulu”, que
va significar un descens important en les vendes.
Pavement
havia debutat com a trio, format per Stephen Malkmus (veu i guitarra), Scott
Kannberg (guitarra, baix i veu) i Gary Young (bateria), amb el molt ben valorat
àlbum “Slanted and enchanted”, un dels cims del rock alternatiu nord-americà de
la dècada dels 90 del passat segle XX.
Després
del debut, Malkmus i Kannberg van reformar la banda californiana, amb la marxa
de Young i la incorporació de Mark Ibold (baix), Steve West (bateria) i Rob
Nastanovich (percussió i veu), quintet que es va estabilitzar.
El
segon treball de llarga durada del conjunt nord-americà va ser “Crooked rain,
crooked rain”, un altre formidable treball que va comptar amb temes com
“Elevate me later", “Cut your hair”, “Gold soundz”, “Range life” i “Fillmore
jive”, peces que, com era habitual, comptaven amb les lletres críptiques de
Malkmus.
És
possible que posteriorment la discografia de Pavement anés en descens, però el
grup de Los Angeles va continuar entre les bandes més seguides del rock
alternatiu dels Estats Units amb obres com “Wowee zowee”, “Brighten the
corners” i “Terror twilight”, el seu darrer treball.
Quan
Ian Curtis va decidir posar punt i final a la seva vida, els altres tres
components de Joy Division, el guitarrista Bernard Sumner, que es va convertir
en el nou cantant; el baixista Peter Hook i el bateria Stephen Morris,
acompanyats de la teclista Gillian Gilbert, parella sentimental del primer, van
formar New Order.
El
grup de Salford, localitat propera a Manchester, va canviar radicalment de
gènere i va passar de l’estil fosc, sinistre i alguns cops depriment de Joy
Division a uns ritmes dance, ballables i lluminosos, fet que podria tenir la
causa, en primer lloc, al caràcter turmentat de Curtis i, en segon lloc, per
l’establiment del conjunt anglès a la càlida illa balear d’Eivissa.
“Power,
corruption and lies” va ser el segon àlbum de New Order i una de les seves
obres més populars, amb la inclusió de temes com “Age of consent”, “Your silent
face” i, més tard, d’un dels seus grans èxits: “Blue Monday”.
El
quartet britànic va completar una extraordinària dècada dels 80 amb els
treballs “Low – Life”, “Brotherhood” i “Technique” i va iniciar sòlidament el
decenni dels 90 amb “Republic”, tot i que més tard va arribar certa decadència,
quan Hook va abandonar per portar un projecte personal.
Durant
bastants anys, el grup australià Midnight Oil, format pel cantant Peter
Garrett, el guitarrista i teclista Jim Moginie, el guitarrista Martin Rotsey,
el baixista Andrew James i el bateria Rob Hurst, només va tenir un gran impacte
al seu país.
Tanmateix,
va assolir un gran èxit amb l’excel·lent treball “Diesel and dust”, considero
que un dels millors àlbums realitzats durant el decenni dels anys 80 i on es
troben magnífiques cançons com “The beds are burning”, “Put down that weapon”,
“The dead heart” o “Sometimes”.
Aprofitant
l’empenta que va motivar “Diesel and dust”, Midnight Oil va triomfar també en
el pla internacional amb el treball “Blue sky mining”, quan Bones Hillman ja
havia substituït James i que tot i que no va arribar als nivells d’excel·lència
del seu antecessor, es tracta igualment d’un extraordinari disc, mitjançant
pistes com la de títol homònim, “Forgotten years” i “King of the mountain”.
No
obstant. Midnight Oil, que va defensar intensament conceptes com l’ecologia o
la població aborigen australiana, va mantenir-se en un lloc preponderant a
escala local, però el grup de Sidney va tornar a cert anonimat, tant pel que fa
al continent europeu com als Estats Units.
Mercury
Rev, en principi format pel cantant David Baker, el cantant i guitarrista
Jonathan Donahue, el guitarrista Sean Grasshopper Mackoviak, el baixista David
Friedmann, el bateria Jimy Chambers i la flautista Suzanne Thorpe, va tenir
durant els seus inicis una trajectòria molt allunyada dels focus comercials.
El
grup de Buffalo, ciutat situada al nord l’estat de Nova York, va passar bastant
desapercebut amb els seus primers discs de llarga durada, en un període en què
Baker ho va deixar estar i Donahue es va convertir en únic vocalista i en líder
de la banda nord-americana. .
El
gran triomf de Mercury Rev, almenys pel que fa a les ressenyes de la crítica,
va ser l’àlbum “Deserter’s songs”, quan el teclista Adam Snyder ja formava part
de la formació. Les principals pistes del treball van ser les psicodèliques
“Holes”, “Opus 40” i "Godness on the hiway”
A
continuació, ja instal·lat el grup estatunidenc en llocs preferents de la
música alternativa nord-americana, el conjunt de Buffalo va presentar “All is
dream”, “The secret migration” o “Snowflake midnight”, arribant més tard al
número dos del rànquing independent dels Estats Units. .
Interpol
va ser fundat a Nova York, en una època d’esplendor del rock alternatiu a la
gran ciutat nord-americana, pel cantant i guitarrista Paul Banks, el
guitarrista Daniel Kessler, el baixista Carlos Dengler i el bateria Sam
Fogarino.
El
quartet nord-americà va debutar en gran format amb un disc molt elogiat per la
crítica especialitzada, ”Turn on the bright lights”, el qual va estar molt
influenciat per la música postpunk britànica i, més concretament, per la
llegendària banda de Manchester Joy Division.
El
segon àlbum que Interpol va gravar va ser “Antics”, penso que un altre gran
treball, tot i que la crítica no va ser tan benèvola com ho havia fet amb el seu
antecessor. L’obra compta amb temes com “Evil”, “Narc”, “Take you on a cruise”, “Slow hands” o
el genial “C’mere”.
Llavors
si, Interpol va tenir una petita davallada mitjançant els discs “Our love to
admire” i l’àlbum que porta el nom del grup, tot i que, paradoxalment, llavors
va obtenir millors resultats comercials, Seguidament, per la marxa de Dengler,
que va portar a terme projectes en solitari, la banda novaiorquesa va esdevenir
trio.
El
grup The Smashing Pumpkins va ser fundat a Chicago pel seu cantant, guitarrista
i líder Bill Corgan, el guitarrista James Iha, la baixista D’arcy Wretzky i el
bateria Jimmy Chamberlin. La banda nord-americana es va situar aviat entre les
més populars del rock independent i alternatiu pel que fa als Estats Units.
Després
d’un debut bastant radical, “Gish”, el quartet d’Illinois va gravar el magnífic
àlbum “Siamese dream”, una de les grans fites de la història de la música rock
alternativa, gràcies a clàssics del gènere com “Cherub rock”, “Today” i
“Disarm”, peces que mai manquen en els seus concerts.
A
continuació, The Smashing Pumpkins va decidir confeccionar un doble àlbum,
“Mellon Collie and the infinite sandness”, un disc molt heterogeni, doncs
s’alternen diferents gèneres com pop, rock, rock dur o rock simfònic i on
destaquen cançons com “Tonight, tonight”, “Zero”, “Bullet wirh butterfly
wings”, “Muzzle”, “Thirty – three” i “1979”.
A
mesura que van marxar Iha, Chamberlin i Wretzky, tot i que els dos primers van
tornar a la banda de Chicago, el grup liderat per Corgan va entrar en una època
més irregular, relacionada amb treballs com “Adore”, “Machina / the machines of
God” i “Machina it the friend’s and enemies of modern music”,
El
trio Green Day va aparèixer com una de les formacions que van protagonitzar un
revival de la música punk, moviment que va ser acusat de poc autèntic en
comparació al que van exercir durant el segon lustre dels 70 conjunts com
Ramones, The Sex Pistols o The Clash.
El
grup el van fundar a Los Angeles el seu cantant, guitarrista i líder Billie Joe
Armstrong, el baixista Mike Dirnt i el bateria Tré Cool, trio inalterable fins
els nostre dies. Els seus inicis van ser més aviat modestos, fins a la
confecció del triomfant àlbum “Dookie”, número u al Canadà i dos als Estats
Units.
En
una època d’evident maduresa, la formació californiana va presentar l’obra
conceptual “American idiot”, que va comptar amb ressenyes molt positives de la
crítica i va obtenir importants premis. El disc conté pistes com la que li dona
títol, un tema plenament punk; “Jesus of suburbia” o “Boulevard of broken
dreams”.
Green
Day ja s’havia convertit definitivament en una banda meanstream i va repetir la
fórmula d’American idiot” amb el seu següent treball, ”1st century breakdown”,
per més tard editar obres com “Uno !”, “Dos” i “Tré”.
Després
dels dos primers àlbums del reivindicat grup The Velvet Underground (VU), el
gal·lès John Cale, el gran causant de les radicalitats que van caracteritzar la
banda novaiorquesa, va abandonar per divergències amb Lou Reed i va iniciar la
carrera en solitari.
Cale
va continuar en una línia similar a la que havia mostrat com a a membre de VU,
amb els àlbums “Vintage violence”, “Church of anthrax”, realitzat amb Terry
Riley, i “Academy en peril”, treballs que només van tenir ressò en ambients
profundament alternatius.
Tanmateix,
el músic britànic, que comptava amb una formació musical clàssica, va composar
un àlbum tranquil, calmat, serè i amb un important protagonisme del piano,
“Paris 1919”, aclamat per la crítica, també poc venut i que conté cançons com “Child’s Christmas in
Wales”, “The endless plain of fortune”, “Andalucia” o “Antarctica starts here”.
.
Cale
va seguir més tard amb l’estil que l’havia caracteritzat anteriorment, es va
convertir en productor, i per exemple, va realitzar aquesta tasca amb “Horses”,
l’històric debut de Patti Smith: va ser un dels referents del punk rock i,
arran de la mort d’Andy Warhol, es va retrobar amb Reed per dedicar-li. “Songs
for Drella”
Embrace
va ser una banda anglesa, fundada a la ciutat de Bailif Bridge, que va
transcórrer com una formació secundària del brit pop, tenint en compte també
que quan va sorgir, el moviment es trobava ja en les seves acaballes.
La
formació va ser fundada pel cantant Danny McNamara, el guitarrista Richard
McNamara, el baixista Steve Firth i el bateria Mike Heaton, als quals es
reuniria més tard el teclista Mickey Dale.
El
debut del grup de va ser el magnífic “The good will out”, que va arribar al
número u de les llistes britàniques, però no va entrar a les nord-americanes de
Billboard, i compta amb temes com “All you goog good people”, “My weakness is
none of your business”. “Come back to what you know”, “One big family” o
“Fireworks”. .
Posteriorment,
Embrace va editat discs com “Drawn from memory”, “If you never been" o “Out of
nothing”, tots ells amb una important repercussió al Regne Unit, retornant
l’últim d’ells al grup al capdamunt del rànquing, però sense a penes ressò a
l’altra banda de l’oceà Atlàntic.
Jefferson
Airplane, que va fer ús d’una música força influenciada pel folk, va ser una de
les bandes més genuïnes del moviment hippy, juntament amb grups com The
Grateful Dead, Country Joe & the Fish o Big Brother & the Holding
Company, que tenia a Janis Joplin com a vocalista.
Després
d’un primer àlbum que va passar pràcticament desapercebut, l’arribada de la
vocalista Grace Slick, que va integrar la formació clàssica amb la seva parella
sentimental Paul Kantner (veu i guitarra), Marty Balin (veu i guitarra), Jorma
Kaukonen (guitarra i veu), Jack Casady (baix) i Spencer Dryden (bateria), va
donar un gir a la banda californiana.
Uns
anys més tard de triomfar amb el clàssic hippy i psicodèlic ·Surrealistic
pillow”, “Volunteers”, un títol que remetia a la guerra del Vietnam, que tant
va combatre el grup estatunidenc, i també el corrent del flower power, va
suposar un altre dels punts àlgids de Jefferson Airplane, que va presentar
peces com “We can be together”, “Good shepherd” o la que li dona títol.
Seguidament
es va iniciar la davallada del conjunt de San Francisco, amb les anades i tornades
de Balin, la marxa de Kaukonen i Casidy per formar la banda de blues rock Hot
Tuna i el canvi de denominació per convertir-se en Jefferson Starship, que
acabaria derivant simplement en Starship.
Travis
va ser una de les moltes bandes escoceses fundades a la ciutat de Glasgow
durant el decenni dels anys 90 del passat segle XX, sent en principi els seus
components el cantant i guitarrista Fran Healey, el guitarrista i teclista Andy
Dunlop, el baixista Dougie Payne, el bateria Neil Primrose i el teclista Page
McConnell.
Després
de debutar amb l’àlbum “Good feeling”, un disc influenciat pel brit pop, Travis
va gravar, ja sense McConnell, “The man who”, el qual molts experts consideren
la seva millor obra, i “The invisible band”.
La banda escocesa s’ha havia ja convertit en una de les grans formacions de
Glasgow, juntament amb The Jesus & Mary Chain, Primal Scream o Belle &
Sebastian.
Seguidament,
el quartet escocès va presentar “12 memories”, una obra molt semblant a les seves
predecessores i que conté cançons com “Quicksand”, “The Beautiful occupation”,
“Re – offender”, “Love will come through”, “Mid – life krisis” o “Happy to hang
around”.
A
continuació, seguint el mateix estil, Travis ha editat els àlbums “The boy with
no name”, “Ode to J. Smith”, “Where you stand”, “Everything at once”, “10
songs” i “LA times”, com en el cas de les edicions anteriors, sempre en el top 10
britànic, excepte el segon dels discs significats.
El
moviment Madchester, que va tenir la seva seu en el local La Haçienda, va tenir
com a bandes emblemàtiques New Order, ja amb una llarga trajectòria sota la
producció de Tony Wilson, fundador del segell discogràfic independent The
Factory; Happy Mondays i The Stone Roses, però hi van destacar d’altres com
Inspiral Carpets.
El
grup de Manchester va tenir com a components el cantant Tom Hingley,
l’organista i segona veu Clint Boon, el guitarrista Graham Lambert, el baixista
Martyn Walsh i el bateria Craig Gill. El so de l’òrgan de Boon va ser un dels
punts distintius de la banda anglesa.
“The
beast inside” va ser el segon i potser el millor treball d’estudi d’Inspiral
Carpets, segon top 10 a les llistes britàniques, que en plena època Madchester
va presentar cançons com “Caravan”, “Please be cruel”, Sleep well tonight” i
“Niagara”.
Seguidament,
el quartet britànic va editar l`àlbum “Revenge of the goldfish”, on la guitarra
pren més protagonisme en detriment de l’òrgan, per només editar un treball més
en la seva època clàssica, tot i que tornaria una dècada més tard amb un disc
que no va obtenir l’èxit esperat.
En
plena new wave, un moviment molt complex i heterogeni, va aparèixer la
macrobanda Dexys Midnight Runners, que va optar per reivindicar la música soul
que havia triomfat durant la dècada dels anys 60.
L’inqüestionable
líder de la formació britànica va ser el cantant i compositor Kevin Rowlands,
qui va realitzar varis canvis en la curta història del grup, reclutant en
principi el guitarrista Kevin Archer, el baixista Pete Williams, el bateria
Andy Growcott, el teclista Pete Saunders, el trombonista Jim Paterson i els
saxofonistes Geoffrey Blythe i Steve Spooner. .
El
primer disc de llarga durada de la formació anglesa va ser “Searching for the
Young rebels”, un elogiat i reivindicat àlbum que conté temes com “Burn it
down”, “Tell me when my lights turns green”, “I’m just looking”, la popular
“Geno” i “There, there, my dear”.
Seguidament,
Dexys Midnight Runners va gravar un altre aplaudit treball, “Too – rye – ay”, on
hi pren part el hit “Come on Eileen”, però el grup britànic, ja conegut com a
Kevin Rowlands & the Dexys Midnight Runners, amb freqüents substitucions de
músics, només editaria un tercer vinil, ”Down stand me now” , i ho deixaria
estar.
The
Jam, grup fundat a Londres pel seu cantant., líder i guitarrista Paul Weller, el
baixista Bruce Foxton i el bateria Rick Buckler, es va ajuntar al punk rock, la
new wave i també el revival mod que va tenir lloc a Anglaterra a finals de la
dècada dels 70 del segle XX.
Després
de l’edició dels àlbums “In the city” i “This is the modern world”, The Jam va
presentar dos magnífics treballs: “All mod cons” i “Setting sons”, penso que el
millor disc de llarga durada del trio anglès, mentre la figura de Weller
emergia com un dels majors talents de la música britànica del
període.
Posteriorment,
The Jam va editar un altre gran treball, “Sound affects”, potser una mica
inferior al seu predecessor, però amb sensacionals cançons com “Monday”, “Start
!”, la popular “That’s entertainment”, i “Man in the corner shop”. .
El
trio londinenc només gravaria un altre àlbum d’estudi, “The gift”, número u al
Regne Unit, per més tard Weller fundar el grup de soul The Style Council i
seguir més tard en solitari, ja instal·lat com un dels més grans compositors
britànics de la història de la música pop – rock.
En
plena època psicodèlica i d’auge del swinging London, Pink Floyd va ser fundat
pel cantant, guitarrista i geni turmentat Syd Barrett, el baixista Roger Waters,
el bateria Nick Mason i el teclista Roger Wright. Després d’un reivindicat
àlbum inicial, “The piper at the gates of dawn”, Barrett, molt afectat per
l’elevat consum d’LSD, ho va deixar estar.
Ell
cantant i virtuós guitarrista David Gilmour va substituir Barrett i Pink Floyd
va passar llavors per una època de transició entre el rock psicodèlic i el rock
progressiu, gènere del qual va ser una de les principals bandes del món, en un
període en què el grup britànic va editar àlbums com “Atom heart moher” o
“Meddle”.
El
primer gran triomf de Pink Floyd va ser l’obra “Dark side of the moon”, que va
establir el quartet anglès com a formació mainstream, fet que es va consolidar
amb el formidable treball “Wish you were here”, que conté les pistes “Welcome
to the Machine”, “Shine in you Crazy diamond” i la que li dona títol, les dues
últimes dedicades a Barrett.
Seguidament,
el grup britànic va gravar “Animals”, el doble àlbum “The Wall”, potser el seu
cim de popularitat, però també de grandiloqüència, i pocs anys més tard, per
les diferències entre Waters i la resta de components, va arribar la separació,
tot i que Gilmour, Mason i Wright van continuar amb la marca. .
A
començaments de l’actual segle XXI el brit pop ja feia anys que havia posat
punt i final a la seva vigència, però, a més de continuar en actiu bandes com
Oasis, Blur, Pulp o Suede, la seva influència es va deixar sentit en noves
formacions com Kaiser Chiefs, Franz Ferdinand o Arctic Monkeys.
Arctic
Monkeys va ser fundat a la ciutat de Sheffield, al nord d’Anglaterra, pel seu
cantant, guitarrista i líder Alex Turner, el guitarrista Jamie Cook, el
baixista Andy Nicholson i el bateria Matt Helders. El seu àlbum inicial va ser
l’opera prima més venuda en la història del Regne Unit.
El
debut en gran format del conjunt anglès va ser l’intens, vibrant i molt aclamat
“What people say i am that’s what i’m not”, que va presentar peces com el hit
“I bet you look good on the dancefloor”, “Fake tales of San Francisco”, “Mardy
bum” i “When the sun goes down”.
A
continuació, el grup britànic va asserenar una mica el seu estil amb els
treballs “Favourite worst nighmare”, “Humbug” i “Suck it and see”, i va
apropar-se a la música soul a partir d’”A M”, en un període en què el quartet
de Sheffield es trobava entre les millors bandes de la Gran Bretanya. .
Eric
Clapton va ser el primer gran guitarrista de la llegendària banda britànica de
rythm & blues The Yardbirds, més tard es va convertir en un dels membres
dels Bluesbreakers, el grup d’acompanyament de John Mayall, i a continuació va
fundar, amb el cantant i baixista Jack Bruce i el bateria Ginger Baker, el
supergrup Cream.
El
llegendari cantant, guitarrista i compositor britànic va editar quatre àlbums
amb Cream, tots ells caracteritzats pel gènere rythm & blues i la naixent
psicodèlia, els quals també van ser una influència per al hard rock, destacant
“Disraeli gears”, tot i que l’experiència no va durar gaires anys a causa de
tres personalitats tan fortes.
Clapton
formaria un altre supergrup, Blind Faith, amb el cantant i guitarrista Steve
Windwood, el baixista Ric Grech i de nou Baker, amb els quals només va gravar
un àlbum, per fundar amb el guitarrista i teclista Bobby Whitlock, el baixista
Carl Radle i el bateria i pianista Jim Gordon Derek & the Dominos, que
igualment no arribaria més enllà d’un solitari treball, “Layla ans other
assorted love songs”, una obra extraordinària que conté peces com “Bell bottom
blues”, una versió del “Little wing” de Jimi Hendrix i la cèlebre “Layla”. .
Seguidament,
el cantant i genial guitarrista anglès ens llançaria en solitari, en un període
en què va tenir seriosos problemes derivats del consum de drogues, en una etapa
en què van destacar àlbums com l’inicial que porta el seu nom, “461 ocean
Boulevard”, “No reason to cry” i “Slowhand”.
El
quartet nord-americà The Killers va ser fundat a la ciutat de Las Vegas pel seu
cantant i líder Brandon Flowers, el guitarrista Dave Keuning, el baixista Mark
Stoermer i el bateria Ronnie Vanucci Jr.
El
grup de Nevada va debutar amb ·”Hot fuss”·, un àlbum molt influenciat per la
new wave, moviment que va caracteritzar el primer lustre del decenni dels 80
del segle XX, en un període en què el teclats i els sintetitzadors van prendre
un gran protagonisme en el pop – rock, però The Killers aviat realitzaria un
gir.
El
canvi es va produir amb el segon disc de llarga durada del quartet de las
Vegas, “Sam’s town”, en què alguns crítics hi van observar la influència del
llegendari cantant, guitarrista i compositor de New Jersey Bruce Springsteen.
En el treball hi destaquen “When you were Young”, “For reasons unknown”, “Read
my mind” i “Bones”.
Seguidament
The Killers va gravar “Day and age”, on es troba el gran hit “Human”,
establint-se com una de les grans bandes de rock alternatiu nord-americanes del
segle XXI, tot i que no aconseguiria en primer número u a Billboard (al Regne
Unit tots ho havien estat) fins a l’edició del treball “Wonderful wonderful”,
el cinquè àlbum d’estudi.
Glasvegas
va ser un grup fundat a la ciutat escocesa de Glasgow, a començaments de
l’actual segle XXI, pel cantant James Allan, el guitarrista Rab Allan, el
baixista Paul Donoghue i la bateria sueca Jonna Löfgren.
Llavors
a Escòcia, i més concretament a la seva ciutat més populosa, es vivia un
extraordinari període del pop – rock de caire alternatiu, que ja venia del
decenni anterior, i en el qual Glasvegas es va situar, juntament amb altres
bandes com els més veterans The Jesus & Mary Chain, Belle & Sebastian, Travis i els contemporanis Franz Ferdinand. .
El
debut del conjunt escocès va ser un àlbum de títol homònim, número dos al Regne
Unit, podríem considerar retro, que recordava la música doo wop, vigent entre
finals de la dècada dels 50 i començaments del decenni dels 60 del passat segle
XX, com ho demostren pistes com “Flowers and Football tops”, “Geraldine”, “It’s
my own cheating heart that makes me cry”, “Go square go” i “Daddy’s gone”. .
A
continuació Glasvegas, que ha anat perdent fama i popularitat, va gravar
“Euphoric heartbreak”, encara top 10 a la Gran Bretanya, i “Later... when the
TV turns to static”, el qual va allunyar el grup escocès dels principals
focus.
