ÀLBUMS IMPRESCINDIBLES DE POP – ROCK: WAR (U 2)

 

El carismàtic vocalista Bono, el guitarrista The Edge, el baixista Adam Clayton i el bateria Larry Mullen Jr. van formar a Dublín, a començaments de la dècada dels 80, el grup U 2, que amb el pas dels anys es convertiria en una de les bandes més populars de tots els temps, tot i que els inicis, almenys al marge d’Irlanda, van ser més aviat modestos,

La música del conjunt dublinès va estar marcada des del principi per certa èpica, amb rerefons tant polític com religiós en algunes de les seves lletres, deixant força bé la crítica especialitzada el seu debut “Boy” i no sent tan benèvola amb el següent àlbum, anomenat “October”.

El tercer àlbum d’estudi del quartet irlandès va ser “War”, que va assolir el número un a les llistes britàniques, però només va ser un èxit relatiu als Estats Units. El disc compta amb peces com “Seconds”, “Two hearts beat as one”, “Red light”, “40” o els grans clàssics “Sunday bloody Sunday” i “New year’s day”.

Després de ser una de les bandes estel·lars del Live Aid, que es va celebrar a Londres i Philadelphia, U 2 es va convertir en una formació de masses, capaç d’omplir grans estadis, amb l’edició del treball “The Joshua tree”, que va suposar el seu primer gran triomf a l’altra banda de l’oceà Atlàntic.

ÀLBUMS IMPRESCINDIBLES DE POP – ROCK: GIVE’M ENOUGH ROPE (THE CLASH)

 

The Clash, grup format pels cantants i guitarristes Joe Strummer i Mick Jones, el baixista Paul Simonon i Terry Chimes i Topper Headon, que es can alternar a la bateria, va debutar amb un àlbum de títol homònim, que va situar la banda londinenca al capdavant del gènere del punk rock,

Aleshores el punk , un estil de retorn al rock primigeni, sense artificis, en clar contrast amb el rock progressiu i simfònic, que ja donava clars signes d’esgotament, acabava d’esclatar, tot i que en aquell moment The Clash es trobava a l’ombra de les polèmiques, els escàndols i el soroll originats per The Sex Pistols.

Tot i que “Give’m enough rope” està considerat un treball de transició entre el debut i l’obra mestra “London calling”, es tracta també d’un gran disc i pot estar emmarcat entre els clàssics del punk rock gràcies a temes com “Safe european home”, “English civil war”, “Tommy gun” i “Stay free”.

Posteriorment el quartet anglès presentaria l’excel·lent doble àlbum “London calling”, venut a preu d’unitat, i seguidament el triple “Sandinista”, igualment comercialitzat com a vinil normal, en un període, fonamentalment per les diferències entre Strummer i Jones, que el grup londinenc començava la seva decadència.

ÀLBUMS IMPRESCINDIBLES DE POP – ROCK: RUNNING ON EMPTY (JACKSON BROWNE)

 

Jackson Browne es va guanyar la vida durant uns anys fent de compositor d’altres intèrprets i així per exemple va atorgar el tema “Take it easy” al triomfant grup de country pop californià The Eagles, que van portar la cançó a convertir.se en un enorme èxit.

El cantautor nord-americà, tot i que nascut a la ciutat alemanya de Heidelberg, va aconseguir apropar-se al públic també com a intèrpret amb l’àlbum “Th Pretender”, en un període d’alça pel que fa a la cançó d’autor, en una època en què també van destacar Carole King, Joni Mitchel, James Taylor, Carly Simon, Cat Stevens o Al Stewart, 

El gran èxit li va arribar a Browne amb l’obra “Running on empty”, número tres al rànquing de Billboard, un disc gravat en fals directe que conté pistes com la que dona nom al treball, “You love the thunder”, “The load – out” o la popular “Stay”, que paradoxalment es tractava d’una cançó aliena.

El cantautor nord-americà va transcórrer aleshores pel seu període més popular, assolint el número u a les llistes nord-americanes amb el treball “Hold out”, tot i que potser es va apropar també a barems bastant comercials amb l’obra “Lawyers in love”, en una època on va viure durant algunes parts de l’any al barri barceloní de Gràcia.. .

 

ÀLBUMS IMPRESCINDIBLES DE POP – ROCK: CANDY O (THE CARS)

 

La new wave, iniciada a finals del decenni dels 70 i consolidada durant el primer lustre dels anys 80, va tenir un major impacte a la Gran Bretanya, però també va gaudir de cert èxit als Estats Units, amb bandes com The B 52’s i The Cars.

The Cars va ser format per Ric Ocasek (veu i guitarra), Benjamin Orr (veu i baix), Elliot Easton (guitarra), David Robinson (bateria) i Greg Hawkes (teclats), quintet que va perdurar durant tota l’època clàssica del grup estatunidenc. El debut en gran format va ser el magnífic àlbum de títol homònim.

El segon treball de llarga durada de The Cars va ser “Candy O”, un altre extraordinari disc, tot i que potser una mica inferior a l’òpera prima del conjunt de Boston, que reuneix cançons com “Let’s go !”, “It’s all i can do”, “Double life”, la que li dona títol, “Night spots” i “Dangerous type”.

Seguidament, el grup nord-americà va continuar en una línia descendent fins a la separació, tot i que la formació de Boston tornaria alguns anys més tard de forma efímera, sense el malaguanyat Orr i poc abans que el seu líder Ocasek trobés igualment la mort.

ÀLBUMS IMPRESCINDIBLES DE POP – ROCK: REGATTA DE BLANC (THE POLICE)

 

El cantant i baixista Gordon Sumner, conegut com a Sting, el bateria Stewart Copeland i el guitarrista Henry Padovani, molt aviat substituït pel veterà Andy Summers, van fundar el grup The Police, que en un principi va optar, sense èxit, unir-se al moviment punk, per fer-ho posteriorment de manera convincent en la new wave.

El debut en gran format del trio britànic va ser l’esplèndid àlbum “Outlandous d’amour”, el qual va situar el grup en l’elit del pop – rock anglès i que penso que el temps ha deixat com la millor obra del conjunt liderat per Sting, sobretot pel que fa a obres com “So lonely” o “Roxanne”.

The Police es va convertir en un grup de masses arran de gravar el supervendes “Regatta de blanc”, número u al Regne Unit, que continuava amb els títols afrancesats i també amb l’estil reggae pop. Les principals cançons del disc són la magnífica “Message in a bottle”, la instrumental que li dona títol, “Bring on the night”, “Walking on the moon” i “The bed’s too big without you”.  

El trio anglès va continuar la mateixa tònica amb “Zenyatta mondatta” i posteriorment es va apropar a un estil més elegant i sofisticat amb els àlbums “Ghost in the Machine” i “Synchronicity”, que malgrat ser un dels treballs més venuts de la dècada dels 80, després del qual va arribar la dissolució, moment en què Sting va iniciar una triomfal carrera en solitari.

ÀLBUMS IMPRESCINDIBLES DE POP – ROCK: THE SILDER (T REX)

 

Després de deixar estar el projecte folk i hippy que havia format amb, Steve Pelegrin Took el cantant, guitarrista i compositor britànic Marc Bolan va canviar l’estil de T Rex (abans Tyranosaurus Rex), que es va convertir en una de les principals bandes del glam rock, i va reclutar el vocalista i percussionista Mickey Finn, el baixista Steve Currie i el bateria Bill Legend. .

La nova etapa de T Rex va començar amb l’excel·lent treball “Electric warrior”. Que va situar el conjunt britànic entre les principals formacions del període glam, en particular,, juntament amb grups com Roxy Music, Genesis, Queen, Slade o Sweet, i dels primers anys 70, en general.

Seguidament, el quartet anglès va presentar el treball “The slider”, que definitivament va consolidar la trajectòria de T Rex i del seu líder, gràcies a pistes com “Metal guru”, “Buick Mackane”, “Telegram Sam”, “Rabbit fighter o “Ballrooms of mars”, que va tenir una versió en castellà de Radio Futura.

Més tard, la banda britànica editaria “Tanx”i poc després Bolan perdria la vida en un accident de carretera, convertint-se en un autèntic mite i en un dels músics més influents de la música pop – rock, entre altres moviment per exemple el del brit pop, que va marcar la música britànica durant la dècada dels 90

ÀLBUMS IMPRESCINDIBLES DE POP – ROCK: LAMPARETES (ANTÒNIA FONT)

 

Després de la trilogia marcada pels àlbums “Alegria”, “Taxi” i “Batiscafo katiuskas”, el quintet mallorquí Antònia Font es va erigir com la millor formació en llengua catalana. El gran artífex de l’èxit en va ser el seu guitarrista i surrealista compositor Joan Miquel Oliver.

Amb Oliver sempre han format part del conjunt balear el cantant Pau Debon, el bateria Pere Debon i el teclista Jaume Manresa, completant el grup el baixista Joan Roca, que després de l’àlbum inicial va substituir Pere Estarellas. Antònia Font va marcar l’època més aclamada de pop – rock realitzar en català, juntament amb el quartet Manel.

Després d’un treball gravat amb l’Orquestra Simfònica de Bratislava, “Coser y cantar”, el quintet mallorquí va editar l’excel·lent obra “Lamparetes”, amb cançons com “Clint Eastwood”, “Calgary 1988”, “Els canons de Navarone”, “Boreal” o “Carreteres que no van enlloc”, que van consolidar definitivament el talent d’Oliver.

Després d’un disc estrany i original, “Vostè és aquí”, de peces molt curtes, Antònia Font va decidir separar-se, període que va aprofitar Oliver per treballar en solitari, tot i que el grup de Palma tornaria amb “Un minut estaboscòpica”, presentat al festival Primavera Sound de Barcelona.

ÀLBUMS IMPRESCINDIBLES DE POP – ROCK: THE SUBURBS (ARCADE FIRE)

 

El grup Arcade Fire va ser fundat a la ciutat de Mont-real pel cantant, guitarrista i pianista nord-americà Win Butler i la vocalista i multiinstrumentista quebequesa Régine Chassagne, als quals es van unir el guitarrista Richard Reed Parry, el baixista Tim Kingsbury, el bateria Howard Bilerman i el també Multiinstrumentista William Butler. 

La macrobanda canadenca va debutar en gran format amb l’elogiat disc ·Funeral” i va meravellar amb el treball “Neon bible”, penso que un dels àlbums més emblemàtics del que portem de segle XXI i que va convertir el grup de Mont-real en una de les principals formacions alternatives a nivell mundial.

El tercer àlbum d’estudi d’Arcade Fire va ser “The suburbs”, un altre excel·lent disc tot i que potser és una mica irregular i massa llarg. Entre les pistes que componen el treball es troben “Modern man”, “Suburban war”, “Wasted hours”, “We used to wait” i “Sprawl II (mountains beyond mountains)”.

A continuació, al mateix temps que el grup canviava de productor, la banda quebequesa va optar amb “Reflektor” per un canvi radical d’estil, de característiques dance més pròpies de la dècada dels 80, fet que seguiria amb la següent obra de la formació: “Everything now”

ÀLBUMS IMPRESCINDIBLES DE POP – ROCK: RUBBER SOUL (THE BEATLES)

 

Hi va haver un moment que John Lennon (veu i guitarra), Paul McCartney (veu i baix) George Harrison (guitarra i veu) i Ringo Starr (bateria) es trobaven esgotats i van decidir abandonar els concerts i les gires i centrar-se exclusivament en els més reposats estudis de gravació.

En aquell període estava a punt de produir-se, tant a la Gran Bretanya com als Estats Units, una ruptura musical que acabaria amb el beat i faria emergir nous gèneres com el rock psicodèlic, el rock progressiu, el rock simfònic, el rock dur o la world music, de la qual Harrison en seria un clar referent.

El primer àlbum de la nova època del quartet de Liverpool és encara una obra eminentment pop, com ho mostren temes com, “Drive my car”, “Nowhere man”, “Michelle”, “Girl” i “In my life” però la cançó “Norweggian wood (the bird has flown)”, composta per Harrison i en la qual usa el sitar que li va ensenyar a tocar el músic indi Ravi Shankar, anunciava els nous temps.

L’evolució va continuar amb l’àlbum “Revolver”, on hi per part la psicodèlia amb la peça de Lennon “Tomorrow never knows”, i va culminar amb l’històric treball “Sgt. Pepper`s lonely hearts club band”, quan el grup britànic es va acostar definitivament a les característiques que van marcar el moviment hippy.

ÀLBUMS IMPRESCINDIBLES DE POP – ROCK: THE CARS (THE CARS)

 

Durant els inicis de la new wave, pel que fa a la branca nord-americana del corrent, va ser fundat a la ciutat de Boston, a l’estat de Massachusetts, el quintet The Cars, que es va erigir en la millor banda de l’estil i de l’època als Estats Units amb Television, Talking Heads, Blondie i The B 52’s.

The Cars va estar format pel seu carismàtic cantant, guitarrista i líder Rik Ocasek, el cantant i baixista Benjamin Orr, el guitarrista Elliot Easton, el bateria David Robinson i el teclista Greg Hawkes. Aquesta formació va ser inalterable durant l’època clàssica del conjunt de Boston.

El conjunt nord-americà va debutar amb un treball de títol homònim que es va convertir en un èxit de crítica i públic gràcies a temes, alguns clàssics de la new wave, com “Good times roll”, “My best friend’s girl”, “Just what i needed”, “You’re all i’ve got tonight” i “Moving in stereo”.

Posteriorment, The Cars va editar un altre gran àlbum, “Candy O”, però la banda de Boston va anar declinant a poc a poc, fins que ho va deixar estar l’any 1987. Molts anys més tard, el grup nord-americà gravaria un altre disc, amb Orr ja desaparegut, per poc després també trobar la mort Ocasek. .

 

ÀLBUMS IMPRESCINDIBLES DE POP – ROCK: THE VELVET UNDERGROUND & NICO (THE VELVET UNDERGROUND)

 

Nova York es va convertir durant el segon lustre dels anys 60 del passat segle XX en una de les ciutats clau de l’avantguarda musical, artística i cultural mundial, període en què el pintor del pop art Andy Warhol va fundar The Factory, un local on es reunien els principals representants de la ruptura cultural de la gran urbs nord-americana.

Entre les persones que freqüentaven The Factory es trobaven el cantant, guitarrista i compositor Lou Reed i l’artista, baixista i músic de formació clàssica gal·lès John Cale, els quals van formar The Velvet Underground amb el guitarrista Sterling Morrison i la bateria Maureen Tucker, unint-se al grup, per exigència de Warhol, la model i cantant alemanya Nico Päffgen.

El primer àlbum del grup novaiorquès, produït per Warhol, es va anomenar “The Velvet Underground & Nico”, que es va vendre molt poc, doncs es va avançar varis anys al seu temps, però que ha estat un disc a bastament reivindicat. Entre els temes que el conformen hi destaquen “Sunday morning”, “Femme fatale”, “Venus in furs”, “Heroin” i “There she goes again”.

Posteriorment, The Velvet Underground gravaria un àlbum radical, incendiari i bastant inaccessible, “White light / White heat”, però la marxa de Cale va calmar notablement la música de la banda nord-americana amb les obres “The Velvet Underground” i “Loaded”, després de la qual va marxar Reed, sense qui s’editaria “Squeeze”..

ÀLBUMS IMPRESCINDIBLES DE POP – ROCK: BY THE WAY (RED HOT CHILI PEPPERS)

 

A començaments del segle XXI, el grup californià Red Hot Chili Peppers es trobava instal·lat entre les principals formacions alternatives mundials, fet que es va guanyar sobretot arran de la confecció de l’extraordinari àlbum “Californication”, potser el més popular de la seva discografia, juntament amb “Blood sugar sex magik”,

Aleshores la banda nord-americana estava integrada pel seu quartet clàssic: els membres fundadors Anthony Kiedis (veu) i Flea (baix), a més de John Frusciante (guitarra) i Chad Smith (bateria). Llavors Frusciante, un dels millors en el seu instrument de la seva generació, es trobava en una època estable arran de tenir molts problemes derivats de les drogues.

El treball presentat després de “Californication” va ser “By the way”, número u al Regne Unit i número dos als Estats Units, un disc similar al seu predecessor i que compta amb unes extraordinàries pistes, com ara la que porta el nom de l'edició, “Universally speaking”, “Dosed”, “The zephyr song” o “Can’t stop”.

Posteriorment, Red Hot Chili Peppers va entrar en un període segurament menys rellevant, en el qual ha editat àlbums com “Stadium arcadium”, “I’m with you” o “The gataway”, ha ofert continuats gires i concerts i ha recuperat Frusciante arran d’una nova marxa del guitarrista,

 

ÀLBUMS IMPRESCINDIBLES DE POP – ROCK: SCREAMADELICA (PRIMAL SCREAM)

 

Tot i que el grup es va fundar a Glasgow, la ciutat més populosa d’Escòcia, les característiques de Primal Scream, banda fundada i liderada pel bateria de The Jesus & Mary Chain Bobby Gillespie, reconvertit en cantant, van ser força semblant a les de l’escena Madchester, vigent entre finals del decenni dels 80 i inicis de la dècada dels 90,

Gillespie va reclutar el músics Jim Navajo (guitarra), Robert Young (baix) i Andrew Innes (bateria) i va debutar amb l’àlbum “Sonic flower Groove”, al qual va seguir un treball que porta el nom del grup, dos discs que no van tenir massa èxit i que, sobretot el segon, van passar bastant inadvertits per al públic.  

El tercer àlbum de Primal Scream, “Screamadelica”, va ser la seva obra més popular, elogiada i reivindicada, la qual compta amb cançons com “Movin’ on up”, “Damaged” o els himnes rave “Come together” i “Loaded”.. Aleshores Navajo ja havia abandonat la banda escocesa i hi havien entrat Henry Olsen (baix), Phillip Tomanov (bateria) i Martin Duffi (teclats), quan Young i Innes s’havien reconvertit en guitarristes.

És possible que la banda de Glasgow mai podes superar el seu disc estel·lar, tot i que el grup de Glasgow ha continuat editant discs fins els nostres dies, entre els quals cal significar ”Give out but don’t give up”, “Vanishing point” o “XTRMNTR”.

 

THIS IS HARDCORE (PULP)

 

Després de passar per una autèntica travessa pel desert, Jarvis Cocker, cantant, compositor i carismàtic líder del grup de Sheffield Pulp, va reconvertit el conjunt anglès amb el reclutament de Russell Senior (guitarra i violí), Steve Mackey (baix), Nick Banks (bateria) i Candida Doyle (teclats). .

Em el marc del brit pop, Pulp va trobar l’èxit allargament esperat gràcies als treballs “His’n hers” i sobretot “Different class”, un dels àlbums clàssics i més populars del moviment que va marcar part dels anys 90 del passat segle XX del pop – rock realitzat al Regne Unit.

Pulp va tancar una meravellosa trilogia amb el treball “This is hardcore”, que evidentment molt poc tenia a veure amb aquest gènere, doncs cal ressaltar grans temes pop com “The fear”, “Dishes”, Help the aged”, el que li dona títol o “Sylvia”. En aquell període havia entrat com a nou guitarrista Mark Webber.

Tanmateix, la banda de Sheffield només editaria un altre àlbum, “We love life”, abans d’obrir un llarguíssim parèntesi, el qual va aprofitar Cocker per portar a terme una carrera en solitari, tot i que Pulp en cap moment va deixar enrere ni els concerts ni tampoc les gires.

ÀLBUMS IMPRESCINDIBLES DE POP – ROCK: MUSIC FOR THE MASSES (DÉPÉCHE MODE)

 

Dépéche Mode, en principi integrat per Vince Clarke, Martin Gore, Dave Gahan i Andy Fletcher, es va unir al corrent de la new wave, i, més concretament, al gènere del synth pop i, d’alguna manera, al moviment dels nous romàntics, període en què va editar l’àlbum “Speak and spell”..

Malgrat qle durant aquella època dominada per teclats i sintetitzadors, van sorgir un munt de bandes de l’estil a la Gran Bretanya, Dépéche Mode ha estat de les poques que ha acabat realitzant una carrera llarga, prolífica i extraordinària i el grup anglès va consolidar-se amb l’àlbum “Music for the masses”.

El títol del seu sisè àlbum va ser premonitori perquè el quartet britànic, llavors format per Gore, Gahan, Fletcher i Alan White, que va substituir Clarke després del primer treball de llaga durada, es va convertit en una banda capaç d’omplir grans recintes, fet que va ser conseqüència de clàssics del grup londinenc i del synth pop com “Never let me down again”, “The things you said”, “Strangelove” i “Behind the Wheel” .

Pocs anys més tard, Dépéche Mode editaria el que per mi és la seva millor obra, “Violator”, per més tard transcórrer per una trajectòria més allunyada dels grans focus, en una època en què Gahan, vocalista del grup, va tenir alguns projectes al marge del conjunt londinenc i White va trobar la mort.

 

 

 

ÀLBUMS IMPRESCINDIBLES DE POP – ROCK: RID OF ME (PJ HARVEY)

 

La cantant, guitarrista, saxofonista i compositora anglesa Polly Jean Harvey, aleshores acompanyada del baixista Steve Vaughan i el bateria Rob Ellis, va debutar amb el treball “Dry”, que la va situar com una de les figures emergents de l’indie rock britànic.

PJ Harvey, Vaughan i Ellis es van convertir en una de les millors formacions alternatives de la Gran Bretanya, juntament amb altres conjunts com New Order, Happy Mondays, The Stones Roses, The Charlatans, Inspiral Carpets, Belle & Sebastian, Primal Scream o The Wedding Present. 

El segon treball de llarga durada de la compositora anglesa va ser el fantàstic “Rid of me”, segueixo pensant que el seu millor àlbum, un disc que s’ha convertit en un clàssic de l’indie rock del Regne Unit gràcies a cançons com la de títol homònim, “Missed”, “Legs”, “50ft queenie” o la versió del tema de Bob Dylan “Highway 61 revisited”.

Després de “Rid of me “, Vaughan i Ellis van abandonar i Harvey va editar una altre gran disc, “To bring you my love”, per més tard gravar “Is This desire” i acostar-se a un públic més ampli amb “Stories from the city, stories from the sea”, etapa en què es va consolidar com una de les dives de la música alternativa a nivell mundial.

 

ÀLBUMS IMPRESCINDIBLES DE POP – ROCK: CALIFORNICATIONS (RED HOT CHILI PEPPERS)

 

A la dècada dels 80, el cantant Anthony Kiedis, el Baixista Flea, els dos components fixos del grup, el guitarrista Jack Sherman i el bateria Cliff Martínez van formar la banda californiana Red Hot Chili Peppers, que es va caracteritzar per un estil que barrejava rock dur, funk i rap.

El grup de Los Angles va editar àlbums com “The upflit moto party plan” o “Mother’s milk”, període en què el seu segon guitarrista, Hillel Slovak, va trobar la mort a causa d’una sobredosi, sent substituir per John Frusciante, que va debutar amb l’exitós “Blood sugar sex magic”, tot i que va estar absent en el no massa ben valorat “One hot minute”, pel que va ser reclutat Dave Navarro de Jane’s Addiction.

Seguidament, Red Hot Chili Peppers, amb Kiedis, Flea, de nou Frusciante, després d’una rehabilitació per problemes amb les drogues, i el bateria Chad Smith, va presentar l’excel·lent àlbum “Californication”, un treball bastant eclèctic on hi prenen part temes com “Around the world”, “Scar tissue”, “Otherside” i el que li dona títol a l’obra del grup de Los Angeles.

A continuació, la banda nord-americana va editar una altre fantàstic àlbum, “By the way”, transcorrent després per una època més gris, tot i que aquesta circumstància no ha impedit als californians seguir gravant discs importants, oferir concerts i realitzar gires arreu del món.

ÀLBUMS IMPRESCINDIBLES DE POP – ROCK: TRANSFORMER (LOU REED)

 

Després d’abandonar el mític grup The Velvet Underground, Lou Reed va editar en solitari un àlbum que porta el seu nom i que va tenir escàs èxit, però llavors, tal com li va succeir a Iggy Pop, el cantautor novaiorquès va trobar el suport del cantant i compositor britànic David Bowie,

D’aquesta manera, Reed es va convertir en un dels principals representants del glam rock, juntament amb el mateix Bowie o bandes com T Rex, Roxy Music, Genesis, Slade o Queen, i en un del precursors del punk rock,  com Pop, vocalista i líder de The Stooges, i el seu ex company a The Velvet Underground John Cale.

El primer àlbum editat amb la producció de Bowie va ser el magnífic “Transfomer”, penso que sens dubte el millor treball del compositor nord-americà en solitari. L’obra conté cançons com “Vicious” i els clàssics “Perfect day”, “Walk in the wild side” i “Satellite of love”.

A continuació Reed gravaria un altre àlbum històric “Berlin”, una edició temàtica molt reivindicada al llarg del temps, però que al seu dia no va acabar de ser assimilada ni per la crítica ni tampoc pel públic, potser pel seu caràcter dramàtic, pessimista i tràgic.

 

ÀLBUMS IMPRESCINDIBLES DE POP – ROCK: LED ZEPPELIN IV (LED ZEPPELIN)

 

Quan The Yardbirds va desaparèixer, Jimmy Page, el tercer gran guitarrista de la llegendària banda britànica de rythm & blues, va intentar una continuïtat amb la formació de The New Yardbirds, que acabaria convertint-se en Led Zeppelin, un dels grups pioners de Hard rock.

Led Zeppelin el van completar el cantant Robert Plant, el baixista John Paul Jones i el bateria John Bonham, gravant tres àlbums numerats que barrejaven el tradicional rythm and blues i la incipient rock dur, gènere en què es va convertir en la principal banda, juntament amb Deep Purple.

Posteriorment, el conjunt britànic va editar el seu àlbum estel·lar, “Led Zeppelin IV”, un treball que es troba entre els grans clàssics del hard rock i també de la música popular en general i en què hi destaquen pistes com “Black dog”, “Rock’n roll”, La cèlebre “Stairway to heaven”, amb aportacions folk, i “When de levee breaks”.

Més tard, Led Zeppelin va editar els treballs “Houses of the holy” i “Physical graffiti”, però la mort de Bonham, després d’ingerir una gran quantitat d’alcohol, va significar el final de la il·lustre formació anglesa, tot i que Page i Plant fundarien al cap d’una anys un efímer duo.

ÀLBUMS IMPRESCINDIBLES DE POP – ROCK: OK COMPUTER (RADIOHEAD)

 

El grup britànic Rediohead va ser format a les immediacions de la ciutat universitària d’Oxford pel cantant i guitarrista Thom Yorke, els guitarristes Jonny Greenwood i Ed O’Brien, el baixista Colin Greenwood i el bateria Philip Selway, formació que s’ha mantingut inalterable fins els nostres dies.

El quintet britànic va debutar amb el treball “Pablo honey”, una obra on es troba el hit ·Creep” i que de certa manera es va unir a la moda del brit pop, i més tard va confeccionar l’excel·lent àlbum “The bends”, que ja marcava una transició cap a nous estils, tot i que en general es tractava encara d’un disc de pop – rock clàssic.

A continuació Radiohead va gravar el seu àlbum estel·lar, l’aclamat “OK computer”, un dels grans clàssics del rock independent britànic, el qual conté cançons podríem anomenar de rock tradicional, com “Let down”, “Karma Police” o “Climbing up the walls”. però que ja anunciava innovacions experimentals com “Paranoid android” o “Exit music (for a film)”.

 Seguidament el quintet anglès va seguir amb el seu curs electrònic i experimental amb obres com “Kid A”, “Amnesiac”, “Hail to the thief” o “In rainbows”, obres que van consolidar Radiohead com una de les principals formacions independents i que van aconseguir unir crítica i públic.

ÀLBUMS IMPRESCINDIBLES DE POP – ROCK: BLUR (BLUR)

 

El quartet britànic Blur, que sempre ha tingut com a components el cantant i guitarrista Damon Albarn, el guitarrista Graham Coxon, el baixista Alex James i el bateria Dave Rowntree, tot i uns inicis influenciats pel corrent Madchester, es va convertit en una de les bandes estel·lars del brit pop.

El primer àlbum corresponent a l’etapa del brit pop va ser “Modern life is rubbish”, al qual van seguir l’extraordinari “Parklife”, penso que el punt àlgid de la trajectòria del grup britànic, i “The great escape”, un disc més comercial en l’intent de tenir més èxit als Estats Units.

En un període en què el brit pop ja havia arribat al seu punt final, Blur va editar un àlbum de títol homònim que, això si, va tenir característiques molt semblants als seus treballs anteriors, com ho demostren dues de les seves pistes, “Beetlebum”, d’influència beatle, i “You’re so great”, que recorda l’estil de The Kinks, destacant igualment “Song 2” “MOR” i “On your own”.

Posteriorment, Blur ha seguit realitzant obres, concerts i gires i fins i tot documentals, però Albarn ha portat a terme projectes en solitari, com l’experiment de dibuixos animats Gorillaz o el supergrup The Good, the Bad & the Queen, amb Simon Tong, Paul Simonon i Tony Allen.

ÀLBUMS IMPRESCINDIBLES DE POP – ROCK: NEW GOLD DREAM, 81 – 82 - 83 - 84 (SIMPLE MINDS)

 

En un principi. La banda escocesa Simple Minds, fundada a Glasgow, es va unir a la moda del synth pop i els nous romàntics, en plena època presidida per la new wave, període en què va brillar en els gèneres, juntament amb altres formacions com Dépéche Mode o Duran Duran.

El conjunt escocès el van formar el seu carismàtic cantant i líder Jim Kerr, el guitarrista i violinista Charles Burchill, el baixista Derek Forbes, el bateria Brian McGee i el teclista Michael McNeil. El quintet va editar cinc àlbums que no van poder assolir el top 10 de les llistes britàniques

L’àlbum estel·lar de l’època inicial de Simple Minds va ser l’extraordinari treball “New gold dream (81 – 82- 83 – 84)”, número tres al Regne Unit i un dels clàssics de l’etapa daurada del synth pop, en què hi destaquen postes com “Someone somewhere and summetime”, “Promised you a miracle” i “Glittering prize”.

A continuació, el conjunt escocès realitzaria un canvi important en el seu estil, apropant-se a un tipus de música èpic, semblant el que practicava el quartet irlandès U2, fet que va tenir el seu punt culminant amb el hit “Don’t you (forget about me)”, corresponent a l’obra “Once upon a time”.

ÀLBUMS IMPRESCINDIBLES DE POP – ROCK: SOME GIRLS (TJE ROLLING STONES)

 

Al meu entendre, i crec que també en el de molts experts, The Rolling Stones va transcórrer per la seva millor etapa a principis de la dècada dels 70, tot i la tragèdia del festival d’Altamont, amb els àlbums “Sticky fingers” i el doble “Exile on Main st,”.

Tanmateix, el mític grup anglès va entrar més tard en un període en què la premsa va ser bastant crítica amb els seus treballs, concretament “Goats head soap”, “Its Only rock’n roll” i “Black and blue", en una època en que Mick Jagger (veu), Keith Richard (guitarra), Bill Wyman (baix) i Charlie Watts (bateria) havien reclutat el guitarrista Ron Wood, substitut de Mick Taylor i exintegrant del conjunt de Jeff Beck i Faces.

La banda britànica va ressorgir amb força amb l’edició de l’àlbum “Some girls”, influït per la musica disco que aleshores es trobava de moda. En el disc, també un enorme èxit comercial, hi prenen part “Miss you”, “When the whip comes down”, “Before they make me run” i la sensacional “Beast of burden”.

Els Stones tornarien a donar un pas enrere amb “Emotional rescue”, un treball que sembla ser es va confeccionar en part amb cançons descartades de “Some girls”, i va tenir de nou el beneplàcit de la premsa especialitzada amb “Tattoo you”, possiblement l’última gran obra del llegendari grup londinenc.

ÀLBUMS IMPRESCINDIBLES DE POP – ROCK: BATISCAFO KATIUSKAS (ANTÒNIA FONT)

 

Antònia Font es va fundar a Palma de Mallorca, tenint com a components inicials el cantant Pau Debon, el guitarrista i compositor Joan Miquel Oliver, el baixista Pere Estarellas, el bateria Pere Debon i el teclista Jaume Manresa.

Més tard, va entrar com a nou baixista Joan Roca i el grup mallorquí va assolir una gran celebritat amb el seu tercer disc de llarga durada, “Alegria”, al qual va seguir un altre treball d’èxit, “Taxi”, obres que van situar Antònia Font potser com la millor banda en llengua catalana del període.

La consolidació del quintet balear va arribar amb l’aclamat treball “Batiscafo katiuskas”, que definitivament va situar Oliver, comparat amb una llegenda com Jaume Sisa, en un dels grans compositors en llengua catalana, com ho demostren cançons com “Wa Yeah !”, “Darrere una revista”, “Love song” o “Bamboo”.

A continuació, Antònia Font presentaria una obra gravada amb l’Orquestra Simfònica de Bratislava, “Coser y cantar”, editaria el fenomenal “Lamparetes”, gravaria l’estrany i arriscat “Vostè és aquí” i el grup es prendria un parèntesi, abans de tornar amb “Un minut estroboscòpica”.

ÀLBUMS IMPRESCINDIBLES DE POP – ROCK: SLANTED AND ENCHANTED (PAVEMENT)

 

En un principi, el grup californià Pavement, fundat a la gran urbs de Los Angeles, va tenir un format de trio, amb l’associació del cantant i guitarrista Steve Malkmus, el guitarrista i baixista Scott Kannberg i el bateria hippy Gary Young.

Tanmateix, el format de trio duraria només durant el disc inicial de llarga durada, doncs Young va abandonar el grup californià, que es va convertir en quintet quan Malkmus i Kannberg van reclutar el baixista Mark Ibold, el bateria Steve West i el percussionista i cantant Bob Nastanovich.

El debut en format àlbum va ser l’aclamat disc “Slanted and enchanted”, un treball dominat per la moda lo fi i en què es troben temes, alguns clàssics del rock alternatiu nord-americà, com “Summer babe (winter version)”, “Trigger cut / wounded – kite at: 17”, “In the mouth a desert i “Here”.

Posteriorment, Pavement, ja amb la nova formació, va gravar un segon àlbum igualment elogiat per la crítica especialitzada, “Crooked rain, crooked rain”, tot i que la banda de Los Angeles va anar perdent a poc a poc fama i popularitat, situació que no ha impedit que sigui una de les grans referents de l’indie rock.

ÀLBUMS IMPRESCINDIBLES DE POP – ROCK: THE DOORS (THE DOORS)

 

El cantant, poeta i estudiant de cinema Jim Morrison i el teclista Ray Manzarek es van conèixer en els ambients intel·lectuals i universitaris de Los Angeles, a l’estat de Califòrnia, període en què a l’estat banyat per l’oceà Pacífic triomfaven el moviment hippy i el rock psicodèlic.

El grup californià, al qual es van unir el guitarrista Robby Krieger i el bateria John Densmore, no va establir-se en el corrent del flower power, però si ho va fer a l’estil psicodèlic. De seguida, pel que fa tant a l’aspecte positiu com al negatiu, va emergir amb força la carismàtica figura de Morrison.

El quartet nord-americà va debutar amb un extraordinari treball de títol homònim, dominat pel blues rock, en què hi destaquen les pistes “Break on through (on the other side)”, “Soul kitchen”, “The crystal ship”, el hit “Light my fire”, compost per Krieger, o la psicodèlica i turmentada “The end”.

Posteriorment, The Doors va entrar potser en una època de característiques més comercials, per tornar als seus inicis amb “Morrison hotel (Hard rock cafe)” i “LA woman”, després del qual Morrison va trobar la mort a París, ciutat en què està enterrat, a causa d’una sobredosi. Els altres tres components van intentar seguir, però sense Jim ja no era el mateix.

ÀLBUMS IMPRESCINDIBLES DE POP – ROCK: BE HERE NOW (OASIS)

 

El grup Oasis el van formar els germans Noel, guitarrista i compositor, i Liam Gallagher, vocalista, acompanyats del guitarrista Paul Arthurs, el baixista Paul McGuigan i el bateria Tony McCarroll. El quintet va debutar amb l’àlbum “Defininetely maybe”, l’òpera prima més venuda d’un conjunt britànic des del “Please, please me” de The Beatles.

A continuació, Oasis va editar, amb Alan White a la bateria, el seu àlbum estel·lar, "(That’s the story) morning glory”, un disc supervendes que a més va aconseguir el triomf als Estats Units. Aleshores, el grup de Manchester s’havia convertit en la banda més famosa i popular del brit pop, corrent que va marcar clarament els anys centrals del decenni dels 90 al Regne Unit.

El tercer àlbum d’estudi de la banda de Manchester, “Be here now”, tot i que el considero un notable treball, no va rebre tantes aclamacions per part de la crítica especialitzada, malgrat bones cançons com “Magic pie”, “Stand by me” i “Don’t go away”, a més d’“All around the world”, un intent no massa convincent d’emular el “Hey Jude !”, dels seus ídols The Beatles.

Posteriorment, ja només amb els germans Gallagher com a membres fundadors de la formació anglesa, Oasis va transitar per una època més fosca i irregular, fins que les males relacions entre Noel i Liam van portar a la dissolució, tot i que hi tornarien anys més tard, de nou amb la presència d’Arthurs.

ÀLBUMS IMPRESCINDIBLES DE POP – ROCK: NEVER MIND THE BOLLOCKS, HERE THE SEX PISTOLS (THE SEX PISTOLS)

 

Mitjançant el management de Malcolm McClaren, el grup The Sex Pistols es va formar a Londres amb el cantant Johnny Rotten, el guitarrista Steve Jones, el baixista Glen Matlock, substituït per Sid Vicious, i el bateria Paul Cook. 

El quartet britànic es va veure involucrat en nombrosos escàndols: una polèmica entrevista a la BBC, la negativa d’algunes botigues a vendre els seus discs o la prohibició d’oferir concerts. Tanmateix, tots aquests contratemps no van impedir que el grup arribés al número u amb els seus primers senzills o que es convertís en la banda punk més popular.

Més que un àlbum, el seu únic disc de llarga durada, “Never mind the bollocks, here The Sex Pistols”, va ser una recopilació de les cançons que el grup va anar presentant al llarg de la seva curta trajectòria, com “Holydays in the sun”, “Pretty vacant” i els seus dos clàssics: “Anarchy in the UK” i “God save the queen”.

Tanmateix, quan la banda anglesa encara no havia complert un any de vigència, va decidir deixar-ho estar. Seguidament, Rotten va formar el conjunt postpunk Public Image Limited i Vicious va tenir una petita i esperpèntica etapa en solitari, abans de trobar la mort per sobredosi.

ÀLBUMS IMPRESCINDIBLES DE POP – ROCK: THIS YEAR’S MODEL (ELVIS COSTELLO & THE ATRACTIONS)

 

Elvis Costello, juntament amb altres intèrprets i compositors, com el seu amic Nick Low, que va produir alguns dels seus discs, i Ian Dury, així com la banda Doctor Feelgood, va ser un dels protagonistes de l’anomenat pub rock, que es va enfrontar simbòlicament al rock progressiu i simfònic.

Costello, encara sense la seva fidel banda d’acompanyament The Atractions, va debutar amb el fresc i directe àlbum “My aim is true”, el qual compta amb clàssics de l’època com la bella “Alison” i “Watching the detectives”, i es va situar com una de les principals estrelles del pub rock i la new wave i en certa referència per al punk rock.

Amb la confecció del segon àlbum, “This year’s model”, Costello es va reunir amb el trio The Atractions, format pels germans Bruce (baix) i Pete (bateria) Thomas i el teclista Steve Nieve. En el treball, penso que el millor de l’etapa inicial del compositor britànic, hi figuren cançons com. “This year’s girl”, “Pump it up”, l’esplèndida "(I don’t want to go to) Chelsea”, “Lip service” i “Lipstick vogue”

Posteriorment, per completar una trilogia extraordinària, Costello va editar l’obra “Armed forces”, crec que sensiblement inferior als dos àlbums inicials, per després seguir una llarga i prolífica trajectòria que el va acostar al country, en una època en què es va separar de The Atractions.  

ÀLBUMS IMPRESCINDIBLES DE POP – ROCK: UNA SEMANA EN EL MOTOR DE UN AUTOBÚS (LOS PLANETAS)

 

El grup andalús Los Planetas va ser fundat a la ciutat de Granada pel cantant i guitarrista Jota Rodríguez, el guitarrista Florent Muñoz, la baixista May Oliver i el bateria Paco Rodríguez.

La banda andalusa, va ser la més popular de l’edat d’or del pop – rock alternatiu de l’estat espanyol, amb aparicions assídues al llavors festival més emblemàtic del gènere a Espanya, el FIM de Benicàssim. Aleshores el grup va presentar els discs de llarga durada “Súper 8” i “Pop”

Tot i que els dies de gravació van ser molt difícils i complicats, el grup granadí va confeccionar un extraordinari i històric àlbum, “Una semana en el motor de un autobús”, el qual, sense cap mena de dubte, es troba entre els millors treballs de tots els temps a Espanya, gràcies a temes com "Segundo premio", “La Copa de Europa”, “Desaparecer”, “La playa” o “Toxicosmos”. 

Posteriorment, la banda andalusa, de la qual el cineasta català Isaki Lacuesta va dirigir un premiat film, de nom "Segundo premio", ha editat obres com “Unidad de desplazamiento” o “Encuentros con entidades” i s’ha acostat al flamenc en els seus darrers discs.

 

ÀLBUMS IMPRESCINDIBLES DE POP – ROCK: TURN ON THE RED LIGHTS (INTERPOL)

 

En ple auge del rock alternatiu a la ciutat de Nova York, va aparèixer el grup Interpol, integrat pel seu líder, cantant i guitarrista Paul Banks, el guitarrista Daniel Kessler, el baixista Carlos Dengler i el bateria Samuel Fogarino.  

El llavors quartet nord-americà es va situar al capdavant de l’indie rock dels Estats Units, el qual va viure una època daurada, juntament amb el quintet The Strokes, el trio Yeh Yeh Yeah i el conjunt LCD Soundsystem, tots formats a la gran urbs novaiorquesa, a més de The National, fundat a Ohio, o The Killers, sorgit a Las Vegas,

Interpol va debutar amb l’aclamat i aplaudit àlbum “Turn on the red lights”, un treball molt influenciat per la música postpunk britànica i més concretament pel llegendari conjunt anglès Joy Division. Entre les pistes del disc hi destaquen “Obstacle 1”, “NYC”, “PDA”, “Say hello to the angels” i “Stella was a diver and she was always down”.

Posteriorment, tot i que la crítica no va ser tan benèvola, al meu parer el grup novaiorquès va editar una altra gran obra “Antics”, que conté penso que la seva millor cançó, “C’mere”, però el conjunt nord-americà va seguir una línia descendent, ja com a trio per la marxa de Dengler.

ÀLBUMS IMPRESCINDIBLES DE POP – ROCK: YANKEE HOTEL FOXTROT (WILCO)

 

El grup Wilco va sorgir a Chicago després de la dissolució de la formació de country alternatiu Uncle Tupelo, de la qual en van formar part el cantant, guitarrista i líder Jeff Tweddy, el baixista John Stirratt i el bateria Ken Coomer, als quals es va afegir Max Johnson.

En un principi, mitjançant l’obra “AM”, Wilco va seguir fidel a la música country, fet que va anar canviant a poc a poc per acostar-se a un rock de caire alternatiu i fins i tot experimental. Llavors el grup de Chicago va editar els treballs “Being here” i “Summerteeth”.

La culminació de la nova tendència del grup nord-americà va tenir lloc amb l’àlbum “Yankee foxtrot hotel”, potser la millor obra de la llarga trajectòria de la formació d’Illinois, que va presentar temes com “Kamera”, “Jesus, etc,”, .”Ashes on American flags” i “Reservations”.

Seguidament, el conjunt liderat per Tweddy editaria l’experimental treball “The Ghost is born”, un disc bastant difícil i inaccessible, i canviaria el rumb amb el més assimilable “Sky blue sky”, quan va entrar al grup el virtuós guitarrista Nels Cline. 

ÀLBUMS IMPRESCINDIBLES DE POP – ROCK: PRETENDERS (THE PRETENDERS)

 

En plena època presidida per l'enfonsament  del punk rock, va néixer el grup The Pretenders, format per la cantant i guitarrista nord-americana Chrissie Hynde i els músics britànics James Honeyman - Scott (guitarra), Pete Farndon (baix) i Martin Chambers (bateria).

La banda britànica va caracteritzar-se per una música fresca, directa, senzilla i de certa manera de retorn al rock primigeni i, tot i que va ser una formació contemporània de la new wave, va ser fidel al pop – rock elèctric i no va fer ús ni de teclats ni tampoc de sintetitzadors.

El llavors quartet va debutar amb un magnífic treball que porta el nom del grup, que es va alçar fins el número u del rànquing del Regne Unit i que va aportar cançons com “Precious”, la tendra “Kid”, “Private life”, “Brass in pocket” o “Stop your sobbing”, aquesta última composta pel líder de The Kinks Ray Davies, aleshores parella sentimental de Hynde.

Després del segon disc de llarga durada, “Pretenders II” van morir de sobredosi Honeyman – Scott  i Farndon, però The Pretenders es va refer i va gravar un gran àlbum,  “Learning to crawl”, per arribar més tard a importants cotes de música comercial amb “Get close”.

ÀLBUMS IMPRESCINDIBLES DE POP – ROCK: OUTLADOS D’AMOUR (THE POLICE)

 

El cantant, baixista i compositor Sting, el guitarrista cors Henry Padovani, substituït ràpidament pel ja veterà Andy Summers, i el bateria nord-americà Stewart Copeland van fundar a la Gran Bretanya el grup The Police, que es va instal·lar en la naixent new wave.

La new wave va ser un gènere molt complex, heterogeni i variat, que va sorgir arran de l’esgotament del punk rock i que va albergar estils com el postpunk, el synth pop, els nous romàntics o l’explosió de ritmes caribenys com l’ska o el reggae, unint-se d’alguna manera a aquest darrer el trio britànic.

El debut de The Police va ser el magnífic àlbum “Outlandos d’amour”, penso que el millor treball de la seva trajectòria, que conté alguns dels temes principals del grup anglès, com “Next to you”, “So lonely”, “Roxanne” i “Can’t stand losing you”, tots amb una important influència del gènere reggae.

Posteriorment, i seguint amb els títols afrancesats, la formació britànica va presentar el supervendes “Regatta de blanc” i el ja una mica decadent “Zenyatta mondatta” i va obrir una nova etapa, presidida per la sofisticació que van marcar els discs “Ghost in the Machine” i “Sinchronicity”.

ÀLBUMS IMPRESCINDIBLES DE POP – ROCK: REPUBLIC (NEW ORDER)

 

Arran del suïcidi de Ian Curtis, els seus companys de Joy Division, el guitarrista Bernard Sumner, que es va convertir en el nou cantant, el baixista Peter Cook i el bateria Stephen Morris, amb la teclista Gillian Gilbert, parella sentimental del primer, van fundar New Order.

El quartet britànic, que va abandonar la ciutat anglesa de Manchester per establir-se a l’illa balear d’Eivissa, va canviar clarament l’estil que havia caracteritzat Joy Division i va aconseguir triomfar amb àlbums com “Power, corruption and lies”, “Low – life” i “Technique”.  

Posteriorment, en plena època Madchester i del local La Haçienda, el conjunt anglès va editar el treball “Republic”, número u al Regne Unit en un període àlgid de la seva trajectòria, com ho demostren el seu hit “Regret”, a més de “World”, “Ruined in a day” i “Spooky”.

Tanmateix, posteriorment New Order va entrar en una etapa més irregular, potser quan el brit pop, amb bandes com Oasis o Blur, va acaparar clarament el protagonisme del pop – rock britànic. Malgrat tot, sense la presència de Cook, la formació de Manchester ha seguit editant discs i oferint gires i concerts.

ÀLBUMS IMPRESCINDIBLES DE POP – ROCK: AFTER THE GOLD RUSH (NEIL YOUNG)

 

Neil Young va formar part del grup californià Buffalo Springfield (BS), en el qual també es trobaven Stephen Stills i Richie Furay, fundador de Poco, i després es va llançar en solitari, quan va editar un àlbum inicial de títol homònim i el formidable “Everybody knows this is nowhere”.

Arran de la dissolució del BS i de debutar en solitari, Young es va unir al supergrup fundat per David Crosby, el seu excompany Stills i el britànic Graham Nash, amb els quals va editar el magnífic “Déja vu” i es va presentar a l’històric festival hippy de Woodstock.

El tercer àlbum d’estudi del cantautor de Toronto va ser el disc temàtic “After the gold rush”, una obra que continua estant entre les de més qualitat del veterà compositor canadenc, que aleshores va gravar pistes com la que li dona títol, “Only love can break your heart”, “Southern man” i “When you dance i can really love”.

Seguidament, Young va editar el seu treball més cèlebre, “Harvest”, número u als Estats Units i amb la presència del seu hit “Heart of gold”, per entrar posteriorment en una depressió, provocada per les morts per sobredosi d’un tècnic del seu equip i del guitarrista Danny Whitten, del trio Crazy Horse, moltes vegades el seu grup d’acompanyament.

ÀLBUMS IMPRESCINDIBLES DE POP – ROCK: WEEZER, THE BLUE ALBUM (WEEZER)

 

En plena època de boom del rock alternatiu, va aparèixer a la grans urbs californiana de Los Angeles el grup Weezer, integrat pel seu cantant, guitarrista compositor i indiscutible líder Rivers Cuomo, el guitarrista Brian Bell, el baixista Matt Sharp i el bateria Patrick Wilson

La banda de los Angeles, amb un estil power pop alternatiu, es va situar aviat, gràcies al seu disc de llarga durada inicial, entre els conjunts capdavanters del pop – rock independent nord-americà, en un període on estaven vigents mítics grups com REM, Pixies, Pavement o Pearl Jam.

El debut del quartet californià, produït pel líder de The Cars Ric Ocasek,  va ser un treball de títol homònim, el qual també és conegut com el doble blau. En el disc, molt ben rebut per la premsa especialitzada, conté cançons com “My name is Jonas”, “Buddy Holly” i les magnífiques “Say it ain´t so” i “Only in dreams”.

Si repassem amb detall la ja llarga i prolífica discografia del grup liderat per Cuomo, Weezer, que va fer un canvi de baixista, entrant Scott Schriner per Sharp, segurament mai va poder superar la seva òpera prima, tot i que ha confeccionat àlbums importants com “Pinkerton”, “Weezer, the green album”, “Make believe” o “Van Weezer”.