GENE VINCENT

Lloc de naixement: Norfolk (Estats Units).
Lloc de defunció: Newhall (Estats Units).
Formació dels Blue Caps: Cliff Gallup (guitarra), Willie Williams (guitarra), Jack Neal (baix) i Dickie Harrell (bateria).
Gèneres: rock’n roll.
Dècades: 50, 60 i 70.
Àlbums principals: Bluejan bop (1956) i Gene Vincent and the Blue Caps (1957).
El millor: l’impacte de “Be-bop-a-lula”.
El pitjor: que se’l conegui a nivell popular només pel seu clàssic.

Gene Vincent, acompanyat del quartet Blue Caps, va ser una de les estrelles del rock’n rolll de la dècada dels 50, fonamentalment gràcies al hit "Be-bop-a-lula", encara que la seva fama i popularitat van quedar enfosquides per altres intèrprets com Elvis Presley, Chuck Berry, Little Richard o Buddy Holly. A diferència per exemple de Presley, va presentar un imatge força allunyada del que es podria considerar allò políticament correcte a l’Amèrica de l’època. Posteriorment, superada la gran era del rock’n roll, va traslladar-se a Anglaterra i va morir a inicis dels 70 als 36 anys.

ECHO & THE BUNNYMEN

Lloc de fundació: Liverpool (Anglaterra).
Formació clàssica: Ian McCulloch (veu i guitarra), Will Sergeant (guitarra), Les Pattinson (baix) i Pete de Freitas (bateria).
Gèneres: postpunk, new wave, rock sinistre, rock psicodèlic i rock independent.
Dècada principal: 80.
Àlbum estel·lar: Ocean rain (1984).
Altres àlbums d'estudi: Crocodiles (1980), Heaven up here (1981), Porcupine (1983), Echo and the Bunnymen (1987), Reverberation (1990), Evergreen (1997), What are you going to do with your life ? (1999), Flowers (2001), Siberia (2005), The fountain (2009), Meteorites (2014) i The stars, the oceans and the moon (2018).
El millor: una de les primeres bandes independents en tenir cert èxit comercial / "Ocean rain" va significar un punt d'inflexió.
El pitjor: la mort de Pete de Freitas va suposar l’inici de la fi de l’època estel·lar / per als antics fans "Ocean rain" també va interpretar-se com un pas cap al gran públic.

La banda liderada pel cantant i guitarrista Ian McCulloch va sorgir de l’escena postpunk del Regne Unit i aviat es va convertir, mitjançant àlbums com “Crocodiles” o "Porcupine", en una de les formacions capdavanteres de la new wave britànica. Força influenciats pels mítics The Doors, el conjunt de Liverpool va fer revifar la psicodèlia i va assolir l’èxit comercial amb el treball “Ocean rain”, la seva gravació més cèlebre. La mort de Pete de Freitas i la posterior marxa de McCulloch van provocar el final de l’era clàssica del grup.

VAN HALEN

Lloc de fundació: Pasadena (Estats Units).
Formació clàssica: Eddie van Halen (guitarra), Alex van Halen (bateria), David Lee Roth (veu) i Michael Anthony (baix).
Gèneres: rock dur, heavy metal i AOR.
Dècada principal: 80.
Solistes que origina: David Lee Roth.
Àlbum estel·lar: 1984 (1984).
Altres àlbums d'estudi: Van Halen (1978), Van Halen II (1979), Women and children first (1980), Fair warning (1981), Diver down (1982), 5150 (1986); OUB812 (1988), For unlawful carnal knowledge (1991), Balance (1995), Van Halen III (1998) i A different kind of truth (2012).
El millor: l’àlbum “1984” i el seu hit "Jump"/ l'etapa amb Lee Roth de cantant.
El pitjor: l’excessiu protagonisme de Lee Roth no entusiasmava Eddie van Halen / no trobo que la versió del "You really got me" dels Kinks aportés massa de nou.

El grup fundat pels germans Eddie i Alex van Halen a Califòrnia és una de les bandes de rock dur més populars, comercials i venedores de tots els temps. El seu període àlgid va tenir lloc durant l’estada com a vocalista del carismàtic, però també una mica hortera, David Lee Roth i  especialment amb l’edició de l’àlbum “1984”, que incloïa l’èxit “Jump”. Les diferències, sobretot pel que fa al protagonisme, entre Eddie van Halen i Lee Roth van provocar la marxa d’aquest últim i una transformació més sofisticada.

IRON MAIDEN

Lloc de fundació: Londres (Anglaterra).
Formació inicial: Steve Harris (baix), Paul di Anno (veu), Dave Murray (guitarra), Dennis Stratton (guitarra) i Clive Burr (bateria).
Altres components bàsics: Bruce Dickinson (veu), Adrian Smith (guitarra) i Nicko McBrain (bateria).
Gèneres: rock dur , heavy metal i new wave of english heavy metal.
Dècada principal: 80.
Àlbum estel·lar: Piece of mind (1983).
Altres àlbums d'estudi: Iron Maiden (1980), Killers (1981), The number of the beast (1982), Powerslave (1984), Somewhere in time (1986), Seventh son of a seventh son (1988), No prayer for the dying (1990), Fear of the dark (1992), The x factor (1995), Virtual XI (1998), Brave new world (2000), Dance of death (2003), A matter of life and death (2006), The final frontier (2010) i The book of souls (2015).
El millor: probablement la banda heavy més popular dels 80 / l'època amb Dickinson de vocalista.
El pitjor: no van aconseguir la celebritat de grups mítics del rock dur com Led Zeppelin o AC DC / fa força temps que el període estel·lar va quedar enrere.

Influenciats per grups històrics de hard rock com Deep Purple, Iron Maiden, banda liderada pel baixista i compositor Steve Harris, es va erigir com la formació més popular de l’anomenada new wave of english heavy metal. Els anys estel·lars van tenir lloc durant l’època de Bruce Dickinson com a vocalista, després de substituir el cantant inicial Paul di Anno, però amb el pas del temps, tal com va succeir amb altres bandes metàliques, el grup es va acostar a postulats més AOR, comercials i sofisticats.

JETHRO TULL

Lloc de fundació: Blackpool (Anglaterra).
Formació inicial: Ian Anderson (veu, teclats i flauta), Mick Abrahams (guitarra), Glenn Cornick (baix) i Clive Bunker (bateria).
Altres components bàsics: Martin Barre (guitarra).
Gèneres: folk rock, blues rock, rock progressiu, art rock, rock dur, jazz rock, avantguarda i rock experimental.
Dècades: 70.
Àlbum estel·lar: Aqualung (1971).
Altres àlbums d'estudi: This was (1968), Stand up (1969), Benefit (1970), Thick is a brick (1972), A passion play (1973), War child (1974), Minstrel in the gallery (1975), Too old to rock'n roll: too young to die ! (1976), Songs from the wood (1977), Heavy horses (1978), Stormwatch (1979), A (1980), The broadsword and the beast (1982), Under wraps (1984), Crest of a knave (1987), Rock island (1989), Catfish rising (1991), Roots to franches (1995), T - Jull dot com (1999) i The Jethro Tull Christmas album (2003).
El millor: introduir conceptes originals en el món del rock / el carisma de Ian Anderson.
El pitjor: la crisi posterior al decenni dels 70 / formen part d'una època concreta i ja força llunyana.

Jethro Tull, una de les bandes més cèlebres sorgides a finals dels 60 i consolidades durant els 70, va tenir l’habilitat de barrejar grans desenvolupaments musicals amb un instrument tan tradicional i poc rocker com la flauta i combinar el rock progressiu amb unes lletres de caràcter popular a través d’un folk de tipus moltes vegades rural. Ian Anderson ha estat l’indiscutible i carismàtic líder del grup, cèlebre per àlbums com "Aqualung" o "This is a brick", i és actualment l’únic membre original d’una formació que va entrar en decadència a partir dels 80, moment en el qual es va introduir en barems experimentals.

EMERSON, LAKE & PALMER

Lloc de fundació: Londres (Anglaterra).
Formació: Keith Emerson (teclats), Greg Lake (veu, baix i guitarra) i Carl Palmer (bateria).
Gèneres: rock simfònic, rock progressiu, avantguarda i art rock.
Dècada principal: 70 i 90.
Grups que origina: Asia i Emerson, Lake & Powell.
Àlbum estel·lar: Tarkus (1971).
Altres àlbums d'estudi: Emerson, Lake and Palmer (1970), Trilogy (1972), Works volume 1 (1977), Woks volume 2 (1977), Love beach (1978), Black moon (1992) i In the hot seat (1994).
El millor: mestres en els seus instruments / els primers treballs.
El pitjor: massa efecticisme / certa pretenciositat.

Emerson, Lake & Palmer va ser un supergrup de rock simfònic format pel teclista Keith Emerson, exmembre de Nice; el baixista Greg Lake, arribat de King Crimson, i el bateria Carl Palmer, que havia tocat amb Atomic Rooster. El trio va ser un clar exemple de l’avantguarda més efectista, però també artificiosa, i va tenir des de fans incondicionals fins a crítics acèrrims, no deixant per tant indiferent absolutament ningú. Després de la seva època daurada, durant el primer lustre dels 70, el grup ha tingut vàries separacions i refundacions.

JACKSON BROWNE

Lloc de naixement: Heidelberg (Alemanya).
Gèneres: folk pop, cantautor i pop.
Dècada principal: 70.
Àlbum estel·lar: Running on empty (1977).
Altres àlbums d'estudi: Jackson Browne (1972), For everyman (1973), Late for the sky (1974), The pretender (1976), Hold out (1980), Lawyers in love (1983), Lives in the balance (1986), World in motion (1989), I'm alive (1993), Looking east (1996), The naked ride home (2002), Time to conqueror (2008) i Standing in the breach (2014).
El millor: la segona meitat dels 70 / "Running on empty" (àlbum i cançó).
El pitjor: la seva composició més popular va ser portada a l’èxit pels Eagles / li va costar força triomfar com a intèrpret.

Durant els seus inicis, emmarcats en un folk amb aires pop i una música de caràcter íntim, Jackson Browne va exercir també de compositor per a altres solistes i grups, destacant el tema “Take it easy”, que de la mà de la banda The Eagles es va convertir en un hit mundial. Posteriorment, durant el segon lustre dels 70, va aconseguir triomfar popularment també com a intèrpret gràcies a treballs com “The pretender” o “Running on empty”, que contenia èxits com el que donava títol a l’àlbum o “Stay”, irònicament una composició aliena.