SPENCER DAVIS GROUP

Lloc de fundació: Birmingham (Anglaterra).
Formació inicial: Spencer Davis (guitarra i teclats), Steve Windwood (veu i guitarra), Muff Windwood (baix) i Pete York (bateria).
Gèneres: rythm & blues.
Dècades: 60.
Principals àlbums: The first LP (1965) i I’m a man (1967).
Solistes que origina: Steve Windwood.
Grups que origina: Traffic.
El millor: genuïna banda de rythm & blues.
El pitjor: la marxa d’Steve Windwood.

El gal·lès Spencer Davis va fundar aquesta banda que va triomfar plenament amb clàssics com "Keep on running" o "Gimme some lovin", moment en què el grup es va convertir en un dels més importants de la Gran Bretanya en adaptar el blues de Chicago. El vocalista del quartet era un adolescent Steve Windwood, dotat d’una de les millors veus de la música popular de tots els temps i qui va tenir posteriorment una gran carrera en solitari o en bandes com Traffic. Precisament la marxa d’Stevie i la del seu germà Muff van suposar el final de la trajectòria de la formació.

RAIMON

Lloc de naixement: Xàtiva (País Valencia).
Gèneres: cantautor, folk i nova cançó catalana.
Dècades: 60, 70, 80, 90, 00 i 10.
Principals àlbums: Raimon a l’Olympia (1966), Raimon en directe (1968) i Raimon a Montserrat (1969).
El millor: símbol de les llibertats.
El pitjor: els seus temes més recordats es van composar fa ja quatre dècades.

El cantautor valencià de Xàtiva Raimon ha estat, juntament amb la mallorquina Maria del Mar Bonet, el més cèlebre dels integrants dels 16 jutges de la nova cançó catalana nascuts fora del territori de Catalunya. Amb temes històrics com “Al vent”, una utèntica fita de la música catalana, i “Diguem no !” es va convertir en un autèntic símbol de llibertat del període final del franquisme, època en què va gravar un important número d’àlbums en directe i va realitzar concerts com el de la Universidad Complutense de Madrid, del qual ja es van commemorar els 40 anys.

MOTT THE HOOPLE

Lloc de fundació: Herefordshire (Anglaterra).
Formació clàssica: Ian Hunter (veu, guitarra i piano), Pete Overend Watts (baix), Dale Buffin Griffin (bateria), Mick Ralphs (teclats i veu) i Verden Allen (òrgan).
Gèneres: glam, pop, rock i soul.
Dècades: 70.
Principals àlbums: All the young dudes (1972) i Mott (1973).
Solistes que origina: Ian Hunter.
El millor: “All the young dudes”.
El pitjor: irregularitat.

La banda liderada pel cantant, compositor, guitarrista i pianista Ian Hunter no havia passat de ser, fins l’any 1972, una formació més de les que van poblar el panorama del glam rock. No obstant, van comptar amb la fortuna de trobar-se en el seu camí amb David Bowie, gran fan del grup, que els hi va composar i proporcionar el tema “All the young dudes”, que es va convertir en un dels inqüestionables himnes de l’era glam. El quintet va viure llavors una època d’esplendor que no trigaria en arribar a la seva fi.

ALAN PARSONS PROJECT

Lloc de fundació: Londres (Anglaterra).
Formació: Alan Parsons (enginyeria) i Eric Woolfson (veu).
Gèneres: rock progressiu, rock simfònic, pop i rock.
Dècades: 70 i 80.
Principals àlbums: Eve (1979), Eye in the sky (1982) i Ammonia avenue (1984).
Solistes que origina: Alan Parsons.
El millor: participació en àlbums històrics
El pitjor: tot plegat molt estrany.

Alan Parsons va participar com a Enginyer en dos dels disos més importants de la història de la música pop-rock: “Abbey road”, dels mítics Beatles, i “Th dark side of the moon”, potser l’àlbum més popular de Pink Floyd. Més tard va decidir provar-ho al marge de grans grups i va formar l’experiment Alan Parsons Project, amb el cantant Eric Woolfson. L’invent, que va barrejar música progressiva i temes profundament pop, va triomfar amb àlbums com “Eve” o “Eye in the sky”, amb el hit del mateix nom.

SAU

Lloc de fundació: Vic (Osona).
Formació: Carles Sabater (veu) i Pep sala (guitarra i veu).
Gèneres: pop i rock.
Dècades: 80 i 90.
Principals àlbums: No puc deixar de fumar (1987), Quina nit ! (1990) i El tren de mitjanit (1992).
Solistes que origina: Carles Sabater i Pep Sala.
Grups que origina: Pep Sala i la Banda del Bar.
El millor: Un clàssic anomenat “Boig per tu”.
El pitjor: la mort de Sabater va fer inviable una continuïtat.

El duo Sau va iniciar la seva trajectòria professional bastants anys abans que esclatés el període daurat del pop-rock en català, a inicis de la dècada dels 90, i havia ja aconseguit èxits importants com “No he nascut per a militar”. Posteriorment, ja en plena febre del corrent, va actuar a l’històric concert del palau Sant Jordi amb Pets, Sopa de Cabra i Sangtraït, en una època en què va editar els seus àlbums més celebres, com va ser el cas de “Quina nit !”, amb el famós tema “Boig per tu”. La mort del carismàtic i polifacètic Carles Sabater, a finals del decenni, va suposar el final del grup.

SLY & THE FAMILY STONE

Lloc de fundació: San Francisco (Estats Units).
Formació inicial: Sly Stone (guitarra, piano, òrgan, harmònica i veu), Freddie Stone (veu i guitarra), Rose Stone (teclats i veu), Larry Graham (baix), Greg Errico (bateria), Jerry Martini (saxofon) i Cynthia Robinson (trompeta).
Gèneres: rythm & blues, soul, funk, rock i rock psicodèlic.
Dècades: 60, 70 i 80.
Principals àlbums: Stand ! (1969) i There’s riot goin’on (1971).
Solistes que origina: Sly Stone.
El millor: gran influència en artistes posteriors / "Stand !".
El pitjor: el consum excessiu de drogues / una carrera que va anar de més a menys.

El compositor Sly Stone va formar aquesta banda Interracial a San Francisco, durant la segona meitat dels anys 60, quan la ciutat californiana es trobava en plena febre hippy i psicodèlica. Malgrat que els músics negres no es van integrar de forma generalitzada en el moviment del flower power, Sly & the Family Stone van entrar profundament en el corrent i per exemple van actuar en el mític festival de Woodstock. El grup va obtenir un gran èxit gràcies a àlbums com “Stand !”, però la crisi no va trigar en fer acte d’aparició, fonamentalment debut a l’abús de les drogues.

NACHA POP

Lloc de fundació: Madrid (Comunitat de Madrid).
Formació: Antonio Vega (veu i guitarra), Nacho García Vega (veu i guitarra), Carlos Brooking (baix) i Ñete (bateria).
Gèneres: pop, rock, rock urbà i movida.
Dècades: 80.
Principals àlbums: Nacha Pop (1980), Buena disposición (1982) i Más números, otras letras (1983).
Solistes que origina: Antonio Vega.
Grups que origina: Rico.
El millor: "Chica de ayer".
El pitjor: no van poder superar el seu àlbum inicial.

Quan es recorda la movida madrilenya es pensa en un corrent frívol, divertit i desenfrenat, però també va tenir una part més seriosa en la qual hi va destacar el quartet Nacha Pop, encapçalat pels cosins Antonio Vega i Nacho García Vega. El primer àlbum, de títol homònim, és considerat un dels grans treballs de la història del pop-rock estatal, mentre el seu tema principal, “Chica de ayer”, és per alguns la millor cançó de sempre de la música popular espanyola. Després de la dissolució, Antonio Vega va iniciar la carrera en solitari i García Vega i Brooking van formar la banda Rico.

TOM JONES

Lloc de naixement: Treforest (Gal·les).
Gèneres: estàndard, pop i rock.
Dècades: 60, 70, 80, 90 i 00.
Principals àlbums: What's new pussycat (1965), It’s not unusual (1965) i Delilah (1968).
El millor: un gran número de hits durant els 60 / una perfecta fusió entre crooner i rocker.
El pitjor: el luxós retir a las Vegas / "Sex bomb".

Dotat d’una excel·lent veu i a mig camí, pel que fa als estils, de Frank Sinatra i Elvis Presley, el gal·lès Tom Jones es va convertir en un gran ídol a partir del segon lustre de la dècada dels 60 gràcies a títols com “It’s not unusual”, “Delilah”, “Green green grass of home”, “What’s new pussycat” o “She’s a lady”. Tal com també va fer Presley en l’etapa final de la seva carrera, Jones es dedicaria posteriorment a realitzar nombroses actuacions en luxosos i elegants locals de la ciutat de las Vegas, encara que va ressorgir amb força l’any 2000 gràcies a l’èxit de "Sex bomb".