HUMAN LEAGUE

Lloc de fundació: Sheffield (Anglaterra).
Formació inicial: Philip Oakey (veu i teclats), Martyn Ware (teclats) i Ian Craig Marsh (teclats).
Altres components bàsics: Jo Callis (guitarra i teclats), Ian Burden (baix i teclats), Adrian Wright (teclats), Joanne Catherall (veu) i Susan Ann Sulley (veu).
Gèneres: synth pop i new wave.
Dècada principal: 80.
Àlbum estel·lar: Dare (1981).
Altres àlbums d'estudi: Reproduction (1979), Travelogue (1980), Hysteria (1984), Crash (1986), Romantic ? (1990), Octopus (1995), Secrets (2001) i Credo (2011).
Grups que origina: Heaven 17.
El millor: “Don’t you want me”, un dels grans clàssics del pop de sintetitzadors / la inclusió de les dues components femenines.
El pitjor: La banda inicial es va trencar molt aviat / la decadència després de "Dare" i "Hysteria".

El grup liderat per Philip Oakey, únic membre original de la banda des de fa molts anys, es va iniciar el 1977 com a trio, però Martyn Ware i Ian Craig Marsh ho van deixar de seguida per formar Heaven 17. Posteriorment, ja amb les vocalistes Joanne Catherall i Susan Ann Sulley com a integrants, Human League va transitar per la seva època estel·lar, mitjançant l’històric àlbum “Dare” i el hit “Don’t you want me”, un dels grans clàssics del pop tecnificat. Posteriorment, Oakey, Catherall i Sulley van romandre com a trio i amb aquest format han arribat fins els nostres dies.

LA TRINCA

Lloc de fundació: Canet de Mar (Maresme).
Formació: Toni Cruz (veu), Josep Maria Mainat (veu) i Miquel Àngel Pasqual (veu).
Gèneres: nova cançó catalana i folk.
Dècades: 60, 70 i 80.
Principals àlbums: Festa Major (1970), L’orgue de gats (1971) i Nou de Trinca (1981).
El millor: la ironia.
El pitjor: els radicals canvis de mentalitat de Cruz i Mainat una vegada convertits en productors televisius.

El trio de Canet de Mar va ser la versió irònica de la nova cançó catalana. Durant la totalitat de la dècada dels anys 70 el grup va triomfar amb una llarguíssima llista d’èxits i un important número d’àlbums, mentre que durant els 80, sense deixar de cantar en català, va editar també treballs en castellà i va protagonitzar diferents programes de televisió, destacant el cèlebre i influent “No passa res”. Una vegada la formació es va dissoldre, Cruz i Mainat van fundar la productora televisiva Gestmusic, que ha proporcionat programes com “Crónicas Marcianas” o “Operación Triunfo”.

DEMIS ROUSSOS

Lloc de naixement: Alexandria (Egipte).
Lloc de defunció: Atenes (Grècia).
Gèneres: pop i cançó melòdica.
Dècades: 60, 70, 80, 90 i 00.
Principal àlbum: Forever and ever (1973).
El millor: una dècada dels 70 plena de hits.
El pitjor: a partir dels 80 va ser més cèlebre pels seus mètodes d’aprimament.

El cantant grec Demis Roussos va ser el vocalista del grup de rock progressiu Afrodite’s Child, al qual també hi va pertànyer el teclista Vangelis. No obstant, la carrera de Roussos com a solista va tenir molt poc de progressiva i va presentar un clar aire pop, fins i tot en la seva versió més lleugera. La seva trajectòria durant els 70, sobretot pel que fa al primer lustre, va ser espectacular i va triomfar plenament amb èxits com “Velvet mornings”. Durant els 80 va iniciar la seva decadència, encara que va mantenir força popularitat a l’estat espanyol i fins i tot va utilitzar la llengua castellana.

THE TEMPTATIONS

Lloc de fundació: Detroit (Estats Units).
Formació inicial: Otis Williams (veu), Elbridge Al Bryant (veu), Melvin Franklin (veu), Eddie Kendricks (veu) i Paul Williams (veu).
Altres components bàsics: David Ruffin (veu) i Dennis Edwards (veu).
Gèneres: rythm & blues, doo wop, soul, funk i disco.
Dècades: 60, 70, 80, 90 i 00.
Principals àlbums: Meet the Temptations (1964), Gettin’ Ready (1966) i All directions (1972).
El millor: mig segle de permanència / bàsics en el segell Motown.
El pitjor: moltíssims canvis al llarg de la seva trajectòria / el millor es va quedar als 60 i 70.

Van ser la gran aposta del segell Motown durant la dècada dels 60, juntament amb solistes com Marvin Gaye o un adolescent Stevie Wonder o altres bandes com els Four Tops i les Supremes. A diferència dels citats Four Tops, els Temptations van estar sotmesos a freqüents canvis de personal, fins el punt que només resta Otis Williams del quintet original. Durant la seva extensa trajectòria, el grup ha transitat per diversos gèneres de la música negra, com el rythm & blues o el soul, destacant però el seu pas pel funk, estil en què va gravar el seu gran èxit: “Papa was a rolling stone”.

CARLOS NÚÑEZ

Lloc de naixement: Vigo (Galicia).
Gèneres: world music, fusió, música celta i folk gallec.
Dècades: 90 i 00.
Principals àlbums: Os amores libres (1999), Mayo longo (2000) i Almas de Fisterra (2003).
El millor: virtuós instrumentista.
El pitjor: cert enuig per no arribar a llocs tipus “40 Principales”.

Excel·lent instrumentista, tant pel que fa a la gaita com a la flauta de pic, Carlos Núñez porta més d'una dècada entre els principals representants de folk gallec  de l’estat espanyol i és considerat un dels millors intèrprets de música celta a nivell mundial. Estudiós del folklore celta, té un magnífic llistat d’àlbums d’estudi i brilla especialment en els concerts en directe, convertint els seus espectacles en grans festes. Al llarg de la seva carrera ha col·laborat nombroses vegades amb el grup irlandèsThe  Chiftains, ha fusionat diversos gèneres musicals i ha compost la banda sonora del film d’Alejandro Amenábar “Mar adentro”.

JEFF BECK

Lloc de naixement: Wallington (Anglaterra).
Formació del primer Jeff Beck Group: Jeff Beck (guitarra), Rod Stewart (veu), Ron Wood (baix), Micky Waller (bateria) i Nicky Hopkins (piano).
Gèneres: blues rock, rock, rock dur i jazz rock.
Dècades: 60, 70, 80, 90 i 00.
Principals àlbums: Truth (1968) i Beck ola (1969).
Solistes que origina el grup inicial: Jeff Beck i Rod Stewart.
El millor: una de les més grans guitarres de la història.
El pitjor: la ràpida desbandada de la primera formació.

Jeff Beck va ser una de les tres mítiques guitarres del grup Yardbirds, juntament amb les d’Eric Clapton i Jimmy Page, i està considerat un dels millors especialistes en l’instrument de tots els temps de la música pop-rock. A diferència de Clapton, amb una magnífica carrera en solitari, encara que irregular, i de Page, triomfant amb la banda Led Zeppelin, Beck pel contrari ha portat a terme una trajectòria molt allunyada del gran públic, malgrat que en la primera formació que va fundar hi eren la futura estrella Rod Stewart i l’actual guitarrista dels Rolling Stones Ron Wood.

BON JOVI

TEQUILA

Lloc de fundació: Madrid (Comunitat de Madrid).
Formació: Alejo Stivel (veu), Ariel Rot (guitarra), Julián Infante (guitarra), Felipe Lipe (baix) i Manolo Iglesias (bateria).
Gèneres: rock i movida.
Dècades: 70 i 80.
Principals àlbums: Rock’n roll (1979) i Viva Tequila (1980).
Solistes que origina: Alejo Stivel i Ariel rot
Grups que origina: Los Rodríguez.
El millor: la senzillesa pot ser moltes vegades una virtut.
El pitjor: les drogues.

La formació hispano-argentina va ser una de les bandes que van formar part de la movida madrilenya i de l'època daurada del pop-rock espanyol. Amb una estètica semblant a la de Rolling Stones, van triomfar amb temes de rock bàsic com “Rock’n roll en la plaza del pueblo”, “Me vuelvo loco” o “Salta”. Més tard van arribar els problemes amb les drogues i les continues disputes, que van provocar la dissolució del quintet. Stivel ha brillat posteriorment com a productor i Rot com a solista i integrant de Los Rodríguez, mentre Infante i Iglesias van morir debut al SIDA.

THE SUPREMES

Lloc de fundació: Detroit (Estats Units).
Formació clàssica: Diana Ross (veu principal), Florence Ballard (veu) i Mary Wilson (veu).
Gèneres: doo wop, rythm & blues, soul, funk i disco.
Dècades: 50, 60 i 70.
Principals àlbums: Where dir our love go (1963), I hear a simphony (1966) i The Supremes a go-go (1966).
Solistes que origina: Diana Ross.
El millor: el grup femení de més èxit de tots els temps / puntals de la Motown.
El pitjor: els continus canvis arran de les marxes de Ballard i Ross / la fama cada vegada més gran de Ross va portar certa inestabilitat.

The Supremes ha estat la formació femenina més triomfant de tots els temps. El trio va ser una de les grans apostes del segell de Detroit Motown, i de la mà de composicions en la seva majoria de Dozier – Holland – Dozier, es va adaptar al frenètic ritme de gravacions imposat pel cap de la discogràfica Berry Gordy. A mesura que passaven els anys, el protagonisme de Diana Ross es va anar fent més notori i no és estrany que el grup es convertís en Diana Ross & the Supremes. Les marxes de Florence Ballard i la mateixa Ross van suposar el final de l’era clàssica.

MARVIN GAYE

Lloc de naixement: Washington (Estats Units).
Lloc de defunció: Los Angeles (Estats Units).
Gèneres: blues, rythm & blues, soul i funk.
Dècada principal: 70.
Àlbum estel·lar: What's going on (1971).
Altres àlbums d'estudi: The soulful moods of Marvin Gay (1961), That stubburn kinda fellow (1962), When i'm alone, i cry (1964), Hello Broadway (1964), How sweet it is to be loved with you (1965), A tribute to the great Nat King Cole (1965), Moods of Marvin Gaye (1966), I heard it through the grapevine (1968), M. P. G. (1969), That's the way love is (1970), Trouble man (1972), Let’s get it on (1973), I want you (1976), Here, my dear (1978), In or lifetime (1981), Midnight love (1982), Dream of a lifetime (1985), Romantically yours (1985) i Vulnerable (1997).
El millor: molt més que un artista de Motown / l'històric "What's going on".
El pitjor: que alguns el descobreixin per via de la publicitat / una absurda mort que va deixar a mig camí una gran carrera.

Més d'un quart de segle després de la seva tràgica mort, arran d’un tret del seu pare en una discussió, podríem considerar Marvin Gaye com el més gran intèrpret de soul de tots els temps, juntament amb Otis Redding, qui també va desaparèixer prematurament per un accident aeri. Gaye va ser una de les grans estrelles del segell Motown durant els 60 i la dècada següent, i malgrat no abandonar la discogràfica de Detroit, va decidir seguir una trajectòria més independent que li va donar els seus principals èxits, sobretot pel que fa a l’històric àlbum “What’s going on”.

JACQUES BREL

Lloc de naixement: Schaerbeek (Bélgica).
Lloc de defunció: Bobigny (França).
Gèneres: cantautor i chanson.
Dècades: 50, 60 i 70.
El millor: autor de referència en diversos països.
El pitjor: el seu prematur comiat dels escenaris.

El belga francòfon Jacques Brel és considerat avui un dels grans cantautors del segle XX i una clara influència de molts compositors posteriors, entre els qual podem identificar els màxims representants de la nova cançó catalana. Aclamat per les interpretacions en directe, la seva música i molt especialment les seves lletres, molts cops de caràcter social des d’una perspectiva irònica, Brel va gaudir d’un enorme èxit durant les dècades dels 50 i 60, decidint al final d’aquesta última abandonar els concerts. Com havia fet el pintor Paul Gauguin, es va traslladar, abans de la seva mort a París l’any 1978, a la Polinèsia, on es troba enterrat al costat de l’artista impressionista.

AMERICA

Lloc de fundació: Londres (Anglaterra).
Formació: Gerry Beckley (veu, guitarra, baix, teclats i harmònica), Dewey Bunnell (veu i guitarra) i Dan Peek (veu, guitarra, baix, teclats i harmònica).
Gèneres: country pop, pop i AOR.
Dècades: 70 i 80.
Principals àlbums: America (1971) i Hearts (1975).
El millor: una llarga sèrie de hits.
El pitjor: tornades molt comercials.

Després que el desaparegut Gram Parsons fusionés el rock amb el country a finals dels 60, van sorgir moltes bandes en barrejar tots dos gèneres, en un procés que amb el pas dels anys es va anar apropant a postulats pop. Un dels grups més famosos en aquesta reconversió en va ser el trio America, compost per tres músics anglesos originaris de famílies militars nord-americanes destinades a la Gran Bretanya. La formació va aconseguir un enorme èxit gràcies a cançons com “A horse with no name” "I need you" o “Sister golden hair”.