VÍCTOR MANUEL

Lloc de naixement: Mieres del Camino (Astúries).
Gèneres: cantautor i folk.
Dècades: 60, 70, 80, 90 i 00.
Principals àlbums: Soy un corazón tendido al sol (1979) i ¡ Ay amor ! (1981).
Grups que origina: Víctor Manuel y Ana Belén.
El millor: “Soy un corazón tendido al sol”.
El pitjor: quan va decidir convertir-se en productor.

Víctor Manuel va aconseguir els seus primers èxits a finals de la dècada dels 60 gràcies a un àlbum de títol homònim. Més tard va casar-se amb la cantant i actriu Ana Belén, va ser víctima de la censura franquista i fins i tot va viure uns mesos exiliat a Mèxic. Després va obtenir el seu més gran triomf amb l’àlbum “Soy un corazón tendido al sol”, amb l’èxit “Sólo pienso en ti”, i posteriorment va formar un popular duo amb Ana Belén i es va convertir en productor cinematogràfic, fet que el va allunyar del primer pla musical.

THE PLATTERS

Lloc de fundació: Los Angeles (Estats Units).
Formació inicial: Tony Williams (veu solista), David Lynch (veu), Paul Robi (veu) i Herb Reed (veu).
Altres components bàsics: Zola Taylor (veu).
Gèneres: doo wop i rythm & blues.
Dècades: 50 i 60.
Solistes que origina: Tony Williams.
El millor: èxits perdurables.
El pitjor: quan l’estil doo wop va passar de moda.

Mitjan la dècada dels anys 50, en plena febre del rock’n roll, va aparèixer el grup vocal de doo wop Platters, el qual va aconseguir l’estrellat una vegada es va trobar en la seva trajectòria el mànager Buck Ram, qui també produïa els Penguins. Amb Ram, la formació, mitjançant Tony Williams com a veu solista, va triomfar amb clàssics inesborrables com “Only you”, “The great pretender”, “My prayer”, “Twilight time” o “Smoke gets in your eyes”. La marxa de Williams va suposar l’inici de la crisi.

PJ HARVEY

Lloc de naixement: Bridport (Anglaterra).
Gèneres: rock independent i rock experimental.
Dècada principal: 90.
Àlbum estel·lar: Rid of me (1993).
Altres àlbums d'estudi: Dry (1992), To bring you my love (1995), Is this desire ? (1998), Stories from the city, stories from the sea (2000), Uh huh her (2004), White chalk (2007), Let England shake (2011) i The hope six demolition project (2016).
El millor: un dels símbols independents dels últims temps / "Rid of me".
El pitjor: millors els 90 que no pas les dècades posteriors / algunes acusacions d'acomodar-se després dels dos primers àlbums.

La cantant, compositora i guitarrista Polly Jean Harvey va formar un grup homònim, amb el qual va editar els aclamats treballs "Dry" i "Rid of me", juntament amb el bateria Rob Ellis i el baixista Ian Oliver, el qual seria aviat substituït per Steve Vaughan. Després de la marxa d’aquest i Ellis, Harvey va decidir continuar en solitari, moment en què va gravar l’àlbum “To bring you my love”, un dels seus treballs més elogiats. La intèrpret anglesa va ser posteriorment elegida artista de l’any per algunes publicacions, a mesura que s’ha apropava a barems més experimentals, tot i que amb "Stories from the city, stories from the sea" es va apropar a un públic més ampli.

BECK

Lloc de naixement: Los Angeles (Estats Units).
Gèneres: psicodèlia revival, rock alternatiu i rock experimental.
Dècada principal: 90.
Àlbum estel·lar: Mellow gold (1994).
Altres àlbums d'estudi: Golden feelings (1993), Stereopathetic soulmanure (1994), On foot on the grave (1994), Odelay (1996), Mutations (1998), Midnite voltures (1999), Sea change (2002), Guero (2005), The information (2006), Modern guilt (2008), Morning phase (2014) i Colors (2017).
El millor: èxit popular des d’un sector alternatiu / la fase entre "Mellow gold" i "Odelay".
El pitjor: alts i baixos en la seva trajectòria / la seva millor etapa va tenir lloc durant els 90.

El cantant, compositor i guitarrista californià Beck Hansen ha estat una de les indiscutibles icones de la música independent de les darreres tres dècades. El seu primer triomf va tenir lloc gràcies al tema “The loser”, inclòs al treball "Mellow gold" i emmarcat en el pessimisme d’una època presidida per la generació X i la música grunge. Posteriorment, va arribar a un públic més ampli amb l’edició de l’àlbum Odelay, que va ser elegit millor disc de l’any 1996 per vàries publicacions i el qual es va fer amb un premi Grammy.

THE TROGGS

Lloc de fundació: Andover (Anglaterra).
Formació inicial: Reg Presley (veu), Dave Wright (guitarra i veu), Chris Britton (guitarra), Pete Staples (baix) i Ronnie Bond (bateria).
Altres components bàsics: Tony Murray (baix).
Gèneres: beat, pop i rock.
Dècades: 60, 70, 80, 90 i 00.
Principals àlbums: From nowhere... The Troggs (1966) i Trogglodynamite (1966).
El millor: hits molt importants.
El pitjor: l’èxit va romandre poc.

En el marc de l’anomenada british invasion va aparèixer la banda The Troggs, que va passar pel seu període més popular mitjan la dècada dels 60, especialment gràcies a l’àlbum “From nowhere... The Troggs” i a les cançons "I can't control myself" i sobretot “Wild Thing” i “With a girl like you”, dos inqüestionables clàssics del pop-rock anglès de l’època. No obstant, el conjunt britànic restaria molt aviat al marge del primer pla musical.

FRANÇOISE HARDY

Lloc de naixement: París (França).
Gèneres: chanson i pop.
Dècades: 60, 70, 80, 90 i 00.
El millor: “Tout les garçons et les filles”.
El pitjor: pop en època dominada per cantautors.

Cantant, compositora, actriu i model, Françoise Hardy va ser una de les primeres intèrprets de pop-rock a França i va aconseguir un espectacular èxit amb el clàssic “Tout les garçons et les filles”, un dels temes més venuts al país veí que té inclosa una filmació de Claude Lelouch. Posteriorment es va presentar al llavors esplendorós festival d’Eurovisió representant el diminut estat de Mònaco, havent-se de conformar amb el cinquè lloc.

THE MIRACLES

Lloc de fundació: Detroit (Estats Units).
Formació inicial: Smokey Robinson (veu solista), Ronnie White (veu), Pete Moure (veu), Clarence Deson (veu) i James Grice (veu).
Altres components bàsics: Bobby Rogers (veu), Claudette Rogers (veu), Merv Tarplin (veu) i Billy Griffin (veu solista).
Gèneres: doo wop, rythm & blues i soul.
Dècades: 50, 60, 70, 80, 90 i 00.
Principals àlbums: Going to a go-go (1965) i Time out for Smokey Robinson & The Miracles (1969).
Solistes que origina: Smokey Robinson.
El millor: la personalitat de Robinson.
El pitjor: des dels 70 han perdut força.

Smokey Robinson va ser un excel•lent cantant i també compositor, productor i directiu de la discogràfica Motown, de la qual va arribar a ser-ne el vice-president. Mitjan la dècada dels 50 va fundar el grup Miracles, que a partir de 1962 es va convertir en Smokey Robinson & The Miracles, formació que va portar al número 1 els hits “If you can want”, “The tears of a clown” i “I don’t blame you at all”. A inicis dels 70 Robinson va abandonar els seus companys per seguir en solitari.

CHIC

Lloc de fundació: Nova York (Estats Units).
Formació inicial: Nile Rodgers (guitarra), Bernard Edwards (baix) i Tony Thompson (bateria).
Altres components bàsics: Norma Jean Wright (veu).
Gèneres: rythm & blues, soul, funk i disco.
Dècades: 70 i 80.
Principals àlbums: Chic (1977) i C’est Chic (1978).
El millor: saber aprofitar el gran moment de la música de ball.
El pitjor: certa decadència després de la moda disco.

El grup capitanejat per Nile Rodgers va ser una de les formacions cabdals del funk i la música disco del segon lustre dels 70, aconseguint influenciar en una gran quantitat de bandes posteriors, com va ser el cas del conjunt de rap Sugarhill Gang. Van triomfar plenament, en ple auge de la música de ball, amb temes com “Le freak” i “Good times”, però el grup no trigaria en separar-se, moment en el qual va iniciar-se la carrera de Rodgers com a productor de grans estrelles com David Bowie o Madonna.

TINA TURNER

Lloc de naixement: Nutbush (Estats Units).
Gèneres: rythm & blues, soul, rock, pop i dance pop.
Dècada principal: 80.
Àlbum estel·lar: Private dancer (1984).
Altres àlbums d'estudi: Tina turns the country on (1974), Acid queen (1975), Rough (1978), Love explosion (1979), Break every rule (1986), Foreign affair (1989), Wildest dreams (1996) i Twenty four seven (1999).
El millor: ressorgir espectacularment / l'èxit de l'album "Private dancer".
El pitjor: l’enfonsament arran de la separació d'Ike / la cançó "Private dancer".

Els primers èxits de la cantant nord-americana van tenir lloc amb Ike Turner, amb qui va tenir una tempestuosa relació. Arran de la separació, Tina es va enfonsar i va desaparèixer del primer pla musical. No obstant, en un període en què va rebre una ajuda vital dels Rolling Stones, va ressorgir amb força i va passar, durant la dècada dels 80, pel seu millor moment comercial, especialment amb l’edició de l’àlbum “Private dancer”. Aleshores, els seus concerts es van convertir en grans esdeveniments.

KC & THE SUNSHINE BAND

Lloc de fundació: Hialeah (Estats Units).
Principals components: Harry Wayne Casey (veu) i Richard Finch (baix i teclats).
Gèneres: disco, funk, pop i dance pop.
Dècades: 70 i 80.
Principal àlbum: Do you wanna go party (1979).
El millor: “Please don’t go”.
El pitjor: molt repetitiu.

Harry Wayne Casey (KC) va ser el líder d’aquesta banda formada a Miami. En un període en què la música disco estava de moda, molt especialment gràcies a la pel•lícula “Saturday night fever”, el grup de Florida va triomfar a través d’enganxosos hits com “That’s the way (i like you)", “(Shake, shake, shake) shake you booty”, “Go down tonight” o el popular “Please don’t go”. Després de la febre discotequera, la formació va entrar en crisi.

GEORGES MOUSTAKI

Lloc de naixement: Alexandria (Egipte).
Lloc de defunció: Niça (França).
Gèneres: cantautor, folk i world music.
Dècades: 50, 60, 70, 80, 90 i 00.
El millor: el cosmopolitisme.
El pitjor: el seu període més popular queda llunyà.

Nascut a Egipte, membre d’una família jueva, amb orígens grecs, i francès d’adopció, Georges Moustaki ha interpretat les seves cançons en francès, grec, àrab, italià i castellà, sense oblidar la seva influència cap a autors en llengua catalana. Admirador de la gran Edith Piaf, el cantautor es va traslladar a França i va conèixer Georges Brassens, de qui es va convertir en un fervent seguidor i del qual va adoptar el nom. Posteriorment triomfaria amb el ja clàssic “Le météque”.

BLIND FAITH

Lloc de fundació: Londres (Anglaterra).
Formació: Eric Clapton (guitarra i veu), Steve Windwood (veu, teclats, piano i òrgan), Rick Grech (baix i violí) i Ginger Baker (bateria).
Gèneres: blues rock, rock i rock dur.
Dècada principal: 60.
Únic àlbum d’estudi: Blind Faith (1969).
Solistes que origina: Eric Clapton i Steve Windwood.
El millor: virtuosos en els seus instruments.
El pitjor: vigència extremadament fugaç.

Eric Clapton, que havia format part de Yardbirds, Bluesbreakers i Cream; Steve Windwood, exintegrant d’Spencer Davis Group i Traffic; Rick Grech, que acabava de deixar Family, i Ginger Baker, excomponent de Graham Bond Organization i també de Cream, van formar el supergrup Blind Faith el 1969. Malgrat les expectatives que va generar la formació, l'experiment no va tenir massa èxit i la història de la banda va ser inferior a l'any.

PUBLIC ENEMY

Lloc de fundació: Long Island (Estats Units).
Formació: Chuck D (veu), Flavor Flaw (veu, diferents instruments i producció), Professor Griff (veu, bateria i producció), Terminator X (DJ i producció), DJ Lord (DJ i producció) i Sister Souljah (veu).
Gèneres: hip-hop i rapcore.
Dècades: 80, 90 i 00.
Principals àlbums: It takes a nation of milions to hold us back (1988) i Fear of a black planet (1990).
El millor: el sentit reivindicatiu de la seva música.
El pitjor: van començar molt forts i es van anar apagant.

Public Enemy, grup format a Nova York durant la dècada dels 80, és probablement la banda de hip-hop més cèlebre de tots els temps. Els seus temes comptaven amb unes lletres que eren reivindicacions incendiaries de caràcter social i polític, en les quals es defensava el sector afro-americà i es criticava la manca d’igualtat en drets civils entre blancs i negres. L’àlbum “It takes a nation of milions to hold us back” va suposar el seu gran èxit, en un període en què van col•laborar en la pel•lícula “Haz lo que debas”, d’Spike Lee.

BRIAN ENO

Lloc de naixement: Woodbridge (Anglaterra).
Gèneres: glam, art rock, rock progressiu, rock experimental, electrònica, avantguarda, ambient, house i techno.
Dècades: 70, 80, 90 i 00.
Principals àlbums: Another green world (1975) i Ambient 1: music for airports (1978).
El millor: una gran influència pel que fa a la música electrònica / la seva trajectòria com a productor.
El pitjor: poc accessible / la seva ràpida marxa de Roxy Music.

Brian Eno es va iniciar en el grup glam Roxy Music, el qual va abandonar per divergències amb el cantant Bryan Ferry. A partir d’aquell moment, Eno va iniciar una avantguardista carrera que l’ha portat pel rock experimental, l’ambient, el house o l’electrònica, sent una inqüestionable influència per a intèrprets o bandes de noves tendències artístiques. El músic britànic ha triomfat també com a productor de grans del rock com David Bowie, durant la seva trilogia berlinesa, Talking Heads, el seu líder David Byrne o U 2.

ALICE COOPER

Lloc de naixement: Detroit (Estats Units).
Formació inicial de la banda: Alice Cooper (veu), Glen Buxton (guitarra), Michael Bruce (guitarra), Dennis Dunaway (baix) i Neal Smith (bateria).
Gèneres: glam, garage rock, rock i rock dur.
Dècades: 60, 70, 80, 90 i 00.
Principals àlbums: Schools out (1972), Billion dollar babies (1973) i Muscle of love (1973).
El millor: va introduir nous conceptes en el rock / els seus trepidants espectacles en viu.
El pitjor: de vegades més circ que música / la crítica mai se'l va prendre massa seriosament.

Encara que el glam rock va aparèixer i va tenir més repercussió al Regne Unit que no pas als Estats Units, a Amèrica també hi va arribar el moviment i aquest va tenir en el peculiar Alice Cooper el seu màxim exponent. L’intèrpret de Detroit, que es va iniciar en el corrent del garage rock, va convertir els seus concerts en espectacles circencs on, de vegades, la música es convertia en un fet secundari. Després de triomfar mitjançant el hard rock, es va acostar a registres més convencionals.

MANÁ

Lloc de fundació: Guadalajara (Mèxic).
Formació actual: Fernando Olvera (veu i guitarra), Sergio Vallín (guitarra), Juan Callero (baix) i Alejandro el Animal González (bateria i veu).
Gèneres: pop, rock i rock llatí.
Dècades: 80, 90, 00 i 10.
Principals àlbums: Cuando los ángeles lloran (1995) i Revolución de amor (2002).
El millor: alguna cosa més que una banda de “40 Principales”.
El pitjor: que se’ls tingui com a tal.

Banda mexicana que, després de triomfar al seu país, va aconseguir fer-ho també a la resta de l’Amèrica Llatina i a l’estat espanyol, sobretot a partir d’àlbums com “¿Dónde jugarán los niños ?” o “Cuando los ángeles lloran”. El grup ha aconseguit un gran número de premis durant la seva trajectòria, destacant els Grammy o els MTV, i durant els últims temps ha tingut col•laboracions amb grans de la música llatina com el també mexicà Carlos Santana o el panameny Rubén Blades.

IKE TURNER

Lloc de naixement: Clarksdale (Estats Units).
Lloc de defunció: San Marcos (Estats Units).
Gèneres: rythm & blues, soul i rock’n roll.
Dècades: 50, 60, 70, 80, 90 i 00.
Principals àlbums (amb Tina Turner): It’s gonna work out fine (1961) i River deep – mountain high (1966).
Grups que origina: Ike & Tina Turner.
El millor: pioner del rock i gran del rythm & blues / el duo amb Tina.
El pitjor: que alguns l’assimilin com el “marit de Tina Turner” / la forma en què va acabar la relació entre tots dos.

La seva gravació de “Rocket 88” està considerada per alguns com la primera cançó rock de la història, per la qual cosa el cantant, guitarrista i Pianista Ike Turner és recordat com un dels pioners del gènere. Posteriorment, quan estava ja considerat un dels intèrprets més destacats de rythm & blues i soul, es va casar amb Tina Turner, amb la qual va formar un duo d’èxit. Arran de la seva separació, tant en el pla personal com en el musical, va tenir molts problemes amb l’alcohol i les drogues, sent aquestes últimes la causa de la seva mort.

DON McLEAN

Lloc de naixement: New Rochelle (Estats Units).
Gèneres: cantautor i folk rock.
Dècades: 70, 80, 90 i 00.
Principals àlbums: American pie (1971) i Don McLean (1972).
El millor: l’impacte d’”American pie”.
El pitjor: que se’l conegui només pel seu gran èxit.

Malgrat altres èxits com “Vincent”, el cantautor de Nova York Don McLean és essencialment conegut pel seu tema “American pie”, un clàssic de la música popular dedicat al seu ídol Buddy Holly i a l’accident aeri que va suposar la seva mort i també les de Big Booper i Ritchie Valens; una de les frases de la cançó, “the day the music died”, és prou significativa. Destacar també que un vers de Lori Liberman dedicat a McLean, “Killing me softly with this blues”, es convertiria més tard en un rotund hit mitjançant la veu de Roberta Flack.

ELVIS COSTELLO

Lloc de naixement: Londres (Anglaterra).
Formació dels Attractions: Bruce Thomas (baix), Pete Thomas (bateria) i Steve Nieve (piano).
Gèneres: pub rock, punk, new wave, pop, rock i country rock.
Dècada principal: 70.
Àlbum estel·lar: This year's model (1978).
Altres àlbums d'estudi: My aim is true (1977), Armed forces (1979), Get happy ! (1980), Trust (1981), Almost blue (1981), Imperial bedroom (1982), Punch the clock (1983), Goodbye cruel world (1984), King of America (1986), Blood and chocolate (1986), Spike (1989), Mighty like a rose (1991), G. B. H. (1991), The Juliet letters (1993), Brutal youth (1994), Kojak variety (1995), Jake's progress (1995), All this useless beauty (1996), Terror and Magnificience (1997), Painted from memory (1998), The sweetest punch (1998), For the stars (2001), When i was cruel (2002), North (2003), The delivery man (2004), Il sogno (2004), Piano jazz (2005), The river in reverse (2006), Momofuku (2008), Secret, profane and sugarcane (2009), National ransom (2010) i Wise up ghost (2013).
Grups que origina: The Attractions.
El millor: els seus tres primers àlbums / refrescar una música anquisolada en simfonismes.
El pitjor: una trajectòria posterior amb molts tombs / la línia irregular que ha seguit des de mitjan la dècada dels 80.

Mitjançant obres com "My aim is true" i la sensacional "This year's model", Elvis Costello, acompanyat  a partir del segon d'aquests àlbums del trio The Attractions, va ser el màxim exponent de l’anomenat pub rock, estil caracteritzat per un so fresc i directe que va aparèixer en el moment àlgid del rock progressiu, de tipologia molt diferent. Més tard, el cantant i guitarrista britànic es va convertir en una de les figures de la new wave britànica, quan va firmar alguns dels treballs més cèlebres del període com ”Armed forces”. Posteriorment va seguir una trajectòria força més sofisticada, irregular i amb una gran varietat de gèneres musicals, com el country rock.

TOM WAITS

Lloc de naixement: Pomona (Estats Units).
Gèneres: cantautor, folk rock, jazz rock, blues rock, rock, avantguarda, rock experimental i vaudeville.
Dècades: 60, 70, 80, 90 i 00.
Principals àlbums: Swordfishtrombones (1983), Rain dogs (1985) i Frank’s wild years (1987).
El millor: l’autenticitat / les seves col·laboracions amb el cineasta Jim Jarmusch.
El pitjor: L’etiqueta d’ídol dels “progres” / una veu peculiar, que pot agradar més o menys.

Seguidor de la generació beat, Tom Waits es va iniciar en espectacles de cabaret, fet clau a la seva carrera posterior, la qual va transcórrer per una gran varietat d’estils. Amb una veu aspre i uns espectacles submergits en denses atmosferes, es va mantenir al marge del gran públic durant molts anys de la seva trajectòria, però l’àlbum “Swordfishtrombones” va suposar un important èxit comercial i li va obrir les portes d’una audiència més diversa. Waits ha tingut també una llarga relació amb el cinema i ha col•laborat amb cèlebres directors com Francis Ford Coppola o Jim Jarmusch.

SINIESTRO TOTAL

Lloc de fundació: Vigo (Galicia).
Formació inicial: Germán Coppini (veu), Miguel Costas (guitarra), Alberto Torrado (baix) i Julián Hernández (bateria).
Gèneres: punk, rock i rock gallec.
Dècades: 80, 90 i 00.
Principals àlbums: ¿ Cuándo se come aquí ? (1982) i Menos mal que nos queda Portugal (1984).
Grups que origina: Golpes Bajos i Os Resentidos.
El millor: el grup més recordat del prolífic rock gallec.
El pitjor: la ràpida marxa de Coppini.

De forma més o menys paral•lela a la vigència de la movida madrilenya, a la industrial ciutat de Vigo hi va tenir lloc un important moviment conegut com a rock gallec, en el qual hi va destacar clarament el grup punk Siniestro Total, una de les bandes clàssiques durant l’era daurada del pop-rock espanyol. La formació va saber sobreposar-se a la ràpida marxa de German Coppini, que va fundar Golpes Bajos, i ja en una època decadent, va observar com Alberto Torrado s’integrava a Os Resentidos.

PETER FRAMPTON

Lloc de naixement: Beckenham (Anglaterra).
Gèneres: pop, rock, blues rock i rock dur.
Dècades: 70, 80, 90 i 00.
Principals àlbums: Frampton comes alive ! (1976) i I’m in you (1977).
El millor: “Frampton comes alive !” / un excel·lent guitarrista.
El pitjor: no es va caracteritzar per la regularitat / les males crítiques al film de "Sgt. Pepper's", el qual va protagonitzar amb els Bee Gees.

El cantant i guitarrista Peter Frampton va ser integrant dels grups Herd i Humble Pie, bandes pioneres del rock dur, i més tard es va llançar en solitari, en una trajectòria irregular i inconstant. Després d’uns inicis bastant complicats, el 1976 va triomfar espectacularment amb el doble àlbum “Frampton comes alive !”, un dels discs més venguts de tots els temps i amb els populars “Show me the way” i “Baby, i love your way” formant part del treball. Però si la seva gran obra va arribar sobtadament, la decadència tampoc trigaria en iniciar-se.