THE RONETTES

Lloc de fundació: Nova York (Estats Units).
Formació: Veronica Bennett (veu solista), Estella Bennett (veu) i Nedra Talley (veu).
Gèneres: pop i rock.
Dècades: 50 i 60.
Principal àlbum: Presenting the fabulous Ronettes featuring Veronica (1963).
Solistes que origina: Veronica Bennett.
El millor: “Be my baby”.
El pitjor: quan la moda dels grups de noies va acabar.

The Ronettes va ser un dels nombrosos grups de noies que van sorgir a finals de la dècada dels 50 i la formació és especialment recordada per ser un dels primers conjunts en ser produïts per Phil Spector i els seus experiments coneguts com el “mur del so”, els quals van servir per editar l’àlbum dels Beatles “Let it be”. El trio, que va portar a la posteritat el hit “Be my baby”, va ser format per les germanes Veronica, que es va convertir en esposa d’Spector, i Estella Bennett i la seva cosina Nedra Talley

REBELDES

Lloc de fundació: Barcelona (Barcelonés).
Formació actual: Carlos Segarra (veu i guitarra), Santiago Campillo (guitarra), Alfonso Múgica (baix), Juan Francisco García de Maya (bateria), Quico Lunas (piano) i Dani Pérez (saxofon).
Gèneres: pop i rock.
Dècades: 70, 80, 90 i 00.
Principals àlbums: Preferentemente vivos (1987) i Más allá del bien y del mal (1988).
Solistes que origina: Carlos Segarra.
El millor: el polifacètic Carlos Segarra.
El pitjor: alguns hits de “40 Principales”.

Després d’haver col·laborat amb el seu amic Loquillo, el cantant, guitarrista, compositor i arranjador Carlos Segarra, considerat un dels millors músics espanyols en el seu instrument, va fundar la banda Rebeldes, la qual s’inspirava en el rock’n roll dels 50, a través d’intèrprets com Jerry Lee Lewis o Eddie Cochran. Durant els seus inicis van fer de teloners, en concerts a Barcelona, de Chuck Berry o Ramones i més tard es van convertir en una de les formacions més populars d’Espanya, acostant-se posteriorment a la música comercial amb èxits com “Mediterráneo”.

SONNY & CHER

Lloc de fundació: Los Angeles (Estats Units).
Formació: Sonny Bono (veu) i Cher (veu).
Gèneres: pop i flower power.
Dècades: 60 i 70.
Principals àlbums: Look at us (1965) i All I ever need is you (1968).
Solistes que origina: Sonny Bono i Cher.
El millor: “I got you babe”.
El pitjor: amb els 70 va arribar la crisi total.

En plena època hippy hi va tenir lloc el període estel·lar del duo format per Sonny Bono i Cher, amb una imatge típicament fidel a la del moviment del flower power. Durant gairebé la totalitat dels anys 60 van triomfar plenament i van vendre un gran nombre de singles i àlbums, destacant la cançó “I got you babe”, la qual seria versionada per Chryssie Hynde i UB 40. Amb els 70 va arribar la separació, tant personal com artística, Bono va iniciar la seva carrera com a polític i Cher es va convertir, sense abandonar la música, en una cèlebre actriu.

STEELY DAN

Lloc de fundació: Annadole on Hudson (Estas Units).
Formació: Walter Becker (veu i baix) i Donald Fagen (piano i òrgan).
Gèneres: jazz rock, avantguarda, pop i rock.
Dècades: 70 i 80.
Principals àlbums: Aja (1977) i Gaucho (1980).
Solistes que origina: Walter Becker i Donald Fagen.
El millor: la professionalitat.
El pitjor: deixar-ho en un moment àlgid.

El duo californià Steely Dan va tenir una trajectòria brillant i regular durant gairebé la totalitat de la dècada dels 70, període en què la banda de Los Angeles es va convertir en una de les formacions més destacades dels Estat Units. Molt perfeccionistes, van utilitzar els estudis més sofisticats i els enginyers més competents, arribant a la plenitud gràcies a l’àlbum “Aja”. No obstant, després de “Gaucho”, un altre treball cabdal, van decidir separar-se, encara que es reunirien durant el segon lustre dels 90.

SIOUXSIE & THE BANSHEES

Lloc de fundació:  Londres (Anglaterra).
Formació inicial: Sioxsie Sioux (veu), John McKay (guitarra i saxofon), Steve Severin (baix) i Kenny Morris (bateria).
Altres components bàsics: Sid Vicious (bateria).
Gèneres: punk, postpunk, rock sinistre, rock gòtic i new wave.
Dècades: 70, 80 i 90.
Principals àlbums: The scream (1978) i Kaleidoscope (1980).
Grups que origina: The Creatures.
El millor: formació bàsica del postpunk.
El pitjor: poca cosa després de l’era gòtica.

Sioxsie & the Banshees es van iniciar en plena era punk (van arribar a tenir a les seves files a Sid Vicious) i més tard es van convertir en una de les bandes essencials de l’anomenat postpunk, del rock sinistre, de la moda gòtica i en línies generals del moviment de la new wave. Una vegada van passar de moda tots aquests corrents, el grup va passar a un segon pla, encara que es va mantenir durant un temps només amb Sioxsie Sioux i Steve Severin com a membres originals.

SLADE

Lloc de fundació: Wallsall (Anglaterra).
Formació inicial: Noddy Holder (veu i guitarra), Dave Hill (guitarra), Jim Lea (baix) i Don Powell (bateria).
Gèneres: glam, pop, rock i rock dur.
Dècades: 60, 70, 80, 90 i 00.
Principals àlbums: Slayed ? (1972) i Old, new, borrowed and blue (1974).
El millor: un dels grups més populars dels glam rock.
El pitjor: poc èxit després dels 70.

El quartet Slade, en principi anomenats Ambrose Slade, va ser una de les bandes més populars i comercials del període àlgid del glam rock, durant el primer lustre dels 70, i va suposar una gran influència per a formacions com Kiss. Va triomfar gràcies a hits com la versionada “Cum on feel the noize” i “Merry Xmas everybody”, la qual és una de les cançons nadalenques de més èxit de tots els temps. Quan el glam va perdre força, Slade va iniciar una lenta decadència.

GOSSOS

Lloc de fundació: Manresa (Bages).
Formació inicial: Natxo Tarrés (veu i guitarra), Roger Farré (veu i baix), Juanjo Muñoz (veu i guitarra) i Oriol Farré (veu i guitarra).
Altres components bàsics: Santi Serratosa (bateria).
Gèneres: pop, folk i folk pop.
Dècades: 90, 00 i 10.
Principals àlbums: Metamorfosi (1997) i Oxigen (2007).
El millor: al principi, una de les mostres més originals del pop-rock en català.
El pitjor: potser l’estil inicial es va repetir massa.

La formació Gossos es va formar a Manresa, a inicis de la dècada dels 90, com a quartet acústic, prescindint de guitarres elèctriques i de bateria, suposant llavors una versió força peculiar del pop-rock en català, el qual passava per l’època de més popularitat. Després de convertir-se en un dels grups de més èxit del corrent, els quatre membres originals van decidir incorporar un bateria i electrificar la seva música, període en què hi va destacar l'àlbum "Oxigen".

TOTO

Lloc de fundació: Van Nuys (Estas Units).
Formació inicial: Bobby Kimball (veu), Steve Lukather (guitarra), David Hungate (baix), Jeff Porcaro (bateria), Steve Porcaro (teclats) i David Paich (teclats).
Gèneres: AOR, pop, rock progressiu i jazz rock.
Dècades: 70, 80, 90 i 00.
Principals àlbums: Toto (1978) i Toto IV (1982).
El millor: Banda AOR més cèlebre.
El pitjor: amb els 90 es va iniciar la pèrdua de popularitat.

El grup nord-americà Toto es va formar amb excel·lents músics d’estudi i sessió i ja amb l’àlbum inicial, de títol homònim i el qual conté el hit “Hold the line”, es va convertir en una de les bandes fonamentals de l’AOR, juntament, amb Foreigner, Journey i Reo Speedwagon, i en una de les formacions més venedores dels Estats Units. L’èxit va continuar durant els 80, especialment amb el disc “Toto IV” i el single “Africa”, però a partir dels 90 el grup va entrar en una època menys brillant.

PUBLIC IMAGE LIMITED

Lloc de fundació: Londres (Anglaterra).
Formació inicial: John Lydon (veu), Keith Levene (guitarra), Jah Wobble (baix) i Jim Walker (bateria).
Gèneres: postpunk i new wave.
Dècada principal: 80.
Àlbum estel·lar: Metal box (1979).
Altres àlbums d'estudi: First issue (1978), The flowers of romance (1981), This is what you want... this is what you get (1984), Album (1986), Happy ? (1987), 9 (1989), That what is not (1992), This is PIL (2012) i What the world needs now ? (2015).
El millor: hi va haver futur més enllà de Sex Pistols / John Lydon es va posar seriós.
El pitjor: no van tenir la popularitat dels reis del punk / segueixen actius, però no hi ha massa notícies.

Public Image Limited, conegut també com a PIL, va ser el grup que va formar John Lydon (anteriorment Johnny Rotten) després de la fugaç, però molt sorollosa vigència dels Sex Pistols. La nova banda va ser una de les pioneres de l’anomenat postpunk, corrent en el qual també hi van estar involucrats formacions com Joy Division o The Cure. PIL va realitzar una música més alternativa i experimental que la popular banda punk, encara que es va dirigir a tendències més comercials durant els darrers anys de trajectòria regular.

WHITESNAKE

Lloc de fundació: Middlesbrough (Anglaterra).
Formació inicial: David Coverdale (veu), Bernie Marsden (guitarra), Mick Moody (guitarra), Neil Murray (baix) i David Dowle (bateria).
Altres components bàsics: Jon Lord (teclats), Ian Paice (bateria), Cozy Powell (bateria), Steve Vai (guitarra) i Adrian Vandenberg (guitarra).
Gèneres: blues rock, rock dur, heavy metal, new wave of english heavy metal i AOR.
Dècades: 70, 80, 90 i 00.
Principals àlbums: Come an’get it (1981) i Slide it in (1984).
El millor: els inicis.
El pitjor: la deriva comercial.

Una vegada la banda Deep Purple va posar fi a la seva etapa inicial, David Coverdale, l’últim vocalista de la formació, va fundar el grup Whitesnake, en el qual més tard es van incorporar altres dos membres del llegendari conjunt britànic: el teclista Jon Lord i el bateria Ian Paice. Després de convertir-se en un dels grups essencials de l’època daurada del heavy metal anglès, Whitesnake, com van fer tantes altres bandes de rock dur, va entrar en barems més comercials i sofisticats.

RAINBOW

Lloc de fundació: Hertford (Anglaterra).

Formació inicial: Ritchie Blackmore (guitarra), Ronnie James Dio (veu), Craig Gruber (baix), Gary Driscoll (bateria) i Mickey Lee Soule (teclats).
Gèneres: rock dur, heavy metal i new wave of english heavy metal.
Dècades: 70, 80, 90 i 00.
Principals àlbums: Difficult to cure (1981) i Bent out of shape (1983).
El millor: aprofitar l’era estel•lar del heavy metal.
El pitjor: el “jardí particular” de Ritchie Blackmore.

Una vegada el mític grup de hard rock Deep Purple es va dissoldre, el guitarrista Ritchie Blackmore va portar a terme la formació de la banda Rainbow, per a la qual es va reclutar Ronnie James Dio com a vocalista. Després de triomfar al Regne Unit, mitjançant àlbums més comercials i accessibles com “Difficult to cure”, el grup es va guanyar el mercat nord-americà. El retorn de Deep Purple va originar un parèntesi en la trajectòria de Rainvow, que es va refundar més tard amb molts canvis.

SILVIE VARTAN

Lloc de naixement: Iskrets (Bulgaria).
Gèneres: chanson i pop.
Dècades: 60, 70, 80, 90 i 00.
El millor: una celebritat a la França dels 60.
El pitjor: va anar perdent gas a partir dels 70.

Silvie Vartan, cantant i actriu francesa, nascuda a Sofia (Bulgària) i amb arrels armènies i hongareses, va ser, juntament amb Johnny Halliday i Françoise Hardy, la principal figura del pop-rock francès dels 60. Precisament va contraure matrimoni amb Halliday, fet que els va convertir en la parella de moda a l’estat veí i en assidus a la premsa rosa. Vartan va triomfar gràcies a cançons com “Panne d’essence” o “Irrestiblement”, la qual va versionar en italià.

SUZI QUATTRO

Lloc de naixement: Detroit (Estats Units).
Gèneres: glam, pop i rock.
Dècades: 70 i 80.
Principal àlbum: Suzi Quattro (1973).
El millor: la part central dels anys 70.
El pitjor: l’èxit va durar poc.

La cantant i baixista nord-americana Suzi Quatto va gaudir d’un important èxit a Europa i Austràlia mitjan la dècada dels 70, gràcies a temes com “Can i can”. Curiosament, el triomf al seu propi país va ser molt més complicat malgrat haver col•laborat amb Alice Cooper. Una vegada la moda del glam rock, a la qual es va unir, va minvar, la fama de Quattro també ho va fer, encara que va ressorgir amb la cançó “Tumblin’in”, interpretada a duo amb Chris Norman.

EMINEM

Lloc de naixement: Saint Joseph (Estats Units).
Gèneres: hip-hop.
Dècades: 90 i 00.
Principals àlbums: The slim shady (1999) i The Marshall mathers (2000).
El millor: estrella blanca en un món de negres.
El pitjor: la controvèrsia de les seves lletres.

Podríem fer un parel•lelisme entre el que ha aconseguit Eminem en el hip-hop i el que va realitzar Elvis Presley en el primitiu rock’n roll. És a dir, conquistar el triomf com a blancs en móns clarament dominats pels negres. El raper de Detroit és un dels artistes més venedors del gènere, ha obtingut els elogis de la crítica, ha guanyat diferents premis i fins i tot ha protagonitzat el film “8 miles”. Tanmateix, és centre de polèmica pel rerefons de les seves lletres.

THE MARVELETTES

Lloc de fundació: Inkster (Estats Units).
Formació: Gladys Horton (veu), Wanda Young (veu), Katherine Anderson (veu), Anne Bogan (veu), Juanita Cowart (veu) i Georgeanna Tillman (veu).
Gèneres: doo wop, rythm & blues, soul i pop.
Dècades: 60 i 70.
Principal àlbum: Please Mr. Postman (1961).
El millor: la cançó “Please Mr. Postman”.
El pitjor: no van tenir un èxit tan constant com altres grups de Motown.

The Marvelettes va ser un dels molts conjunts femenins vocals que van sorgir entre finals dels 50 i començaments dels 60. Van pertànyer al segell Motown i van gaudir de la col•laboració de Berry Gordy, Smokey Robinson, Marvin Gaye o el trio Dozier – Holland – Dozier. La formació, encapçalada per les veus de Gladys Horton i Wanda Young, es va acostar molt a barems pop i va portar al número u el tema “Please Mr. Postman”, posteriorment versionat pels Beatles.

CAN

Lloc de fundació: Colònia (Alemanya).
Formació inicial: Malcolm Mooney (veu), Michael Karoli (guitarra i violí), Holger Czukay (baix, electrònica i enginyeria), Jaki Liebezeit (bateria) i Irmin Schmidt (teclats).
Gèneres: krautrok, rock progressiu, rock psicodèlic, avantguarda, rock experimental i electrònica.
Dècades: 60 i 70.
Principals àlbums: Monster movie (1969) i Tago mago (1971).
El millor: la influència en moltes bandes posteriors.
El pitjor: música per a minories.

La formació de Colònia Can va ser una de les principals bandes de l’avantguarda alemanya i és, juntament amb Kraftwerk, el grup més reivindicat de l’anomenat Krautrok. Va rebre importants influències de conjunts com Velvet Underground i a través de diversos gèneres com el free jazz, com queda evident en les seves constants improvisacions, o la psicodèlia. La seva aportació ha estat bàsica per corrents posteriors, entre els quals es troben la new wave, l’ambient, el techno o la música electrònica.

LUCIO DALLA

Lloc de naixement: Bologna (Itàlia).
Lloc de defunció: Montreux (Suïssa)
Gèneres: cantautor.
Dècades: 60, 70, 80, 90 i 00.
El millor: quatre dècades en el primer pla.
El pitjor: durant els inicis no va ser massa comprès.

El cantant, compositor, clarinetista i teclista de Bologna Lucio Dalla és, juntament amb el sicilià Franco Battiato, el més gran cantautor italià dels últims 40 anys. Després d’uns inicis una mica desconcertants, en què no va ser massa comprés pel públic, va arribar una etapa de col•laboració amb el poeta, també bolonyès, Roberto Roversi. Posteriorment va passar per la seva era clàssica, en la qual va composar temes com “Anna e Marco”, “Futura” o “Caruso”, aquest darrer versionat per Luciano Pavarotti.

SCORPIONS

Lloc de fundació: Hannover (Alemanya).

Formació inicial: Klaus Meine (veu), Michael Schenker (guitarra), Rudolf Schenker (guitarra), Lothar Heimberg (baix) i Wolfgang Dziony (bateria).

Gèneres: rock dur i heavy metal.

Dècades: 60, 70, 80, 90 i 00.

Principals àlbums: Blackout (1982) i Love at first sting (1984).

Solistes que origina: Michael Schencker.

El millor: autors de clàssics del hard rock / concretament l'himne "Still loving tou".

El pitjor: la marxa de Michael Schenker / les diferents ràdios ens han fet avorrir una mica "Still loving you".

El grup de rock dur Scorpions es va fundar a Hannover a la segona meitat dels anys 60, encara que no va aconseguir situar-se entre les bandes de més èxit del gènere fins mitjan la dècada dels 70. Amb hits, en algun cas veritables himnes, com “I rock you like a hurricane”, “Wing of change” i la famosa balada “Still loving you” arribarien a un públic molt ampli, obtenint el triomf comercial i convertint-se en una de les formacions clàssiques de l’era daurada del heavy metal.

MARTHA & THE VANDELLAS

Lloc de fundació: Detroit (Estats Units).
Formació inicial: Martha Reeves (veu solista), Annette Beard (veu) i Rosalind Ashford (veu).
Gèneres: doo wop, rythm & blues, soul, pop i rock.
Dècades: 50, 60 i 70.
Principal àlbum: Dance Party (1965).
Solistes que origina: Martha Reeves.
El millor: “Dancing in the street”.
El pitjor: l’ombra de les Supremes.

Entre finals dels 50 i començaments dels 60 van sorgir una gran quantitat de grups compostos només per noies i entre aquests hi van destacar Martha & the Vandellas, les quals van ser contractades per Motown, el mateix segell que va dirigir les Supremes de Diana Ross. La formació va portar molts temes a les llistes nord-americanes de rythm & blues, amb dos números 1, però la seva péça més cèlebre va ser, sens dubte, “Dancing in the street”.

ALICE IN CHAINS

Lloc de fundació: Seattle (Estats Units).
Formació inicial: Jerry Cantrell (guitarra i veu) i Layne Staley (veu).
Altres components bàsics: William DuVall (veu).
Gèneres: grunge, rock alternatiu i rock dur.
Dècades: 80, 90 i 00.
Principal àlbum: Dirt (1992).
El millor: l’època daurada del grunge.
El pitjor: el problemes d’Staley, els quals van desembocar en la mort.

El grup Alice in Chains va ser una de les principals bandes de l’era estel·lar del gènere grunge, sorgit a Seattle a finals dels 80, si bé és veritat que va romandre una mica a l’ombra de formacions com Nirvana, Pearl Jam o Soudgarden. L’estil empleat pel conjunt liderat pel guitarrista Jerry Cantrell es va apropar força més al rock dur que no pas al punk, mitjançant unes lletres pessimistes i desencantades. Els problemes amb les drogues i la posterior mort d’Staley van acabar amb l’època clàssica del conjunt nord-americà.