BON IVER

Lloc de naixement: Eau Claire (Estats Units).
Gèneres: folk, folk pop, folk alternatiu i cantautor.
Dècada principal: 00.
Àlbum estel·lar: For Emma forever ago (2008).
Altres àlbums d'estudi: Bon Iver, Bon Iver (2011) i 22, a million (2016).
El millor: un primer disc molt elogiat.
El pitjor: massa aviat per saber fins on arribarà.

Bon Iver és el pseudònim del cantautor i guitarrista nord-americà Justin Vernon, el qual és acompanyat per Mike Noyce i Sean Carey. “For Emma forever ago”, editat el 2007, va ser el seu àlbum de debut i va rebre grans aclamacions de la crítica, fins el punt que alguns mitjans de comunicació el van considerar el millor disc de l’any. El trio es va tancar tres mesos en un apartat estudi de Wisconsin per gravar el treball, amb la utilització d'una tecnologia molt austera, i va elaborar un àlbum intensament íntim i personal.

AMY WINEHOUSE

Lloc de naixement: Londres (Anglaterra).
Lloc de defunció: Londres (Anglaterra).
Gèneres: rythm & blues, soul, pop i rock.
Dècada principal: 00.
Àlbum estel·lar: Back to black (2006).
Altres àlbums d'estudi: Frank (2003) i Lioness. Hidden treasures (2011).
El millor: els múltiples premis.
El pitjor: “figura” dels tabloides.

Amy Winhouse va aconseguir amb el seu primer àlbum, “Frank”, el beneplàcit de la crítica i l’èxit comercial, però el seu gran triomf va arribar de la mà del seu segon treball, “Back to black”, el qual va aconseguir multitud de premis, entre ells cinc Grammy, li va obrir clarament la porta dels Estats Units i la va portar també a les llistes de diferents països d’Europa continental i Oceania. Malauradament, abans de la seva mort, també va ser cèlebre pel consum de drogues i alcohol, fet que la va convertir en “estrella” dels tabloides britànics.

FRANZ FERDINAND

Lloc de fundació: Glasgow (Escòcia).
Formació: Alex Kapranos (veu i guitarra), Nick McCarthy (guitarra i teclats), Bob Hardy (baix) i Paul Thompson (bateria).
Gèneres: pop, rock, rock alternatiu, garage rock i punk revival.
Dècada principal: 00.
Àlbum estel·lar: Franz Ferdinand (2004).
Altres àlbums d'estudi: You could have it so much better (2005), Tonight, Franz Ferdinand (2009), Right thoughts, right words, right action (2013), FFS, as FFS (2015) i Always ascending (2018).
El millor: un dels grups independents de més èxit els últims anys.
El pitjor: la incògnita de si es mantindran al cim.

Franz Ferdinand va ser format a la ciutat escocesa de Glasgow, seu d’un important número de grups indie dels últims temps, i porta el nom del que va ser arxiduc de l’imperi austro-hongarès. El seu primer triomf el va aconseguir amb el single “Take me out”, al qual va seguir el gran èxit del primer disc de llarga durada, de títol homònim, que va rebre diferents premis, com el de millor àlbum de l’any 2004. El seu segon treball, “You could have it so much better”, va assolir el número u al Regne Unit.

KAISER CHIEFS

Lloc de fundació: Leeds (Anglaterra).
Formació: Ricky Wilson (veu), Andrew White (guitarra), Simon Rix (baix), Nick Hodgson (bateria) i Nick Baines (teclats).
Gèneres: pop, rock, rock alternatiu, garage rock i punk revival.
Dècada principal: 00.
Àlbum estel·lar: Employment (2005).
Altres àlbums d'estudi: Yours truly, angry mob (2007), Off with their heads (2008), The future is medieval (2011), Start the revolution without me (2012), Education, education, education and war (2014) i Stay together (2016).
El millor: inicis espectaculars.
El pitjor: el més difícil és mantenir-se.

El grup britànic Kaiser Chiefs, amb arrels sorgides del punk i la new wave, va ser fundat a la ciutat anglesa de Leeds i el seu nom correspon a un equip de futbol de Sud-àfrica. L’èxit de la banda va ser immediat i el seu primer àlbum, “Employment”, va tenir crítiques positives i va constituir un gran èxit comercial. El seu segon treball, ”Yours truly, angry mob”, no va ser tan elogiat pels mitjans de comunicació, però el primer senzill extret, “Ruby”, va assolir el número u de les llistes al Regne Unit.

JOAN BAPTISTA HUMET

Lloc de naixement: Navarrès (Valencia).
Lloc de defunció: Barcelona (Barcelonés).
Gèneres: cantautor.
Dècades: 70, 80, 90 i 00.
Principals àlbums: Quan el silenci ve (1979) i ¡ Hay que vivir ! (1981).
El millor: l’èxit de “Clara”.
El pitjor: que recentment hagi estat notícia per un fet tràgic.

La carrera artística del cantautor valencià Joan Baptista Humet es va iniciar a la ciutat de Terrassa, en un període en què va actuar amb el seu gran ídol Joan Manuel Serrat i va fer de teloner de Lluís Llach. Humet va alternar les llengues catalana i castellana, i amb aquest idioma va interpretar el seu gran èxit “Clara”, però després del seu àlbum més popular, “¡ Hay que vivir !”, va anar a poc a poc desapareixent del primer pla musical. Va morir a finals de l’any 2008 i va ser homenatjat al Palau de la Música de Barcelona.

ARCADE FIRE

Lloc de fundació: Mont-real (Québec).
Formació actual: Wim Butler (veu, guitarra i piano), Régine Chassagne (diferents instruments i veu), Tim Kingsbury (guitarra), William Butler (guitarra, teclats i percussió), Richard Reed Parry (baix), Jeremy Gara (bateria) i Sarah Newfeld (violí).
Gèneres: rock alternatiu, avantguarda i art rock.
Dècada principal: 00.
Àlbum estel·lar: Bible neon (2007).
Altres àlbums d'estudi: Funeral (2004), The suburbs (2010), Reflektor (2013) i Everything now (2017).
El millor: el millor grup del primer decenni del segle XXI ? / els directes.
El pitjor: certes pretensions / es fan esperar força entre disc i disc.

La banda Arcade Fire, una de les aparicions cabdals del rock independent del segle actual, va ser fundada a Mont-real pel cantant, guitarrista i pianista nord-americà Wim Butler i la multinstrumentista quebequesa Régine Chassagne, que són a més parella sentimental. El grup utilitza instruments tan poc corrents en el rock com el violí, el violoncel, la mandolina, l’acordió o el xilòfon, sent un dels signes de la seva singularitat. Pel que fa a la seva discografia, cal destacar els grans elogis cap els seus primers tres àlbums, "Funeral", “Bible neon” i "The suburbs", gravats abans de realitzar un important tomb a partir de "Reflektor".

RICHIE VALENS

Lloc de fundació: Pacoima (Estats Units).
Llode de defunció: Clear Lake (Estats Units).
Gèneres: rock’n roll i rock llatí.
Dècades: 50.
Principal àlbum: Richie Valens (1959).
El millor: l’adaptació de “la bamba”.
El pitjor: una mort que va truncar una prometedora carrera.

Richie Valens, malgrat la seva mort quan només tenia 18 anys, es va fer un nom important a l’era clàssica del rock’n roll, durant el segon lustre dels anys 50, aconseguint triomfar amb el hit “Donna”. A més a més, l’intèrpret va fer història al fusionar el rock amb ritmes llatins, especialment pel que fa a l’adaptació d’una cançó popular i tradicional mexicana, “La bamba”, que es va acabar convertint en un clàssic. Va desaparèixer en un accident aeri juntament amb Buddy Holly i The Big Bopper.

FISCHER Z

Lloc de fundació: Londres (Anglaterra).
Formació: John Watts (veu i guitarra), David Graham (baix), Steve Liddle (bateria) i Steve Skolnik (teclats).
Gèneres: postpunk i new wave.
Dècades: 70 i 80.
Principal àlbum: Going dead for a living (1980).
El millor: tres anys fantàstics.
El pitjor: més tard l’enfonsament.

Durant els inicis de la new wave es va formar el grup britànic Fischer Z, el qual va tenir un trienni extraordinari amb èxits a diversos països, gràcies a hits com “The worker”, “So long” o “Marliese”. Posteriorment, encara que va mantenir la popularitat en estats de l’Europa continental o Austràlia, la banda va entrar en crisi i es va dissoldre ràpidament. Anys més tard el seu líder, John Watts, va realitzar una refundació com a únic membre original.

BO DIDDLEY

Lloc de naixement: McComb (Estats Units).
Lloc de defunció: Archer (Estats Units).
Gèneres: blues, rythm & blues i rock’n roll.
Dècades: 50, 60, 70, 80, 90 i 00.
Principals àlbums: Bo Diddley (1958), Go Bo Diddley (1959) i Have guitar will travel (1960).
El millor: influència de molt grups, com els Rolling Stones.
El pitjor: la seva etapa de més èxit va tenir lloc durant els llunyans 50.

Bo Diddley va ser una de les estrelles del primitiu rock’n roll i un dels pioners, potser el principal, en fusionar el blues amb el rock, per la qual cosa va rebre el sobrenom de “The generator”. Entre les seves peculiaritats hi ha la forma quadrada de les seves guitarres o el fet de posar el seu nom a vàries de les seves cançons. La seva influència posterior és indubtable i una clara mostra en són Eric Clapton, The Rolling Stones, The Animals o The Yardbirds.

DUO DINÁMICO

Lloc de fundació: Barcelona (Barcelonés).
Formació: Ramón Arcusa (veu) i Manuel de la Calva (veu i guitarra).
Gèneres: pop, rock’n roll i canço melòdica.
Dècades: 50, 60, 70, 80, 90 i 00.
El millor: pioners del pop-rock espanyol.
El pitjor: els últims temps centrats en la nostàlgia.

El duo barceloní està considerat el pioner del pop-rock espanyol juntament amb el cantant José Guardiola. Ramón Arcusa i Manuel de la Calva van realitzar temes que es consideren clàssics de la música popular espanyola, van participar en diferents festivals, van actuar en diverses pel·lícules, van exercir de compositors i van fer els arranjaments del tema “La, la la”, que interpretat per Massiel va guanyar el festival d’Eurovisió.

SAINT- ETIENNE

Lloc de funcació: Londres (Anglaterra).
Formació: Sarah Cracknell (veu), Bob Stanley (teclats) i Pete Wiggs (teclats).
Gèneres: rock alternatiu, dance pop, synth pop, techno, house i electrònica.
Dècades: 80, 90 i 00.
Principals àlbums: So tough (1993) i Tiger bay (1994).
El millor: l’electrònica més assequible.
El pitjor: més populars els 90 que en les següents dècades.

El trio britànic Saint - Etienne, que va agafar el nom del club de futbol d’aquesta localitat francesa, va ser una de les principals bandes independents de noves tendències de la dècada dels anys 90, quan va gravar àlbums com l’elogiat “So tough”. El grup va tenir l’habilitat de barrejar gèneres caracteritzats per les noves tecnologies, com el house, el techno o l’electrònica, amb cançons de caràcter popular, fet que els va convertir en un dels conjunts dance més seguits i admirats.

PLASTIC ONO BAND

Lloc de fundació: Londres (Anglaterra).
Formació inicial: John Lennon (veu i guitarra), Yoko Ono (piano i veu), Eric Clapton (guitarra), Klaus Voorman (baix) i Alan White (bateria).
Altres components bàsics: George Harrison (guitarra), Ringo Starr (bateria) i Billy Preston (piano).
Gèneres: pop, rock i avantguarda.
Dècades: 60 i 70.
Principals àlbums: John Lennon / Plastic Ono Band (1970), Sometime in New York City (1972) i Mind games (1973).
Solistes que origina: John Lennon i Eric Clapton.
El millor: grans noms.
El pitjor: alguns músics estaven també pendents de la seva carrera independent.

Quan els Beatles estaven molt a prop de la dissolució, John Lennon i la seva esposa Yoko Ono, després de gravar dos àlbums experimentals molt estranys, van formar el supergrup Plastic Ono Band, el qual va comptar també amb el gran guitarrista Eric Clapton, el qual ja havia finalitzat la seva experiència amb Cream; Klaus Voorman, un vell amic de Lennon a Hamburg, i el futur membre de Yes Alan White. Per la banda també hi van passar els altres excomponents dels Fab Four George Harrison i Ringo Starr.

TEN YEARS AFTER

Lloc de fundació: Nottingham (Anglaterra).
Formació: Alvin Lee (veu i guitarra), Leo Lyons (baix), Ric Lee (bateria) i Chick Churchill (òrgan).
Gèneres: blues rock, rock i rock dur.
Dècades: 60 i 70.
Principals àlbums: Instead (1967) i Stonehenge (1968).
Solistes que origina: Alvin Lee.
El millor: presents en mítics festivals.
El pitjor: gires esgotadores.

La banda britànica Ten Years After, amb més èxit als Estats Units que no pas al seu propi país, va tenir la fortuna i el mèrit d’aparèixer en alguns dels festivals més cèlebres de les dècades dels 60 i 70, com van ser els casos de Windsor, Newport, Illa de Wight o Woodstock, on la seva actuació va ser una de les més elogiades mitjançant una versió, d’11 minuts, d’un dels seus grans èxits: “Goin’ Home”. Mentrestant el seu líder, Alvin Lee, es va convertir en un dels guitarristes més admirats de l’època.

THE TRAVELLING WILBURYS

Lloc de fundació: Malibú (Estats Units).
Formació: Roy Orbison (veu i guitarra), Bob Dylan (guitarra, harmònica i veu), George Harrison (guitarra i veu), Jeff Lynne (guitarra, teclats i veu) i Tom Petty (guitarra, baix i veu).
Gèneres: rock.
Dècades: 80 i 90.
Principal àlbum: The Travelling Wilburys, volume 1 (1988).
El millor: cinc genis en un mateix grup.
El pitjor: les carreres independents.

Roy Orbison, cèlebre pel seu clàssic del anys 50 ”Pretty woman”; Bob Dylan, un dels símbols de la música popular contemporània; George Harrison, integrant dels mítics Beatles; Jeff Lynne, gran líder de l'Electric Light Orquestra, i Tom Petty, un dels grans músics nord-americans de les últimes dècades, van formar a finals dels 80 aquest espectacular supergrup. La mort d’Orbison, les carreres independents dels diferents components i l’excessiu protagonisme de Dylan en les composicions van fer inviable una llarga durada.

LOS MUSTANG

Lloc de fundació: Barcelona (Barcelonés).
Formació clàssica: Santi Carulla (veu), Marco Rossi (guitarra), Antoni Mercadé (guitarra), Miguel Navarro (baix) i Tony Mier (bateria).
Gèneres: pop i cançó melòdica.
Dècades: 60, 70, 80, 90 i 00.
El millor: popularitzar hits internacionals per al públic espanyol.
El pitjor: els últims decennis és bàsicament una banda per a concerts nostàlgics.

Els Mustang es van formar a Barcelona i van iniciar-se com a formació instrumental, fins a la incorporació de Santi Carulla, procedent dels Sírex, com a vocalista. El quintet es va especialitzar en versions en castellà de temes d’intèrprets estrangers com Alain Barrière (“Ma vie”), Jimmy Fontana (“Il mondo”), Cliff Richard & The Shadows (“The young ones”), Simon & Garfunkel (“The sounds of silence”) i sobretot The Beatles, amb peces com “Please, please me”, “Ticket to ride” o “Yellow submarine”.

ELECTRIC FLAG

Lloc de fundació: Chicago (Estats Units).
Formació inicial: Mike Bloomfield (guitarra i veu), Buddy Miles (bateria), Barry Goldberg (teclats), Nick Gravenites (veu i guitarra), Harvey Brooks (baix), Michael Fonfara (teclats), Herbie Rich (òrgan i saxofon), Stemsy Hunter (saxofon), Peter Strazza (saxofon) i Marcus Doubleday (trompeta).
Gèneres: rythm & blues, soul, jazz rock, avantguarda, rock psicodèlic i flower power.
Dècades: 60.
Principal àlbum: A long time comin’ (1968).
El millor: pioners en la fusió entre jazz i rock.
El pitjor: l’experiència va ser curta.

Quan el guitarrista Mike Bloomfield va abandonar el grup Paul Butterfield Blues band, va fundar, juntament amb el bateria Buddy Miles i el teclista Barry Goldberg, la macrobanda Electric Flag, la qual va barrejar el blues de Chicago, la psicodèlia, en un moment en què ja s’havien traslladat a Califòrnia, i el jazz, anticipant-se en la fusió d’aquest gènere amb el rock a importants grups com Blood, Sweat & Tears i Chicago. Al cap de pocs anys, la formació va desaparèixer.

THE DAMNED

Lloc de fundació: Londres (Anglaterra).
Formació inicial: Dave Vanian (veu), Brian James (guitarra), Captain Sensible (baix) i Rat Scabies (bateria).
Gèneres: punk, postpunk, rock alternatiu i rock sinistre.
Dècada principal: 70.
Àlbum estel·lar: Damned, Damned, Damned (1977).
Altres àlbums d'estudi: Music for pleasure (1977), Machine gun etiquette (1979), The black album (1980), Strawberries (1982), Phantasmagoria (1985), Anything (1986), Not is the earth (1995), Grave disroder (2001), So, who's paranoid (2008) i Evil espirits (2018).
Solistes que origina: Captain Sensible.
El millor: el primer grup punk en gravar / "New rose".
El pitjor: després van romandre a l’ombra d’altres bandes del gènere / el millor d'ells va quedar als 70.

El quartet britànic The Damned va ser la primera formació punk en gravar un single, “New Rose”, i un àlbum, “Damned, Damned, Damned”, tots dos l’any 1977. Posteriorment, grups com The Sex Pistols o The Clash van tenir, respectivament, més repercussió i més estabilitat. Una vegada la marea punk va calmar-se, van incorporar-se a la moda del rock sinistre o gòtic, a mesura que la banda perdia efectius, sent el cantant Dave Varian l’únic en romandre-hi indefinidament.

QUICKSILVER MESSANGER SERVICE

Lloc de fundació: San Francisco (Estats Units).
Formació inicial: Jim Murray (veu, guitarra i harmònica), John Cipollina (guitarra), Gary Duncan (guitarra), David Freiberg (baix), Greg Elmore (bateria) i Dino Valente (composició).
Gèneres: folk rock, jazz rock, rock psicodèlic, jam band i flower power.
Dècades: 60 i 70.
Principal àlbum: Quicksilver Messanger Service (1968).
El millor: grup clau durant l’apogeu hippy.
El pitjor: a l’ombra de bandes com Grateful Dead i Jefferson Airplane.

San Francisco, segona meitat dels 60: a la gran urbs californiana hi té lloc el naixement i la consolidació del moviment hippy, conegut també com a flower power. Entre les bandes que hi van aparèixer es trobava el grup Quicksilver Messanger Service (QMS), que comptava amb arrels folk i amb experiències amb el jazz. QMS, que no va assolir l’èxit de Jefferson Airplane o Grateful Dead, com aquests últims es va caracteritzar per les seves constants improvisacions en els concerts.

THE EVERLY BROTHERS

Lloc de fundació: Shenandoah (Estats Units).
Formació: Don Everly (veu i guitarra) i Phil Everly (veu i guitarra).
Gèneres: rock’n roll i country.
Dècades: 50, 60 i 70.
Principals àlbums: The Everly Brothers (1958) i Songs our daddy taught us (1959).
El millor: el duo amb més hits de la història del rock.
El pitjor: una mica eclipsats per altres grans estrelles del període.

Els germans Don i Phil Everly van ser uns dels grans protagonistes de l’era daurada del rock’n roll, durant el segon lustre dels anys 50, i van llegar clàssics com “By, bye love”, “Wake up little Susie !” o “All I have to do is dream”. Van exercir una important influència cap a les bandes angleses beat de la dècada dels 60, com Beatles i Hollies, i molt especialment cap un altre il·lustre duo, el que van formar Paul Simon i Art Garfunkel, els quals van realitzar una versió del seu “Bye, bye love”.

LOS SÍREX

Lloc de fundació: Barcelona (Barcelonés).
Formació clàssica: Antoni Miquel Leslie (veu), Manolo Madruga (guitarra), Josep Fontseré (guitarra), Guillermo Rodríguez (baix) i Lluís Gomis (bateria).
Gèneres: pop i rock.
Dècades: 50, 60, 70, 80, 90 i 00.
El millor: teloners dels Beatles.
El pitjor: des de fa temps és un grup bàsicament de revivals.

Durant els inicis de la seva trajectòria, els Sírex tenien com a cantant Santi Carulla, qui més tard es convertiria en líder dels Mustang. Per substituir-lo va arribar Antoni Miquel, més conegut com a Leslie, que aviat es va erigir en el gran protagonista d’una banda que passaria a la història, a més de per ser una de les formacions cèlebres del primer pop-rock estatal, per fer de teloners dels mítics Beatles en els seus concerts a Barcelona i Madrid. El grup triomfaria també amb la cançó “La escoba”.