ART GARFUNKEL

Lloc de naixement: Nova York (Estats Units).
Gèneres: pop i folk pop.
Dècades: 70, 80, 90 i 00.
Principals àlbums: Angel clave (1973) i Breakaway (1975).
El millor: Saber alternar música i cine.
El pitjor: sense Paul Simon no ha estat el mateix.

Art Garfunkel es va separar de Paul Simon en el millor moment del duo, després de l’edició de l’històric àlbum “The bridge over troubled water”. D’una banda Simon, malgrat trobar-se a faltar la veu de Garfunkel en les seves cançons, va aconseguir triomfar en solitari, però, d’altra banda, Art ho va tenir més complicat sense el seu excompany, encara que va assolir un gran triomf amb el número u “Bright eyes”. Garfunkel ha tingut un important èxit com a actor cinematogràfic.

ALBERT PLA

Lloc de naixement: Sabadell (Vallès Occidental).
Gèneres: cantautor.
Dècades: 80, 90 i 00.
Principals àlbums: Ho sento molt (1989) i Supone Fonollosa (1995).
El millor: una aparició molt original.
El pitjor: no s’ha esgotat una mica el registre ?

La irrupció d’Albert Pla, cantautor nascut a Sabadell, va ser una sorpresa per la seva singularitat de les seves cançons, mitjançant un estil al mateix temps polèmic, divertit, sarcàstic i naïf. Després d’utilitzar la llengua catalana, va realitzar el canvi a la castellana, aconseguint l’èxit en la totalitat de l’estat espanyol. Ha col·laborat amb altres artistes com Quico Pi de la Serra o Kiko Veneno i ha treballat amb els directors cinematogràfics Pedro Almodóvar, Isabel Coixet i Juanma Bajo Ulloa.

RINGO STARR

Lloc de naixement: Liverpool (Anglaterra).
Gèneres: pop i rock.
Dècades: 70, 80, 90 i 00.
Principals àlbums: Sentimenal journey (1970) i Ringo (1973).
El millor: el beatle que va demostrar ser millor actor.
El pitjor: el beatle menys afortunat en la carrera musical en solitari.

Ringo Starr va entrar als mítics Beatles el 1962 substituint Pete Best en el lloc de bateria. Amb la llegendària banda de Liverpool va composar temes com “Octopus’s garden” i va també posar-hi la veu a cançons com “Yellow submarine” o “With a little help from my firends”. Ja en solitari, no va poder assolir l’èxit dels seus il·lustres tres excompanys, però va triomfar en el cine, tal com s’intuïa en els films dels Fab Four, dels quals va demostrar ser el més ben dotat com a actor.

ROY ORBISON

Lloc de naixement: Vernon (Estats Units).
Lloc de defunció: Hendersonville (Estats Units).
Gèneres: rock’n roll i pop.
Dècades: 50, 60, 70 i 80.
Principals àlbums: Crying (1962), In dreams (1963) i Mistery girl (1989).
Grups que origina: The Travelling Wilburys.
El millor: clàssics inesborrables / els anys 50 i el seu ressorgiment als 80.
El pitjor: crisis periòdiques / trobar la mort després de la seva revifalla.

Roy Orbison va ser un dels pioners del rock’n roll i va llegar clàssics com “Only the lonely”, “Crying” o el famosíssim “Oh, pretty woman”. Posteriorment van arribar un descens de popularitat als Estats Units, encara que ho va compensar triomfant al Regne Unit, i una crisi general durant la dècada dels 70. A finals del decenni dels 80, poc abans de la seva mort, va ressorgir amb força amb l’àlbum “Mistery girl”, on hi destaquen els singles “You got it” i “California blue”, i la formació del supergrup The Travelling Wilburys.

QUIMI PORTET

Lloc de naixement: Vic (Osona).
Gèneres: cantautor, pop, rock i rock alternatiu.
Dècades: 90 i 00.
Principal àlbum: La terra és plana (2004).
El millor: canvi radical respecte a El último de la Fila.
El pitjor: molt lluny de la popularitat de la qual va gaudir amb Manolo García.

Els orígens de Quimi Portet es troben en la seva funció de guitarrista, al costat del cantant Manolo García, en grups com Los Rápidos, Los Burros i El Último de la Fila, una de les bandes cabdals en la història del pop-rock espanyol. A finals de la dècada dels 90, García i Portet van decidir separar-se i el músic vigatà va iniciar una trajectòria en solitari marcada pel risc i la independència. Les seves influències arranquen de compositors com Pau Riba, Jaume Sisa o Toti Soler.

EARTH, WIND & FIRE

Lloc de fundació: Chicago (Estats Units).
Formació inicial: Maurice White (bateria, percussió i veu), Sherry Scott (veu), Michael Beal (guitarra), Verdine White (baix), Wade Flemons (piano i veu), Don Whitehead (piano), Phillard Williams (percussió), Leslie Drayton (trompeta) i Alexander Thomas (trombó).
Altres components bàsics: Phillip Bailey (veu).
Gèneres: rythm & blues, soul, funk i disco.
Dècades: 60, 70, 80, 90 i 00.
Principals àlbums: That’s the way of the world (1975) i Gratitude (1975).
El millor: uns 70 magnífics.
El pitjor: la fama va minvar amb els 80.

Earth, Wind & Fire (EWF) va aparèixer, de la mà de Maurice White, a finals de la dècada dels 60 i va gaudir del seu període estel·lar durant la totalitat del decenni dels 70, quan va triomfar mitjançant diversos estils, entre els quals cal destacar principalment rythm & blues, soul, funk, amb el significatiu hit “September”, o disco, molt de moda en l’època, però també en gèneres com jazz, pop, rock o ritmes africans. EWF es va caracteritzar també per l’espectacularitat de la seva secció de vent.

GERRY & THE PACEMAKERS

Lloc de fundació: Liverpool (Anglaterra).
Formació: Gerry Marsden, Freddie Marsden, Arthur Mock, Les Chadwick i Les Maguire.
Gèneres: pop i beat.
Dècades: 50 i 60.
Principal àlbum: How do you like it ? (1963).
Solistes que origina: Gerry Marsden.
Grups que origina: Pacemakers.
El millor: van tenir la seva època estel·lar.
El pitjor: a l’ombra dels seus il·lustres conciutadans Beatles.

Gerry & the Pacemakers van compartir molts paral·lelismes amb The Beatles: van tenir a Brian Epstein com a mànager, van comptar amb la col·laboració de George Martin, van formar part del beat característic del Mersyside de Liverpool i van actuar a The Cavern. Malgrat convertir els seus primers tres singles en número u, entre ells la versió de “You’ll never walk alone”, tema del musical “Caroussel” i himne del Liverpool FC, el grup de Gerry Marsden no va trigar en perdre popularitat.

MANOLO GARCÍA

Lloc de naixement: Barcelona (Barcelonés).
Gèneres: pop, rock i flamenc rock.
Dècades: 90 i 00.
Principal àlbum: Arena en los bolsillos (1998).
El millor: un dels artistes espanyols més populars de les últimes dues dècades.
El pitjor: El Último de la Fila bis.

El barceloní Manolo García es tota una institució del pop-rock espanyol. Es va iniciar, ja acompanyat de Quimi Portet, amb els grups Los Rápidos i Los Burros, durant la considerada època daurada de la música popular espanyola. La gran fama, però, els hi va arribar a tots dos amb El Último de la Fila, un dels conjunts cabdals del pop-rock estatal. Una vegada van optar per la separació, els seus camins han estat molt diferents: Portet ha portat una trajectòria força alternativa i García ha continuat amb el mateix estil.

ALANIS MORISSETTE

Lloc de naixement: Ottawa (Canadà).
Gèneres: pop, rock, grunge, rock alternatiu i electrònica.
Dècades: 80, 90 i 00.
Principal àlbum: Jagged little pill (1995).
El millor: els números de “Jagged little pill”.
El pitjor: en termes de popularitat, no ha superat el seu debut.

Malgrat la consideració d’artista independent i alternativa, la canadenca Alanis Morissette va tenir un àlbum inicial, “Jagged little pill”, que va batre diferents rècords: el treball de debut més vengut de tots els temps, el disc d’una artista de sexe femení de més èxit de la història i un dels deu àlbums amb més vendes de tots els temps. A més, Morissette ha obtingut una gran quantitat de premis, entre ells set Grammy.

FOUR SEASONS

Lloc de fundació: Newark (Estats Units).
Formació inicial: Frankie Valli (veu), Tommy Devito (guitarra), Mick Massi (baix), Buddy Saltzman (bateria)  i Bob Gaudio (teclats).
Gèneres: doo wop, pop, rock i disco.
Dècades: 60 i 70.
Principals àlbums: Sherry and 11 others (1962) i Big girls don’t cry and 12 others (1963).
Solistes que origina: Frankie Valli.
El millor: uns 60 magnífics.
El pitjor: molta irregularitat a partir dels 70.

El grup italo-americà For Seasons va ser una de les bandes més famoses als Estats Units durant la dècada dels 60 i, probablement, només els Beach Boys van tenir més popularitat pel que fa a la música pop nord-americana de l’època. La formació va ser liderada per Frankie Valli, únic membre estable juntament amb Bob Gaudio, i va començar a perdre gas als 70, encara que va tenir un ressorgiment durant l’era daurada de la música disco, període en què Valli va interpretar un dels temes cabdals del film “Grease”.

SANGTRAÏT

Lloc de fundació: la Jonquera (Alt Empordà).
Formació clàssica: Quim Mandado (veu, baix i teclats), Lupe Villar (guitarra), Josep Maria Corominas (guitarra), Martín Rodríguez (bateria) i Papa Juls (saxofon i harmònica).
Gèneres: rock, rock dur i heavy metal.
Dècades: 80, 90 i 00.
Principals àlbums: El senyor de les pedres (1988) i L’últim segell (1991).
El millor: l’únic grup heavy en català que ha assolit força popularitat.
El pitjor: dels grups que van actuar al Sant Jordi, són qui menys fama posterior han tingut.

Sangtraït, banda fundada a la localitat empordanesa de la Jonquera, va ser la versió heavy durant l’era daurada del rock en català. La formació va aconseguir els seu primer èxit a finals dels 80 amb l’edició del seu àlbum inicial “El senyor de les pedres”, en què es troba “El vol de l’home ocell”. El grup, que va incorporar als seus treballs característiques mítiques i medievals, va viure el seu moment àlgid quan va compartir cartell amb Sau, els Pets i Sopa de Cabra en l’històric concert del 1991 al palau Sant Jordi.

THE STRANGLERS

Lloc de fundació: Guilford (Anglaterra).
Formació inicial: Hugh Cornwell (veu i guitarra), Jean - Jacques Burnel (veu i baix), Jet Black (bateria) i Dave Greenfield (teclats).
Gèneres: rock, punk, postpunk i new wave.
Dècada principal: 70.
Àlbum estel·lar: No more heroes (1977).
Albums àlbums d'estudi: Rattus norvegicus (1977), Black and white (1978), The raven (1979), The gospel according to the men in black (1981), La folie (1981), Feline (1983), Aural sculpture (1984), Dreamtime (1986), 10 (1990), Stranglers in the night (1992), About time (1995), Written in red (1997), Coup de grace (1998), Norfolk coast (2004), Suite XVI (2006) i Giants (2012).
El millor: “No more heroes”
El pitjor: van anar perdent força a mesura que el temps avançava.

El quartet Stranglers va aparèixer mitjan la dècada dels 70 i es va veure involucrat en la moda del punk rock, període en què van gravar el seu àlbum més cèlebre, “No more heroes”, en què el tema d’igual títol es va convertir en un clàssic de l’època. Posteriorment, van passar pel postpunk, amb la pràctica del rock gòtic, i la new wave, incorporant els sintetitzadors en la seva música. La banda, liderada per Hugh Cornwell i Jean - Jacques Burnel, va anar apagant-se amb el transcurs del temps, però triomfarien el 1986 amb el single “Always the sun”.

IAN DURY

Lloc de naixement: Harrow (Anglaterra).
Lloc de defunció: Londres (Anglaterra).
Gèneres: pub rock, punk, new wave i rock.
Dècades: 70, 80 i 90.
Principals àlbums: New boots and panties !! (1977) i Lord upminster (1981).
El millor: figura de la new wave anglesa.
El pitjor: es va anar apagant durant els 80.

Ian Dury va ser probablement la gran figura del pub rock britànic juntament amb llegendaris músics com Elvis Costello o Nick Lowe, en una època d’actuacions a les zones de Kilburn i Hight – Roads. Més tard, Dury va ser una dels protagonistes en l’explosió del punk rock i en la posterior etapa dominada per la new wave, època en què va gravar l’àlbum “Lord upmister”, treball en el qual es troba l’èxit “Spasticus autisticus”. Posteriorment, la seva carrera va anar declinant fins a la seva mort, l’any 1999.