ABC

Lloc de fundació: Sheffield (Anglaterra).
Formació inicial: Martin Fry (veu), Mark White (guitarra i teclats), David Palmer (bateria) i Stephen Singleton (saxofon).
Gèneres: new wave, nous romàntics, synth pop i soft rock.
Dècades: 80, 90 i 00.
Principal àlbum: The lexicon of love (1982).
El millor: “The lexicon of love”.
El pitjor: no poder igualar la seva òpera prima.

ABC es va fundar arran d’una entrevista de Martin Fry, per al seu fanzine, als components del conjunt Vice Versa, que després de canviar la seva denominació el van elegir com a vocalista. Agrupats en els moviments de la new wave i els nous romàntics, van debutar amb l’àlbum “The lexicon of love”, que va tenir un enorme èxit i va situar tres singles en el top 10 britànic: “Poison arrow”, el famós “The look of love (part 1)” i “All of my heart”.

EL CANTO DEL LOCO

Lloc de fundació: Alcobendas (Madrid).
Formació inicial: Dani Martín (veu), Iván Ganchegui (guitarra), David Otero (guitarra), Chema Ortiz (baix) i Jandro Vázquez (bateria).
Gèneres: pop i rock.
Dècades: 00.
Principal àlbum: Zapatillas (2005).
Solistes que origina: Dani Martín.
El millor: el públic.
El pitjor: grup típic de “40 Principales".

El polifacètic Dani Martín, cantant i actor de cine i televisió, i el guitarrista Iván Ganchegui, que va abandonar aviat el grup, van fundar a inicis de l’actual segle el conjunt El Canto del Loco, banda assídua de les ràdio-fórmules i caracteritzada per una música comercial, accessible, senzilla i juvenil. La formació ha estat un dels grups més venedors del pop-rock espanyol dels darrers anys i ha guanyat diversos premis, com els MTV europeus.

AFRODITE’S CHILD

Lloc de fundació: Atenes (Grècia).
Formació inicial: Demis Roussos (veu i baix), Papathanassiou Vangelis (teclats), Anagyros Koulouris (guitarra) i Loukas Sideras (bateria).
Gèneres: rock progressiu.
Dècades: 60 i 70.
Principal àlbum: End of the world (1968).
Solistes que origina: Demis Roussos i Vangelis.
El millor: formació de grans solistes.
El pitjor: ser més recordats pels seus components que no pas pel seu treball conjunt.

El cantant Demis Roussos i el teclista Papathanassiou Vangelis eren ja dos músics consolidats a Grècia quan van formar a París el grup Afrodite’s Child, el qual va utilitzar el rock progressiu, que en aquell període iniciava la seva gran època gràcies a bandes com King Crimson o Nice. Arran de la dissolució, Roussos va iniciar una carrera plena d’èxits, mitjançant un estil pop molt sofisticat, i Vangelis va continuar la tendència de la formació, triomfant gràcies a la banda sonora de “Cars of fire”.

GINO PAOLI

Lloc de naixement: Montfalcone (Itàlia).
Gèneres: estàndard i cançó melòdica.
Dècades: 60, 70, 80, 90 i 00.
El millor: tendresa i lirisme.
El pitjor: la seva gran època va passar fa temps.

Gino Paoli va ser un dels grans intèrprets italians de la dècada dels 60, amb vàries participacions al mític festival de San Remo i temes inesborrables de la cançó melòdica transalpina com “Sapore di sale”, amb un important èxit internacional, o “La vita in una stanza”, que va popularitzar la cantant Mina. Després d’un intent de suïcidi, es va obrir un parèntesi a la carrera artística de Paoli, que va tornar mitjan la dècada dels 70.

THE MOVE

Lloc de fundació: Birmingham (Anglaterra).
Formació inicial: Roy Wood (veu i guitarra), Carl Wayne (veu), Trevor Burton (guitarra), Ace Kefford (baix), Bev Bevan (bateria), Nicky Hopkins (piano) i Tony Visconti (diferents instruments).
Altres components bàsics: Jeff Lynne (guitarra, piano i veu).
Gèneres: blues rock, rock, rock dur, pop, rock psicodèlic i moviment mod.
Dècades: 60 i 70.
Principals àlbums: Move (1968) i Something else from the Move (1969).
Grups que origina: Electric Light Orquestra.
El millor: les actuacions en viu.
El pitjor: no va tenir èxit a l’altra banda de l’Atlàntic.

El grup The Move, format durant el segon lustre dels 60, va tenir en Roy Wood el seu carismàtic líder. La banda de Birmingham es va caracteritzar, en els seus inicis, per uns concerts en directe espectaculars, i en ocasions escandalosos, i per un blues rock que s’aproximava al hard rock que estava a punt d’esclatar. Després la formació britànica es va acostar a postulats més pop i comercials. Wood, Bev Bevan i Jeff Lynne, que va entrar més tard, van fundar Electric Light Orquestra.

JULIO IGLESIAS

Lloc de naixement: Madrid (Comunitat de Madrid).
Gèneres: estàndard, cançó melòdica i pop.
Dècades: 60, 70, 80, 90, 00 i 10.
Principals àlbums: Gwendoline (1970), Hey (1980) i De niña a mujer (1981).
El millor: l’artista musical espanyol més internacional de tots els temps.
El pitjor: protagonista en les revistes del cor.

Julio Iglesias, exporter del Real Madrid, va introduir-se en el món de la música arran d’una greu lesió i aviat es va endur el primer premi del festival de Benidorm amb “La vida sigue igual”. Posteriorment va ser quart al festival d’Eurovisió amb el tema “Gwendoline” i va iniciar la seva triomfal trajectòria, que l’ha convertit en l’artista espanyol més venedor de tots els temps. Els seus èxits han arribat, a més d’Espanya, a la totalitat de l’Amèrica Llatina, zones europees i als Estats Units, on durant els anys 80 va fer-se un nom important.

CHER

Lloc de naixement: El Centro (Estats Units).
Gèneres: pop, dance pop, rock, folk rock i disco.
Dècades: 60, 70, 80, 90 i 00.
Principals àlbums: Believe (1998) i Living prouf (2001).
El millor: artista molt polifacètica.
El pitjor: en algun moment, la seva carrera musical ha estat a l’ombra de la cinematogràfica.

La cantant, compositora, actriu i estrella televisiva Cher Sarkisian va aconseguir els seus primers èxits musicals mitjançant el duo format amb Sonny Bono, amb qui va gravar el hit “I got you babe”. Posteriorment, una vegada trencada la relació amb Bono, tant artística com sentimental, va compaginar les carreres musical, televisiva i cinematogràfica, assolint en aquesta última faceta l’Oscar per “Hechizo de luna”. Com a cantant, destacar l’enorme èxit obtingut amb l’àlbum “Believe”.

RAPHAEL

Lloc de naixement: Linares (Andalusia).
Gèneres: estàndard, cançó melòdica i pop.
Dècades: 60, 70, 80, 90 i 00.
Principals àlbums: Raphael (1965), Canta... (1966) i Al ponerse el sol (1967).
El millor: icona de la música espanyola dels 60 i 70.
El pitjor: l’histrionisme.

Raphael Martos va ser segurament l’intèrpret més famós de l’Espanya dels anys 60, sent una de les figures cabdals durant el règim autoritari de Francisco Franco, pel qual el cantant de Linares no ha amagat mai la seva simpatia. Partint d’un tipus de cançó melòdic i estàndard, sense oblidar la influència del pop anglo-saxó, va assolir el seu moment àlgid quan va representar a Espanya dos cops al festival d’Eurovisió, període en què va fer d’actor en vàries pel·lícules.

XTC

Lloc de fundació: Swindon (Anglaterra).
Formació inicial: Dave Gregory (veu, guitarra i teclats), Andy Partridge (guitarra i veu), Colin Moulding (baix), Terry Chambers (bateria) i Barry Andrews (piano i òrgan).
Gèneres: punk i new wave.
Dècada principal: 70.
Principal àlbum: Drums and wires (1979).
Àlbums d'estudi: White music (1978), Go 2 (1978), Black sea (1980), English settlement (1982), Mummer (1983), The big express (1984), 25 o'clock (1985), Skylarking (1986), Psonic psunspot (1987), Orange and lemons (1989), Nonsuch (1992), Apple venus, volume 1 (1999) i Wasp star. Apple venus, volume 2 (2000).
El millor: elogis de la crítica.
El pitjor: poc èxit comercial.

En el moment àlgid del punk rock va aparèixer, a la localitat anglesa de Swindon, la banda XTC, que des dels seus inicis va comptar amb el beneplàcit de la crítica, encara que el grup britànic ho va tenir més complicat de cara al públic. Tanmateix, la formació, que més tard va entrar en barems de la new wave, va assolir certa popularitat amb els àlbums “Drums and wires”, amb el hit “Making plans for Nigel”, i “English settlement”, amb l’èxit “Senses working overtone”.

LA OREJA DE VAN GOGH

Lloc de fundació: Sant Sebastià (Euskadi).
Formació inicial: Amaia Montero (veu), Pablo Benegas (guitarra), Álvaro Fuentes (baix), Hanitz Garde (bateria) i Xabi San Martín (teclats).
Altres components bàsics: Leire Martínez (veu).
Gèneres: pop.
Dècades: 90 i 00.
Principal àlbum: El viaje de Capperpot (2000).
Solistes que origina: Amaia Montero.
El millor: els números.
El pitjor: la incertesa que va provocar la marxa de Montero.

El grup basc La Oreja de van Gogh, que va iniciar la seva trajectòria durant el segon lustre dels 90 a Sant Sebastià, ha estat una de les formacions de més èxit de la música espanyola els últims temps, amb unes vendes espectaculars, una enorme popularitat i una gran quantitat de premis, entre els quals hi destaca el Grammy llatí. Significar la marxa de la vocalista Amaia Montero, que va ser substituïda per Leyre Martínez, per iniciar la carrera en solitari.

ORBITAL

Lloc de fundació: Seveneaks (Anglaterra).
Formació: Phil Hartnoll i Paul Hartnoll.
Gèneres: techno, electrònica, ambient i rock independent.
Dècades: 80, 90 i 00.
Principals àlbums: Sivilisation (1994) i The middle of nowhere (1999).
El millor: referència electrònica contemporània.
El pitjor: no apte per a no amants de la música de noves tendències.

Els germans Phil i Paul Hartnoll van formar el grup Orbital, una de les bandes bàsiques de les darreres avantguardes aparegudes al món de la música contemporània, a finals de la dècada dels 80. El seu nom té les seves arrels en l’Orbital Center, escenari de la música electrònica de fa dos decennis, i ràpidament el duo es va convertir en un dels grups protagonistes del corrent techno dels anys 90. La formació és habitual en els principals festivals independents, com el de Glastonbury.

ALEJANDRO SANZ

Lloc de naixement: Madrid (Comunitat de Madrid).
Gèneres: pop, flamenc rock i cançó melòdica.
Dècades: 80, 90 i 00.
Principals àlbums: Más (1997) i El alma al aire (2000).
El millor: potser el cantant espanyol de més èxit de tots els temps.
El pitjor: que alguns el considerin simplement com un intèrpret melòdic.

Alejandro Sanz té probablement la carrera més espectacular que mai hagi realitzat un artista espanyol, juntament amb la de Julio Iglesias. Ha aconseguit 17 premis Grammy i ha triomfat amb força, a més a més d’Espanya, a tota l’Amèrica Llatina, mentre el seu èxit ha arribat també a punts del continent europeu i dels Estats Units. Amb l’àlbum “3” va iniciar la seva època daurada, que va tenir el seu punt àlgid amb l’edició de l’històric “Más” i el seu hit “Corazón partío”, continuant la tendència amb “El alma al aire”.

GRAM PARSONS

Lloc de naixement: Winter Haven (Estats Units).
Lloc de defunció: Joshua Tree (Estats Units)
Gèneres: country i country rock.
Dècades: 60 i 70.
Principal àlbum: Grieivous angel (1974).
Altres àlbum d'estudi: GP (1973).
El millor: pioner en la fusió entre country i rock.
El pitjor: que la seva col·laboració amb el Byrds fos tan curta.

Gram Parsons té el reconeixement de ser el pioner en la fusió entre els gèneres country i rock. Després d’iniciar-se amb International Submarine Band, va integrar-se als Byrds, amb qui va gravar l’àlbum “Sweetheart of the rodeo”, però aviat abandonaria el grup per discrepàncies amb John McGuin. Més tard va fundar Flying Burrito Brothers i finalment va iniciar la carrera en solitari, encara que aquesta no va tenir massa vigència al morir per una sobredosi quan només tenia 26 anys.

EUROPE

Lloc de fundació: Upplands Väsby (Suècia).
Formació inicial: Joey Tempest (veu, guitarra i teclats), John Norum (guitarra), John Leven (baix) i Tony Reno (bateria).
Gèneres: rock dur, heavy metal i glam metal.
Dècades: 70, 80 i 90.
Principal àlbum: The final countdown (1986).
El millor: internacionalment parlant, cap grup suec havia triomfat tant des d’Abba.
El pitjor: exemple clar de “heavy de perruqueria”.

Als anys 80 va aparèixer un tipus de heavy metal més comercial, domesticat i realitzat gairebé per a tot tipus de públic, passant les balades a tenir una gran importància. Algunes bandes veteranes, com Whitesnake, Rainbow o Scorpions, es van apuntar a la moda, mentre van sorgir formacions com Europe, grup suec que va triomfar plenament, de forma especial als Estats Units, amb l’àlbum “The final countdown” o els temes d’igual títol o “Carrie”.

TOTI SOLER

Lloc de naixement: Vilassar de Dalt (Maresme).
Gèneres: folk, folk rock, cantautor, pop, rock, rock laietà, world music i fusió.
Dècades: 70, 80, 90 i 00.
El millor: un dels millors guitarristes catalans contemporanis.
El pitjor: potser més conegut per les col·laboracions.

Toti Soler és considerat un dels més grans guitarristes catalans de la música contemporània i va impartir estudis a Barcelona, Londres i Morón de la Frontera, on va assimilar el flamenc de la mà de Pedro el Gastor. Al llarg de la seva extensa trajectòria ha tingut col·laboracions amb Maria del Mar Bonet, Ovidi Montllor, Quico Pi de la Serra, Pau Riba, participant en l’històric disc “Dioptria”, o més recentment amb Ester Formosa. Ha adaptat versos de poetes com Salvat – Papasseit o Joan de Segarra.

CAPTAIN BEEFHEART

Lloc de naixement: Glendale (Estats Units).
Lloc de defunció: Arcata (Estats Units).
Gèneres: blues rock, jazz rock, rock psicodèlic, avantguarda, rock experimental, art rock i protopunk.
Dècades: 60, 70 i 80.
Principals àlbums: Trout Mask replica (1969) i The spotlight kid (1972).
Grups que origina: The Magic Band.
El millor: objecte de culte independent.
El pitjor: els darrers anys ha viscut al marge de la música.

Don van Vliet, més conegut amb el nom artístic de Captain Beefheart, va ser un dels personatges cabdals de l’avantguarda musical sorgida durant el segon lustre dels 60. Acompanyat de la Magic Band, va ser un dels músics més transgressors i surrealistes de la seva època, partint d’una base situada en el blues i el jazz. El seu àlbum més elogiat va ser “Trout mask replica”, produït per un compositor de característiques similars: Frank Zappa. Abans de la seva mort, va estar concentrat en altres arts com la pintura.

COMPANYIA ELÈCTRICA DHARMA

Lloc de fundació: Barcelona (Barcelonès).
Formació inicial: Joan Fortuny (veu i saxofon), Esteve Fortuny (guitarra), Carles Vidal (baix), Josep Fortuny (bateria i veu) i Jordi Soley (teclats).
Altres components bàsics: Pep Rius (guitarra), Lluís Fortuny (teclats, trompeta i acordió), Maria Fortuny (teclats i piano) i Tianan Bi Tra (djembé).
Gèneres: folk rock, rock, rock laietà, jazz rock, world music i fusió.
Dècades: 70, 80, 90 i 00.
Principals àlbums: L’oucomballa (1976), Tramuntana (1977) i Catalluna (1983).
El millor: per alguns, els fundadors del rock en català.
El pitjor: la sobtada mort d’Esteve Fortuny va ser un cop molt dur.

Hi ha diverses versions sobre quin va ser realment l’inici del rock en català: alguns comenten noms com Pau Riba o Jaume Sisa, però d’altres consideren que en va ser la Companyia Elèctrica Dharma, banda del barri barceloní de Sants que va tenir com a nucli els germans Fortuny. El grup ha fusionat el rock i el jazz amb gèneres populars com el folk català, o fins i tot la música de cobla, i va tenir el seu moment àlgid amb “Catalluna”. La formació va patir la sensible baixa d’Esteve Fortuny, mort en un concert a Cardedeu.

THE BREEDERS

Lloc de fundació: Boston (Estats Units).
Formació inicial: Kim Deal (veu i guitarra), Tanya Donelly (guitarra i veu), Josephine Wiggs (baix), Britt Walford (bateria) i Carrie Bradley (violí).
Altres components bàsics: Kelley Deal (guitarra).
Gèneres: rock alternatiu.
Dècades: 90 i 00.
Principal àlbum: Last splash (1993).
El millor: una digna sortida als Pixies.
El pitjor: molta inestabilitat.

Quan els Pixies eren encara vigents, i les relacions amb Black Francis ja no eren les més idònies, la baixista Kim Deal va formar el grup Breeders, juntament amb la integrant de Throwing Muses Tanya Donelly, i es va reconvertir en guitarrista. El moment àlgid de la formació va tenir lloc amb l’àlbum “Last splash” i el tema “Cannonball”. Donnelly va abandonar aviat el grup i va ser substituïda per Kelley Deal, germana bessona de Kim.

HÜSKER DHÜ

Lloc de fundació: Saint Paul (Estats Units).
Formació: Bob Mould (veu i guitarra), Greg Norton (baix) i Grant Hart (bateria).
Gèneres: hardcore, rock alternatiu i punk.
Dècada principal: 80.
Principal àlbum: New day rising (1985).
Altres lbums d'estudi: Everyting falls apart (1983), Zen arcade (1984), Flip your wig (1985), Candy apple grey (1986) i Warehouse, songs and stories (1987).
Solistes que origina: Bob Mould.
Grups que origina: Sugar i Nova Mob.
El millor: una immensa influència.
El pitjor: el hardcore no és un gènere massa popular.

El trio Hüsker Dhü es va formar a finals de la dècada dels 70 i molt probablement ha estat la banda hardcore més cèlebre de tots els temps. El grup nord-americà, que va comptar amb els mateixos membres durant tota la seva trajectòria, va incorporar la melodia en el gènere i va aconseguir cert èxit comercial mitjan el decenni dels 80. Han estat una clara influència per a cèlebres formacions alternatives com Pixies, Nirvana o Green Day.

LOVE OF LESBIAN

Lloc de fundació: Sant Vicenç dels Horts (Baix Llobregat).
Formació: Santi Balmes, Julián Saldarriaga, Jordi Roig, Joan Ramon Planell i Oriol Benet.
Gèneres: pop, rock i rock alternatiu.
Dècades: 90, 00 i 10.
Principals àlbums: Maniobras de escapismo (2006) i Cuentos chinos para niños del Japón (2007).
El millor: potser el grup indie espanyol més important de l'actualitat.
El pitjor: l'anunci cerveser de l'estiu de 2013.

Mitjan la dècada dels 90 es va formar el grup independent català Love of Lesbian, encapçalat pel seu vocalista Santi Balmes. La banda va iniciar la seva trajectòria composant les seves cançons en anglès, llengua dels seus primers tres àlbums, però sobtadament va passar a usar el castellà, idioma dels seus tres darrers treballs, entre els quals hi destaquen “Maniobras de escapismo” i “Cuentos chinos para niños del Japón”, que han consolidat la formació com una de les principals bandes alternatives de l'estat espanyol.