lunes, 31 de agosto de 2009

LONDON CALLING




Grup: The Clash.
Any: 1979.
Formació: Joe Strummer, Mick Jones, Paul Simonon i Topper Headon.
Àlbum d’estudi precedent: Give’em enough rope (1978).
Àlbum d’estudi posterior: Sandinista ! (1980).
El millor: molt més enllà del punk.
El pitjor: no van superar mai aquesta obra.

El punk rock havia esclatat en força a la Gran Bretanya el 1976 i havia tingut el seu any àlgid el 1977. Quan es va editar “London Calling”, a finals de 1979, el moviment es trobava ja en certa decadència, però The Clash va demostrar llavors que no era simplement una banda de punk i va aconseguir gravar la seva gran obra, la qual mai va poder emular posteriorment, entre d’altres coses perquè les relacions entre els dos líders, Joe Strummer i Mick Jones, no van ser ja massa cordials. En el treball, tercer àlbum del grup, s’hi barregen diversos gèneres, com punk, ska, reagge, rock dur o pop, i hi figuren diferents temàtiques com la política o el conflicte racial. En l’obra hi destaquen peces com la de títol homònim, que és la cançó més popular del disc, “Spanish bombs”, “Hateful”, “Rudy can’t fail”, de clar aire ska, "Clampdown", "Train in vain" o “Guns of brixton”, composta pel baixista Paul Simonon, que en la portada surt colpejant el seu instrument en una acció no preparada.

domingo, 30 de agosto de 2009

MANEL




Lloc de fundació: Barcelona (Barcelonès).
Formació: Guillem Gisbert (veu i ukelele), Roger Padilla (guitarra i veu), Martí Maymó (baix i clarinet) i Arnau Vallvé (bateria).
Gèneres: folk pop, pop i pop alternatiu.
Dècades: 00.
Principals àlbums d’estudi: Els millors professors d’Europa (2008) i 10 milles per veure una bona armadura (2011).
El millor: justament el grup que necessitava la música popular en català.
El pitjor: baixarà algun dia el souflé ?

El quartet Manel va ser la gran revelació de la música popular en català de l'any 2008 i el seu primer àlbum, “Els millors professors d’Europa”, va ser elegit per diverses publicacions com un dels millors treballs de Catalunya i fins i tot de l’estat espanyol. El 2011, el grup va decidir editar la seva segona obra en gran format, "10 milles per veure una bona armadura", que definitivament va consolidar la formació encapçalada pel cantant Guillem Gisbert, que ha seguit en el cim de popularitat fins els nostres dies.

jueves, 27 de agosto de 2009

JUDY COLLINS




Lloc de naixement: Seattle (Estats Units).
Gèneres: folk i folk rock.
Dècades: 50, 60, 70, 80, 90 i 00.
Principals àlbums: Both sides now (1968) i Amazing grace (1970).
El millor: intèrpret estel·lar en l’etapa daurada del folk.
El pitjor: com tantes estrelles del folk dels 60, va anar perdent força després d’aquesta dècada.

Judy Collins va ser una de les grans protagonistes de la gran època del folk, durant el decenni dels 60, quan hi van tenir lloc l’auge del festival de Newport i la protest song. Collins va interpretar composicions pròpies i de grans autors del gènere com Woody Guthrie, Pete Seeger, Bob Dylan, Phil Ochs, Leonard Cohen o Joni Mitchel. En un moment en què era companya sentimental d’Stephen Stills, aquest, juntament amb David Crosby i Graham Nash, li va dedicar la cançó “Suite: Judy blue eyes”.

miércoles, 26 de agosto de 2009

MIGUEL BOSÉ




Lloc de naixement: Panamà (Panamà).
Gèneres: pop, cançó melòdica i cantautor.
Dècades: 70, 80, 90, 00 i 10.
Principals àlbums: Bandido (1984), Los chicos no lloran (1990) i Once maneras de ponerse el sombrero (1998).
El millor: la maduresa.
El pitjor: començaments per a fans.

Els inicis de Miguel Bosé van estar caracteritzats per l’anomenada música de fans, quan hits com “Linda”, “Ana” o “Te amaré” van fer les delícies de les adolescents. Una vegada va passar de moda aquell estil, el cantant va fer un gir notori i es va acostar a gèneres més madurs, en una etapa on va rebre la influència de David Bowie. Bosé ha triomfat plenament a Espanya i l’Amèrica Llatina i fins i tot ha arribat als mercats italià i nord-americà, mentre ha actuat per a directors cinematogràfics com Pedro Almodóvar o Vicente Aranda.

DEACON BLUE




Lloc de fundació: Glasgow (Escòcia).
Formació: Ricky Ross (veu i guitarra), Lorraine McInstosh (veu), Graeme Kelling (guitarra), Ewen Vernal (baix), Dougie Vipond (bateria) i James Prine (teclats).
Gèneres: pop, rock i rock independent.
Dècades: 80 i 90.
Principal àlbum: Raintown (1986).
El millor: els inicis.
El pitjor: el gir comercial.

El cantant i guitarrista Ricky Ross va abandonar la seva ciutat natal, Dundee, i es va traslladar a Glasgow, on va formar la banda Deacon Blue, on hi destacava la presència de la vocalista Lorraine McInstosh, que es convertiria en la seva esposa. El grup va debutar amb l’àlbum “Raintown”, de connotacions independents, encara que seguidament realitzaria “When the world knows his name”, de caràcter molt més comercial. Posteriorment, abans de la dissolució, la formació va entrar en el món de l’electrònica.

lunes, 24 de agosto de 2009

THE RISE AND FALL OF ZIGGY STARDUST AND THE SPIDERS FROM MARS





Intèrpret: David Bowie.
Any: 1972.
Àlbum d’estudi precedent: Hunky Dory (1971).
Àlbum d’estudi posterior: Aladdin sane (1973).
El millor: el gran àlbum de l’era glam.
El pitjor: el treball no va tenir massa èxit als Estats Units.

Fins a l’edició “The rise and fall of Ziggy Stardust and the spiders from Mars”, David Bowie, malgrat haver gravat ja quatre àlbums, no havia aconseguit encara un gran èxit. Amb el seu cinquè treball, el músic britànic va assolir el cinquè lloc de les llistes britàniques i va iniciar la seva gran trajectòria, a pesar que a l’altre banda de l’Atlàntic el disc va passar bastant desapercebut i no va poder situar-se entre els 50 més venguts. L’àlbum, de caràcter conceptual, que a inicis dels 70 era un corrent bastant habitual, tenia una temàtica espacial, cosa normal si pensem que només tres anys abans l’home havia trepitjar per primer cop la lluna. En el treball totes les cançons tenen una qualitat indubtable, però cal destacar sobretot són l’extraordinària i apocalíptica “Five years”, tema que obre el disc; “Moonage daydream”; “Starman”, la peça més famosa de l’àlbum; "Lady Stardust", "Star", l’esplèndida Ziggy Stardust i “Rock’n roll suicide”, que tanca l’obra, imprescindible per entendre el que va ser el glam rock.

viernes, 14 de agosto de 2009

NÚRIA FELIU





Lloc de naixement: Barcelona (Barcelonès).
Gèneres: estàndard, folk, jazz, músiques del món i nova cançó catalana.
Dècades: 60, 70, 80, 90, 00 i 10.
El millor: els premis rebuts per la seva llarga trajectòria.
El pitjor: la seva època daurada va passar fa temps.

La cantant de Sants Núria Feliu va ser una de les grans artistes catalanes de la segona meitat del segle XX. El seu repertori va estar reunit per cançons tradicionals de Catalunya, boleros o jazz clàssic, sense oblidar la seva aportació en alguns films rodats en llengua catalana. Enquadrada dintre del moviment de la nova cançó, Feliu va tenir col·laboradors tan importants com els pianistes Tete Montoliu o Lucky Gury i ha obtingut premis tan emblemàtics com la Creu de Sant Jordi.

jueves, 13 de agosto de 2009

BARBRA STREISAND




Lloc de naixement: Nova York (Estats Units).
Gèneres: estàndard i pop.
Dècades: 50, 60, 70, 80, 90 i 00.
Principals àlbums: People (1964), The way we were (1974) i Guilty (1980).
El millor: marques impressionants / artista molt polifacètica.
El pitjor: el duo amb Barry Gibb / des dels 90, l'èxit ha minvat.

Barbra Streisand, tot un mite a Amèrica, ha exercit de cantant, mitjançant una prodigiosa veu; actriu teatral, intèrpret cinematogràfica, amb títols com “Hello Dolly !” o “The way you were”; directora a la gran pantalla, amb els exemples de “Guilty” i “The prince of the tides”, i ha participat en shows televisius. A més a més, ha guanyat una immensitat de premis, destacant una gran quantitat de Grammy, encara que se li segueix resistint l’Oscar. És també una de les artistes que més discs ha vengut en la història dels Estats Units.

miércoles, 12 de agosto de 2009

GRUP DE FOLK




Lloc de fundació: Barcelona (Barcelonès).
Gèneres: folk i folk rock.
Dècades: 60 i 70.
Principal àlbum: Festival folk (1967).
El millor: van aconseguir popularitzar artistes com Bob Dylan a Catalunya.
El pitjor: un retorn una mica fora d’època.

L’anomenat Grup de Folk no va tenir una formació fixa, però hi van passar músics tan importants com Jaume Arnella, el desaparegut Xesco Boix, Pau Riba, Jaume Sisa, Oriol Tramvia, el trio Falsterbo Marí o fins i tot, de forma aïllada, Maria del Mar Bonet i el també ja malaguanyat Ovidi Montllor. El grup es va caracteritzar per nombrosos concerts a l’aire lliure, destacant-ne el que va efectuar al parc de la Ciutadella barceloní, i va popularitzar temes de cantautors nord-americans com Pete Seeger o Bob Dylan.

martes, 11 de agosto de 2009

THE THE





Lloc de fundació: Londres (Anglaterra).
Membre permanent: Matt Johnson (veu, teclats i percussió).
Gèneres: new wave i synth pop.
Dècada principal: 80.
Àlbum estel·lar: Soul mining (1983).
Altres àlbums d'estudi: Infected (1986), Mind bomb (1989), Dusk (1993), Hanky panky (1995), Nekedself (2000), Tony (2010), Moonbug (2012) i Hyena (2015).
El millor: “Soul mining”.
El pitjor: un projecte molt personal de Matt Johnson, únic membre estable.

Eren els temps de la new wave i l’entrada notòria de sintetitzadors en el món de la música pop-rock, que van desembocar en l’època daurada del synth pop. En aquell període va aparèixer el grup, o potser millor, el projecte de Matt Johnson, anomenat The The. La formació va brillar el 1983 amb un excel·lent àlbum, “Soul mining”, que conté les cançons “Uncertain smile” i “This is the day”. Johnson ha estat l’únic component fix de la banda.

lunes, 10 de agosto de 2009

THE BEATLES (THE WHITE ALBUM)


Grup: The Beatles.
Any: 1968.
Formació: John Lennon, Paul McCartney, George Harrison i Ringo Starr.
Àlbum d’estudi precedent: Magical mistery tour (1967).
Àlbum d’estudi posterior: Abbey road (1969).
El millor: el disc més arriscat, alternatiu i eclèctic dels Fab Four.
El pitjor: Revolution 9.

Els Beatles havien arribat al cim de la seva popularitat amb l’edició del mític àlbum “Sgt. Pepper’s Lonely Hearts Club Band”, gravat el 1967, però poc després va morir Brian Epstein, el mànager que els havia guiat des dels seus inicis. Arran d’aquell succés, es van aguditzar les diferències entre els dos líders de la banda, John Lennon i Paul McCartney, i van viure el seu primer fracàs per les crítiques negatives del telefilm “Magical mistery Tour”, rodat també el 1967. Tanmateix, 1968 va ser un altre any estel·lar per als Fab Four: en primer lloc van editar el senzill “Hey Jude”, la millor cançó que mai hagi compost McCartney, i en segon lloc van presentar el doble àlbum “The Beatles”, conegut popularment amb el nom de “The white album”. El treball, realitzat poc després de l’estada a l’Índia, compta amb temes com “Back in the USSR”, “Ob-la-di, ob-la-da”, de gran influència caribenya, l’extraordinària “Happiness is the warm gun”, “Julia”, dedicada a la difunta mare de Lennon, “Sexy sadie”, la dolça “I will” i, segons la meva opinió, la millor peça del disc, “While my guitar gently weeps”, composta per George Harrison i amb la presència del seu amic Eric Clapton com a guitarra solista.

domingo, 9 de agosto de 2009

ALASKA Y LOS PEGAMOIDES




Lloc de fundació: Madrid (Comunitat de Madrid).
Formació clàssica: Alaska (veu i guitarra), Carlos Berlanga (guitarra), Nacho Canut (baix), Eduardo Benavente (bateria) i Ana Curra (teclats).
Gèneres: postpunk, tecno pop i movida.
Dècades: 70 i 80.
Principal àlbum: Grandes éxitos (1982).
Grups que origina: Alaska y Dinarama i Paràlisis Permanente.
El millor: èxits que són clàssics de la movida.
El pitjor: semblava un grup de transició per a tots els seus membres.

Els inicis d’Alaska y los Pegamoides es troben en la banda Kaka de Luxe, en la qual van coincidir Alaska, Carlos Berlanga i Nacho Canut. La formació va tenir, durant els seus començaments, continus moviments de personal fins que, juntament amb els tres anomenats, es va estabilitzar amb Eduardo Benavente i Ana Curra. El grup va portar a l’èxit cançons com “Horror en el hipermercado”, però aviat els components es van dividir en els conjunts Dinarama i Parálisis Permanente.

sábado, 8 de agosto de 2009

BAD COMPANY




Lloc de fundació: Londres (Anglaterra).
Formació inicial: Paul Rodgers (veu, guitarra i piano), Mick Ralphs (guitarra i teclats), Boz Burrell (baix) i Simon Kirke (bateria).
Altres components bàsics: Ted Nugent (veu).
Gèneres: rock, blues rock i rock dur.
Dècades: 70 i 80.
Principals àlbums: Bad Company (1974) i Straight Shocker (1975).
El millor: els inicis.
El pitjor: les reagrupacions.

El supergrup Bad Company, nom extret d’un western, va ser format pels excomponents de Free Paul Rodgers i Simon Kirke, l’exintegrant de Mott the Hoople Mick Ralphs i Boz Burrell, que havia tocat amb King Crimson. La banda va tenir uns inicis espectaculars i els seus dos primers àlbums van arribar al lloc més alt de les llistes nord-americanes. Després de la separació, la formació va reaparèixer amb Ted Nugent com a vocalista.