MARILLION

Lloc de fundació: Aylesbury (Anglaterra).
Formació inicial (primer àlbum): Fish (veu), Steve Rothery (guitarra), Pete Trewaras (baix), Mick Pointer (bateria) i Mark Kelly (teclats).
Altres components bàsics: Steve Hogarth (veu) i Ian Mosley (bateria).
Gèneres: rock progressiu revival i art rock.
Dècades: 70, 80, 90 i 00.
Principals àlbums: Misplace childhood (1985) i Clutching and straws (1987).
El millor: bona acceptació tant de públic com de premsa.
El pitjor: dues etapes bastant diferenciades.

A finals dels 70 es va formar el grup Marillion, que va apostar pel rock progressiu en un període en què aquest gènere s’havia vist superat per la tempesta punk i la posterior new wave. La banda britànica compta amb una trajectòria dividida clarament en dues fases, la primera amb Fish de cantant i la segona, a partir de 1988, amb Steve Hoghart en el lloc de vocalista. La formació ha estat cèlebre pels seus concerts en viu, considerats dels millors de la història de la música popular.

SHERYL CROW

Lloc de naixement: Kennett (Estats Units).
Gèneres: pop, rock, folk rock i country rock.
Dècades: 80, 90 i 00.
Principals àlbums: C’mon c’mon (2002) i Detours (2008).
El millor: col·lecció de Grammy.
El pitjor: una fórmula indie per a tots els públics.

Sheryl Crow, mitjançant un rock clàssic amb tocs de folk i country, va iniciar la seva era triomfant durant els 90, després d’haver realitzat els primers passos importants a la dècada anterior. Des de llavors, qui va ser companya sentimental dels set vegades guanyador del Tour de França, Lance Armstrong, ha traçat una trajectòria espectacular que li ha valgut una enorme venda de discs i multitud de premis Grammy. Crow ha col·laborat amb artistes com Mick Jagger, Eric Clapton, Sting o Michael Jackson.

MICHAEL BOLTON

Lloc de naixement: New Haven (Estats Units).
Gèneres: pop, rock, soft rock, rock dur, blue eyed soul i AOR.
Dècades: 70, 80, 90 i 00.
Principals àlbums: Time, love & tenderness (1991) i Timeless: the classics (1992).
Grups que origina: Blackjack.
El millor: els amants de les balades.
El pitjor: aquells que cerquen alguna cosa més autèntica.

El cantant i compositor de New Haven es va iniciar al món de la música amb el seu nom real: Michael Bolotin. Més tard es va convertir en el vocalista del grup de hard rock Blackjack i posteriorment, ja com a Michael Bolton, va assolir una gran fama i popularitat mitjançant balades, un rock de tipus elegant i sofisticat i temes orientats a un públic adult. Bolton ha interpretat vàries versions, entre elles “(Sitting on) the dock of the bay”, d’Otis Redding, i “When a man loves a woman”, de Percy Sledge.

FASES DE LA MÚSICA POPULAR: EL FESTIVAL DE L’ILLA DE WIGHT

Un any després que tingués lloc el festival de Monterey i un abans del multitudinari festival de Woodstock, va començar un altre esdeveniment hippy, en aquest cas de caràcter anual, l’organitzat a l’illa britànica de Wight pels germans Bill, Ray i Ron Fulk. Quedava clar, doncs, que el moviment del flower power havia arribat amb força a Europa.

El 1968 es va celebrar el primer certamen amb la banda hippy i psicodèlica Jefferson Airplane com a grup capdvanter, mentre que la segona edició, portada a terme el 1969, poc més tard d’acabar el festival de Woodstock, va passar a la història per la presència del mític Bob Dylan, que acompanyat per The Band va tornar a actuar en un escenari després del seu greu accident de moto. El cantautor nord-americà havia declinat tocar a Woodstock i va suposar un fet històric el seu concert a Wight.

El 1970 va tenir lloc l’última edició clàssica del festival de Wight, i també la més important i recordada d’elles. Més de mig milió de persones, fins i tot un número superior al de Woodstock, van assistir al certamen, el qual va ser filmat com a documental cinematogràfic. El públic va poder aquell any assistir als concerts d’alguns dels intèrprets i formacions cabdals del període, com Leonard Cohen, Miles Davies, Donovan, Jimi Hendrix, Joni Mitchel, The Doors, The Moody Blues, Ten Years After o The Who.

Divergències entre els germans Fulk van motivar la desaparició de l’històric festival que, no obstant, ha tingut diversos revivals, en els quals han participat artistes llegendaris com Donovan, Paul McCartney, The Rolling Stones o The Who, així com grups més actuals com Coldplay, Muse o REM.

WE ARE THE WORLD

Grup: USA for Africa.
Components: diferents artistes.
Any: 1985.
Gènere: pop.
Àlbum d’estudi: We are the world.
El millor: la solidaritat.
El pitjor: tema molt ensucrat.

Mitjan la dècada dels 80, la solidaritat va prendre un gran protagonisme en els ambients de la música pop-rock, amb els festivals que Bob Geldof, exlíder de The Boomtown Rats, havia organitzat a Londres i Philadelphia i un single que diversos artistes britànics havien gravat, anomenat "Do they know it’s Christmas ?”. Els artistes nord-americans no es van quedar enrere i també van editar una cançó solidària per pal·liar la fam a l’Àfrica. Michael Jackson i Lionel Richie, llavors en els seus moments de fama i popularitat àlgids, van composar el tema, al qual s’hi van adherir altres intèrprets com Bob Dylan, Tina Turner o Stevie Wonder. Evidentment, la peça, que va portar la producció de Quincy Jones i Michael Omertan, va arribar al número u.

RETURN TO FOREVER

Lloc de fundació: Nova York (Estats Units).
Formació inicial: Chick Corea (teclats), Flora Purim (veu), Stanley Clarke (baix), Airto Moreira (percussió) i Joe Farrell (saxofon).
Altres components bàsics: Al di Meola (guitarra) i Jean – Luc Ponty (violí).
Gèneres: jazz, jazz rock, fusió i avantguarda.
Dècades: 70.
Principals àlbums: Light as a feather (1972) i Hymn of the seventh galaxy (1973).
El millor: el triomf definitiu del jazz fusió.
El pitjor: malgrat l’aproximació amb el rock, és difícil fer arribar el jazz a un gran públic.

El pianista Chick Corea havia format part d’un dels grups fundats per Miles Davies, amb qui va gravar l’històric àlbum “Bitches brew”. Posteriorment, Corea va crear la banda Return to Forever, la qual va ser la gran protagonista en la fusió del jazz amb altres gèneres musicals com el rock, juntament amb formacions com la Mahavishnu Orquestra de John McLaughlin o els Weather Report. Per Return to Forever, un projecte força personal de Corea, hi van passar virtuosos com el percussionista Airto Moreira, el guitarrista Al di Meola o el violinista Jean – Luc Ponty.

PAT BENATAR

Lloc de naixement: Greenpoint (Estats Units).
Gèneres: pop, rock i AOR.
Dècades: 70, 80, 90 i 00.
Principals àlbums: Crimes of passion (1980) i Precious time (1981).
El millor: premis en abundància.
El pitjor: símbol AOR i de la MTV.

Pat Benatar, originària del barri novaiorquès de Brooklyn, va aconseguir fer-se un nom en diferents ambients musicals de la gran urbs de la costa est nord-americana fins que, després d’una actuació al local Rising Star, va ser contractada per una gran discogràfica. Benatar va ser una de les grans estrelles de l’anomenat AOR i també dels inicis de la MTV, triomfant amb hits com “Love is a battlefield” o àlbums com el número u “Crimes of passion”. La intèrpret va obtenir una gran quantitat de premis, entre els quals quatre Grammy.

MICHELLE SHOCKED

Lloc de naixement: Dallas (Estats Units).
Gèneres: folk rock, gospel i rock alternatiu.
Dècades: 80, 90 i 00.
Principal àlbum: Captain swing (1989).
El millor: autenticitat inqüestionable.
El pitjor: rarament ha arribat a tenir una gran popularitat.

La cantant, guitarrista i compositora Michelle Shocked, nascuda a l’estat de Texas, es va iniciar durant la seva joventut en el country i el blues, a més de submergir-se en els sectors més alternatius de ciutats com San Francisco o Amsterdam. De tornada als Estats Units, Shocked va elegir la música folk per expressar-se i es va fer amb un lloc important en els ambients indie i underground nord-americans, encara que la seva música a penes ha tingut repercussió de cara al gran públic.

ESTOPA

Lloc de fundació: Cornellà de Llobregat (Baix Llobregat).
Formació: David Muñoz (veu) i José Manuel Muñoz (veu i guitarra).
Gèneres: rumba, pop i rock.
Dècades: 90 i 00.
Principals àlbums: Estopa (1999) i Destrangis (2001).
El millor: una autèntic fenomen de masses.
El pitjor: els seus discs més venuts són els inicials.

El duo Estopa, originari del barri de Sant Idelfons, a la localitat de Cornellà de Llobregat, es va convertir en la gran sensació de la música espanyola quan el seu primer àlbum, de títol homònim, va vendre més d’un milió de còpies, xifra que només està a l’abast, pel que fa a l’estat espanyol, d’artistes com Julio Iglesias o Alejandro Sanz. El segon treball, “Destrangis”, va continuar la tendència i els germans Muñoz van aconseguir també el triomf a l’Amèrica Llatina.

YOU REALLY GOT ME

Grup: The Kinks.
Any: 1964.
Formació: Ray Davies, Dave Davies, Peter Quaife i Mick Avory.
Gènere: rock.
Àlbum d’estudi: Kinks.
El millor: el primer gran triomf del mític grup anglès.
El pitjor: a nivell popular i comercial, no van poder superar mai l’èxit.

Es diu moltes vegades que a la tercera va la vençuda i això és precisament el que va succeir amb la llegendària banda britànica The Kinks, doncs, després de dos singles que no van tenir massa repercussió, van portar el tercer, “You really got me”, al número u de les llistes del Regne Unit, on hi va romandre dues setmanes. El tema, tot un clàssic del pop-rock de la dècada dels 60, va ser compost per Ray Davies, líder, cantant, compositor i guitarrista de la formació, i al llarg de la història ha tingut diferents versions, com la realitzada per la banda nord-americana Van Halen. Molts crítics i experts consideren la cançó, especialment pel riff de guitarra de Dave Davies, com un preludi del hard rock.

KYLIE MINOGUE

Lloc de naixement: Melbourne (Austràlia).
Gèneres: pop, soft rock i dance pop.
Dècades: 70, 80, 90 i 00.
Principals àlbums: Kylie (1988) i Fever (2001).
El millor: “Fever”.
El pitjor: la malaltia.

Kylie Minogue va arribar a la popularitat com a actriu de la sèrie australiana “Veïns” i més tard va triomfar també en el món de la música amb el single “Locomotion” i l’àlbum “Kylie”, que van tenir un enorme èxit al seu país i van arribar amb força a les llistes del Regne Unit. No obstant, a Minogue li va costar molt fer-se un nom en el mercat nord-americà, fet que va aconseguir mitjançant el senzill “Can’t get you out of my head” i l’àlbum “Fever”. Posteriorment va patir un càncer, del qual es troba ja recuperada.

RICKIE LEE JONES

Lloc de naixement: Chicago (Estats Units).
Gèneres: cantautora, rock, blues, rythm & blues, Jazz, avantguarda i rock experimental.
Dècades: 70, 80, 90 i 00.
Principals àlbums: Rickie Lee Jones (1979) i Pirates (1981).
El millor: inconformista.
El pitjor: aquest inconformisme, però, li ha fet perdre seguidors.

La cantant i compositora de Chicago Rickie Lee Jones, establerta posteriorment a Nova York i San Francisco, es va convertir a finals dels 70 en una de les grans revelacions de la música popular, amb un important èxit pel que fa al públic i l’aclamació quant a la crítica. Tanmateix, Jones, que al seu dia va ser comparada a la canadenca Joni Mitchell i va ser parella sentimental de Tom Waits, va anar canviant de registres fins a integrar-se en l’experimentació, fet que l’allunyat de les grans audiències.

JOAN JETT & THE BLACKHEARTS

Lloc de fundació: Los Angeles (Estats Units).
Formació inicial: Joan Jett (veu i guitarra), Ricky Bird (guitarra), Gary Ryan (baix) i Lee Crystal (bateria).
Gèneres: rock, rock dur, glam i punk.
Dècades: 80, 90 i 00.
Principals àlbums: I love rock’n roll (1981) i Album (1983).
El millor: “I love rock’n roll”.
El pitjor: no han comptat amb massa regularitat.

Després de formar part del grup The Runaways i de tenir una curta experiència en solitari, Joan Jett va integrar-se amb els Blackhearts, amb els quals va aconseguir els èxits més importants de la seva trajectòria, mitjançant sobretot un rock clàssic. El cim de la seva popularitat va arribar a començaments dels 80 amb l’àlbum “I love rock’n roll”, i molt especialment amb el senzill d’idèntic títol, o el cover del tema “Crimson & clover”, de la formació Tommy James & the Shondells.

SIREN

Grup: Roxy Music.

Any: 1975.
Formació: Bryan Ferry, Phil Manzanera, Andy Mckay, Paul Thompson, John Gustafson i Eddie Jobson.
Àlbum d’estudi precedent: Country life (1974).
Àlbum d’estudi posterior: Manifesto (1979).
El millor: un dels cims del grup britànic.
El pitjor: el següent àlbum es va fer esperar.

Roxy Music, en el període en què Brian Eno en va ser integrant, va forma part del sector més intel·lectual i sofisticat del glam rock, molt allunyat del costat més frívol i extremat del corrent que va marcar el primer lustre dels anys 70 de la música popular. Una vegada Eno va abandonar la formació anglesa, per iniciar una trajectòria en solitari marcada per l’avantguarda i el risc, Bryan Ferry va prendre clarament les regnes de la banda i “Siren” és un treball realitzat al gust de l’elegant cantant del grup, més proper a barems pop. El treball, en la portada del qual hi surt la model Jerry Hall, aleshores companya sentimental de Ferry, no hi destaca de manera massa evident cap tema, però cal destacar-hi cançons com “Love is a drug”, que obre el disc, “End of the line”, “Sentimental fool”, “Both ends burning” o “Just another high”.

A DAY IN THE LIFE

Grup: The Beatles.
Any: 1967.
Formació: John Lennon, Paul McCartney, George Harrsion i Ringo Satarr.
Gènere: pop psicodèlic.
Àlbum d’estudi: Sgt. Pepper’s lonely hearts club band.
El millor: una obra mestra.
El pitjor: la prohibició de la BBC.

Si em preguntessin quina és al meu parer la millor cançó de la història de la música pop - rock, tenint en compte la dificultat que comporta haver d’elegir una sola peça entre els grans temes que s’han gravat des dels any 50 fins als nostres dies, probablement em decidiria per “A day in the life”, la qual tanca l’històric àlbum “Sgt. Pepper’s lonely hearts club band”. Ja feia algun temps que els dos líders de la mítica banda de Liverpool, John Lennon i Paul McCartney, anaven una mica per lliure, malgrat seguir signant de forma conjunta les cançons, però el tema analitzat va ser una col·laboració entre tots dos, encara que d’una forma una mica peculiar: mentre Lennon va escriure-hi el fil conductor, McCartney hi va incrustar entremig una part de característiques psicodèliques, en la qual la BBC hi va entreveure una al·lusió a les drogues i per aquest motiu va decidir prohibir-la temporalment.

BAUHAUS

Lloc de fundació: Northampton (Anglaterra).
Formació: Peter Murphy (veu i guitarra), Daniel Ash (guitarra i saxofon), David J (baix) i Kevin Haskins (bateria).
Gèneres: postpunk, rock sinistre, rock gòtic, synth pop i new wave.
Dècades: 70 i 80.
Principal àlbum: The sky’s gone out (1982).
Solistes que origina: Peter Murphy.
Grups que origina: Tones of Tail i Love and Rockets.
El millor: primera banda gòtica.
El pitjor: etapes fugaces.

El quartet anglès Bauhaus, format a la localitat de Northampton, està considerat el primer grup gòtic de la història. Mitjançant una música molt freda, fosca, sinistra i lúgubre van aconseguir traçar una important etapa entre finals dels 70 i inicis dels 80, encara que la separació va arribar molt aviat. La formació, que va usar abastament els sintetitzadors, es va convertir en una banda de culte i va suposar una inqüestionable influència per a grups que van utilitzar posteriorment l’electrònica. Bauhaus ha tingut dues reagrupacions.

GOOD CHARLOTTE

Lloc de fundació: Waldorf (Estats Units).
Formació inicial: Joel Madden (veu), Benji Madden (guitarra i veu), Billy Martin (guitarra), Paul Thomas (baix) i Aaron Escolopio (bateria).
Gèneres: punk revival i rock alternatiu.
Dècades: 90 i 00.
Principal àlbum: The chronicles of life and death (2004).
El millor: línia ascendent.
El pitjor: inestabilitat en el lloc de bateria.

Els germans Joel i Benji Madden, cantant i guitarrista respectivament, van formar mitjan la dècada dels 90 del segle passat, a l’estat nord-americà de Maryland, la banda Good Charlotte, nom extret d’un llibre de Carol Beach York. El grup va ser una de les moltes formacions que, juntament amb Green Day o Offspring, va situar novament el punk rock de moda i a poc a poc es va anar fent un camí que els portaria a la fama, sobretot arrel de la gravació de l’àlbum “The chronicles of life and death”.

CHRIS FARLOWE

Lloc de naixement: Islington (Anglaterra).
Gèneres: skiffle, blues, rythm & blues, soul, jazz rock i rock progressiu.
Dècades: 60, 70, 80, 90 i 00.
Principals àlbums: 14 things to think about (1966) i The arts of Chris Farlowe (1966).
Grups que origina: Thunderbirds i Colosseum.
El millor: el gran èxit de la versió d’”Out of time”.
El pitjor: una carrera amb molts canvis de registre.

El cantant anglès Chris Farlowe, un fan de Lonnie Donegan, es va iniciar en el món de la música mitjançant l’skiffle i seguidament va formar el grup Thunderbirds. Més tard, Andrew Loog Oldham, el famós mànager dels Rolling Stones, va portar la seva carrera i no és estrany que llavors Farlowe fes covers de la mítica banda britànica, portant “Out of time” al número u de les llistes del Regne Unit. Posteriorment va formar la formació de jazz rock Colosseum i es va integrar al conjunt Atomic Rooster.

WISH YOU WERE HERE (CANÇÓ)

Grup: Pink Floyd.
Any: 1975.
Formació: Roger Waters, David Gilmour, Nick Mason i Richard Wright.
Gènere: rock progressiu.
Àlbum d’estudi: Wish you were here.
El millor: potser la cançó més maca de Pink Floyd.
El pitjor: que el grup no realitzés més temes similars.

Pink Floyd ha estat moltes vegades classificat com a grup complicat, sofisticat, grandiloqüent, pretensiós o intel·lectual, però curiosament de vegades ha destacat per cançons més aviat senzilles, com va demostrar en el doble àlbum “The Wall”, amb “Hey you !”, o amb un dels seus discs anteriors, “Wish you were here”, pel que fa a la peça que li dóna títol. Aquesta és potser la cançó més bella que mai hagi interpretat el grup britànic, composta pel baixista Roger Waters, ideòleg del tema, i el cantant i guitarrista David Gilmour, que va crear el famós riff acústic que caracteritza la pista. Tal com succeeix amb una altra de les peces del mateix treball, concretament “Shine on you, crazy diamond”, “Wish you were here” està dedicada al primer líder de l’emblemàtica formació de Cambridge, el problemàtic geni Syd Barrett.

L’EMPORDÀ

Any: 1989.
Formació: Gerard Quintana, Josep Thió, Francesc Lisisic, Joan Cardona i Josep Boix.
Gènere: rock.
Àlbum d’estudi: Sopa de Cabra.
El millor: himne del rock en català dels 90.
El pitjor: segurament no és la millor cançó del grup.

A finals dels 80, el rock interpretat en català era encara poc important, malgrat que Sau havia iniciat ja la seva trajectòria i altres grups com Duble Buble havien aconseguit algun èxit. El 1989, una formació gironina poc coneguda, amb el peculiar nom de Sopa de Cabra, va editar el seu primer disc de títol homònim, el qual comptava amb tres cançons gravades en castellà. Dels temes que confeccionaven el treball en va destacar molt aviat “L’Empordà”, que ràpidament va ser radiada amb força continuïtat a vàries emissores catalanes. La peça, que s’ha convertit en un veritable himne del pop  -rock cantat en llengua catalana i que és un recorrent bis en els concerts protagonitzats per la banda liderada per Gerard Quintana, és un autèntic clàssic, encara que penso que Sopa de Cabra compta amb cançons força més interessants.