TRUE (ÀLBUM)

Grup: Spandau Ballet.

Any: 1983.     

Formació: Gary Kemp, Martin Kemp, Tony Hadley, John Keeble i Steve Norman.

Àlbum d’estudi anterior: Diamond (1982).

Àlbum d’estudi posterior: Parade (1984).

El millor: el gran triomf del quintet anglès.

El pitjor: molta sofisticació, pulcritud i elegància.

La banda britànica Spandau Ballet va ser, juntament amb el també quintet Duran Duran, el grup capdavanter del moviment conegut com a nous romàntics. Després de dos àlbums inicials pertanyents al corrent, la formació va evolucionar cap un tipus de pop clarament influenciat pel el soul de la Motown, mitjançant una música molt sofisticada i elegant, al mateix temps que els components del conjunt anaven amb vestits i corbata. “True” va ser el clar exemple d’aquella època i el treball va suposar l’èxit més espectacular de la seva trajectòria, doncs va romandre quatre setmanes en el número u de les llistes del Regne Unit i es va vendre força bé a l’altra banda de l’Atlàntic. La cançó de títol homònim, també número u a la gran Bretanya, “Gold” o “Comunication” van ser alguns dels temes destacats.

DIESEL AND DUST

Grup: Midnight Oil.

Any: 1987.     

Formació: Peter Garrett, Jim Moginie, Martin Rotsey, Peter Gifford i Robert Hirst.

Àlbum d’estudi anterior: Red sails in the sunset (1984).

Àlbum d’estudi posterior: Blue sky mining (1990).

El millor: “Beds are burning”.

El pitjor: potser va ser l’únic cop que el grup va aconseguir un gran ressò fora d’Austràlia.

La banda australiana Midnight Oil, caracteritzada per un tipus de rock força endurit amb lletres directes i força polititzades, va ser un grup que, durant un important període de temps, va triomfar de forma notòria només al seu país, mentre el seu èxit tant a Europa com als Estats Units era més aviat discret. Tanmateix, això va canviar amb l’àlbum “Diesel and dust”, una obra potser més accessible que les anteriors facturades pel conjunt liderat pel cantant Peter Garrett. El treball, que tracta la defensa dels habitants aborígens i del medi ambient, va ser número u a Austràlia i un important èxit a Amèrica, mentre que el disc conté l’extraordinari tema “Beds are runnning”, el més conegut de la seva carrera. “Diesel and dust” compta també amb cançons com “Put down this weapon”, “The heart dead” o la vibrant “Sometimes”.

YOUNGER THAN YESTERDAY

Grup: The Byrds.

Any: 1967.     

Formació: Jim McGuinn, David Crosby, Chris Hillman i Michael Clarke.

Àlbum d’estudi anterior: Fifth dimension (1966).

Àlbum d’estudi posterior: The notorious byrd brothers (1968).

El millor: el cover de “My back pages”.

El pitjor: no m’agrada “So you want to be a rock’n roll star ?”.

“Younger than yesterday” va ser el quart àlbum d’estudi de la banda nord-americana The Byrds, el millor de la seva trajectòria segons alguns crítics, una de les mostres de la seva maduresa i la reafirmació psicodèlica, iniciada en el treball anterior, “Fifth dimesion”, on hi formava part la cèlebre “Eight miles high”. Quan es va editar el disc, Gene Clark havia ja abandonat el grup, mentre el baixista Chris Hillman es va unir als guitarristes Jim McGuinn i David Crosby, que estava molt a prop de deixar la formació i unir-se a Stephen Stills i Graham Nash, en les tasques de composició, fet que va motivar l’augment de temes country, situació que s’incrementaria més tard amb l’arribada de Gram Parsons i la gravació de “Sweetheart of the rodeo”. En l’obra analitzada hi destaquen la irònica i popular “So you want to be a rock’n roll star ?”, tema que particularment no m’agrada; “Have you seen her face”, escrita per Hillman; la psicodèlica “Thoughts and words” i la bella “My back pages”, una versió del seu gran ídol Bob Dylan.

lA IAIA

Lloc de fundació: Vic (Osona).
Formació: Ernest Crusat (veu i guitarra), Jordi Torrents (baix) i Jordi Casadesús (bateria).
Dècades: 00 i 10.
Gèneres: pop i folk pop.
Principal àlbum d’estudi: Les ratlles del banyador (2010).
El millor: premis com a trampolí.
El pitjor: l’èxit s’ha de confirmar.

El trio de folk pop català La Iaia, format a Vic, va aconseguir fer-se un nom gràcies als triomfs en un festival osonenc i en un concurs de maquetes, fets que els hi va permetre editar el seu primer àlbum i convertir-se en la banda revelació de Catalunya. Durant el 2012, el grup encapçalat per Ernest Crusat, que practica un tipus de música semblant al d’altres formacions catalanes com Manel o Els Amics de les Arts, ha tingut el privilegi d’actuar al BAM de Barcelona i a la ciutat de Londres.

ANOUSHKA SHANKAR

Lloc de naixement: Londres (Anglaterra).
Dècades: 90, 00 i 10.
Gèneres: world music.
Principal àlbum: Live at Carengie Hall (2001).
El millor: nena prodigi.
El pitjor: moltes vegades a l’ombra del seu il•lustre pare.

Anoushka Shankar és filla del recentment desaparegut Ravi Shanlar, mestre del sitar i propagador del seu instrument per occident, en especial en la persona del beatle George Harrison, i germana de la cantant nord-americana Norah Jones. Va aprendre les tècniques del sitar, sota la direcció del seu progenitor, sent només una nena i va començar a realitzar gires amb Ravi encara en edat adolescent. Amb 17 anys es va llançar en solitari i des de llavors ha tocat en els principals escenaris del món.

LAURA PAUSINI

Lloc de naixement: Faenza (Itàlia).
Dècades: 80, 90, 00 i 10.
Gèneres: cançó melòdica i pop.
Principal àlbum: Io canto (2006).
El millor: triomfar al món sencer sense utilitzar l’anglès.
El pitjor: bàsicament un producte per a adolescents.

La cantant i compositora italiana Laura Pausini va arribar a l’èxit gràcies a una victòria al festival de Sanremo, com tants altres intèrprets del seu país. Posteriorment, va aconseguir vendre un munt de discs a tot el món, es va convertir en una icona dels adolescents i va obtenir varis premis Grammy, pel que fa a la versió llatina. Pausini ha usat, a més de la llengua italiana, l’espanyola, amb la qual ha gravat tots els seus temes, la francesa i la portuguesa.

DR. JOHN

Lloc de naixement: Nova Orleans (Estats Units).
Dècades: 60, 70, 80, 90, 00 i 10.
Gèneres: blues, blues rock, rock i jazz rock.
Principal àlbum: Gris – gris (1968).
El millor: una llarga carrera.
El pitjor: li va acostar molt arribar.

La trajectòria musical del nord-americà Malcolm John Rebennack, conegut artísticament com a Dr. John, originada en els ambients blues de Nova Orleans, es va iniciar a finals de la llunyana dècada dels 50, però el compositor no va aconseguir certa celebritat fins els últims anys 60 i un important èxit fins arribat el decenni dels 70, quan va aconseguir per primer cop el triomf a nivell comercial. L’autor ha utilitzat també altres estils com el rock o el jazz, gens estrany aquest últim si es tracta d’un músic originari de l’estat de Louisiana.

RICKY NELSON

Lloc de naixement: Teaneck (1940).

Lloc de defunció: De Kalb (1985).

Dècades: 50, 60, 70 i 80.

Gèneres: rock’n roll, pop, folk rock i country rock.

Principals àlbums: Ricky (1957), Ricky Nelson (1958) i Ricky sings again (1959).

El millor: saber continuar endavant després de la gran era del rock’n roll.

El pitjor: durant els seus inicis, a l’ombra d’altres intèrprets.

Ídol del rock’n roll de la dècada dels 50, va estar, però, durant aquella època a l’ombra d’altres cantants com Elvis Presley, Chuck Berry, Little Richard o Jerry Lee Lewis, si bé va portar el seu àlbum de debut, “Ricky”, fins el número u a les llistes de Billboard. Una vegada finalitzada l’era daurada del rockabilly, i arribada la invasió britànica als Estats Units, amb The Beatles al capdavant, Nelson va continuar a l’elit, encara que es va apropar als gèneres folk i country. 

BELL XI

Lloc de fundació: Dublín (Irlanda).
Formació inicial: Paul Noonan (veu, guitarra i bateria), Brian Crosby (guitarra i teclats) i Dominic Philips (baix).
Altres components bàsics: David Geraghty (guitarra i piano).
Dècada principal: 00.
Gèneres: pop, rock i rock alternatiu.
Àlbum estel·lar: Chop chop (2013).
Altres àlbums d’estudi: Neither am i (2000), Music in mouth (2003), Flock (2005), Blue lights on the runway (2009), Bloodless coup (2011) i Arms (2016).
El millor: una progressió lenta però segura.
El pitjor: manca donar el cop definitiu en el mercat nord-americà.

A finals de la dècada dels 90, es va formar la banda Bell XI a la localitat irlandesa de County Kildale. Una vegada establert a Dublín, el grup va començar a triomfar al seu país natal, a la Gran Bretanya, Europa continental i, encara que no hi tenen categoria de mainstream, també als Estats Units. Amb el pas dels anys, mitjançant un tipus de música emocional i amb sentiment, la formació ha aconseguit fer-se amb un dels llocs capdavanters en diferents festivals.

ROXANNE

Grup: The Police.
Any: 1978.
Formació: Sting, Andy Summers i Stewart Copeland.
Gènere: reggae pop.
Àlbum d’estudi: Outlandos d’amour.
El millor: la segona edició del senzill.
El pitjor: l’absurda prohibició a la ràdio.

A finals dels 70, quan el punk rock ja declinava i la new wave emergia per l’horitzó, va fer acte d’aparició el trio The Police, que va tenir l’habilitat de fusionar el gènere pop amb el ritme jamaicà del reggae. Amb aquest estil va ser enregistrat “Roxanne”, el primer single del grup, una cançó composta per Sting que parlava d’un noi que s’enamorava d’una prostituta, a la qual volia  treure d’aquest món, fet que fa realment absurda i sorprenent la seva transitòria prohibició en alguna cadena radiofònica. En una primera edició, el disc va ser un autèntic fracàs, però posteriorment el tema es va reeditar, a més de ser inclòs a “Outlandos d’amour”, el primer àlbum de la formació, i va suposar un important hit al Regne Unit i un èxit acceptable a Amèrica.

THE TIMES THEY ARE A CHANGIN (CANÇÓ)

Intèrpret: Bob Dylan.
Any: 1964.
Gènere: Folk.
Àlbum d’estudi: The times they are a changin.
El millor: himne generacional.
El pitjor: Dylan estava molt a prop de passar pàgina.

“The times they are a changin”, himne generacional i un dels temes estel•lars en la prolongada i magnífica trajectòria de Bob Dylan, és un resum de la música realitzada pel trobador nord-americà durant els seus inicis, és a dir, amb característiques purament folk, acústiques i de protesta, en la mateixa línia de “Blowin’ in the wind”, un altre gran clàssic del cantautor de Minnesota, gravat una mica abans. La cançó, que forma part de l’històric àlbum d’idèntic títol, reclama, d’una banda, a pares i mares, i d’altra banda, als poderosos, que entenguin els seus fills i filles i als més necessitats, recordant que els temps estan canviant. Malgrat tot, Dylan abandonaria molt aviat la protest song i la seva música prendria camins diferents.

SPANISH BOMBS

Grup: The Clash.
Any: 1979.
Formació: Joe Strummer, Mick Jones, Paul Simonon i Topper Headon.
Gènere: punk rock.
Àlbum d’estudi: London calling.
El millor: una mostra del compromís polític del quartet anglès.
El pitjor: no és la millor cançó de l’històric “London calling”.

The Clash, a part de ser una de les bandes punk més populars, va caracteritzar-se per introduir en el món de la música rock gèneres caribenys com l’ska i el reggae o per expressar un important compromís polític d’esquerres i progressista. El doble “London calling” va ser el seu tercer àlbum i el gran èxit de la seva carrera, mentre que “Spanish bombs” va representar una de les peces més importants del treball. El tema va estar inspirat en la Guerra Civil Espanyola (1936 – 1939) i va ser gravat després d’una estada de Joe Strummer, cantant del grup, a la ciutat andalusa de Granada i en una època, l’any 1979, en què la dictadura franquista era encara molt recent, doncs el general havia mort només quatre anys abans.

BROTHERS AND SISTERS

Grup: The Allman Brothers Band.
Any: 1973.
Formació: Gregg Allman, Dicky Betts, Berry Oackley, Lamar Williams, Jaimoe Johanson, Butch Trucks i Chuck Leavell.
Àlbum d’estudi anterior: Eat a peach (1972).
Àlbum d’estudi posterior: Win, lose or draw (1975)
El millor: saber continuar amb força malgrat tot.
El pitjor: les desaparicions.

El grup de southern rock The Allman Brothers Band es va iniciar, sota el lideratge de l’excel•lent guitarrista Duanne Allman, com una banda de blues rock, fet ben palpable en el llegendari disc en directe gravat al Fillmore East de Nova York. Tanmateix, després de la mort de Duanne en un accident de moto, el grup es va decantar cap al country rock, en bona part per la importància que va assolir a la formació Dicky Betts, que es va convertir en el líder del conjunt de Macon juntament amb Gregg Allman. El primer disc caracteritzat per les noves tendències, i l’inicial editat després de la desaparició del gran dels germans Allman, va ser “Brothers and sisters”, en el qual encara hi va arribar a participar el baixista Berry Oackley, també mort en accident de moto. En l’àlbum, que va tenir un important èxit comercial, hi destaquen el hit “Ramblin’ man” i l’instrumental “Jessica”, dedicada a la filla de Betts.

GLASVEGAS (ÀLBUM)

Grup: Glasvegas.
Any: 2008.
Formació: James Allan, Rab Allan, Paul Donoghue i Caroline McKay.
Àlbum d’estudi anterior: cap.
Àlbum d’estudi posterior: Euphoric heartbreak (2011).
El millor: el sentit emocional dels seus temes.
El pitjor: manca d’innovació.

El grup escocès Glasvegas va debutar l’any 2008 amb aquest àlbum homònim, el qual va tenir unes excel•lents vendes a la Gran Bretanya, on va arribar al número 2 de les llistes, i una acceptable acollida als Estats Units. El primer treball de la banda encapçalada per James Allan va comptar també amb l’aclamació de bona part de la crítica, encara que des d’algun sector s’hagi comentat la seva poca originalitat, doncs la seva música té clares influències del doo wop dels anys 50 o del pop ideat per Phil Spector, mitjançant formacions femenines com The Ronettes, de la dècada dels 60. Entre els principals temes, tots ells d’alt contingut emocional i melancòlic, hi destaquen “Geraldine”,"It's my own cheating heart that makes me cry",  “Daddy’s gone”, “Flowers and football tops” o “Go square go”.

THE JOSHUA TREE

Grup: U 2.
Any: 1987.
Formació: Bono, The Edge, Adam Clayton i Larry Mullen.
Àlbum d’estudi anterior: The unforgattable fire (1984).
Àlbum d’estudi posterior: Rattle and hum (1988).
El millor: arribada al mainstream del grup irlandès.
El pitjor: les dues principals cançons de l’àlbum han estat excessivament radiades.

Després de dos àlbums inicials que pràcticament van reduir l’èxit a la seva Irlanda natal, el tercer disc de la banda de Dublín, “War”, va suposar el seu gran triomf al Regne Unit, mentre el següent treball, el més experimental “The unforgattable fire”, va ser una transició cap a “The Joshua tree”, que va situar el grup entre les principals formacions del món, amb el seu definitiu èxit a l’altra banda de l’Atlàntic. L’àlbum va deixar una mica enrera el caràcter polititzat i combatiu de “War” i va entrar en paràmetres més místics i espirituals, mitjançant unes cançons clarament influenciades per la música d’arrel nord-americana. L’obra, que va ser número u en 20 estats i va guanyar el premi Grammy, compta amb tres dels grans clàssics del quartet irlandès, com són els casos de “Where the streets have no name”, “I still haven’t found what i’m looking for” i “With or without you”, les dues darreres contínuament radiades fins els nostres dies.

ALBANO

Lloc de naixement: Cellino San Marco (Itàlia).
Dècades: 60, 70, 80, 90, 00 i 10.
Gèneres: cançó melòdica i pop.
Grups que origina: Al Bano e Romina Power.
El millor: una gran veu.
El pitjor els seus afers amb la premsa rosa.

Albano Carrisi, conegut artísticament com Al Bano, va triomfar essencialment per comptar amb una extraordinària veu, que el va situar com un dels principals intèrprets melòdics i lleugers italians. Més tard, es va casar amb Romina Power, filla de l’actor nord-americà Tyrone Power, i va formar amb ella un duo musical de gran èxit. Posteriorment, va vèncer en el festival de Sanremo i es va convertir en protagonista de la premsa rosa, per la misteriosa desaparició d’una filla i la seva separació de Romina.

JUAN PARDO

Lloc de naixement: Palma de Mallorca (Balears).
Dècades: 60, 70, 80, 90 i 00.
Gèneres: pop, rock i cançó melòdica.
Grups que origina: Los Brincos i Juan i Júnior.
El millor: un dels grans pioners del pop-rock espanyol.
El pitjor: la seva reconversió melòdica.

Encara que avui en dia molta gent pugui recordar Juan Pardo com un cantant melòdic dels 70, 80 i 90, el músic mallorquí (gallec d’adopció) va ser un dels homes que més va treballar per l’establiment del pop-rock a Espanya, durant els difícils anys 60, convertint-se en un dels components del llegendari grup Los Brincos, mentre més tard va fundar un duo amb Antonio Morales Júnior, un altre membre de la banda. En la seva carrera artística hi destaquen també les seves composicions per a Rocío Jurado o Camilo Sesto.

JOSÉ FELICIANO

Lloc de naixement: Lares (Puerto Rico).
Llengües: castellà i anglès.
Dècades: 60, 70, 80, 90, 00 i 10.
Gèneres: pop, rock, cançó melòdica, rock llatí i world music.
Principal àlbum: Feliciano ! (1968).
El millor: l’èxit de la versió de “Light my fire”.
El pitjor: la seva gran era va tenir lloc fa vàries dècades.

El porto-riqueny José Feliciano, que de molt petit es va traslladar a l’Spanish Haarlem de Nova York, va néixer cec debut a un glaucoma, fet que no li va impedir convertir-se en un excel•lent guitarrista. Durant la dècada dels 60, va realitzar una exitosa versió del “Light my fire” de The Doors i va fer-se amb dos premis Grammy, mentre que al decenni dels 70 va actuar al festival de Sanremo i va col•laborar, com a músic d’estudi, a l’àlbum “Rock’n roll” de John Lennon.

BEIRUT

Lloc de fundació: Santa Fe (Estats Units).
Formació inicial: Zach Condon (veu i diferents instruments), Heather Trost (violí), Jeremy Barnes (percussió i acordió), Perrin Cloutier (violoncel) i Hari Zisnewski (clarinet).
Dècada principal: 00.
Gèneres: rock alternatiu, world music, rock psicodèlic i electrònica.
Àlbum estel·lar: No, no, no (2015)
Altres àlbums d’estudi: Gulag orkestar (2006), The flying club cup (2009), The rip tide (2011) i Gallipoli (2019).
El millor: la imaginació de Condon.
El pitjor: un eclecticisme que pot marejar més d’un.

El cantant, compositor i multi-instrumentista Zach Condon va fundar a la ciutat de Santa Fe, a Nou Mèxic, la banda Beirut, que en principi va suposar un projecte a nivell individual. El grup es va instal•lar a Nova York i va destacar per la seva originalitat, doncs va introduir la world music, essencialment la música gitana dels Balcans, en l’escena indie nord-americana. Posteriorment, la formació ha experimentat amb la psicodèlia i l’electrònica.

HOT CHOCOLATE

Lloc de fundació: Londres (Anglaterra).
Formació inicial: Errol Brown (veu), Harvey Hinsley (guitarra), Tony Wilson (baix), Patrick Olive (baix i percussió), Tony Connor (bateria) i Larry Ferguson (teclats).
Dècades: 60, 70, 80 i 90.
Gèneres: rythm & blues, soul, funk, pop i disco.
Principal àlbum: Every 1’s a winner (1978).
El millor: una llarga llista de hits.
El pitjor: sense el beneplàcit de la crítica.

El grup Hot Chocolate va ser fundat a finals de la dècada dels 60 pel cantant Errol Brown i va transcórrer per la seva època daurada entre 1974 i 1984, període en el qual el grup britànic va ser capaç, cada any, de situar com a mínim un single en els primers llocs de les llistes del Regne Unit. La formació va saber aprofitar perfectament el boom de la música disco i va triomfar per exemple amb “You sexy thing”, cançó que es va revaloritzar durant els 90 per la seva aparició a la popular pel•lícula “The full monty”.

THE GOOD, THE BAD & THE QUEEN

Lloc de fundació: Londres (Anglaterra).
Formació: Damon Albarn (veu i teclats), Simon Tong (guitarra), Paul Simonon (baix) i Tony Allen (bateria).
Dècades 00.
Gèneres: Pop, rock i rock alternatiu.
Únic àlbum d’estudi: The good, the bad and the queen (2007).
El millor: els noms.
El pitjor: un experiment més que un grup.

Damon Albarn, cantant i líder de Blur; Simon Tong, guitarrista de The Verve; Paul Simonon, baixista de The Clash, i Tony Allen, bateria nigerià que havia tocat amb Fela Kuti, van formar el supergrup The Good, the Bad and the Queen, el qual va gravar un únic àlbum homònim, que va arribar al número dos de les llistes del Regne Unit. L’experiència, més que l’intent de construir una banda estable, va ser un fugaç experiment, semblant al del projecte Gorillaz, que també va comptar amb Albarn, Tong i Allen.

CHASING CARS

Grup: Snow Patrol.
Any: 2006.
Formació: Gary Lightbody, Nathan Connolly, Paul Wilson, Jonny Quinn i Tom Simpson.
Gènere: pop independent.
Àlbum d’estudi: Eyes open.
El millor: un abans i un després en la trajectòria del grup.
El pitjor: que un èxit depengui d’una sèrie televisiva.

Quan la banda Snow Patrol va gravar “Eyes open”, probablement el seu àlbum més accessible i comercial, el grup portava ja una trajectòria important en els ambients indies britànics, amb la confecció de tres obres. “Chasing cars” va ser el segon single extret del treball i la cançó, composta pel líder i cantant de la formació Gary Lithbody, es va convertir en el tema de més èxit del quintet, fet que continua vigent. La peça, que als Estats Units es va veure molt afavorida per la seva inclusió en la sèrie mèdica de televisió “Anatomia de Grey”, va assolir el top 10 a les dues parts de l’Atlàntic i va ser nominada tant als Grammy com als Brit Awards.

FOR WHAT IT’S WORTH

Grup: Buffalo Springfield.
Any: 1967.
Formació: Stephen Stills, Neil Young, Richie Furay, Bruce Palmer i Dewey Martin.
Gènere: folk rock.
Àlbum d’estudi: Buffalo Springfield.
El millor: el gran hit d’un grup amb poca vigència.
El pitjor: molta gent coneix la banda essencialment per aquesta cançó.

Buffalo Springfield va ser, juntament amb el llegendari Bob Dylan i altres bandes com The Byrds, un dels primers exemples en fusionar folk i rock i igualment va suposar una de les primeres mostres en la barreja entre country i rock, sense oblidar que per la formació van passar músics com Stephen Stills, el mític Neil Young o Richie Furay, fundador de la banda country Poco. Sense cap mena de dubte, la composició d’Stills “For what it’s worth”, va ser el gran èxit d’un grup que va desaparèixer molt aviat. El tema es troba influenciat per uns tumults que van tenir lloc a la ciutat de Los Angeles entre la policia de la gran urbs californiana i grups de joves manifestants.

THE END

Grup: The Doors.
Any: 1967.
Formació: Jim Morrison, Ray Manzareck, Robby Krieger i John Desmore.
Gènere: rock psicodèlic.
Àlbum d’estudi: The Doors.
El millor: un dels cims del rock psicodèlic.
El pitjor: la controvèrsia de la seva lletra.

En el magnífic, extraordinari i aclamat àlbum de debut del quartet The Doors, de títol homònim, hi destaquen el hit “Light my fire” i la psicodèlica “The end”, tema de lletra bastant críptica, de característiques complexes, d’una densa atmosfera, força inquietant, polèmic al seu temps i d’una durada superior als 10 minuts, fet gens corrent el 1967, encara que l’aparició llavors del moviment hippy va canviar la regla no escrita que les cançons havien de durar una mitjana d’uns tres minuts. La peça va ser escrita per Jim Morrison, cantant i líder del grup, a pesar que els quatre integrants de la banda la van signar, i va ser utilitzada pels directors cinematogràfics Francis Ford Coppola, en el seu mític film “Apocalipse now”, i Oliver Stone, precisament en la pel•lícula que va dedicar a la formació californiana.

SUNSHINE SUPERMAN (ÀLBUM)

Intèrpret: Donovan.
Any: 1966.
Àlbum d’estudi anterior: Fairytale (1965).
Àlbum d’estudi posterior: Mellow yellow (1967).
El millor: la fusió del cantautor escocès amb el flower power.
El pitjor: els problemes legals per editar el disc al Regne Unit.

El 1966 el flower power encara era incipient i el seu naixement va tenir lloc a la ciutat Californiana de San Francisco, però aquests no van ser cap impediment perquè un britànic com el cantautor Donovan s’hi adherís ràpidament. L’àlbum hippy “Sunshine superman” està considerat el millor treball en l’extensa i prolongada trajectòria, encara que força irregular, del folk singer originari d’Escòcia, al qual molts van voler comparar amb el llegendari Bob Dylan, malgrat ser tots dos molt diferents. En el disc, la portada del qual deixa ben clara les influències hippy i psicodèlica, hi destaquen les peces de títol homònim i “Season in the witch”, dos dels grans clàssics de l’intèrpret,  a més de “Legend of a girl child Linda”, un tema més proper als seus orígens folk i acústics.

12 MEMORIES

Grup: Travis.
Any: 2003.
Formació: Fran Healy, Andy Dunlop, Dougie Payne i Neil Primrose.
Àlbum d’estudi anterior: The invisible band (2001).
Àlbum d’estudi posterior: The boy with no name (2007).
El millor: la consolidació del quartet de Glasgow.
El pitjor: la crítica no el va valorar tant com a “The man who”.

Després d’involucrar-se d’alguna manera en el brit pop, el grup escocès Travis va canviar de rumb amb l’aclamat àlbum “The man who”, el treball més ben valorat de la seva carrera musical. Posteriorment, la formació de Glasgow va consolidar la seva evolució amb “The invisible band” i “12 memories”. Aquesta darrera obra és un dels discs més foscos i pessimistes de la banda, que va editar la gravació el mateix any en què els Estats Units de George Bush van iniciar la polèmica guerra de l’Iraq, esdeveniment connectat amb els atacs terroristes de Nova York de 2001, que es veuen d’alguna forma reflectits en “12 memories”, com també la violència domèstica o la temàtica de caire psicològic. Entre les cançons, totes elles molt agradables i sentimentals, hi destaquen “Quicksand”, “The beautiful occupation”, “Re-offender”, “Love will come through” o “Happy to hang around”.

MEAT IS MURDER (ÀLBUM)

Grup: The Smiths.
Any: 1985.
Formació: Morrissey, Johnny Marr, Andy Rourke i Mike Joyce.
Àlbum d’estudi anterior: The Smiths (1984).
Àlbum d’estudi posterior: The queen is dead (1986).
El millor: l’àlbum de més èxit del mític quartet.
El pitjor: una obra inferior a “The queen is dead”.

El grup de Manchester The Smiths, encapçalat pel cantant Morrissey i el guitarrista Johnny Marr, va ser el gran artífex del retorn del rock elèctric després d’anys dominats per la música tecno. Un any més tard de debutar amb un aclamat disc homònim, el quartet va gravar “Meat is murder”, un treball regular, sense que hi destaquin clarament unes peces per sobre de les altres, i que va arribar a dalt de tot de les llistes britàniques, encara que l’obra a penes va tenir ressò als Estats Units. En l’àlbum, malgrat tot, hi destaquen cançons com “The headmaster ritual”, que obre el disc, “The joke isn’t funny anymore”, “Nowhere fast”, el tema de títol homònim, una radical crítica al consum no vegetarià, i “How soon is now ?”, encara que inicialment no hi estava inclosa. Un any després, The Smiths gravaria “The queen is dead”, la seva obra mestra.

EROS RAMAZZOTTI

Lloc de naixement: Roma (Itàlia).
Dècades: 80, 90, 00 i 10.
Gèneres: pop i cançó melòdica.
Principal àlbum: Dove c’è musica (1996).
El millor: un autèntic fenomen de masses.
El pitjor: és difícil cantar en italià i triomfar plenament al món anglosaxó.

L’intèrpret italià Eros Ramazzotti podríem dir que va suposar una certa continuïtat dels cantants lleugers transalpins dels 70, com Umberto Tozzi o Claudio Baglione, però amb un tipus de pop melòdic una mica més endurit. Ramazzotti, sobretot pel que fa als 90, va triomfar espectacularment al seu país, a l’estat espanyol, fins el punt de traduir al castellà les seves cançons, en altres llocs de l’Europa continental i a l’Amèrica Llatina, col•laborant amb artistes com Andrea Bocelli, Tina Turner, Cher o Joe Cocker.

ORQUESTRA PLATERIA

Lloc de fundació: Barcelona (Barcelonès).
Únic membre estable: Manel Joseph (veu).
Dècades: 70, 80, 90 i 00.
Gèneres: salsa.
Principals àlbums: Orquestra Plateria (1978) i Orquestra Plateria, Pedro Navaja (1979).
El millor: la versió de “Pedro Navaja”.
El pitjor: els inicis no presagiaven una trajectòria tan llarga.

Eren el temps de la Barcelona underground i del rock laietà quan es va formar l’Orquestra Plateria, en honor al carrer on es va establir la primera sala Zeleste (avui conegut com a Argenteria). En principi, la formació liderada pel cantant Manel Joseph havia de realitzar una única actuació, però la carrera del grup va ser força extensa, destacant el període ubicat a finals de la dècada dels 70. La Plateria va fer versions de músics com Elvis Presley o Rubén Blades, de qui va adaptar “Pedro Navaja”.

LOS TOREROS MUERTOS

Lloc de fundació: Madrid (Comunitat de Madrid).
Formació: Pablo Carbonell (veu), Alberto Moraga (guitarra), Many Moure (baix) i Guillermo Piccolini (teclats).
Dècades: 80 i 90.
Gèneres: rock, punk i movida.
Principals àlbums: 30 años de éxitos (1986) i Por Biafra (1987).
Solistes que origina: Pablo Carbonell.
El millor: la ironia.
El pitjor: la seva aparició va coincidir amb la decadència de la movida.

El cantant, compositor, estrella televisiva i actor cinematogràfic gadità Pablo Carbonell va formar el grup Los Toreros Muertos, juntament amb Many Moure i l’argentí Guillermo Piccolini, als quals s’uniria Alberto Moraga. La banda, que va viure els últims moments de la movida madrilenya, va aconseguir una gran popularitat gràcies a la seva ironia i sentit de la transgressió i a èxits com “Yo no me llamo Javier”, “La agüita amarilla” o “On the desk”.

BILLY BRAGG

Lloc de naixement: Barking (Anglaterra).
Dècades: 80, 90, 00 i 10.
Gèneres: folk rock, punk, cantautor, cançó protesta i rock independent.
Àlbums principals: Talking with the taxman about poetry (1986) i Don’t try this at home (1991).
El millor: fer cançó protesta en una època acomodada.
El Pitjor: li va costar creuar l’Atlàntic.

El cantautor anglès Billy Bragg va beure de diferents fonts de la música popular, com del folk tradicional nord-americà, mitjançant l’admiració professada cap al mític Woody Guthrie, o del punk rock. L’artista britànic, que malgrat les influències que va rebre del país, només va tenir un minoritari seguiment als Estats Units, va tenir un període àlgid a la Gran Bretanya durant el segon lustre dels 80, a través de peces de caire social, polític, reivindicatiu i romàntic.

ONE REPUBLIC

Lloc de fundació: Colorado Springs (Estats Units).
Formació clàssica: Ryan Tedder (veu, guitarra, piano i teclats), Zach Filkins (guitarra i viola), Drew Brown (guitarra, piano i teclats), Brent Kutzle (baix, violoncel i xilòfon) i Eddie Fisher (bateria i percussió).
Dècada principal: 00.
Gèneres: pop, rock i rock alternatiu.
Principal àlbum d’estudi: Dreaming out loud (2007).
El millor: un dels grups que més bé ha sabut utilitzar internet.
El pitjor: és aviat encara per saber on arribaran.

El grup One Republic va ser fundat a l’estat de Colorado, al Mig Oest dels Estats Units, per Ryan Tedder i Zach Filkins. La formació es va donar a conèixer mitjançant internet, mentre el seu primer àlbum, “Dreaming out loud”, es va convertir en un gran èxit al seu país, sobretot pel que fa al primer senzill extret del treball, “Apologize”, peça composta per Tedder que va ser una de les cançons més radiades l’any 2007. La banda ha triomfat també al Canadà i a països d’Europa i Oceania.

THE XX

Lloc de fundació: Londres (Anglaterra).
Formació inicial: Romey Madley Croft (veu i guitarra), Oliver Sim (veu i baix), Baria Qureshi (guitarra i teclats) i Jamie Smith (mescles i producció).
Dècada principal: 10.
Gèneres: electrònica i rock alternatiu.
Àlbum estel·lar: Coexist (2012).
Altres àlbums d’estudi: XX (2009) i I see you (2017).
El millor: una de les sensacions de l’indie rock dels darrers anys.
El pitjor: molt fred.

The XX va ser un quartet fundat a Londres durant el segon lustre de la primera dècada dels segle XXI, el qual es va tornar en trio arran de la marxa de Baria Qureshi després del primer àlbum de títol homònim, el qual va rebre l’aclamació de la crítica, per exemple d’NME, i la notable acceptació del públic. El grup, caracteritzat per un tipus de música densa, freda i còsmica, va obtenir el Mercury Prize el 2009 i ha arribat al cim de les llistes britàniques amb “Coexist”, el seu segon treball.

ROCK THE CASBAH

Grup: The Clash.
Any: 1982.
Formació: Joe Strummer, Mick Jones, Paul Simonon i Topper Headon.
Gènere: punk.
Àlbum d’estudi: Combat rock.
El millor: The Clash triomfa a Amèrica.
El pitjor: era ja una època decadent per al grup.

Quan el quartet britànic The Clash va gravar l’any 1982 el treball “Combat rock”, el grup havia deixat clarament enrere la seva millor etapa, presidida pel majestuós “London Calling”, doble àlbum gravat el 1979, mentre les diferències entre els dos líders de la banda, Joe Strummer i Mick Jones, eren ja molt evidents. No obstant, amb el tercer single extret de “Combat rock”, “Rock the casbah”, la formació anglesa va triomfar als Estats Units, on fins aleshores no era més que un grup de culte i força minoritari. El tema, ambientat en el Mitjà Orient, concretament a l’Iran, va ser també una de les cançons més rítmiques i fins i tot discotequeres de The Clash, que deixaria d’existir poc més tard.