SECOND HELPING

Grup: Lynyrd Skynyrd.
Any: 1974.
Formació: Ronnie van Zant, Gary Rossington, Allen Collins, Ed King, Leon Wilkeson, Bob Burns i Billy Powell.
Àlbum d’estudi precedent: Pronunced Lèh-nérd Skin-nérd (1973).
Àlbum d’estudi posterior: Nuthin’ fancy (1975).
El millor: l’himne “Sweet home Alabama”.
El pitjor: la polèmica del mateix tema.

El grup de Florida Lynyrd Skynyrd va ser, juntament amb The Allman Brothers Band i ZZ Top, la formació més popular, cèlebre i triomfadora del rock identitari del sud dels Estats Units. El conjny de Jacksonville va debutar amb l’aclamat àlbum “Pronunced Lèh-nérd Skin-nérd”, que conté el bell tema “Free bird”, dedicat al desaparegut Duanne Allman. Un any més tard, va arribar l’edició de “Second helping”, que va suposar la consolidació definitiva del grup i també el moment àlgid de la banda, doncs els següents treballs no superarien els seus dos àlbums inicials. En el disc hi destaquen peces com “The ballad of Curtis Loew”, “Don’t ask me no questions” o “Call me the breeze”, una versió de JJ Cale, però sens dubte la cançó més famosa és l'històric clàssic “Sweet home Alabama”, resposta polèmica als temes de Neil Young “Alabama” i “Southern man”.

SKY BLUE SKY

Grup: Wilco.
Any: 2007.
Formació: Jeff Tweddy, Nels Cline, John Stirratt, Glenn Kotche, Mikael Jorgensen i Pat Sansone.
Àlbum d’estudi precedent: A ghost is born (2004).
Àlbum d’estudi posterior: Wilco. The album (2009).
El millor: les entrades de Cline i Sansone.
El pitjor: acusacions de més comercialització.

Wilco, després d’una etapa caracteritzada per la pràctica de country i folk rock podríem anomenar tradicionals, va convertir-se en una de les bandes més admirades i populars de l’escena indie nord-americana, mitjançant àlbums com “Yankee hotel foxtrot” i “A ghost is born”, menys accessibles i més experimentals que els seus treballs anteriors. Amb l’edició d’”Sky blue sky”, la formació de Chicago va tornar sensiblement als seus orígens amb un tipus de música menys complicat i, potser per aquesta raó, l’obra va debutar en el número 4 a les llistes dels Estats Units. En el disc hi van formar part per primer cop Nels Cline, possiblement el millor guitarrista que hagi tingut mai Wilco, i el multi-instrumentista Pat Sansone, mentre “Either way”, “Impossible Germany”, amb un extraordinari final instrumental, i “On and on and on and” en són algunes de les millors peces.

PACO IBÁÑEZ

Lloc de naixement: València (País Valencia).
Gèneres: folk, cantautor i cançó protesta.
Dècades: 60, 70, 80, 90 i 00.
El millor: la seva lluita contra el franquisme.
El pitjor: el típic “alliçonament” progre.

El cantautor Paco Ibáñez, nascut a la ciutat de València i molts anys emigrat a França, país del que va rebre una insígnia del president socialista François Mitterrand, va ser un dels intèrprets més combatius contra la dictadura de Francisco Franco, que fins i tot va prohibir les seves obres a Espanya. Ibáñez va posar música a diferents poetes espanyols i llatinoamericans, entre els quals hi destaquen Rafael Alberti, León Felipe, Federico García Lorca, José Agustín Goytisolo, Miguel Hernández, Antonio Machado o Pablo Neruda.

LOLE Y MANUEL

Lloc de fundació: Sevilla (Andalusia).
Formació: Lole Montoya (veu) i Manuel Molina (guitarra).
Gèneres: flamenc, world music i fusió.
Dècades: 70, 80 i 90.
Solistes que origina: Lole Montoya i Manuel Molina.
El millor: pioners de la fusió flamenca.
El pitjor: a partir dels 80 van perdre força.

En el segon lustre dels 70, arran de la fi de la dictadura franquista, el flamenc va abandonar el seu purisme i va entrar en una època caracteritzada per la fusió amb altres gèneres, mitjançant intèrprets com Paco de Lucía, la banda Triana o el duo Lole y Manuel. Aquests últims, molt influïts pel moviment hippy (van actuar per exemple al festival Canet Rock), van apropar-se també a la música de caràcter andalusí i algunes de les seves cançons s’han utilitzat en films de Carlos Saura i fins i tot Quentin Tarantino.

PENÉLOPE TRIP

Lloc de fundació: Gijon (Astúries).
Formació inicial: Tito Pintado (veu), Pedro Vigil (guitarra), Juan Carlos Fernández (guitarra), David Guardado (baix) i Covadonga de Silva (bateria).
Altres components bàsics: César Miguélez (Bateria).
Gèneres: rock, noise rock i rock alternatiu.
Dècades: 90.
Principal àlbum: ¿ Quien puede matar a un niño ? (1996)
Solistes que origina: Pedro Vigil.
Grups que origina: Edwin Moses, Nosoträsh i Beef.
El millor: grup de culte en els ambients indie.
El pitjor: els problemes de caire intern.

El grup asturià Penélope Trip, un dels més cèlebres conjunts alternatius de l’estat espanyol durant la dècada dels 90 i principals abanderats del noise rock hispà, va ser fundat a la localitat de Gijón a inicis del decenni. La trajectòria de la banda, que es va veure involucrada en disputes internes, no va ser massa estable i es va dissoldre l’any 1996, quan es trobava en un dels seus millors períodes. El seu guitarrista Pedro Vigil ha tingut posteriorment experiències com a solista i mitjançant altres bandes com Nosoträsh.

CRISTINA AGUILERA

Lloc de naixement: Setting Island (Estats Units).
Gèneres: pop, dance pop, rythm & blues i soul.
Dècades: 90, 00 i 10.
Principal àlbum: Back to basics (2006).
El millor: un bona reputació com a cantant.
El pitjor: més del mateix.

Sempre he pensat que la carrera de Madonna ha estat un tant sobrevalorada, però la seva influència ha estat obvia, per exemple, en cantants com Britney Spears o Cristina Aguilera. Aquesta última, considerada per la revista Rolling Stone una de les millors vocalistes de la història del gènere pop, ha estat una de les estrelles més triomfants de la música comercial del que portem de segle XXI i ha obtingut diferents premis Grammy, tant pel que fa a la versió absoluta com la llatina.

ANTHRAX

Lloc de fundació: Anthrax (Estats Units).
Formació inicial: Scott Ian (guitarra), Danny Lilker (guitarra i baix), Neil Turbin (veu), Dan Spitz (guitarra) i Charlie Benante (bateria).
Gèneres: rock dur, heavy metal, hardcore, thrash metal, speed metal i hip hop.
Dècades: 80, 90, 00 i 10.
Principals àlbums: Sound of white noise (1993) i Worship music (2011).
El millor: mites de les noves tendències del heavy metal.
El pitjor: la desfilada de vocalistes.

Scott Ian, inqüestionable líder actual de la formació de Nova York, i Danny Lilker van fundar la banda heavy Anthrax, que es van convertir aviat, durant els anys 80 i juntament amb el altres grups com els populars Metallica i Megadeth, en els grans protagonistes dels moviments del thrash metal i speed metal, que van portar el rock dur a la seva màxima expressió. Anthrax, que ha tingut en nòmina un important número de vocalistes, es va apropar, a la dècada dels 90, a barems hip hop, col•laborant amb Public Enemy.

THE WATERBOYS

Lloc de fundació: Edimburg (Escòcia).
Formació inicial: Mike Scott (veu, guitarra i piano), Nick Linden (baix i veu), Norman Rodger (baix), Ray Massey (bateria), Kevin Wilkinson (bateria), Stephen W. Tayler (teclats), Delahaye (òrgan) i Anthony Twistlethwaite (mandolina).
Altres components bàsics: Steve Wickham (violí).
Gèneres: folk rock, música celta, world music, rock i rock alternatiu.
Dècades: 80, 90, 00 i 10.
Principals àlbums: Room to roam (1990) i Dream harder (1993).
Solistes que origina: Mike Scott.
El millor: la bona consideració de la crítica.
El pitjor: The Waterboys o Scott i cia ?

El grup The Waterboys, sempre encapçalat pel cantant, guitarrista i pianista Mike Scott, únic membre estable de la banda, va aparèixer a Londres a inicis dels 80, mitjançant músics originaris d’Anglaterra, Escòcia i Irlanda. Durant els seus començaments, la formació va realitzar una barreja entre rock i música de tradició celta, encara que més tard el folk es va convertir en el gènere primordial. Després d’una separació, el grup va tornar com una eina molt personal d’Scott, que també manté una carrera de solista.

GIVE A LITTLE BIT

Grup: Supertramp.
Any: 1977.
Formació: Roger Hodgson, Rick Davis, Dougie Thompson, Bob C. Benberg i John Helliwell.
Gènere: pop.
Àlbum d’estudi: Even in the quietest moments.
El millor: èxit important als Estats Units.
El pitjor: èxit relatiu a la Gran Bretanya.

Els inicis del grup Supertramp no van ser gens fàcils, fins que l’edició de l’àlbum “Crime of the centrury”, l’any 1974, va convertir la banda britànica en una de les més populars del món, mitjançant la realització d’un rock progressiu per a tota classe de públics. “Even in the Quietest moments”, gravat tres anys més tard, va suposar la consolidació definitiva del quintet, sobretot gràcies a temes com "Babaji", “Fool’s overture” o “Give a little bit”. Aquesta última, composta i interpretada per Roger Hodgson, encara que Rick Davis també la va signar, és una de les cançons del grup més properes al gènere pop i va suposar un important hit als Estats Units, encara que al seu propi país la peça no va superar el número 29 del rànquing.

BABA O’RILEY

Grup: The Who.
Any: 1971.
Formació: Pete Townshend, Roger Daltrey, John Enwistle i Keith Moon.
Gènere: blues rock.
Àlbum d’estudi: The Who’s next.
El millor: clàssic inqüestionable d’una de les millors bandes de la història.
El pitjor: no va ser single al Regne Unit.

Moltes poden ser considerades les etapes àlgides del mític quartet britànic The Who, com per exemple els seus orígens emmarcats en el moviment mod, amb la composició de l’himne “My generation”, o l’edició de les cèlebres òperes rock “Tommy” i “Quadrophenia”. No obstant, entremig d’aquestes dues darreres obres, el grup va gravar l’excel•lent àlbum “The Who’s next”, potser el millor disc realitzat mai per la llegendària formació i sens dubte un dels altres grans períodes del conjunt anglès. “Baba O’Riley” és la cançó que obre el treball, la qual reuneix varis gèneres, com un blues rock endurit, llavors de plena moda, l’electrònica, amb una introducció mitjançant sintetitzador, o el folk, amb la inclusió d’un solo de violí.

THERE IS A LIGHT THAT NEVER GOES OUT

Grup: The Smiths.
Any: 1986.
Formació: Morrissey, Johnny Marr, Andy Rourke i Mike Joyce.
Gènere: pop independent.
Àlbum d’estudi: The queen is dead.
El millor: potser la cançó més popular d’un excel•lent àlbum.
El pitjor: particularment, prefereixo “I know it’s over” i “Bigmouth strikes again”.

The Smiths van ser els grans protagonistes del retorn a la primera plana musical del rock elèctric, després d’una època dominada pels sintetitzadors i altres tecnologies punta, i molt probablement la banda indie més important i cèlebre de la dècada dels 80, amb una enorme influència posterior. El seu tercer àlbum, “The queen is dead”, gravat el 1986, va suposar el seu moment àlgid i, sense exagerar, es tracta potser del millor disc del decenni. “There is a light that never goes out”, com era habitual composta pel cantant Morrissey, pel que fa a la lletra, i el guitarrista Johnny Marr, quant a la música, va ser una de les peces cabdals del treball, encara que no es va editar com a single fins el 1992, quan el grup feia temps que ho havia deixat estar.

MORRISON HOTEL

Grup: The Doors.
Any: 1970.
Formació: Jim Morrison, Ray Manzareck, Robby Krieger i John Densmore.
Àlbum d’estudi precedent: The soft parade (1969).
Àlbum d’estudi posterior: L. A. Woman (1971).
El millor: retorn als orígens.
El pitjor: sense èxits en singles.

El quartet californià The Doors, encapçalat pel seu carismàtic cantant Jim Morrison, va debutar l’any 1967 amb un àlbum de títol homònim que va rebre una gran aclamació de la crítica i que avui està considerat un dels grans clàssics de la història de la música rock. No obstant, el grup de Los Angeles va tenir posteriorment una línia força irregular i va deixar de banda els seus orígens blues i de rock endurit del seu primer treball, arribant aquest fet a la seva màxima evidència amb l’experimental obra “The soft parade”. Amb el seu següent àlbum, “Morrison hotel”, conegut també com a “Hard rock café”, la formació va tornar a les seves arrels, tendència que continuaria amb “L. A. Woman”, el darrer treball realitzat amb Morrison en vida. En el disc analitzat hi destaquen els dos temes que l’obren: “Roadhouse blues” i “Waiting fort he sun”.

YANKEE HOTEL FOXTROT

Grup: Wilco.
Any: 2002.
Formació: Jeff Tweddy, Jay Bennett, Leroy Bach, John Stirratt i Glenn Kotche.
Àlbum d’estudi precedent: Memaid avenue, volume II (2000).
Àlbum d’estudi posterior: A ghost is born (2004).
El millor: Wilco es col•loca entre la grans bandes alternatives.
El pitjor: els problemes per editar l’àlbum.

El grup de Chicago Wilco es va iniciar com una banda normal de folk i country, però amb l’edició del treball “Yankee hotel foxtrot”, la formació encapçalada pel cantant i guitarrista Jeff Tweeddy es va convertir en un dels conjunts més admirats de l’escena indie nord-americana. Poc feia presagiar que l’obra es convertiria en el primer gran èxit de Wilco, doncs, d’una banda, el guitarrista Jay Bennett va començar a tenir problemes amb el grup i va deixar-ho estar, mentre, d’altra banda, la discogràfica es va negar a editar el disc. Va ser llavors quan la formació va decidir situar l’àlbum, de característiques experimentals, de forma gratuïta a la seva pàgina web i posar-lo a la venda un any més tard. El disc, que compta amb cançons com “Jesus, etc.”, segurament el tema més accessible, “Ashes of the american flags”, amb connotacions dels atemptats de l’11 de setembre de 2011, i “Reservations”, va rebre una gran aclamació de la crítica.

LIVE / DEAD

Grup: The Grateful Dead.
Any: 1969.
Formació: Jerry García, Bob Weir, Phil Lesh, Mickey Hart, Bill Kreutzman i Tom Constanten.
Àlbum d’estudi precedent: Aoxomoxoa (1969).
Àlbum d’estudi posterior: Workingsman’s dead (1970).
El millor: la bona i lògica aposta per gravar un àlbum en viu.
El pitjor: no apte per a oients que volen alguna cosa senzilla i immediata.

El grup hippy i psicodèlic The Grateful Dead, establert a San Francisco, la ciutat on va irrompre la contra-cultura del flower power, va tenir un enorme èxit pel que fa als seus concerts en directe, on les improvisacions instrumentals eren contínues i feien les delícies de la seva legió de fans. Tanmateix, la banda encapçalada pel cantant i guitarrista Jerry García no podia reflectir aquella intensa atmosfera dels seus espectacles en viu en els seus primers àlbums d’estudi, que no van comptar amb brillants crítiques de la premsa especialitzada. Potser per aquest motiu, els Dead van decidir gravar el seu quart disc en viu, el qual es va dividir en dues parts. En el treball, un dels més valorats de la formació californiana, hi destaquen l’himne “Dark star”, de més de 20 minuts de durada i que ocupa una sola cara de l’obra, "Saint Stephen" i “Turn on your love light”, la qual supera els 10 minuts.