BROTHERS IN ARMS (ÀLBUM)

Grup: Dire Straits.
Any: 1985.
Formació: Mark Knopfler, John Illsley, Alan Clark i Guy Fletcher.
Àlbum d’estudi precedent: Love over gold (1982).
Àlbum d’estudi posterior: On every street (1991).
El millor: més de dos mesos com a número u al Regne Unit, Estats Units i Austràlia.
El pitjor: pulcritud i sofisticació.

El grup Dire Straits va aparèixer a finals de la dècada dels 70 amb un tipus de música fresca, senzilla i directa que poc o res tenia a veure amb les dues grans tendències del període, antagòniques entre elles, com eren el rock progressiu i el punk rock. No obstant, a mesura que passaven els anys, el líder de la banda Mark Knopfler, que va reformar el conjunt original pràcticament al 100% (fins i tot el seu germà David va abandonar la nau), va apropar el grup cap a tendències més elegants i sofisticades, d’alguna manera una mica influïdes pel jazz. El gran exemple d’això és el cinquè àlbum d’estudi de la formació britànica, “Brothes in arms”, que va tenir un nivell de vendes espectacular a tot el món. En el disc hi destaquen “Money for nothing”, amb la presència d’Sting i amb atac a la MTV, al mateix temps que aquesta l’emetia; “Walk of life”, un tema que particularment mai m’ha entusiasmat; “So far away”, “Your latest trick” i la peça de títol homònim.

SANTANA (ÀLBUM)

Grup: Santana.
Any: 1969.
Formació: Carlos Santana, Gregg Rolie, David Brown, Michael Shrieve, José Chepito Areas i Michael Carabello.
Àlbum d’estudi precedent: cap.
Àlbum d’estudi posterior: Abraxas (1970).
El millor: el boom a Woodstock.
El pitjor: encara havia d’arribar el millor.

L’extraordinari guitarrista Carlos Santana era un personatge d’origen mexicà que es guanyava la vida a San Francisco amb la realització de les feines més modestes, però el 1969, després de formar la banda que portava el seu cognom, es va convertir en un dels músics més populars de l’Amèrica hippy amb la confecció d’un àlbum homònim que va aixecar una gran expectació, sobretot arran de l’actuació del grup al llegendari festival de Woodstock, portat a terme l’agost del mateix any. El treball era bàsicament instrumental, amb constants improvisacions dels músics, però també reunia moments més accessibles, els quals van contribuir a que l’àlbum es vengués bastant bé. Les principals cançons del disc són “Evil ways”, “Jingo” i “Soul sacrifice”, aquesta darrera composta pel mateix Carlos. Un any després, la formació gravaria el magnífic “Abraxas”, que seria capaç de superar el seu antecessor.

BRINGINT IT ALL BACK HOME

Intèrpret: Bob Dylan.
Any: 1965.
Àlbum d’estudi precedent: Another side of Bob Dylan (1964).
Àlbum d’estudi posterior: Highway 61 revisited (1965).
El millor: segon pas cap a l’electrificació.
El pitjor: més èxit al Regne Unit que al seu propi país.

A “Another side of Bob Dylan”, el quart àlbum d’estudi del cantautor nord-americà, Dylan ja havia realitzat algunes incursions en la música rock, malgrat el disgust i l’enuig de la comunitat més purista del folk que tant l’havia adorat. Amb el següent treball, “Bringing it all back home”, el compositor de Minnesota va anar més enllà i va gravar una primera cara de l’elapé totalment elèctrica, mentre la segona va continuar per línies folk, encara que, això si, les lletres de les peces van deixar de ser les típiques de la cançó protesta, per convertir-se en temàtiques personals, d’amor o fins i tot abstractes. De la part rock, en destaquen “Subterranean homesike blues”, el seu primer gran èxit en format senzill, i “She belongs to me”, mentre que en la part acústica cal significar “Mr. Tambourine man”, posteriorment versionada elèctricament per la banda The Byrds, que la va convertir en un autèntic hit.

DOMENICO MODUGNO

Lloc de naixement: Polignano a Mare (Itàlia).
Gèneres: cançó melòdica i pop.
Dècades: 50, 60, 70, 80 i 90.
El millor: quatre victòries a San Remo.
El pitjor: molts el coneixen bàsicament pel popular “Volare”.

En primer lloc, Domenico Modugno es va significar pel seu vessant polifacètic, doncs va exercir de cantant, compositor, guitarrista, pianista, actor cinematogràfic, actor televisiu, presentador a la petita pantalla i polític. En segon lloc, van destacar els seus quatre triomfs a l’emblemàtic festival de San Remo, el primer d’ells amb el famós “Volare”, que en realitat porta el títol de “Nel blu dipinto di blu”. L’intèrpret de l’Apúlia va aconseguir a més un notable èxit internacional.

GORAN BREGOVIC

Lloc de naixement: Sarajevo (Bòsnia I Hercegovina).
Llengües: generalment, música instrumental.
Gèneres: world music.
Dècades: 70, 80, 90, 00 i 10.
El millor: les col•laboracions amb Emir Kusturica.
El pitjor: una carrera força errant abans del gran triomf.

Goran Bregovic, serbi nascut a Sarajevo, la capital de Bòsnia i Hercegovina, va formar part de molts grups de l’antiga Iugoslàvia, entre els quals hi va destacar la formació Bijelo Dugme, en la qual en va ser el guitarrista. Ja en solitari, va obtenir gran repercussió internacionalment, sent el principal exportador de la música balcànica al món, i ha col•laborat repetides vegades amb el director cinematogràfic Emir Kusturica, concretament en els films “El temps dels gitanos”, “El somni d’Arizona” i “Underground”, aquesta última Palma d'Or a Cannes.

SHAKIRA

Lloc de naixement: Barranquilla (Colòmbia).
Llengües: castellà i anglès.
Gèneres: pop, dance pop, rock llatí i world music.
Dècades: 90, 00 i 10.
Principals àlbums: Fijación oral, volumen 1 (2005) i Sale el sol (2010).
El millor: de fenomen llatí a gran èxit al món anglosaxó.
El pitjor: de vegades més notícia a la premsa rosa.

La cantant i compositora colombiana Shakira, nascuda a la localitat de Barranquilla, va aconseguir inicialment un gran èxit al seu país, la resta de l’Amèrica Llatina i l’estat espanyol, però amb el pas del temps el seu triomf es va convertir en mundial, especialment als Estats Units. L’artista ha estat capaç de guanyar 10 premis Grammy, entre ells dos en la categoria absoluta, i ha vengut milions de discs, encara que últimament és més cèlebre a la premsa rosa arrel del seu nuviatge amb el futbolista Gerard Piqué.

INTERPOL

Lloc de fundació: Nova York (Estats Units).
Formació clàssica: Paul Banks (veu i guitarra), Daniel Kessler (guitarra i veu), Carlos D (baix i teclats) i Samuel Fogarino (bateria).
Gèneres: pop, rock, rock alternatiu i punk revival, postpunk revival.
Dècada principal: 00.
Àlbum estel·lar: Turn on the bright lights (2002).
Altres àlbums d'estudi: Antics (2004), Our love to admire (2008), Interpol (2010), El pintor (2014) i Marauder (2018).
El millor: un debut aclamat per tota la premsa especialitzada.
El pitjor: aparent esgotament actual.

El quartet indie Interpol, grup format a Nova York a finals del decenni dels 90, ha estat, juntament amb els també neoyorquins The Strokes, el principal conjunt del revival punk nord-americà, que va tenir un gran impacte a inicis de l’actual segle. La banda, que també ha comptat amb la influència de formacions postpunk britàniques, com els llegendaris Joy Division, va debutar amb un àlbum molt aclamat per la crítica i ha continuat per la mateixa tònica, encara que en l’actualitat sembla trobar-se en un parèntesi d’inactivitat.

GLASVEGAS

Lloc de fundació: Glasgow (Escòcia).
Formació inicial: James Allan (veu i guitarra), Rab Allan (guitarra), Paul Donoghue (baix) i Caroline McKay (bateria).
Gèneres: pop, rock, doo wop revival i pop independent.
Dècada principal: 00.
Àlbum estel·lar: Glasvegas (2008).
Altres àlbums d’estudi: Euphoric / heartbreak (2011) i Later... when the TV turns to static (2013).
El millor: un primer àlbum molt aclamat.
El pitjor: l’assignatura pendent d’Amèrica.

Una contracció entre Glasgow i Las Vegas és el motiu de la denominació d’aquest grup indie escocès, que va aconseguir l’aclamació de la crítica i l’èxit comercial al Regne Unit amb el seu àlbum homònim de debut, el qual, però, no va acabar de triomfar a l’altra banda de l’Atlàntic, malgrat la realització d’una gira per guanyar-hi popularitat. En l’estil de la banda cal destacar-hi dosis de doo wop, que ens porten al pop que s’efectuava entre finals dels 50 i inicis dels 60.

THE BLACK KEYS

Lloc de fundació: Akron (Estats Units).
Formació: Dan Auerbach (veu i guitarra) i Patrick Carney (bateria).
Gèneres: blues rock, soul, garage rock i rock alternatiu.
Dècada principal: 00.
Àlbum estel·lar: El camino (2011).
Altres àlbums d’estudi: The big come up (2002), Thickfreakness (2003), Rubber factory (2004), Magic potion (2006), Attack and release (2008), Brothers (2010) i Turn blue (2014).
El millor: grup capdavanter de l’indie nord-americà del segle XXI.
El pitjor: van trigar en aconseguir un reconeixement al marge de l’escena alternativa.

El cantant i guitarrista Dan Auerbach i el bateria Patrick Carney van formar a Ohio l’associació The Black Keys, banda capital en el revival del garage rock juntament amb un altre duo, The White Stripes, amb els quals han estat força comparats. La formació, que ha practicat un tipus de blues rock endurit, va integrar el circuit nord-americà de petits locals fins que l’àlbum “Attack and release” la va situar en el corrent dels principals festivals independents, mentre que “Brothers” va significar el seu esclat comercial i "El camino", amb Grammy inclòs, la conversió en maistream.

GOD ONLY KNOWS

Grup: The Beach Boys.
Any: 1966.
Formació: Brian Wilson, Carl Wilson, Dennis Wilson, Mike Love i Al Jardine.
Gènere: pop.
Àlbum d’estudi: Pet sounds.
El millor: la cançó més popular d’un àlbum decisiu.
El pitjor: per al gran públic són més conegudes les primeres peces del grup.

El quintet californià The Beach Boys va passar fonamentalment a la història per temes surf caracteritzats per la seva senzillesa, alegria, optimisme i festivitat, els quals van marcar la primera època del llegendari conjunt nord-americà. No obstant, mitjan el decenni dels 60, Brian Wilson va decidir quedar-se al marge de les continuades i esgotadores gires de la formació i va tancar-se en un estudi de gravació, en el qual va composar i produir l’històric àlbum “Pet sounds”. Entre les cançons que formen el mític treball hi va destacar principalment el tema “God only knows”, amb música de Brian, lletra de Tony Asher i la veu solista de Carl Wilson. La peça, que no va superar el número 29 de les llistes nord-americanes, va caracteritzar-se per la seva tendresa i afabilitat.

RUNNING ON EMPTY (CANÇÓ)

Intèrpret: Jackson Browne.
Any: 1977.
Gènere: cantautor.
Àlbum d’estudi: Running on empty.
El millor: potser la cançó més cèlebre de l’artista nord-americà.
El pitjor: li va costar arribar fins aquí.

El cantautor nord-americà Jackson Browne va brillar durant força anys més en la faceta de compositor que no pas en la d’intèrpret i així per exemple va ser l’autor del tema “Take it easy”, un dels grans èxits del popular grup de country rock The Eagles. El triomf com a cantant de Browne no va arribar fins a alguns anys més tard amb l’àlbum “The pretender”, fet que es va veure consolidat amb el seu següent treball, el disc fet mig en viu i mig realitzat en estudi “Running on empty”. La cançó d’idèntic títol, que obre l’àlbum, va ser un dels grans èxits de l’artista de Nova York, encara que possiblement al nostre país va ser més popular una altra peça del disc, “Stay”, paradoxalment una composició aliena.

DOWN BY THE RIVER

Intèrpret: Neil Young.
Any: 1969.      
Gènere: folk rock.
Àlbum d’estudi: Everybody knows this is nowhere.
El millor: una de les obres mestres de Young.
El pitjor: el cantautor canadenc hi posava cert pessimisme en plena felicitat hippy.

Una vegada va finalitzar la fugaç etapa del grup Buffalo Springfield, banda decisiva en el desenvolupament de la fusió del rock amb el folk i el country, Neil Young va tenir una primera experiència en solitari, la qual va viure un dels seus moments àlgids amb el seu segon àlbum: “Everybody knows this is nowhere”. Del treball, un dels millors en la llarga trajectòria del compositor de Toronto, en destaca la peça “Down by the river”, una cançó de més de nou minuts de durada i amb una lletra de característiques tràgiques i pessimistes, les quals contrastaven amb la temàtica alegre del moviment hippy, que el 1969 es trobava en un dels seus períodes vitals. “Down by the river”, com la resta de cançons de l’àlbum, va ser interpretada amb el trio Crazy Horse.

CUENTOS CHINOS PARA NIÑOS DEL JAPÓN

Grup: Love of Lesbian.
Any: 2007.
Formació: Santi Balmes, Julián Saldarriga, Jordi Roig, Joan Ramon Planell i Oriol Bonet.
Àlbum d’estudi precedent: Maniobras de escapismo (2005).
Àlbum d’estudi posterior: 1999 o cómo generar incendios de nieve con una lupa enfocando la luna ? (2009).
El millor: consolidació en castellà.
El pitjor: treball una mica irregular.

El grup indie català Love of Lesbian va iniciar la seva trajectòria interpretant les seves cançons en anglès, però en un camí similar al d’altres dos grups establerts a Barcelona, com són els casos de Sidonie i Mishima, que també van començar a gravar mitjançant la llengua anglesa, va canviar d’idioma i va decidir passar-se, com Sidonie, al castellà, mentre Mishima ho va fer al català. “Cuentos chinos para niños del Japón” va ser el segon treball amb la llengua de Cervantes de Love of Lesbian, després de “Maniobras de escapismo”, i va donar força popularitat a la formació encapçalada per Santi Balmes. En el disc hi destaquen “Universos infinitos”, “La niña inmantada” i “Un dia en el parque”, en una obra que potser és una mica irregular i va de més a menys.