SUNDAY BLOODY SUNDAY

Grup: U2.
Any: 1983.     
Formació: Bono, The Edge, Adam Clayton i Larry Mullen.
Gènere: rock.
Àlbum d’estudi: War.
El millor: categoria d’himne.
El pitjor: la clàssica èpica de la banda, que pot agradar més o menys.

Els dos primers àlbums del grup irlandès U2, “Boy” i “October”, no van tenir massa transcendència més enllà del seu país natal, però el tercer, “War”, va suposar el seu triomf al Regne Unit i la seva arribada, encara que modesta, als Estats Units. La cançó que obre el treball és “Sunday bloody sunday”, tema èpic i de protesta davant el terrible afer que va tenir lloc a la ciutat de Derry el 1972, quan les tropes britàniques van disparar contra manifestants catòlics i en van matar alguns d’ells. Amb el pas dels anys, la peça s’ha convertit en un autèntic himne de la banda de Dublín i també en un dels punts àlgids dels seus concerts.

LET IT BLEED

Grup: The Rolling Stones.
Any: 1969.
Formació: Mick Jagger, Keith Richard, Brian Jones, Mick Taylor, Bill Wymann i Charlie Watts.
Àlbum d’estudi precedent: Beggar’s banquet (1968).
Àlbum d’estudi posterior: Sticky fingers (1971).
El millor: potser la millor era dels Stones.
El pitjor: els problemes de Brian Jones.

Si bé es veritat que també va ser un dels seus períodes més polèmics, amb problemes amb les drogues i altres tipus d’escàndols, l’etapa compresa entre finals dels 60 i inicis dels 70 va ser molt probablement la més creativa dels Rolling Stones, mitjançant esplèndids i històrics àlbums com “Beggar’s banquet”, “Let it bleed” i “Sticky fingers”. El segon d’aquests treballs, gravat el 1969, va ser l’últim en què hi va participar Brian Jones, que va tocar en dues peces i va trobar la mort poc després, i el primer en què hi va prendre part el seu substitut Mick Taylor, que igualment només va estar present en dues cançons. En el disc hi destaquen els temes “Gimme shelter”, “Midnight rambler”, “You can’t always get what you want”, “Honky tonk”, una versió de la seva pròpia peça “Hony tonk women”, i “You got the silver”, la primera cançó interpretada vocalment per Keith Richard.

THE WHO SELL OUT

Grup: The Who.
Any: 1967.
Formació: Pete Townshend, Roger Daltrey, John Entwistle i Keith Moon.
Àlbum d’estudi precedent: A quick one (1966).
Àlbum d’estudi posterior: Tommy (1969).
El millor: un dels àlbums clàssics del mític quartet britànic.
El pitjor: els problemes amb les empreses usades al disc.

The Who havia deixat una mica enrera la seva etapa inicial, presidida pel corrent mod, del qual es van convertir en grans líders gràcies a himnes com “My generation” “I can’t explain” o “The kids are alright”. “The Who sell out” va ser el tercer àlbum d’estudi del grup liderat pel guitarrista Pete Townshend, que va idear una obra conceptual, fet que es convertiria en habitual en el compositor, mitjançant una figurada ràdio pirata anomenada “Radio London”, amb la inclusió d’anuncis publicitaris incrustats entre les cançons. En el disc, considerat per la premsa especialitzada un dels millors de la història de la música rock i en el qual hi formen part peces de caràcter psicodèlic, llavors de moda, hi destaquen el temes “I can see for miles”, que va arribar al top 10 de les llistes britàniques; “Mary Anne and the shaky hand” o “Tattoo”.

SURFER ROSA

Grup: Pixies.
Any: 1988.
Formació: Black Francis, Joey Santiago, Kim Deal i David Lovering.
Àlbum d’estudi precedent: cap.
Àlbum d’estudi posterior: Doolittle (1979).
El millor: una enorme influència.
El pitjor: poca transcendència a la seva terra.

Després de l’EP “Come on pilgrim”, el quartet indie de Boston Pixies es va disposar a gravar “Surfer Rosa”, el seu primer àlbum, el qual va haver d’editar-se mitjançant un segell discogràfic britànic, doncs al seu país natal passaven gairebé desapercebuts. El treball, caracteritzat per algunes de les dèries del seu líder Black Francis, com les lletres críptiques o la presència de paraules en castellà, apreses en una estada a Puerto Rico, va suposar una inqüestionable influència cap a artistes alternatius posteriors, com PJ Harvey, Nirvana o Smashing Pumpkins. En l’obra hi destaquen “Bone machine”, que obre el disc, “Gigantic”, la peça més accessible i interpretada per la baixista Kim Deal, o “Where is my mind”, cèlebre per tancar el film “El club de la lucha”, dirigit per David Fincher.

MICKY

Lloc de naixement: Madrid (Comunitat de Madrid).
Gèneres: pop i rock
Dècades: 70, 80, 90 i 00.
Grups que origina: Los Tonys.
El millor: “El chico de la harmónica”
El pitjor: com molts altres artistes de la seva època, poca transcendència a partir dels 80.

Els primers èxits del cantant madrileny Micky van tenir lloc a la dècada dels 60 acompanyat dels Tonys, erigint-se com uns dels pioners del pop - rock espanyol. Posteriorment, l’intèrpret es va llançar en solitari, va triomfar amb força amb els temes “El chico de la harmónica” i “Soy así”, va tenir èxit en estats com Alemanya i va representar Espanya al festival d’Eurovisió amb el tema “Enséñame a bailar”. Des d’aleshores destaquen les seves col•laboracions amb la formació Desperados.

OJOS DE BRUJO

Lloc de fundació: Barcelona (Barcelonès).
Formació: Marina Abad (veu), David Carbonell (veu i diferents instruments), Ramón Giménez (guitarra), Paco Lobeña (guitarra), Javi Martín (baix), Sergio Ramos (bateria), Xavi Turull (percussió), Maxwell Wright (percussió), Carlitos Sarduy (òrgan, trompeta i percussió) i DJ Panko (scratching).
Gèneres: rumba, flamenc, rock, hip hop, reggae, fusió i world music.
Dècades: 90 i 00.
Principal àlbum: Techarí (2006).
El millor: l’èxit internacional.
El pitjor: el mercat britànic.

Ojos de Brujo va ser fundat a Barcelona durant el decenni dels 90, mitjançant la cantant Marina Abad, el guitarrista Ramón Giménez i el percussionista Xavi Turull. El grup va fusionar gèneres com el flamenc i la rumba catalana amb altres com el rock, el hip hop o el reggae, fet que va ajudar a que la macrobanda participés en un munt de festivals d’arreu del planeta i triomfés a països com França, Alemanya, Itàlia, Estats Units, Mèxic o Japó.

GIPSY KINGS

Lloc de fundació: Arles (França).
Formació: Nicolás Reyes (veu), Andre Reyes (guitarra), Canut Reyes (guitarra), Pablo Reyes (guitarra), Patchai Reyes (guitarra), Diego Baliardo (guitarra), Paco Baliardo (guitarra) i Tonino Baliardo (guitarra).
Gèneres: rumba, flamenc i world music.
Dècades: 80, 90 i 00.
Principal àlbum: Mosaïque (1989).
El millor: potser el grup més internacional de la rumba catalana.
El pitjor: inicis difícils.

La banda Gipsy Kings va ser fundada als anys 80 per dues famílies gitanes, els Reyes i els Baliardo, originàries de Catalunya i establertes a la ciutat d’Arles, a la Provença. Malgrat uns començaments més aviat complicats, el grup va aconseguir finalment triomfar al seu país d’acollida, a l’estat espanyol i fins i tot al Regne Unit i els Estats Units, gràcies a temes com “Bamboleo” o les versions del “Volare” de Domenico Modugno o l”Hotel California” dels Eagles, la qual va formar part de la banda sonora del film “El gran Lebowski”, dels germans Coen.

BILLIE THE VISION & THE DANCERS

Lloc de fundació: Malmö (Suècia).
Formació inicial: Lars Lindquist (veu i percussió), John Dunsö (guitarra, piano i veu), Gustav Kronkvist (guitarra), Maria Carlsson (baix) i Sofia Anninge (percussió i violí).
Gèneres: pop, twee pop, folk rock i rock alternatiu.
Dècades: 00 i 10.
Principal àlbum: I was so unpopular in school and now they’re giving me this beautiful bicycle (2004).
El millor: el gran èxit de “Summercat” a Espanya.
El pitjor: però ens vam cansar una mica de sentir “tonight, tonight...”.

Com fa Freixenet per Nadal, des de fa ja alguns anys Damm ens té acostumats cada estiu a un espot, en què nois i noies s’ho passen molt bé a la costa balear o a la Costa Brava. El primer d’aquests anuncis es va gravar a l’illa de Formentera mitjançant un tema, “Summercat”, que el grup suec Billie the Vision & the Dancers havia editat feia ja alguns anys. El conjunt escandinau fins i tot va aprofitar la fama per actuar al festival indie barceloní BAM, precisament al costat de l’antiga fàbrica de Damm.

GARY GLITTER

Lloc de naixement: Banbury (Anglaterra).
Gèneres: pop, rock i glam rock.
Dècades: 70, 80, 90 i 00.
Principals àlbums: Glitter (1972) i Touch me (1973).
El millor: figura del glam.
El pitjor: els moments actuals.

El cantant i compositor Gary Glitter va ser, durant el primer lustre dels 70, una de les grans estrelles del glam rock gràcies a temes com “I’m the leader of a gang” i molt especialment “Rock’n roll”, que va tenir caràcter d’himne i es va convertir en un clàssic dels esdeveniments esportius als Estats Units. Després d’un decenni esplendorós, Glitter va començar a perdre força durant els 80, encara que el pitjor va ser el seu empresonament per delictes d’índole sexual ja als 90.

PAGE & PLANT

Lloc de fundació: Londres (Anglaterra).
Formació: Jimmy Page (guitarra) i Robert Plant (veu).
Gèneres: blues rock, folk rock i rock dur.
Dècada principal: 90.
Àlbums d’estudi: No quarter. Jimmy Page and Robert Plant unledded (1994) i Walking into Clarksdale (1998).
El millor: el retorn de dues celebritats de la música rock.
El pitjor: no va ser Led Zeppelin.

Quan el bateria John Bonham va trobar la mort el 1980, els seus tres companys van decidir no continuar i van optar per dissoldre el llegendari grup de hard rock Led Zeppelin, possiblement, amb The Rolling Stones, la banda més triomfant de la dècada dels 70. Durant el primer lustre del decenni dels 90, després de molts rumors sobre el possible retorn de la formació, el guitarrista Jimmy Page i el vocalista Robert Plant van formar un duo, per tant sense el concurs del baixista John Paul Jones, l’altre membre viu dels Zeppelin.

DANCING QUEEN

Grup: Abba.
Any: 1976.
Formació: Benny Andersson, Björn Ulvaeus, Agnetha Fältskog i Anni – Frid Lyngstad.
Gènere: dance pop.
Àlbum d’estudi: Arrival.
El millor: número 1 en 13 països.
El pitjor: però no a Espanya.

El quartet suec Abba, un dels pocs que va aprofitat al màxim aconseguir la victòria al festival d’Eurovisió, va ser també un dels escassos exemples de grup format en un país de parla no anglesa que va ser capaç de triomfar espectacularment als estats anglosaxons, encara que en el cas dels Estats Units va ser una mica més complicat. Precisament, “Dancing queen”, cançó escrita per Benny Andersson, Björn Ulvaeus i el mànager Stieg Anderson, i crec que el millor tema de la formació escandinava amb diferència, va ser l’única peça que va arribar a dalt de tot de les llistes nord-americanes, a part de fer-ho també a al seu país natal, Austràlia, on el quartet ha estat sempre força admirat, el Regne Unit o Alemanya.

LIVE FOREVER

Grup: Oasis.
Any: 1994.
Formació: Noel Gallagher, Liam Gallaguer, Paul Arthurs, Paul McGuigan i Tony McCarroll.
Gènere: brit pop.
Àlbum d’estudi: Definitely maybe.
El millor: el tema preferit dels fans del grup de Manchester.
El pitjor: només va ser el tercer single de l’àlbum.

El 1994 va aparèixer el primer àlbum de la banda anglesa Oasis, “Definitely maybe”, un dels més espectaculars debuts d’una formació britànica, un dels treballs clàssics del llavors naixent brit pop i una de les obres cabdals dels any 90, encara que el següent àlbum del grup, “(What’s the story) Morning glory ?” superaria les seves xifres. “Live forever”, una cançó fresca i optimista, escrita pel guitarrista Noel Gallagher, que va ser elegida la millor peça de sempre d’Oasis pels seus seguidors, va ser el tercer senzill de l’àlbum, després de “Supersonic” i “Shakermaker” i per davant d’”Alcohol and cigarettes” i “Rock’n roll star”.

GLORIA

Grup: Them.
Any: 1964.
Formació: Van Morrison, Billy Harrison, Alan Henderson, John McAuley i Peter Bardens.
Gènere: garage rock.
Àlbum d’estudi: The angry young Them.
El millor: himne del garage rock.
El pitjor: cara B del single.

En plena febre del rythm & blues britànic, un jove Van Morrison, aleshores cantant i líder de la banda nord-irlandesa Them, va composar el tema “Gloria”, himne del garage rock, clàssic dels anys 60 i considerat un dels gran temes de la història de la música rock. La peça, que compta amb una tornada extraordinària i emocionant, és recordada avui com el gran hit del grup de Belsfast, encara que, curiosament, va ser la cara B del single encapçalat per “Baby, please don’t go”. Una vegada Morrison va decidir llançar-se en solitari, Them va passar clarament a un segon pla. “Gloria” ha estat versionada per varis intèrprets, però el cover més famós va ser l’efectuat per Patti Smith a “Horses”, el seu primer àlbum.