ANDRÉS CALAMARO

Lloc de naixement: Buenos Aires (Argentina).
Gèneres: pop i rock.
Dècades: 70, 80, 90, 00 i 10.
Principals àlbums: El salmón (2000), El cantante (2004) i El regreso (2005).
Grups que origina: Los Abuelos de la Nada, Los Rodríguez i Raíces.
El millor: una llarga i regular carrera.
El pitjor: potser l’èxit comercial li va arribar una mica tard.

La trajectòria musical del cantant i compositor argentí Andrés Calamaro es va iniciar a finals dels 70, quan va formar el conjunt los Abuelos de la Nada. Després de triomfar al seu país, on també va produir Los Fabulosos Cadillacs, ho va fer igualment a Espanya, estat on van fundar el grup Los Rodríguez, amb el també argentí Ariel Rot, exmembre de la llegendària banda Tequila. Posteriorment ha alternat la carrera en solitari amb la de la formació Raíces.

FITO Y FITIPALDIS

Lloc de fundació: Bilbao (Euskadi).

Formació inicial: Fito Cabrales (veu i guitarra), Txus Alday (guitarra), Miguel Colino (baix), Cheva (bateria), Mario Larrinaga (piano), Javier Alzola (saxofon), Ortuño (percussió) i Gino Pavone (percussió).

Gèneres: rock, rock urbà i blues rock.

Dècades: 90 i 00.

Principals àlbums: Por la boca vive el pez (2006) i Antes de que cuente diez (2009).

El millor: autenticitat i èxit comercial.

El pitjor: al marge dels ambients indie.

Fito Cabrales, cantant, guitarrista i líder del grup de rock urbà Platero y Tu, va formar Fito y Fitipaldis quan es va dissoldre la formació, aconseguint la nova banda un gran èxit en la totalitat de l’estat espanyol, especialment després de la gravació del seu triomfant àlbum “Por la boca vive el pez”. Malgrat una estètica bastant dura, el conjunt s’ha fet veure en els circuits més comercials i, en canvi, ha quedat fora dels cercles alternatius.

ENRIC HERNÁEZ

Lloc de naixement: Barcelona (Barcelonès).

Gèneres: cantautor i pop.

Àlbum principal: Una foguera de Sant Joan en ple gener (1984).

Dècades: 80, 90, 00 i 10.

El millor: els anys 80.

El pitjor: va quedar en un segon pla durant l’esclat del rock en català.

El barceloní Enric Hernáez es va donar a conèixer mitjan els 80 amb el disc “Una foguera de Sant Joan en ple gener”, el qual va presentar al Festival Grec de Barcelona. més tard, mitjançant col·laboracions amb el músic mallorquí Joan Bibiloni i el mestre Joan Bardagí, va mantenir una línia regular durant tot el decenni. Posteriorment va versionar Bob Dylan i Neil Young, aquest darrer a través d’un àlbum d’homenatge d’artistes catalans al compositor de Toronto.

CHRIS ISAAK

Lloc de naixement: Stockton (Estats Units).

Gèneres: rock, rock americà, country, country rock i surf.

Dècades: 80, 90, 00 i 10.

Principals àlbums: Heart shaped world (1989) i Forever blue (1995).

El millor: la inclusió de vàries de les seves cançons en el cine.

El pitjor: allunyat del món comercial.

El cantant, guitarrista i compositor Chris Isaak va ser un seguidor del country i el rock’n roll tradicional que va trobar l’èxit mitjan la dècada dels 80, encara que gairebé mai s’ha trobat a prop d’un públic de masses. Algunes de les seves cançons han format part de cèlebres bandes sonores cinematogràfiques, destacant les seves col·laboracions amb el director David Lynch, concretament a les pel·lícules “Blue Velvet” i “Wild at heart”.

BRYAN FERRY

Lloc de naixement: Sunderland (Anglaterra).
Gèneres: glam rock, art rock, avantguarda, pop, rock i soft rock.
Dècada principal: 70.
Àlbum estel·lar: Boys and girls (1985).
Altres àlbums d'estudi: These foolish things (1973), Another time, another place (1974), Let's stick tohether (1976), In your mind (1977), The bride stripped bare (1978), Bête noire (1987), Taxi (1993), Mamoura (1994), As time goes by (1999), Frantic (2002), Dylanesque (2007), Olympia (2010), The jazz age (2012) i Avonmire (2014).
El millor: saber combinar la carrera pròpia amb la de Roxy Music.
El pitjor: molt més èxit amb el llegendari grup britànic.

Bryan Ferry, fill d’un miner del nord d’Anglaterra, va ser el gran líder de la mítica banda Roxy Music, sobretot quan Brian Eno va abandonar la formació després de l’etapa glam del grup britànic. Una vegada Ferry es va fer clarament amb les regnes del conjunt anglès, aquest es va dirigir cap a un tipus de música elegant, sofisticada i exuberant, els mateixos adjectius que es poden usar per definir la trajectòria en solitari del cantant, la qual no ha tingut tanta rellevància com la de la banda que va encapçalar.

ADAM ANT

Lloc de naixement: Londres (Anglaterra).

Gèneres: new wave, postpunk i nous romàntics.

Dècades: 80, 90, 00 i 10.

Principals àlbums: Friend or foe (1982) i Strip (1983).

Grups que origina: Adam & the Ants.

El millor: un símbol dels 80.

El pitjor: a poc a poc es va anar diluint. 

Acompanyat pel grup The Ants, el londinenc Adam Ant es va convertir, en primer lloc, en una de les figures de la new wave i el postpunk i, en segon lloc, en un dels símbols dels nous romàntics, quan molt influenciat pel glam rock, va actuar disfressat i maquillat. Posteriorment es va llançar com a solista, mantenint durant els primers anys la seva popularitat, però a poc a poc la seva estrella va anar declinant.

VANILLA ICE

Lloc de naixement: Dallas (Estats Units).

Gèneres: rap i hip hop.

Dècades: 90, 00 i 10.

Principal àlbum: To the extreme (1990).

El millor: uns inicis espectaculars.

El pitjor: carrera decreixent.

Sempre es comenta que el rock va ser un invent de negres, però que un blanc com Elvis Presley va ser qui més se’n va beneficiar. Amb el hip hop va succeir un fet semblant, doncs en un gènere amb arrels tan afroamericanes han triomfat espectacularment blancs com Eminem i Vanilla Ice. Aquest últim va ser el primer en portar un cançó de l’estil, “Ice ice baby”, al número u de les llistes Billboard, al mateix lloc on va arribar l’àlbum “To the extreme”. Posteriorment, l’èxit va minvar.

I KNOW IT’S OVER

Grup: The Smiths.
Any: 1986.    
Formació: Morrissey, Johnny Marr, Andy Rourke i Mike Joyce.
Gènere: pop.
Àlbum d’estudi: The queen is dead.
El millor: per mi la millor cançó del mític quartet anglès.
El pitjor: hi ha temes més populars a “The queen is dead”.

Hi va haver un moment en què la majoria del públic estava ja una mica cansat de tanta tecnologia i sintetitzadors, que van marcar gran part de la música pop-rock durant el primer lustre del decenni dels 80. Aleshores va aparèixer el quartet The Smiths, grup elèctric format a Manchester i liderat pel cantant Morrissey i el guitarrista Johnny Marr, el tercer àlbum dels quals, “The queen is dead”, gravat el 1986, va ser el punt àlgid de la formació. En el treball hi figuren populars cançons com “Bigmouth strikes again” o “There is a light that never goes out”, però segons la meva opinió, la menys popular “I know it’s over”, una peça íntima i melancòlica, molt ben interpretada per Morrissey, és la millor de totes elles.

CUM ON FEEL THE NOYZE

Grup: Slade.
Any: 1973.     
Formació: Noddy Holder, Dave Hill, Jim Lea i Don Powell.
Gènere: glam rock.
Àlbum d’estudi: Cap.
El millor: himne glam.
El pitjor: els Estats Units.

El glam rock va tenir una part molt comercial i esbojarrada que va estar liderada pel quartet Slade, que va comptar amb una època espectacular durant el primer lustre dels 70, encara que una vegada superat l’equador de la dècada, el grup va començar a perdre força. El seu hit més cèlebre va ser “Cum feel the noyze”, quart número u consecutiu de la banda al Regne Unit, encara que la peça no va tenir massa èxit a l’altre costat de l’Atlàntic. La cançó, composta pel cantant Noddy Holder i el baixista Jim Lea, la qual va portar la producció de Chas Chandler, exbaixista dels Animals i exmànager de Jimi Hendrix, es va convertir en himne glam, essencialment per la seva frenètica tornada.