THE MAN WHO

Grup: Travis.
Any: 1999.
Formació: Francis Healy, Andy Dunlop, Dougie Payne i Neil Primrose.
Àlbum d’estudi precedent: Good feeling (1997).
Àlbum d’estudi posterior: The invisible band (2001).
El millor: elegit per la crítica millor àlbum de l’any.
El pitjor: no va suposar un gran èxit comercial.

El quartet escocès Travis va iniciar el seu camí mitjançant paràmetres semblants a la moda del brit pop, com ho va demostrar el seu primer àlbum, “Good feeling”. No obstant, el grup de Glasgow va decidir realitzar un canvi de rumb i aquest fet es va poder comprovar clarament en el seu segon treball, “The man who”, una esplèndida obra, molt més tranquil•la, pausada i acústica que el seu primer disc. L’àlbum, molt ben rebut per la crítica especialitzada, no va ser un important èxit a nivell comercial, malgrat que va assolir, encara que de forma fugaç, el top 10 de les llistes britàniques i va extreure cinc singles: “Write to reach you”, “Driftwood”, “Turn”, “Coming around” i la bella “Why does it always rain on me ?”, el seu tema més popular.

MATIA BAZAR

Lloc de fundació: Gènova (Itàlia).
Formació inicial: Antonella Ruggiero (veu), Carlo Marrale (veu i guitarra), Piero Cassano (veu i teclats), Aldo Stellita (baix) i Giancarlo Golzi (bateria).
Gèneres: pop i cançó melòdica.
Dècades: 70, 80, 90, 00 i 10.
Principal àlbum: Matia Bazar 1 (1976).
El millor: “Solo tu”.
El pitjor: les marxes de Ruggiero i Marrale.

Com tants altres intèrprets italians, el grup genovès Matia Bazar va aconseguir la fama gràcies a guanyar el festival de Sanremo, amb el tema “... e dir-si ciao”. Més tard, la formació italiana va editar el hit “Solo tu”, amb un important èxit a Espanya, i va actuar al festival d’Eurovisió amb “Raggio di luna”. Els abandonaments de la cantant Antonella Ruggiero i el guitarrista Carlo Marrale van tancar l’etapa clàssica del conjunt ligur.

JEANETTE

Lloc de naixement: Londres (Anglaterra).
Gèneres: pop i cançó melòdica.
Dècades: 70 i 80.
Principal àlbum: Corazón de poeta (1981).
Grups que origina: Pic-Nic.
El millor: els hits dels 70.
El pitjor: li va costar molt triomfar amb format àlbum.

La londinenca Jeanette, que va anar a viure a Barcelona quan era adolescent, va triomfar en primer lloc com a cantant del grup Pic-Nic, gràcies a la cançó “Cállate niña”, i en segon lloc en solitari, amb espectaculars èxits com “Soy rebelde” i “¿ Porqué te vas ?”, que una vegada utilitzada per Carlos Saura al film “Cría cuervos”, va arribar al número u a Espanya i fins i tot va tenir cert impacte a la resta d’Europa i l’Amèrica Llatina.

LA BANDA TRAPERA DEL RÍO

Lloc de fundació: Cornellà de Llobregat (Baix Llobregat).
Formació clàssica: Miguel Ángel Sánchez (veu), Modesto Agriarte (guitarra), Emilio Hita (guitarra), Salvador Solano (baix) i Juan Pulido (bateria).
Gèneres: punk, rock, rock urbà i rock dur
Dècades: 70 i 80.
Principal àlbum: La Banda Trapera del Río (1979).
El millor: pioners del punk rock hispà.
El pitjor: cinc dels seus components ja han trobat la mort.

Originaris del barri de Sant Idelfons, a Cornellà de Llobregat, La Banda Trapera del Río està considerada per varis experts com la primera formació punk de l’estat espanyol. En les seves cançons, les principals característiques eren la protesta, el lament, la cruesa, el dolor o la total manca d’eufemismes, fets que no eren fàcils de portar a terme en una època en què el franquisme era encara latent. Malgrat usar la llengua castellana, un dels seus temes més recordats, “Ciutat podrida”, va ser interpretat en català.

FRANKIE GOES TO HOLLYWOOD

Lloc de fundació: Liverpool (Anglaterra).
Formació inicial: Holly Johnson (veu), Paul Rutherford (veu i teclats), Brian Nash (guitarra), Mark O’Toole (baix) i Peter Gill (bateria).
Gèneres: pop, dance pop, rock, new wave i synth pop.
Dècada principal: 80.
Àlbum estel·lar: Welcome to the pleasuredome (1984).
Altres àlbum d’estudi: Liverpool (1986).
El millor: una mica de gresca en un període políticament correcte.
El pitjor: la bubblegum “The power of love”.

No és que Frankie Goes to Hollywood fos una banda molt corrosiva i transgressora, però en una època tan insulsa com eren els anys centrals dels 80, el grup de Liverpool va veure com el vídeo del seu single “Relax” era prohibit per la BBC. Com acostuma a succeir en aquest tipus de mesures, el fet va provocar que el tema arribés al número u al Regne Unit, com també ho van fer després “Two tribes” i “The power of love”. Poc més, però, es pot destacar de la formació.

JANE’S ADDICTION

Lloc de fundació: Los Angeles (Estats Units).
Formació inicial: Perry Farrell (veu i piano), Dave Navarro (guitarra), Eric Avery (baix) i Stephen Perkins (bateria).
Gèneres: rock dur i rock alternatiu.
Dècada principal: 80.
Àlbum estel·lar: Riutal de lo habitual (1990). 
Altres àlbums d’estudi: Nothing’s shocking (1988), Strays (2003) i The great escape artist (2011).
El millor: pioners de l’indie californià.
El pitjor: molta inestabilitat.

Precedint a mítiques bandes com Red Hot Chili Peppers (RHCP) o Pavement, Jane’s Addiction (JA) va ser una de les primeres grans formacions del rock alternatiu ubicat a l’estat de Califòrnia. Encapçalats pel polifacètic Perry Farrell, cantant, pianista, compositor i dissenyador de les portades dels discs del grup, van dissoldre’s a inicis dels 90, després d’una actuació al festival de Lollapalooza, moment que va aprofitar el guitarrista Dave Navarro per unir-se a RHCP. Posteriorment, JA va tornar el 1997 i el 2001.

THE HIVES

Lloc de fundació: Fagersta (Suècia).
Formació: Howlin Pelle Almqvist (veu), Nicholaus Arson (guitarra), Vigilante Carlström (guitarra), Dr. Matt Destruction (baix) i Chris Dangerous (bateria)
Gèneres: punk revival, garage rock i rock alternatiu.
Dècada principal: 00.
Àlbum estel·lar: Veni vidi vicious (2000).
Altres àlbums d’estudi: Barely legal (1997), Tyranossaurus Hives (2004), The black and white album (2007) i Lex Hives (2012).
El millor: els directes.
El pitjor: potser no han superat els seus treballs d’inicis de l’actual segle.

Des de l’esclat d’Abba mitjan els 70, no és estrany que grups escandinaus triomfin amb força arreu del món. Un dels darrers exemples el tenim en la formació sueca The Hives, que va aconseguir un enorme èxit gràcies a l’àlbum “Veni vidi vicious”, el seu single “I hate to say you told you so” i el recopilatori “Your new favorite band”. La banda nòrdica, famosa pels seus espectaculars concerts en viu, ha estat la màxima abanderada del garage rock dels últims temps, juntament amb The Strokes i The White Stripes.

LOVE WILL TEAR US APART

Grup: Joy Division.
Any: 1980.
Formació: Ian Curtis, Bernard Sumner, Peter Hook i Stephen Morris.
Gènere: postpunk.
Àlbum d’estudi: Closer (2a edició).
El millor: un clàssic de la seva època.
El pitjor: la lletra de la cançó reflecteix perfectament el turment de Ian Curtis.

La banda de Manchester Joy Division es avui en dia considerada la formació més popular i transcendental del moviment anomenat com a postpunk. Els dos àlbums que va editar el grup britànic, tant “Unknown pleasures” com “Closer”, en la segona edició del qual es va introduir el tema analitzat, no es van caracteritzar precisament per la seva accessibilitat, però es podria dir que “Love will tear us apart” va ser la cançó més comercial del conjunt anglès, raó per la qual va arribar a situar-se al top 20 de les llistes de vendes del Regne Unit. La peça, amb una introducció extraordinària, va ser composta pel líder i cantant de la banda, Ian Curtis, la lletra del qual especifica perfectament els problemes i les dificultats del seu matrimoni. Poc després de la gravació del single, Curtis es va llevar la vida.

BAND ON THE RUN (CANÇÓ)

Grup: Paul McCartney & the Wings.
Any: 1973.
Formació: Paul McCartney, Linda McCartney i Danny Laine.
Gènere: pop.
Àlbum d’estudi: Band on the run.
El millor: el gran triomf de McCartney al marge dels Beatles.
El pitjor: escàs risc.

Quan els mítics Beatles es van separar el 1970, George Harrison va triomfar espectacularment amb el triple àlbum “All things must pass” i John Lennon va aconseguir un enorme èxit amb “Imagine”, mentre Paul McCartney quedava clarament en un segon pla. No obstant, mentre Harrison i Lennon van entrar posteriorment en una etapa força irregular (John fins i tot es va retirar), McCartney, que va formar el grup The Wings, en què hi formava part la seva esposa Linda, va ser l’exbeatle que més hits va obtenir. El punt àlgid de Paul va tenir lloc amb l’àlbum “Band on the run” i el single d’idèntic nom, que va arribar al lloc més alt de les llistes nord-americanes i al número 3 del rànquing britànic.

BALLROOMS OF MARS

Grup: T Rex.
Any: 1972.
Formació: Marc Bolan, Steve Currie, Bill Legend i Mickey Finn.
Gènere: glam rock.
Àlbum d’estudi: The slider.
El millor: probablement el tema més brillant de “The slider”.
El pitjor: però no el més popular.

A finals dels 60, Marc Bolan va formar el grup folk i hippy Tyranosaurus Rex, que molt aviat, arran d’una profunda renovació de personal, es va convertir simplement en T Rex i es va decantar pel naixent glam rock. Després de triomfar de forma important amb l’àlbum “Electric warrior”, la banda va editar “The slider”, que conté els grans hits “Metal guru” i “Telegram Sam”, a més del tema menys popular “Ballrooms of mars”, una de les grans composicions de Bolan. la peça, de lletra críptica i temàtica espacial, molt característic de l’època, doncs l’home havia trepitjar la lluna només tres anys abans de la seva gravació, va ser adaptat pel conjunt espanyol Radio Futura en plena movida madrilenya.

WHITE LIGHT/ WHITE HEAT

Grup: The Velvet Underground.
Any: 1968.
Formació: Lou Reed, John Cale, Sterling Morrison i Maureen Tucker.
Àlbum d’estudi precedent: The Velvet Underground & Nico (1967).
Àlbum d’estudi posterior: The Velvet Underground (1969).
El millor: obra immensament reivindicada.
El pitjor: massa fort per al seu temps.

De la mà del pintor Andy Warhol, que va fer les funcions de mànager, i la imposició de la model alemanya Nico com a membre del grup, The Velvet Underground va debutar l’any 1967 amb un àlbum avantguardista, però més o menys accessible. No obstant, ja sense el creador de The Factory i la seva musa, la banda encapçalada per Lou Reed i John Cale va editar un any més tard el treball “White light / white heat”, un disc caracteritzat per l’experimentació, la cruesa i la dificultat de la seva audició, que molt probablement es va avançar dues dècades al seu temps. L’àlbum, en el qual es van utilitzar abastament la distorsió de les guitarres i el feedback, es va vendre escassament, però ha estat molt reivindicat al llarg del temps, sobretot per grups noise com Sonic Youth o The Jesus & Mary Chain. En el disc, l’últim gravat amb el gal•lès John Cale, hi destaquen el tema de títol homònim, “Lady Godiva’s operation” o la revolucionària “Sister Ray”.

ELECTRIC LADYLAND

Grup: Jimi Hendrix Experience.
Any: 1968.
Formació: Jimi Hendrix, Noel Redding i Mitch Mitchell.
Àlbum d’estudi precedent: Axis, bold as love (1967).
Àlbum d’estudi posterior: Band of gypsis (1970), sense Experience.
El millor: fi d’una trilogia memorable.
El pitjor: començava el compte enrere.

El 1967, l’any hippy per excel•lència, el de la pau, l’amor i les flors, Jimi Hendrix Experience va editar els seus dos primers àlbums, “Are you experienced ?” i Axis: bold as love”, els quals van constituir una autèntica revolució en el món de la música rock. Amb més temps, i amb una participació més intensa de Hendrix pel que fa a la producció del disc, el trio va gravar el doble “Electric ladyland”, que va posar punt i final a una brillant trilogia, doncs després d’aquest treball, el grup es dissoldria. L’obra, malgrat tractar-se d’un disc força difícil d’assimilar i, segons alguns crítics, avançar-se al seu temps, va ser capaç d’arribar al capdamunt de les llistes de Billboard, on hi va romandre un parell de setmanes. En l’àlbum, després del qual començaria la deriva de Hendrix, que acabaria amb la seva mort, hi destaquen “Have you ever been (to electric ladyland)”, “Voodoo chile”, “Gipsy eyes” o “All long to watchtower”, un cover de Bob Dylan.

MOTHERS’S MILK

Grup: Red Hot Chili Peppers.
Any: 1989.
Formació: Anthony Kiedis, Flea, Hillel Slovak, John Frusciante, Jack Irons i Chad Smith.
Àlbum d’estudi precedent: The upfit mofo party plan (1987).
Àlbum d’estudi posterior: Blood sugar, sex magik (1991).
El millor: el grup nord-americà arriba al mainstream.
El pitjor: els canvis sobre la marxa.

El conjunt californià Red Hot Chili Peppers (RHCP) havia estat un grup de caràcter minoritari fins a l’edició de l’àlbum “Mother’s milk”, que va situar la banda en el primer pla musical, fet que es va confirmar, dos anys més tard, amb la gravació de “Blood sugar, sex magik”. Tanmateix, res feia presagiar que el disc constituiria un gran èxit per a la formació de Los Angeles, doncs durant aquell període va morir per una sobredosi el guitarrista Hillel Slovak, que va ser substituït per John Frusciante, un home decisiu en la trajectòria posterior de RHCP, mentre que hi va haver un canvi a la bateria, amb l’entrada de Chad Smith per Jack Irons, quedant d’aquesta manera el cantant Anthony Kiedis i el baixista Flea com a únics membres originals. En el treball hi destaquen els temes “Higher ground”, un cover d’Stevie Wonder; “Magic Johnson”, tema dedicat al mític jugadors dels Lakers, i sobretot el hit “Knock me down”, un homenatge a Slovak.