SUNSHINE SUPERMAN (ÀLBUM)

Intèrpret: Donovan.
Any: 1966.
Àlbum d’estudi anterior: Fairytale (1965).
Àlbum d’estudi posterior: Mellow yellow (1967).
El millor: la fusió del cantautor escocès amb el flower power.
El pitjor: els problemes legals per editar el disc al Regne Unit.

El 1966 el flower power encara era incipient i el seu naixement va tenir lloc a la ciutat Californiana de San Francisco, però aquests no van ser cap impediment perquè un britànic com el cantautor Donovan s’hi adherís ràpidament. L’àlbum hippy “Sunshine superman” està considerat el millor treball en l’extensa i prolongada trajectòria, encara que força irregular, del folk singer originari d’Escòcia, al qual molts van voler comparar amb el llegendari Bob Dylan, malgrat ser tots dos molt diferents. En el disc, la portada del qual deixa ben clara les influències hippy i psicodèlica, hi destaquen les peces de títol homònim i “Season in the witch”, dos dels grans clàssics de l’intèrpret,  a més de “Legend of a girl child Linda”, un tema més proper als seus orígens folk i acústics.

12 MEMORIES

Grup: Travis.
Any: 2003.
Formació: Fran Healy, Andy Dunlop, Dougie Payne i Neil Primrose.
Àlbum d’estudi anterior: The invisible band (2001).
Àlbum d’estudi posterior: The boy with no name (2007).
El millor: la consolidació del quartet de Glasgow.
El pitjor: la crítica no el va valorar tant com a “The man who”.

Després d’involucrar-se d’alguna manera en el brit pop, el grup escocès Travis va canviar de rumb amb l’aclamat àlbum “The man who”, el treball més ben valorat de la seva carrera musical. Posteriorment, la formació de Glasgow va consolidar la seva evolució amb “The invisible band” i “12 memories”. Aquesta darrera obra és un dels discs més foscos i pessimistes de la banda, que va editar la gravació el mateix any en què els Estats Units de George Bush van iniciar la polèmica guerra de l’Iraq, esdeveniment connectat amb els atacs terroristes de Nova York de 2001, que es veuen d’alguna forma reflectits en “12 memories”, com també la violència domèstica o la temàtica de caire psicològic. Entre les cançons, totes elles molt agradables i sentimentals, hi destaquen “Quicksand”, “The beautiful occupation”, “Re-offender”, “Love will come through” o “Happy to hang around”.

MEAT IS MURDER (ÀLBUM)

Grup: The Smiths.
Any: 1985.
Formació: Morrissey, Johnny Marr, Andy Rourke i Mike Joyce.
Àlbum d’estudi anterior: The Smiths (1984).
Àlbum d’estudi posterior: The queen is dead (1986).
El millor: l’àlbum de més èxit del mític quartet.
El pitjor: una obra inferior a “The queen is dead”.

El grup de Manchester The Smiths, encapçalat pel cantant Morrissey i el guitarrista Johnny Marr, va ser el gran artífex del retorn del rock elèctric després d’anys dominats per la música tecno. Un any més tard de debutar amb un aclamat disc homònim, el quartet va gravar “Meat is murder”, un treball regular, sense que hi destaquin clarament unes peces per sobre de les altres, i que va arribar a dalt de tot de les llistes britàniques, encara que l’obra a penes va tenir ressò als Estats Units. En l’àlbum, malgrat tot, hi destaquen cançons com “The headmaster ritual”, que obre el disc, “The joke isn’t funny anymore”, “Nowhere fast”, el tema de títol homònim, una radical crítica al consum no vegetarià, i “How soon is now ?”, encara que inicialment no hi estava inclosa. Un any després, The Smiths gravaria “The queen is dead”, la seva obra mestra.

EROS RAMAZZOTTI

Lloc de naixement: Roma (Itàlia).
Dècades: 80, 90, 00 i 10.
Gèneres: pop i cançó melòdica.
Principal àlbum: Dove c’è musica (1996).
El millor: un autèntic fenomen de masses.
El pitjor: és difícil cantar en italià i triomfar plenament al món anglosaxó.

L’intèrpret italià Eros Ramazzotti podríem dir que va suposar una certa continuïtat dels cantants lleugers transalpins dels 70, com Umberto Tozzi o Claudio Baglione, però amb un tipus de pop melòdic una mica més endurit. Ramazzotti, sobretot pel que fa als 90, va triomfar espectacularment al seu país, a l’estat espanyol, fins el punt de traduir al castellà les seves cançons, en altres llocs de l’Europa continental i a l’Amèrica Llatina, col•laborant amb artistes com Andrea Bocelli, Tina Turner, Cher o Joe Cocker.

ORQUESTRA PLATERIA

Lloc de fundació: Barcelona (Barcelonès).
Únic membre estable: Manel Joseph (veu).
Dècades: 70, 80, 90 i 00.
Gèneres: salsa.
Principals àlbums: Orquestra Plateria (1978) i Orquestra Plateria, Pedro Navaja (1979).
El millor: la versió de “Pedro Navaja”.
El pitjor: els inicis no presagiaven una trajectòria tan llarga.

Eren el temps de la Barcelona underground i del rock laietà quan es va formar l’Orquestra Plateria, en honor al carrer on es va establir la primera sala Zeleste (avui conegut com a Argenteria). En principi, la formació liderada pel cantant Manel Joseph havia de realitzar una única actuació, però la carrera del grup va ser força extensa, destacant el període ubicat a finals de la dècada dels 70. La Plateria va fer versions de músics com Elvis Presley o Rubén Blades, de qui va adaptar “Pedro Navaja”.

LOS TOREROS MUERTOS

Lloc de fundació: Madrid (Comunitat de Madrid).
Formació: Pablo Carbonell (veu), Alberto Moraga (guitarra), Many Moure (baix) i Guillermo Piccolini (teclats).
Dècades: 80 i 90.
Gèneres: rock, punk i movida.
Principals àlbums: 30 años de éxitos (1986) i Por Biafra (1987).
Solistes que origina: Pablo Carbonell.
El millor: la ironia.
El pitjor: la seva aparició va coincidir amb la decadència de la movida.

El cantant, compositor, estrella televisiva i actor cinematogràfic gadità Pablo Carbonell va formar el grup Los Toreros Muertos, juntament amb Many Moure i l’argentí Guillermo Piccolini, als quals s’uniria Alberto Moraga. La banda, que va viure els últims moments de la movida madrilenya, va aconseguir una gran popularitat gràcies a la seva ironia i sentit de la transgressió i a èxits com “Yo no me llamo Javier”, “La agüita amarilla” o “On the desk”.

BILLY BRAGG

Lloc de naixement: Barking (Anglaterra).
Dècades: 80, 90, 00 i 10.
Gèneres: folk rock, punk, cantautor, cançó protesta i rock independent.
Àlbums principals: Talking with the taxman about poetry (1986) i Don’t try this at home (1991).
El millor: fer cançó protesta en una època acomodada.
El Pitjor: li va costar creuar l’Atlàntic.

El cantautor anglès Billy Bragg va beure de diferents fonts de la música popular, com del folk tradicional nord-americà, mitjançant l’admiració professada cap al mític Woody Guthrie, o del punk rock. L’artista britànic, que malgrat les influències que va rebre del país, només va tenir un minoritari seguiment als Estats Units, va tenir un període àlgid a la Gran Bretanya durant el segon lustre dels 80, a través de peces de caire social, polític, reivindicatiu i romàntic.

ONE REPUBLIC

Lloc de fundació: Colorado Springs (Estats Units).
Formació clàssica: Ryan Tedder (veu, guitarra, piano i teclats), Zach Filkins (guitarra i viola), Drew Brown (guitarra, piano i teclats), Brent Kutzle (baix, violoncel i xilòfon) i Eddie Fisher (bateria i percussió).
Dècada principal: 00.
Gèneres: pop, rock i rock alternatiu.
Principal àlbum d’estudi: Dreaming out loud (2007).
El millor: un dels grups que més bé ha sabut utilitzar internet.
El pitjor: és aviat encara per saber on arribaran.

El grup One Republic va ser fundat a l’estat de Colorado, al Mig Oest dels Estats Units, per Ryan Tedder i Zach Filkins. La formació es va donar a conèixer mitjançant internet, mentre el seu primer àlbum, “Dreaming out loud”, es va convertir en un gran èxit al seu país, sobretot pel que fa al primer senzill extret del treball, “Apologize”, peça composta per Tedder que va ser una de les cançons més radiades l’any 2007. La banda ha triomfat també al Canadà i a països d’Europa i Oceania.

THE XX

Lloc de fundació: Londres (Anglaterra).
Formació inicial: Romey Madley Croft (veu i guitarra), Oliver Sim (veu i baix), Baria Qureshi (guitarra i teclats) i Jamie Smith (mescles i producció).
Dècada principal: 10.
Gèneres: electrònica i rock alternatiu.
Àlbum estel·lar: Coexist (2012).
Altres àlbums d’estudi: XX (2009) i I see you (2017).
El millor: una de les sensacions de l’indie rock dels darrers anys.
El pitjor: molt fred.

The XX va ser un quartet fundat a Londres durant el segon lustre de la primera dècada dels segle XXI, el qual es va tornar en trio arran de la marxa de Baria Qureshi després del primer àlbum de títol homònim, el qual va rebre l’aclamació de la crítica, per exemple d’NME, i la notable acceptació del públic. El grup, caracteritzat per un tipus de música densa, freda i còsmica, va obtenir el Mercury Prize el 2009 i ha arribat al cim de les llistes britàniques amb “Coexist”, el seu segon treball.

ROCK THE CASBAH

Grup: The Clash.
Any: 1982.
Formació: Joe Strummer, Mick Jones, Paul Simonon i Topper Headon.
Gènere: punk.
Àlbum d’estudi: Combat rock.
El millor: The Clash triomfa a Amèrica.
El pitjor: era ja una època decadent per al grup.

Quan el quartet britànic The Clash va gravar l’any 1982 el treball “Combat rock”, el grup havia deixat clarament enrere la seva millor etapa, presidida pel majestuós “London Calling”, doble àlbum gravat el 1979, mentre les diferències entre els dos líders de la banda, Joe Strummer i Mick Jones, eren ja molt evidents. No obstant, amb el tercer single extret de “Combat rock”, “Rock the casbah”, la formació anglesa va triomfar als Estats Units, on fins aleshores no era més que un grup de culte i força minoritari. El tema, ambientat en el Mitjà Orient, concretament a l’Iran, va ser també una de les cançons més rítmiques i fins i tot discotequeres de The Clash, que deixaria d’existir poc més tard.

EVERY BREATH YOU TAKE

Grup: The Police.
Any: 1983.
Formació: Sting, Andy Summers i Stewart Copeland.
Gènere: pop.
Àlbum d’estudi: Synchronicity.
El millor: el trio anglès arriba al cim de la seva popularitat.
El pitjor: penso que no és, ni molt menys, la seva millor cançó.

El 1983, The Police va editar “Synchronicity”, el seu últim àlbum d’estudi, que va resultar ser també el més popular. En el treball eren evidents les característiques que havia assolit el trio, força més sofisticades, pulcres i elegants, les quals marcarien clarament la carrera en solitari del seu líder Sting. “Every breath you take” va ser el primer senzill de l’obra i aviat es va convertir en la peça de més èxit i popularitat del conjunt britànic, per damunt de hits anteriors com “Roxanne”, “Message in a bottle”, “Don’t stand so close to me” o “Every little thing she does is magic”. La cançó va arribar al número u a les dues bandes de l’Atlàntic i, pel que fa als Estats Units, va romandre vuit setmanes al capdamunt de les llistes de Billboard.

ANGIE

Grup: The Rolling Stones.

Any: 1973.

Formació: Mick Jagger, Keith Richard, Ron Wood, Bill Wyman i Charlie Watts.

Gènere: pop.

Àlbum d’estudi: Goats head soup.

El millor: una de les peces més famoses i populars dels Stones.

El pitjor: el grup britànic es trobava en una de les seves fases més irregulars.

Quan els Rolling Stones van editar l'àlbum "Goats head soup", van iniciar una època força irregular i bastant decadent que la llegendària banda britànica només ha abandonat, de forma clara, amb "Some girls" i, en menor mesura, amb "Tattoo you". Del primer d'aquests treballs es va extreure com a senzill la balada "Angie", que com era habitual va ser composta pel cantant Mick Jagger i el guitarrista Keith Richard. Encara que la cançó no està considerada, almenys per la crítica, un dels grans clàssics dels Stones, el tema es va convertir aviat en un dels més populars en la trajectòria del llavors quintet. Hi ha força dubtes de la destinatària de la peça, però es parla de la primera esposa de David Bowie, que es tracta de la hipòtesi més clara, de l'actriu Angie Dickinson o d'Anita Pallenberg, exnòvia de Richard.

THE WHO’S NEXT

Grup: The Who.
Any: 1971.
Formació: Pete Townshend, Roger Daltrey, John Enwistle i Keith Moon.
Àlbum d’estudi precedent: Tommy (1969).
Àlbum d’estudi posterior: Quadrophenia (1973).
El millor: potser el millor treball de la mítica banda britànica.
El pitjor: fruit d’una òpera rock frustrada.

Després de l’edició de “Tommy”, Pete Townshend es va concentrar per confeccionar una altra òpera rock, de nom “Lifehouse”, però el guitarrista i compositor de la banda no se’n va sortir i algunes de les peces que havia gravat van acabar formant l’àlbum “The Who’s next”, que va tenir una gran aclamació per part de la crítica i una excel•lent acceptació del públic. El treball va suposar un acte de maduresa del llegendari quartet britànic, que ja havia deixat enrere actes salvatges com la destrucció dels seus instruments o l’era mod, encara que dos anys més tard gravaria “Quadrophenia”, una òpera rock sobre el moviment. En l’obra hi destaquen quatre de les millors composicions mai realitzades per Townshend: l’extraordinària “Baba O’Riley”, la reivindicativa “Won’t get fouled again”, la balada “The song is over” i la bella “Behind blue eyes”.

SCREAMADELICA

Grup: Primal Sream.
Any: 1991.
Formació: Bobby Gillespie, Andrew Innes, Robert Young, Henry Olsen, Phillip Tomanov i Martin Duffy.
Àlbum d’estudi precedent: Primal Scream (1989).
Àlbum d’estudi posterior: Give out but don’t give up (1994).
El millor: Primal Scream es va convertir en una de les principals bandes alternatives.
el pitjor: continua sent la seva gran obra.

Bobby Gillespie va ser el bateria de la llegendària banda noise The Jesus & Mary Chain, per més tard, una vegada va decidir abandonar la formació liderada pels germans Reid, fundar a Glasgow el grup Primal Scream, que va gravar dos àlbums de rock més o menys clàssic, sense assolir un gran èxit. El seu tercer disc, “Screamadelica”, va suposar el gran triomf del conjunt escocès, que es va situar en primera línia de l’indie mundial. El treball, on hi sobresurten la psicodèlia, l’electrònica i té importants pinzellades d’acid – house, aleshores de moda, va aconseguir arribar al top 10 del rànquing britànic, fonamentalment gràcies a temes com “Movin’ on up”, de clar aire hippy, “Higuer than the sun”, “Come together”, “Loaded”, peça amb caràcter d’himne, o la més suau i tendra “Damaged”.