BROTHERS AND SISTERS

Grup: The Allman Brothers Band.
Any: 1973.
Formació: Gregg Allman, Dicky Betts, Berry Oackley, Lamar Williams, Jaimoe Johanson, Butch Trucks i Chuck Leavell.
Àlbum d’estudi anterior: Eat a peach (1972).
Àlbum d’estudi posterior: Win, lose or draw (1975)
El millor: saber continuar amb força malgrat tot.
El pitjor: les desaparicions.

El grup de southern rock The Allman Brothers Band es va iniciar, sota el lideratge de l’excel•lent guitarrista Duanne Allman, com una banda de blues rock, fet ben palpable en el llegendari disc en directe gravat al Fillmore East de Nova York. Tanmateix, després de la mort de Duanne en un accident de moto, el grup es va decantar cap al country rock, en bona part per la importància que va assolir a la formació Dicky Betts, que es va convertir en el líder del conjunt de Macon juntament amb Gregg Allman. El primer disc caracteritzat per les noves tendències, i l’inicial editat després de la desaparició del gran dels germans Allman, va ser “Brothers and sisters”, en el qual encara hi va arribar a participar el baixista Berry Oackley, també mort en accident de moto. En l’àlbum, que va tenir un important èxit comercial, hi destaquen el hit “Ramblin’ man” i l’instrumental “Jessica”, dedicada a la filla de Betts.

GLASVEGAS (ÀLBUM)

Grup: Glasvegas.
Any: 2008.
Formació: James Allan, Rab Allan, Paul Donoghue i Caroline McKay.
Àlbum d’estudi anterior: cap.
Àlbum d’estudi posterior: Euphoric heartbreak (2011).
El millor: el sentit emocional dels seus temes.
El pitjor: manca d’innovació.

El grup escocès Glasvegas va debutar l’any 2008 amb aquest àlbum homònim, el qual va tenir unes excel•lents vendes a la Gran Bretanya, on va arribar al número 2 de les llistes, i una acceptable acollida als Estats Units. El primer treball de la banda encapçalada per James Allan va comptar també amb l’aclamació de bona part de la crítica, encara que des d’algun sector s’hagi comentat la seva poca originalitat, doncs la seva música té clares influències del doo wop dels anys 50 o del pop ideat per Phil Spector, mitjançant formacions femenines com The Ronettes, de la dècada dels 60. Entre els principals temes, tots ells d’alt contingut emocional i melancòlic, hi destaquen “Geraldine”,"It's my own cheating heart that makes me cry",  “Daddy’s gone”, “Flowers and football tops” o “Go square go”.

THE JOSHUA TREE

Grup: U 2.
Any: 1987.
Formació: Bono, The Edge, Adam Clayton i Larry Mullen.
Àlbum d’estudi anterior: The unforgattable fire (1984).
Àlbum d’estudi posterior: Rattle and hum (1988).
El millor: arribada al mainstream del grup irlandès.
El pitjor: les dues principals cançons de l’àlbum han estat excessivament radiades.

Després de dos àlbums inicials que pràcticament van reduir l’èxit a la seva Irlanda natal, el tercer disc de la banda de Dublín, “War”, va suposar el seu gran triomf al Regne Unit, mentre el següent treball, el més experimental “The unforgattable fire”, va ser una transició cap a “The Joshua tree”, que va situar el grup entre les principals formacions del món, amb el seu definitiu èxit a l’altra banda de l’Atlàntic. L’àlbum va deixar una mica enrera el caràcter polititzat i combatiu de “War” i va entrar en paràmetres més místics i espirituals, mitjançant unes cançons clarament influenciades per la música d’arrel nord-americana. L’obra, que va ser número u en 20 estats i va guanyar el premi Grammy, compta amb tres dels grans clàssics del quartet irlandès, com són els casos de “Where the streets have no name”, “I still haven’t found what i’m looking for” i “With or without you”, les dues darreres contínuament radiades fins els nostres dies.

ALBANO

Lloc de naixement: Cellino San Marco (Itàlia).
Dècades: 60, 70, 80, 90, 00 i 10.
Gèneres: cançó melòdica i pop.
Grups que origina: Al Bano e Romina Power.
El millor: una gran veu.
El pitjor els seus afers amb la premsa rosa.

Albano Carrisi, conegut artísticament com Al Bano, va triomfar essencialment per comptar amb una extraordinària veu, que el va situar com un dels principals intèrprets melòdics i lleugers italians. Més tard, es va casar amb Romina Power, filla de l’actor nord-americà Tyrone Power, i va formar amb ella un duo musical de gran èxit. Posteriorment, va vèncer en el festival de Sanremo i es va convertir en protagonista de la premsa rosa, per la misteriosa desaparició d’una filla i la seva separació de Romina.

JUAN PARDO

Lloc de naixement: Palma de Mallorca (Balears).
Dècades: 60, 70, 80, 90 i 00.
Gèneres: pop, rock i cançó melòdica.
Grups que origina: Los Brincos i Juan i Júnior.
El millor: un dels grans pioners del pop-rock espanyol.
El pitjor: la seva reconversió melòdica.

Encara que avui en dia molta gent pugui recordar Juan Pardo com un cantant melòdic dels 70, 80 i 90, el músic mallorquí (gallec d’adopció) va ser un dels homes que més va treballar per l’establiment del pop-rock a Espanya, durant els difícils anys 60, convertint-se en un dels components del llegendari grup Los Brincos, mentre més tard va fundar un duo amb Antonio Morales Júnior, un altre membre de la banda. En la seva carrera artística hi destaquen també les seves composicions per a Rocío Jurado o Camilo Sesto.

JOSÉ FELICIANO

Lloc de naixement: Lares (Puerto Rico).
Llengües: castellà i anglès.
Dècades: 60, 70, 80, 90, 00 i 10.
Gèneres: pop, rock, cançó melòdica, rock llatí i world music.
Principal àlbum: Feliciano ! (1968).
El millor: l’èxit de la versió de “Light my fire”.
El pitjor: la seva gran era va tenir lloc fa vàries dècades.

El porto-riqueny José Feliciano, que de molt petit es va traslladar a l’Spanish Haarlem de Nova York, va néixer cec debut a un glaucoma, fet que no li va impedir convertir-se en un excel•lent guitarrista. Durant la dècada dels 60, va realitzar una exitosa versió del “Light my fire” de The Doors i va fer-se amb dos premis Grammy, mentre que al decenni dels 70 va actuar al festival de Sanremo i va col•laborar, com a músic d’estudi, a l’àlbum “Rock’n roll” de John Lennon.

BEIRUT

Lloc de fundació: Santa Fe (Estats Units).
Formació inicial: Zach Condon (veu i diferents instruments), Heather Trost (violí), Jeremy Barnes (percussió i acordió), Perrin Cloutier (violoncel) i Hari Zisnewski (clarinet).
Dècada principal: 00.
Gèneres: rock alternatiu, world music, rock psicodèlic i electrònica.
Àlbum estel·lar: No, no, no (2015)
Altres àlbums d’estudi: Gulag orkestar (2006), The flying club cup (2009), The rip tide (2011) i Gallipoli (2019).
El millor: la imaginació de Condon.
El pitjor: un eclecticisme que pot marejar més d’un.

El cantant, compositor i multi-instrumentista Zach Condon va fundar a la ciutat de Santa Fe, a Nou Mèxic, la banda Beirut, que en principi va suposar un projecte a nivell individual. El grup es va instal•lar a Nova York i va destacar per la seva originalitat, doncs va introduir la world music, essencialment la música gitana dels Balcans, en l’escena indie nord-americana. Posteriorment, la formació ha experimentat amb la psicodèlia i l’electrònica.

HOT CHOCOLATE

Lloc de fundació: Londres (Anglaterra).
Formació inicial: Errol Brown (veu), Harvey Hinsley (guitarra), Tony Wilson (baix), Patrick Olive (baix i percussió), Tony Connor (bateria) i Larry Ferguson (teclats).
Dècades: 60, 70, 80 i 90.
Gèneres: rythm & blues, soul, funk, pop i disco.
Principal àlbum: Every 1’s a winner (1978).
El millor: una llarga llista de hits.
El pitjor: sense el beneplàcit de la crítica.

El grup Hot Chocolate va ser fundat a finals de la dècada dels 60 pel cantant Errol Brown i va transcórrer per la seva època daurada entre 1974 i 1984, període en el qual el grup britànic va ser capaç, cada any, de situar com a mínim un single en els primers llocs de les llistes del Regne Unit. La formació va saber aprofitar perfectament el boom de la música disco i va triomfar per exemple amb “You sexy thing”, cançó que es va revaloritzar durant els 90 per la seva aparició a la popular pel•lícula “The full monty”.

THE GOOD, THE BAD & THE QUEEN

Lloc de fundació: Londres (Anglaterra).
Formació: Damon Albarn (veu i teclats), Simon Tong (guitarra), Paul Simonon (baix) i Tony Allen (bateria).
Dècades 00.
Gèneres: Pop, rock i rock alternatiu.
Únic àlbum d’estudi: The good, the bad and the queen (2007).
El millor: els noms.
El pitjor: un experiment més que un grup.

Damon Albarn, cantant i líder de Blur; Simon Tong, guitarrista de The Verve; Paul Simonon, baixista de The Clash, i Tony Allen, bateria nigerià que havia tocat amb Fela Kuti, van formar el supergrup The Good, the Bad and the Queen, el qual va gravar un únic àlbum homònim, que va arribar al número dos de les llistes del Regne Unit. L’experiència, més que l’intent de construir una banda estable, va ser un fugaç experiment, semblant al del projecte Gorillaz, que també va comptar amb Albarn, Tong i Allen.

CHASING CARS

Grup: Snow Patrol.
Any: 2006.
Formació: Gary Lightbody, Nathan Connolly, Paul Wilson, Jonny Quinn i Tom Simpson.
Gènere: pop independent.
Àlbum d’estudi: Eyes open.
El millor: un abans i un després en la trajectòria del grup.
El pitjor: que un èxit depengui d’una sèrie televisiva.

Quan la banda Snow Patrol va gravar “Eyes open”, probablement el seu àlbum més accessible i comercial, el grup portava ja una trajectòria important en els ambients indies britànics, amb la confecció de tres obres. “Chasing cars” va ser el segon single extret del treball i la cançó, composta pel líder i cantant de la formació Gary Lithbody, es va convertir en el tema de més èxit del quintet, fet que continua vigent. La peça, que als Estats Units es va veure molt afavorida per la seva inclusió en la sèrie mèdica de televisió “Anatomia de Grey”, va assolir el top 10 a les dues parts de l’Atlàntic i va ser nominada tant als Grammy com als Brit Awards.

FOR WHAT IT’S WORTH

Grup: Buffalo Springfield.
Any: 1967.
Formació: Stephen Stills, Neil Young, Richie Furay, Bruce Palmer i Dewey Martin.
Gènere: folk rock.
Àlbum d’estudi: Buffalo Springfield.
El millor: el gran hit d’un grup amb poca vigència.
El pitjor: molta gent coneix la banda essencialment per aquesta cançó.

Buffalo Springfield va ser, juntament amb el llegendari Bob Dylan i altres bandes com The Byrds, un dels primers exemples en fusionar folk i rock i igualment va suposar una de les primeres mostres en la barreja entre country i rock, sense oblidar que per la formació van passar músics com Stephen Stills, el mític Neil Young o Richie Furay, fundador de la banda country Poco. Sense cap mena de dubte, la composició d’Stills “For what it’s worth”, va ser el gran èxit d’un grup que va desaparèixer molt aviat. El tema es troba influenciat per uns tumults que van tenir lloc a la ciutat de Los Angeles entre la policia de la gran urbs californiana i grups de joves manifestants.

THE END

Grup: The Doors.
Any: 1967.
Formació: Jim Morrison, Ray Manzareck, Robby Krieger i John Desmore.
Gènere: rock psicodèlic.
Àlbum d’estudi: The Doors.
El millor: un dels cims del rock psicodèlic.
El pitjor: la controvèrsia de la seva lletra.

En el magnífic, extraordinari i aclamat àlbum de debut del quartet The Doors, de títol homònim, hi destaquen el hit “Light my fire” i la psicodèlica “The end”, tema de lletra bastant críptica, de característiques complexes, d’una densa atmosfera, força inquietant, polèmic al seu temps i d’una durada superior als 10 minuts, fet gens corrent el 1967, encara que l’aparició llavors del moviment hippy va canviar la regla no escrita que les cançons havien de durar una mitjana d’uns tres minuts. La peça va ser escrita per Jim Morrison, cantant i líder del grup, a pesar que els quatre integrants de la banda la van signar, i va ser utilitzada pels directors cinematogràfics Francis Ford Coppola, en el seu mític film “Apocalipse now”, i Oliver Stone, precisament en la pel•lícula que va dedicar a la formació californiana.