TRUE (ÀLBUM)

Grup: Spandau Ballet.

Any: 1983.     

Formació: Gary Kemp, Martin Kemp, Tony Hadley, John Keeble i Steve Norman.

Àlbum d’estudi anterior: Diamond (1982).

Àlbum d’estudi posterior: Parade (1984).

El millor: el gran triomf del quintet anglès.

El pitjor: molta sofisticació, pulcritud i elegància.

La banda britànica Spandau Ballet va ser, juntament amb el també quintet Duran Duran, el grup capdavanter del moviment conegut com a nous romàntics. Després de dos àlbums inicials pertanyents al corrent, la formació va evolucionar cap un tipus de pop clarament influenciat pel el soul de la Motown, mitjançant una música molt sofisticada i elegant, al mateix temps que els components del conjunt anaven amb vestits i corbata. “True” va ser el clar exemple d’aquella època i el treball va suposar l’èxit més espectacular de la seva trajectòria, doncs va romandre quatre setmanes en el número u de les llistes del Regne Unit i es va vendre força bé a l’altra banda de l’Atlàntic. La cançó de títol homònim, també número u a la gran Bretanya, “Gold” o “Comunication” van ser alguns dels temes destacats.

DIESEL AND DUST

Grup: Midnight Oil.

Any: 1987.     

Formació: Peter Garrett, Jim Moginie, Martin Rotsey, Peter Gifford i Robert Hirst.

Àlbum d’estudi anterior: Red sails in the sunset (1984).

Àlbum d’estudi posterior: Blue sky mining (1990).

El millor: “Beds are burning”.

El pitjor: potser va ser l’únic cop que el grup va aconseguir un gran ressò fora d’Austràlia.

La banda australiana Midnight Oil, caracteritzada per un tipus de rock força endurit amb lletres directes i força polititzades, va ser un grup que, durant un important període de temps, va triomfar de forma notòria només al seu país, mentre el seu èxit tant a Europa com als Estats Units era més aviat discret. Tanmateix, això va canviar amb l’àlbum “Diesel and dust”, una obra potser més accessible que les anteriors facturades pel conjunt liderat pel cantant Peter Garrett. El treball, que tracta la defensa dels habitants aborígens i del medi ambient, va ser número u a Austràlia i un important èxit a Amèrica, mentre que el disc conté l’extraordinari tema “Beds are runnning”, el més conegut de la seva carrera. “Diesel and dust” compta també amb cançons com “Put down this weapon”, “The heart dead” o la vibrant “Sometimes”.

YOUNGER THAN YESTERDAY

Grup: The Byrds.

Any: 1967.     

Formació: Jim McGuinn, David Crosby, Chris Hillman i Michael Clarke.

Àlbum d’estudi anterior: Fifth dimension (1966).

Àlbum d’estudi posterior: The notorious byrd brothers (1968).

El millor: el cover de “My back pages”.

El pitjor: no m’agrada “So you want to be a rock’n roll star ?”.

“Younger than yesterday” va ser el quart àlbum d’estudi de la banda nord-americana The Byrds, el millor de la seva trajectòria segons alguns crítics, una de les mostres de la seva maduresa i la reafirmació psicodèlica, iniciada en el treball anterior, “Fifth dimesion”, on hi formava part la cèlebre “Eight miles high”. Quan es va editar el disc, Gene Clark havia ja abandonat el grup, mentre el baixista Chris Hillman es va unir als guitarristes Jim McGuinn i David Crosby, que estava molt a prop de deixar la formació i unir-se a Stephen Stills i Graham Nash, en les tasques de composició, fet que va motivar l’augment de temes country, situació que s’incrementaria més tard amb l’arribada de Gram Parsons i la gravació de “Sweetheart of the rodeo”. En l’obra analitzada hi destaquen la irònica i popular “So you want to be a rock’n roll star ?”, tema que particularment no m’agrada; “Have you seen her face”, escrita per Hillman; la psicodèlica “Thoughts and words” i la bella “My back pages”, una versió del seu gran ídol Bob Dylan.

lA IAIA

Lloc de fundació: Vic (Osona).
Formació: Ernest Crusat (veu i guitarra), Jordi Torrents (baix) i Jordi Casadesús (bateria).
Dècades: 00 i 10.
Gèneres: pop i folk pop.
Principal àlbum d’estudi: Les ratlles del banyador (2010).
El millor: premis com a trampolí.
El pitjor: l’èxit s’ha de confirmar.

El trio de folk pop català La Iaia, format a Vic, va aconseguir fer-se un nom gràcies als triomfs en un festival osonenc i en un concurs de maquetes, fets que els hi va permetre editar el seu primer àlbum i convertir-se en la banda revelació de Catalunya. Durant el 2012, el grup encapçalat per Ernest Crusat, que practica un tipus de música semblant al d’altres formacions catalanes com Manel o Els Amics de les Arts, ha tingut el privilegi d’actuar al BAM de Barcelona i a la ciutat de Londres.

ANOUSHKA SHANKAR

Lloc de naixement: Londres (Anglaterra).
Dècades: 90, 00 i 10.
Gèneres: world music.
Principal àlbum: Live at Carengie Hall (2001).
El millor: nena prodigi.
El pitjor: moltes vegades a l’ombra del seu il•lustre pare.

Anoushka Shankar és filla del recentment desaparegut Ravi Shanlar, mestre del sitar i propagador del seu instrument per occident, en especial en la persona del beatle George Harrison, i germana de la cantant nord-americana Norah Jones. Va aprendre les tècniques del sitar, sota la direcció del seu progenitor, sent només una nena i va començar a realitzar gires amb Ravi encara en edat adolescent. Amb 17 anys es va llançar en solitari i des de llavors ha tocat en els principals escenaris del món.

LAURA PAUSINI

Lloc de naixement: Faenza (Itàlia).
Dècades: 80, 90, 00 i 10.
Gèneres: cançó melòdica i pop.
Principal àlbum: Io canto (2006).
El millor: triomfar al món sencer sense utilitzar l’anglès.
El pitjor: bàsicament un producte per a adolescents.

La cantant i compositora italiana Laura Pausini va arribar a l’èxit gràcies a una victòria al festival de Sanremo, com tants altres intèrprets del seu país. Posteriorment, va aconseguir vendre un munt de discs a tot el món, es va convertir en una icona dels adolescents i va obtenir varis premis Grammy, pel que fa a la versió llatina. Pausini ha usat, a més de la llengua italiana, l’espanyola, amb la qual ha gravat tots els seus temes, la francesa i la portuguesa.

DR. JOHN

Lloc de naixement: Nova Orleans (Estats Units).
Dècades: 60, 70, 80, 90, 00 i 10.
Gèneres: blues, blues rock, rock i jazz rock.
Principal àlbum: Gris – gris (1968).
El millor: una llarga carrera.
El pitjor: li va acostar molt arribar.

La trajectòria musical del nord-americà Malcolm John Rebennack, conegut artísticament com a Dr. John, originada en els ambients blues de Nova Orleans, es va iniciar a finals de la llunyana dècada dels 50, però el compositor no va aconseguir certa celebritat fins els últims anys 60 i un important èxit fins arribat el decenni dels 70, quan va aconseguir per primer cop el triomf a nivell comercial. L’autor ha utilitzat també altres estils com el rock o el jazz, gens estrany aquest últim si es tracta d’un músic originari de l’estat de Louisiana.

RICKY NELSON

Lloc de naixement: Teaneck (1940).

Lloc de defunció: De Kalb (1985).

Dècades: 50, 60, 70 i 80.

Gèneres: rock’n roll, pop, folk rock i country rock.

Principals àlbums: Ricky (1957), Ricky Nelson (1958) i Ricky sings again (1959).

El millor: saber continuar endavant després de la gran era del rock’n roll.

El pitjor: durant els seus inicis, a l’ombra d’altres intèrprets.

Ídol del rock’n roll de la dècada dels 50, va estar, però, durant aquella època a l’ombra d’altres cantants com Elvis Presley, Chuck Berry, Little Richard o Jerry Lee Lewis, si bé va portar el seu àlbum de debut, “Ricky”, fins el número u a les llistes de Billboard. Una vegada finalitzada l’era daurada del rockabilly, i arribada la invasió britànica als Estats Units, amb The Beatles al capdavant, Nelson va continuar a l’elit, encara que es va apropar als gèneres folk i country. 

BELL XI

Lloc de fundació: Dublín (Irlanda).
Formació inicial: Paul Noonan (veu, guitarra i bateria), Brian Crosby (guitarra i teclats) i Dominic Philips (baix).
Altres components bàsics: David Geraghty (guitarra i piano).
Dècada principal: 00.
Gèneres: pop, rock i rock alternatiu.
Àlbum estel·lar: Chop chop (2013).
Altres àlbums d’estudi: Neither am i (2000), Music in mouth (2003), Flock (2005), Blue lights on the runway (2009), Bloodless coup (2011) i Arms (2016).
El millor: una progressió lenta però segura.
El pitjor: manca donar el cop definitiu en el mercat nord-americà.

A finals de la dècada dels 90, es va formar la banda Bell XI a la localitat irlandesa de County Kildale. Una vegada establert a Dublín, el grup va començar a triomfar al seu país natal, a la Gran Bretanya, Europa continental i, encara que no hi tenen categoria de mainstream, també als Estats Units. Amb el pas dels anys, mitjançant un tipus de música emocional i amb sentiment, la formació ha aconseguit fer-se amb un dels llocs capdavanters en diferents festivals.

ROXANNE

Grup: The Police.
Any: 1978.
Formació: Sting, Andy Summers i Stewart Copeland.
Gènere: reggae pop.
Àlbum d’estudi: Outlandos d’amour.
El millor: la segona edició del senzill.
El pitjor: l’absurda prohibició a la ràdio.

A finals dels 70, quan el punk rock ja declinava i la new wave emergia per l’horitzó, va fer acte d’aparició el trio The Police, que va tenir l’habilitat de fusionar el gènere pop amb el ritme jamaicà del reggae. Amb aquest estil va ser enregistrat “Roxanne”, el primer single del grup, una cançó composta per Sting que parlava d’un noi que s’enamorava d’una prostituta, a la qual volia  treure d’aquest món, fet que fa realment absurda i sorprenent la seva transitòria prohibició en alguna cadena radiofònica. En una primera edició, el disc va ser un autèntic fracàs, però posteriorment el tema es va reeditar, a més de ser inclòs a “Outlandos d’amour”, el primer àlbum de la formació, i va suposar un important hit al Regne Unit i un èxit acceptable a Amèrica.

THE TIMES THEY ARE A CHANGIN (CANÇÓ)

Intèrpret: Bob Dylan.
Any: 1964.
Gènere: Folk.
Àlbum d’estudi: The times they are a changin.
El millor: himne generacional.
El pitjor: Dylan estava molt a prop de passar pàgina.

“The times they are a changin”, himne generacional i un dels temes estel•lars en la prolongada i magnífica trajectòria de Bob Dylan, és un resum de la música realitzada pel trobador nord-americà durant els seus inicis, és a dir, amb característiques purament folk, acústiques i de protesta, en la mateixa línia de “Blowin’ in the wind”, un altre gran clàssic del cantautor de Minnesota, gravat una mica abans. La cançó, que forma part de l’històric àlbum d’idèntic títol, reclama, d’una banda, a pares i mares, i d’altra banda, als poderosos, que entenguin els seus fills i filles i als més necessitats, recordant que els temps estan canviant. Malgrat tot, Dylan abandonaria molt aviat la protest song i la seva música prendria camins diferents.

SPANISH BOMBS

Grup: The Clash.
Any: 1979.
Formació: Joe Strummer, Mick Jones, Paul Simonon i Topper Headon.
Gènere: punk rock.
Àlbum d’estudi: London calling.
El millor: una mostra del compromís polític del quartet anglès.
El pitjor: no és la millor cançó de l’històric “London calling”.

The Clash, a part de ser una de les bandes punk més populars, va caracteritzar-se per introduir en el món de la música rock gèneres caribenys com l’ska i el reggae o per expressar un important compromís polític d’esquerres i progressista. El doble “London calling” va ser el seu tercer àlbum i el gran èxit de la seva carrera, mentre que “Spanish bombs” va representar una de les peces més importants del treball. El tema va estar inspirat en la Guerra Civil Espanyola (1936 – 1939) i va ser gravat després d’una estada de Joe Strummer, cantant del grup, a la ciutat andalusa de Granada i en una època, l’any 1979, en què la dictadura franquista era encara molt recent, doncs el general havia mort només quatre anys abans.