DIG OUT YOUR SOUL



Grup: Oasis.

Any: 2008.

Formació: Noel Gallagher, Liam Gallagher, Gem Archer, Andy Bell i Zak Starkey.
Àlbum d’estudi anterior: Don’t believe the truth (2005).
Àlbum d’estudi posterior: cap.
El millor: perspectives de tornar als bons temps.
El pitjor: finalment només ne va ser una il•lusió.

Després de convertir-se en grans protagonistes de la moda del brit – pop amb els seus dos primers àlbums, “Definitely maybe” i el supervendes “(That’s the story) morning glory”, el grup de Manchester Oasis va continuar la tendència amb el seu tercer treball, “Be here now”, però més tard va caure en una època d’inestabilitat, fonamentalment per les friccions entre els germans Noel i Liam Gallagher. “Don´t believe the truth” va significar el ressorgiment de la banda, mentre que “Dig our your soul” va constituir la confirmació del retorn dels millors Oasis, però només va ser una il•lusió fugaç, doncs Noel va decidir marxar mitjan la gira de presentació del disc i la formació es va dissoldre. En l’obra analitzada, on la influència de The Beatles i l’ús del rock psicodèlic tornen a ser determinants, hi destaquen temes com “Waiting for the rapture”, “The shock of the lightning", que en va ser le primer senzill, la molt lennoniana “I’m outta time” i “Falling down”. Destacar la presència com a bateria de Zak Starkey, fill del beatle Ringo Starr. 

SUEDE (ÀLBUM)

Grup: Suede.

Any: 1993.

Formació: Brett Anderson, Bernard Butler, Mat Osman i Simon Gilbert.
Àlbum d’estudi anterior: cap.
Àlbum d’estudi posterior: Dog man star (1994).
El millor: punt d’inici del brit – pop.
El pitjor: segons la meva opinió, els dos següents àlbums, “Dog man star” i "Coming up”, el van superar.

L’any 1993, el grup londinenc Suede va gravar el seu primer àlbum, de títol homònim, i aquest fet està considerat el punt de partida del brit – pop, que va marcar bona part dels 90 al Regne Unit. El disc, que va arribar al número u de les llistes britàniques, va ser en aquell moment el debut més vengut al país, encara que un any després perdria aquest honor en benefici del “Definitely maybe” d’Oasis, una altra gran banda de la moda. Aleshores liderat pel carismàtic vocalista Brett Anderson i el guitarrista Bernard Butler, que abandonaria pocs anys després la formació, el quartet anglès va editar un treball que va suposar un revival del glam rock, en especial de la figura de David Bowie, tendència que continuaria amb l’extraordinari “Dog man star”, segon àlbum del grup. En l’obra analitzada hi destaquen els dos temes que l’obren, “So young” i “Animal nitrate”, a més de “Metal Mickey”. 

THIS IS HARDCORE

Grup: Pulp.

Any: 1998.

Formació: Jarvis Cocker, Mark Webber, Steve Mackay, Nick Banks i Candida Doyle.
Àlbum d’estudi anterior: Different class (1995).
Àlbum d’estudi posterior: We love life (2001).
El millor: es completa una gran trilogia.
El pitjor: fi de la gran època del grup.

El grup anglès Pulp va viure una autèntica travessa pel desert abans d’obtenir el triomf, fet que va aconseguir amb el seu quart àlbum, “His ’s’ hers” , editat en plena febre brit - pop. Seguidament, la banda encapçalada pel cantant Jarvis Cocker va gravar el seu treball estel•lar, el molt aclamat “Different class”, una de les obres cabdals de la dècada dels 90, mentre la gran trilogia de Pulp es va completar amb “This is hardcore”, un disc amb les grans característiques de la formació, és a dir, mitjançant temàtiques basades en el romanticisme, la tragèdia, el desamor, la redempció o la manera glamurosa d’interpretar de Cocker, semblant a la tècnica que utilitza Brett Anderson, líder de Suede, una altra de les grans bandes del brit – pop. “This is hardcore”, que va significar també el final de l’etapa daurada de Pulp, conté peces com “The fear”, “Dishes”, “Help the aged”, la cançó de títol homònim i “Sylvia”, que particularment és la meva preferida. 

THE CRYSTALS

Lloc de fundació: Nova York (Estats Units).

Formació inicial: Barbara Alston (veu solista), Patricia Wright (veu), Myma Girard (veu), Dolores Kenniebrew (veu), Dolores Brooks (veu) i Mary Tomas (veu).

Dècades: 60.
Gèneres: rythm & blues, soul i pop.
Principal àlbum: He’s a rebel (1963).
Solistes que origina: Barbara Alston.
El millor: un primer lustre dels 60 espectacular.
El pitjor: aviat va arribar una primera dissolució.

A principis del decenni dels 60, es van posar de moda els grups formats només per noies, que van tenir una gran influència en les bandes beat britàniques, entre elles els mítics Beatles. The Crystals va ser una d’aquelles formacions i, sota la producció de Phil Spector, van aconseguir hits com “There’s no other (like my baby)”, “Uptown”, “Da doo run run (when he walked me home)”, “Then he kissed me” o “He´s a rebel”, escrita pel mateix Spector. La veu solista, Barbara Alston, va seguir més tard una carrera autòctona.

TAKE THAT



Lloc de fundació: Manchester (Anglaterra).

Formació inicial: Gary Barlow (veu principal), Robbie Williams (veu), Jason Orange (veu), Mark Owen (veu) i Howard Donald (veu).

Dècades: 90, 00 i 10.
Gèneres: pop, dance pop i soul.
Principal àlbum: The progress (2010).
Solistes que origina: Robbie Williams.
El millor: vendes, premis, rècords...
El pitjor: producte bàsicament per a adolescents.

Clàssica teen band masculina, Take That va ser, d’alguna manera, la versió britànica de grups nord-americans com New Kids in the Block o Backstreet Boys. Sota el lideratge de Gary Barlow, el quintet vocal es va convertir en la formació més venedora del Regne Unit des de l’època de The Beatles, és a dir, des de la llunyana dècada dels 60, mentre la marxa de Robbie Williams, que va seguir una triomfant carrera en solitari, no va alterar l’èxit de la banda. Williams va tornar l’any 2010 per gravar “The progress”. 

PHIL SPECTOR

Lloc de naixement: Nova York (Estats Units).

Dècades: 50, 60, 70, 80, 90 i 00.
Gèneres: pop, rock, rythm & blues i soul.

Grups que origina: The Crystals i The Ronettes.
El millor: donar nom a un tipus de so.
El pitjor: els problemes aliens a la música.

Phil Spector rarament ha gravat mai un disc com a intèrpret, però està considerat un dels productors més grans de la història gràcies a l’anomenat mur del so. Va aconseguir la fama mitjançant la producció de grups de noies com les Crystals, a les quals va composar “He’s a rebel”, o les Ronettes, a qui va lliurar la cèlebre “Be, my baby”. Més tard, va col•laborar amb Ike & Tina Turner, The Beatles, amb l’album “Let it be”, i dos dels seus integrants: John Lennon i George Harrison. Actualment, compleix pena de presó per assassinat.

PAOLO CONTE



Lloc de naixement: Asti (Itàlia).

Dècades: 70, 80, 90 i 10.

Gèneres: jazz, jazz rock, estàndard i music - hall.
El millor: estrella a nivell internacional.
El pitjor: no compta amb la fama i popularitat d’altres intèrprets italians.

Al llarg de quatre dècades, el cantant, compositor i pianista piamontès Paolo Conte ha estat un dels intèrprets més internacionals de la música italiana, malgrat que el seu estil, proper a gèneres com el jazz o el music – hall, es troba bastant allunyat de la comercialització i l’accessibilitat d’artistes com Eros Ramazzotti o Laura Pausini, per posar dos exemples d’altres èxits a nivell mundial del país mediterrani. Entre les seves cançons destaquen peces com “Azzurro”, “Genova per noi”, “Lo erno” o “Come di”. 

THE LOGICAL SONG

Grup: Supertramp.

Any: 1979.

Formació: Roger Hodgson, Rick Davies, Dougie Thompson, Bob Siebenberg i John Anthony Helliwell.
Gènere: pop.
Àlbum d’estudi: Breakfast in America.
El millor: era la gran època del quintet britànic.
El pitjor: concessions pop d’un grup de característiques progressives.

El grup britànic Supertramp va ser, podríem dir, una versió comercial i popular del rock progressiu, gènere que va tenir una època daurada durant el decenni dels 70. Així i tot, el quintet anglès ho va tenir molt complicat per triomfar, fet que va aconseguir, mitjan la dècada, amb l’album “A crime of the century”, un gran èxit que va tenir certa continuïtat amb “Crisis, what crisis ?” i “Even in the quietest moments”. Tanmateix, no va ser fins a l’edició del treball “Breakfast in America” quan Supertramp va aconseguir de ple la categoria mainstream. Un dels singles de l’obra, que va suposar un enorme triomf als Estats Units, va ser “The logical song”, que, tal com havia succeït anteriorment amb “Dreamer” i “Give a little bit”, la formació encapçalada per Roger Hodgson, intèrpret del tema, i Rick Davies va haver de recórrer a un tema clarament pop per obtenir un hit. 

MONKEY GONE TO HEAVEN



Grup: Pixies.

Any: 1989.

Formació: Black Francis, Kim Deal, Joey Santiago i David Lovering.
Gènere: rock alternatiu.
Àlbum d’estudi: Doolittle.
El millor: una de les millors cançons del rock indie nord-americà de tots els temps.
El pitjor: la controvèrsia de fitxar per una major.

A finals del decenni dels 80, el quartet independent de Boston Pixies va gravar dos àlbums molt aclamats i elogiats per la crítica: “Surfer Rosa” i “Doolittle”. D’aquest darrer treball, un dels discs més decisius alhora de fer més extensiu i popular el rock alternatiu, en va sorgir el tema “Monkey gone to heaven”, que es va convertir en el primer single de l’obra, gravat ja a través d’una gran discogràfica, fet que li va reportar alguna crítica al grup. La peca, de temàtica ecologista i amb alguns punts bíblics, va estar composta i interpretada per Black Francis, que llavors ja s’havia erigit en l’indiscutible líder de la banda en detriment de la baixista Kim Deal. La cançó va ser un important èxit al Regne Unit i també pel que respecta als sectors indies nord-americans. 

SUNNY AFTERNOON

Grup: The Kinks.

Any: 1966.

Formació: Ray Davies, Dave Davis, Peter Quaife i Mick Avory.
Gènere: cabaret pop.
Àlbum d’estudi: Face to face.
El millor: un gran èxit al Regne Unit.
El pitjor: no devia agradar massa als nombrosos fans de “You really got me”.

Mitjan el decenni dels any 60, i la cançó “A well respected man” va suposar un abans i un després en la seva trajectòria, el quartet londinenc The Kinks va realitzar un important canvi de rumb, deixant enrere temes on es barrejava pop, rock i rythm & blues, com el hit “You really got me” o “Tired of waiting for you”, per entrar en una nova època marcada per les àcides i sarcàstiques lletres de Ray Davies, les quals criticaven amb ironia la societat britànica més conservadora, i un apropament a un tipus de música de cabaret. “Sunny afternoon”, número u a les llistes britàniques i un dels indiscutibles clàssics de la banda anglesa, va ser una cançó amb característiques del gènere del music - hall, encara que, pel que fa a la temàtica, aquell cop Davis va preferir atacar el govern laborista de Harold Wilson, qui va decidir imposar una enorme taxa als músics del Regne Unit, a la qual també feia referència George Harrison al tema beatle “Taxman”.

IN THE GHETTO

Intèrpret: Elvis Presley.

Any: 1969.

Gènere: gospel.
Àlbum d’estudi: From Elvis in Memphis.
El millor: el reinaxement de Presley.
El pitjor: seria un ressorgiment puntual.

Quan Elvis Presley va tornar d’Alemanya, on va anar per a la realització del servei militar, es va trobar una Amèrica que havia estat arrasada per la british invasion, amb The Beatles al capdavant. Per tant, l’estrella de Memphis va quedar clarament en un segon pla musical, del qual en va sortir, encara que fos de manera aïllada i puntual, l’any 1969, quan va gravar dues de les seves millors cançons: “Suspicious minds” i “In the ghetto”. Aquesta última, composta per Mac Davis, és una peça molt trista, amb aires gospel, que parla del naixement d’un nen en un barri pobre de la ciutat de Chicago, i dels laments de la mare que coneix perfectament el futur que li espera al seu fill, marcat per la misèria i la delinqüència. La cançó, que molt bé es podria incloure en l’apartat de la protest song, va tenir força versions, destacant la que en van fer Nick Cave & the Bad Seeds. 

HANGING ON THE TELEPHONE

Grup: Blondie.

Any: 1978.

Formació: Deborah Harry, Chris Stein, Frank Infante, Nigel Harrison, Clem Burke i Jimmy Destri.
Gènere: new wave.
Àlbum d’estudi: Parallel lines.
El millor: donar fama a un tema que havia passat desapercebut.
El pitjor: no era una cançó de la factoria Stein.

El grup novaiorquès Blondie, una de les bandes cabdals del punk i la new wave nord-americans, va comptar amb dos components bàsics: la cantant Deborah Harry, icona de la formació, i el guitarrista Chris Stein, que va composar una gran part dels èxits del conjunt. No obstant, la cançó analitzada no la va escriure Stein, sinó que es tracta d’una obra de Jack Lee, component de The Nerves, una fugaç formació de Los Angeles que només va editar un single, precisament encapçalat per “Hanging on the telephone”. El cover de Blondie, que obre l’emblemàtic àlbum “Parallel lines”, segurament el millor treball de la banda de Nova York, és un tema trepidant i enganxós, molt ben interpretat per Harry. La peça, tercer single de l’àlbum, va aconseguir arribar al número cinc de les llistes del Regne Unit, on Blondie sempre va tenir un gran número d’admiradors.

THE YES ALBUM

Grup: Yes.

Any: 1971.

Formació: Jon Anderson, Steve Howe, Chris Squire, Bill Bruford i Tony Kaye.
Àlbum d’estudi anterior: Time and world (1970).
Àlbum d’estudi posterior: Fragile (1971).
El millor: inici de l’era daurada del grup anglès.
El pitjor: començaven els canvis.

Tercer àlbum de la banda britànica, una de les formacions cabdals del rock progressiu, que transitava llavors per una de les seves èpoques estel•lars. “The Yes album” va marcar el començament del millor període del conjunt anglès, màxim exponent de les avantguardes musicals aparegudes entre finals dels 60 i inicis dels 70, juntament amb altres grups com Emerson, Lake & Palmer, Genesis, Jethro Tull o King Crimson. El treball, basat en la ciència ficció i amb aires folk, va ser el primer en què hi va prendre part el guitarrista Steve Howe, que va entrar per Peter Banks, i el darrer en què ho va fer el teclista Tony Kaye, que seria substituït per l’efectista i espectacular Rick Wakeman. “I’ve seen all good people: move / all good people” és la cançó més popular d’un àlbum que va suposar un gran triomf al Regne Unit, però només un èxit relatiu a l’altra banda de l’Atlàntic. 

TARKUS

Grup: Emerson, Lake & Palmer.

Any: 1971.

Formació: Keith Emerson, Greg Lake i Carl Palmer.
Àlbum d’estudi anterior: Emerson, Lake & Palmer (1970).
Àlbum d’estudi posterior: Trilogy (1972).
El millor: una depurada tècnica instrumental.
El pitjor: bones dosis de pretensió.

Keith Emerson, el “Jimi Hendrix” dels teclats i excomponent del conjunt Nice; Greg Lake, cantant i baixista que havia tocat amb els originals King Crimson, i Carl Palmer, bateria que havia format part d’Atomic Rooster, van formar el supergrup que portava els seus cognoms, una de les bandes cabdals de les avantguardes sorgides entre finals dels 60 i inicis dels 70, com el rock de caràcter progressiu i simfònic. Després d’editar un àlbum de títol homònim, el trio va gravar “Tarkus”, un treball tècnicament perfecte, encara que els contraris al prog rock poden considerar-lo pretensiós i amb certa artificiositat. Malgrat no tractar-se d’una obra massa accessible, el disc va ser un èxit de vendes i va donar pas a l’àlbum en directe “Pictures and exhibition”, el qual la discogràfica no s’havia atrevit a editar anteriorment per considerar-lo massa arriscat. La cançó que dóna títol al treball, de gairebé 21 minuts, és la pista fonamental del disc. 

ANTICS

Grup: Interpol.

Any: 2004.

Formació: Paul Banks, Daniel Kessler, Carlos Dengler i Sam Fogarino.
Àlbum d’estudi anterior: Turn on the bright lights (2002).
Àlbum d’estudi posterior: Our love to admire (2007).
El millor: “C’mere”.
El pitjor: alguns experts pensen que no va superar l’òpera prima.

Al llarg de la història de la música rock, han hagut força intèrprets i grups que han debutat amb un excel•lent i elogiat àlbum, fet que ha motivat molta pressió i alguna problemàtica per a la confecció d’una segona obra, doncs pot ser bastant complicat que superi o iguali la primera. El quartet alternatiu nord-americà amb seu a Nova York, Interpol, va aparèixer amb el celebrat i aclamadíssim disc “Turn on the bright lights”, considerat un dels millors treballs del segle XXI, gravant dos anys més tard “Antics”, un àlbum que penso va seguir una línia qualitativa similar al seu antecessor, però que alguns mitjans especialitzats el van considerar una obra inferior. El disc, que juga amb el llenguatge Morse, va extreure quatre senzills: “Slow hands”, “Evil”, la magnifica “C’mere” i “Narc”. 

LINDA RONSTADT

Lloc de naixement: Tucson (Estats Units).

Dècades: 60, 70, 80, 90 i 00.

Gèneres: country, country rock, folk, folk rock, jazz rock, pop, rock i world music.
Principals àlbums: Heart like a wheel (1974), Simple dreams (1977) i Living in the USA (1978).
El millor: uns 70 per emmarcar.
El pitjor: una deriva als 80 que no va convèncer.

Amb arrels que emergien del folk i el country, Linda Ronstadt es va convertir en una de les grans estrelles de la música nord-americana durant la dècada dels 70, quan va vendre un munt de discs (el tres àlbums significats van ser número u a Billboard) i va aconseguir varis premis Grammy. Amb el canvi de decenni, període en què es va apropar a postulats pop i rock, va iniciar-se la decadència de la seva trajectòria, la qual més tard es va caracteritzar per l’acostament a la música llatina, especialment la mexicana. 

JAMIE CULLUM

Lloc de naixement: Rochford (Anglaterra).

Dècades: 90, 00 i 10.

Gèneres: jazz, jazz pop, jazz rock, swing i soul.
Principals àlbums: Twentysomething (2003) i Catching tales (2005).
El millor: saber barrejar jazz, rock i espectacle.
El pitjor: no crec que els puristes del jazz estiguin molt contents.

Músic prodigi, l’anglès Jamie Cullum es va interessar des de molt jove pel jazz i, traslladat a París, va tocar en petits locals de la capital francesa. Posteriorment, va triomfar a nivell mundial gràcies a àlbums com “Twentysomething” i “Catching tales”, per acostar-se a postulats pop o pels seus brillants espectacles en viu, fins el punt de ser reconegut el successor de Harry Connick Jr. Ha tingut l’habilitat d’apropar el món del jazz a un públic no habitual i ha estat capaç de versionar intèrprets pop com Michael Jackson o el grup Coldplay. 

MAGAZINE

Lloc de fundació: Manchester (Anglaterra).

Formació inicial: Howard Devoto (veu), John McGeoch (guitarra i saxofon), Barry Adamson (baix), Martin Jackson (bateria) i Dave Formula (teclats).

Dècada estel•lar: 70.
Gèneres: postpunk i new wave.
Principal àlbum: The correct use of soup (1980).
Altres àlbums d’estudi: Real life (1978), Secondhand Daylight (1979), Magic, murder and the weather (1981) i No thyself (2011).
Grups que origina: Luxuria.
El millor: fusió entre punk rock i algunes característiques de new wave.
El pitjor: un retorn amb bastants interrogants.

Howard Devoto, líder del grup punk Buzzcocks, va formar posteriorment la banda Magazine, que reunia aspectes del ja decadent punk rock, com l’energia, i d’altres més característics del postpunk i la new wave, com l’experimentació, l’ús de teclats o els muntatges teatrals en els concerts en directe. Després de quatre àlbums, que van comptar amb els elogis de la crítica i amb un acceptable èxit de públic, la formació ho va deixar estar. Fa uns anys, es va viure un retorn amb els components inicials, amb l’excepció del desaparegut John McGeoch.

BRIGHTON 64

Lloc de fundació: Barcelona (Barcelonès).

Formació inicial: Ricky Gil (veu i baix), Albert Gil (guitarra) i Andreu Verdú (bateria).

Dècades: 80, 90, 00 i 10.
Gèneres: pop, rock, rythm & blues, soul i moviment mod.
Principal àlbum: El problema es la edad (1987).
Grups que origina: Brigatones i Matamala.
El millor: una aposta original del pop-rock hispà.
El pitjor: fora dels corrents més comercials.

La ciutat costanera de Brighton, al sud del Regne Unit, va ser la seu de les principals disputes entre rockers i mods, mentre que 1964 va ser un dels anys més significatius d’aquells enfrontaments. Aquestes van ser les raons per les quals el grup barceloní, encapçalat pels germans Ricky i Albert Gil, va decidir la denominació, que més tard va canviar per la de Brigatones i Matamala, per tornar finalment al nom original. Brighton 64 ha estat la banda que més clarament ha mostrat el corrent mod a l’estat espanyol.

C’MERE

Grup: Interpol.

Any: 2005.

Formació: Paul Banks, Daniel Kessler, Carlos Dengler i Sam Fogarino.
Gènere: rock alternatiu.
Àlbum d’estudi: Antics.
El millor: una de les millors cançons de l’indie nord-americà del segle XXI.
El pitjor: només tercer single d’”Antics”.

Amb dosis de punk rock, postpunk i garage rock, el quartet nord-americà Interpol va ser una de les grans sensacions del rock alternatiu de la primera dècada de l’actual segle. El grup novaiorquès va debutar amb l’album “Turn on the bright lights”, treball elogiat de forma unànime pels mitjans de comunicació especialitzats i considerat un dels millors discs de l’indie rock del segle XXI. El segon àlbum d’Interpol va ser “Antics”, una obra que va seguir una tendència bastant similar al seu antecessor i que va extreure bones cançons com “Evil”, “Slowhands” o “C’mere”. Aquesta última, que ja havia format part dels concerts en directe de la formació abans de l’edició d’”Antics”, va ser, amb algunes reformes i variacions, el tercer single del treball i va assolir el top 20 a les llistes dels Estats Units. Personalment, em sembla el millor tema que mai hagi compost la banda encapçalada per Paul Banks. 

PSYCHO KILLER

Grup: Talking Heads.

Any: 1977.

Formació: David Byrne, Jerry Harrison, Tina Weymouth i Chris Frantz.
Gènere: new wave.
Àlbum d’estudi: Talking Heads - 1977.
El millor: una de les cançons que més s’adapta al caràcter histriònic de Byrne.
El pitjor: només número 92 a Billboard.

El quartet Talking Heads va ser una de les bandes cabdals del punk i new wave novaiorquesos i una de les agrupacions assídues del mític local CBGB. En el seu primer àlbum, el reivindicat “Talking Heads: 1977”, el grup va incloure el tema “Psycho killer”, que prèviament havien compost David Byrne, Tina Weymouth i Chris Frantz per a The Artistic, una fugaç formació en què tots tres havien coincidit. El tema, amb un frenètic crescendo que es fusionava molt bé amb la forma nerviosa d’interpretar i moure’s de Byrne, és una de les peces més assequibles i comercials del conjunt nord-americà, malgrat que no va arribar ni tan sols al top 90 de les llistes de Billboard. “Psycho killer”, que si va suposar un important hit a Holanda, va ser inclòs poc més tard en el doble àlbum en viu “The name of this group is Talking Heads”. 

WHERE IS MY MIND

Grup: Pixies.

Any: 1988.

Formació: Black Francis, Kim Deal, Joey Santiago i David Lovering.
Gènere: rock alternatiu.
Àlbum d’estudi: Surfer Rosa.
El millor: una de les millors cançons de la dècada dels 80.
El pitjor: el decenni no va ser precisament el millor de la història del rock.

El quartet indie de Boston Pixies, llavors sota el lideratge compartit pel guitarrista Black Francis i la baixista Kim Deal, també veus del grup, va debutar l’any 1988 amb l’elogiat àlbum “Surfer Rosa”, que va suposar una alegria en un període en què la música rock, almenys pel que fa als sectors més comercials, es caracteritzava per la monotonia, la poca transcendència o allò políticament correcte. En l’album hi destaquen especialment els temes “Gigantic”, potser la peça més accessible del disc, i “Where is my mind”, cançó composta per Francis i, sens dubte, un dels temes cabdals de la trajectòria de la banda de Massachussets. La composició, en què Allmusic hi ha vist semblances amb l’”Once in a lifetime” de Talking Heads, gravat pràcticament una dècada abans, està influenciada pel busseig, va ser un dels principals èxits comercials de la formació nord-americana i va protagonitzar l’última escena del film “The fight club”, dirigit per David Fincher. 

SISTER RAY

Grup: The Velvet Underground.

Any: 1968.

Formació: Lou Reed, John Cale, Sterling Morrison i Maureen Tucker.
Gènere: avantguarda.
Àlbum d’estudi: White light / white heat.
El millor: una autèntica revolució.
El pitjor: difícil d’assimilar.

El grup novaiorquès The Velvet Underground havia debutat l’any 1967 amb el reivindicat àlbum “The Velvet Underground & Nico”, produït per l’artista pop Andy Warhol i amb la incorporació a la formació de la seva musa, la model alemanya Nico. Un any més tard, ja sense Warhol i Nico, la banda nord-americana va editar el treball “White light / white heat”, una obra avantguardista, escassament accessible, revolucionària i avançada varis anys, fins i tot dècades, al seu temps. En el disc, també molt reivindicat al llarg del temps, pràcticament totes les cançons son poc assimilables, almenys en les primeres escoltes, però probablement el “premi” de l’endú “Sister Ray”, tema que tanca l’àlbum. La peça, d’uns 17 minuts de durada, va ser composta pel recentment desaparegut Lou Reed, pel que fa a la lletra, i els quatre components del grup, quant a la música. “Sister Ray”, també coneguda com a “Sweet sister Ray”, va ser una cançó clau en els directes de la banda, versió en la qual de vegades va superar la mitja hora de prolongació. 

HAPPY HOUR

Grup: The Housemartins.

Any: 1986.

Formació: P. D. Heaton, Stan Cullimore, Norman Cook i Hugh Whitaker.
Gènere: pop.
Àlbum d’estudi: London, 0 – Hull, 4.
El millor: una mica d’aire fresc després de tants sintetitzadors.
El pitjor: malauradament, fora d’època.

Després de la decadència del punk rock, a finals de la dècada dels 70, va aparèixer la new wave, que en alguns dels seus diferents sectors es va veure presidida per la música tecnològica i per la gran importància que va assolir la imatge, sobretot en el moviment dels nous romàntics. És estrany, doncs, que mitjan la dècada dels 80 triomfés el quartet The Housemartins, caracteritzat per la música elèctrica i amb un aspecte més aviat deixat i poc sofisticat. El grup va debutar amb l’aclamat àlbum “London, 0 – Hull, 4”, que va extreure com a senzill el fresc, directe i divertit “Happy hour”, que va arribar al número u a les llistes britàniques i va tenir cert èxit en els corrents alternatius nord-americans.

LET’S DANCE (ÀLBUM)

Intèrpret: David Bowie.

Any: 1983.

Àlbum d’estudi anterior: Scary monsters (1980).
Àlbum d’estudi posterior: Tonight (1984).
El millor: un gran èxit de vendes.
El pitjor: l’època més comercial de Bowie.

Després de passar per ser el rei del glam rock i transitar per l’experimentació i l’avantguarda, de la mà de Brian Eno, David Bowie, que havia realitzat un parèntesi de tres anys en una època en què era força normal gravar un àlbum d’estudi cada any, va editar el 1983 un dels seus treballs més comercials i accessibles de la seva llarga trajectòria: “Let’s dance”. El disc, que aglutinava pop, disco i soul, es va emmarcar en el fenomen del moviment dels nous romàntics, que precisament havia inspirat el mateix Bowie de l’era glam, i va suposar un enorme èxit pel que fa a les vendes, doncs l’obra va arribar al punt més alt a les dues bandes de l’Atlàntic. L’àlbum va tenir la producció de Nile Rodgers, líder i guitarrista del grup discotequer Chic, i va comptar amb la col•laboració del guitarrista nord-americà Steve Vaughan. Entre les principals peces de “Let’s dance”, es troben la cançó de títol homònim, que va suposar un gran hit, “Modern love” i “China girl”, la qual va escriure amb el seu amic Iggy Pop i que aquest havia incorporat al seu àlbum “The idiot”. 

GIVE ’EM ENOUGH ROPE

Grup: The Clash.

Any: 1978.

Formació: Joe Strummer, Mick Jones, Paul Simonon i Topper Headon.
Àlbum d’estudi anterior: The Clash (1977).
Àlbum d’estudi posterior: London calling (1979).
El millor: part d’una excel•lent trilogia de discs.
El pitjor: els Estats Units eren encara molt lluny.

The Clash va debutar l’any 1977 amb un àlbum de títol homònim genuïnament punk, encara que el disc es trobava ja bastant polititzat, un fet que es faria habitual en la discografia posterior del quartet britànic. “Give ‘em enough rope”, el seu segon treball d’estudi, seguia més o menys la tendència, però potser es tractava d’una obra una mica més accessible que el seu predecessor. El disc, elogiat tant pels seguidors del grup com per la premsa especialitzada, es va vendre molt bé al Regne Unit, on va arribar al número dos, però va passar bastant inadvertit al mercat nord-americà, tenint en compte que va ser el primer àlbum de The Clash que es va editar a l’altra banda de l’Atlàntic (posteriorment sortiria a la venda el seu primer treball). A “Give ‘em enough rope”, amb una portada força sinistra, hi destaquen temes com “Safe european home”, “English civil war”, “Tommy gun”, “Stay free” o “All the young punks (new boots and contracts)”. Un any més tard, la formació londinenca gravaria “London calling”, la seva obra mestra.

FOR EMMA FOREVER AGO



Intèrpret: Bon Iver.

Any: 2007.

Àlbum d’estudi anterior: cap.
Àlbum d’estudi posterior: Blood bank EP (2009).
El millor: la sensació de l’any 2007
El pitjor: la indústria no en va perdre l’ocasió.

Justin Vernon, més conegut com a Bon Iver, va decidir marxar a una apartada cabana de l’estat de Wisconsin i, només amb un parell de col•laboradors i alguns instruments, va gravar l’aclamat àlbum “For Emma forever ago”, un treball extremadament auster, senzill i artesà, editat en un període en què més aviat es feia tot el contrari. Malgrat aquestes característiques, l’obra es va convertir en un autèntic boom entre el públic independent nord-americà, fet que no va passar desapercebut per a la gran indústria discogràfica ni tampoc pel sector mainstream, que va decidir atorgar-li el premi Grammy pel seu segon àlbum: “Blood bank EP”, editat dos anys més tard. En el disc analitzat, potser una mica irregular, hi destaquen sobretot les cançons “Flume”, “For Emma” i la magnífica “Skinny love”.

LADY GAGA

Lloc de naixement: Nova York (Estats Units).

Dècades: 00 i 10.

Gèneres: pop i dance pop.
Principal àlbum: Born this way (2011).
El millor: l’èxit.
El pitjor: fins quan durarà aquesta moda ?

Segons la meva modesta opinió, Madonna ha estat una de les artistes més sobrevalorades de la història de la música pop, però ningú pot negar que ha influenciat en multitud de cantants, entre les quals es troba Lady Gaga. La intèrpret de Nova York, que ha guanyat cinc premis Grammy, ha estat una de les figures que més èxits ha obtingut i més discs ha vengut els últims anys, mitjançant una música molt comercial, uns vídeos molt seguits i una suposada actitud provocadora, encara que les seves cançons pràcticament poden ser aptes per a les llars d’infants.

GRIZZLY BEAR



Lloc de fundació: Nova York (Estats Units).

Formació: Edward Droste (veu i guitarra), Daniel Rossen (veu, guitarra i altres instruments), Chris Taylor (baix) i Christopher Bear (bateria).

Principal dècada: 00.
Gèneres: rock alternatiu, folk rock, nova psicodèlia i rock experimental.
Àlbum estel•lar: Shields (2012).
Altres àlbums d’estudi: Home of plenty (2004), Yellow house (2006), Veckatimest (2009) i Painted ruins (2017).
El millor: una trajectòria ascendent.
El pitjor: encara camí per fer.

Edward Droste, un músic amb experiència en els gèneres de tipus experimental, i el bateria Christopher Bear van fundar al districte de Brooklyn, a la gran urbs de Nova York, el grup Grizzly Bear, al qual es van unir el guitarrista Daniel Rossen i el baixista Chris Taylor. La banda ha integrat, juntament amb altres formacions com Beach House o Tame Impala, el cercle que ha revifat el gènere psicodèlic, encara que des d’un punt de vista potser més reconfortant que el d’altres èpoques.

BAND OF HORSES

Lloc de fundació: Seattle (Estats Units).

Formació inicial: Ben Bridwell (veu, guitarra i altres instruments), Mat Brooke (guitarra), Chris Early (baix) i Tim Meinig (bateria).

Altres components bàsics: Sera Cahoone (bateria).
Dècada principal: 10.
Gèneres: country pop, country rock, country alternatiu i southern rock.
Àlbum estel•lar: Infinite arms (2010).
Altres àlbums d’estudi: Everything all the time (2006), Cease to begin (2007) Mirage rock (2012)´i Why are you ok ? (2016).
El millor: l’habilitat per utilitzar un gènere fora de lloc.
El pitjor: molts canvis en poc temps.

El cantant i multi-instrumentista Ben Bridwell i el guitarrista Mat Brooke van fundar la formació Band of Horses a la ciutat de Seattle, urbs més coneguda per l’esclat del grunge a finals dels 80 que no pas pel gènere country pop que han usat, en un estil molt proper al que per exemple utilitzaven els mítics Eagles tres dècades abans. La marxa de Brooke i altres components no ha evitat la bona trajectòria del grup, que va triomfar amb l’album “Infinite arms”, guanyador d’un Grammy.

ENRIQUE BUNBURY

Lloc de naixement: Saragossa (Aragó).

Dècades: 90, 00 i 10.

Gèneres: pop, rock, electronica i world music.
Principals àlbums: Radical sonora (1997) i Pequeño (1999).
El millor: molta vida al marge d’Héroes del Silencio.
El pitjor: es difícil deslligar-lo del grup.

Després de formar part fugaçment de diferents grups aragonesos, Enrique Ortiz, conegut artísticament com a Bunbury, va ser el vocalista i carismàtic líder de la banda saragossana Héroes del Silencio, un dels conjunts espanyols amb més èxit internacional. Posteriorment, una vegada dissolta la formació, va iniciar la carrera en solitari, la qual s’ha caracteritzat per importants canvis de gènere respecte a la música realitzada amb el grup, l’ús de l’electrònica o la col•laboració amb altres artistes com Nacho Vegas o Adrià Puntí. 

VOLUNTEERS (CANÇÓ)



Grup: Jefferson Airplane.

Any: 1969.

Formació: Grace Slick, Paul Kantner, Marty Balin, Jorma Kaukonen, Jack Casady i Spencer Dryden.
Gènere: rock.
Àlbum d’estudi: Volunteers.
El millor: el grup es trobava en plena forma.
El pitjor: controvèrsia pel títol.

Jefferson Airplane va ser, juntament amb The Grateful Dead, la banda més important del moviment hippy i de la música psicodèlica. El segon àlbum de la banda, “Surrealistic Pillow”, el primer gravat amb la vocalista Grace Slick, va popularitzar el grup, que va aconseguir la consolidació definitiva amb el treball “Volunteers”, que va sortir al mercat dos mesos després del single del mateix títol. El tema s’havia de titular inicialment “Volunteers of America”, però la discogràfica va ordenar el canvi en un moment en què els Estats Units es trobaven en el període més polèmic i controvertit de la guerra del Vietnam, contra la qual van lluitar amb força els Airplane. La peça és una de les més rockeres de la formació nord-americana, va ser escrita per Paul Kantner, pel que fa a la música, i Marty Balin, quant a la lletra, i ha format part de la banda sonora d’alguns films, com “Forrest Gamp”.

SI ARRIBEU

Intèrpret: Lluís Llach.

Any: 1974.

Gènere: nova cançó catalana.
Àlbum d’estudi: ... i si canto trist.
El millor: és la meva cançó preferida del cantautor de Verges.
El pitjor: no compta amb la popularitat d’altres temes del compositor empordanès.

A inicis del decenni dels anys 60 va néixer el moviment de la nova cançó catalana i el grup dels 16 jutges, entre els quals es trobava un jove cantautor, natural de la localitat empordanesa de Verges, anomenat Lluís Llach. Aquest aviat es va convertir en un dels representants més importants del corrent i, fins i tot, en un símbol de la Catalunya dels anys finals de la dictadura franquista. En aquell període, concretament l’any 1974, Llach va gravar un dels seus àlbums més reivindicats, “... i si canto trist”, en el qual es troben la cèlebre “Què tinguem sort” i “Si arribeu”, peça d’aires força pessimistes i de resignació i, segons la meva modesta opinió, la millor cançó que mai hagi escrit el compositor empordanès.

ROOM ON FIRE

Grup: The Strokes.

Any: 2003.

Formació: Julian Casablancas, Nick Valensi, Albert Hammond Jr., Nikolai Fraiture i Fabrizio Moretti.
Àlbum d’estudi anterior: Is this it ? (2001).
Àlbum d’estudi posterior: First impressions of earth (2006).
El millor: continua l’excel•lent línia del seu aclamat debut.
El pitjor: el vaivé de productors.

El quintet nord-americà The Strokes havia debutat l’any 2001 amb l’aclamat àlbum “Is this it ?”, un dels treballs imprescindibles del primer decenni de l’actual segle. No obstant, lluny de ser afectats per la pressió, la banda novaiorquesa va editar un segon disc igualment extraordinari: “Room on fire”. El treball, en què totes les cançons són novament compostes pel vocalista Julian Casablancas, va assolir el número dos a la Gran Bretanya i el número quatre als Estats Units, a més de consolidar el grup com a una de les formacions de l’escena alternativa més admirades i elogiades. En l’obra, totes les cançons resulten atractives, però es poden significar especialment “What ever happened ?”, “Reptilia”, “12:51”, potser la peça més popular, “Under control” i “The end has no end”. 

KICK OUT THE JAMS (ÀLBUM)

Grup: MC5.

Any: 1969.

Formació: Rob Tyner, Wayne Kramer, Fred Smith, Michael Davis i Dennis Thompson.
Àlbum d’estudi anterior: cap.
Àlbum d’estudi posterior: Back in the USA (1970).
El millor: la captació de l’energia dels seus directes.
El pitjor: un èxit comercial relatiu.

Després d’una dècada dels 60 dominada pel pop - soul de la discogràfica Tamla Motown, Detroit es va veure involucrada amb un tipus de música molt diferent, caracteritzat per la duresa, el salvatgisme, l’energia i la cruesa, que molts experts n’han volgut observar la base del punk rock, al qual encara li quedaven alguns anys per esclatar. Els principals grups del nou estil van ser els Stooges d’Iggy Pop i MC5. Aquesta última banda va debutar amb l’àlbum “Kick out the jams”, gravat en viu al Grande Ballroom de la gran urbs de Michigan i on es mostra el poder de la formació dalt d’un escenari. Cançons com "Rumblin’ Rose" i el tema de títol homònim, les quals obren el treball, són clars exemples protopunk, mentre “Motor city is burning” s’acosta més a un tipus de blues rock típic de Jimi Hendrix Experience. 

GHOST IN THE MACHINE

Grup: The Police.

Any: 1981.

Formació: Sting, Andy Summers i Stewart Copeland.
Àlbum d’estudi anterior: Zenyatta mondatta (1980).
Àlbum d’estudi posterior: Sinchronicity (1983).
El millor: un treball bastant regular, sense alts i baixos.
El pitjor: comença la sofisticació del trio.

Després de tres àlbums inicials caracteritzats per la barreja entre pop i reggae, que tant va marcar el so de The Police, “Ghost in the machine” va suposar un clar i important canvi de rumb en la trajectòria del cèlebre trio britànic, doncs aquest va confeccionar un disc més elegant, sofisticat i pulcre, en allò que podríem considerar l’inici del camí que desembocaria en “Sinchronicity”, l’últim àlbum del grup anglès. L’obra va tenir un gran èxit a les dues bandes de l’Atlàntic, però avui no em sembla un dels treballs cabdals de la banda liderada per Sting, doncs considero que es tracta d’una edició sensiblement inferior a “Outlandos d’amour” i “Reggata de blanc”, els dos primer àlbums del conjunt. “Ghost in the machine” va extreure com a senzills el comercial “Every little thing she does is magic”, número u al Regne Unit, “Invisible sun” i “Living in the material world”. 

TAME IMPALA



Lloc de fundació: Perth (Austràlia).

Formació inicial: Kevin Parker (veu i guitarra), Dom Simper (baix) i Jay Watson (bateria).

Dècada estel·lar: 10.
Gèneres: garage rock, rock alternatiu i nova psicodèlia.
Àlbum estel•lar: Currents (2015).
Altres àlbums d’estudi: Tame Impala (2008), Innerspeaker (2010) i Lonerism (2012).
El millor: "Lonerism" i "Currents".
El pitjor: arribar és difícil, però encara més mantenir-s’hi.

El cantant i guitarrista Kevin Parker i el baixista Dom Simper van fundar a la ciutat australiana de Perth la banda Tame Impala, a la qual aviat es va sumar el bateria Jay Watson. El grup, després de l’edició d’un disc de títol homònim, i de fer-se conèixer a través de les xarxes socials, va arribar a un públic més ampli mitjançant els àlbums “Innerspeaker” i “Lonerism”, treballs molt aclamats per la crítica. Representants de la nova psicodèlia, han rebut la influencia dels Beatles de "Sgt. Pepper's" o de Jefferson Airplane. 

BEACH HOUSE

Lloc de fundació: Baltimore (Estats Units).

Formació: Victoria Legrand (veu i teclats) i Alex Scally (guitarra i veu).

Dècada estel·lar: 00.
Gèneres: rock alternatiu, nova psicodèlia i dream pop.
Principal àlbum: Bloom (2012).
Altres àlbums d’estudi: Beach house (2006), Devotion (2008), Teen dream (2010), Depression theory (2015), Thank you lucky stars (2015) i Seven (2018).
El millor: un dels grups més aclamats per la crítica els darrers anys.
El pitjor: el show pel que fa als cabells de Legrand.

La cantant i teclista francesa Victoria Legrand, filla del compositor Michel Legrand, i el guitarrista Alex Scally van formar a la ciutat nord-americana de Baltimore el duo Beach House, conjunt caracteritzat per un tipus de música fosc, hipnòtic, surrealista i emocionant. Els seus quatre àlbums gravats fins el moment han comptat amb l’aclamació de la critica, mentre la formació s’ha situat en un lloc preponderant als principals circuits i festivals de caràcter indie. 

TRANSVISION VAMP

Lloc de fundació: Londres (Anglaterra).

Formació inicial: Wendy James (veu), Nick Christian Sayer (guitarra), Dave Parsons (baix), Pol Burton (bateria) i Tex Axile (teclats).

Dècada estel·lar: 80.
Gèneres: pop, rock i rock independent.
Principal àlbum: Velveteen (1989).
Altres àlbums d’estudi: Pop art (1988) i Little magnets versus the bubble of babble (1991).
El millor: l’èxit de “Velveteen”.
El pitjor: va durar molt poc.

La vocalista Wendy James, que va exercir també d’icona de la banda, d’una manera semblant a allò que havia fet una dècada abans Deborah Harry amb Blondie, i el guitarrista i compositor Nick Christian Sayer van formar el grup Transvision Vamp, que va barrejar estètica indie, certa comercialització i algunes dosis de punk i rebel•lió. Malgrat el gran èxit dels seus dos primers àlbums, en especial “Velveteen”, que va arribar al número u de les llistes del Regne Unit, la trajectòria de la formació va ser molt curta. 

SILVIO RODRÍGUEZ



Lloc de naixement: San Antonio de los Baños (Cuba).

Llengua: castellà.

Dècades: 60, 70, 80, 90 i 10.
Gèneres: cantautor i nova troba cubana.
El millor: prolífic compositor.
El pitjor: el seu període de més popularitat queda bastant lluny.

Rodríguez ha estat, juntament amb Pablo Milanés i Vicente Feliu, el màxim exponent de la nova troba cubana, i, com Milanés, un dels principals defensors del règim de Fidel Castro pel que fa al món artístic i intel•lectual de l’illa caribenya. Mitjançant unes lletres de caràcter progressista, i contràries al colonialisme i el sistema capitalista, ha aconseguit un gran èxit a tota l’Amèrica Llatina i Espanya, sent una vegada proclamat el millor cantautor en llengua castellana, juntament amb el català Joan Manuel Serrat. 

JOHNNY BE GOODE

Intèrpret: Chuck Berry.

Any: 1958.

Gènere: rock’n roll.
Àlbum d’estudi: Chuck Berry is on top.
El millor: clàssic inesborrable del rock’n roll.
El pitjor: hi ha hagut tantes versions que potser algú hagi oblidat que l’original és de Berry.

Chuck Berry ha passat a la posteritat de la música rock del segle XX per vàries raons: per ser una autèntica llegenda del rock’n roll dels anys 50, per la influència que ha exercit en un munt d’intèrprets i bandes, com per exemple The Rolling Stones, per ser un dels primers músics del rock en composar les seves cançons, per constituir un dels primers artistes negres en arribar clarament al públic blanc o per escriure grans clàssics com “Johnny be goode”, un dels grans temes de la música del segle XX, una peça que va assolir el top 10 de Billboard i que ha tingut multitud de covers al llarg dels anys. La cançó ha aparegut, a part de varis discs de Berry, en àlbums recopilatoris de rock’n roll o en la banda sonora del mític film “American graffiti”, dirigit per George Lucas. 

NEW YEAR’S DAY



Grup: U2.

Any: 1983.

Formació: Bono, The Edge, Adam Clayton i Larry Mullen Jr.
Gènere: pop.
Àlbum d’estudi: War.
El millor: primer número u de la banda irlandesa al Regne Unit.
El pitjor: tema posteriorment una mica enfosquit per “Sunday bloody sunday”.

“War” va ser el tercer àlbum del quartet dublinès U2 i el primer treball que va comptar amb força repercussió fora de la seva Irlanda natal, doncs l’obra va aconseguir un enorme èxit a la Gran Bretanya i altres estats europeus. En el disc hi destaquen clarament dues cançons: l’himne “Sunday bloody sunday”, peça molt polititzada que es refereix al conflicte nord-irlandès, i “New year’s day”. Aquest tema, segons paraules de Bono, vocalista de la banda, està basat en l’empresonament a Polònia del líder sindicalista Lech Walesa. La cançó es va convertir en el primer número u britànic de U2, va comptar amb un important triomf a països de l’Europa continental, com Holanda, i va suposar un relatiu èxit als Estats Units. 

SAMBA PA TÍ



Grup: Santana.

Any: 1970.

Formació: Carlos Santana, Gregg Rolie, David Brown, Michael Schrieve, José Chepito Areas i Mike Carabello.
Gènere: rock llatí.
Àlbum d’estudi: Abraxas.
El millor: el millor tema instrumental rock de tots els temps ?
El pitjor: de més a menys.

“Abraxas”, editat l’any 1970, va ser el segon àlbum gravat per la banda Santana, liderada pel guitarrista mexicà de mateix cognom. Un any abans, el grup s’havia donat a conèixer amb un treball de títol homònim i, especialment, per la seva recordada actuació al mític festival hippy de Woodstock, però la consolidació definitiva de la formació va ser el seu segon disc de llarga durada, en què es trobaven versions de “Black magic woman”, escrita per Peter Green, primer líder de Fleetwood Mac, i Gabor Zsabo, i “Oye como va”, composta per Tito Puente. Santana només va col•laborar amb “Incident at Neshatur”, amb Alberto Gianquinto, i “Samba pa tí”, que va realitzar en solitari. Aquest últim és un tema instrumental, sensual, commovedor i emocionant, que s’ha convertit potser en el principal clàssic del magnífic guitarrista.

TWENTY–FOUR HOURS

Grup: Joy Division.

Any: 1980.

Formació: Ian Curtis, Bernard Sumner, Peter Hook i Stephen Morris.
Gènere: postpunk.
Àlbum d’estudi: Closer.
El millor: una de les grans cançons d’un grup molt influent.
El pitjor: una mica eclipsada per “Love will tear us apart”.

Joy Division va ser una de les bandes cabdals del segell discogràfic independent The Factory, un dels principals grups de l’escena postpunk i una de les formacions més influents de la història de la música rock. Després de debutar amb l’excel•lent àlbum “Unknown pleasures”, una de les obres fonamentals de la música popular de tots els temps, el conjunt liderat pel turmentat Ian Curtis va gravar “Closer”, un treball, segons la meva opinió, més irregular que el seu predecessor, però igualment un clàssic de la new wave més sinistra. En el disc s’hi troba el tema “Twenty-four hours”, una de les peces més recordades del quartet de Manchester i caracteritzada, com era habitual en el grup, per les lletres dramàtiques i desesperançades de Curtis, que es suïcidaria poc després.

THE POWER



Grup: Suede.

Any: 1994.

Formació: Brett Anderson, Bernard Butler, Mat Osman i Simon Gilbert.
Gènere: brit pop.
Àlbum d’estudi: Dog man star.
El millor: personalment penso que és la millor peça d’un gran àlbum.
El pitjor: la cançó no va ser editada com a single.

Després de debutar amb un àlbum de títol homònim, que va ser aclamat per la crítica, el grup Suede va gravar “Dog man star”, excel•lent treball que va consolidar la banda liderada per Brett Anderson i Bernard Butler i la va situar com una de les formacions decisives de la moda del brit pop. En l’obra, després de la qual Butler va abandonar Suede, van destacar la magnífica “We are the pigs”, “The wild ones” i “New generation”, convertint-se totes tres en singles, però segons la meva opinió, la millor de totes elles és “The power”, peça brillantment interpretada per Anderson. El tema, sobretot pel que fa a la seva tornada, recorda clarament una de les grans influències del brit pop: el David Bowie de l’època glam. 

TEARS FOR FEARS

Lloc de fundació: Bath (Anglaterra).

Formació inicial: Roland Orzabal (guitarra, teclats i veu), Curt Smith (veu, baix i teclats), Manny Elias (bateria) i Ian Stanley (teclats).

Dècades: 80, 90 i 00.
Gèneres: pop, rock, synth pop, new wave i dance pop.
Principals àlbums: The hurting (1983), Songs from the big chair (1985) i The seeds of love (1989).
Solistes que origina: Roland Orzabal.
El millor: els anys 80.
El pitjor: la inestabilitat posterior.

Els inicis de la banda Tears for Fears, fundada per Roland Orzabal i Curt Smith, es troben en el moviment de la new wave i més concretament del pop de sintetitzadors, encara que posteriorment el grup va introduir-se en un tipus de música més comercial. Després d’una dècada dels 80 triomfant, en què van aconseguir portar els seus primers àlbums a dalt de tot de les llistes, Orzabal va continuar en solitari, mitjançant el nom de la formació, i, posteriorment, aquell i Smith es van tornar a unir. 

TAJ MAHAL

Lloc de naixement: Nova York (Estats Units).

Dècades: 60, 70, 80, 90 i 00.

Gèneres: blues, rythm & blues, soul, jazz rock i world music.
Principals àlbums: Taj Mahal (1968) i The natch’l blues (1968).
El millor: un gran del blues.
El pitjor: alguna crítica dels puristes del gènere.

Taj Mahal és el sobrenom artístic del cantant, compositor i multi-instrumentista Henri Saint – Clair Fredericks, reconegut com una de les grans estrelles del blues del passat segle XX. Guanyador d’un premi Grammy, aclamat per la crítica i amb un gran número d’admiradors, el fet que barregés el gènere amb altres estils, com el jazz i fins i tot ritmes procedents del Carib, amb l’exemple del reggae, o del continent africà, li va ocasionar també algun retret, generalment des dels sectors més puristes. 

TINDERTICKS

Lloc de fundació: Nottingham (Anglaterra).

Formació: Stuart Staples (veu i guitarra), Niel Fraser (guitarra), Mark Colwill (baix), Alistair Macaulay (bateria), David Boulter (teclats) i Dickon Hinchliffe (violí).

Dècades: 90, 00 i 10.
Gèneres: pop i rock independents.
Principal àlbum: Tinderticks. Aka second album (1995).
Altres àlbums d’estudi: Tinderticks. Aka first album (1993), Curtains (1997), Simple pleasure (1999), Can our love... (2001), Waiting for the moon (2003), The hungry saw (2008), Falling down a mountain (2010), The something rain (2012), Across six leap years (2013) i The waiting room (2016).
Solistes que origina: Stuart Staples.
El millor: aconseguir la continuïtat malgrat el llançament d’Staples en solitari.
El pitjor: escassament coneguts al marge de l’escena indie.

Alguns membres de la banda Asphalt Ribbons, entre els quals es trobava el cantant Stuart Staples, van formar a Nottingham, a inicis dels 90, el grup Tinderticks, que des d’un bon començament va deixar ben clar que no tenia res a veure amb el brit pop imperant a l’època, presentant una proposta força original i alternativa. La formació es va guanyar una important audiència en l’escena indie britànica, encara que va romandre bastant apartada dels sectors més comercials. Staples va decidir, la dècada passada, realitzar una carrera en solitari paral•lela a la del grup.