AQUALUNG

Grup: Jethro Tull.
Any: 1971.
Formació: Ian Anderson, Martin Barre, Jeffrey Hammond, Clive Bunker i John Evan.
Àlbum d’estudi anterior: Benefit (1970).
Àlbum d’estudi posterior: Thick as a brick (1972).
El millor: Jethro Tull es converteix en grup de masses.
El pitjor: poc en quedava ja de la formació original.

Jethro Tull va ser una de les moltes bandes progressives que, seguint el corrent del rock psicodèlic, van aparèixer a finals de la dècada dels 60, encara que en aquest cas es tractava d’un conjunt bastant peculiar, per la seva fixació en un tipus de música folk de caràcter medieval i rural i per l’ús exhaustiu d’un instrument tan poc rocker com és la flauta, inseparable de Ian Anderson, el líder i cantant del grup. Quan es va editar “Aqualung”, Jethro Tull era ja una banda popular, reconeguda i consolidada, però l’àlbum el va convertir en una formació plenament radiable en emissores FM i en autèntica stadium band, malgrat que el treball, força experimental, no era massa accessible. En l’obra, sens dubte la més famosa de la trajectòria del conjunt britànic i de temàtica mística i religiosa, segons les pròpies idees d’Anderson, hi sobresurten peces com la de títol homònim, “Cross - eyed - Mary”, “My God”, “Hymn 43” o “Locomotive breath”.

CROOCKED RAIN, CROOCKED RAIN

Grup: Pavement.
Any: 1994.
Formació: Steven Malkmus, Scott Kannberg, Mark Ibold, Steve West i Bob Nastanovich.
Àlbum d’estudi anterior: Slanted and enchanted (1992).
Àlbum d’estudi posterior: Wowee Zowee (1995).
El millor: saber mantenir-se i fins i tot millorar.
El pitjor: als Estats Units no acaba d’agradar la música indie.

El grup californià Pavement havia debutat el 1992 amb l’esplèndid àlbum “Slanted and enchanted” i dos anys després va gravar “Croocked rain, croocked rain”, un treball més assequible, regular i melòdic que el seu debut, marcat per les seves característiques lo – fi. En la seva segona obra, un dels millors discs alternatius de la dècada dels 90, Steven Malkmus i Scott Kannberg havien renovat considerablement la banda, amb la marxa del problemàtic bateria Gary Young, substituït per Steve West, i les incorporacions de Mark Ibold i Bob Nastanovich. Moltes són les cançons que hi destaquen a l’àlbum, però es podrien significar particularment “Elevate me later”, “Cut your heart”, que va ser el gran èxit del treball, “Gold soundz” i les meves dues preferides: “Range life” i “Fillmore jive”. “Croocked rain, croocked rain” es va vendre força bé al Regne Unit, però no tant, malgrat l’aclamació de la crítica, als Estats Units.

SWEET BABY JAMES (ÀLBUM)

Intèrpret: James Taylor.
Any: 1970.
Àlbum d’estudi anterior: James Taylor (1968).
Àlbum d’estudi posterior: Mud slide slim and the blue horizon (1971).
El millor: el gran triomf de Taylor.
El pitjor: els problemes pels quals passava el compositor.

Quan s’iniciava la dècada dels 70, James Taylor passava per un període força delicat, doncs havia estat ingressat en una clínica mental debut als seus problemes depressius i tenia també importants dificultats econòmiques. Tanmateix, el treball “Sweet baby James” va canviar radicalment la seva vida, tant des de l’aspecte personal com professional. L’àlbum, aclamat per la crítica, va suposar igualment un gran èxit de vendes, doncs va arribar al número tres de les llistes nord-americanes i va situar el cantautor com una estrella del folk íntim, al mateix nivell de grans figures com Cat Stevens, Jackson Browne, Joni Mitchel, Carly Simon, amb qui va mantenir una relació sentimental, o Carole King, de qui després va fer un cover de “you have got a friend”. En el disc hi destaquen la cançó de títol homònim, “Streamroller”, “Country road” o “Fire and rain”, un record desgraciat de la seva època hospitalària.

NERU GORRIAK

Lloc de fundació: Irún (Euskadi).
Formació inicial: Fermín Muguruza (veu), Íñigo Muguruza (guitarra) i Kaki Arkarazo (guitarra).
Dècades: 90 i 00.
Gèneres: rock, rock radical, punk, ska, reggae, hardcore, rap, hip hop, world music, rock alternatiu i fusió.
Principal àlbum: Borreroak baditu milaka aurpegi (1993).
Solistes que origina: Fermín Muguruza.
El millor: el doble àlbum significat.
El pitjor: la polèmica.

Una vegada finalitzada l’etapa de Kortatu, els seus components, els germans Fermín i Íñigo Muguruza, i Kaki Arkarazo, van fundar Neru Gorriak, banda caracteritzada per usar l’euskera com a llengua vehicular i per la seva temàtica política de tipus albertzale, fet ben constatat pel seu concert a la presó d’Herrera de la Mancha. El grup, que va fusionar una gran quantitat d’estils, entre ells l’ska, el reggae o el rap, va actuar al Salvador, en defensa del moviment sandinista, va triomfar amb el doble “Borreroak baditu milaka aurpegi” i va influenciar la formació Mano Negra de Manu Chao.

ANASTASIA (GRUP)

Lloc de fundació: Skopje (Macedònia).
Formació: Goran Trajkoski, Zlatko Origjanki i Zoran Spasovski.
Dècades: 90, 00 i 10.
Gèneres: folk, música medieval bizantina, música religiosa i música balcànica.
Àlbum d’estudi principal: Nocturnal (1998).
El millor: la banda sonora de “Before the rain”.
El pitjor: èxits internacionals puntuals.

Molts intèrprets de l’Antiga Iugoslàvia han aconseguit triomfar de forma internacional les darreres dècades, entre els quals es troben el director de cinema Emir Kusturica, acompanyat de la No Smoking Orchestra; el seu col•laborador musical Goran Bregovic o el grup macedoni Anastasia, que va obtenir una important celebritat amb la banda sonora del film “Before the rain”, una de les millors pel•lícules de la dècada dels 90 del passat segle. Posteriorment, va assolir també l’èxit amb l’album “Nocturnal”.

MADREDEUS

Lloc de fundació: Lisboa (Portugal).
Formació inicial: Teresa Salgueiro (veu), Pedro Ayres Magalhaes (guitarra), Rodrigo Leao (teclats i sintetitzadors), Francisco Ribeiro (violoncel) i Gabriel Gomes (acordió).
Dècades: 80, 90, 00 i 10.
Gèneres: folk, fado, new age, electrònica i música medieval.
Principal àlbum: Existir (1990).
Solistes que origina: Teresa Salgueiro.
Grups que origina: O Paraiso.
El millor: èxit planetari.
El pitjor: cap dels seus membres originals ha estat vinculat a la formació tots els seus anys.

Madredeus és un grup folk portuguès format per Pedro Ayres Magalhaes i Rodrigo Leao, als quals es van ajuntar poc més tard Teresa Salgueiro, Francisco Ribeiro i Gabriel Gomes. Després de triomfar al seu país, la formació lusitana va rebre l’admiració del director de cinema alemany Wim Wenders, per al qual van col•laborar al film “Lisbon history”. Malgrat la inestabilitat del conjunt, doncs tots els seus membres fundacionals han abandonat en un moment o altre, Madredeus ha triomfat al món sencer.

FLORENCE & THE MACHINE

Lloc de fundació: Londres (Anglaterra).
Formació inicial: Florence Welch (veu), Isabella Summers (piano i percussió), Rob Ackroyd (guitarra i baix), Chistopher Lloyd Hayden (bateria) i Tom Monger (arpa).
Dècada principal: 10.
Gèneres: soul alternatiu, rock independent, rock simfònic i art rock.
Àlbum estel•lar: How big, how blue, how beautiful ! (2015).
Altres àlbums d’estudi: Lungs (2009), Ceremonials (2011) i High as hope (2018).
El millor: un primers anys extraordinaris.
El pitjor: doncs això, només són els primers anys.

La cantant Florence Welch, acompanyada d’altres músics, en especial la pianista i percussionista Isabella Summers, va formar Florence & the Machine, formació que va debutar amb l’aclamat àlbum “Lungs”, que va aconseguir bastants premis i va arribar al número u de les llistes britàniques. El seu segon treball, “Ceremonials”, va debutar directament en el lloc més alt del rànquing del Regne Unit. El grup ha utilitzat especialment el soul i una música simfònica de tipus barroc, la qual recorda Kate Bush.

GRUPPO SPORTIVO

Lloc de fundació: L'Haia (Holanda).
Formació inicial: Hans Vandenburg (guitarra i veu), Josee van Iersel (veu), Meike Touw (veu), Eric Wehmeyer (baix), Max Mollinger (bateria i veu) i Peter Calicher (teclats).
Dècades: 70, 80, 90, 00 i 10.
Gèneres: pop, rock, punk, postpunk i new wave.
Principal àlbum: 10 mistakes (1977).
Solistes que origina: Hans Vandenburg.
El millor: els seus humorístics espectacles en directe.
El pitjor: la marxa de Vandenburg.

Malgrat el seu nom italià, Gruppo Sportivo és una banda holandesa que va aconseguir l’èxit durant la transició entre el punk rock i la new wave, sobretot amb l’edició del treball “10 mistakes”. La formació, potser la més internacional del seu país, juntament amb Shocking Blue, va aconseguir triomfar en els mercats britànic i nord-americà i ha seguit gravant fins els nostres dies, malgrat l’abandonament del seu líder, compositor i guitarrista Hans Vandenburg.

ANNIE LENNOX

Lloc de naixement: Aberdeen (Escòcia).
Dècades: 90 i 00.
Gèneres: pop, synth pop i electrònica.
Principal àlbum: Diva (1992).
El millor: vuit premis britànics.
El pitjor: però no va assolir la mateixa popularitat que amb Eurythmics.

Després de formar amb Dave Stewart The Tourists i els triomfants i cèlebres Eurythmics, la cantant escocesa Annie Lennox es va llançar en solitari durant els primers compassos dels 90, amb l’àlbum “Diva”, que va extreure els singles “Why ?” i “Walk on broken glass”. Al llarg de la seva trajectòria ha vengut una gran quantitat de discs, ha rebut multitud de premis, entre ells vuit de l’acadèmia britànica, i ha estat considerada una de les millors cantants de la història de la música popular.

JUST WHAT I NEEDED

Grup: The Cars.
Any: 1978.
Formació: Rik Ocasek, Elliot Easton, Benjamin Orr, David Robinson i Greg Hawkes.
Gènere: new wave.
Àlbum d’estudi: The Cars.
El millor: un dels clàssics de la new wave nord-americana.
El pitjor: més èxit al Regne Unit que no pas al seu país.

El moviment punk, pel que fa als seus orígens, va ser molt polèmic i sorollós, sobretot quant a la seva branca britànica, però molt aviat va entrar en crisi i va donar pas a altres corrents com la més assossegada new wave, que als Estats Units va tenir com un dels seus principals grups a The Cars. La banda encapçalada per Rik Ocasek va debutar amb un magnífic àlbum homònim, del qual es va extreure com a primer single “Just what i needed”. La cançó, interpretada pel baixista Benjamin Orr i amb els teclats de Greg Hawkes com a clar signe d’identitat, va tenir un important èxit al Regne Unit, encara que als Estats Units no va arribar al top 20 de les llistes, fet bastant habitual en formacions punk i new wave nord-americanes.

LONDON CALLING (CANÇÓ)

Grup: The Clash.
Any: 1979.
Formació: Joe Strummer, Mick Jones, Paul Simonon i Topper Headon.
Gènere: punk.
Àlbum d’estudi: London Calling.
El millor: himne generacional.
El pitjor: per mi hi ha millors temes a l’històric àlbum homònim.

The Clash ja era un grup força reconegut quan va gravar el doble àlbum “London calling”, sens dubte un dels millors treballs de la història de la música rock, però el disc els va situar definitivament com una de les grans bandes del planeta. L’obra s’obre amb la cançó d’idèntic títol, una peça molt polititzada, com ja era habitual en el quartet, de característiques apocalíptiques i que mostrava la preocupació dels seus compositors, Joe Strummer i Mick Jones, en l’estat del món durant aquell període. El tema, un himne de l’era punk i fins i tot del postpunk, em sembla una de les grans cançons de The Clash, però personalment penso que en el doble àlbum hi ha millors talls, com “Hateful”, Rudi can’t fail” o la composició de Paul Simonon “The guns of Brixton”.

BEETLEBUM

Grup: Blur.
Any: 1997.
Formació: Damon Albarn, Graham Coxon, Alex James i Dave Rowntree.
Gènere: rock alternatiu.
Àlbum d’estudi: Blur.
El millor: el record dels millors Beatles.
El pitjor: el rerafons de la droga.

Quan el quartet anglès Blur va editar el seu cinquè àlbum d’estudi, de títol homònim, ja havia deixat enrere la moda del brit pop, moviment del qual en van ser l’inqüestionable protagonista, juntament amb altres bandes com Oasis o Suede. Encara que amb el pas del temps és possible que “Song 2” hagi esdevingut la cançó més popular del treball, “Beetlebum” va ser la peça elegida per convertir-se en el primer single del disc. El tema, que recorda de manera clara la música realitzada pels mítics Beatles durant el final de la seva trajectòria, podria estar influït, fet que el compositor Damon Albarn no ha negat en cap moment, pel consum de drogues que temps enrera havia mantingut el líder i vocalista de la formació.