EMOTIONAL RESCUE (ÀLBUM)

Grup: The Rolling Stones.
Any: 1980.
Formació: Mick Jagger, Keith Richard, Ron Wood, Bill Wyman i Charlie Watts.
Àlbum d’estudi anterior: Some girls (1978).
Àlbum d’estudi posterior: Tattoo you (1981).
El millor: un gran èxit de vendes.
El pitjor: s’iniciava la decadència.

Després de l’edició de l’aclamat àlbum “Exile on Main Street.”, gravat el 1972, The Rolling Stones va entrar en una època molt irregular, de la qual en va fugir el 1978 amb el disc “Some girls”. Tanmateix, amb el següent treball, “Emotional rescue”, que va sortir a la venda el 1980, la llegendària banda anglesa va rebre de nou crítiques no massa positives. L’àlbum seguia les influències que es trobaven en el seu predecessor, i fins i tot s’hi van incloure cançons rebutjades, per la qual cosa no es tractava precisament d’una obra molt original. Després de la seva edició, els Stones van ressorgir amb “Tattoo you”, el 1981, però molt aviat el grup britànic va reubicar-se en un període decadent, aquest cop profund, continuat i sembla que ja irreversible. En el treball analitzat cal significar temes com el que dóna títol a l’obra, “Send it to me”, “Let me go” o “She’s so cold”.

TURN ON THE BRIGHT LIGHTS

Grup: Interpol.
Any: 2002.
Formació: Paul Banks, Daniel Kessler, Carlos D i Samuel Fogarino.
Àlbum d’estudi anterior: cap.
Àlbum d’estudi posterior: Antics (2004).
El millor: un dels millors àlbums indies del segle XXI.
El pitjor: les llistes.

El quartet Interpol, liderat pel cantant i guitarrista Paul Banks, ha estat, després d’haver gravat quatre àlbums d’estudi, una de les bandes alternatives més importants del que portem de segle XXI. El debut del grup nord-americà va ser “Turn on the bright lights”, un disc aclamat per la crítica, ja objecte de culte en el món de la música independent i amb característiques del postpunk que es realitzava a Manchester a inicis de la dècada dels 80 del segle XX, fins el punt que alguns especialistes comparen el treball amb els àlbums de Joy Division. Malgrat tot, l'òpera prima d’Interpol no va suposar un gran èxit al marge del corrent alternatiu, encara que el disc va tenir una revifalla quan es va reeditar durant el 10è aniversari de la gravació. Els quatre singles del treball, “Obstacle 1”, “NYC”, “PDA” i “Say hello to the angels”, a més d’”Obstacle II” o “Stella is a diver and she was always down”, destaquen en un disc en què la guitarra solista de Daniel Kessler hi té un gran protagonisme.

NEW YORK

Intèrpret: Lou Reed.
Any: 1989.
Àlbum d’estudi anterior: Mistrial (1986).
Àlbum d’estudi posterior: Magic and loss (1992).
El millor: el ressorgiment del compositor neoyorquí.
El pitjor: una època molt irregular.

La carrera en solitari de Lou Reed, una vegada havia abandonat The Velvet Underground (VU), va començar bastant bé amb l’edició d’àlbums històrics com el glam “Transformer”, produït per David Bowie, o el controvertit i pessimista “Berlin”. No obstant, posteriorment el cantautor de Brooklyn va entrar en una època força irregular de la qual no en va sortit fins el 1989, quan va editar “New York”, encara que es podria dir que aquest treball va ser un efímer triomf de Reed, doncs de seguida va tornar a caure en una etapa inestable. A diferència d’allò que normalment ha succeït en la trajectòria del compositor neoyorquí, l’obra va ser bastant radiada, sobretot pel que fa al tema “Dirty Blvd.”, i va tenir un cert èxit comercial, mentre la crítica el va deixar com un dels millors àlbums de l’autor. En el treball, on l’intèrpret va retornar als seus orígens i es va retrobar amb Maureen Tucker, bateria de VU, hi tenen lloc aspectes com la SIDA, llavors de plena actualitat, els sense sostre, el mal tracte infantil i algun cop fins i tot l’humor. “Romeo had Juliette” i “Beginning of a great adventure” són altres cançons a tenir en compte.

LA WOMAN (ÀLBUM)

Grup: The Doors.
Any: 1971.
Formació: Jim Morrison, Ray Manzarek, Robby Krieger i John Densmore.
Àlbum d’estudi anterior: Morrison hotel (1970).
Àlbum d’estudi posterior: Other voices (1971).
El millor: es confirma la revifalla.
El pitjor: l’últim disc amb Morrison.

El quartet The Doors va debutar el 1967 amb un àlbum de títol homònim que va ser un gran èxit de crítica i de vendes. L’estil amb el qual es va gravar el disc, caracteritzat per la utilització d’un blues rock endurit, va donar pas a un gènere més suau en els següents treballs de la llegendària banda californiana, que podríem dir va tornar a les seves arrels amb “Morrison hotel”, editat el 1970. Un any més tard, la formació liderada pel cantant, compositor i poeta Jim Morrison va continuar amb la mateixa tendència amb “LA woman”, àlbum que de nou va comptar amb el total beneplàcit de la premsa especialitzada. Aleshores, Morrison es trobava ja en un estat de salut molt delicat i fins i tot va ser incapaç de concloure una actuació realitzada a Nova Orleans, una vegada va perdre el coneixement a l’escenari. Pocs mesos després de l’edició de l’obra analitzada, l’intèrpret va perdre la vida a París, ciutat on es troba enterrat. Malgrat la pèrdua del vocalista, The Doors va intentar continuar sense la seva presència, però evidentment res va tornar a ser el mateix. En el disc hi destaquen “Love her madly” i dos dels grans clàssics de la banda: el tema que dóna títol al treball i l’èpica “Riders of the storm”.

EL CAMINO

Grup: The Black Keys.
Any: 2011
Formació: Dan Auerbach i Patrick Carney.
Àlbum d’estudi anterior: Brothers (2010).
Àlbum d’estudi posterior: cap.
El millor: la consolidació del duo.
El pitjor: pas comercial.

La trajectòria del duo nord-americà The Black Keys va romandre força anys en un segon pla, en el marc lògic d’una banda alternativa i allunyat dels principals circuits comercials. No obstant, a poc a poc, el grup va anar augmentant la seva audiència i incrementant l’aforament dels locals on es portaven a terme les seves actuacions, fet que es va fer molt evident arran de l’edició de “Brothers”, disc molt marcat per la música soul. El següent àlbum de la formació, el seu setè treball d’estudi, “El camino”, gravat a la localitat de Nashville, va suposar la continuació quant a estil i la consolidació triomfant del duo, que va proporcionar-li un esglaó més en el seu progrés comercial, fins el punt de convertir-se en una stadium band de gran èxit en països com els Estats Units, Austràlia o Canadà. L’obra, que ha guanyat el premi Grammy, destaca per cançons com “Lonely boy”, primer single del disc, “Gold on the ceiling”, “Little black submarines” o “Stop stop”.

MELLON COLLIE AND THE INFINITE SADNESS

Grup: The Smashing Pumpkins.
Any: 1995.
Formació: Billy Corgan, James Iha, D’arcy Wretzky i Jimmy Chamberlain.
Àlbum d’estudi anterior: Siamese dream (1993).
Àlbum d’estudi posterior: Adore (1998).
El millor: continua la bona línia de “Siamese dream”.
El pitjor: algú pot pensar que amb un sol disc n’hi havia prou.

Quan el quartet indie de Chicago va editar el 1993 l’àlbum “Siamese dream”, un dels millors treballs de la història del rock alternatiu, semblava difícil que el grup encapçalat pel cantant, compositor i guitarrista Billy Corgan fos capaç de gravar una obra similar o fins i tot superior, però no només ho va aconseguir, sinó que a més ho va fer mitjançant un doble CD de 28 cançons, en un dels discs més ambiciosos dels últims temps. L’àlbum és una profunda barreja entre cançons tranquil•les i furioses, i també de diferents gèneres, entre els quals s’hi poden trobar pop, rock, rock simfònic o rock dur. Entre els temes que composen el treball hi destaquen els sis senzills que en va extreure: la bella “Tonight, tonight”, “Zero”, “Bullet with butterfly wings”, que en va ser el primer single, “Muzzle”, “Thirty – three” o “1979”, la cançó més accessible i popular de l’obra.

LOW – LIFE

Grup: New Order.
Any: 1985.
Formació: Bernard Sumner, Peter Hook, Stephen Morris i Gillian Gilbert.
Àlbum d’estudi anterior: Power, corruption and lies (1983).
Àlbum d’estudi posterior: Brotherhood (1986).
El millor: característiques pròpies.
El pitjor: potser a un incondicional fan de Joy Division no li agradi el disc.

Quan el 1980 Ian Curtis es va llevar la vida, els altres tres components de Joy Division, lluny d’enfonsar-se, van decidir seguir endavant amb la fundació de New Order, grup que, després d’uns inicis encara situats en el postpunk, va evolucionar cap a una música electrònica, tecnificada i ballable a partir del seu segon àlbum: “Power, corruption and lies”. El següent disc de la banda, “Low – life”, va significar la plena consolidació del conjunt britànic en barems dance i rítmics. Editat per The Factory, el mític segell independent creat a Manchester per Tony Wilson, l’obra conté cançons com “Love vigilantes”, que obre el treball; “The perfect kiss”, gran èxit de l’àlbum i amb vídeo filmat per Jonathan Demme; la instrumental “Elegia”, que recorda encara l’obscuritat i el turment característics de Curtis, i “Sub-culture”.

HONKY DORY

Intèrpret: David Bowie.
Any: 1971.
Àlbum d’estudi anterior: The man who sold the world (1970).
Àlbum d’estudi posterior: The rise and fall of Ziggy Stardust and the spiders from mars (1972).
El millor: Life on mars ?
El pitjor: no és un treball tan complet com el seu àlbum posterior.

David Bowie, reconegut com una de les indiscutibles estrelles de la música rock, no va tenir precisament uns començaments massa fàcils, mitjançant tres àlbums que no van comptar amb el beneplàcit de la crítica, mentre que només el tema “Space oddity”, corresponent a la seva segona obra, de títol homònim, va aconseguir tenir repercussió comercial. Amb “Honky Dory” la situació va començar a canviar: el disc, realitzat en plena febre del glam rock, com molt bé es pot entreveure a la portada, va tenir les col•laboracions del guitarrista Mick Ronson, un músic habitual en la carrera de Bowie, i del cèlebre teclista de Yes Rik Wakeman, mentre va extreure dos dels primers èxits del compositor britànic: “Changes” i “Life on mars ?”. L’àlbum es va caracteritzar també per les dedicatòries, amb les peces “Andy Warhol”, “A song for Bob Dylan” o “Quicksand”, un homenatge a Neil Young.

A HARD DAY’S NIGHT (ÀLBUM)

Grup: The Beatles.
Any: 1964.
Formació: John Lennon, Paul McCartney, George Harrison i Ringo Starr.
Àlbum d’estudi anterior: With The Beatles (1963).
Àlbum d’estudi posterior: Beatles for sale (1964).
El millor: en plena beatlemania.
El pitjor: una època molt esgotadora.

“A hard day’s night” va ser el tercer àlbum de la mítica banda de Liverpool, que llavors, a les ordres del director Richard Lester, va protagonitzar el film d’idèntic títol. Durant aquella època el grup es trobava en plena etapa de la beatlemania, amb llargues, continuades, esgotadores i embogides gires, les quals la banda no trigaria en abandonar i centrar-se solament en els estudis de gravació. L’àlbum va ser el primer treball del conjunt britànic en què la totalitat de les cançons les van gravar John Lennon i Paul McCartney, que si bé havien compost el gruix del temes dels anteriors discs, aquests contaven amb alguna versió, cosa que igualment passaria a “Beatles for sale”, la seva següent obra. A l'edició analitzada hi destaquen la peça de títol homònim, “I have should known better”, que és la meva preferida, el gran hit “Can’t buy me love” o la tendra “And i love her “.

CAMPANADES A MORTS (CANÇÓ)

Intèrpret: Lluís Llach.
Any: 1977.
Gènere: nova cançó catalana.
Àlbum d’estudi: Campanades a morts.
El millor: el Llach més contundent.
El pitjor: la cançó evidencia que durant la transició no tot van ser flors i violes.

1976: Francisco Franco ja havia mort, però la transició espanyola no era una etapa plenament feliç com alguns ens han volgut fer creure. Una vaga d’obrers a Vitòria va acabar en una autèntica desgràcia, quan la Policia Nacional Espanyola, els tristament cèlebres grisos, van carregar contra els treballadors i en van matar cinc d’ells. Seguidament, Lluís Llach, que es trobava en el seu període més combatiu, va gravar “Campanades a morts”, tema que parlava del succés que va tenir lloc a la ciutat basca i que va formar part del vinil d’idèntic títol. Aleshores, el cantautor de Verges passava també pel seu moment més popular, doncs anteriorment havia editat emblemàtics àlbums com el directe a l’Olympia de París, “L’estaca”, “... i si canto trist” o “Viatge a Ítaca”.

ONE

Grup: U 2.
Any: 1992.
Formació: Bono, The Edge, Adam Clayton i Larry Mullen Jr.
Gènere: pop.
Àlbum d’estudi: Achtung baby.
El millor: clàssic indiscutible de la banda irlandesa.
El pitjor: no va ser número u de al Regne Unit ni tampoc al Billboard.

El 1991, quan va gravar a Berlín l’àlbum “Achtung baby”, el quartet U2 era una banda plenament consolidada, i fins i tot es podria dir que ja s’havien convertit en autèntics dinosaures de la música rock, sobretot gràcies a triomfants àlbums com “War” i molt especialment “The Joshua tree”. Tanmateix, el seu treball realitzat a la capital alemanya va suposar un esglaó més en la popularitat del grup, que va unir-se a la moda del rock electrònic. No obstant, el tema “One”, que va ser el tercer single de l’obra i com a tal no es va editar fins el 1992, és una cançó allunyada de les tecnologies més avançades i es troba més aviat en una esfera clàssica i pop. La peça, els beneficis de la qual van anar a un fons de lluita contra la SIDA, va ser número u a Irlanda, però no va aconseguir el top ni a la Gran Bretanya ni tampoc al Billboard nord-americà.

ALL YOU NEED IS LOVE

Grup: The Beatles.
Any: 1967.
Formació: John Lennon, Paul McCartney, George Harrison i Ringo Starr.
Gènere: pop.
Àlbum d’estudi: Magical mistery tour.
El millor: els Beatles més hippys.
El pitjor: que la cançó no fos incorporada en el mític “Sgt. Pepper’s”.

Era l’any 1967, el del conegut estiu hippy de la pau, l’amor i les flors i el mateix en què els Beatles van editar el seu llegendari àlbum “Sgt. Pepper’s lonely hearts club band”, quan la BBC va encarregar al mític quartet de Liverpool una cançó perquè fos estrenada en directe a l’espai “Our world”, corresponent a la inauguració d’un canal per satèl•lit de la televisió pública britànica. El grup va elegir el tema “All you need is love”, una peça composta per John Lennon, la qual també va signar com era habitual Paul McCartney, que tenia un aire indiscutiblement hippy, com molt bé ens fa veure el títol. La cançó, festiva, optimista i allunyada de la moda psicodèlica, que en aquell temps caracteritzava la banda, s’inicia amb un fragment de la “Marsellesa” i finalitza d’una forma una mica caòtica, on hi surt incrustada una part de “She loves you”.