THE UNDERTONES

Lloc de fundació: Derry (Irlanda del Nord).

Formació inicial: Feargal Sharkey (veu), John O’Neill (guitarra i veu), Damian O’Neill (guitarra i teclats), Michael Bradley (baix) i Billy Doherty (bateria). 

Altres components bàsics: Paul McLoone (veu).

Dècada estel·lar: 80.

Gèneres: garage rock, punk, pop, rock, postpunk i new wave.

Principal àlbum: The Undertones (1979).

Altres àlbums d’estudi: Hypnotised (1980), Positive touch (1981), The sin of pride (1983), Get what you need (2003) i Dig yourself deep (2007).

El millor: Teenage kicks.

El pitjor: l’escassa durada de l’era clàssica del grup.

Formats en la conflictiva ciutat nord-irlandesa de Derry, un dels marcs més polèmics de la lluita entre catòlics i protestants a l’Ulster, el grup The Undertones no es va distingir precisament per lletres polítiques i si, en canvi, per fer ressorgir el clàssic garage rock dels 60 i unir-se la moda punk contemporània. El seu primer treball, de títol homònim, on es troba el tema garage “Teenage kicks”, ha estat molt reivindicat. L’era clàssica del grup només va contenir quatre àlbums.  

THE PRETTY THINGS



Lloc de fundació: Londres (Anglaterra).

Formació inicial: Dick Taylor (veu, guitarra i harmònica), Brian Pendleton (guitarra), John Stax (baix) i Pete Kitley (bateria).

Altres components bàsics: Phil May (veu).
Dècada estel•lar: 60.
Gèneres: rythm & blues, pop, rock, garage rock, rock psicodèlic i rock dur.
Principal àlbum: The Pretty Things (1965).
Altres àlbums d’estudi: Get the picture (1965), Emotions (1967), S. F. Sorrow (1968), Parachute (1970), Freeway madness (1972), Silk torpedo (1974), Savage eye (1976), Cross talk (1980), ... rage before beauty (1999), Balboa island (2007), The Pretty Things / Philippe DeBarge (2009) i The sweet Pretty Things, are in bed now, of course...(2015).
El millor: banda clau en la british invasion.
El pitjor: allunyats de la fama d’altres grups anglesos de l’època.

La formació londinenca The Pretty Things va aconseguir un important èxit mitjan la dècada dels 60, enmig del període estel•lar de la british invasion i el swinging London. El grup, que va tenir com a membres principals el cantant Phil May, en la línia de Mick Jagger, i el guitarrista Dick Taylor, va involucrar-se en gèneres com el rythm & blues, la psicodèlia o el garage rock i va obtenir una important ressonància als Estats Units, encara que va quedar lluny d’altres bandes del mateix estil com The Rolling Stones o The Yardbirds.

COMBAT ROCK

Grup: The Clash.

Any: 1982.

Formació: Joe Strummer, Mick Jones, Paul Simonon i Topper Headon.
Àlbum d’estudi anterior: Sandinista ! (1980).
Àlbum d’estudi posterior: Cut the crup (1985).
El millor: Rock the Kasbah.
El pitjor: decadència molt evident.

Amb l’històric àlbum “London calling”, el quartet britànic The Clash va aprofundir abastament en diferents gèneres musicals, llavors considerats bastant exòtics, com els ritmes caribenys de l’ska i el reggae, fet que va continuar amb “Sandinista !” i molt especialment a “Combat rock”, en el qual també es van introduir dosis de rap. No obstant, quan el grup anglès va editar aquest darrer treball, la banda es trobava ja en certa decadència, la qual ja s’havia iniciat en el triple àlbum anterior, dedicat a la formació combativa nicaragüenca, en un període en què les relacions entre els dos líders del conjunt, Joe Strummer i Mick Jones, eren ja molt tenses. Malgrat tot, el disc es va vendre molt bé a les dues bandes de l’Atlàntic i compta amb dues emblemàtiques cançons: “Rock the kasbah”, ideada pel bateria Topper Headon, i “I should stay or i should go”, una peça interpretada per Jones que va arribar al número u gràcies a formar part d’un anunci d’una marca de texans.

ALL MOD CONS

Grup: The Jam.

Any: 1978.

Formació: Paul Weller, Bruce Foxton i Rick Buckler.
Àlbum d’estudi anterior: This is the modern world (1977).
Àlbum d’estudi posterior: Setting sons (1979).
El millor: un clàssic de la seva època.
El pitjor: seria ràpidament superat per l’excel•lent “Setting sons”

El grup The Jam, liderat pel cantant, guitarrista i compositor Paul Weller, va debutar amb l’album “This is the modern world”, el qual va passar bastant desapercebut. Un any després, el trio anglès va editar “All mod cons”, títol que clarament assenyala la gran influència que la banda va rebre del moviment mod, que aleshores va viure un autèntic revival, del qual el conjunt britànic va ser-ne el principal abanderat. El disc va suposar el primer gran triomf de The Jam, que també va mostrar la seva admiració pel mític grup The Kinks (s’han observat paral•lelismes de crítica social entre el seu líder Ray Davies i Weller), dels quals van fer un cover del tema “David Watts”. Altres cançons a tenir en compte de l’album són “To be someone (didn’t we have a nice time)”, “English rose”, “A bomb in Wardow street” i “Down in the tube station at midnight”, la millor de totes elles. 

CALIFORNICATION

Grup: Red Hot Chili Peppers.

Any: 1999.

Formació: Anthony Kiedis, Flea, John Frusciante i Chad Smith.
Àlbum d’estudi anterior: One hot minute (1995).
Àlbum d’estudi posterior: By the way (2002).
El millor: algunes cançons extraordinàries.
El pitjor: treball una mica irregular.

“Californication”, novè àlbum d’estudi de la banda californiana Red Hot Chili Peppers, ha estat el gran èxit comercial del grup de Los Angeles, el qual va assolir el número tres a les llistes de Billboard. En el treball, després de sotmetre’s a un programa de desintoxicació, hi va reaparèixer el guitarrista John Frusciante, que havia format part en els emblemàtics discs “Mother’s milk” i “Blood sugar, sex magik” i que havia estat substituït per Dave Navarro a “One hot minute”. En l’obra, que continua amb importants dosis del funk endurit tradicional de la formació nord-americana liderada pel vocalista Anthony Kiedis, dóna també pas a temes més reposats com en són exemple les magnífiques “Scar tissue”, que va guanyar un premi Grammy, “Otherside” i la cançó de títol homònim, les quals hi destaquen juntament amb “Around the world”, la peça que obre l’àlbum.

BETH



Lloc de naixement: Súria (Bages).

Dècades: 00 i 10.

Gèneres: pop.
Principal àlbum: Segueixe’m el fil (2010).
El millor: el trampolí d’Operación Triunfo.
El pitjor: el programa no s’adaptava massa a la seva personalitat.

La bagenca Beth Rodergas es va donar a conèixer al popular concurs televisiu Operación Triunfo, en el qual va acabar en tercera posició, encara que després va ser elegida per representar TVE al festival d’Eurovisió, del qual no en va quedar satisfeta. Posteriorment, més tard de ser número u amb el seu primer àlbum, gravat en castellà, va editar el segon el llengua anglesa i el tercer en català, idioma amb què sembla sentir-se més còmode. Beth ha realitzat igualment teatre i televisió. 

WILD WORLD

Intèrpret: Cat Stevens.

Any: 1970.

Gènere: cantautor.
Àlbum d’estudi: Tea for the tillerman.
El millor: potser la millor cançó que mai hagi gravat Stevens.
El pitjor: les penúries anteriors.

Cat Stevens havia emmalaltit de tuberculosis a finals de la dècada dels anys 60, període que el va obligar a llargues estades al llit, però que el cantautor britànic va aprofitar per escriure un munt de cançons. No és estrany, doncs, que seguidament Stevens edités dos excel•lents àlbums, “Mona bone jakon” i “Tea for the tillerman”, potser els dos millors treballs de la seva discografia. En la segona d’aquestes obres hi figura la peça “Wild world”, un tema folk pop, amb una lletra més aviat pessimista i desesperançada i que va tenir un important èxit tant al Regne Unit com als Estats Units, país on triomfaven intèrprets semblants com Carole King o James Taylor. “Wild world” està considerat avui un dels clàssics de la història de la música popular. 

LIGHT MY FIRE

Grup: The Doors.

Any: 1967.

Formació: Jim Morrison, Ray Manzarek, Robby Krieger i John Densmore.
Gènere: blues rock.
Àlbum d’estudi: The Doors.
El millor: categoria de número u.
El pitjor: l’àlbum homònim té millors peces.

Malgrat que no es tractava precisament d’un grup massa accessible, The Doors va triomfar ràpidament entre el gran públic gràcies al seu primer àlbum, de títol homònim, i especialment pel seu single “Light my fire”, un dels temes més comercials en la trajectòria de la banda californiana. Encara que els quatre membres de la formació van signar-ne la composició, com sempre van fer, la peça va ser ideada i escrita pel guitarrista Robby Krieger. “Light my fire” va arribar al número u de les llistes de Billboard i hi va romandre tres setmanes, aconseguint un important revival quan el cantant portorriqueny José Feliciano en va fer un cover que va alçar-se fins al número tres de la llista nord-americana. Posteriorment es va editar una versió en viu de la cançó, la qual va obtenir un altre impuls mitjançant el film que Oliver Stone va dedicar al grup. 

LITTLE WING

Grup: Jimi Hendrix Experience.

Formació: Jimi Hendrix, Noel Redding i Mitch Mitchell.

Any: 1967.
Gènere: blues rock.
Àlbum d’estudi: Axis: bold as love.
El millor: potser el tema més bell compost mai pel genial guitarrista.
El pitjor: hi ha títols més cèlebres de Hendrix.

Després de ser descobert per Chas Chandler, baixista de The Animals, en un local del Greenwich Village de Nova York, Jimi Hendrix es va traslladar a Anglaterra, on va formar el grup Experience amb Noel Redding i Mitch Mitchell. Durant aquell període, el trio va editar tres àlbums històrics, en el segon dels quals, “Axis: bold as love”, hi pren part la bella balada “Little wing”. Si bé és cert que, quan algun historiador del rock es refereix al gran guitarrista de Seattle, destaca més altres peces com “Foxy lady” o “The wind cries Mary”, segons la meva opinió, la cançó analitzada és la millor composició del músic nord-americà. “Little wing” ha estat objecte de covers per part d’artistes com Eric Clapton, quan formava part de Derek & the Dominos, Sting o l’espanyol Raimundo Amador. 

ZIGGY STARDUST

Intèrpret: David Bowie.

Any: 1972.

Gènere: glam rock.
Àlbum d’estudi: The rise and fall of Ziggy Stardust and the spiders from mars.
El millor: una de les millors cançons de Bowie i de la història del rock.
El pitjor: és molt difícil destacar un peça concreta d’un àlbum emblemàtic.

Després d’uns inicis complicats, encara que “Space oddity” i “Honky Dory” el van donar a conèixer entre un públic relativament ampli, David Bowie va gravar l’històric treball “The rise and fall of Ziggy Stardust and the spiders from mars”, una de les millors obres de la música popular de tots els temps. Molts són els temes que es poden significar del disc, entre els quals es troben “Five years”, “Moonage Daydream”, “Starman”, potser la cançó més popular de l’edició, “It ain’t easy”, “Lady Stardust” o “Star”, però penso que “Ziggy Stardust” és la millor de totes elles juntament amb la primera de les peces comentades. El tema, que comença i finalitza amb la frase “Ziggy play guitar”, destaca per la guitarra de Mick Ronson, pel fet de ser reivindicada com un dels grans clàssics del glam rock o pels nombrosos covers, entre els quals cal mencionar el realitzat pel grup Bauhaus. 

IN MY LIFE

Grup: The Beatles.

Any: 1965.

Formació: John Lennon, Paul McCartney, George Harrison i Ringo Starr.
Gènere: pop.
Àlbum d’estudi: Rubber soul.
El millor: una de les cançons clau en el període de transició del quartet anglès.
El pitjor: però encara és una mostra de la primera etapa dels Fab Four.

“Rubber soul”, el sisè àlbum d’estudi de The Beatles, està considerat el primer treball de transició que va realitzar el grup de Liverpool, en un període en què la banda anglesa començava a deixar enrera la moda beat i es dirigia cap a un tipus de música més madur i evolucionat, que la conduiria cap a avantguardes com el rock psicodèlic, fet que es veuria remarcat a “Revolver”, la seva següent obra. En el disc hi figura la cançó “Norweggian wood (the bird has flown)”, on hi pren part l’instrument indi del sitar, usat per George, encara que el tema analitzat, “In my life”, és encara una peça que recorda més aviat la primera etapa de la formació britànica. El tall, una composició de Lennon, que McCartney també va signar, és una cançó nostàlgica i melancòlica que parla del pas del temps i els canvis que hi tenen lloc.

PHOENIX

Lloc de fundació: Versalles (França).

Formació: Thomas Mars (veu), Laurent Brancowitz (guitarra i teclats), Christian Mazzalai (guitarra) i Deck d’Arcy (baix i teclats).

Dècada estel•lar: 00.
Gèneres: pop independent, electrònica, synth pop i new wave revival.
Principal àlbum: Wolfgang Amadeus Phoenix (2009).
Altres àlbums d’estudi: United (2000), Alphabetical (2004), It’s never been like that (2006), Bankrupt ! (2013) i Ti amo (2017).
El millor: grup cabdal de l’indie del segle XXI.
El pitjor: serà difícil mantenir l’èxit dels darrers treballs.

El quartet francès Phoenix, que ha reivindicat la música tecnificada de l’època de la new wave, va ser fundat a Versalles després que Laurent Brancowitz s’ajuntés a Thomas Mars, Christian Mazzalai i Deck d’Arcy, que havien format una banda prèvia. A poc a poc, la formació va aconseguir triomfar fora del seu país i va obtenir un important reconeixement en el món anglosaxó, fonamentalment a partir de l’edició de l’aclamat àlbum “Wolfgang Amadeus Phoenix”, que va permetre el conjunt gal la seva participació en els principals festivals indies. 

EELS

Lloc de fundació: Los Angeles (Estats Units).

Formació inicial: Mark E (veu i diferents instruments), Tommy Walker (baix) i Butch (bateria).

Dècades: 90, 00 i 10.
Gèneres: rock alternatiu.
Principals àlbums: Hombre lobo (2009) i End times (2010).
El millor: el talent de Mark E.
El pitjor: un projecte molt personal del líder.

Mark Oliver Everett, cantant, compositor i multi-instrumentista, doncs domina, entre d’altres, la guitarra, el piano i la bateria, ha estat el líder i únic membre permanent de la formació nord-americana Eels. El grup, o el projecte d’Everett per ser potser més exactes, es va mantenir allunyat dels focus mediàtics durant força temps, malgrat col•laborar en films importants com “Scream 2” o l’oscaritzada “American beauty”. L’àlbum “Hombre lobo” va suposar un tímid canvi de rumb. 

JUDAS PRIEST

Lloc de fundació: Birmingham (Anglaterra).

Formació inicial: Rob Halford (veu i harmònica), KK Downing (guitarra), Glenn Tipton (guitarra), Ian Hill (baix) i John Hinch (bateria).

Dècades: 70, 80, 90 i 00.
Gèneres: rock dur, heavy metal i new wave of british heavy metal.
Principals àlbums: British steel (1980) i Screaming for vengeance (1982).
El millor: els 80.
El pitjor: els hi va costar molt consolidar-se.

Judas Priest va iniciar la seva trajectòria a finals dels 60, però el grup de Birmingham, encapçalat pel seu carismàtic cantant Rob Halford, no va poder situar-se entre les millors bandes de heavy metal fins els anys 80, quan el gènere va transcórrer per la seva era daurada i mitjançant àlbums com “British steel” o “Screaming for vengeance”. Posteriorment, el conjunt britànic, clau en l’aparició d’estils radicals com l’speed metal o el thrash metal, va iniciar una època més irregular.