TRANSVISION VAMP

Lloc de fundació: Londres (Anglaterra).

Formació inicial: Wendy James (veu), Nick Christian Sayer (guitarra), Dave Parsons (baix), Pol Burton (bateria) i Tex Axile (teclats).

Dècada estel·lar: 80.
Gèneres: pop, rock i rock independent.
Principal àlbum: Velveteen (1989).
Altres àlbums d’estudi: Pop art (1988) i Little magnets versus the bubble of babble (1991).
El millor: l’èxit de “Velveteen”.
El pitjor: va durar molt poc.

La vocalista Wendy James, que va exercir també d’icona de la banda, d’una manera semblant a allò que havia fet una dècada abans Deborah Harry amb Blondie, i el guitarrista i compositor Nick Christian Sayer van formar el grup Transvision Vamp, que va barrejar estètica indie, certa comercialització i algunes dosis de punk i rebel•lió. Malgrat el gran èxit dels seus dos primers àlbums, en especial “Velveteen”, que va arribar al número u de les llistes del Regne Unit, la trajectòria de la formació va ser molt curta. 

SILVIO RODRÍGUEZ



Lloc de naixement: San Antonio de los Baños (Cuba).

Llengua: castellà.

Dècades: 60, 70, 80, 90 i 10.
Gèneres: cantautor i nova troba cubana.
El millor: prolífic compositor.
El pitjor: el seu període de més popularitat queda bastant lluny.

Rodríguez ha estat, juntament amb Pablo Milanés i Vicente Feliu, el màxim exponent de la nova troba cubana, i, com Milanés, un dels principals defensors del règim de Fidel Castro pel que fa al món artístic i intel•lectual de l’illa caribenya. Mitjançant unes lletres de caràcter progressista, i contràries al colonialisme i el sistema capitalista, ha aconseguit un gran èxit a tota l’Amèrica Llatina i Espanya, sent una vegada proclamat el millor cantautor en llengua castellana, juntament amb el català Joan Manuel Serrat. 

JOHNNY BE GOODE

Intèrpret: Chuck Berry.

Any: 1958.

Gènere: rock’n roll.
Àlbum d’estudi: Chuck Berry is on top.
El millor: clàssic inesborrable del rock’n roll.
El pitjor: hi ha hagut tantes versions que potser algú hagi oblidat que l’original és de Berry.

Chuck Berry ha passat a la posteritat de la música rock del segle XX per vàries raons: per ser una autèntica llegenda del rock’n roll dels anys 50, per la influència que ha exercit en un munt d’intèrprets i bandes, com per exemple The Rolling Stones, per ser un dels primers músics del rock en composar les seves cançons, per constituir un dels primers artistes negres en arribar clarament al públic blanc o per escriure grans clàssics com “Johnny be goode”, un dels grans temes de la música del segle XX, una peça que va assolir el top 10 de Billboard i que ha tingut multitud de covers al llarg dels anys. La cançó ha aparegut, a part de varis discs de Berry, en àlbums recopilatoris de rock’n roll o en la banda sonora del mític film “American graffiti”, dirigit per George Lucas. 

NEW YEAR’S DAY



Grup: U2.

Any: 1983.

Formació: Bono, The Edge, Adam Clayton i Larry Mullen Jr.
Gènere: pop.
Àlbum d’estudi: War.
El millor: primer número u de la banda irlandesa al Regne Unit.
El pitjor: tema posteriorment una mica enfosquit per “Sunday bloody sunday”.

“War” va ser el tercer àlbum del quartet dublinès U2 i el primer treball que va comptar amb força repercussió fora de la seva Irlanda natal, doncs l’obra va aconseguir un enorme èxit a la Gran Bretanya i altres estats europeus. En el disc hi destaquen clarament dues cançons: l’himne “Sunday bloody sunday”, peça molt polititzada que es refereix al conflicte nord-irlandès, i “New year’s day”. Aquest tema, segons paraules de Bono, vocalista de la banda, està basat en l’empresonament a Polònia del líder sindicalista Lech Walesa. La cançó es va convertir en el primer número u britànic de U2, va comptar amb un important triomf a països de l’Europa continental, com Holanda, i va suposar un relatiu èxit als Estats Units. 

SAMBA PA TÍ



Grup: Santana.

Any: 1970.

Formació: Carlos Santana, Gregg Rolie, David Brown, Michael Schrieve, José Chepito Areas i Mike Carabello.
Gènere: rock llatí.
Àlbum d’estudi: Abraxas.
El millor: el millor tema instrumental rock de tots els temps ?
El pitjor: de més a menys.

“Abraxas”, editat l’any 1970, va ser el segon àlbum gravat per la banda Santana, liderada pel guitarrista mexicà de mateix cognom. Un any abans, el grup s’havia donat a conèixer amb un treball de títol homònim i, especialment, per la seva recordada actuació al mític festival hippy de Woodstock, però la consolidació definitiva de la formació va ser el seu segon disc de llarga durada, en què es trobaven versions de “Black magic woman”, escrita per Peter Green, primer líder de Fleetwood Mac, i Gabor Zsabo, i “Oye como va”, composta per Tito Puente. Santana només va col•laborar amb “Incident at Neshatur”, amb Alberto Gianquinto, i “Samba pa tí”, que va realitzar en solitari. Aquest últim és un tema instrumental, sensual, commovedor i emocionant, que s’ha convertit potser en el principal clàssic del magnífic guitarrista.

TWENTY–FOUR HOURS

Grup: Joy Division.

Any: 1980.

Formació: Ian Curtis, Bernard Sumner, Peter Hook i Stephen Morris.
Gènere: postpunk.
Àlbum d’estudi: Closer.
El millor: una de les grans cançons d’un grup molt influent.
El pitjor: una mica eclipsada per “Love will tear us apart”.

Joy Division va ser una de les bandes cabdals del segell discogràfic independent The Factory, un dels principals grups de l’escena postpunk i una de les formacions més influents de la història de la música rock. Després de debutar amb l’excel•lent àlbum “Unknown pleasures”, una de les obres fonamentals de la música popular de tots els temps, el conjunt liderat pel turmentat Ian Curtis va gravar “Closer”, un treball, segons la meva opinió, més irregular que el seu predecessor, però igualment un clàssic de la new wave més sinistra. En el disc s’hi troba el tema “Twenty-four hours”, una de les peces més recordades del quartet de Manchester i caracteritzada, com era habitual en el grup, per les lletres dramàtiques i desesperançades de Curtis, que es suïcidaria poc després.

THE POWER



Grup: Suede.

Any: 1994.

Formació: Brett Anderson, Bernard Butler, Mat Osman i Simon Gilbert.
Gènere: brit pop.
Àlbum d’estudi: Dog man star.
El millor: personalment penso que és la millor peça d’un gran àlbum.
El pitjor: la cançó no va ser editada com a single.

Després de debutar amb un àlbum de títol homònim, que va ser aclamat per la crítica, el grup Suede va gravar “Dog man star”, excel•lent treball que va consolidar la banda liderada per Brett Anderson i Bernard Butler i la va situar com una de les formacions decisives de la moda del brit pop. En l’obra, després de la qual Butler va abandonar Suede, van destacar la magnífica “We are the pigs”, “The wild ones” i “New generation”, convertint-se totes tres en singles, però segons la meva opinió, la millor de totes elles és “The power”, peça brillantment interpretada per Anderson. El tema, sobretot pel que fa a la seva tornada, recorda clarament una de les grans influències del brit pop: el David Bowie de l’època glam. 

TEARS FOR FEARS

Lloc de fundació: Bath (Anglaterra).

Formació inicial: Roland Orzabal (guitarra, teclats i veu), Curt Smith (veu, baix i teclats), Manny Elias (bateria) i Ian Stanley (teclats).

Dècades: 80, 90 i 00.
Gèneres: pop, rock, synth pop, new wave i dance pop.
Principals àlbums: The hurting (1983), Songs from the big chair (1985) i The seeds of love (1989).
Solistes que origina: Roland Orzabal.
El millor: els anys 80.
El pitjor: la inestabilitat posterior.

Els inicis de la banda Tears for Fears, fundada per Roland Orzabal i Curt Smith, es troben en el moviment de la new wave i més concretament del pop de sintetitzadors, encara que posteriorment el grup va introduir-se en un tipus de música més comercial. Després d’una dècada dels 80 triomfant, en què van aconseguir portar els seus primers àlbums a dalt de tot de les llistes, Orzabal va continuar en solitari, mitjançant el nom de la formació, i, posteriorment, aquell i Smith es van tornar a unir. 

TAJ MAHAL

Lloc de naixement: Nova York (Estats Units).

Dècades: 60, 70, 80, 90 i 00.

Gèneres: blues, rythm & blues, soul, jazz rock i world music.
Principals àlbums: Taj Mahal (1968) i The natch’l blues (1968).
El millor: un gran del blues.
El pitjor: alguna crítica dels puristes del gènere.

Taj Mahal és el sobrenom artístic del cantant, compositor i multi-instrumentista Henri Saint – Clair Fredericks, reconegut com una de les grans estrelles del blues del passat segle XX. Guanyador d’un premi Grammy, aclamat per la crítica i amb un gran número d’admiradors, el fet que barregés el gènere amb altres estils, com el jazz i fins i tot ritmes procedents del Carib, amb l’exemple del reggae, o del continent africà, li va ocasionar també algun retret, generalment des dels sectors més puristes. 

TINDERTICKS

Lloc de fundació: Nottingham (Anglaterra).

Formació: Stuart Staples (veu i guitarra), Niel Fraser (guitarra), Mark Colwill (baix), Alistair Macaulay (bateria), David Boulter (teclats) i Dickon Hinchliffe (violí).

Dècades: 90, 00 i 10.
Gèneres: pop i rock independents.
Principal àlbum: Tinderticks. Aka second album (1995).
Altres àlbums d’estudi: Tinderticks. Aka first album (1993), Curtains (1997), Simple pleasure (1999), Can our love... (2001), Waiting for the moon (2003), The hungry saw (2008), Falling down a mountain (2010), The something rain (2012), Across six leap years (2013) i The waiting room (2016).
Solistes que origina: Stuart Staples.
El millor: aconseguir la continuïtat malgrat el llançament d’Staples en solitari.
El pitjor: escassament coneguts al marge de l’escena indie.

Alguns membres de la banda Asphalt Ribbons, entre els quals es trobava el cantant Stuart Staples, van formar a Nottingham, a inicis dels 90, el grup Tinderticks, que des d’un bon començament va deixar ben clar que no tenia res a veure amb el brit pop imperant a l’època, presentant una proposta força original i alternativa. La formació es va guanyar una important audiència en l’escena indie britànica, encara que va romandre bastant apartada dels sectors més comercials. Staples va decidir, la dècada passada, realitzar una carrera en solitari paral•lela a la del grup.

TRACY CHAPMAN (ÀLBUM)

Intèrpret: Tracy Chapman.

Any: 1988.

Àlbum d’estudi anterior: cap.
Àlbum d’estudi posterior: Crossroads (1989).
El millor: torna la cançó protesta.
El pitjor: Chapman encara no ho ha superat.

En una època, com va ser el segon lustre de la dècada dels 80, en què l’acomodament va ser un factor evident, tret d’algunes excepcions, va aparèixer el primer àlbum, de títol homònim, de la cantautora nord-americana Tracy Chapman, caracteritzat per la protesta contra les polítiques dels presidents republicans dels Estats Units Ronald Reagan i George Bush Sr. o l’apartheid que aleshores sofria Sud-àfrica, sense oblidar la temàtica de tipus social. El disc va ser un monumental èxit, tant per part de la crítica com del públic, doncs l’obra va ser número u a varis països, entre ells els Estats Units i la Gran Bretanya, mentre que el ressò del treball va servir perquè Chapman formés part de la gira organitzada per Amnistia Internacional. L’àlbum va extreure tres senzills: la fenomenal “Talkin’ bout a revolution”, “Fast car” i “Baby, can i hold you ?”.

DAVID’S ALBUM

Intèrpret: Joan Báez.

Any: 1969.

Àlbum d’estudi anterior: Any day now (1968).
Àlbum d’estudi posterior: One day at a time (1970).
El millor: el període àlgid de Báez.
El pitjor: totalitat de temes aliens.

Joan Báez va ser una de les grans estrelles de la música folk durant l’època daurada d’aquest gènere i una de les intèrprets assídues del festival de Newport. Després de gravar “Any day now”, un àlbum basat íntegrament en versions de Bob Dylan, Báez va realitzar “David’s album” en uns estudis de Nashville. El treball està dedicat a qui aleshores era el seu company sentimental, David Harris, que va ser empresonat per resistir-se a ser enrolat en l’exèrcit nord-americà que combatia a la guerra del Vietnam, llavors en el moment de màxima ebullició i polèmica. En el disc, que va arribar al top 40 de les llistes de Billboard, hi prenen part cançons com la pacifista “If i knew”, “Green, green grass of home”, composta per Curly Putman i interpretada anteriorment per l’estrella gal•lesa Tom Jones; la tradicional “Poor wayfaring stranger” o “Hickory wind”, escrita per Bob Bucharach i la figura country Gram Parsons.

FEAR OF MUSIC

Grup: Talking Heads.

Any: 1979.

Formació: David Byrne, Jerry Harrison, Tina Weymouth i Chris Frantz.
Àlbum d’estudi anterior: More songs about buildings and food (1978).
Àlbum d’estudi posterior: Remain in light (1980).
El millor: Heaven.
El pitjor: que no fos elegida single.

“Fear of music” va ser el tercer àlbum editat per la banda nord-americana Talking Heads, grup encapçalat pel cantant, guitarrista i compositor David Byrne i una de les principals formacions de la new wave novaiorquesa. En el disc s’hi poden observar ja algunes mostres d’exotisme, en aquest cas amb influències de la música africana, fet que es faria molt evident en el següent treball del quartet, “Remain in light”, on Byrne incorporaria també sons procedents de l’Amèrica Llatina. L’obra va ser un èxit relatiu, tant als Estats units com a la Gran Bretanya, i va rebre força bones crítiques de la premsa especialitzada. Els temes més significatius són la bella “Heaven”, “Air” i els senzills “Life during wartime”, “Cities” i “I zimbra”, un exemple aquest últim de ritmes africans.