LET’S DANCE (ÀLBUM)

Intèrpret: David Bowie.

Any: 1983.

Àlbum d’estudi anterior: Scary monsters (1980).
Àlbum d’estudi posterior: Tonight (1984).
El millor: un gran èxit de vendes.
El pitjor: l’època més comercial de Bowie.

Després de passar per ser el rei del glam rock i transitar per l’experimentació i l’avantguarda, de la mà de Brian Eno, David Bowie, que havia realitzat un parèntesi de tres anys en una època en què era força normal gravar un àlbum d’estudi cada any, va editar el 1983 un dels seus treballs més comercials i accessibles de la seva llarga trajectòria: “Let’s dance”. El disc, que aglutinava pop, disco i soul, es va emmarcar en el fenomen del moviment dels nous romàntics, que precisament havia inspirat el mateix Bowie de l’era glam, i va suposar un enorme èxit pel que fa a les vendes, doncs l’obra va arribar al punt més alt a les dues bandes de l’Atlàntic. L’àlbum va tenir la producció de Nile Rodgers, líder i guitarrista del grup discotequer Chic, i va comptar amb la col•laboració del guitarrista nord-americà Steve Vaughan. Entre les principals peces de “Let’s dance”, es troben la cançó de títol homònim, que va suposar un gran hit, “Modern love” i “China girl”, la qual va escriure amb el seu amic Iggy Pop i que aquest havia incorporat al seu àlbum “The idiot”. 

GIVE ’EM ENOUGH ROPE

Grup: The Clash.

Any: 1978.

Formació: Joe Strummer, Mick Jones, Paul Simonon i Topper Headon.
Àlbum d’estudi anterior: The Clash (1977).
Àlbum d’estudi posterior: London calling (1979).
El millor: part d’una excel•lent trilogia de discs.
El pitjor: els Estats Units eren encara molt lluny.

The Clash va debutar l’any 1977 amb un àlbum de títol homònim genuïnament punk, encara que el disc es trobava ja bastant polititzat, un fet que es faria habitual en la discografia posterior del quartet britànic. “Give ‘em enough rope”, el seu segon treball d’estudi, seguia més o menys la tendència, però potser es tractava d’una obra una mica més accessible que el seu predecessor. El disc, elogiat tant pels seguidors del grup com per la premsa especialitzada, es va vendre molt bé al Regne Unit, on va arribar al número dos, però va passar bastant inadvertit al mercat nord-americà, tenint en compte que va ser el primer àlbum de The Clash que es va editar a l’altra banda de l’Atlàntic (posteriorment sortiria a la venda el seu primer treball). A “Give ‘em enough rope”, amb una portada força sinistra, hi destaquen temes com “Safe european home”, “English civil war”, “Tommy gun”, “Stay free” o “All the young punks (new boots and contracts)”. Un any més tard, la formació londinenca gravaria “London calling”, la seva obra mestra.

FOR EMMA FOREVER AGO



Intèrpret: Bon Iver.

Any: 2007.

Àlbum d’estudi anterior: cap.
Àlbum d’estudi posterior: Blood bank EP (2009).
El millor: la sensació de l’any 2007
El pitjor: la indústria no en va perdre l’ocasió.

Justin Vernon, més conegut com a Bon Iver, va decidir marxar a una apartada cabana de l’estat de Wisconsin i, només amb un parell de col•laboradors i alguns instruments, va gravar l’aclamat àlbum “For Emma forever ago”, un treball extremadament auster, senzill i artesà, editat en un període en què més aviat es feia tot el contrari. Malgrat aquestes característiques, l’obra es va convertir en un autèntic boom entre el públic independent nord-americà, fet que no va passar desapercebut per a la gran indústria discogràfica ni tampoc pel sector mainstream, que va decidir atorgar-li el premi Grammy pel seu segon àlbum: “Blood bank EP”, editat dos anys més tard. En el disc analitzat, potser una mica irregular, hi destaquen sobretot les cançons “Flume”, “For Emma” i la magnífica “Skinny love”.

LADY GAGA

Lloc de naixement: Nova York (Estats Units).

Dècades: 00 i 10.

Gèneres: pop i dance pop.
Principal àlbum: Born this way (2011).
El millor: l’èxit.
El pitjor: fins quan durarà aquesta moda ?

Segons la meva modesta opinió, Madonna ha estat una de les artistes més sobrevalorades de la història de la música pop, però ningú pot negar que ha influenciat en multitud de cantants, entre les quals es troba Lady Gaga. La intèrpret de Nova York, que ha guanyat cinc premis Grammy, ha estat una de les figures que més èxits ha obtingut i més discs ha vengut els últims anys, mitjançant una música molt comercial, uns vídeos molt seguits i una suposada actitud provocadora, encara que les seves cançons pràcticament poden ser aptes per a les llars d’infants.

GRIZZLY BEAR



Lloc de fundació: Nova York (Estats Units).

Formació: Edward Droste (veu i guitarra), Daniel Rossen (veu, guitarra i altres instruments), Chris Taylor (baix) i Christopher Bear (bateria).

Principal dècada: 00.
Gèneres: rock alternatiu, folk rock, nova psicodèlia i rock experimental.
Àlbum estel•lar: Shields (2012).
Altres àlbums d’estudi: Home of plenty (2004), Yellow house (2006), Veckatimest (2009) i Painted ruins (2017).
El millor: una trajectòria ascendent.
El pitjor: encara camí per fer.

Edward Droste, un músic amb experiència en els gèneres de tipus experimental, i el bateria Christopher Bear van fundar al districte de Brooklyn, a la gran urbs de Nova York, el grup Grizzly Bear, al qual es van unir el guitarrista Daniel Rossen i el baixista Chris Taylor. La banda ha integrat, juntament amb altres formacions com Beach House o Tame Impala, el cercle que ha revifat el gènere psicodèlic, encara que des d’un punt de vista potser més reconfortant que el d’altres èpoques.

BAND OF HORSES

Lloc de fundació: Seattle (Estats Units).

Formació inicial: Ben Bridwell (veu, guitarra i altres instruments), Mat Brooke (guitarra), Chris Early (baix) i Tim Meinig (bateria).

Altres components bàsics: Sera Cahoone (bateria).
Dècada principal: 10.
Gèneres: country pop, country rock, country alternatiu i southern rock.
Àlbum estel•lar: Infinite arms (2010).
Altres àlbums d’estudi: Everything all the time (2006), Cease to begin (2007) Mirage rock (2012)´i Why are you ok ? (2016).
El millor: l’habilitat per utilitzar un gènere fora de lloc.
El pitjor: molts canvis en poc temps.

El cantant i multi-instrumentista Ben Bridwell i el guitarrista Mat Brooke van fundar la formació Band of Horses a la ciutat de Seattle, urbs més coneguda per l’esclat del grunge a finals dels 80 que no pas pel gènere country pop que han usat, en un estil molt proper al que per exemple utilitzaven els mítics Eagles tres dècades abans. La marxa de Brooke i altres components no ha evitat la bona trajectòria del grup, que va triomfar amb l’album “Infinite arms”, guanyador d’un Grammy.

ENRIQUE BUNBURY

Lloc de naixement: Saragossa (Aragó).

Dècades: 90, 00 i 10.

Gèneres: pop, rock, electronica i world music.
Principals àlbums: Radical sonora (1997) i Pequeño (1999).
El millor: molta vida al marge d’Héroes del Silencio.
El pitjor: es difícil deslligar-lo del grup.

Després de formar part fugaçment de diferents grups aragonesos, Enrique Ortiz, conegut artísticament com a Bunbury, va ser el vocalista i carismàtic líder de la banda saragossana Héroes del Silencio, un dels conjunts espanyols amb més èxit internacional. Posteriorment, una vegada dissolta la formació, va iniciar la carrera en solitari, la qual s’ha caracteritzat per importants canvis de gènere respecte a la música realitzada amb el grup, l’ús de l’electrònica o la col•laboració amb altres artistes com Nacho Vegas o Adrià Puntí. 

VOLUNTEERS (CANÇÓ)



Grup: Jefferson Airplane.

Any: 1969.

Formació: Grace Slick, Paul Kantner, Marty Balin, Jorma Kaukonen, Jack Casady i Spencer Dryden.
Gènere: rock.
Àlbum d’estudi: Volunteers.
El millor: el grup es trobava en plena forma.
El pitjor: controvèrsia pel títol.

Jefferson Airplane va ser, juntament amb The Grateful Dead, la banda més important del moviment hippy i de la música psicodèlica. El segon àlbum de la banda, “Surrealistic Pillow”, el primer gravat amb la vocalista Grace Slick, va popularitzar el grup, que va aconseguir la consolidació definitiva amb el treball “Volunteers”, que va sortir al mercat dos mesos després del single del mateix títol. El tema s’havia de titular inicialment “Volunteers of America”, però la discogràfica va ordenar el canvi en un moment en què els Estats Units es trobaven en el període més polèmic i controvertit de la guerra del Vietnam, contra la qual van lluitar amb força els Airplane. La peça és una de les més rockeres de la formació nord-americana, va ser escrita per Paul Kantner, pel que fa a la música, i Marty Balin, quant a la lletra, i ha format part de la banda sonora d’alguns films, com “Forrest Gamp”.

SI ARRIBEU

Intèrpret: Lluís Llach.

Any: 1974.

Gènere: nova cançó catalana.
Àlbum d’estudi: ... i si canto trist.
El millor: és la meva cançó preferida del cantautor de Verges.
El pitjor: no compta amb la popularitat d’altres temes del compositor empordanès.

A inicis del decenni dels anys 60 va néixer el moviment de la nova cançó catalana i el grup dels 16 jutges, entre els quals es trobava un jove cantautor, natural de la localitat empordanesa de Verges, anomenat Lluís Llach. Aquest aviat es va convertir en un dels representants més importants del corrent i, fins i tot, en un símbol de la Catalunya dels anys finals de la dictadura franquista. En aquell període, concretament l’any 1974, Llach va gravar un dels seus àlbums més reivindicats, “... i si canto trist”, en el qual es troben la cèlebre “Què tinguem sort” i “Si arribeu”, peça d’aires força pessimistes i de resignació i, segons la meva modesta opinió, la millor cançó que mai hagi escrit el compositor empordanès.

ROOM ON FIRE

Grup: The Strokes.

Any: 2003.

Formació: Julian Casablancas, Nick Valensi, Albert Hammond Jr., Nikolai Fraiture i Fabrizio Moretti.
Àlbum d’estudi anterior: Is this it ? (2001).
Àlbum d’estudi posterior: First impressions of earth (2006).
El millor: continua l’excel•lent línia del seu aclamat debut.
El pitjor: el vaivé de productors.

El quintet nord-americà The Strokes havia debutat l’any 2001 amb l’aclamat àlbum “Is this it ?”, un dels treballs imprescindibles del primer decenni de l’actual segle. No obstant, lluny de ser afectats per la pressió, la banda novaiorquesa va editar un segon disc igualment extraordinari: “Room on fire”. El treball, en què totes les cançons són novament compostes pel vocalista Julian Casablancas, va assolir el número dos a la Gran Bretanya i el número quatre als Estats Units, a més de consolidar el grup com a una de les formacions de l’escena alternativa més admirades i elogiades. En l’obra, totes les cançons resulten atractives, però es poden significar especialment “What ever happened ?”, “Reptilia”, “12:51”, potser la peça més popular, “Under control” i “The end has no end”. 

KICK OUT THE JAMS (ÀLBUM)

Grup: MC5.

Any: 1969.

Formació: Rob Tyner, Wayne Kramer, Fred Smith, Michael Davis i Dennis Thompson.
Àlbum d’estudi anterior: cap.
Àlbum d’estudi posterior: Back in the USA (1970).
El millor: la captació de l’energia dels seus directes.
El pitjor: un èxit comercial relatiu.

Després d’una dècada dels 60 dominada pel pop - soul de la discogràfica Tamla Motown, Detroit es va veure involucrada amb un tipus de música molt diferent, caracteritzat per la duresa, el salvatgisme, l’energia i la cruesa, que molts experts n’han volgut observar la base del punk rock, al qual encara li quedaven alguns anys per esclatar. Els principals grups del nou estil van ser els Stooges d’Iggy Pop i MC5. Aquesta última banda va debutar amb l’àlbum “Kick out the jams”, gravat en viu al Grande Ballroom de la gran urbs de Michigan i on es mostra el poder de la formació dalt d’un escenari. Cançons com "Rumblin’ Rose" i el tema de títol homònim, les quals obren el treball, són clars exemples protopunk, mentre “Motor city is burning” s’acosta més a un tipus de blues rock típic de Jimi Hendrix Experience. 

GHOST IN THE MACHINE

Grup: The Police.

Any: 1981.

Formació: Sting, Andy Summers i Stewart Copeland.
Àlbum d’estudi anterior: Zenyatta mondatta (1980).
Àlbum d’estudi posterior: Sinchronicity (1983).
El millor: un treball bastant regular, sense alts i baixos.
El pitjor: comença la sofisticació del trio.

Després de tres àlbums inicials caracteritzats per la barreja entre pop i reggae, que tant va marcar el so de The Police, “Ghost in the machine” va suposar un clar i important canvi de rumb en la trajectòria del cèlebre trio britànic, doncs aquest va confeccionar un disc més elegant, sofisticat i pulcre, en allò que podríem considerar l’inici del camí que desembocaria en “Sinchronicity”, l’últim àlbum del grup anglès. L’obra va tenir un gran èxit a les dues bandes de l’Atlàntic, però avui no em sembla un dels treballs cabdals de la banda liderada per Sting, doncs considero que es tracta d’una edició sensiblement inferior a “Outlandos d’amour” i “Reggata de blanc”, els dos primer àlbums del conjunt. “Ghost in the machine” va extreure com a senzills el comercial “Every little thing she does is magic”, número u al Regne Unit, “Invisible sun” i “Living in the material world”. 

TAME IMPALA



Lloc de fundació: Perth (Austràlia).

Formació inicial: Kevin Parker (veu i guitarra), Dom Simper (baix) i Jay Watson (bateria).

Dècada estel·lar: 10.
Gèneres: garage rock, rock alternatiu i nova psicodèlia.
Àlbum estel•lar: Currents (2015).
Altres àlbums d’estudi: Tame Impala (2008), Innerspeaker (2010) i Lonerism (2012).
El millor: "Lonerism" i "Currents".
El pitjor: arribar és difícil, però encara més mantenir-s’hi.

El cantant i guitarrista Kevin Parker i el baixista Dom Simper van fundar a la ciutat australiana de Perth la banda Tame Impala, a la qual aviat es va sumar el bateria Jay Watson. El grup, després de l’edició d’un disc de títol homònim, i de fer-se conèixer a través de les xarxes socials, va arribar a un públic més ampli mitjançant els àlbums “Innerspeaker” i “Lonerism”, treballs molt aclamats per la crítica. Representants de la nova psicodèlia, han rebut la influencia dels Beatles de "Sgt. Pepper's" o de Jefferson Airplane. 

BEACH HOUSE

Lloc de fundació: Baltimore (Estats Units).

Formació: Victoria Legrand (veu i teclats) i Alex Scally (guitarra i veu).

Dècada estel·lar: 00.
Gèneres: rock alternatiu, nova psicodèlia i dream pop.
Principal àlbum: Bloom (2012).
Altres àlbums d’estudi: Beach house (2006), Devotion (2008), Teen dream (2010), Depression theory (2015), Thank you lucky stars (2015) i Seven (2018).
El millor: un dels grups més aclamats per la crítica els darrers anys.
El pitjor: el show pel que fa als cabells de Legrand.

La cantant i teclista francesa Victoria Legrand, filla del compositor Michel Legrand, i el guitarrista Alex Scally van formar a la ciutat nord-americana de Baltimore el duo Beach House, conjunt caracteritzat per un tipus de música fosc, hipnòtic, surrealista i emocionant. Els seus quatre àlbums gravats fins el moment han comptat amb l’aclamació de la critica, mentre la formació s’ha situat en un lloc preponderant als principals circuits i festivals de caràcter indie.