THE YES ALBUM

Grup: Yes.

Any: 1971.

Formació: Jon Anderson, Steve Howe, Chris Squire, Bill Bruford i Tony Kaye.
Àlbum d’estudi anterior: Time and world (1970).
Àlbum d’estudi posterior: Fragile (1971).
El millor: inici de l’era daurada del grup anglès.
El pitjor: començaven els canvis.

Tercer àlbum de la banda britànica, una de les formacions cabdals del rock progressiu, que transitava llavors per una de les seves èpoques estel•lars. “The Yes album” va marcar el començament del millor període del conjunt anglès, màxim exponent de les avantguardes musicals aparegudes entre finals dels 60 i inicis dels 70, juntament amb altres grups com Emerson, Lake & Palmer, Genesis, Jethro Tull o King Crimson. El treball, basat en la ciència ficció i amb aires folk, va ser el primer en què hi va prendre part el guitarrista Steve Howe, que va entrar per Peter Banks, i el darrer en què ho va fer el teclista Tony Kaye, que seria substituït per l’efectista i espectacular Rick Wakeman. “I’ve seen all good people: move / all good people” és la cançó més popular d’un àlbum que va suposar un gran triomf al Regne Unit, però només un èxit relatiu a l’altra banda de l’Atlàntic. 

TARKUS

Grup: Emerson, Lake & Palmer.

Any: 1971.

Formació: Keith Emerson, Greg Lake i Carl Palmer.
Àlbum d’estudi anterior: Emerson, Lake & Palmer (1970).
Àlbum d’estudi posterior: Trilogy (1972).
El millor: una depurada tècnica instrumental.
El pitjor: bones dosis de pretensió.

Keith Emerson, el “Jimi Hendrix” dels teclats i excomponent del conjunt Nice; Greg Lake, cantant i baixista que havia tocat amb els originals King Crimson, i Carl Palmer, bateria que havia format part d’Atomic Rooster, van formar el supergrup que portava els seus cognoms, una de les bandes cabdals de les avantguardes sorgides entre finals dels 60 i inicis dels 70, com el rock de caràcter progressiu i simfònic. Després d’editar un àlbum de títol homònim, el trio va gravar “Tarkus”, un treball tècnicament perfecte, encara que els contraris al prog rock poden considerar-lo pretensiós i amb certa artificiositat. Malgrat no tractar-se d’una obra massa accessible, el disc va ser un èxit de vendes i va donar pas a l’àlbum en directe “Pictures and exhibition”, el qual la discogràfica no s’havia atrevit a editar anteriorment per considerar-lo massa arriscat. La cançó que dóna títol al treball, de gairebé 21 minuts, és la pista fonamental del disc. 

ANTICS

Grup: Interpol.

Any: 2004.

Formació: Paul Banks, Daniel Kessler, Carlos Dengler i Sam Fogarino.
Àlbum d’estudi anterior: Turn on the bright lights (2002).
Àlbum d’estudi posterior: Our love to admire (2007).
El millor: “C’mere”.
El pitjor: alguns experts pensen que no va superar l’òpera prima.

Al llarg de la història de la música rock, han hagut força intèrprets i grups que han debutat amb un excel•lent i elogiat àlbum, fet que ha motivat molta pressió i alguna problemàtica per a la confecció d’una segona obra, doncs pot ser bastant complicat que superi o iguali la primera. El quartet alternatiu nord-americà amb seu a Nova York, Interpol, va aparèixer amb el celebrat i aclamadíssim disc “Turn on the bright lights”, considerat un dels millors treballs del segle XXI, gravant dos anys més tard “Antics”, un àlbum que penso va seguir una línia qualitativa similar al seu antecessor, però que alguns mitjans especialitzats el van considerar una obra inferior. El disc, que juga amb el llenguatge Morse, va extreure quatre senzills: “Slow hands”, “Evil”, la magnifica “C’mere” i “Narc”. 

LINDA RONSTADT

Lloc de naixement: Tucson (Estats Units).

Dècades: 60, 70, 80, 90 i 00.

Gèneres: country, country rock, folk, folk rock, jazz rock, pop, rock i world music.
Principals àlbums: Heart like a wheel (1974), Simple dreams (1977) i Living in the USA (1978).
El millor: uns 70 per emmarcar.
El pitjor: una deriva als 80 que no va convèncer.

Amb arrels que emergien del folk i el country, Linda Ronstadt es va convertir en una de les grans estrelles de la música nord-americana durant la dècada dels 70, quan va vendre un munt de discs (el tres àlbums significats van ser número u a Billboard) i va aconseguir varis premis Grammy. Amb el canvi de decenni, període en què es va apropar a postulats pop i rock, va iniciar-se la decadència de la seva trajectòria, la qual més tard es va caracteritzar per l’acostament a la música llatina, especialment la mexicana. 

JAMIE CULLUM

Lloc de naixement: Rochford (Anglaterra).

Dècades: 90, 00 i 10.

Gèneres: jazz, jazz pop, jazz rock, swing i soul.
Principals àlbums: Twentysomething (2003) i Catching tales (2005).
El millor: saber barrejar jazz, rock i espectacle.
El pitjor: no crec que els puristes del jazz estiguin molt contents.

Músic prodigi, l’anglès Jamie Cullum es va interessar des de molt jove pel jazz i, traslladat a París, va tocar en petits locals de la capital francesa. Posteriorment, va triomfar a nivell mundial gràcies a àlbums com “Twentysomething” i “Catching tales”, per acostar-se a postulats pop o pels seus brillants espectacles en viu, fins el punt de ser reconegut el successor de Harry Connick Jr. Ha tingut l’habilitat d’apropar el món del jazz a un públic no habitual i ha estat capaç de versionar intèrprets pop com Michael Jackson o el grup Coldplay. 

MAGAZINE

Lloc de fundació: Manchester (Anglaterra).

Formació inicial: Howard Devoto (veu), John McGeoch (guitarra i saxofon), Barry Adamson (baix), Martin Jackson (bateria) i Dave Formula (teclats).

Dècada estel•lar: 70.
Gèneres: postpunk i new wave.
Principal àlbum: The correct use of soup (1980).
Altres àlbums d’estudi: Real life (1978), Secondhand Daylight (1979), Magic, murder and the weather (1981) i No thyself (2011).
Grups que origina: Luxuria.
El millor: fusió entre punk rock i algunes característiques de new wave.
El pitjor: un retorn amb bastants interrogants.

Howard Devoto, líder del grup punk Buzzcocks, va formar posteriorment la banda Magazine, que reunia aspectes del ja decadent punk rock, com l’energia, i d’altres més característics del postpunk i la new wave, com l’experimentació, l’ús de teclats o els muntatges teatrals en els concerts en directe. Després de quatre àlbums, que van comptar amb els elogis de la crítica i amb un acceptable èxit de públic, la formació ho va deixar estar. Fa uns anys, es va viure un retorn amb els components inicials, amb l’excepció del desaparegut John McGeoch.

BRIGHTON 64

Lloc de fundació: Barcelona (Barcelonès).

Formació inicial: Ricky Gil (veu i baix), Albert Gil (guitarra) i Andreu Verdú (bateria).

Dècades: 80, 90, 00 i 10.
Gèneres: pop, rock, rythm & blues, soul i moviment mod.
Principal àlbum: El problema es la edad (1987).
Grups que origina: Brigatones i Matamala.
El millor: una aposta original del pop-rock hispà.
El pitjor: fora dels corrents més comercials.

La ciutat costanera de Brighton, al sud del Regne Unit, va ser la seu de les principals disputes entre rockers i mods, mentre que 1964 va ser un dels anys més significatius d’aquells enfrontaments. Aquestes van ser les raons per les quals el grup barceloní, encapçalat pels germans Ricky i Albert Gil, va decidir la denominació, que més tard va canviar per la de Brigatones i Matamala, per tornar finalment al nom original. Brighton 64 ha estat la banda que més clarament ha mostrat el corrent mod a l’estat espanyol.

C’MERE

Grup: Interpol.

Any: 2005.

Formació: Paul Banks, Daniel Kessler, Carlos Dengler i Sam Fogarino.
Gènere: rock alternatiu.
Àlbum d’estudi: Antics.
El millor: una de les millors cançons de l’indie nord-americà del segle XXI.
El pitjor: només tercer single d’”Antics”.

Amb dosis de punk rock, postpunk i garage rock, el quartet nord-americà Interpol va ser una de les grans sensacions del rock alternatiu de la primera dècada de l’actual segle. El grup novaiorquès va debutar amb l’album “Turn on the bright lights”, treball elogiat de forma unànime pels mitjans de comunicació especialitzats i considerat un dels millors discs de l’indie rock del segle XXI. El segon àlbum d’Interpol va ser “Antics”, una obra que va seguir una tendència bastant similar al seu antecessor i que va extreure bones cançons com “Evil”, “Slowhands” o “C’mere”. Aquesta última, que ja havia format part dels concerts en directe de la formació abans de l’edició d’”Antics”, va ser, amb algunes reformes i variacions, el tercer single del treball i va assolir el top 20 a les llistes dels Estats Units. Personalment, em sembla el millor tema que mai hagi compost la banda encapçalada per Paul Banks. 

PSYCHO KILLER

Grup: Talking Heads.

Any: 1977.

Formació: David Byrne, Jerry Harrison, Tina Weymouth i Chris Frantz.
Gènere: new wave.
Àlbum d’estudi: Talking Heads - 1977.
El millor: una de les cançons que més s’adapta al caràcter histriònic de Byrne.
El pitjor: només número 92 a Billboard.

El quartet Talking Heads va ser una de les bandes cabdals del punk i new wave novaiorquesos i una de les agrupacions assídues del mític local CBGB. En el seu primer àlbum, el reivindicat “Talking Heads: 1977”, el grup va incloure el tema “Psycho killer”, que prèviament havien compost David Byrne, Tina Weymouth i Chris Frantz per a The Artistic, una fugaç formació en què tots tres havien coincidit. El tema, amb un frenètic crescendo que es fusionava molt bé amb la forma nerviosa d’interpretar i moure’s de Byrne, és una de les peces més assequibles i comercials del conjunt nord-americà, malgrat que no va arribar ni tan sols al top 90 de les llistes de Billboard. “Psycho killer”, que si va suposar un important hit a Holanda, va ser inclòs poc més tard en el doble àlbum en viu “The name of this group is Talking Heads”. 

WHERE IS MY MIND

Grup: Pixies.

Any: 1988.

Formació: Black Francis, Kim Deal, Joey Santiago i David Lovering.
Gènere: rock alternatiu.
Àlbum d’estudi: Surfer Rosa.
El millor: una de les millors cançons de la dècada dels 80.
El pitjor: el decenni no va ser precisament el millor de la història del rock.

El quartet indie de Boston Pixies, llavors sota el lideratge compartit pel guitarrista Black Francis i la baixista Kim Deal, també veus del grup, va debutar l’any 1988 amb l’elogiat àlbum “Surfer Rosa”, que va suposar una alegria en un període en què la música rock, almenys pel que fa als sectors més comercials, es caracteritzava per la monotonia, la poca transcendència o allò políticament correcte. En l’album hi destaquen especialment els temes “Gigantic”, potser la peça més accessible del disc, i “Where is my mind”, cançó composta per Francis i, sens dubte, un dels temes cabdals de la trajectòria de la banda de Massachussets. La composició, en què Allmusic hi ha vist semblances amb l’”Once in a lifetime” de Talking Heads, gravat pràcticament una dècada abans, està influenciada pel busseig, va ser un dels principals èxits comercials de la formació nord-americana i va protagonitzar l’última escena del film “The fight club”, dirigit per David Fincher. 

SISTER RAY

Grup: The Velvet Underground.

Any: 1968.

Formació: Lou Reed, John Cale, Sterling Morrison i Maureen Tucker.
Gènere: avantguarda.
Àlbum d’estudi: White light / white heat.
El millor: una autèntica revolució.
El pitjor: difícil d’assimilar.

El grup novaiorquès The Velvet Underground havia debutat l’any 1967 amb el reivindicat àlbum “The Velvet Underground & Nico”, produït per l’artista pop Andy Warhol i amb la incorporació a la formació de la seva musa, la model alemanya Nico. Un any més tard, ja sense Warhol i Nico, la banda nord-americana va editar el treball “White light / white heat”, una obra avantguardista, escassament accessible, revolucionària i avançada varis anys, fins i tot dècades, al seu temps. En el disc, també molt reivindicat al llarg del temps, pràcticament totes les cançons son poc assimilables, almenys en les primeres escoltes, però probablement el “premi” de l’endú “Sister Ray”, tema que tanca l’àlbum. La peça, d’uns 17 minuts de durada, va ser composta pel recentment desaparegut Lou Reed, pel que fa a la lletra, i els quatre components del grup, quant a la música. “Sister Ray”, també coneguda com a “Sweet sister Ray”, va ser una cançó clau en els directes de la banda, versió en la qual de vegades va superar la mitja hora de prolongació. 

HAPPY HOUR

Grup: The Housemartins.

Any: 1986.

Formació: P. D. Heaton, Stan Cullimore, Norman Cook i Hugh Whitaker.
Gènere: pop.
Àlbum d’estudi: London, 0 – Hull, 4.
El millor: una mica d’aire fresc després de tants sintetitzadors.
El pitjor: malauradament, fora d’època.

Després de la decadència del punk rock, a finals de la dècada dels 70, va aparèixer la new wave, que en alguns dels seus diferents sectors es va veure presidida per la música tecnològica i per la gran importància que va assolir la imatge, sobretot en el moviment dels nous romàntics. És estrany, doncs, que mitjan la dècada dels 80 triomfés el quartet The Housemartins, caracteritzat per la música elèctrica i amb un aspecte més aviat deixat i poc sofisticat. El grup va debutar amb l’aclamat àlbum “London, 0 – Hull, 4”, que va extreure com a senzill el fresc, directe i divertit “Happy hour”, que va arribar al número u a les llistes britàniques i va tenir cert èxit en els corrents alternatius nord-americans.