DIG OUT YOUR SOUL



Grup: Oasis.

Any: 2008.

Formació: Noel Gallagher, Liam Gallagher, Gem Archer, Andy Bell i Zak Starkey.
Àlbum d’estudi anterior: Don’t believe the truth (2005).
Àlbum d’estudi posterior: cap.
El millor: perspectives de tornar als bons temps.
El pitjor: finalment només ne va ser una il•lusió.

Després de convertir-se en grans protagonistes de la moda del brit – pop amb els seus dos primers àlbums, “Definitely maybe” i el supervendes “(That’s the story) morning glory”, el grup de Manchester Oasis va continuar la tendència amb el seu tercer treball, “Be here now”, però més tard va caure en una època d’inestabilitat, fonamentalment per les friccions entre els germans Noel i Liam Gallagher. “Don´t believe the truth” va significar el ressorgiment de la banda, mentre que “Dig our your soul” va constituir la confirmació del retorn dels millors Oasis, però només va ser una il•lusió fugaç, doncs Noel va decidir marxar mitjan la gira de presentació del disc i la formació es va dissoldre. En l’obra analitzada, on la influència de The Beatles i l’ús del rock psicodèlic tornen a ser determinants, hi destaquen temes com “Waiting for the rapture”, “The shock of the lightning", que en va ser le primer senzill, la molt lennoniana “I’m outta time” i “Falling down”. Destacar la presència com a bateria de Zak Starkey, fill del beatle Ringo Starr. 

SUEDE (ÀLBUM)

Grup: Suede.

Any: 1993.

Formació: Brett Anderson, Bernard Butler, Mat Osman i Simon Gilbert.
Àlbum d’estudi anterior: cap.
Àlbum d’estudi posterior: Dog man star (1994).
El millor: punt d’inici del brit – pop.
El pitjor: segons la meva opinió, els dos següents àlbums, “Dog man star” i "Coming up”, el van superar.

L’any 1993, el grup londinenc Suede va gravar el seu primer àlbum, de títol homònim, i aquest fet està considerat el punt de partida del brit – pop, que va marcar bona part dels 90 al Regne Unit. El disc, que va arribar al número u de les llistes britàniques, va ser en aquell moment el debut més vengut al país, encara que un any després perdria aquest honor en benefici del “Definitely maybe” d’Oasis, una altra gran banda de la moda. Aleshores liderat pel carismàtic vocalista Brett Anderson i el guitarrista Bernard Butler, que abandonaria pocs anys després la formació, el quartet anglès va editar un treball que va suposar un revival del glam rock, en especial de la figura de David Bowie, tendència que continuaria amb l’extraordinari “Dog man star”, segon àlbum del grup. En l’obra analitzada hi destaquen els dos temes que l’obren, “So young” i “Animal nitrate”, a més de “Metal Mickey”. 

THIS IS HARDCORE

Grup: Pulp.

Any: 1998.

Formació: Jarvis Cocker, Mark Webber, Steve Mackay, Nick Banks i Candida Doyle.
Àlbum d’estudi anterior: Different class (1995).
Àlbum d’estudi posterior: We love life (2001).
El millor: es completa una gran trilogia.
El pitjor: fi de la gran època del grup.

El grup anglès Pulp va viure una autèntica travessa pel desert abans d’obtenir el triomf, fet que va aconseguir amb el seu quart àlbum, “His ’s’ hers” , editat en plena febre brit - pop. Seguidament, la banda encapçalada pel cantant Jarvis Cocker va gravar el seu treball estel•lar, el molt aclamat “Different class”, una de les obres cabdals de la dècada dels 90, mentre la gran trilogia de Pulp es va completar amb “This is hardcore”, un disc amb les grans característiques de la formació, és a dir, mitjançant temàtiques basades en el romanticisme, la tragèdia, el desamor, la redempció o la manera glamurosa d’interpretar de Cocker, semblant a la tècnica que utilitza Brett Anderson, líder de Suede, una altra de les grans bandes del brit – pop. “This is hardcore”, que va significar també el final de l’etapa daurada de Pulp, conté peces com “The fear”, “Dishes”, “Help the aged”, la cançó de títol homònim i “Sylvia”, que particularment és la meva preferida. 

THE CRYSTALS

Lloc de fundació: Nova York (Estats Units).

Formació inicial: Barbara Alston (veu solista), Patricia Wright (veu), Myma Girard (veu), Dolores Kenniebrew (veu), Dolores Brooks (veu) i Mary Tomas (veu).

Dècades: 60.
Gèneres: rythm & blues, soul i pop.
Principal àlbum: He’s a rebel (1963).
Solistes que origina: Barbara Alston.
El millor: un primer lustre dels 60 espectacular.
El pitjor: aviat va arribar una primera dissolució.

A principis del decenni dels 60, es van posar de moda els grups formats només per noies, que van tenir una gran influència en les bandes beat britàniques, entre elles els mítics Beatles. The Crystals va ser una d’aquelles formacions i, sota la producció de Phil Spector, van aconseguir hits com “There’s no other (like my baby)”, “Uptown”, “Da doo run run (when he walked me home)”, “Then he kissed me” o “He´s a rebel”, escrita pel mateix Spector. La veu solista, Barbara Alston, va seguir més tard una carrera autòctona.

TAKE THAT



Lloc de fundació: Manchester (Anglaterra).

Formació inicial: Gary Barlow (veu principal), Robbie Williams (veu), Jason Orange (veu), Mark Owen (veu) i Howard Donald (veu).

Dècades: 90, 00 i 10.
Gèneres: pop, dance pop i soul.
Principal àlbum: The progress (2010).
Solistes que origina: Robbie Williams.
El millor: vendes, premis, rècords...
El pitjor: producte bàsicament per a adolescents.

Clàssica teen band masculina, Take That va ser, d’alguna manera, la versió britànica de grups nord-americans com New Kids in the Block o Backstreet Boys. Sota el lideratge de Gary Barlow, el quintet vocal es va convertir en la formació més venedora del Regne Unit des de l’època de The Beatles, és a dir, des de la llunyana dècada dels 60, mentre la marxa de Robbie Williams, que va seguir una triomfant carrera en solitari, no va alterar l’èxit de la banda. Williams va tornar l’any 2010 per gravar “The progress”. 

PHIL SPECTOR

Lloc de naixement: Nova York (Estats Units).

Dècades: 50, 60, 70, 80, 90 i 00.
Gèneres: pop, rock, rythm & blues i soul.

Grups que origina: The Crystals i The Ronettes.
El millor: donar nom a un tipus de so.
El pitjor: els problemes aliens a la música.

Phil Spector rarament ha gravat mai un disc com a intèrpret, però està considerat un dels productors més grans de la història gràcies a l’anomenat mur del so. Va aconseguir la fama mitjançant la producció de grups de noies com les Crystals, a les quals va composar “He’s a rebel”, o les Ronettes, a qui va lliurar la cèlebre “Be, my baby”. Més tard, va col•laborar amb Ike & Tina Turner, The Beatles, amb l’album “Let it be”, i dos dels seus integrants: John Lennon i George Harrison. Actualment, compleix pena de presó per assassinat.

PAOLO CONTE



Lloc de naixement: Asti (Itàlia).

Dècades: 70, 80, 90 i 10.

Gèneres: jazz, jazz rock, estàndard i music - hall.
El millor: estrella a nivell internacional.
El pitjor: no compta amb la fama i popularitat d’altres intèrprets italians.

Al llarg de quatre dècades, el cantant, compositor i pianista piamontès Paolo Conte ha estat un dels intèrprets més internacionals de la música italiana, malgrat que el seu estil, proper a gèneres com el jazz o el music – hall, es troba bastant allunyat de la comercialització i l’accessibilitat d’artistes com Eros Ramazzotti o Laura Pausini, per posar dos exemples d’altres èxits a nivell mundial del país mediterrani. Entre les seves cançons destaquen peces com “Azzurro”, “Genova per noi”, “Lo erno” o “Come di”. 

THE LOGICAL SONG

Grup: Supertramp.

Any: 1979.

Formació: Roger Hodgson, Rick Davies, Dougie Thompson, Bob Siebenberg i John Anthony Helliwell.
Gènere: pop.
Àlbum d’estudi: Breakfast in America.
El millor: era la gran època del quintet britànic.
El pitjor: concessions pop d’un grup de característiques progressives.

El grup britànic Supertramp va ser, podríem dir, una versió comercial i popular del rock progressiu, gènere que va tenir una època daurada durant el decenni dels 70. Així i tot, el quintet anglès ho va tenir molt complicat per triomfar, fet que va aconseguir, mitjan la dècada, amb l’album “A crime of the century”, un gran èxit que va tenir certa continuïtat amb “Crisis, what crisis ?” i “Even in the quietest moments”. Tanmateix, no va ser fins a l’edició del treball “Breakfast in America” quan Supertramp va aconseguir de ple la categoria mainstream. Un dels singles de l’obra, que va suposar un enorme triomf als Estats Units, va ser “The logical song”, que, tal com havia succeït anteriorment amb “Dreamer” i “Give a little bit”, la formació encapçalada per Roger Hodgson, intèrpret del tema, i Rick Davies va haver de recórrer a un tema clarament pop per obtenir un hit. 

MONKEY GONE TO HEAVEN



Grup: Pixies.

Any: 1989.

Formació: Black Francis, Kim Deal, Joey Santiago i David Lovering.
Gènere: rock alternatiu.
Àlbum d’estudi: Doolittle.
El millor: una de les millors cançons del rock indie nord-americà de tots els temps.
El pitjor: la controvèrsia de fitxar per una major.

A finals del decenni dels 80, el quartet independent de Boston Pixies va gravar dos àlbums molt aclamats i elogiats per la crítica: “Surfer Rosa” i “Doolittle”. D’aquest darrer treball, un dels discs més decisius alhora de fer més extensiu i popular el rock alternatiu, en va sorgir el tema “Monkey gone to heaven”, que es va convertir en el primer single de l’obra, gravat ja a través d’una gran discogràfica, fet que li va reportar alguna crítica al grup. La peca, de temàtica ecologista i amb alguns punts bíblics, va estar composta i interpretada per Black Francis, que llavors ja s’havia erigit en l’indiscutible líder de la banda en detriment de la baixista Kim Deal. La cançó va ser un important èxit al Regne Unit i també pel que respecta als sectors indies nord-americans. 

SUNNY AFTERNOON

Grup: The Kinks.

Any: 1966.

Formació: Ray Davies, Dave Davis, Peter Quaife i Mick Avory.
Gènere: cabaret pop.
Àlbum d’estudi: Face to face.
El millor: un gran èxit al Regne Unit.
El pitjor: no devia agradar massa als nombrosos fans de “You really got me”.

Mitjan el decenni dels any 60, i la cançó “A well respected man” va suposar un abans i un després en la seva trajectòria, el quartet londinenc The Kinks va realitzar un important canvi de rumb, deixant enrere temes on es barrejava pop, rock i rythm & blues, com el hit “You really got me” o “Tired of waiting for you”, per entrar en una nova època marcada per les àcides i sarcàstiques lletres de Ray Davies, les quals criticaven amb ironia la societat britànica més conservadora, i un apropament a un tipus de música de cabaret. “Sunny afternoon”, número u a les llistes britàniques i un dels indiscutibles clàssics de la banda anglesa, va ser una cançó amb característiques del gènere del music - hall, encara que, pel que fa a la temàtica, aquell cop Davis va preferir atacar el govern laborista de Harold Wilson, qui va decidir imposar una enorme taxa als músics del Regne Unit, a la qual també feia referència George Harrison al tema beatle “Taxman”.

IN THE GHETTO

Intèrpret: Elvis Presley.

Any: 1969.

Gènere: gospel.
Àlbum d’estudi: From Elvis in Memphis.
El millor: el reinaxement de Presley.
El pitjor: seria un ressorgiment puntual.

Quan Elvis Presley va tornar d’Alemanya, on va anar per a la realització del servei militar, es va trobar una Amèrica que havia estat arrasada per la british invasion, amb The Beatles al capdavant. Per tant, l’estrella de Memphis va quedar clarament en un segon pla musical, del qual en va sortir, encara que fos de manera aïllada i puntual, l’any 1969, quan va gravar dues de les seves millors cançons: “Suspicious minds” i “In the ghetto”. Aquesta última, composta per Mac Davis, és una peça molt trista, amb aires gospel, que parla del naixement d’un nen en un barri pobre de la ciutat de Chicago, i dels laments de la mare que coneix perfectament el futur que li espera al seu fill, marcat per la misèria i la delinqüència. La cançó, que molt bé es podria incloure en l’apartat de la protest song, va tenir força versions, destacant la que en van fer Nick Cave & the Bad Seeds. 

HANGING ON THE TELEPHONE

Grup: Blondie.

Any: 1978.

Formació: Deborah Harry, Chris Stein, Frank Infante, Nigel Harrison, Clem Burke i Jimmy Destri.
Gènere: new wave.
Àlbum d’estudi: Parallel lines.
El millor: donar fama a un tema que havia passat desapercebut.
El pitjor: no era una cançó de la factoria Stein.

El grup novaiorquès Blondie, una de les bandes cabdals del punk i la new wave nord-americans, va comptar amb dos components bàsics: la cantant Deborah Harry, icona de la formació, i el guitarrista Chris Stein, que va composar una gran part dels èxits del conjunt. No obstant, la cançó analitzada no la va escriure Stein, sinó que es tracta d’una obra de Jack Lee, component de The Nerves, una fugaç formació de Los Angeles que només va editar un single, precisament encapçalat per “Hanging on the telephone”. El cover de Blondie, que obre l’emblemàtic àlbum “Parallel lines”, segurament el millor treball de la banda de Nova York, és un tema trepidant i enganxós, molt ben interpretat per Harry. La peça, tercer single de l’àlbum, va aconseguir arribar al número cinc de les llistes del Regne Unit, on Blondie sempre va tenir un gran número d’admiradors.