MY GIRL

Grup: Madness.

Any: 1979.     

Formació: Suggs, Chris Foreman, Mark Bedford, Daniel Woodgate, Mike Barson, Lee Thompson i Chas Smash.

Gènere: ska pop.

Àlbum d’estudi: One step beyond.   

El millor: potser la millor cançó en la trajectòria del grup.

El pitjor: no assolir el número u.

La banda britànica Madness va ser, en un principi juntament amb The Specials, amb els quals va compartir el segell discogràfic “2 Tone”, la principal formació del període estel·lar del ritme jamaicà de l’ska al Regne Unit, en què el gènere es va fusionar perfectament amb el pop. El conjunt londinenc va debutar amb l’àlbum “One step beyond”, el qual va rebre els elogis de la crítica i va ser un important èxit comercial. A part de la cançó que li dóna títol, la peça més famosa del disc va ser l’extraordinària “My girl”, composta pel pianista Mike Barson i personalment penso que el millor tema mai interpretat pel grup encapçalat pel vocalista Suggs, per sobre d’altres clàssics de Madness com “Our house” o “It must be love”. “My girl”, reeditat posteriorment a començaments de la dècada dels 90 i una de les pistes que integra el recopilatori “Madness divine”, va aconseguir arribar al número tres de les llistes britàniques. 

THE RISE AND FALL

Grup: Madness.

Any: 1982.     

Formació: Suggs, Chris Foreman, Mark Bedford, Daniel Woodgate, Mike Barson, Lee Thompson i Chas Smash.

Àlbum d’estudi anterior: Seven (1981).

Àlbum d’estudi posterior: Keep moving (1984).

El millor: l’èxit de “Our house”.

El pitjor: Estats Units.

“The rise and fall” és el quart àlbum d’estudi del grup anglès Madness, una de les bandes clau en el millor període del ritme caribeny de l’ska a la Gran Bretanya i una de les principals formacions del segell 2 – Tone. El treball, que va rebre l’aclamació i els elogis de la crítica, en un principi estava configurat com una obra de tipus conceptual, concretament per parlar de la infància dels seus components, encara que finalment es va descartar aquesta possibilitat. “Rise and fall”, que per a la web Allmusic va rebre una important influència del “The Kinks are the Village green preservation society” del mític quartet londinenc i, al mateix temps, va ser bàsic per a l’aparició del “Parklife” de Blur, va ser un èxit al Regne Unit, però ni tan sols es va editar als Estats Units, tot i que, paradoxalment, el tema “Our house” va arribar al top 10 de les llistes nord-americanes de Billboard. Altres pistes cabdals del disc són “Tomorrow (just another day)” i “Blue skinned beast”, una sàtira sobre la llavors primera ministra britànica Margaret Thatcher.   

JORGE DREXLER

Lloc de naixement: Montevideo (Uruguai).

Dècades: 90, 00 i 10.

Gèneres: cantautor.  

Principal àlbum: Frontera (1999).

El millor: el reconeixement unànime de l’escena hispanoamericana.

El pitjor: la polèmica dels Oscar.

L’uruguaià Jorge Drexler, que ha exercit de cantant, compositor i actor, va aconseguir un important èxit amb l’àlbum “Frontera”, ha triomfat a Espanya i l’Amèrica Llatina  i va aconseguir l’Oscar pel tema “Al otro lado del río”, del film “Diarios de motocicleta”, tot i que l’organització de la gala va decidir que la peça la cantés el més conegut Antonio Banderas, acompanyat del guitarrista Carlos Santana. Les seves cançons han estat interpretades per Víctor Manuel, Ana Belén o Miguel Ríos, entre d’altres.

COCTEAU TWINS

Lloc de fundació: Grangemouth (Escòcia).

Formació: Elisabeth Fraser (veu), Robin Guthrie (guitarra) i Will Heggie (baix)

Altres components bàsics: Simon Raymonde (baix i Teclats).

Dècades: 80 i 90.

Gèneres: postpunk, rock gòtic, dream rock, rock industrial i new wave.  

Principals àlbums: Victorialand (1986), The moon and the melodies (1986) i  Blue bell know (1988).

El millor: l’originalitat.

El pitjor: la ruptura.

El guitarrista Robin Guthrie i el baixista Will Heggie van formar Cocteau Twins, que molt aviat va reclutar l’enigmàtica cantant Elisabeth Fraser, companya sentimental del primer. El trio va comptar, mitjançant una música etèria, surrealista i densa, amb l’aclamació dels mitjans de comunicació i, malgrat les escassament comercials característiques de les seves cançons, un notable èxit comercial, tant a la Gran Bretanya com als Estats Units. Abans de la separació, Simon Raymonde va substituir Heggie. 

LES 10 MILLORS CANÇONS DE LA NEW WAVE

1. Love will tear us apart

(Joy Division – 1980)

2. New dawn fades

(Joy Division – 1979)

3. In between days

(The Cure – 1985)

4. Boys don’t cry

(The Cure – 1979)

5. Marquee moon

(Television – 1977)

6. Hanging on the telephone

(Blondie – 1977)

7. So lonely

(The Police – 1978)

8. Shadowplay

(Joy Division – 1979)

9. Transmission

(Joy Division – 1979)

10. Just what i needed

(The Cars – 1978)

A la foto, Joy Division.

LES 50 MILLORS CANÇONS DE LA DÈCADA DELS 80 (ACTUALITZACIÓ)

Cure, the	A night like this
Cure, the	Boys don't cry
Cure, the	In between days
Cure, the	Lovesong
Cure, the	Pictures of you
Dépéche Mode	Never let me down again
Dépéche Mode	The things you said
Dinosaur Jr.	No bones
Dinosaur Jr.	Raisans
Dire Straits	Romeo and Juliet
Dire Straits	Tunnel of love
Echo & the Bunnymen	The killing moon
Joy Division	A means for an end
Joy Division	Love will tear us apart
Joy Division	Twenty - four hours
Loquillo y los Trogloditas	Cadillac solitario
Loquillo y los Trogloditas	Siempre libre
Magazine	A song for under the floorboard
Magazine	Because you're frightened
Marley, Bob	Redemption song
Midnight Oil	Beds are burning
Midnight Oil	King of the mountain
Midnight Oil	Put down that weapon
Midnight Oil	The dead heart
Nacha Pop	Chica de Ayer
New Order	Blue Monday
New Order	Round & round
New Order	Run
New Order	The perfect kiss
Pixies	Gigantic
Pixies	Debaser
Pixies	Bone machine
Pixies	Here comes your man
Pixies	Monkey gone to heaven
Pixies	Where is my mind ?
Police, the	Every lilttle thing she does is magic
Pretenders, the	Back on the chain gang
Ramones, the	My brain is hanging upside down (Bonzo goes to Bitburg)
Rem	In the end of the world as we know i (and i feel fine)
Rem	Orange crush
Ríos, Miguel	El blues del autobús
Rolling Stones, the	Tops
Rolling Stones, the	Waiting for a friend
Sonic Youth	Candle
Sonic Youth	Teen age riot
Stone Roses, the	I wanna be adored
Stone Roses, the	Made of stone
Último de la Fila, el	Aviones plateados
Último de la Fila, el	Insurrección
Último de la Fila, el	Los ángeles no tienen hélices

A la foto Pixies, qui més cançons aporta.

FASES DE LA MÚSICA ROCK: EL MILLOR I EL PITJOR DEL LUSTRE 1961 – 1965

Durant el primer lustre de la dècada dels 60 del segle XX, el protagonisme de la música rock va traslladar-se des dels Estats Units fins a la Gran Bretanya, on en ciutats portuàries com Liverpool havien arribat discs de grans del rock’n roll del decenni dels 50, com Elvis Presley, Chuck Berry o Buddy Holly. Precisament va ser a la localitat de Lancashire on va aparèixer el grup que va canviar la història de la música popular: The Beatles (foto).

Va ser en aquell període quan diferents bandes del Regne Unit, encapçales pels anomenats Fab Four, van protagonitzar l’anomenada british invasion, quan els Estats Units, fins llavors un país bastant hermètic a la música arribada de l’altra banda de l’oceà Atlàntic, van acollir entusiasmats els treballs realitzats a la Gran Bretanya, especialment els confeccionats pel mític quartet de Liverpool. No només l’estil pop, emmarcat en la moda beat, va aconseguir triomfar, sinó també el rythm & blues, mitjançant conjunts com The Rolling Stones, The Yardbirds o The Animals. 

En l’aspecte negatiu, d’una banda cal significar la desaparició de les grans estrelles nord-americanes del rock’n roll del decenni anterior, doncs Elvis Presley, que tindria un ressorgiment a finals dels 60, va marxar a Alemanya per realitzar el servei miliar, Chuck Berry va ser empresonat per un afer bastant fosc, Little Richard va decidir prendre’s un llarg parèntesi, per centrar-se en el gospel, i Eddy Cochran i Buddy Holly havien traspassat.

D’altra banda, el moviment beat tenia data de caducitat i, mitjan la dècada, va entrar en clara decadència davant el sorgiment de diferents avantguardes com el rock progressiu, el gènere simfònic, el hard rock o la música psicodèlica, que van marcar l’anomenat Swinging London. Va ser aleshores quan moltes bandes pop, com Dave Clark Five, Gerry & the Pacemakers, Herman’s Hermits o Peter & Gordon, van entrar en una profunda crisi o, fins i tot, van desaparèixer, només sobrevivint aquelles que van saber reinventar-se, com els mateixos The Beatles. 

SEVEN NATION ARMY

Grup: The White Stripes.

Any: 2003.     

Formació: Jack White i Meg White.

Gènere: rock alternatiu.  

Àlbum d’estudi: Elephant.   

El millor: un clàssic indie.

El pitjor: un èxit bàsicament reduït a l’escena alternativa.

El duo The White Stripes, format per Jack i Meg White, que no són germans, va ser una de les principals associacions del rock alternatiu de la primera dècada de l’actual segle, mitjançant l’ús del garage rock i un blues rock endurit. Un dels punts àlgids del grup va ser la confecció del seu quart àlbum d’estudi, “Elephant”, del qual va sorgir el tema “Seven nation army”, l’únic single del treball. La cançó, en que Jack va mostrar les seves grans dots de guitarrista, amb un riff que s’ha fet cèlebre amb el pas del temps, va suposar un gran èxit pel que fa a l’escena indie, on la peça va romandre tres setmanes en el lloc més alt de la llista nord-americana, encara que, en línies generals, no va passar del número 76 a la classificació de Billboard. Amb els anys, “Seven nation army”, que s’ha convertit en un autèntic clàssic, és utilitzat com a himne reivindicatiu en diferents protestes, marxes i manifestacions mundials. 

FIRE AND WATER

Grup: Free.

Any: 1970.     

Formació: Paul Rodgers, Paul Kossoff, Andy Fraser i Simon Kirke.  

Àlbum d’estudi anterior: Free (1969).

Àlbum d’estudi posterior: Highway (1970).

El millor: un gran treball de blues rock.

El pitjor: conegut essencialment pel hit “All right now”.

Entre finals del decenni dels 60 i inicis de la dècada dels 70, van aparèixer una multitud de bandes especialitzades en el blues rock, algunes d’elles pioneres del hard rock, com van ser els casos, entre d’altres, de formacions com Led Zeppelin, Deep Purple, Fleetwood Mac, Derek & the Dominos o Free. Aquest últim grup va arribar al seu moment àlgid quan va editar “Fire and water”, el seu tercer àlbum d’estudi. El disc, un dels clàssics del primer lustre dels anys 70, va assolir el top 10 de les llistes britàniques i el top 20 del rànquing nord-americà de Billboard, mentre hi destaquen pistes com la que li dóna títol, “Heavy load” o el súper hit “All right now”, que abans el conjunt anglès havia interpretat en un multitudinari festival de l’illa de Wight. En l’obra cal destacar les dots de vocalista de Paul Rodgers, futur líder de Bad Company i que molts anys més tard substituiria el finat Freddy Mercury a Queen, i, molt especialment,  de guitarrista de Paul Kossoff, qui trobaria la mort sis anys després. 

ÍTACA BAND

Lloc de fundació: Montcada i Reixac (Vallès Occidental).

Formació actual: Albert Garcia (veu), Unai Eizagirre (guitarra), Kel Sangüesa (baix), Pol Verbón (bateria), Pere Mercader (teclats), Ulisses Cerdó (trompeta) i Maria Astallé (trombó).

Dècades: 10.

Gèneres: ska, reggae i punk.           

Principal àlbum: Rema (2013).

El millor: una popularitat creixent.

El pitjor: la polèmica.

Després de guanyar el premi Connecta, el grup Ítaca Band va iniciar una popular trajectòria, que el va portar a diferents festes majors i alguns festivals de Catalunya, com l’Acampada Jove de Montblanc. Després d’actuar a Aragó i Euskadi, de col·laborar amb Txarango i la Pegatina o de triomfar amb el disc “Rema”, la formació de Montcada i Reixac ha estat més notícia els últims mesos per una polèmica de presumpte agressió sexual, la qual mai ha estat denunciada. 

THE DIVINE COMEDY

Lloc de fundació: Enniskillen (Irlanda del Nord).

Membre permanent: Neil Hannon (veu i diferents intruments).

Dècades: 90, 00 i 10.

Gèneres: pop independent, orquestra i musical.     

Principals àlbums: Casanova (1996), Absent friends (2004) i Foreverland (2016).

El millor: un públic molt fidel.

El pitjor: però no excessivament nombrós.

El cantant, compositor i multi-instrumentista nord-irlandès Neil Hannon ha estat l’únic membre permanent de l’associació The Divine Comedy, una eina molt personal. Durant l’era del brit pop, Hannon va obtenir el seu primer gran èxit, l’àlbum “Casanova”, aconseguint des de llavors, malgrat no sortir mai de les esferes alternatives, importants vendes pel que fa al Regne Unit. Neil toca tots els instruments excepte aquells més orquestrals i simfònics. 

LES 10 MILLORS CANÇONS DE RYTHM & BLUES O BLUES ROCK

1. Stairway to heaven

(Led Zeppelin – 1971)

2. All or nothing

(Small Faces - 1968)

3. Free bird

(Lynyrd Skynyrd - 1973)

4. Little wing

(Jimi Hendrix Experience – 1967)

5. Piece of my heart

(Big Brother & the Holding Company - 1967)

6. Sway

(The Rolling Stones – 1971)

7. Simple man

(Lynyrd Skynyrd - 1973)

8. Behind blue eyes

(The Who – 1971)

9. Baba O’Riley

(The Who – 1971)

10. Layla

(Derek & the Dominos – 1970)

A la foto, Led Zeppelin.

LES MILLORS 50 CANÇONS DE LA DÈCADA DELS 70 DEL SEGLE XX (ACTUALITZACIÓ)

Battisti, Lucio	Il mio canto libero
Battisti, Lucio	La canzone del sole
Beatles, the	Something
Blondie	Hanging in the telephone
Blondie	Picture this
Bowie, David	Five years
Bowie, David	Heroes
Bowie, David	Moonage daydream
Bowie, David	Ziggy Stardust
Browne, Jackson	Running on empty
Buzzcocks	Ever fallen in love
Cars, the	Just What i needed
Clash, the	Rudy can't fail
Clash, the	White man in Hammersmith Palais
Costello, Elvis	Watching the detectives
Costello & the Attractions, Elvis	(I don't want to go) to Chelsea
Crosby, Stills & Nash (& Young)	Almost cut my hair
Derek & the Dominos	Layla
Eagles, the	Hotel California
Gabriel, Peter	Solsbury hill
Joy Division	Disorder
Joy Division	New dawn fades
Joy Division	Shadowplay
KC & the Sunshine Band	Please, don't go
Led Zeppelin	Stairway to heaven
Llach, Lluís	Si arribeu
Llach, Lluís	Abril del 74
Llach, Lluís	Que tinguis sort
Lynyrd Skynyrd	Free bird
Lynyrd Skynyrd	Simple man
Mott the Hopple	All the young dudes
Pink Floyd	Wish you were here
Police, the	So Lonely
Reed, Lou	Perfect day
Rolling Stones, the	Beast of burden
Rolling Stones, the	Let it loose
Rolling Stones, the	Sway
Rolling Stones, the	Wild horses
Santana	Samba pa tí
Sex Pistols, the	Anarchy in the UK
Smith, Patti	Free money
Smith, Patti	Till victory
Springsteen, Bruce	Darkness on the edge of town
Talking Heads	Heaven
Television	Marquee moon
Undertones, the	Teenage Kicks
Who, the	Baba O'Riley
Who, the	Behind blue eyes
Who, the	Pure and easy
Young, Neil	After the goldrush

A la foto, David Bowie, qui més cançons aporta juntament amb The Rolling Stones.