Aquest mes de desembre s’han complert
quatre dècades de l’edició de “London Calling”, l’obra mestra del grup britànic
The Clash, un dels millors àlbums de la història de la música rock i un dels
treballs més reivindicats de tots els temps.
Amb el disc, que va ser de format doble,
però la banda anglesa va decidir vendre’l a preu d’unitat, The Clash va
demostrar que el punk rock no era només ràbia, protesta, reivindicació,
immediatesa i rock tradicional, sinó que podia arribar molt més enllà, amb
cançons elaborades i complexes i la fusió amb altres gèneres, en aquest cas els
que arribaven de l’illa caribenya de Jamaica, com l’ska o el reagge.
El treball compta amb un munt de cançons
extraordinàries, entre les quals hi destaquen la que li dona títol, “Fateful”,
la reggae “Rudie can’t fail”, “Spanish bombs”, “Clampdown”, “The guns of
Brixton” o “Train in vain”.
Tanmateix, després de “London Calling”,
el quartet londinenc va entrar en crisi, mentre les relacions
entre els seus dos líders, els cantants i guitarristes Joe Strummer i Mick
Jones, es van deteriorar de forma notòria, circumstància que va acabar amb la
marxa del segon, poc abans que la formació optés per la dissolució.
A la foto, una imatge de l’època de The
Clash
