LA HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK PAS A PAS: MARVIN GAYE

Marvin Gaye va ser una de les grans apostes del segell discogràfic Tamla Motown, però, a diferència de molts dels artistes que van col·laborar amb Berry Gordy, Gaye no va seguir al 100% les directrius del patró, doncs, en un moment donat, va decidir independitzar-se de les seves ordres i seguir un camí plenament autònom.

Aquella circumstància es va observar clarament quan Gaye va gravar l’històric àlbum “What’s going on”, la temàtica social i política del qual, en plena era del black power, no va agradar gens Gordy. El compositor nord-americà va triomfar novament amb “Let’s get it on”, però les drogues el van portar cap a la crisi i la decadència, havent de tornar a viure a casa dels seus progenitors, quan arran d’una greu discussió, va ser assassinat pel seu propi pare.

L’ÚLTIM INDI

Lloc de naixement: Banyoles (Pla de l’Estany).

Dècades: 10.

Gèneres: pop i folk pop.       

Únic àlbum d’estudi: L’últim indi (2019).

El millor: ha estat una decisió valenta deixar Els Amics de les Arts.

El pitjor: però també molt arriscada.

Eduard Costa, que ha adoptat el sobrenom de l’Últim Indi, va ser un dels quatre components fundadors dels Amics de les Arts, una de les formacions cabdals del pop – rock català dels últims temps. Fins el moment, Costa, que compta amb la producció de Caïm Riba, fill del mític Pau Riba, ha gravat un únic àlbum de títol homònim, en el mateix període que els seus excompanys preparaven un nou treball.

LA HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK PAS A PAS: LA TAMLA MOTOWN

A Detroit, la ciutat del motor, i per iniciativa de Berry Gordy (foto), va néixer la discogràfica Tamla Motown, que va marcar la música popular afroamericana durant la totalitat del decenni dels anys 60 del segle XX, mitjançant un estil que va fusionar el rythm & blues amb el naixent gènere pop.

Sota les terribles i esgotadores exigències que va imposar Gordy en la seva empresa, van destacar solistes com un adolescent Stevie Wonder, conegut aleshores com a Little Stevie, o el llegendari Marvin Gaye, així com formacions com The Supremes, amb la futura estrella Dianna Rouss al capdavant; The Pop Tops, The Temptations o The Miracles, associació liderada per Smokey Robinson, que va arribar a ser vicepresident de la companyia.

LA HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK PAS A PAS: THE BLUESBREAKERS

John Mayall (veu, guitarra, teclats i harmònica) va ser el gran artífex del grup The Bluesbreakers, que va ser la versió més purista i genuïna del rythm & blues britànic de la dècada dels 60 del segle XX, motiu pel qual la formació va estar sempre molt allunyada dels corrents comercials i del gran públic.

Tot i que la trajectòria de la formació no és gaire coneguda ni els seus treballs van ser massa venuts, la banda va passar a la història, de manera especial, pels brillants músics que s’hi van incorporar en un o altre període, com van ser els casos dels guitarristes Eric Clapton, l’exmembre de The Rolling Stones Mick Taylor o Peter Green; els baixistes Jack Bruce o John McVie o el bateria Mike Fleetwood, que van originar bandes com Cream (Clapton i Bruce) o Fleetwood Mac (Green, McVie i Fleetwood).

A la foto, una de les formacions del grup amb Mayall en primer terme.

JOHN PHILLIPS

Lloc de naixement: Parris Island (Estats Units). 
Lloc de defunció: Los Angeles (Estats Units).

Dècades: 60, 70, 80, 90 i 00.

Gèneres: pop, folk pop i flower power.        

Principal àlbum en solitari: John Phillips (John, the Wolf king of LA).  

Grups que origina: The Journeymen i The Mamas & the Papas.

El millor: figura clau de la contracultura hippy.

El pitjor: en solitari no va poder repetir l’èxit de The Mamas & the Papas.

Després de formar part del grup The Journeymen, on va coincidir amb Scott McKenzie, a qui va composar l’himne hippy “San Francisco”, John Phillips va fundar amb la seva parella sentimental Michelle Phillips, Cass Elliot i Denny Doherty el quartet The Mamas & the Papas, un dels grans referents de la contracultura del flower power. John, que també va organitzar el festival de Monterey, va tenir posteriorment, sense massa repercussió, una llarga experiència en solitari.

LA HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK PAS A PAS: PROCOL HARUM

El grup Procol Harum va ser fundat a Essex pel cantant i pianista Gary Brooker, el guitarrista Robin Trower, el també guitarrista Ray Royer, el baixista Dave Knights, el bateria B. J. Wilson, l’organista Matthew Fisher i el lletrista Keith Reed, que va tenir de ple el rang de component oficial de la formació. La banda anglesa va ser de les pioneres al Regne Unit en fer ús del rock simfònic.

Per estrany que pugui semblar, Procol Harum va passar a la història per una sola cançó, el que podríem anomenar el clàssic “one wonder hit”, però es va tractar d’un tema que va marcar l’estiu de 1967 a la Gran Bretanya, “A wither shade of pale”, una de les peces més belles de la història de la música pop – rock, amb arranjaments de caire barroc i que el conjunt anglès mai va poder repetir, fins el punt que la resta de la seva trajectòria va passar pràcticament desapercebut.

LA HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK PAS A PAS: CREAM

Quan la premsa britànica els va erigir com els millors músics britànics del moment en els seus respectius instruments, el guitarrista Eric Clapton, que havia format part de bandes com The Yardbirds i els Bluesbreakers de John Mayall; el baixista i també cantant Jack Bruce, que havia tocat per exemple amb The Graham Band Organisation, Manfred Mann i els mateixos Bluesbreakers, i el bateria Ginger Baker, el qual havia estat integrant igualment de The Graham Band Organisation, van fundar Cream, el primer supergrup de la història.

Malgrat les expectatives que va aixecar la unió de tres músics de tant de prestigi i tan  prodigiosos, la permanència de la formació no va ser massa llarga, segurament per la lluita d’egos que hi va tenir lloc, però el trio anglès va ser una de les bandes fonamentals del rythm & blues britànic, va ser un dels conjunts pioners al Regne Unit en fer ús del rock psicodèlic, va editar un àlbum molt reivindicat, “Disraeli gears”, i va ser clau per a l’adveniment del hard rock.

GRANS VOCALISTES DE LA HISTÒRIA: ARETHA FRANKLIN

Considerada la gran estrella del gènere soul durant el període daurat de l’estil, la dècada dels anys 60 del segle XX, Aretha Franklin, dotada d’una portentosa, espectacular i potent veu, va interpretar temes propis, però sobretot d’altres autors, com d’Otis Redding, “Respect”; Carole King, “(You make me feel) a natural woman”; Burt Bacharach i Hal David, “I say a Little prayer”; John Lennon i Paul McCartney, “Eleanor Rigby”, o Mick Jagger i Keith Richard, “(I can’t get no) satisfaction”. Després d’una profunda crisi durant el decenni dels 70, va ser molt reivindicada als anys 80.

Una cançó: (You make me feel) a natural woman (Lady soul).

Un àlbum: I never loved a man the way i love you.

LA HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK PAS A PAS: SOFT MACHINE

Soft Machine va ser fundat a la ciutat de Canterbury pel bateria Robert Wyatt, el cantant i baixista Kevin Ayers i el pianista i organista Mike Ratledge. Juntament amb Caravan, va ser la formació més important del so que va caracteritzat en aquella època la ciutat meridional d’Anglaterra, mentre que amb Pink Floyd va ser el grup més emblemàtic de la música underground i psicodèlica del Regne Unit, encara que no va assolir mai la popularitat dels seus contemporanis.

La banda anglesa ha estat al llarg del temps abastament reivindicada, va comptar amb músics clau de l’avantguarda britànica com Wyatt, Ayers o l’organista Karl Jenkins, va flirtejar amb el jazz, va editar treballs, encara que molt minoritaris, de caràcter històric i va intervenir en el film “Blow up”, dirigit a Londres pel director italià Michelangelo Antonioni i símbol de l’undeground anglès dels anys 60. Tanmateix, Soft machine va patir certa inestabilitat arran de la marxa de Robert.

LA HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK PAS A PAS: PINK FLOYD, ELS INICIS PSICODÈLICS

L’any 1967, Pink Floyd va editar el seu àlbum de debut, “The piper at the gates of dawn”, una obra psicodèlica, escassament accessible, de caràcter avantguardista i autènticament visionària. El treball va tenir molt a veure amb el geni de Syd Barrett (veu i guitarra), llavors líder del grup que completaven el baixista Roger Waters, el bateria Nick Mason i el teclista Richard Wright.

Tanmateix, Barrett experimentava constantment amb substàncies al·lucinògenes com l’LSD i la seva salut mental es va anar deteriorant cada cop més, fins que es va veure obligat a abandonar la banda britànica, quan va ser substituït pel cantant i virtuós guitarrista David Gilmour. Malgrat tot, Syd va ser capaç de portar a terme una interessant i reivindicada discografia underground en solitari.

Després de la marxa de Barrett, el grup anglès va seguir endavant, tot i que, malgrat que els seus treballs, orientats en el naixent rock progressiu, van comptar amb el beneplàcit de part de la crítica i amb unes vendes més que acceptables, hauria encara d’esperar alguns anys per arribar a la condició de mainstream, en el període en què va gravar el cèlebre i popular àlbum “Dark side of the moon”.

THE WIND CRIES MARY

Grup: The Jimi Hendrix Experience.

Any: 1967.     

Formació: Jimi Hendrix, Noel Redding i Mitch Mitchel.

Gènere: rock psicodèlic.

Àlbum d’estudi: Are you experienced ?

El millor: un del temes més bells de Hendrix.

El pitjor: només cara B als Estats Units.

L’extraordinari guitarrista nord-americà Jimi Hendrix va ser més conegut per la seva trilogia d’àlbums amb el grup Experience, que va fundar a la Gran Bretanya amb el baixista Noel Redding i el bateria Mitch Mitchel i formada per “Are you experienced ?”, “Axis: bold as love” i “Electric ladyland”. No obstant, el músic de Seattle també va aconseguir certa fama a través de cançons, com la versió que va realitzar de “Hey Joe !”, la bella “Little wing” o la romàntica “The wind cries Mary”. Aquesta última, inclosa en el primer treball de llarga durada del trio, “Are you experienced ?”, que podria haver estat dedicada a la seva companya sentimental Katty Etchengham, encara que existeixen varis interrogants en aquest sentit, va arribar al número sis al rànquing del Regne Unit, però va ser només la cara B de “Purple haze” a l’altra banda de ‘Atlàntic.

LA HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK PAS A PAS: LA RUPTURA MUSICAL AL REGNE UNIT

Al mateix temps que el flower power feia acte d’aparició a l’estat nord-americà de Califòrnia, a la Gran Bretanya es produïa també una profunda ruptura en la música pop – rock, quan en ple auge de l’anomenat swinging London, van aparèixer gèneres avantguardistes com el rock psicodèlic, el rock progressiu i simfònic i el hard rock, aquest últim una derivació endurida del rythm & blues.

Londres es va omplir d’espais escènics, entre els quals hi va destacar l’UFO (foto), en què hi tenia lloc una densa atmosfera presidida per la psicodèlia i es realitzaven arts complementàries, com per exemple la projecció de diapositives, mentre les diferents bandes, entre les quals hi destacaven Pink Floyd, aleshores sota el lideratge del geni de Syd Barrett, i The Soft Machine, oferien les seves actuacions.

El nou panorama de la música popular al Regne Unit va provocar la crisi i decadència del beat, imperant a la Gran Bretanya durant el primer lustre dels anys 60, quan una gran part dels grups que el van protagonitzar o van passar clarament a un segon pla o van acabar desapareixen, excepte aquells, com The Beatles, que van saber adaptar-se perfectament als nous temps.

LA HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK PAS A PAS: MICK JAGGER I KEITH RICHARD AGAFEN EL COMANDAMENT EN LES COMPOSICIONS DE DE THE ROLLING STONES

Durant els seus orígens, la mítica banda britànica The Rolling Stones era una formació que basava gran part del seu repertori, tant en els discs d’estudi com en els concerts, en versions sobretot de bluesmen nord-americans, però, a poc a poc, la situació va anar canviant, quan el cantant Mick Jagger i el guitarrista Keith Richard van començar a composar la majoria dels temes del grup.

Cançons històriques com “Get off of my cloud” o el clàssic “(I can’t get no) satisfaction” van ser dues clares mostres de l’enginy dels dos líders del conjunt anglès, que ja signaven la totalitat de les pistes de l’històric àlbum “Aftermath”, on es trobaven, comptabilitzant tant l’edició britànica com la nord-americana, temes com “Paint it black”, “Out of time”, “Lady Jane”, “Under my thumb” i la llavors estranyament llarga “Goin’ home”.

WOLFGANG AMADEUS PHOENIX

Grup: Phoenix.

Any: 2009.     

Formació: Thomas Mars, Laurent Brancowitz, Christian Mazzalai, Deck d’Arcy i Thomas Hedlund.   

Àlbum d’estudi anterior: It’s never been like that (2006).

Àlbum d’estudi posterior: Bankrupt ! (2013).

El millor: els hi va obrir de manera important el mercat nord-americà.

El pitjor: els números a la Gran Bretanya.

Es podria dir que “Wolfgang Amadeus Phoenix”, el seu quart àlbum d’estudi, va ser clau i va suposar un abans i un després en la trajectòria del grup Phoenix. La banda francesa, que sempre ha utilitzat la llengua anglesa per a expressar-se, va aconseguir amb el treball uns importants números en estats de l’Europa continental, com al seu propi país, Bèlgica o Alemanya; va assolir bones posicions a les llunyanes Austràlia i Canadà; va entrar amb força al mercat dels Estats Units, en què una gira va ajudar a conèixer la formació, que va entrar en el top 10 del rànquing alternatiu, però no va acabar de triomfar a la Gran Bretanya, cosa que aconseguiria “Bankrupt !”, la seva següent obra. Al disc analitzat hi sobresurten cançons com les dance “1901”, “Lisztomania” i “Lasso”.

LA HISTÒRIA DE LA MÚSICA POP - ROCK PAS A PAS: LA BEATLEMANIA

Més o menys, l'anomenada beatlemania va trasncórrer entre els anys 1963 i 1965, període en què el mític quartet de Liverpool va triomfar amb hits beat com "She loves you", "I want to hold your hand", "All my loving", "I have should known better", "Eight days a week" o l'ensucrada "Yesterday"; va editar els àlbums "Please, please me", "With The Beatles", "A hard day's night", "Beatles for sale" i "Help !"; va realitzar sorollosos concerts i esgatadores gires; va suposar la principal banda de la british invasion i va protagonitzar les pel·lícules "A hard day's night" i "Help !", totes dues dirigides pel director nord-americà Richard Lester.

Tanmateix, mitjan la dècada, algunes coses van començar a canviar en la música pop - rock a la Gran Bretanya, quan, de manera paral·lela a l'explosió de la contracultura hippy als Estats Units, van aparèixer al país avantguardes com la música psicodèlica, el rock progressiu i simfònic o el hard rock. Els Fab Four, que van decidir abandonar els concerts i les gires, per centrar-se en els estudis de gravació, van donar un important tomb en les seves composicions i van evolucionar cap a altres gèneres i estils, com per exemple les experiències de caire psicodèlic, fet que començaria a observar-se en el treball "Rubber soul", el sisè d'estudi de la seva discografia.

LA HISTÒRIA DE LA MÚSICA POP - ROCK PAS A PAS: JANIS JOPLIN

Després d'abandonar la conservadora i tradicional Texas, Janis Joplin es va traslladar a la moderna i oberta Califòrnia, en un moment en què a l'estat banyat per l'oceà Pacífic emergia la contracultura hippy. Joplin es va convertir en la vocalista de la banda psicodèlica The Big Brother & the Holding Company, amb qui va realitzar una superba actuació al festival de Monterey.

Erigida en una de les millors cantants blanques del període, en una rutilant estrella i en un dels símbols del flower power, va deixar el grup de San Francisco, amb el qual havia editat l'emblemàtic àlbum "Cheap thrills", i es van crear com a complement a la seva figura les formacions Kozmic Blues Band i Fult Tilt Boogie Band, que no anaven més enllà del simple acompanyament de l'enèrgica vocalista texana.

Tanmateix, Janis mai va poder mantenir una estabilitat emocional correcta i estable, moltes vegades, malgrat el munt de fans amb què comptava, es trobava molt sola i va tenir profundes addiccions, tant amb l'alcohol com amb les drogues. Quan estava a punt de sortir a la venda el treball "Pearl", un èxit finalment pòstum, Joplin va morir en una època en què també ho van fer altres estrelles com el genial guitarrista Jimi Hednrix, el líder del quartet The Doors Jim Morrison, mama Cass Elliot o Gram Parsons, l'home que va fusionar el country amb el rock.