LA HISTÒRIA DE LA MÚSICA POP – ROCK PAS A PAS: CATALUNYA A LA DÈCADA DELS 90

Des del punt de vista de la fama, la popularitat i també quant a l’aspecte comercial, els anys 90 van suposar l’època daurada de la música pop – rock interpretada en català, tot i que alguns analistes la van considerar molt poc original i visiblement allunyada de l’autenticitat del rock laietà del decenni dels 70, sense oblidar la crítica pel clar suport del govern de la Generalitat encapçalat pel convergent Jordi Pujol.

El principals representants de la música en llengua catalana de l’última dècada del segle XX van ser Sau, Sopa de Cabra, el Pets, Sangtraït, Umpah – Pah, Lax’n Busto, Gossos (foto) o Ja t’ho Diré. El moment històric d’aquella generació va tenir lloc l’any 1991 en un multitudinari concert celebrat al Palau Sant Jordi de Barcelona amb les quatre primeres formacions significades.

D’aquelles bandes encara perduren per exemple Sopa de Cabra i els Pets, sortint-ne solistes del prestigi de Gerard Quintana (Sopa de Cabra), Lluís Gavaldà (els Pets), Adrià Puntí (Umpah – Pah), Cris Juanico (Ja t’ho Diré) o Pep Sala, que va seguir de manera autònoma arran de la mort del carismàtic cantant de Sau Carles Sabater.

LA HISTÒRIA DE LA MÚSICA POP – ROCK PAS A PAS: INSPIRAL CARPETS

 

El grup va ser format a la localitat d’Oldham pel cantant Tom Hingley, el teclista Clint Boon, el guitarrista Graham Lambert, el baixista Martyn Walsh i el bateria Craig Gill. La banda anglesa es va involucrar a fons en l’escena Madchester, encara que, com va succeir amb The Charlatans, Inspiral Carpets va estar una mica a l’ombra de conjunts com New Order, Happy Mondays o The Stone Roses.

Caracteritzat per l’òrgan de Boon i l’ús exhaustiu del rock psicodèlic, Inspiral Carpets va gravar treballs com “Life” i “The best inside”, números dos i cinc respectivament al Regne Unit, deixant per més tard, quan el moviment Madchester havia quedat ja enrere, més protagonisme a les guitarres, fet ben constatat en l’obra “Revenge of the goldfish”, en una època en què la inestabilitat va ser freqüent en el grup d’Oldham, que va acabar optant per la dissolució.

LA HISTÒRIA DE LA MÚSICA POP – ROCK PAS A PAS: THE CHARLANTANS

 

La banda anglesa va ser fundada pel cantant Tim Burgess, el guitarrista John Baker, el baixista Martin Blunt, el bateria Jon Brookes i el teclista Rob Collins. El grup britànic es va involucrar en l’escena Madchester, però, tot i l’impacte del seu àlbum de dèbut “Some Friendly”, número u al Regne Unit, va restar a l’ombra d’altres formacions del corrent com New Order, Happy Mondays o The Stone Roses.

Seguidament, quan el conjunt anglès va editar els treballs de títol homònim i “Tellin’ stories”, dos dels seus punts àlgids, The Charlatans es va unir a la moda del brit pop, però llavors va ser eclipsat per conjunts com Blur o Oasis, encara que la formació liderada per Burgess, que ha incorporat el guitarrista Mark Collins i el teclista Tony Rogers, ha mantingut una línia força regular i amb positives ressenyes de la crítica en molts casos, en una trajectòria en què han destacat obres com “Who we Touch” i “Modern nature”.

LA HISTÒRIA DE LA MÚSICA POP – ROCK PAS A PAS: THE STONE ROSES

 

Banda formada en plena efervescència Madchester pel cantant Ian Brown, el guitarrista John Squire, el baixista Mani i el bateria Reni. El quartet anglès va realitzar un debut històric mitjançant un àlbum de títol homònim, que va suposar un important èxit comercial i també va rebre l’aclamació de la crítica especialitzada.

Després d’un segon treball, “Second Coming”, que no va ser tan ben valorat pels mitjans de comunicació, tot i que es va vendre força bé, el grup britànic es va desintegrar per fortes diferències entre els seus components i va obrir un llarg parèntesi, tancat de manera breu per portar a terme una gira, doncs The Stone Roses va tornar a desaparèixer al cap de pocs anys.

 

SET CANÇONS IMPRESCINDIBLES DE LLUÍS LLACH

 

- Abril del 74 (Viatge a Ítaca).

- Campanades a morts (Campanades a morts).

- Com un arbre nu (Com un arbre nu).

- El bandoler (sense àlbum d’estudi).

- Ítaca (Viatge a Ítaca).

- Que tinguem sort (... i si canto trist).

- Si arribem (... i si canto trist).

LA HISTÒRIA DE LA MÚSICA POP – ROCK PAS A PAS: HAPPY MONDAYS

 

Happy Mondays va estar integrat pel cantant Shaun Ryder, el guitarrista Mark Day, el baixista Paul Ryder, el bateria Gary Whelan i el teclista Paul Davis, afegint-s’hi més tard el ballarí i percussionista Mark Berry i la vocalista Rowetta.

Tot i que el grup va ser fundat a començaments dels anys 80, no va ser fins a finals d’aquella dècada quan la banda britànica va aconseguir un èxit important com una de les principals representants de l’escena Madchester, la cultura rave, la nova psicodèlia o els ritmes de l’acid – House, fet que no va evitar la dissolució de la formació durant els inicis del decenni dels 90.

 

LA HISTÒRIA DE LA MÚSICA POP – ROCK PAS A PAS: NEW ORDER

 

Quan el torturat cantant Ian Curtis va posar punt i final a la seva vida, els altres tres integrants de Joy Division, el guitarrista Bernard Sumner, el baixista Peter Hook i el bateria Stephen Morris, van portar a terme la fundació de la banda New Order, juntament amb la teclista Gillian Gilbert, parella sentimental de Sumner, que va convertir-se en el nou vocalista de la formació.

New Order, que va abandonar la freda i plujosa Manchester per establir-se a la càlida i lluminosa illa balear d’Eivissa, va deixar enrere la música sinistra, fosca i pessimista de Joy Division i va optar per uns ritmes dance, alegres i ballables, fet ben constatat en històrics treballs com l’inicial “Movement”, “Power, corruption and lies”, on es va acabar afegint el clàssic “Blue Monday”; “Tecnique”, potser el seu punt àlgid de creativitat i amb la presència de l’extraordinària cançó “Run”, i “Republic”. 

GRANS CANTANTS DE LA MÚSICA POP – ROCK: IAN GILLAN

 

Ian Gillan, que va substituir el membre original Rod Evans, va ser el vocalista de l’època estel·lar de la llegendària banda de rock dur i progressiu Deep Purple, que van completar el guitarrista Richie Blackmore, el baixista Roger Glover, el bateria Ian Peace i el teclista Jon Lord. Per sempre van quedar a la memòria sensacionals interpretacions del cantant en clàssics de la formació britànica com “Smoke on the water” i “Child in time”, en aquest darrer cas sobretot en el directe “Made in Japan”. Gillan, que va comandar un grup que duia el seu cognom, va abandonar el conjunt anglès, quan va entrar en el seu lloc David Coverdale, futur vocalista i líder de Whitesnake.

Una cançó: Child in time (Deep Purple in rock – Deep Purple).

Un àlbum: Made in Japan (Deep Purple).

LA HISTÒRIA DE LA MÚSICA POP – ROCK PAS A PAS: L’ESCENA MADCHESTER

 

Entre finals de la dècada dels 70 i començaments del decenni dels 80 del segle XX es va fundar el segell discogràfic independent The Factory, comandat per l’empresari de Manchester Tony Wilson, que va comptar per exemple amb la reivindicada i mítica banda postpunk Joy Division. Amb el pas dels anys, quan Wilson havia inaugurat el local La Haçienda, hi va tenir lloc l’anomenada escena Madchester, caracteritzada per l’ús exhaustiu de la psicodèlia i l’adveniment dels ritmes de l’acid – House.

Les principals bandes del moviment van ser New Order, la continuació de Joy Division després del suïcidi del seu cantant i líder Ian Curtis, i Happy Mondays, tot i que també van destacar altres grups com The Stone Roses, The Charlatans o Inspiral Carpets. El corrent Madchester va ser qualificat des d’alguns sectors com el segon estiu de l’amor, concretament el de l’any 1989, i va influenciar en diferents conjunts del Regne Unit dels anys 90, com els anglesos Blur, una de les formacions que van liderar el brit pop, o fonamentalment els escocesos Primal Scream.

A la foto, el local La Haçienda.

LA HISTÒRIA DE LA MÚSICA POP – ROCK PAS A PAS: STEREOPHONICS

 

El cantant, guitarrista i indiscutible líder de la formació Kelly Jones, el baixista Richard Jones i el bateria Stuart Cable van fundar a la localitat de Cwmamam, al País de Gal·les, el llavors trio Stereophonics, una de la bandes independents de més èxit a la Gran Bretanya, fins el punt que set dels seus 12 àlbums s’han enfilat fins el número u de les llistes del Regne Unit.

Del grup de Cwmamam, amb una gran influència de la banda igualment gal·lesa Manic Street Preachers i del brit pop i caracteritzada per un espectacular i electrificant directe,  cal significar àlbums com “performance and cocktails”, “Just enough education to perform”, “You gotta go there to come back”, el seu punt àlgid “Language. Sex. Violence. Otger ?” i “Pull the pin”.

SET CANÇONS IMPRESCINDIBLES D’ANTÒNIA FONT

 

- Alegria (Alegria).

- Astronauta rimador (Taxi).

- Carreteres que no van enlloc (Lamparetes).

- Clint Eastwood (Lamperetes).

- Love song (Batiscafo Katiuskas),

- Milers d'habitants (Taxi).

- Tots els motors (A Rússia).

LA HISTÒRIA DE LA MÚSICA POP – ROCK PAS A PAS: MANIC STREET PREACHERS

 

El grup Manic Street Preachers va ser fundat a la localitat gal·lesa de Blackwood pel cantant i guitarrista James Dean Bradfield, el guitarrista Richie Edwards James, el baixista Nicky Wire i el bateria Sean Moore. Després de l’àlbum inicial “Generation terrorists”, “Gold against the soul” i “The holy bible", Edwards, lletrista del conjunt britànic, va desaparèixer i mai més se’n va saber de la seva existència.

Tanmateix, la banda de Blackwood va poder refer-se de la tragèdia i va aconseguir, sota l’inqüestionable lideratge de Dean, convertir-se en una de les millors i més admirades formacions independents del Regne Unit gràcies a obres més lluminoses i optimistes, en contraposició a la lírica fosca i pessimista d'Edwards, com “Everything must go”, “This is my truth tell me yours” o “Journal for plague lovers”, la primera de les edicions amb certa influència del brit pop llavors imperant.

LA HISTÒRIA DE LA MÚSICA POP – ROCK PAS A PAS: TRAVIS

 

El grup Travis va ser una de les moltes formacions de pop – rock independent que van sorgir durant el decenni dels 90 del passat segle XX a la ciutat escocesa de Glasgow, seu d’una extraordinària, interessant i prolífica escena alternativa, a la qual també per exemple hi van pertànyer Belle & Sebastian o Primal Scream.

Travis va ser fundat pel cantant i guitarrista Fran Healey, el guitarrista Andy Dunlop, el baixista Dougie Payne, el bateria Neil Primrose i el teclista Page McConnell, deixant-ho estar aviat aquest últim, i, després de l’àlbum de debut “Good feeling”, marcat pel brit pop, la formació escocesa va transitar pels seus millors anys mitjançant els treballs “The man who”, “The invisible band”, “12 memories” i “The boy with no name”.

FASES DE LA MÚSICA POP – ROCK: EL LIVERPOOL CATALÀ

 

Fa unes setmanes, TV3 va oferir a l’espai “Sense ficció” un interessant documental sobre la música pop – rock efectuada a la Plana de Vic, a la comarca d’Osona, lloc on, entre la dècada dels 80 del passat segle XX fins als nostres dies, han sorgit un munt d’artistes i bandes, destacant solistes com Joana Serrat, Núria Graham o Quimi Portet, company molts anys de Manolo García a Los Rápidos, Los Burros i El Último de la Fila, i grups com Duble Buble, Sau (foto), La Iaia, Oques Grasses, Obeses o Los Trogloditas, que durant un temps va acompanyar José María Sanz Loquillo.

És realment impressionant com la comarca d’Osona, sobretot a la seva capital Vic, seu del cèlebre festival Mercat de la Música Viva, i als seus voltants, ha estat un lloc tan important per al pop – rock català, si tenim en compte que no és precisament una de les que compta amb més habitants de la geografia de Catalunya. Les aportacions que han tingut formacions, en llengua castellana, com Loquillo y los Trogloditas i El Último de la Fila, i en llengua catalana, com Duble Buble i Sau, han estat indubtables.

També em van cridar l’atenció unes declaracions de Loquillo en què deia, més o menys, que l’anomenat Liverpool català no va tenir la capacitat de vendre’s com ho va fer poc abans la movida madrilenya, doncs el gran boom del pop – rock de Catalunya, en aquets cas pel que fa a l’idioma català, va tenir lloc al decenni dels 90 i només Sau va poder incorporar-s’hi pel que fa a Osona, doncs les altres bandes més representatives van ser Els Pets, del Tarragonès; Sangtraït, de l’Alt Empordà; Lax’n & Busto, del Baix Penedès; Gossos, del Bages, i Sopa de Cabra i Umpah Pah, del Gironès.  

Finalment, per acabar aquest article, em faig una pregunta: seria possible avui en dia, en una Catalunya bastant polaritzada, que no vol dir enfrontada com asseguren algunes persones, que s’unissin Loquillo, una persona que ha mostrat el seu suport al partit polític unionista Ciutadans, amb els Trogloditas, procedents de l’anomenada Catalunya profunda i independentista ? Vull pensar que si.