MOMENTS DECISIUS DE LA HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: THE CLASH SE SEPARA

 

L’any 1979, el quartet britànic The Clash va arribar al seu cim creatiu amb el doble àlbum “London calling”, sense cap mena de dubte, una de les obres mestres de la història de la música popular, però, a poc a poc, The Clash va anar perdent força al mateix temps que els dos líders del grup, Joe Strummer i Mick Jones, anaven agreujant les seves diferències. Finalment, Jones va marxar, per formar la banda Big Audio Dynamite, i tot i que el conjunt anglès va editar un nou disc, va optar per la separació, moment en què Strummer va fundar la formació The Mescaleros. 

NADA SURF

 

Lloc de fundació: Nova York (Nova York – Estats Units).

Formació: Matthew Caws (veu i guitarra), Daniel Lorca (baix) i Ira Elliot (bateria).

Dècades: 90, 00, 10 i 20.

Gèneres: rock alternatiu.

Principal àlbum: Let go (2002).

Altres fonamentals: High / low (1996) i  Lucky (2008). 

El millor: el single inicial “Popular”.

El pitjor: els hi va costar el beneplàcit de la crítica en gran format.

El trio novaiorquès Nada Surf, fundat per Matthew Caws i Daniel Lorca, als quals es va unir Ira Elliot, va triomfar ràpidament mitjançant el seu primer senzill, l’extraordinari “Popular”, però, en canvi, l’àlbum inicial, “High / low”, produït pel líder, cantant  i guitarrista de The Cars Rik Ocasek, no va comptar amb unes ressenyes tan positives, que si va tenir sis anys més tard el treball “Let go”.

ASH

 

Lloc de fundació: Downpatrick (Irlanda del Nord – Regne Unit).

Formació inicial: Tim Wheeler (veu i guitarra), Mark Hamilton (baix) i Rick McMurray (bateria).

Altres components bàsics: Charlotte Hatherley (guitarra i veu).

Dècades: 90, 00, 10 i 20.

Gèneres: pop, rock, punk revival, rock dur, grunge, rock alternatiu i brit pop.

Principal àlbum: 1977 (1996).

Altres fonamentals: Nu – clear sounds (1998) i Free all angels (2001)

El millor: un dels grups que va posar el punk de nou de moda.

El pitjor: l’abandonament de Hatherley.

La banda nord-irlandesa Ash va començar com a trio, format per Tim Wheeler, Mark Hamilton i Rick McMurray, però, després de l’àlbum inicial “1977”, molt ben considerat per la revista NME, va reclutar Charlotte Hatherley. La formació de Downpatrick va utilitzar diversos estils com punk, hard rock o grunge i, d’alguna manera, es va integrar al brit pop, tot i que no va aprofundir massa en la moda imperant al Regne Unit mitjan els anys 90.

LES 10 MILLORS CANÇONS DE LLUÍS LLACH

 

- Abril 74

- Campanades a morts

- Com un arbre nu

- Cop de destral

- El bandoler

- La gallineta

- L’estaca

- Que tinguem sort

- Si arribeu

- Viatge a Ítaca

L’odre és alfabètic.

MAGIC NUMBERS

 

Lloc de fundació: Londres (Anglaterra – Regne Unit).

Formació: Romeo Stodart (veu, guitarra i teclats), Michele Stodart (baix, teclats, percussió i veu), Angela Gannon (Melòdica, percussió i veu) i Sean Gannon (bateria).

Dècades: 00 i 10.

Gèneres: pop independent.

Principal àlbum: The Magic Numbers (2005).

Altres fonamentals: Those the brokes (2006) i The runaway (2010).

El millor: la sincronització de veus entre els germans Stodart.

El pitjor: pel que fa al tema comercial, de més a menys.

Romeo Stodart i Sean Gannon van fundar a Londres el conjunt The Magic Numbers, el qual es va traslladar a Nova York, quan les germanes de tots dos, Michele Stodart i Angela Gannon, s’hi havien unit. El quartet, que va ser comparat a The Flaming Lips, va rebre la influència de bandes melòdiques i hippys nord-americanes dels anys 60, com The Mamas & the Papas o Lovin’ Spoonful. 

BARK PSYCHOSIS

 

Lloc de fundació: Londres (Anglaterra – Regne Unit).

Formació inicial: Graham Sutton (veu, guitarra i teclats), John Ling (baix), Mark Simnett (bateria) i Daniel Gish (teclats).

Dècades: 90 i 00.

Gèneres: rock independent, rock experimental, ambient i postrock.

Principal àlbum: Hex (1994).

El millor: potser fundadors de l’anomenat postrock.

El pitjor: només dos àlbums d’estudi i força distanciats en el temps.

El grup britànic Bark Psychosis, malgrat només editar dos àlbums d’estudi, ha passat a la posteritat de la música contemporània per haver d’alguna manera creat el gènere postrock i per tenir una enorme influència en la música de caràcter alternatiu. Malgrat que la banda va estar formada pel seu líder Graham Sutton, John Ling, Mark Simnett i Daniel Gish, pel conjunt anglès van tocar altres músics, tant en els estudis de gravació com en les gires.

THE ZEPHYRS

 

Lloc de fundació: Edimburg (Escòcia – Regne Unit).

Components fixes: Stuart Nicol (veu i guitarra) i David Nicol (baix).

Dècades: 90, 00, 10 i 20.

Gèneres: pop, pop independent, folk rock i shoegazing.

Principal àlbum: When the sky comes down it comes down on your head (2001).

Altres fonamentals: It’s ok not to say anything (1999) i A year for the day (2004).

El millor: l’atmosfera.

El pitjor: molts canvis de personal.

Els germans Stuart i David Nicol van fundar a la ciutat escocesa d’Edimburg la banda The Zephyrs i han estat els únics membres permanents. La formació, que va fitxar pel segell discogràfic de la banda també escocesa Mogwai, va usar, sempre des d’un punt de vista indie, gèneres com el pop i el folk, unint-se a l’estil shoegazing. The Zephyrs han actuat en festivals com el FIM de Benicàssim, el Primavera Sound de Barcelona i el Triku d’Azpeitia.

CLAP YOUR HANDS SAY YEAH

 

Lloc de fundació: Philadelphia (Pennsilvània – Estats Units). 

Formació inicial: Alec Ounsworth (veu i guitarra), Lee Sargent (guitarra), Robbie Guertin (guitarra i teclats), Tyler Sargent (baix) i Sean Greenhalgh (bateria). 

Dècades: 00, 10 i 20.

Gèneres: pop i pop alternatiu. 

Principal àlbum: Some loud thunder (2007). 

Altres fonamentals: Clap your hands say yeah (2005) i Hysterical (2011). 

El millor: els primers àlbums van tenir certa repercussió en l’escena alternativa.

El pitjor: Ounsworth es va quedar sol. 

Grup fundat a Philadelphia, la ciutat més important de l’estat oriental de Pennsilvània, que va tenir el cantant, guitarrista i compositor Alec Ounsworth com a indiscutible líder. L’inici de la trajectòria del grup nord-americà, que es va traslladar al districte novaiorquès de Brooklyn, va tenir èxit en els ambients indie i fins i tot la revista Rolling Stone el va aclamar. Amb el pas dels anys, Ounsworth va restar com a únic membre de la formació.

THE BETA BAND

 

Lloc de fundació: Fife (Escòcia – Regne Unit). 

Formació inicial: Steve Mason (veu i guitarra), Richard Greentree (baix) i Robin Jones (bateria). 

Dècades: 90 i 00. 

Gèneres: rock, rock independent, rock psicodèlic i rave. 

Principal àlbum: The Beta band (1999). 

Altres fonamentals: Hot shots II (2001) i Heroes to zeros (2004).

El millor: el tema “Dry the rain”. 

El pitjor: un estil de música semblant a l’era Madchester, però una dècada més tard de la seva eclosió. 

Grup indie escocès de curta trajectòria que va fer ús de la psicodèlia que, en ocasions, va presentar temes semblants als d’una festa rave, tal com havien fet abans bandes de la moda Madchester com Happy Mondays o posteriors com els també escocesos Primal Scream. El trio, que va col·laborar amb Radiohead i Oasis, va agrupar en un mateix àlbum les 12 cançons dels EPs que havia editat, entre les quals hi destaca la fenomenal “Dry the rain”.  

BLUETONES

 

Lloc de fundació: Londres (Anglaterra – Regne Unit).

Formació: Mark Morriss (veu), Adam Devlin (guitarra), Scott Morriss (baix) i Eds Chesters (bateria). 

Dècades: 90, 00, 10 i 20.

Gèneres: pop, pop independent i brit pop. 

Principal àlbum: Expecting to fly (1996). 

Altres fonamentals: Return to the last chance saloon (1998) i Science & nature (2000). 

El millor: l’àlbum de debut.

El pitjor: no van poder situar-se en un lloc capdavanter del brit pop. 

Amb certa influència de la moda Madchester i de les bandes que van encapçalar els primers passos del brit pop, el quartet Bluetones es va donar a conèixer quan el corrent que va protagonitzar la música pop – rock durant els anys centrals de la dècada dels 90 ja es trobava en decadència, tot i que el seu debut de llarga durada, “Expecting to fly”, va assolir el número u a les llistes britàniques i va rebre l’aclamació de part de la crítica. 

LES 10 MILLORS CNAÇONS DE MANEL

 

- Ai Dolors !

- Aniversari

- Banda de rock

- Captatio Benevolentiae

- Dona estrangera

- La bola de cristall

- M’hi vaig llançar

- Quin dia feia, amics...

- Teresa Rampell

- Un directiu em va acomiadar

L’ordre és alfabètic.

RICHARD HAWLEY

 

Lloc de naixement: Sheffield (Anglaterra – Regne Unit).

Dècades: 00, 10 i 20.

Gèneres: crooner i música independent.

Principal àlbum: Coles corner (2005).

Altres fonamentals: Lowedges (2003) i Lady’s bridge (2007),

El millor: l’elegància.

El pitjor: no consolidar-se a Pulp.

Amic del també músic de Sheffield Jarvis Cocker, líder del grup Pulp, Richard Hawley va tenir una curta experiència en la banda de brit pop, fins que va decidir continuar en solitari com a cantant, guitarrista, compositor i productor, mitjançant un estil de crooner clàssic, elegant, sofisticat i orquestral. Hawley ha col·laborat amb el mític Paul Weller, frontman de The Jam; Manic Street Preachers i Arctick Monkeys, també de Sheffield.