LYNYRD SKYNYRD

Lloc de fundació: Jacksonville (Estats Units).
Formació inicial: Ronnie van Zant (veu), Gary Rossington (guitarra), Allen Collins (guitarra), Ed King (guitarra), Leon Wilkeson (baix), Bob Burns (bateria) i Billy Powell (teclats).
Altres components bàsics: Steve Gaines (guitarra).
Gèneres: southern rock, rock, country rock, blues rock i rock dur.
Dècada principal: 70.
Àlbum estel·lar: Pronunced “Leh-nérd ‘Skin-nérd” (1973) 
Altres àlbums d’estudi: Second helping (1974), Nuthin’ fancy (1975), Gimme back my bullets (1976), Street survivors (1977), Lynyrd Skynyrd 1991 (1991), The last rebel (1993), Twenty (1997), Edge of forever (1999), Vicious cycle (2003), God & guns (2009) i Last of a dyin' breed (2012).
El millor: la compenetració entre les tres guitarres / "Free bird".
El pitjor: polèmiques reivindicacions del sud / un accident aeri va acabar amb l'era clàssica de la banda.

Juntament amb the Allman Brothers Band, Lynyrd Skynyrd va ser el grup estel·lar del rock identitari del sud dels Estats Units. La banda va gravar excel·lents treballs com “Pronunced Leh-nérd ‘Skin-nérd”, amb l'emotiu tema “Free bird” (dedicat als desapareguts Duane Allman i Berry Oakley), i “Second Helping”, amb “Sweet home Alabama”, la seva peça més popular i polèmica resposta a les peces “Southern man” i "Alabama" de Neil Young. Un accident aeri va acabar amb la vida del vocalista Ronnie van Zant, el guitarrista Steve Gaines i la corista Cassie Gaines, provocant la tragèdia el final de l'etapa clàssica de la formació de Florida.

PATTI SMITH

Lloc de naixement: Chicago (Estats Units).
Gèneres: rock, rock urbà, cantautora, protopunk i punk rock.
Dècada principal: 70.
Àlbum estel·lar: Horses (1975).
Altres àlbums d’estudi: Radio Ethiopia (1976), Easter (1978), Wave (1979), Dream of life (1988), Gone again (1996), Peace and noise (1997), Gung ho (2000), Trampin’ (2004), Twelve (2007) i Banga (2012).
El millor: els seus tres primers àlbums / influència inqüestionable del punk nord-americà.
El pitjor: amb els 80 es va iniciar certa inestabilitat / la seva intensa lluita no va servir per salvar el mític local CBGB.

Poeta urbana, molt marcada per la generació beat, i influència inqüestionable del punk rock, amb continuades actuacions al CBGB de Nova York, Patti Smith es va presentar el 1975 amb el reivindicat disc “Horses”, que conté una versió força particular del “Gloria” de Van Morrison. Per completar una extraordinària trilogia d’àlbums, més tard va editar “Radio Ethiopia” i “Easter”, treball en què es troba “Because the night”, el seu tema més popular i compost juntament amb un jove Bruce Springsteen. Si bé és veritat que posteriorment la seva carrera va ser més irregular, la trajectòria de la cantautora nord-americana ha estat força autèntica i interessant fins a l'època actual.

THE CURE

Lloc de fundació: Crawley (Anglaterra).
Formació inicial: Robert Smith (veu i guitarra), Simon Gallup (baix), Jason Cooper (bateria) i Porl Thompson (teclats).
Gèneres: postpunk, new wave, rock sinistre, rock gòtic, pop, rock i rock independent.
Dècada principal: 80.
Àlbum estel·lar: Disintegration (1989).
Altres àlbums d’estudi: Three imaginary boys (1979), Seventeen seconds (1980), Faith (1981), Pornography (1982), The top (1984), The head on the door (1985), Kiss me, kiss me, kiss me (1987), Wish (1992), Wild mood swings (1996), Bloodflowers (2000), The Cure (2004) i 4:13 dream (2008).
El millor: el talent i la longevitat de Robert Smith / "Disintegration".
El pitjor: els continus canvis de personal / els últims àlbums ha passat bastant desapercebuts.

The Cure va ser una de les principals bandes de l'època postpunk i de la new wave pel que fa a la Gran Bretanya, sent un dels grups abanderats de la moda gòtica i sinistra, malgrat que també va editar temes més accessibles i de tendència pop com els cèlebres "Killing an arab", “Boys don’t cry” o “In between days”. Quan el líder, compositor, cantant i guitarrista Robert Smith ja havia efectuat força canvis de personal, fins el punt de convertir la formació pràcticament en un vehicle propi, el conjunt anglès va gravar “Disintegration”, el seu treball més elogiat per la crítica.

THE GRATEFUL DEAD

Lloc de fundació: San Francisco (Estats Units).
Formació inicial: Jerry García (veu i guitarra), Bob Weir (guitarra i veu), Phil Lesh (baix), Bill Kreutzmann (bateria) i Mickey Hart (bateria).
Gèneres: flower power, rock psicodèlic, rock progressiu, jam rock, rock, blues rock i country rock.
Dècada principal: 60.
Àlbum estel·lar: American beauty (1970). 
Altres àlbums d’estudi: The Grateful Dead (1967), Anthem of the sun (1968), Aoxomoxoa (1968), Workingman's dead (1969), Wake of the flood (1973), Grateful Dead from the Mars Hotel (1974), Blues for Allah (1975), Terrapin station (1977), Shakedown street (1978), Go to heaven (1980), In the dark (1987), Built to last (1989) i Without a net (1990).
El millor: plena autenticitat hippy / uns espectacles en viu apassionants.
El pitjor: no van poder igualar en estudi les virtuts dels directes / la decadència del flower power va ser també la seva.

Banda genuïnament hippy i psicodèlica, va ser un autèntic fenomen pel que fa a les actuacions en directe, algunes d'elles a la universitat de Berkeley, amb contínues improvisacions i una legió de fans (els anomenats Dead Heads) que els seguien per tot arreu. No obstant, The Gratfeul Dead no va saber plasmar els seus èxits en viu en àlbums d’estudi, malgrat la qualitat de treballs com “Workingman's dead", o “American beauty". A pesar de la decadència del flower power, durant el primer lustre dels 70, el grup va continuar fidel al moviment de les flors fins els darrers dies, habitant en comunes juntament amb familiars i amics.

THE SEX PISTOLS

Lloc de fundació: Londres (Anglaterra).
Formació inicial: Johnny Rotten (veu), Steve Jones (guitarra), Glen Matlock (baix) i Paul Cook (bateria).
Altres components bàsics: Sid Vicious (baix).
Gèneres: punk rock.
Dècada principal: 70.
Solistes que origina: Sid Vicious.
Grups que origina: Public Image Limited.
Àlbums d'estudi: Never mind the bollocks, here’s the Sex Pistols (1977).
El millor: poc temps, però molt intens.
El pitjor: ser recordats més pels seus escàndols que no pas per la seva música.

La vigència dels Sex Pistols, el grup més genuïnament punk, no va arribar a l’any, però sens dubte el temps que els seus components van romandre junts són part dels mesos més recordats de la història de la música rock. Els escàndols eren continus, les discogràfiques se’ls treien de sobre, els seus concerts eren prohibits i el segon baixista de la banda, Sid Vicious, pujava molts cops, per no dir sempre, inconscient a l’escenari. Ningú els hi pot discutir la seva autenticitat punk i ho van deixar estar quan no hi van veure cap futur.

LOU REED

Lloc de naixement: Nova York (Estats Units).
Lloc de defunció: Nova York (Estats Units).
Gèneres: rock, rock urbà, cantautor, protopunk i glam rock.
Dècada principal: 70.
Àlbum estel·lar: Transformer (1972).
Altres àlbums d’estudi: Lou Reed (1972), Berlin (1973), Sally can’t dance (1974), Metal machine music (1974), Coney Island baby (1975), Rock and roll heart (1976), Street hassle (1978), The bells (1979), Growing up in public (1980), The blue mask (1982), Legendary hearts (1983), New sensations (1984), Mistrial (1986), New York (1989), Songs for Drella (1990), Magic and loss (1992), Set the twilightreeling (1996), Ecstasy (2000), The raven (2003), Hudson river wind meditations (2007) i Lulu (2011).
El millor: la seva forma de retratar la realitat urbana / els inicis de la seva carrera en solitari, especialment amb "Transformer" i "Berlin" / la revifalla amb "New York".
El pitjor: les dificultats per sortir de l’anonimat arran d'abandonar The Velvet Underground / la no comprensió de "Berlin" / un caràcter agre i difícil.

Després de l’experiència amb The Velvet Underground, Lou Reed va iniciar la carrera en solitari, la qual va passar per força problemes que el van obligar a traslladar-se a Anglaterra. Va ser llavors quan va descobrir el moviment del glam rock i va comptar amb la inestimable ajuda de David Bowie, que li va produir “Transformer”, el qual compta amb l’èxit “Walk in the wild side”. Un any més tard, Reed va editar “Berlin”, el seu millor àlbum, segons un sector de la crítica, i un treball desesperançat i pessimista simbolitzat en la llavors ciutat dividida. La trajectòria posterior del compositor de Brooklyn, molt irregular i inestable, va tenir un nou punt àlgid amb la gravació de “New York”, ja a finals dels 80.

PINK FLOYD

Lloc de fundació: Cambridge (Anglaterra).
Formació inicial: Syd Barrett (veu i guitarra), Roger Waters (baix i veu), Nick Mason (bateria) i Richard Wright (teclats).
Altres components bàsics: David Gilmour (veu i guitarra)
Gèneres: rock psicodèlic, flower power, avantguarda, art rock, rock progressiu, rock simfònic i òpera rock.
Dècada principal: 70.
Solistes que origina: Syd Barrett i Roger Waters.
Àlbum estel·lar: Wish you where here (1975).
Altres àlbums d’estudi: The pipes at the gates of dawn (1967), A saucerful of secrets (1968), Ummagumma (1969), Atom heart mother (1970), Meddle (1971), Obscured by clouds (1972), The dark side of the moon (1973), Animals (1977), The wall (1979), The final cut (1983), A momentary lapse of reason (1987), The division bell (1994) i The endless river (2014).
El millor: els seus inicis underground / àlbums com "Another side of the moon" i "Wish you were here" els van convertir en mites / els muntatges en viu.
El pitjor: els problemes que van forçar Syd Barrett a deixar el grup després de l’àlbum inicial / el període irregular entre finals dels 60 i inicis dels 70 / el control que va acabar exercint Roger Waters sobre els altres membres del grup.

Sorgits en els ambients underground i psicodèlics de Londres, la banda de Cambridge Pink Floyd va gravar el 1967 “The pipes at the gates of dawn”, on Syd Barrett hi va tenir un paper inqüestionable. No obstant, el primer líder del quartet britànic va haver d’abandonar de seguida la formació pels seus problemes amb les drogues de caràcter al·lucinògen. Posteriorment, ja durant la dècada dels 70 i amb el ferri comandament de Roger Waters, Pink Floyd va passar per la seva època més exitosa i popular, però també un tant grandiloqüent i artificiosa, a través de treballs molt ambiciosos com “The dark side of the moon”, “Wish you were here” o l'òpera rock “The wall”. Després d’aquest darrer àlbum, van arribar els problemes interns i la decadència.

LED ZEPPELIN

Lloc de fundació: Londres (Anglaterra).
Formació: Jimmy Page (guitarra), Robert Plant (veu), John Paul Jones (baix) i John Bonham (bateria).
Gèneres: rock dur, blues rock, folk rock i rock psicodèlic.
Dècada principal: 70.
Grup que origina: Page and Plant.
Àlbum estel·lar: Led Zeppelin IV (1971).
Altres àlbums d’estudi: Led Zeppelin (1969), Led Zeppelin II (1969), Led Zeppelin III (1970), Houses of the holy (1973), Physical Graffiti (1975), Presence (1976), In through the out door (1979) i Coda (1982).
El millor: la més gran i influenciable banda de hard rock / la sèrie d'àlbums homònims / amb els Rolling Stones, potser la formació més triomfant dels 70.
El pitjor: la mort de John Bonham, la qual va provocar la desaparició del grup / tics no nous rics / van acabar sent uns autèntics dinosaures del rock.

Jimmy Page, el tercer gran guitarrista del grup Yardbirds, va intentar una continuïtat arran de la dissolució del grup, fet que va desembocar en l’aparició de Led Zeppelin, la millor banda de hard rock de la història i amb una influència inqüestionable cap a altres formacions de l’estil o de heavy metal. El quartet va superar l’àmbit del rock dur per convertir-se en un dels grups més importants, en línies generals, de la dècada dels 70, gràcies per exemple a àlbums com “Led Zeppelin II”, amb la clàssica “Whole gotta love”, o “Led Zeppelin IV”, que conté la cèlebre “Stairway to heaven”. La mort del bateria John Bonham, per una desmesurada ingestió d'alcohol, va suposar el final de la banda britànica, encara que Page i Robert Plant es reunirien al decenni dels 90 per formar un efímer duo.

JANIS JOPLIN

Lloc de naixement: Port Arthur (Estats Units).
Lloc de defunció: Los Angeles (Estats Units).
Formació clàssica de The Big Brother and the Holding Company: Janis Joplin (veu), Sam Andrew (veu i guitarra), James Gurley (guitarra), Peter Albin (baix) i Dave Getz (bateria).
Gèneres: blues rock, rock, flower power i rock psicodèlic.
Dècada principal: 60.
Grups que origina: Kozmic Blues Band i Full Tilt Boogie Band.
Àlbum estel·lar: Pearl (1971).
Àlbums d’estudi: amb Big Brother and the Holding Company, Big Brotherand the Holding Company (1967) i Cheap thrills (1968). Posteriorment, I got dem ol Kozmic blues again mama (1969).
El millor: una veu prodigiosa / convertida en un símbol des de la seva desaparició.
El pitjor: la fragilitat psicològica que la va portar fins a la mort / la fama no dóna la felicitat.

Després de deixar la consevadora i tradicional Texas, per arribar a la avantguardista i oberta Califòrnia, que es trobava en plena era hippy i contracultural, Janis Joplin es va convertir en la vocalista del grup psicodèlic The Big Brother & the Holding Company, amb qui va protagonitzar una espectacular actuació a l'inoblidable festival de Monterey de 1967 i va editar el treball "Cheap thrills", el 1968. Malgrat l’èxit, la cantant, una de les millors veus de la història de la música rock, no va gaudir mai d'estabilitat psicològica, fet que va acabar motivant la seva mort el 1971, deixant com a pòstum l’històric àlbum “Pearl”.

U 2

Lloc de fundació: Dublín (Irlanda).
Formació: Bono (veu), The Edge (guitarra), Adam Clayton (baix) i Larry Mullen (bateria).
Gèneres: postpunk, pop, rock, techno i rock experimental.
Dècada principal: 80.
Àlbum estel·lar: The Joshua tree (1987).
Altres àlbums d’estudi: Boy (1980), October (1981), War (1983), The unforgettable fire (1984), Rattle and hum (1988), Achtung baby (1991), Zooropa (1993), Pop (1997), All that you can’t leave behind (2000), How to dismantle an atomic bomb ? (2004), No line on the horizon (2009), Songs of innocence (2014) i Songs of experience (2017).
El millor: probablement la banda més popular de l’últim quart de segle / personal inalterable des de la fundació del grup / el període comprès entre "War" i "The Joshua tree".
El pitjor: ha arribat ja l’aburgesament ? / l'excessiu protagonisme de Bono / cap gran disc des d'"Achtung Baby".

Banda fundada en l’era postpunk i caracteritzada en els seus orígens per lletres èpiques, socials i místiques que parlaven de la situació política i religiosa de la seva Irlanda natal. El treball “War”, que conté l'himne "Sunday bloody sunday", va significar el final de la primera etapa del quartet, que es va convertir en un fenomen de masses a partir de l’àlbum “The Joshua Tree”. Durant les dues últimes dècades, mitjançant obres com "Achtung baby", U 2 s’ha convertit en el grup més popular del planeta, ha entrat en els gèneres tecnològics i experimentals, amb la col·laboració de Brian Eno, i en l’actualitat es troba còmodament instal·lat com a gran dinosaure de la música rock.

THE EAGLES

Lloc de fundació: Los Angeles (Estats Units).
Formació inicial: Glenn Frey (veu i guitarra), Don Henley (veu i bateria), Bernie Leadon (guitarra i veu) i Randy Meisner (baix i veu).
Altres components bàsics: Don Felder (guitarra), Joe Walsh (guitarra i veu) i Timothy B. Schmit (baix i veu).
Gèneres: country pop i country rock.
Dècada principal: 70.
Solistes que origina: Glenn Frey, Don Henley i Joe Walsh.
Àlbum estel·lar: Hotel California (1976).
Altres àlbums d’estudi: Eagles (1972), Desperado (1973), One the border (1974), One of these nights (1975), The long run (1979) i Long road out of Eden (2007).
El millor: l’històric “Hotel California” / les xifres de les seves vendes als Estats Units.
El pitjor: deixar-ho estar en un moment àlgid / retrets dels puristes del country.

The Eagles va ser la banda estel·lar de l'era daurada del country rock durant la pràctica totalitat de la dècada dels 70, encara que el seu apogeu, quan únicament restaven Glenn Frey i Don Henley com a membres originals, va tenir lloc quan el grup va decidir acostar-se a postulats pròxims als de la música pop, fet ben constatat en el famós i històric àlbum “Hotel California”, un dels discos més venuts de la història i on es troben inclosos el tema que dóna títol al treball i “New kid in town”. La formació nord-americana es va trencar poc més tard, en un moment força exitós, encara que posteriorment han tingut lloc diverses reunificacions.

NEIL YOUNG

Lloc de naixement: Toronto (Canadà).
Formació clàssica de Crazy Horse: Frank Sampedro (guitarra), Billy Talbot (baix) i Ralph Molina (bateria).
Altres components bàsics: Danny Whitten (guitarra).
Gèneres: folk rock, country rock, rock, punk i grunge.
Dècada principal: 70.
Àlbum estel·lar: Harvest (1972).
Altres àlbums d’estudi: Neil Young (1968), Everybody knows this is nowhere (1969), After the gold rush (1970), On the beach (1974), Tonight's the night (1974), Zuma (1975), Long may you run (1976), American stars ‘n bars (1977), Comes a time (1978), Hawks and doves (1980), Re – ac - tor (1981), Trans (1982), Everybody’s rockin’ (1983), Old days (1985), Landing on water (1986), Life (1987), This note’s for you (1988), Eldorado (1989), Freedom (1989), Ragged glory (1990), Harvest moon (1992), Sleeps with angels (1994), Mirror ball (1995), Broken arrow (1996), Silver and gold (2000), Are you passionated ? (2002), Greendale (2003), Prairie wind (2005), Living with war (2006), Living with war: in the beggining (2006), Chrome dreams II (2007), Fork in the road (2009), Le noise (2010), Americana (2012), Psychedellic pill (2012), A letter home (2014), Storytone (2014), The Monsanto years (2015), Peace trail (2016), Hitchniker (2017) i The vistor (2017).
El millor: una llarga trajectòria sense a penes errors / una innegable autenticitat / "Harvest".
El pitjor: la seves dificultats en la lluita d’egos (per exemple amb Crosby, Stills & Nash) / durant els 80 va perdre una mica de pistonada / només dos números u (l'àlbum "Harvest" i el seu single "Heart of gold").

Després de l’experiència de Buffalo Springfield, Neil Young va iniciar la carrera en solitari i més tard es va unir a David Crosby, Stephen Stills, amb qui ja havia coincidit a Buffalo, i Graham Nash. Posteriorment va començar, moltes vegades acompanyat pel trio Crazy Horse, la seva prolongada època daurada, caracteritzada per la regularitat i l’autenticitat, la utilització d'una gran quantitat d'estils, com country, folk, rock, punk, electrònica, noise o grunge; l’enorme influència sobre altres artistes o històrics àlbums com el mític"Everybody knows this is nowhere",  "After the gold rush", “Harvest”, on es troba la popular peça “Heart of gold”, tots dos número u als Estats Units; "On the beach", "Tonight's the night", "Zuma", "Rust never sleeps" o, ja en era grunge, "Sleeps with angels", amb dedicatòria al desaparegut líder de Nirvana Kurt Cobain.