BLONDIE

Lloc de fundació: Nova York (Estats Units).
Formació inicial: Deborah Harry (veu), Chris Stein (guitarra), Gary Valentine (baix), Clement Burke (bateria) i James Destri (teclats).
Gèneres: punk, postpunk, new wave, pop i rock.
Dècada principal: 70.
Solistes que origina: Deborah Harry.
Àlbum estel·lar: Parallel lines (1978).
Altres àlbums d'estudi: Blondie (1976), Plastic letters (1977), Eat to the beat (1979), Autoamerican (1980), The hunter (1982), No exit (1999), The curse of Blondie (2003), Panic of girls (2011), Ghosts of download (2014) i Pollinator (2017).
El millor: apropar-se a la música comercial sense perdre el costat alternatiu / "Parallel lines".
El pitjor: moltes virtuts ofuscades per la imatge de Deborah Harry / la lenta decadència després de "Parallel lines".

Conjunt estel·lar del punk i la new wave de Nova York i del mític i ja inexistent local CBGB, Blondie va tenir dos integrants bàsics: la vocalista Deborah Harry, que va exercir també com a icona de la formació, i el guitarrista Chris Stein, compositor de la majoria de la cançons del grup. Després dels àlbums característics de l’escena alternativa nord-americana de la segona meitat dels 70, entre els quals hi va destacar clarament  “Parallel lines”, el seu treball més elogiat, la formació va anar perdent força i va acabar separant-se el 1982, encara que posteriorment hi ha hagut reagrupacions.

SANTANA

Lloc de fundació: San Francisco (Estats Units).
Components regulars: Carlos Santana (guitarra i veu), Andy Vargas (veu), Tony Lindsay (veu), Tommy Anthony (guitarra i veu), Benny Rietveld (baix), Dennis Chambers (bateria), Chester Thompson (teclats), Karl Perazzo (percussió), Raúl Rekow (percussió), Bill Ortiz (trompeta) i Jeff Gressman (trombó).
Gèneres: rock llatí, rock, blues rock, jazz rock, rock psicodèlic i world music.
Dècada principal: 70.
Solistes que origina: Carlos Santana.
Àlbum estel·lar: Abraxas (1970).
Altres àlbums d'estudi: Santana (1969), Santana III (1971), Caravanserai (1972), Welcome (1973), Borboletta (1974), Amigos (1976), Festival (1976), Moonflower (1977), Inner secrets (1978), Marathon (1979), Zebop ! (1981), Shangó (1982), Beyond Appearances (1985), Freedom (1987), Spirtits dancing in the flesh (1990), Milagro (1992), Supernatural (1999), Shaman (2002), All that i am (2005), Guitar heaven (2010), Shape shifter (2012), Corazón (2014) i Santana IV (2016).
El millor: l’habilitat per canviar de gèneres / "Abraxas".
El pitjor: la comercialització dels darrers temps / la irregularitat entre "Abraxas" i "Supernatural".

El guitarrista d’origen mexicà Carlos Santana va formar la banda que porta el seu cognom a finals de la dècada dels 60, sent una de les primeres formacions en popularitzar en ambients anglosaxons l’anomenat rock llatí. Després de ser una de les atraccions del festival de Woodstock el 1969, van gravar el 1970 l’àlbum “Abraxas”, considerada la seva obra mestra. Posteriorment, Carlos va entrar en el món de la filosofia índia, es va fer anomenar Devadip, va fer amistat amb John Mclaughlin i es va acostar al jazz rock. Curiosament, l’èxit amb el gran públic li ha arribat els últims temps a través d’una música força comercial, sent-ne testimoni el supervendes "Supernatural".

BUDDY HOLLY

Lloc de naixement: Lubbock (Estats Units).
Lloc de defunció: Clear Lake (Estats Units).
Formació dels Crickets: Niki Sullivan (guitarra), Joe B. Mauldin (baix) i Jerry Allison (bateria).
Gèneres: Rock’n roll i country.
Dècades: 50.
Grups que origina: The Crickets.
Àlbums principals: Buddy Holly (1958) i That’ll be the day (1958).
El millor: va influenciar en molts grups dels 60 com els Beatles.
El pitjor: la mort va truncar una gran carrera.

L'intèrpret texà Buddy Holly, acompanyat pel grup The Crickets, va ser una de les grans llegendes del rock’n roll de la dècada dels 50, autor de clàssics com “Peggy Sue” i una clara influència per a solistes i bandes posteriors, com en el cas de les diverses formacions que van protagonitzar el beat britànic durant els 60, amb els Beatles al capdavant. Amb només 22 anys va trobar la mort en un accident aeri en què també hi van perdre la vida The Big Hopper i Ritchie Valens.

GENESIS

Lloc de fundació: Goldaming (Anglaterra).
Formació inicial: Peter Gabriel (veu), Anthony Phillips (guitarra), Mike Rutherford (baix), Chris Stewart (bateria) i Tony Banks (teclats).
Altres components bàsics: John Silver (bateria) i Phil Collins (veu i bateria).
Gèneres: rock progressiu, art rock, avantguarda, glam rock, pop i rock.
Dècada principal: 70.
Solistes que origina: Peter Gabriel i Phil Collins.
Grups que origina: Mike & the Mechanics.
Àlbum estel·lar: The lamb lies down in Broadway (1974).
Altres àlbums d'estudi: For Genesis to revelation (1969), Traspass (1970), Nursery cryme (1971), Foxtrot (1972), Selling England by the pound (1973), Trick of the tail (1976), Wind and wuthering (1976), ... and they there were three... (1978), Duke (1980), Abacab (1981), Genesis (1983), Invisible touch (1986), We can't dance (1991) i Calling all stations (1997).
El millor: la primera etapa amb Gabriel / "The lamb lies down on Broadway".
El pitjor: els treballs excessivament comercials arran de la marxa de Gabriel / el poc temps que van coincidir Gabriel i Collins.

Genesis, durant l’època inicial amb Peter Gabriel com a vocalista i líder, va ser una de les grans bandes de rock progressiu en l’era daurada d’aquest gènere i també un dels conjunts capdavanters del glam més intel·lectualitzat. El grup es va caracteritzar pels seus shows en directe, els quals es convertien de vegades en autèntiques obres teatrals, i per històrics treballs com "Selling England by the pound" i “The lamb lies down on broadway”, el seu àlbum estel·lar. Més tard, Gabriel va marxar i Phil Collins, que havia entrat a la formació com a bateria, es va convertir en el nou cantant en una època en què Genesis es va acostar al pop comercial

TELEVISION

Lloc de fundació: Nova York (Estats Units).
Formació: Tom Verlaine (veu i guitarra), Richard Lloyd (guitarra), Fred Smith (baix) i Billy Ficca (bateria).
Gèneres: punk i new wave.
Dècada principal: 70.
Àlbum estel·lar: Marquee moon (1977).
Altres àlbums d'estudi: Adventure (1978) i Television (1992).
El millor: l’àlbum “Marquee moon” / pioners punk al CBGB.
El pitjor: van passar força desapercebuts pel gran públic / poc més es pot explicar després de "Marquee moon".

Television, conjunt liderat pel cantant i guitarrista Tom Verlaine, va ser un dels grups capdavanters del punk i la new wave de Nova York, juntament amb altres clàssics del CBGB, com Patti Smith, Ramones, Talking Heads o Blondie. Influenciats per Velvet Underground, com la banda de Lou Reed no van arribar a un públic ampli durant el seu període d’activitat, però han estat posteriorment força reivindicats. Després de l’aclamat per la crítica “Marquee moon”, una de les grans obres de la història del rock, Television va portar una trajectòria que va anar clarament de més a menys.

RAMONES

Lloc de fundació: Nova York (Estats Units).
Formació inicial: Joey Ramone (veu), Johnny Ramone (guitarra), Dee Dee Ramone (baix i veu) i Tommy Ramone (bateria).
Gèneres: punk i rock.
Dècada principal: 70.
Àlbum estel·lar: Ramones (1976).
Altres àlbums d'estudi: Leave home (1977), Rocket to Russia (1977), Road to ruin (1978), End of the century (1980), Pleasant dreams (1981), Subterranean jungle (1982), Too tough to die (1984), Animal boy (1986), Halfway to sanity (1987), Brain drain (1989), Mondo bizarro (1992), Acid eaters (1993) i Adios amigos ! (1995).
El millor: l’espontaneïtat i la senzillesa / el grup punk nord-americà més "britànic".
El pitjor: més cèlebres a Europa que al seu país / les relacions entre els components de la banda no van ser les més cordials.

Ramones va ser una de les bandes bàsiques, essencials i més autèntiques i genuïnes del punk de Nova York i un dels grups assidus de l’històric i ja desaparegut local CBGB. Amb cançons senzilles, directes, espontànies, immediates i de curta durada, que contrastaven radicalment amb els temes del rock progressiu i simfònic, fins llavors imperants, van guanyar un nombrós públic, encara que van tenir més èxit a Anglaterra que no pas al seu país. Els quatre fundadors de la formació (Joey, Johnny, Dee Dee i Tommy) ja es troben morts.

COLDPLAY

Lloc de fundació: Londres (Anglaterra)
Formació: Chris Martin (veu, piano i guitarra), Jonny Buckland (guitarra), Guy Berryman (baix) i Will Champion (bateria).
Gèneres: pop, pop alternatiu, soft rock i piano rock.
Dècada principal: 00.
Àlbum estel·lar: A rush of blood to the head (2002).
Altres àlbums d'estudi: Parachutes (2000), X and Y (2005), Viva la vida or death and all his friends (2008), Mylo xyloto (2011), Ghosts stories (2014) i A head full of dreams (2015).
El millor: fer arribar el rock independent a un públic molt ampli / categoria de mainstream.
El pitjor: els alternatius més radicals els poden acusar de massa sofisticats / plenament establerts en el món dels dinosaures del rock.

Coldplay va ser una de les formacions de rock alternatiu més populars i triomfadores de la primera dècada del segle XXI, aconseguint uns fets poc usuals en la música independent britànica: arribar clarament al mercat nord-americà i omplir grans aforaments com estadis de futbol i bèisbol. El grup és encapçalat pel carismàtic cantant, pianista, guitarrista i compositor Chris Martin i, fins el moment, ha editat set àlbums, en què hi sobresurten el premiat "A rush of blood to the head", penso que la seva millor obra, i el popular "Viva la vida or death and all his friends", disc que els va convertir en autèntica stadium band. 

FLEETWOOD MAC

Lloc de fundacio: Londres (Anglaterra).
Formació inicial: Peter Green (veu i guitarra), Jeremy Spencer (veu i guitarra), Bob Brunning (baix) i Mick Fleetwood (bateria).
Altres components bàsics: John McVie (baix), Danny Kirwan (guitarra i veu), Christine Perfect (teclats i veu), Bob Welch (veu i guitarra), Dave Walker (veu), Bob Weston (guitarra), Lindsay Buckingham (guitarra i veu) i Stevie Nicks (veu).
Gèneres: blues rock, rock, pop i soft rock.
Dècada principal: 70.
Solistes que origina: Peter Green, Christine Perfect, Lindsay Buckingham i Stevie Nicks.
Àlbum estel·lar: Rumors (1977).
Altres àlbums d'estudi: Peter Green’s Fleetwood Mac (1968), Mr. Wonderful (1968), The pay on (1969), Kiln house (1970), Future games (1971), Bare trees (1972), Penguin (1973), Mistery to me (1973), Heroes are hard to fine (1974), Fleetwood Mac (1975), Tusk (1979), Mirage (1982), Tango in the night (1987), Behind the mask (1990), Time (1995) i Say you will (2003).
El millor: el inicis amb Peter Green de líder / el gran èxit de l'àlbum "Rumors".
El pitjor: l’excessiva comercialització, sobretot durant els 80 / que Peter Green deixés aviat la formació.

Poques bandes en la història de la música popular han viscut una metamorfosi tan radical i profunda com Fleetwood Mac. Peter Green, estel·lar guitarrista dels Bluesbreackers de John Mayall, amb el qual també havien col·laborat el bateria Mick Fleetwood, en va ser el primer líder quan el grup era una típica formació de blues rock. La marxa de Green i la posterior entrada de Christine Perfect van apropar la banda al pop-rock, fet que es va fer força evident amb les arribades de Lindsay Buckingham i Stevie Nicks, fins el punt d'editar treballs clarament comercials i força assequibles durant la dècada dels 80, sent-ne un clar exemple l'obra "Tango in the night".

PEARL JAM

Lloc de fundació: Seattle (Estats Units).
Formació inicial: Eddie Vedder (veu), Mike McCready (guitarra), Stone Gossard (guitarra), Jeff Ament (baix) i Dave Krusen (bateria).
Gèneres: grunge, rock alternatiu i rock dur.
Dècada principal: 90.
Àlbum estel·lar: Ten (1991).
Altres àlbums d'estudi: Vs. (1993), Vitalogy (1994), No code (1996), Yield (1998), Binaural (2000), Riot act (2002), Pearl Jam (2006), Backspacer (2009) i Lightning bolt (2013).
El millor: la banda alternativa més popular dels 90 / "Ten".
El pitjor: romandre a l’ombra de Nirvana durant l’explosió del grunge / que "Ten" sortís quasi al mateix temps que el "Nevermind" de la banda de Kurt Cobain.

Pearl Jam va ser amb Nirvana el grup estel·lar del moviment grunge, sorgit a finals dels anys 80 a la ciutat de Seattle, a l'estat de Washington, i com en el cas de la formació encapçalada pel desaparegut Kurt Cobain, va comptar amb un carismàtic líder: el cantant Eddie Vedder. Amb un estil proper al rock dur, amb caràcter èpic i solemne, la banda nord-americana ha estat una de les més populars dels últims temps, traspassant clarament el marc lògic d’un grup alternatiu. Cal destacar la seva col·laboració amb Neil Young en el treball “Mirror ball”, i una gran autenticitat, com el fet de no realitzar entrevistes promocionals, vídeos de les seves cançons o enfrontar-se a l'emprea Ticketmaster per abaratir el preu dels concerts..

CHUCK BERRY

Lloc de naixement: Saint Louis (Estats Units).
Gèneres: rock’n roll i rythm & blues.
Dècades: 50, 60, 70, 80, 90 i 00.
Àlbums principals: Rock, rock, rock (1956), After school session (1958) i One dozen Berrys (1958).
El millor: un símbol vivent de la música rock / cançons històriques.
El pitjor: la pena de presó / als 50 era difícil ser negre als Estats Units.

“Meybellene”, “Roll over Beethoven”, “Rock and roll music”, “Sweet little sexteen” i “Johnnye be good”. Aquests són alguns dels clàssics de l’era daurada del rock’n roll compostos i interpretats per Chuck Berry, qui amb més de 80 anys es avui un mite de la música popular contemporània. La mateixa societat conservadora americana que acabaria acceptant Elvis Presley semblava no poder tolerar un artista negre que, a més, escrivia les seves pròpies cançons amb unes lletres que de vegades no eren assumides. Una pena de presó, per un cas poc clar, va obrir un parèntesi en la seva trajectòria.

SUPERTRAMP

Lloc de fundació: Londres (Anglaterra).
Formació clàssica: Roger Hodgson (veu, piano i guitarra), Rick Davies (veu i piano), John Helliwell (saxofon), Dougie Thompson (baix) i Bob Siebenberg (bateria).
Gèneres: pop, piano rock, soft rock, pop progressiu i pop simfònic.
Dècada principal: 70.
Solistes que origina: Roger Hodgson.
Àlbum estel·lar: Crime of the century (1974).
Altres àlbums d'estudi: Supertramp (1970), Indelibly stamped (1971), Crisis, what crisis ? (1975), Even in the quietest moments (1977), Breakfast in America (1979), ... Famous last words... (1982), Brother where you bound (1985), Free as a bird (1987), Some things never change (1997) i Slow motion (2002).
El millor: l’habilitat per realitzar un rock progressiu per a tots els públics / el trampolí a la fama que va significar "Crime of the century".
El pitjor: uns inicis en què van passar desapercebuts / la marxa de Hodgson va motivar una greu crisi.

Després d’uns inicis força difícils, Supertramp es va convertir, a partir de l’àlbum “Crime of the century”, en un dels grups més populars, venedors i comercials de la dècada dels 70, amb un rock de caràcter progressiu i simfònic capaç d’arribar a tota classe de públics. El quintet britànic va passar per una època esplendorosa, en què hi van destacar el hit “Give a little bit”, sorgit de l'elapé "Even in the quietest moments", i l’àlbum supervendes “Breakfast in America”, però arran de la marxa de Roger Hodgson, a començaments dels 80, es va iniciar la decadència.

ROXY MUSIC

Lloc de fundació Londres (Anglaterra).
Formació inicial: Bryan Ferry (veu), Brian Eno (teclats), Phil Manzanera (guitarra), Paul Thompson (bateria) i Andy McKay (saxofon).
Altres components bàsics: Eddie Jobson (teclats).
Gèneres: glam rock, art rock , pop i soft rock.
Dècada principal: 70.
Solistes que origina: Bryan Ferry i Brian Eno.
Àlbum estel·lar: Country life (1974).
Altres àlbums d'estudi: Roxy Music (1972), For your pleasure (1973), Stranded (1973), Siren (1975), Manifesto (1979), Flesh and blood (1980) i Avalon (1982).
El millor: la regularitat / l'època glam.
El pitjor: les diferències entre Ferry i Eno / hi va haver un moment que Ferry va donar més importància a la seva cerrera en solitari.

En plena època de glam rock, es va formar la banda Roxy Music, que també es trobava relacionada amb els ambients intel·lectualitzats, cool i avantguardistes de l’art rock de començaments de la dècada dels 70. Les divergències entre el cantant Bryan Ferry i el teclista Brian Eno van causar la marxa d’aquest últim, que va iniciar una trajectòria caracteritzada per la música electrònica i experimental, a més de produir intèrprets com David Bowie i formacions com U 2. Després d'emblemàtics àlbums com "For your pleasure", "Country life" i "Siren", Ferry, ja convertit en indiscutible líder del conjunt britànic, va iniciar una carrera en solitari paral·lela a la del grup, que es va apropar a postulats més pop, elegants, sofisticats i comercials.

THE HOUSEMARTINS

Lloc de fundació: Hull (Anglaterra).
Formació clàssica: Paul Heaton (veu), Stan Cullimore (guitarra), Norman Cook (baix) i Hugh Whitaker (bateria).
Gèneres: pop, rock i cançó protesta.
Dècada principal: 80.
Solistes que origina: Paul Heaton i Fatboy Slim.

Grups que origina: The Beautiful South.
Àlbum estel·lar: The people who grinned themselves to death (1987).
Altres àlbums d'estudi: London, 0 - Hull, 4 (1986).
El millor: un extraordinari llegat en una època en general bastant insulsa.
El pitjor: el poc temps que van romandre junts.

The Housemartins va ser una de les novetats més positives i fresques mitjan la dècada dels 80, en un període en què la música de caràcter comercial començava a esborrar altres iniciatives més originals. Mitjançant un pop directe, senzill i natural, el quartet va realitzar unes lletres en què protestava enèrgicament, amb sarcasme i ironia, contra els successos de la Gran Bretanya del seu temps, la mateixa que governava amb mà de ferro Margaret Thatcher.

JOY DIVISION

Lloc de fundació: Manchester (Anglaterra).
Formació: Ian Curtis (veu), Bernard Sumner (guitarra), Peter Hook (baix) i Stephen Morris (bateria).
Gèneres: postpunk, new wave i rock sinistre.
Dècada principal: 70.
Grups que origina: New Order.
Àlbum estel·lar: Unknown pleasures (1979).
Altres àlbums d'estudi: Closer (1980).
El millor: icones del postpunk / dos àlbums que s'han convertit en autèntics clàssics.
El pitjor: l’auto-destrucció de Curtis / que l'experiència fos tan curta.

Joy Division va ser un dels grups essencials del postpunk britànic i també de l’inici de la new wave al Regne Unit, malgrat només editar dos àlbums d'estudi: el magnífic "Unknown pleasures" i "Loader". Les lletres turmentades, angoixants i dramàtiques del vocalista Ian Curtis van ser un dels referents més clars del quartet de Manchester, màxim protagonista de l’anomenat rock sinistre i banda estel·lar del segell independent The Factory, de Tony Wilson. El suïcidi de Curtis va suposar el final de la formació, els supervivents de la qual van decidir fundar New Order, formació decisiva en el rock anglès dels 80.

ELECTRIC LIGHT ORQUESTRA

Lloc de fundació: Birmingham (Anglaterra).
Formació inicial: Jeff Lynne (veu i guitarra), Roy Wood (veu i guitarra), Rick Price (baix), Bev Bevan (bateria), Bill Hunt (instruments de vent) i Steve Woolan (violí).
Altres membres bàsics: Richard Tandy (teclats) i Kelly Groucutt (baix i veu).
Gèneres: pop, rock i pop simfònic.
Dècada principal: 70.
Àlbum estel·lar: A new world record (1976).
Altres àlbums d'estudi: The Electric Light Orchestra (1971), ELO 2 (1973), On the third day (1973), Eldorado, a symphony (1974), Face the music (1975), Out of the blue (1977), Discovery (1979), Xanadu (1980), Time (1981), Secret messages (1983), Balance of power (1986), Zoom (2001) i Alone in the universe (2015).
El millor: els àlbums realitzats mitjan la dècada dels 70 / saber fusionar el pop amb instruments simfònics.
El pitjor: amb “Discovery” es va iniciar una certa decadència / la rapidíssima marxa de Roy Wood.

Jeff Lynne i Roy Wood, que ja havien coincidit al grup Move, van fundar la banda E. L. O., però el segon ho va deixar aviat per formar Wizzard, moment que va aprofitar Lynne per convertir-se en indiscutible líder de la formació de Birmingham. Malgrat realitzar normalment una música clarament pop, el grup va usar amb freqüència, durant la seva època daurada, instruments més propis d'una orquestra simfònica i poc convencionals en el rock. Després d'un període força exitós, amb el molt ben rebut, comercialment parlant, “Discovery” es va iniciar la decadència creativa.