YES

Lloc de fundació: Londres (Anglaterra).
Formació inicial: Jon Anderson (veu), Peter Banks (guitarra), Chris Square (baix), Bill Bruford (bateria) i Tony Kaye (teclats).
Altres components bàsics: Steve Howe (guitarra), Rick Wakeman (teclats), Alan White (bateria), Patrick Moraz (teclats) i Geoff Downes (teclats).
Gèneres: rock progressiu, rock simfònic, art rock, avantguarda, pop i rock.
Dècada principal: 70.
Solistes que origina: Jon Anderson i Rick Wakeman.
Grups que origina: Jon & Vangelis i Asia.
Àlbum estel·lar: The Yes album (1971).
Altres àlbums d'estudi: Yes (1969), Time and word (1970), Fragile (1971), Close to the edge (1972), Tales from topografic oceans (1973), Relayer (1974), Going for the one (1977); Tormato (1978), Drama (1980), 90125 (1983), Big generator (1987), Union (1991), Talk (1994), Keys to ascention (1996), Keys to ascention 2 (1997), Open your eyes (1997), The ladder (1999), Magnification (2001), Fly from here (2011) i Heaven and earth (2014).
El millor: grans instrumentistes / el primer lustre dels 70.
El pitjor: vanagloriar-se de vendre més que els grups punk durant l'apogeu d'aquest gènere / quan van convertir-se en acomodats dinosaures del rock.

El grup britànic Yes va ser una de les formacions més importants i triomfadores en el període àlgid del rock progressiu, durant la dècada dels anys 70. La banda va comptar amb excel·lents músics com el bateria Bill Bruford (futur King Crimson), el guitarrista Steve Howe, el baixista Chris Square o el teclista Rick Wakeman, elegits com els millors en els seus instruments en vàries ocasions, a més a més de comptar amb un carismàtic vocalista com Jon Anderson. El grup, especialista en llargs i virtuosos desenvolupaments instrumentals, es va acostar al pop a partir dels 80.

SONIC YOUTH

Lloc de fundació: Nova York (Estats Units).
Formació clàssica: Thurston Moore (veu i guitarra), Lee Ranaldo (veu i guitarra), Kim Gordon (veu i baix) i Steve Shelley (bateria).
Gèneres: rock, rock alternatiu i noise rock.
Dècada principal: 80.
Àlbum estel·lar: Daydream nation (1988).
Altres àlbums d'estudi: Sonic Youth (1982), Confusion is sex (1983), Bad moon rising (1985), Evol (1986), Sister (1987), The whitey album (1988), Goo (1990), Dirty (1992), Experimetal jet set, trash and no star (1994), Washing machine (1995), A thousand leaves (1998), NYC ghosts and flowers (2000), Murray street (2002), Sonic nurse (2004), Rather ripped (2006) i The eternal (2009).
El millor: el grup noise més influenciable i regular / "Daydream nation".
El pitjor: els seus millors treballs daten dels 80 o inicis dels 90/ la dificultat de fitxar per una multinacional i seguir sent autèntic.

Influenciats per bandes com The Velvet Underground o The Stooges, Sonic Youth es va convertir durant la dècada dels 80 en el principal grup de noise rock i en una de les formacions bàsiques del rock alternatiu de l’època. Treballs com “Evol”, “Sister”, molt especialment l'extraordinari “Daydream nation” o "Goo" són avui considerats grans clàssics del noise i de la tècnica del feedback, i des de la seva irrupció fins als nostres dies, han sorgit multitud de bandes imitadores del seu estil i de la forma de tocar la guitarra dels seus dos líders: Thurston Moore i Lee Ranaldo.

KING CRIMSON

Lloc de fundació: Londres (Anglaterra).
Formació inicial: Robert Fripp (guitarra), Greg Lake (veu i baix), Michael Giles (bateria), Ian McDonald (teclats) i Peter Sinfield (lletres).
Altres components bàsics: Adrian Belew (veu i guitarra), Boz Burrell (baix), John Wetton (guitarra), Bill Bruford (bateria), Ian Wallace (bateria), Jamie Muir (percussió) i Richard Palmer - James (lletres).
Gèneres: rock progressiu, rock simfònic, avantguarda, art rock, jazz rock, rock experimental i jam band.
Dècada principal: 60.
Grups que origina: Emerson, Lake & Palmer.
Àlbum estel·lar: In the court of the crimson king (1969).
Altres àlbums d'estudi: In the wake of Poseidon (1970), Lizard (1970), Islands (1971), Lark’s tongues in aspic (1973), Starless and bible black (1974), Red (1974), Discipline (1981), Beat (1982), Three of a perfect pair (1984), Thrak (1995), The construktion of light (2000) i The power to believe (2003).
El millor: consideració de millor banda progressiva de la història / la primera època, entre finals dels 60 i inicis dels 70.
El pitjor: els nombrosos canvis de personal que ha efectuat Robert Fripp / la fugaç permanència de grans músics com Greg Lake, Boz Burrell o John Wetton.

El grup britànic King Crimson es va formar a finals de la dècada dels 60 i aviat es va erigir en una de les formacions estel·lars, bàsiques i amb més influència durant l’època daurada del rock progressiu, mitjançant elogiats treballs com "In the court of the crimson king", "In the wake of Poseidon" "Lizard" o "Islands". Fins i tot aquells sectors que ataquen durament el gènere, han salvat normalment de les seves crítiques la banda liderada pel guitarrista Robert Fripp, qui a partir del decenni dels 70 va canviar amb assiduïtat el personal. El grup, que s’ha refundat en vàries ocasions, ha tingut sempre un estil lliure i amb contínues improvisacions, fets que l’han aproximat al jazz.

THE STROKES

Lloc de fundació: Nova York (Estats Units).
Formació: Julian Casablancas (veu), Nick Valensi (guitarra), Albert Hammond Jr. (guitarra), Nikolai Fraiture (baix) i Fabrizio Moretti (bateria).
Gèneres: pop, rock, garage rock, punk revival i rock alternatiu.
Dècada principal: 00.
Àlbum estel·lar: Is this it ? (2001).
Altres àlbums d'estudi: Room on fire (2003), First impressions of earth (2006), Angles (2011) i Comedown machine (2013).

Solistes que origina: Julian Casablancas.
El millor: una de les principals aparicions alternatives de l’última dècada / el magnífic "Is this it ?".
El pitjor: el parèntesi obert pel llançament de Casablancas en solitari / no poder superar mai la qualitat del treball inicial.

El quintet The Strokes s’ha convertit en una de les principals bandes alternatives de l'actual segle i en una de les formacions protagonistes dels revivals del garage rock i del punk rock, amb una important influència de grups com The Velvet Underground o Television. La seva òpera prima, “Is this it ?”, va ser força aclamada per la crítica, que en algun cas la va elegir millor àlbum de l’any 2001, i molt ben rebuda pel públic independent, mentre que els seus següents treballs van continuar la tendència, encara que sense arribar al mateix nivell de qualitat del debut segons els mitjans. El seu cantant, líder i compositor, Julian Casablancas, ha tingut ja una experiència al marge de la formació.

THE JESUS & MARY CHAIN

Lloc de fundació: East Kilbride (Escòcia).
Formació inicial: Jim Reid (veu i guitarra), William Reid (guitarra i veu), Douglas Hart (baix) i Bobby Gillespie (bateria).
Gèneres: rock, rock independent i noise rock.
Dècada principal: 80.
Grups que origina: Primal Scream.
Àlbum estel·lar: Psychocandy (1985).
Altres àlbums d'estudi: Darklands (1987), Automatic (1989), Honey's dead (1992), Stoned and dethroned (1994), Munki (1998) i Damage and joy (2017).
El millor: la banda britànica noise més cèlebre / "Psychocandy".
El pitjor: els problemes entre els germans Reid / els seus àlbums més valorats són els dos inicials.

La banda escocesa The Jesus & Mary Chain, liderada pels germans Jim i William Reid, va ser el principal grup del noise rock britànic, destacant el seu exhaustiu ús de la tècnica del feedback. El primer àlbum del quartet, “Psychocandy”, és considerat el seu millor treball i una de les grans obres independents de tots els temps. El segon disc, “Darklands”, va continuar la tendència, però posteriorment es va iniciar una era més irregular, època en què el bateria Bobby Gillespie va abandonar per formar Primal Scream, reconvertint-se en líder i cantant, i els Reid van començar les seves tensions i disputes.

THE WHITE STRIPES

Lloc de fundació: Detroit (Estats Units).
Formació: Jack White (veu, guitarra i piano) i Meg White (bateria i veu).
Gèneres: rock alternatiu, garage rock, blues rock i rock dur.
Dècada principal: 00.
Àlbum estel·lar: Elephant (2003).
Altres àlbums d'estudi: The White Stripes (1999), De stjl (2000), White blood cells (2001), Get behind me satan (2005) i Icky thump (2007).
Solistes que origina: Jack White.
El millor: Elephant / les dots de guitarrista de Jack Whire.
El pitjor: poc coneguts fora de l’àmbit independent / una separació que va arribar en un moment àlgid.

Els ficticis germans Jack, un dels més grans guitarristes dels darrers anys, i Meg White van formar a Detroit la banda The White Stripes a finals dels 90 i van col·laborar en el renaixement del gènere conegut com a rock de garatge, cèlebre entre finals de la dècada dels 60 i inicis del decenni dels 70. El duo ha experimentat també amb blues, folk, punk i rock dur, convertint-se en una de les millors i més influents formacions de rock alternatiu dels últims temps, sobretot gràcies a àlbums com “White blood cells” i “Elephant”, que conté l'himne "Seven nation army".

THE HOLLIES

Lloc de fundació: Manchester (Anglaterra).
Formació inicial: Allan Clarke (veu), Graham Nash (guitarra i veu), Vic Steele (guitarra i veu), Eric Haydock (baix) i Don Rathbone (bateria).
Altres components bàsics: Tony Hicks (guitarra i veu), Bobby Elliot (bateria), Bernie Calvert (baix) i Terry Silvester (guitarra i veu).
Gèneres: pop i beat.
Dècades: 60, 70 i 80.
Grups que origina: Crosby, Stills & Nash (& Young).
Àlbums principals: Hollies (1965), Would you believe ? (1966) i For certain beacuse (1966).
El millor: unes veus extraordinàries / "He ain't heavy, he's my brother".
El pitjor: la marxa de Graham Nash / la seva trajectòria al marge dels anys 60.

El grup anglès The Hollies va ser una de les formacions bàsiques del moviment beat al Regne nit i de l'anomenada british invasion, mitjançant unes grans veus i importants èxits com “Bus stop”, “Stop stop stop” o “He ain’t heavy, he’s my brother”. Les divergències alhora de gravar un disc amb cançons de Bob Dylan van motivar la marxa d’un dels puntals del grup, Graham Nash, que es va unir a David Crosby, Stephen Stills i més tard Neil Young. A partir de la dècada dels 70 es va iniciar la decadència del grup, malgrat que es va mantenir vigent fins els 80.

FREE

Lloc de fundació: Londres (Anglaterra).

Formació: Paul Rodgers (veu), Paul Kossoff (guitarra), Andy Fraser (baix) i Simon Kirke (bateria).
Gèneres: rock, blues rock i rock dur.
Dècades: 60 i 70.
Grups que origina: Bad Company.
Àlbums principals: Free (1969), Fire and water (1970) i Highway (1970).
El millor: el clàssic “All right now” / partícips en els orígens del rock dur.
El pitjor: enfosquits per altres grans pioners del hard rock / els problemes de Kossoff amb les drogues.

El quartet Free va ser una de les bandes pioneres de rock dur, encara que van romandre una mica a l’ombra de formacions com Led Zeppelin, i va representar un dels grups fonamentals en el canvi de dècada dels 60 als 70. La formació va triomfar plenament gràcies a àlbums com “Highway” i molt especialment pel popular èxit “All right now”, un dels clàssics del decenni dels 70 . Coincidint amb els problemes de salut de Paul Kossoff, la banda es va dissoldre i Paul Rodgers i Simon Kirke van formar el supergrup Bad Company.

LOS BRAVOS

Lloc de fundació: Madrid (Comunitat de Madrid).
Formació: Mike Kennedy (veu), Antonio Martínez (guitarra), Miguel Vicens (baix), Pablo Sanllehí (bateria) i Manolo Fernández (teclats).
Gèneres: pop i rock.
Dècades: 60.
Solistes que origina: Mike Kennedy.
Àlbums principals: Los Bravos (1966) i Los chicos con las chicas (1967).
El millor: el grup espanyol més internacional, pel que fa al món anglosaxó, de la història.
El pitjor: l'escassa vigència de la formació.

Los Bravos segueix sent avui en dia la banda espanyola amb més èxit fora de l’estat, quant als països de parla anglesa, sobretot per l’impacte que va tenir el hit “Black is black”, que va aconseguir arribar al número 2 a les llistes britàniques i al 4 a les nord-americanes. El quintet triomfaria també amb el tema “Bring a little lovin’”, que va assolir igualment el top 5 al Regne Unit, i amb la pel·lícula “Los chicos con las chicas”. No obstant, el grup es va dissoldre aviat, en el moment en què el seu líder, l’alemany Mike Kennedy, es va llançar en solitari.