CULTURE CLUB

Lloc de fundació: Londres (Anglaterra).
Formació: Boy George (veu), Roy Hay (guitarra i teclats), Mickey Craig (baix) i John Moss (percussió).
Gèneres: new wave, nous romàntics i pop.
Dècades: 80.
Principals àlbums: Kissing to the clever (1982) i Colour by numbers (1983).
Solistes que origina: Boy George.
El millor: el període 1982 / 1983
El pitjor: els greus problemes de George amb les drogues.

Durant la dècada dels 80, i molt especialment en el moviment dels nous romàntics, la imatge va ser fonamental en el món de la música pop-rock i no és estrany que una de les grans marques de Culture Club fos la visió transvestida dels seu líder Boy George. La banda va triomfar espectacularment amb els àlbums “Kissing to the clever”, amb l’èxit “Do you really want to hurt me”, i “Colour by numbers”, amb el hit “Karma chameleon”, però l’invent es va desinflar ràpidament.

AL STEWART

Lloc de naixement: Glasgow (Escòcia).
Gèneres: cantautor, folk i folk rock.
Dècades: 60, 70, 80, 90 i 00.
Principals àlbums: Year of the cat (1976) i Time passages (1978).
El millor: l’èxit “Year of the cat”.
El pitjor: bàsicament se’l recorda pel seu gran hit de 1976.

L’artista escocès Al Stewart va ser un dels nombrosos cantautors que van aconseguir un important èxit durant la dècada dels 70. El punt d’inflexió del compositor de Glasgow va tenir lloc el 1976 amb l’edició de l’àlbum “Year of the cat”, produït per Alan Parsons i amb un triomf espectacular del senzill del mateix títol. Amb “Time passages”, també amb Parsons, va mantenir-se al cim, però a poc a poc va anar desapareixent del primer pla musical.

MARIANNE FAITHFULL

Lloc de naixement: Londres (Anglaterra).
Gèneres: pop, rock, jazz i cabaret.
Dècades: 60, 70, 80, 90 i 00.
Principals àlbums: Broken english (1979) i Strange weather (1987).
El millor: “Broken english”.
El pitjor: les drogues.

Durant els 60, a més de ser la nòvia de Mick Jagger, la cantant i actriu Marianne Faithfull va iniciar la seva carrera musical, basada en el pop-rock i amb el hit “As tears go by”, tema que li van proporcionar els Rolling Stones. Durant bona part dels 70 es va veure apartada del primer pla artístic per culpa de l’abús de drogues, les quals van estar a punt d’acabar amb la seva vida. L’àlbum “Broken english”, molt elogiat per la crítica, va suposar el seu ressorgiment, al qual va seguir una trajectòria extraordinària, mitjançant gèneres com el jazz o la música de cabaret.

THE CORRS

Lloc de fundació: Dundalk (Irlanda).
Formació: Andrea Corr (veu), Jim Corr (guitarra), Caroline Corr (bateria) i Sharon Corr (violí).
Gèneres: folk, música celta i pop.
Dècades: 90 i 00.
Principal àlbum: Talk on corners (1997).
Solistes que origina: Andrea Corr.
El millor: la fusió entre música celta i pop.
El pitjor: els últims anys.

Els Jocs Olímpics d’Atlanta, celebrats l’any 1996, van ser el trampolí del grup irlandès The Corrs, format per quatre germans a la ciutat de Dundalk. A partir d’aquell moment, el seu estil, una fusió entre la música tradicional celta i el pop, va sortir d’Irlanda i es va instal·lar en molts països, entre els quals hi van destacar el Regne Unit i la llunyana Austràlia. Durant els últims temps el grup, que ha col·laborat amb el líder de U 2 Bono, sembla haver-se anat apagant a poc a poc.

MIGUEL RÍOS

Lloc de naixement: Granada (Andalusia).
Gèneres: pop, rock i rock simfònic.
Dècades: 60, 70, 80, 90 i 00.
Principals àlbums: Miro hacia ti (1969), Despierta (1970) i Rock and Ríos (1982).
El millor: l’espectacular èxit d’”El himno de la alegría”.
El pitjor: alts i baixos molt marcats.

Miguel Ríos no va ser el primer espanyol en fer rock, però si probablement se’l pot considerar el més llegendari en utilitzar el gènere a l’estat. El 1970 va sorprendre, en una època d’auge del rock simfònic, amb una versió de la novena simfonia de Beethoven, anomenada “El himno de la alegría”, que va ser un èxit a nivell mundial. Més tard va arribar una etapa més irregular, superada el 1982 gràcies a l’impacte de l’àlbum en viu “Rock and Ríos”, un dels treballs més venuts de la història del rock a Espanya. Posteriorment va presentar el programa de televisió “Qué noche la de aquel año”, dedicada a la història del pop-rock estatal.

PRIMAL SCREAM

Lloc de fundació: Glasgow (Escòcia).
Formació clàssica: Bobby Gillespie (veu), Andrew Innes (guitarra), Gary Mounfield (baix), Darrin Mooney (bateria) i Martin Duffy (teclats).
Gèneres: rock psicodèlic, rock alternatiu, techno, acid - house i electrònica.
Dècada principal: 90.
Àlbum estel·lar: Screamadelica (1991).
Altres àlbums d'estudi: Sonic flower groove (1987), Primal Scream (1989), Give out but don't give up (1994), Vanishing paint (1997), XTRMNTR (2000), Evil heat (2002), Riot city blues (2006), Beautiful future (2008), More light (2013) i Choosmosis (2016).
El millor: l’àlbum “Screamadelica” / lloc important en l'ndie de les darreres dècades.
El pitjor: certa irregularitat / enyorança dels temps de l'escena Manchester.

Bobby Gillespie va alternar durant un temps la seva posició com a bateria a la banda The Jesus & Mary Chain i de cantant i líder de Primal Scream, grup al qual va dedicar finalment tota la seva activitat. Els inicis de la formació, una de les moltes sorgides en l’escena de la ciutat escocesa de Glasgow les darreres dècades, van estar caracteritzats per la música psicodèlica, mitjançant la influència de conjunts com Love, i utilitzant ritmes com l'acid - house, fet evidenciat en el seu cèlebre àlbum "Screamadelica". Tanmateix, Primal Scream acabaria acostant-se a postulats avantguardistes, tecnològics i d'electrònica.

JOE STRUMMER & THE MESCALEROS

Lloc de fundació: Londres (Anglaterra).
Formació inicial: Joe Strummer (veu i guitarra), Antony Genn (guitarra), Scott Shields (baix), Steve Barnard (bateria), Martin Slattery (teclats) i Pablo Cook (diferents instruments).
Gèneres: punk, reggae, funk, jazz rock i country rock.
Dècades: 90 i 00.
Principal àlbum: Rock art and the x-ray style (1999).
El millor: el ressorgiment de Joe Strummer.
El pitjor: la mort d’Strummer va truncar la consolidació de la banda.

Quan ja feia bastants anys de la separació del llegendari grup punk The Clash, el seu líder, cantant i guitarrista, Joe Strummer, va iniciar una trajectòria bastant allunyada del gran públic, fet que va canviar quan es va unir a la formació Mescaleros a finals de la dècada dels 90. La banda va alternar diferents gèneres, va realitzar llargues gires i va viure freqüents canvis de personal. Cal destacar el retrobament entre Strummer i el seu excompany a The Clash, Mick Jones, en un concert d’homenatge als bombers londinencs. Poc després, Joe va morir d’un atac cardíac.

BIG AUDIO DYNAMITE

Lloc de fundació: Londres (Anglaterra).
Formació inicial: Mick Jones (veu i guitarra), Leo Williams (baix), Greg Roberts (bateria), Dan Donovan (teclats) i Don Letts (efectes de so i veu).
Gèneres: postpunk, avantguarda, dance, funk, hip-hop i reggae.
Dècades: 80 i 90.
Principals àlbums: This is Big Audio Dynamite (1985) i No. 10, Upping Street (1986)
Solistes que origina: Mick Jones.
Grups que origina: Big Audio Dynamitte II i Big Audio.
El millor: començar de nou després de Clash.
El pitjor: molts canvis de registre, personal i denominacions.

Quan Mick Jones va ser expulsat del mític grup punk The Clash, va formar la banda Big Audio Dynamite (BAD), la qual va passar a denominar-se més tard Big Audio Dynamite II i simplement Big Audio. El triomf de Jones amb la nova formació va ser immediat, molt més ràpid que el del seu excompany Joe Strummer, amb qui es va reconciliar, col•laborant tots dos en el segon àlbum de BAD, “No. 10, Upping Street”. El nou grup va patir freqüents canvis de personal i va utilitzar diversos estils musicals.

BILLY JOEL

Lloc de naixement: Nova York (Estats Units).
Gèneres: cantautor, piano rock, pop i rock.
Dècades: 60, 70, 80, 90 i 00.
Principals àlbums: Piano man (1973) i The stranger (1977).
El millor: tres dècades en el cim / clàssics dels 70.
El pitjor: molta sofisticació, pulcritud i elegància / els últims temps.

El cantant, compositor i pianista nord-americà Billy Joel té unes marques espectaculars que el situen com una de les grans estrelles de la música popular contemporània: ha tingut temes que han arribat als primers llocs de les llistes dels Estats Units durant tres decennis diferents, els dels anys 70, 80 i 90; ha aconseguit guanyar sis cops en els premis Grammy i es troba entre els artistes més venedors de tots els temps al seu país, sense oblidar clàssics com “Piano man”, “Just the way you are” o “My life”.

RADIO FUTURA

Lloc de fundació: Madrid (Comunitat de Madrid)
Formació inicial: Santiago Auserón (veu i guitarra), Luis Auserón (baix), Enrique Sierra (guitarra), Javier Pérez Grueso (percussió) i Herminio Molero (sintetitzadors).
Gèneres: pop, rock, tecno pop, movida, rock llatí i fusió.
Dècades: 70, 80 i 90.
Principals àlbums: Música moderna (1980), La ley del desierto, la ley del mar (1984) i Veneno en la piel (1990).
Solistes que origina: Santiago Auserón (Juan Perro).
El millor: diversos registres.
El pitjor: molts canvis de personal.

Herminio Molero va formar el grup Radio Futura, al qual van entrar els germans Santiago i Luis Auserón, a més d'Enrique Sierra, que es van convertir en els membres estables de la banda. Els inicis, en el marc de la movida madrilenya, es van caracteritzar per l’electrònica i la tecnologia, encara que posteriorment van evolucionar cap a un tipus de música elèctric i en què hi va imperar la fusió, barrejant el rock amb ritmes llatins, rumba o fins i tot flamenc. A començaments dels 90 va arribar la separació i l’inici de la carrera en solitari de Santiago Auserón.

THE BANGLES

Lloc de fundació: Los Angeles (Estas Units).
Formació inicial: Susanna Hoffs (veu i guitarra), Vicki Peterson (guitarra), Michael Steeke (baix) i Debbie Peterson (bateria).
Gèneres: pop, rock i new wave.
Dècades: 80.
Principals àlbums: Different light (1986) i Every thing (1988).
Solistes que origina: Susanna Hoffs.
El millor: carrera curta, però intensa.
El pitjor: les males relacions van acabar amb la dissolució.

El grup femení Bangles es va formar a inicis de la dècada dels 80, durant l’era de la new wave, a la grans urbs californiana de Los Angeles. El primer gran èxit de la banda, liderada per Susanna Hoffs, va ser una peça composta per Prince, “Manic monday”, a la qual van seguir altres hits com el comercial “Walking like an egyptian”, cançó del seu àlbum més emblemàtic, “Different light”, i el molt radiat “Eternal flame”, editat en un moment en què l’ambient al grup ja no era el més adequat.

REO SPEEDWAGON

Lloc de fundació: Champaign (Estats Units).
Formació inicial: Terry Luttrell (veu), Gary Richrath (guitarra), Gregg Philbin (baix), Alan Gratzer (bateria) i Neal Doughty (teclats).
Gèneres: pop, rock i AOR.
Dècades: 60, 70, 80, 90 i 00.
Principals àlbums: Hi infidelity (1980) i Good trouble (1982).
El millor: l’himne AOR “Keep on loving you”.
El pitjor: algunes crítiques.

La banda nord-americana Reo Speedwagon es va fundar a finals de la dècada dels 60 i és va fer cèlebre per ser un dels grans grups del controvertit gènere AOR i per power ballads com “Can’t fight his feeling”, “Take it on the run" i sobretot el mega hit “Keep on loving you”. Després de gaudir de l’èxit als Estas Units durant el decenni dels 70, la banda va aconseguir el triomf a nivell mundial als 80 gràcies especialment a l’àlbum “Hi infidelity”. Anys més tard va arribar la crisi i es van mantenir mitjançant gires on interpretaven els seus clàssics.

JOHN MAYALL

Lloc de naixement: Macclesfield (Anglaterra).
Gèneres: blues i rythm & blues.
Dècades: 50, 60, 70, 80, 90 i 00.
Principals àlbums: John Mayall plays John Mayall (1965), Blues Breakers with Eric Clapton (1966) i Bare wires (1968).
Grups que origina: The Bluesbreakers.
El millor: una factoria de grans músics / purista del blues.
El pitjor: un purisme que el va allunyar del públic / de vegades enfosquit pels seus propis contractats.

John Mayall va ser, juntament amb Alexis Korner, el pioner en incorporar el blues de Chicago al Regne Unit. El cantant, compositor i multinstrumentista britànic va formar la banda The Bluesbreakers, la qual va comptar amb excel·lents músics com els guitarristes Eric Clapton, Peter Green i el future stone Mick Taylor; els baixistes Jack Bruce i John McVie o el bateria Mick Fleetwood, entre molts d’altres. De tots ells van sorgir mítiques bandes com Cream (Clapton i Bruce) o Fleetwood Mac (Green, McVie i Fleetwood).

EDDIE COCHRAN

Lloc de naixement: Albert Lea (Estats Units).
Lloc de defunció: Bath (Anglaterra).
Gèneres: rock’n roll.
Dècades: 50 i 60.
Principals àlbums: Singin’ to my baby (1958) i The Eddy Cochran memorial album (1960).
El millor: compositor de la majoria dels seus temes.
El pitjor: una mort que va acabar amb una prometedora carrera.

Eddie Cochran va ser un dels grans intèrprets del rock’n roll dels 50 i un dels primers, juntament amb altres artistes com Chuck Berry o Buddy Holly, en escriure les seves pròpies cançons. La seva popularitat va iniciar-se arran de participar a la pel·lícula “The girl can’t help it” i posteriorment va triomfar amb clàssics com “Summertime blues”, “C’mon everybody” o “Three steps to heaven”, la qual va arribar al número u al Regne Unit. Va morir en accident de carretera.

LA UNIÓN

Lloc de fundació: Madrid (Comunitat de Madrid).
Formació: Rafa Sánchez (veu), Mario Martínez (guitarra), Luis Bolín (baix) i Íñigo Zabala (teclats).
Gèneres: pop, rock, tecno pop, electrònica i movida.
Dècades: 80, 90 i 00.
Principals àlbums: Mil siluetas (1984) i El maldito viento (1985).
El millor: “Lobo hombre en París”.
El pitjor: a poc a poc es van anar apagant.

Durant el període considerat com l’era daurada del pop-rock espanyol va aparèixer el grup La Unión, que durant els seus inicis va rebre la vital ajuda del component de Mecano Nacho Cano. El primer senzill, “Lobo hombre en París”, es va convertir en un enorme èxit, número u en les llistes espanyoles, i és avui considerat un dels grans clàssics de la música popular estatal. Més tard el grup va editar l’àlbum “Mil siluetas”, que conté el citat hit a més de “Sildavia” o “La niebla”. La formació va anar perdent popularitat amb el pas dels anys.

PAUL YOUNG

Lloc de naixement: Luton (Anglaterra).
Gèneres: pop, rock i blue-eyed soul.
Dècades: 70, 80, 90 i 00.
Principals àlbums: No parlez (1983) i The secret of association (1985).
El millor: la veu.
El pitjor: no va poder superar “No parlez”.

Paul Young va triomfar espectacularment durant el primer lustre dels 80 gràcies als hits “Wherever I lay my hat (that’s my home)", una versió d'un tema de Marvin Gaye, “Come back and stay” o la molt radiada “Every time you go away”, sense oblidar l’impacte de l’àlbum “No parlez”. Una vegada ja havia passat la seva època daurada, va aconseguir de nou celebritat per interpretar amb Zucchero Fornacciari “Senza una donna”, un dels grans èxits del compositor italià.

INXS

Lloc de fundació: Sidney (Australia).
Formació inicial: Michael Hutchence (veu), Tim Farriss (guitarra), Gary Beers (baix), Jon Farriss (bateria) Andrew Farriss (teclats) i Kirk Pengilly (saxofon).
Altres components bàsics: J.D. Fortune (veu).
Gèneres: pop, rock, dance pop, funk, sytnh pop i new wave.
Dècades: 70, 80, 90 i 00.
Principals àlbums: Listen Like Thieves (1985) i Kick (1987).
El millor: una llarga trajectòria mitjançant diversos gèneres / el carisma de Michael Hutchence.
El pitjor: un abans i un després de la mort de Hutchence / elegir el seu substitut mitjançant un reality.

Els germans Tim, Jon i Andrew Farriss van fundar a Sidney, juntament amb Gary Beers i Kirk Pengilly, la banda new wave INXS, la qual va incorporar com a vocalista Michael Hutchence, que gràcies al seu carisma es va convertir molt aviat en la gran estrella del sextet. Després d’una llarga trajectòria, que va passar per diferents estils, Hutchence va trobar la mort el 1997, suposant el final de l’era clàssica del grup australià, el qual va elegir el nou cantant, el canadenc J.D. Fortune, en un reality show.

BRYAN ADAMS

Lloc de naixement: Kingston (Canadà).
Gèneres: pop, rock i AOR.
Dècades: 80, 90 i 00.
Principals àlbums: Reckless (1984) i Waking up the neighbours (1991).
El millor: multitud de discos venuts.
El pitjor: a mesura que passaven els anys, més comercial.

A inicis de la dècada dels 80, el canadenc Bryan Adams va editar el seu primer disc i el 1984 va gravar un dels seus millors treballs, “Reckless”, que conté el hit “It’s only love”. Més tard va comercialitzar més la seva música, va mostrar una imatge elegant i sofisticada i es va apropar al públic de masses, especialment gràcies a l’àlbum “Waking up the neighbours” i l’èxit de la cançó principal del popular film “Robin Hood: prince of the thieves”, la qual va interpretar amb Rod Stewart i Sting.

JOAQUÍN SABINA

Lloc de naixement: Úbeda (Andalusia).
Gèneres: cantautor, pop i rock.
Dècades: 70, 80, 90, 00 i 10.
Principals àlbums: Malas compañías (1984), Hotel, dulce hotel (1987) i El hombre del traje gris (1988).
El millor: els anys 80.
El pitjor: l’infart.

Joaquín Sabina, cantautor andalús que va haver d’exiliar-se a Londres per la seva oposició al franquisme, va aconseguir els seus primers èxits amb “Malas compañías”, que compta amb “Calle melancolía” i “Pongamos que hablo de Madrid”, probablement les seves millors cançons. Més tard va obtenir categoria d’estrella amb “Hotel, dulce hotel” i “El hombre del Traje gris”, mantenint-se en el cim de la popularitat fins a l’infart sofert la passada dècada. Ha col·laborat, al llarg de la seva trajectòria, amb artistes com Joan Manuel Serrat, Ana Belén o Miguel Ríos.

SEPULTURA

Lloc de fundació: Belo Horizonte (Brasil).
Formació inicial: Max Calavera (veu i guitarra), Jairo Guedes (guitarra), Paulo Jr. (baix) i Igor Calavera (bateria).
Gèneres: rock dur, heavy metal, thrash metal, hardcore i world music.
Dècades: 80, 90 i 00.
Principals àlbums: Chaos A. D. (1993) i Roots (1996).
Grups que origina: Soulfly.
El millor: èxit arreu del món / la conquista del mercat anglosaxó.
El pitjor: no aptes per a gent calmada / la marxa de Max Calavera.

La banda brasilera Sepultura, després de triomfar al seu país, es va convertir en una de les formacions cabdals del heavy metal, en la seva versió més radical, i del thrash metal a nivell mundial, aconseguint l’èxit en llocs tan diversos com els Estats Units, Espanya, França, Austràlia o el continent asiàtic. El grup va arribar al cim amb els àlbums “Chaos A. D.” o “Roots”, aquest darrer amb pinzellades ètniques, però aviat perdria el seu líder Max Calavera, qui va formar Soulfly. Actualment només continua Paulo Jr. com a membre original.

ULTRAVOX

Lloc de fundació: Londres (Anglaterra).
Formació inicial: John Foxx (veu), Stevie Shears (guitarra), Chris Saint John (baix) i Warren Cann (bateria).
Altres components bàsics: Midge Ure (veu i guitarra).
Gèneres: new wave, synth pop i nous romàntics.
Dècades: 70 i 80.
Principals àlbums: Systems of romance (1978) i Vienna (1980).
El millor: un dels primers grups new wave en utilitzar l’electrònica.
El pitjor: els canvis de vocalistes.

Ultravox es va convertir en una de les formacions bàsiques de la new wave britànica, entre finals dels 70 i començaments dels 80, i va ser un dels primers grups del moviment en fer servir l’electrònica en els seus treballs. La banda va iniciar la seva trajectòria amb John Foxx de cantant però, abans de l’arribada dels 80, va cedir el seu lloc a Midge Ure, el qual va debutar amb “Vienna”, l’àlbum més elogiat del conjunt britànic. La formació va anar perdent popularitat i la marxa de Ure va suposar la crisi definitiva.

THEM

Lloc de fundació: Belfast (Irlanda del Nord).
Formació inicial: Van Morrison (veu, saxofon i harmònica), Billy Harrison (guitarra), Alan Henderson (baix), Patrick McAuley (bateria) i Jackie McAuley (teclats).
Gèneres: rythm & blues, blue-eyed soul i garage rock.
Dècades: 60 i 70.
Principals àlbums: The angry young Them (1965) i Them again (1966).
Solistes que origina: Van Morrison.
El millor: “Gloria”.
El pitjor: la ràpida marxa de Van Morrison.

El grup de Belsfast Them va ser una de les millors bandes britàniques de rythm & blues, una de les formacions pioneres de l’anomenat garage rock i un dels conjunts integrants de la british invasion, però essencialment és recordat per dos motius: el primer pel hit "Gloria”, versionat a la seva manera per Patti Smith, i el segon per suposar el llançament de la futura estrella Van Morrison. Them es va dissoldre el 1972, encara que tornaria anys més tard amb Alan Henderson com a únic membre original.