GUNS ‘N ROSES

Lloc de fundació: Los Angeles (Estats Units).
Formació inicial: Axl Rose (veu), Slash (guitarra), Izzy Stradlin (guitarra), Duff McKagan (baix) i Steve Adler (bateria).
Gèneres: rock dur i heavy metal.
Dècada principal: 80.
Àlbum estel·lar: Appetite for destructions (1987).
Altres àlbums d'estudi: G n'R lies (1988), Use your illusion I (1991), Use your illusion II (1991), The spaghetti incident (1993) i Chinese democracy (2008).
El millor: l’àlbum inicial.
El pitjor: les lluites internes.

Guns ‘n Roses es va formar a Los Angeles mitjan la dècada dels 80 arran de la fusió de dues bandes: L. A. Guns i Rose Hollywood. Axl Rose, vocalista del grup, va ser el líder d’una formació que va editar un primer àlbum, “Appetite for destructions”, de gran èxit comercial i amb importants elogis de la crítica. El treball va arribar al número u als Estats Units i va originar quatre singles que van aparèixer al top-100 nord-americà. Tanmateix, la banda californiana no va poder igualar la seva òpera prima i va entrar en una trajectòria força inestable.

ANTONI & THE JOHNSONS

Lloc de fundació: Nova York (Estats Units).
Formació: Antony Hegarty (veu i piano), Rob Moose (guitarra i violí), Jeff Langston (baix), Parker Kindred (bateria), Maxim Moston (violí), Julia Ken (violoncel) i Doug Wiselman (instruments de vent).
Gèneres: pop, soul, cabaret i música alternativa
Dècades: 90 i 00.
Principal àlbum: The crying light (2009).
El millor: una prodigiosa veu.
El pitjor: la controvèrsia, al guanyar el Mercury Prize, sobre la seva condició d’artista britànic.

El cantant i pianista Antony Hegarty va néixer a Anglaterra, però molt aviat es va traslladar a Nova York, on es va unir al grup Johnsons. La formació va col·laborar a l’àlbum de Lou Reed “The raven” i el cantautor de Brooklyn, per la seva part, va fer el mateix al segon disc de la banda, “I am a bird now”. Mitjançant una peculiar i extraordinària veu, Antony ha estat una de les últimes sensacions de la música independent i ha participat també en bandes sonores de films, com “V de vendetta”.

MARINA ROSSELL

Lloc de naixement: la Gornal (Alt Penedés).
Gèneres: nova cançó catalana, folk i músiques del món.
Dècades: 70, 80, 90 i 00.
Principals àlbums: Penyora (1979) i Barca del temps (1985).
El millor: una gran veu.
El pitjor: en el seu millor moment, la nova cançó catalana ja havia perdut rellevància.

Marina Rossell va ser una de les grans protagonistes de la que podríem anomenar segona fornada de la nova cançó catalana, quan aquest moviment havia perdut una mica de popularitat. Dotada d’una gran veu, la cantant de la Gornal va triomfar el 1979 amb l’àlbum “Penyora” i la peça “La gavina”, mentre que al llarg de la seva carrera ha col·laborat amb intèrprets com Lluís Llach, Maria del Mar Bonet, Luis Eduardo Aute, Carlos Cano, Tomatito, Miguel Poveda o Marc Parrot i ha actuat en diverses ciutats europees, africanes, asiàtiques o llatino-americanes.

KINGS OF LEON

Lloc de fundació: Nashville (Estats Units).
Formació: Caleb Followill (veu i guitarra), Matthew Followill (guitarra), Jared Followill (baix) i Nathan Folowill (bateria).
Gèneres: rock, rock dur, garage rock, country rock, southern rock i rock alternatiu.
Dècada principal: 00.
Àlbum estel·lar: Because of the times (2007).
Altres àlbums d'estudi: Youth and young manhood (2003), Aha Shake Heartbreak (2004), Only by the night (2008), Come around soundown (2010), Mechanical bull (2013) i Walls (2016).
El millor: una de les millors formacions alternatives de l’actualitat.
El pitjor: com moltes bandes independents dels Estats Units, més èxit a l’estranger.

Els germans Followill,  Caleb, Jared i Nathan, juntament amb el seu cosí Matthew, van formar la banda Kings of Leon, que va extraure la denominació dels noms de l’avi i el pare dels tres primers. El grup de Tennesee ha tingut influències del rock del sud dels Estats Units i, amb el pas dels anys, de diverses formacions independents nord-americanes, doncs el quartet va ser comparat amb el quintet novairquès The Strokes. El conjunt nord-americà ha triomfat més en estats com Gran Bretanya o Austràlia que no pas al seu país, malgrat que el seu èxit tampoc hi ha passat inadvertit.

PREFAB SPROUT

Lloc de fundació: Witton Gilbert (Anglaterra).
Formació inicial: Paddy McAllon (veu i guitarra), Martin McAllon (guitarra), Wendy Smith (baix) i Neil Conti (bateria).
Gèneres: pop, soft rock i new wave.
Dècades: 80, 90 i 00.
Principals àlbums: Steve McQueen (1985) i From Langley Park to Memphis (1988).
El millor: la capacitat de Paddy McAllon.
El pitjor: el millor de la seva obra es troba en els seus inicis.

Paddy McAllon va ser el cantant, guitarrista, compositor i líder de la banda britànica Prefab Sprout, que va assolir un gran èxit durant la segona meitat dels anys 80, mitjançant un pop per a adults sofisticat, elegant, net i emocional. Els àlbums “Steve McQueen”, el títol del qual va originar controvèrsia amb la família del desaparegut actor nord-americà, i “From Langley Park to Memphis”, que compta amb els hits “The king of rock’n roll “ i “Cars and girls”, estan considerats dos del treballs cabdals de l’època.

QUICO PI DE LA SERRA

Lloc de naixement: Barcelona (Barcelonès).
Gèneres: nova cançó catalana, folk i cançó protesta.
Dècades: 60, 70, 80, 90, 00 i 10.
Principals àlbums: Francesc pi de la Serra (1967) i Pi de la Serra canta les seves cançons (1974).
El millor: possiblement el “jutge” més combatiu.
El pitjor: haver de lluitar intensament contra la censura.

El barceloní Quico Pi de la Serra va ser un seguidor del jazz i de la cançó francesa, molt especialment del cantautor Georges Brassens, i el seu primer èxit, “L’home del carrer”, va ser versionat per Jaume Sisa i Joan Manuel Serrat. Els anys 70 va ser la seva millor dècada i va topar continuadament amb les censures franquista i post-franquista debut a les seves lletres iròniques i corrosives. Al llarg de la seva carrera ha tingut col·laboracions amb artistes com el citat Serrat, Luis Eduardo Aute, Joaquín Sabina o Loquillo.

ZZ TOP

Lloc de fundació: Houston (Estats Units).
Formació: Billy Gibbons (veu i guitarra), Dusty Hill (baix i veu) i Frank Beard (bateria).
Gèneres: rock, blues rock, boogie, rock dur i southern rock.
Dècada principal: 70.
Àlbum estel·lar: Tres hombres (1973).
Altres àlbums d'estudi: ZZ Top's first album (1971), Río Grande mud (1972), Fandango ! (1975), Tejas (1976), Degüello (1979), El loco (1981), Eliminator (1983), Afterburner (1985), Recycler (1990), Antenna (1994), Rhythmeen (1996), XXX (1999), Mescalero (2003) i La futura (2012).
El millor: quatre dècades junts / els 70.
El pitjor: poder ser recordats més per la imatge que no pas per la música / uns 80 més comercials.

El trio ZZ Top es va formar a Texas a finals del decenni dels 60 i, quatre dècades més tard, Billy Gibbons, Dusty Hill i Frank Beard es mantenen com a únics membres de la banda, la qual va ser considerada durant els seus orígens com a representant de l’anomenat southern rock. El grup es va caracteritzar també per la peculiar imatge que oferien Gibbons i Hill, amb ulleres de sol i llargues barbes, fets que potser van amagar una mica el sentit humorístic i corrosiu de la seva música. Als 80 van realitzar un gir força comercial.

TANGERINE DREAM

Lloc de fundació: Berlín (Alemanya).
Formació inicial: Edgar Fröse (guitarra, òrgan i piano), Conrad Schnitzler (violoncel i veu), Klaus Schulze (bateria), Jimmy Jackson (òrgan) i Thomas Keyserling (flauta).
Gèneres: electrònica, krautrock, rock progressiu, rock simfònic, synth pop, ambient i techno.
Dècades: 60, 70, 80, 90 i 00.
Principals àlbums: Electronic meditation (1970) i Alpha centauri (1971).
El millor: la influència.
El pitjor: Edgar Fröse ha estat l’únic membre fix.

A finals dels anys 60 es va formar el grup alemany Tangerine Dream, banda bàsica del moviment krautrock, juntament amb Kraftwerk i Can; pionera de la música electrònica, amb el constant ús de sintetitzadors i altres ingenis, i amb clara influència en gèneres com l’ambient o el techno. La formació, que bàsicament va ser un conjunt instrumental i ha tingut diverses col·laboracions en el món del cinema, va tenir continus canvis de personal i Edgar Fröse n’és l’únic membre original.

MECANO

Lloc de fundació: Madrid (Comunitat de Madrid).
Formació: Ana Torroja (veu), Nacho Cano (teclats, guitarra i veu) i José María Cano (teclats, guitarra i veu).
Gèneres: tecno pop, pop i movida.
Dècades: 80 i 90.
Principals àlbums: Mecano (1982), Entre el cielo y el suelo (1986) i Descanso dominical (1988).
Solistes que origina: Ana Torroja, Nacho Cano i José María Cano.
El millor: un dels grups més cèlebres i regulars en la història del pop-rock espanyol.
El pitjor: el projectes personals van portar a la dissolució.

El trio Mecano es va iniciar durant l’època daurada de la movida madrilenya i va aconseguir un gran èxit amb peces com “Hoy no me puedo levantar” o “Perdido en mi habitación”, clàssics del tecno pop espanyol. Posteriorment va arribar la que podríem considerar època de maduresa del grup, període marcat per àlbums com “Entre el cielo y el suelo” i “Descanso dominical”, que van convertir els germans Cano en uns dels compositors més elogiats del país. La formació va triomfar també a l’Amèrica Llatina i estats europeus com França o Itàlia.

COUNTRY JOE & THE FISH

Lloc de fundació: Berkeley (Estats Units).
Formació inicial: Country Joe McDonald (veu, guitarra i pandereta), Barry Melton (guitarra), Bruce Barthol (baix i harmònica), Gary Hirsh (bateria) i David Cohen (òrgan).
Gèneres: folk rock, psicodèlia i flower power.
Dècades: 60 i 70.
Principal àlbum: Electric music for the mind and body (1967).
Solistes que origina: Country Joe McDonald.
Grups que origina: The Dinosaurs.
El millor: banda bàsica en l’apogeu del flower power.
El pitjor: tot va anar molt ràpid.

Country Joe McDonald i Barry Melton es van conèixer en els locals alternatius i underground de San Francisco i van formar el grup Country Joe & the Fish. El conjunt nord-americà, d’ideologia clarament esquerranista, va convertir-se en una de les bandes més populars del moviment hippy i va caracteritzar-se per les seves continues protestes contra la guerra de Vietnam. El grup, que va viure força canvis de personal, va actuar als llegendaris festivals de Monterey i Woodstock.

THE JACKSON FIVE

Lloc de fundació: Gary (Estats Units).
Formació inicial: Jermaine Jackson (veu), Michael Jackson (veu), Jackie Jackson (veu), Tito Jackson (veu) i Marlon Jackson (veu).
Altres components bàsics: Randy Jackson (veu).
Gèneres: rythm & blues, soul, funk, pop i disco.
Dècades: 60, 70, 80 i 90.
Principals àlbums: ABC (1970) i Third album (1970).
Solistes que origina: Jermaine Jackson i Michael Jackson.
El millor: trampolí de Michael Jackson.
El pitjor: al final les carreres personals van eclipsar el grup.

El cinc germans més grans de la família Jackson van formar durant el segon lustre dels 60 una de les formacions de més èxit de la dècada següent, quan van triomfar amb diversos número u, com el hit “I’ll be there”. El grup, que es va haver d’adaptar al frenètic ritme que imposava el segell Motown, va anar perdent força a mesura que passaven els anys, fet que es va fer evident a partir del decenni dels 80, quan van triomfar en solitari Jermaine i molt especialment Michael, que va batre rècords amb l’àlbum “Thriller”.

LOS SECRETOS

Lloc de fundació: Madrid (Comunitat de Madrid).
Formació inicial: Enrique Urquijo (veu i baix), Javier Urquijo (guitarra), Álvaro Urquijo (guitarra) i Pedro Antonio Díaz (bateria).
Gèneres: pop, rock i movida.
Dècades: 80, 90 i 00.
Principals àlbums: Todo sigue igual (1982) i Algo más (1983).
El millor: grup clau del pop-rock espanyol i un dels més regulars.
El pitjor: haver de superar diverses morts.

El grup madrileny Los Secretos va ser, juntament amb Nacha Pop, el conjunt cabdal de la part més seriosa i menys kitsch de la movida. Encapçalat pels germans Enrique, Javier i Álvaro Urquijo, la formació va haver de superar les morts dels bateries Canito, quan encara es denominaven Tos, i Pedro Antonio Díaz. Malgrat tot es va convertir en una de les bandes de més èxit del pop-rock espanyol mitjançant hits com el famós “Déjame”. A finals dels 90 va morir Enrique i el grup va continuar sota el lideratge d’Álvaro.

CURTIS MAYFIELD

Lloc de naixement: Chicago (Estats Units).
Lloc de defunció: Roswell (Estats Units).
Gèneres: rythm & blues, soul, funk, psicodèlia i blaxploitation.
Dècades: 50, 60, 70, 80 i 90.
Principals àlbums: Curtis (1970) i Superfly (1972).
El millor: una institució del funk.
El pitjor: després dels 70 el seu èxit va minvar una mica.

El cantant, compositor, productor i guitarrista Curtis Mayfield es va donar a conèixer, durant la dècada dels 60, com a líder del grup Impressions, una de les bandes cabdals de l’era daurada del soul. Tant amb el grup, com més tard en la seva carrera en solitari, l’artista de Chicago va utilitzar sovint temàtiques de tipus polític i social en les seves cançons, en l’època d’auge de l’orgull afro-americà i del black power. Mayfield va ser un dels grans protagonistes de la música funk, un dels fundadors de l’estil conegut com a blaxploitation i l’autor de la banda sonora de “Superfly”.