MASSIEL

Lloc de naixement: Madrid (Comunitat de Madrid).
Gèneres: cançó melòdica i pop.
Dècades: 60, 70, 80 i 90.
El millor: guanyar el festival d’Eurovisió.
El pitjor: el seu nom sempre estarà lligat a aquella fita.

Els inicis remots de la cantant madrilenya es troben en la cançó protesta, però seguidament, amb una temàtica radicalment diferent, va guanyar el festival d’Eurovisió, l’any 1968, amb el tema “La, la, la”, fet que va suposar un autèntic esdeveniment a l’Espanya franquista, semblant a les primeres copes d’Europa conquistades pel Real Madrid. Posteriorment va tenir col·laboracions amb intèrprets com Luis Eduardo Aute, Pablo Milanés o Carlos Mejía Godoy, entre d’altres.

THE WINGS

Lloc de fundació: Londres (Anglaterra).
Formació fixa: Paul McCartney (veu, guitarra i piano), Linda McCartney (teclats i òrgan) i Danny Laine (baix).
Gèneres: pop i rock.
Dècada principal: 70.
Àlbum estel·lar: Band on the run (1973).
Altres àlbums: d'estudi: Wild life (1971), Red rose speedway (1973), Venus and Mars (1975), Wings at the speed of sound (1976), London town (1978) i Back to the egg (1979).
Solistes que origina: Paul McCartney.
El millor: Band on the run.
El pitjor: innumerables canvis.

Una vegada separats els Beatles, Paul McCartney va gravar un disc en solitari, amb la col·laboració de la seva esposa Linda, per fundar més tard una nova banda, en la qual també hi va formar part la seva companya. L’àlbum “Band on the run”, i el tema qui li donava títol, van ser els grans èxits d’una formació que va tenir com a membre fix l’excomponent dels Moody Blues Danny Lane, però que va comptar amb continuats canvis en els llocs de guitarra solista i bateria. Als 80, Paul va decidir tornar a actuar com a solista.

OUT OF TIME

Grup: REM.
Any: 1991.
Formació: Michael Stipe, Peter Buck, Mike Mills i Bill Berry.
Àlbum d’estudi precedent: Green (1988).
Àlbum d’estudi posterior: Automatic for the people (1992).
El millor: REM va arribar al gran públic.
El pitjor: això no va entusiasmar els seguidors de sempre.

Fins aleshores, el quartet nord-americà REM havia estat una banda purament alternativa, assidua en locals de petit i mitjà format i bastant minoritària, encara que amb l’àlbum “Green”, gravat el 1988, va aconseguir una certa notorietat davant un públic més nombrós i variat. Arran de finalitzar una llarga i esgotadora gira, precisament per presentar “Green”, REM va decidir obrir un parèntesi i prendre’s un descans, fins a l’edició d’“Out of time”, número u a les dues bandes de l’Atlàntic, que va suposar el definitiu acostament del grup a una audiència més àmplia, fet que es veuria consolidat, un any més tard, amb “Automatic for the people”. “Out of time”, on la temàtica política i mediambiental, fins llavors típica en la formació, va donar pas a lletres més personals, compta amb cançons com la popular “Losing my religion”, la comercial “Shiny happy people”, “Radio song” o “Near wild heaven”.

GOLPES BAJOS

Lloc de fundació: Vigo (Galícia).
Formació: Germán Coppini (veu), Teo Cardalda (teclats), Pablo Novoa (guitarra) i Luís García (bateria).
Gèneres: pop, rock i rock gallec.
Dècades: 80.
Principal àlbum: A Santa Compaña (1984).
Solistes que origina: Germán Coppini.
Grups que origina: Cómplices, Semen Up i Marabunta.
El millor: il·lustres components de l’escena gallega.
El pitjor: etapa fugaç.

De forma paral·lela a la irrupció de la movida madrilenya va tenir lloc, a la ciutat de Vigo, el rock gallec, en el qual, entre altres formacions, hi va destacar el quartet Golpes Bajos, encapçalat per Germán Coppini, exintegrant de Siniestro Total. La banda va tenir un important reconeixement gràcies a l’àlbum “A Santa Compaña”, però la trajectòria del grup va ser molt curta, doncs aviat Coppini va continuar en solitari, mentre els altres membres van formar diverses associacions, destacant el conjunt Complices, format per Teo Gardalda.

BLACK

Lloc de fundació: Liverpool (Anglaterra).
Únic membre estable: Colin Veamcombe (veu).
Gèneres: pop i soft rock.
Dècades: 80, 90 i 00.
Principal àlbum: Wonderful life (1987).
El millor: “Wonderful life”.
El pitjor: clàssic exemple de banda amb un gran èxit i posterior descens en popularitat.

Black va ser una formació britànica sorgida mitjan la dècada dels 80 que, com era habitual en l’època, es va distingir per un tipus de música sofisticada, elegant, pulcra i, en resum, sense cap tipus de perillositat. El grup encapçalat per Colin Veamcombe, únic component fix del grup, va aconseguir un important èxit amb l’àlbum “Wonderful life”, i sobretot el senzill de mateix títol, però posteriorment es va allunyar del primer pla musical.

OUTLANDOS D’AMOUR

Grup: The Police.
Any: 1978.
Formació: Sting, Andy Summers i Stewart Copeland.
Àlbum d’estudi precedent: cap.
Àlbum d’estudi posterior: Reggatta de blanc (1979).
El millor: el millor disc del trio britànic.
El pitjor: un final d’àlbum una mica extravagant.

L’any 1978 l’explosió punk començava a declinar i l’heterogeni moviment de la new wave feia el seu acte d’aparició. Va ser llavors quan The Police, grup encapçalat pel cantant i baixista Sting, va gravar el seu primer àlbum, “Outlandos d’amour”. El treball, gravat amb el llavors gairebé insòlit gènere de reggae rock, és en la meva opinió, el millor, i potser amb certa diferència, dels cinc àlbums d’estudi que van editar els anglesos. A més a més, l’obra conté, per mi, les tres millors cançons en la història del grup britànic: la sensacional “So lonely”, que compta amb una excel·lent interpretació d’Sting; “Roxanne”, la peça més popular del disc, i “Can’t stand losing you”, sense oblidar altres temes importants com “Next to you”, que obre el treball, o la frenètica “Peanuts”, composta pel bateria Stewart Copeland.

DUBLE BUBLE

Lloc de fundació: Vic (Osona).
Formació: Mari Martínez (veu), Jaume Colomina (veu), Ramon Ferrer (guitarra), Francesc Latorre (baix), Leonci Colomina (bateria), Lluïsa Latorre (teclats) i Pep Poblet (saxofon).
Gèneres: pop i rock.
Dècades: 80.
Principal àlbum: Clava’t (1986).
Solistes que origina: Pep Poblet.
El millor: conjunt decisiu per a l’explosió posterior del pop-rock en català.
El pitjor: no assolir el període àlgid del corrent.

Mitjan la dècada dels 80, el pop-rock interpretat en català era un moviment molt minoritari que protagonitzaven un petit número de bandes, entre les quals hi va destacar la formació d’Osona Duble Buble. El grup, que va adaptar escriptors com Quim Monzó o Maria Jaén, de qui va extreure el tema “Clava’t”, probablement la seva cançó més coneguda, va tenir un període important, però de seguida les coses es van tòrcer, fins que va arribar una ràpida separació.

FRANK SINATRA

Lloc de naixement: Hoboken (Estats Units).
Lloc de defunció: Los Angeles (Estats Units).
Gèneres: estàndard, jazz, swing i pop.
Dècades: 30, 40, 50, 60, 70, 80 i 90.
El millor: mite dels segle XX / una veu prodigiosa / la interpretació de grans clàssics com "LA is my lady", "My way" o "Strangers in the night".
El pitjor: entrebancs a partir dels 70 / l'ombra de la màfia / la dificultat de lluitar davant noves tendències com el rock.

Això és un bloc, generalment, de música pop-rock, però penso que hi té cabuda una de les grans llegendes de la música del segle XX: Frank Sinatra. El cantant nord-americà, dotat d’una impressionat i pulcra veu, va ser la figura més important de la música popular del segle XX juntament amb Bod Dylan i The Beatles, i com a exemple tenim interpretacions inesborrables com “Strangers in the night”, “My way”, “LA is my lady” o “New York, New York”, sense oblidar diferents premis Grammy. Sinatra també va brillar com a actor cinematogràfic i va aconseguir l’Oscar com a millor secundari gràcies a la pel·lícula “D'aquí a l'eternitat”, protagonitzant també diferents films de musicals juntament amb altres estrelles com Bing Crosby, Sammy Davis Jr. i Dean Martin.

SURREALISTIC PILLOW

Grup: Jefferson Airplane.
Any: 1967.
Formació: Grace Slick, Paul Kantner, Marty Balin, Jorma Kaukonen, Jack Casady i Spencer Dryden.
Àlbum d’estudi precedent: Jefferson Airplane takes off (1966).
Àlbum d’estudi posterior: After bathing at baxter’s (1967).
El millor: el treball més cèlebre del flower power.
El pitjor: una banda que va anar de més a menys.

Jefferson Airplane va ser un grup amb arrels folk sorgit a l’escena hippy i psicodèlica de San Francisco, durant el segon lustre dels anys 60. Després d’un primer àlbum, “Jefferson Airplane takes off”, que va passar gairebé desapercebut, la banda californiana va reunir posteriorment la seva formació clàssica, integrada pels fundadors Paul Kantner, Marty Balin, Jorma Kaukonen i Jack Casady i les noves incorporacions Spencer Dryden i la vocalista Grace Slick, que es convertiria en la líder del sextet. “Surrealistic pillow” està considerada l’obra mestra del grup i es tracta d’un disc imprescindible per conèixer el període àlgid del moviment hippy i de la música psicodèlica, que té en el tema “White rabbit”, compost per Slick, el seu exemple més evident. Altres peces significatives de l’àlbum són “Somebody to love”, “Today”, "My best friend" i "Comin' back to me".

PERE TÀPIAS

Lloc de naixement: Vilanova I la Geltrú (Garraf).
Gèneres: folk i nova cançó catalana.
Dècades: 70, 80, 90 i 00.
El millor: versió desenfadada de la nova cançó.
El pitjor: últimament és més notícia per factors aliens a la música.

La nova cançó catalana va ser, en línies generals, un moviment força seriós i transcendent, però l’intèrpret de Vilanova i la Geltrú Pere Tàpias, juntament amb el trio de Canet de Mar La Trinca, en va ser la versió irònica i divertida del corrent. Tàpias va triomfar amb el tema “la moto” i va comptar, durant la dècada dels 70, amb una trajectòria regular, però durant els últims temps té més renom com a escriptor i locutor de ràdio en temes gastronòmics.

PAUL WELLER

Lloc de naixement: Sheerwater (Anglaterra).
Gèneres: rock i soul.
Dècada principal: 90.
Àlbum principal: Wild wood (1993).
Altres àlbums d'estudi: Paul Weller (1992), Stanley road (1995), Heavy soul (1997), Heliocentric (2000), Illumination (2002), Studio 150 (2004), As is now (2005), 22 dreams (2008), Wake up the nation (2010), Sonic knicks (2012), Saturns kicks (2015), A kind revolution (2017) i True meanings (2018).
El millor: el sobrenom de Modfather.
El pitjor: inicis difícils com a solista.

El cantant, guitarrista i compositor Paul Weller va ser el líder de The Jam, un dels grups bàsics en el revival mod que es va viure durant els 70, més tard va fundar la formació The Style Council i posteriorment es va llançar en solitari, trajectòria en què, després de problemes econòmics durant els començaments, va aconseguir ser número u al Regne Unit amb els àlbums “Stanley road” i “Illumination”. En la seva carrera de solista s’ha fet acompanyar per Steve White, amb qui ja va coincidir a The Style Council, Steve Cradock, d’Ocean Colour Scene, i Damon Minchella.

STICKY FINGERS

Grup: The Rolling Stones.
Any: 1971.
Formació: Mick Jagger, Keith Richard, Mick Taylor, Bill Wymann i Charlie Watts.
Àlbum d’estudi precedent: Let it bleed (1969).
Àlbum d’estudi posterior: Exile on Main St. (1972).
El millor: “Wild horses”.
El pitjor: la prohibició de la portada a Espanya.

Abans de l’edició d’aquest disc, els Rolling Stones estaven passant per un dels períodes més polèmics de la seva història. El 1968, el guitarrista Brian Jones, que havia deixat ja de ser membre de la banda i havia estat substituït per Mick Taylor, va ser trobat mort a la piscina de la seva residència i, el mateix 1971, un noi va ser assassinat en el festival d’Altamont, en plena actuació del quintet britànic, per un component dels Àngels de l’Infern, grup elegit pels Stones per realitzar tasques de vigilància. No obstant, “Sticky fingers”, número 1 a les dues bandes de l’Atlàntic, està considerat un dels millors treballs que hagi editat mai la formació anglesa i les enciclopèdies l’acostumen a considerar la seva millor obra juntament amb altres clàssics com “Aftermath” o “Beggar’s banquet”. En l’àlbum hi destaquen “Brown sugar”, número u als Estats Units; “Sway”, l’extraordinària “Wild horses”, segons la meva opinió el millor tema en la història dels Stones; "Can't you hear me knocking ?", "I got a blues" i “Sister morphine”, co-escrita amb Marianne Faithfull. Com a anècdota cal comentar que la portada, dissenyada per Andy Warhol, va ser prohibida a Espanya per la dictadura franquista.

GIANNI BELLA

Lloc de naixement: Catania (Itàlia).
Gèneres: cantautor, cançó melòdica i pop.
Dècades: 70, 80, 90 i 00.
Principal àlbum: Non si può morire dentro (1976).
El millor: la bella cançó “Non si può morire dentro”.
El pitjor: la seva època estel·lar va tenir lloc als llunyans 70.

El sicilià Gianni Bella ha estat un dels cantautors i artistes de cançó melòdica més importants d’Itàlia els últims temps. Es va iniciar com a compositor dels temes de la seva germana Marcella i després va decidir llançar-se també com a intèrpret, arribant al seu punt més alt quan va editar la bonica peça “Non si può morire dentro”. Posteriorment es va ajuntar amb el lletrista Mogol, el mateix que va acompanyar durant molts anys Lucio Battisti.

LIONEL RITCHIE

Lloc de naixement: Tuskegee (Estats Units).
Gèneres: soul, rythm & blues, pop i soft rock.
Dècades: 80, 90 i 00.
Principal àlbum: Can’t slow down (1983).
El millor: “All night long”.
El pitjor: es va anar sofisticant amb el pas del temps.

Una vegada havia abandonat el grup Commodores, Lionel Richie va triomfar plenament com a solista durant bona part de la dècada dels 80. En aquest decenni va aconseguir un gran èxit amb cançons com “Truly”, la famosa “All night long”, de clara influència caribenya, o la molt comercial “Hello”, sense oblidar l’àlbum que contenia aquests dos darrers hits, “Can’t slow down”. Juntament amb el desaparegut Michael Jackson, va composar el cèlebre i solidari tema “We are the world”.

HORSES

Intèrpret: Patti Smith.
Any: 1975.
Àlbum d’estudi precedent: cap.
Àlbum d’estudi posterior: Radio Ethiopia (1976).
El millor: enorme influència cap el punk rock
El pitjor: Smith sempre ha estat bastant allunyada del gran públic.

Patti Smith, poeta admiradora de la generació Beat, va decidir donar el salt al món de la música el 1975, amb l’edició de l’àlbum “Horses”, el qual va tenir la producció de l’exmembre de The Velvet Underground John Cale, que va permetre a la cantant i guitarrista total llibertat. El treball ha estat considerat com una gran influència sobre el gènere punk, que estava a punt de realitzar el seu esclat, especialment pel que fa a la branca de Nova York i la qual va tenir com a principals bandes Blondie, Ramones, Talking Heads o Television. Òbviament, Smith va ser de les primeres intèrprets que va actuar al mític i ja desaparegut local neoyorquí CBGB. En l’obra hi destaquen una original versió del “Gloria” dels Them de Van Morrison, que obre el disc; “Birdland”, cançó de gairebé 10 minuts de durada; “Free money”, que és particularment la meva preferida, i “Break it up”.

PERET

Lloc de naixement: Mataró (Maresme).
Lloc de defunció: Barcelona (Barcelonès).
Gèneres: rumba.
Dècades: 50, 60, 70, 80, 90, 00 i 10.
Principals àlbums: Borriquito (1971), Una lágrima 1972 (1972) i Canta y se feliz (1975).
El millor: mite de la rumba catalana.
El pitjor: inicis socials i musicals complicats.

Pere Pubill, més conegut amb el sobrenom de Peret, ha estat el més important intèrpret de la rumba catalana, sent un referent en l’actual moment d’or que viu aquest gènere, i, en línies generals, un dels grans artistes de l’estat espanyol dels últims temps, molt especialment durant el decenni dels 70, on per exemple va triomfar a nivell internacional o va actuar al festival d’Eurovisió. Després d’un parèntesi als anys 80, per raons religioses, Peret va reaparèixer als 90 i va actuar en la clausura dels Jocs Olímpics de Barcelona.

THE MONKEES

Lloc de fundació: Los Angeles (Estats Units).
Formació: Davy Jones (veu), Michael Nesmith (guitarra i veu), Peter York (baix i veu) i Micky Dolenz (bateria i veu).
Gèneres: pop i rock.
Dècades: 60 i 70.
Principals àlbums: The Monkees (1966) i More of the Monkees (1967).
El millor: una pluja d’èxits.
El pitjor: molt prefabricat.

Els Estats Units van acollir amb els braços oberts els Beatles, però desitjaven tenir-ne uns de nacionals, per a la qual cosa van obrir un càsting per a un programa de televisió. Després de presentar-s’hi fins a uns 500 candidats, van sortir elegits quatre nois que, amb l’excepció de Michael Nesmith, a penes tenien nocions musicals. Malgrat tot, el quartet va vendre una gran quantitat de discs, mitjançant temes de grans compositors com Neil Diamond, Carole King o Neil Sedaka.

BERLIN

Intèrpret: Lou Reed.
Any: 1973.
Àlbum d’estudi precedent: Transformer (1972).
Àlbum d’estudi posterior: Sally can’t dance (1974).
El millor: considerada l’obra mestra de Reed.
El pitjor: un dels treballs més depressius de la història del rock.

Lou Reed, una vegada havia abandonat The Velvet Underground, es va situar en un període difícil, fins el punt que va decidir deixar Nova York i marxar a Londres, on va trobar la vital i decisiva ajuda de David Bowie, que li va produir el seu segon àlbum en solitari, el glam “Transformer”. L’èxit d’aquest treball va encoratjar Reed per realitzar un disc més personal, al qual va anomenar “Berlin”. L’obra, una òpera rock conceptual, és una història depriment, tràgica i sinistra d’una parella a la deriva, en què les drogues i altres problemes socials hi fan la seva aparició. El disc no va entusiasmar ni a la crítica ni tampoc als seguidors, malgrat arribar al top 10 de les llistes britàniques, i sembla que el mateix Reed el va voler oblidar. Alguns dels temes més cèlebres són “Men of good fortune”, “Caroline says !” o “Kids”.

GATO PÉREZ

Lloc de naixement: Buenos Aires (Argentina).
Lloc de defunció: Caldes de Montbui (Vallès Oriental).
Gèneres: rumba i rock laietà.
Dècades: 70, 80 i 90.
Principals àlbums: Atalaya (1981) i Prohibido matar a los gatos (1982).
El millor: fer ressorgir la rumba catalana.
El pitjor: el seus problemes de salut.

L’argentí Gato Pérez es va establir amb la seva família a Barcelona i va ser, juntament amb intèrprets com Pau Riba, Jaume Sisa, Toti Soler o l’Orquestra Plateria, un dels artífexs del rock laietà i de l’antiga sala Zeleste, instal·lada al carrer d’Argenteria. Igualment, Pérez va ser, amb el mític Peret, el gran causant d’una nova època daurada de la rumba catalana i una gran influència per als molts solistes i grups que la practiquen en l’actualitat.

PETE SEEGER

Lloc de naixement: Patterson (Estats Units).
Lloc de defunció: Nova York (Estats Units).
Gèneres: folk i cançó protesta.
Dècades: 50, 60, 70, 80, 90 i 00.
El millor: mite del folk i la cançó protesta.
El pitjor: problemes de censura.

Pete Seeger, que va integrar els grups Almanac Singers, on va coincidir amb Woody Guthrie, i The Weavers, ha estat un dels grans referents de la música folk i la protest song nord-americanes. En el seu llegat es troben peces com ara “Where have all the flowers gone ?”, “If i had a hammer (the hammer song)”, “Turn, turn, turn” o l’espiritual “We shall overcome”. Durant la dècada dels 50 va tenir importants dificultats debut al Comitè d’Activitats Anti-Americanes del senador Joseph McCarthy, que va ocasionar que fos força censurat. Les seves cançons han estat versionades per intèrprets com Joan Baez, Judy Collins, Peter, Paul & Mary o The Byrds.