OBRINT PAS

Lloc de fundació: València (País Valencia).
Formació: Xavi Sarrià (veu i guitarra), Robert Fernández (guitarra), Jaume Guerra (baix), Ximo Tomàs (bateria), Miquel Ramos (teclats, samplers i veu), Albert Benavent (trompeta), Miquel Gironès (percussió, dolçaina i veu), Marcos Úbeda (trombó) i Chola (scratch i bases).
Gèneres: folk rock, punk, hardcore, reggae i ska.
Dècades: 90 i 00.
Principal àlbum: Terra (2002).
El millor: gires per tot el món.
El pitjor: rarament alguna vegada seran un grup per a tota classe de públics.

La banda valenciana Obrint Pas, de caràcter reivindicatiu en la unitat dels països Catalans, ha barrejat en el seu repertori diferents gèneres musicals, en algun cas força diversos, com música de caire tradicional, punk, hardcore o diferents estils caribenys. La formació, que ha lluitat també contra el feixisme i el racisme, ha actuat, a més a més dels llocs de parla catalana, per la resta de l’estat espanyol, malgrat els seus ideals nacionalistes, diferents països europeus, Àfrica, Orient Mitjà i Amèrica Llatina.

SHOCKING BLUE

Lloc de fundació: L'Haia (Holanda).
Formació inicial: Fred de Wilde (veu), Robbie van Laeuwen (guitarra, i veu), Klaasje van der Wal (baix) i Cor van der Beek (bateria).
Altres components bàsics: Mariska Veres (veu).
Gèneres: pop i rock.
Dècades: 60 i 70.
Principal àlbum: At home (1969).
Solistes que origina: Mariska Veres.
Grups que origina: Shocking Blue Banner.
El millor: “Venus”.
El pitjor: èxit fugaç.

Entre el segon lustre dels anys 60 i els inicis del següent decenni, algunes bandes de països no anglosaxons van aconseguir triomfar al Regne Unit i als Estats Units, sent-ne un bon exemple els grups espanyols Bravos i Pop Tops. Un altre cas en va ser la formació holandesa Shocking Blue, que va tenir un enorme èxit gràcies al tema “Venus”, que va arribar als primers llocs de les llistes britàniques, nord-americanes i alemanyes.

SOMETHING ELSE BY THE KINKS

Grup: The Kinks.
Any: 1967.
Formació: Ray Davies, Dave Davies, Pete Quaife i Mick Avory.
Àlbum d’estudi precedent: Face to Face (1966).
Àlbum d’estudi posterior: The Kinks are at the village green preservation society (1968).
El millor: un dels grans treballs dels 60.
El pitjor: poc venut a les dues bandes de l’Atlàntic.

The Kinks havien irromput amb força quan el clàssic “You really got me” es va enfilar fins el número u de les llistes britàniques el 1965. La consolidació del quartet anglès, liderat pel cantant, guitarrista i compositor Ray Davies, va arribar amb l’àlbum “Face to face”, gravat el 1966 i considerada l’obra clau de la banda, encara que molts pensen que va ser superada pel treball analitzat: “Something else by the Kinks”. El disc està catalogat com una de les obres mestres del pop-rock britànic dels anys 60, encara que no es va vendre massa bé, ni al Regne Unit ni tampoc als Estats Units, malgrat que la valoració de la crítica va ser força positiva. A l’Àlbum gairebé totes les cançons estan compostes per Ray, com la famosa “Waterloo sunset”, però el seu germà Dave va ser l’autor de la fantàstica “Death of a clown”. Altres temes significatius són “David Watts” i “Afternoon tea”.

BIG MAMA

Lloc de naixement: Sant Quirze de Besora (Osona).
Gèneres: blues i blues rock.
Dècades: 80, 90 i 00.
El millor: una de les grans referents del blues en català.
El pitjor: poc coneguda fora de Catalunya.

La cantant i guitarrista osonenca Montserrat Pratdesaba, més coneguda com a Big Mama, ha estat una de les aparicions més notables de la música popular interpretada en català les darreres dues dècades. L’artista de Santa Maria de Besora, que també ha cantat en anglès, ha gravat temes clàssics del blues i peces pròpies, mentre ha estat acompanyada per músics com Amadeu Casas i Víctor Urís, així com pel grup The Blues Messengers.

ENGLEBERT HUMPERDINK

Lloc de naixement: Madras (Índia).
Gèneres: estàndard, cançó melòdica, soft rock i pop.
Dècades: 60, 70, 80, 90 i 00.
Principals àlbums: Release me (1967) i The last waltz (1967).
El millor: el gran èxit de “Release me”.
El pitjor: sofisticació pura.

Amb el seu primer àlbum, “Release me”, i molt especialment amb el hit d’idèntic títol, el britànic Englebert Humperdink, que va néixer a la ciutat índia de Madras, es va convertir en un dels intèrprets melòdics i estàndards més importants del segon lustre dels any 60 i fins i tot va ser comparat amb el més enèrgic Tom Jones, amb el qual va compartir mànager. No obstant, malgrat comptar sempre amb un públic fidel, amb el pas dels anys va anar perdent força.

NEVERMIND

Grup: Nirvana.
Any: 1991.
Formació: Kurt Cobain, Krist Novoselic i Dave Grohl.
Àlbum d’estudi precedent: Bleach (1989).
Àlbum d’estudi posterior: In Utero (1993).
El millor: el definitiu triomf del rock alternatiu.
El pitjor: Cobain estava a punt de posar punt i final a la història.

A la ciutat de Seattle, a l’estat de Washington, va aparèixer a finals dels 80 el gènere grunge, llavors un estil completament independent i minoritari. Tanmateix, tot això va començar a canviar quan el trio Nirvana, encapçalat pel torturat cantant i guitarrista Kurt Cobain, va editar el 1991 l’àlbum “Nevermind”, el segon treball de la formació. L’obra, podríem afirmar, constitueix un abans i un després en la història del rock alternatiu, doncs a partir de la seva aparició va convertir la música indie en un fenomen, potser no de masses, però si amb un ventall de possibilitats més ampli. No obstant, el grandiós èxit de “Nevermind” no va servir per consolidar la trajectòria de la banda de Seattle perquè, després d’un tercer àlbum, Cobain va posar fi a la seva vida el 1994. En el disc, d’enorme influència, hi destaquen fonamentalment, a part de "Lithium", els tres temes que obren el treball: el gran hit “Smells like a teen spirit”, “In bloom” i l’extraordinari “Come us you are”.

HILARIO CAMACHO

Lloc de naixement: Madrid (Comunitat de Madrid).
Lloc de defunció: Madrid (Comunitat de Madrid).
Gèneres: folk i cantautor.
Dècades: 60, 70, 80, 90 i 00.
El millor: sector progre en castellà.
El pitjor: el seu millor període va ser en els llunyans 70.

En els anys 60 i 70 la lluita contra la dictadura franquista va tenir una gran importància en el sector musical, sorgint per exemple l’històric moviment de la nova cançó catalana. De manera paral·lela, a la resta de l’estat espanyol, van aparèixer diferents cantautors, com va ser el cas del lleonès Hilario Camacho, que es va iniciar en la formació La Voz del Pueblo. Al llarg de la seva trajectòria va col·laborar amb artistes com Maria del Mar Bonet, Luis Eduardo Aute, Luz Casal o El Gran Wyoming.

THE POGUES

Lloc de fundació: Londres (Anglaterra).
Formació inicial: Shane McGowan (veu i guitarra), Cait O’Riordan (baix), Andrew Ranken (bateria), James Feamley (acordió), Jem Finer (banjo) i Spider Stacy (tin whistle).
Altres components bàsics: Joe Strummer (veu i guitarra) i Spider Spacey (veu i guitarra).
Gèneres: punk i world music.
Dècada principal: 80.
Àlbum estel·lar: If i should fall from with God (1988).
Altres àlbums d'estudi: Red roses for me (1984), Rum, sodomy and lush (1985), Peace and love (1989), Hell's ditch (1990), Waiting to herb (1993) i Pogue mahone (1996).
El millor: la barreja de música tradicional irlandesa i punk.
El pitjor: els problemes de McGowan.

El grup, fundat a Londres per Shane McGowan i format per músics anglesos i irlandesos, va fusionar la música folk d’arrel irlandesa i el punk rock, especialment el realitzat per The Clash. La banda va tenir força èxit durant la totalitat de la dècada dels 80, però els problemes del seu líder amb l’alcohol - per la qual cosa va necessitar sotmetre’s a programes de desintoxicació - van originar la seva sortida de la formació i la subsegüent inestabilitat. L’exlíder dels citats Clash, Joe Strummer, el va substituir temporalment.

HIGHWAY 61 REVISITED

Intèrpret: Bob Dylan.
Any: 1965.
Àlbum d’estudi precedent: Bringing it all back home (1965).
Àlbum d’estudi posterior: Blonde on blonde (1966).
El millor: el triomf definitiu del folk rock.
El pitjor: la lluita per electrificar la seva música.

Bob Dylan ha estat sempre un home inquiet i poc partidari de l’estabilitat. Al llarg de la seva carrera, els canvis de registres o fins i tot de gèneres han estat habituals, però potser el més important i decisiu va ser el que va portar a terme mitjan la dècada dels anys 60, quan va decidir electrificar la música folk. Després de ser escridassat pel públic en un concert, quan es va veure obligat a recuperar la guitarra acústica, el cantautor de Duluth va decidir emprendre el camí que s’havia marcat i definitivament va fusionar en el seu repertori folk i rock. Encara que “Bringing it all back home” en va ser la primera mostra del fet, es pot considerar “Highway 61 revisited” el pas definitiu de Dylan cap a l’electrificació de la seva música. En el treball, per a alguns especialistes considerat el millor àlbum en la longeva trajectòria de l’autor nord-americà, hi destaquen el tema que li donava títol, “Desolation road” i evidentment “Like a rolling stone”, número 2 als Estats Units i considerada la millor cançó de la història de la música popular per la prestigiosa revista Rolling Stone.

SALOMÉ

Lloc de naixement: Barcelona (Barcelonès).
Gèneres: estàndard, cançó melòdica i pop.
Dècades: 60 i 70.
El millor: els festivals.
El pitjor: fa molt de temps que es troba lluny del primer pla musical.

La cantant catalana Salomé es va donar a conèixer en el llunyà 1962 arran de guanyar el festival del Mediterrani amb “Se’n va anar”, tema compost pel llavors encara poc conegut Raimon. No hi ha dubte que els festivals van ser l’especialització de l’artista barcelonina, que el 1969 es va convertir en la segona representant espanyola, i fins el moment en l’última, en aconseguir la victòria en el d’Eurovisió, un any després del triomf de Massiel i compartint premi amb França, Gran Bretanya i Holanda.

THE DRIFTERS

Lloc de fundació: Nova York (Estats Units).

Formació inicial: Ron McPhatter (veu), Terry Pinkney (veu), Chuck Cockerham (veu) i Richard Knight Dunbar (veu).
Gèneres: rythm & blues i doo wop.
Dècades: 50, 60, 70, 80, 90 i 00.
Solistes que origina: Ron McPhatter.
El millor: la longevitat.
El pitjor: ... però és el mateix grup ?

Durant la dècada dels anys 50, en plena febre de formacions vocals doo wop, com per exemple els Platters, va aparèixer el conjunt The Drifters, encapçalat per Ron McPhatter. El grup va tenir un gran èxit entre finals del decenni i inicis dels anys 60, quan la british invasion va conquistar els Estats Units i va acabar pràcticament amb tot. La banda ha arribat fins els nostres dies, però els canvis han estat tants que qualsevol comparació amb els començaments sembla impossible.

DOOLITTLE

Grup: Pixies.
Any: 1989.
Formació: Black Francis, Kim Deal, Joey Santiago i David Lovering.
Àlbum d’estudi precedent: Surfer Rosa (1988).
Àlbum d’estudi posterior: Bossanova (1990).
El millor: influència cabdal del rock alternatiu dels 90.
El pitjor: alguns “autèntics” els poden acusar de ser el seu treball més accessible.

El primer àlbum del grup indie de Boston Pixies, “Surfer Rosa”, es va caracteritzar per la seva contundència i escassa comercialitat, mentre que el seu segon disc, “Doolittle”, va ser més accessible, no per al gran públic, però si almenys per a un sector més ampli. Els dos senzills extrets del treball, els extraordinaris temes “Here comes your man” i “Monkey gone to heaven”, aquest últim de caràcter ecològic, són una mostra del major assossec de l’obra, encara que compta amb peces una mica incendiàries com “Debaser”, on els clàssics crits del líder i cantant Black Francis hi prenen part de forma substancial. L’obra, una de les més importants del rock alternatiu de tots els temps, va influir decisivament en moltes bandes independents de la dècada dels 90 i totes les cançons, moltes de caire surrealista, van ser compostes per Francis, encara que “Silver” la va compartir amb la baixista Kim Deal, la qual començava a perdre protagonisme.

RAMON MUNTANER

Lloc de naixement: Cornellà de Llobregat (Baix Llobregat).
Gèneres: nova cançó catalana i folk.
Dècades: 70 i 80.
El millor: un dels 16 jutges.
El pitjor: potser dels que va aconseguir menys fama popular.

Els inicis remarcables del “jutge” Ramon Muntaner, cantant de Cornellà de Llobregat i representant de la nova cançó catalana, es troben actuant com a teloner del mític Lluís Llach, durant el primer lustre del anys 70. Al llarg de la seva trajectòria ha col·laborat amb el director teatral Joan Ollé i el músic de jazz Manel Camp, mentre ha musicat poemes de Josep Maria de Segarra i Miquel Martí i Pol, entre d’altres.

YAZOO

Lloc de fundació: Basildon (Anglaterra).
Formació: Allison Moyet (veu) i Vince Clarke (sintetitzadors).
Gèneres: new wave, synth pop, electrònica i dance.
Dècades: 80.
Principal àlbum: You and me both (1983).
Solistes que origina: Allison Moyet.
Grups que origina: The Assembly i Erasure.
El millor: la influència.
El pitjor: dos àlbums i comiat.

Vince Clarke, fundador i compositor del mític grup de synth pop Dépéche Mode, va abandonar sorprenentment aquesta banda quan l’èxit hi començava a arribar, i es va unir a la cantant Allison Moyet per formar el duo Yazoo, simplement Yaz als Estats Units. La trajectòria de la formació va ser fugaç, només amb l’edició de dos àlbums, però el suficient per aconseguir importants hits a les dues bandes de l’Atlàntic. Posteriorment Moyet es va llançar en solitari i Clarke va originar els conjunts The Assembly i Erasure.

THE DOORS (ÀLBUM)

Grup: The Doors.
Any: 1967.
Formació: Jim Morrison, Ray Manzarek, Robby Krieger i John Densmore.
Àlbum d’estudi precedent: cap.
Àlbum d’estudi posterior: Strange days (1967).
El millor: un dels grans debuts de la història del rock.
El pitjor: amb aquest disc ja van començar els escàndols de Morrison.

En plena època hippy i psicodèlica a la ciutat californiana de San Francisco, més al sud de l’estat banyat per l’oceà Pacífic, a la gran urbs de Los Angeles, es va formar el quartet The Doors, encapçalat pel carismàtic, polèmic, cantant, compositor, escriptor i poeta Jim Morrison. Segons la majoria d’enciclopèdies de rock, el seu primer àlbum, de títol homònim, va ser el millor de la seva trajectòria, la qual va finalitzar a inicis dels 70 amb la mort a París del seu líder. En el treball hi formen part algunes de les millors cançons del grup nord-americà, com són els casos de “Break on through (to the other side)”, que va ser el primer tema extret en single; “Light my fire”, un dels gran èxits de la banda i número u als Estats Units, i la psicodèlica, tempestuosa i críptica “The end”, que més d’una dècada més tard va obrir el mític film de Francis Ford Coppola “Apocalypse now”. A l’obra també s’hi troben "Soul kitchen", "Crystal ship", “Alabama song”, amb lletres de Bertold Brecht i Kurt Weill, i una versió del “Back door man” de Willie Dixon.

LONE STAR

Lloc de fundació: Barcelona (Barcelonès).
Formació inicial: Pere Jané (veu), Willy Nab (guitarra), Rafael de la Vega (baix), Enrique López (bateria) i Enric Fusté (piano).
Gèneres: pop, rock i rythm & blues.
Dècades: 50, 60, 70, 80 i 90.
El millor: molt probablement el millor grup de pop-rock a l’Espanya dels 60.
El pitjor: la inestabilitat.

Pere Gené, arran d’una estada a Londres, va conèixer la música pop-rock i, una vegada de retorn a Barcelona, va fundar la banda Lone Star, que va realitzar versions dels Rolling Stones (“Satisfaction” o “Get off of my cloud”) o dels Animals, amb un cover del “The house of the rising sun” que va tenir un èxit extraordinari, fins el punt que la discogràfica EMI va decidir una trobada de les dues bandes a la capital catalana. Posteriorment va brillar amb temes propis, com “Mi calle”, o en llengua catalana, amb una adaptació del clàssic de Pau Casals “El cant dels ocells”.

JACKIE WILSON

Lloc de naixement: Detroit (Estats Units).
Lloc de defunció: Mount Holly (Estats nits)
Gèneres: rythm & blues, soul i rock’n roll.
Dècades: 50, 60 i 70.
Principals àlbums: Baby workout (1963) i Merry Christmas from Jackie Wilson (1963).
El millor: els seus shows a l’escenari.
El pitjor: un final molt trist.

Encara que també va utilitzar gèneres com el pop, el rock’n roll o el doo wop, Jackie Wilson va ser essencialment un intèrpret de rythm & blues i soul, constituint una gran influència per a cantants que van protagonitzar l’era daurada dels segon dels estils, durant els anys 60. Com va succeir amb altres cantants negres, James Brown per exemple, la característica principal de Wilson eren el seus concerts en viu, vistosos i espectaculars. Als anys 70 va patir un atac cardíac en un festival benèfic i va romandre nou anys en coma abans de la seva mort.

MARQUEE MOON (ÀLBUM)

Grup: Television.
Any: 1977.
Formació: Tom Verlaine, Richard Lloyd, Fred Smith i Billy Ficca.
Àlbum d’estudi precedent: cap.
Àlbum d’estudi posterior: Adventure (1978).
El millor: potser el millor àlbum de l’escena punk / postpunk de Nova York.
El pitjor: després del disc van anar clarament cap avall.

A diferència del punk britànic, la seva versió nord-americana, instal·lada a la gran urbs de Nova York, i més concretament al ja desaparegut local CBGB, va ser menys explosiva i directe i més intel·lectualitzada, si deixem a part el grup Ramones. Una de les bandes que més va brillar del corrent, encara que no va poder mantenir la regularitat d’altres formacions com Blondie o Talking Heads, va ser el quartet Television, encapçalat pel cantant, compositor i guitarrista Tom Verlaine. El primer àlbum de Television, “Marquee moon”, està considerat un dels grans discs de la dècada dels anys 70 i, segons algunes publicacions com NME, un dels treballs cabdals de la història de la música pop-rock. A l’àlbum, on el “duel” de guitarres entre Verlaine i Richard Lloyd és espectacular, hi destaquen "Venus", “Elevation”, “Guiding light” o la cançó que li dóna títol, una autèntica obra mestra.

ADRIÀ PUNTÍ

Lloc de naixement: Salt (Gironès).
Gèneres: pop, rock i cantautor.
Dècades: 90 i 00.
Principal àlbum: Pepalallarga... (1998).
El millor: artista tot-terreny.
El pitjor: potser s’hauria de definir més clarament.

El gironí Adrià Puntí va ser el carismàtic cantant de la banda Umpah–Pah, ara reivindicada des de diferents sectors, la qual li va servir com a palanca per a llançar-se en solitari i convertir-se en un dels principals cantautors catalans entre finals del segle XX i inicis del XXI. Durant aquest període ha tingut col·laboracions amb Maria del Mar Bonet, el líder d’Héroes del Silencio, Enrique Bunbury, o Quimi Portet, que també li ha realitzat tasques de productor. Puntí ha triomfat igualment com a actor de teatre i de televisió.

LOW

Lloc de fundació: Duluth (Estats Units).
Formació inicial: Alan Sparhawk (veu i guitarra), Mimi Parker (bateria i veu) i John Nichols (baix).
Gèneres: rock alternatiu i slowcare.
Dècades: 90 i 00.
Principals àlbums: The great destrayor (2005) i Drums and guns (2007).
El millor: la sincronització de les veus de Sparhawk i Parker.
El pitjor: escàs èxit comercial.

Encara que ells no estan massa d’acord amb el qualificatiu, el trio nord-americà Low està considerat el grup cabdal de l’anomenat slowcare, gènere caracteritzat, com el nom indica, per la seva lentitud i també pel minimalisme. La banda, formada a la localitat de Duluth, ciutat de naixement de Bob Dylan, va aparèixer en plena tempesta del grunge, al qual d’alguna manera s’enfrontava, i destaca igualment per la compenetració de les veus del líder Alan Sparhawk i la seva esposa Mimi Parker.

HOTEL CALIFORNIA (ÀLBUM)

Grup: The Eagles.
Any: 1976.
Formació: Don Henley, Glenn Frey, Joe Walsh, Don Felder i Randy Meisner.
Àlbum d’estudi precedent: One of these nights (1975).
Àlbum d’estudi posterior: The long run (1979).
El millor: un dels àlbums més venuts de la història.
El pitjor: més a prop del pop que del country.

A mesura que anava passant el temps, el grup nord-americà The Eagles, una de les bandes més triomfants i venedores de la dècada dels 70, s’allunyava del country i s’acostava als postulats pop-rock i l’àlbum “Hotel California”, un dels treballs més cèlebres del decenni, n’és un exemple clar. El disc va ser el primer en gravar-se sense el guitarrista Bernie Leadon, més influït pel country, que va ser substituït pel més rocker Joe Walsh, el qual va adaptar-se perfectament amb la guitarra solista de Don Felder. L’obra, editada després del molt popular recopilatori “Their greatest hits”, va ser número u als Estats Units, on hi va romandre vàries setmanes, i número dos al Regne Unit, mentre “New kid in town” i el tema que donava títol a l’àlbum van arribar al lloc més alt de les llistes nord-americanes.