THE CHEMICAL BROTHERS

Lloc de fundació: Manchester (Anglaterra).
Formació: Tom Rowlands i Ed Simons.
Gèneres: big beat, electrònica, techno, rock progressiu, trip hop, dance i rock alternatiu.
Dècada principal: 90.
Principal àlbum: Come with us (2002).
Altres àlbums d'estudi: Exit planet dust (1995), Dig your own hole (1997), Surrender (1999), Push the button (2005), We are the night (2007), Further (2010) i Born in the echoes (2015).
El millor: reis de l’electrònica dels últims temps.
El pitjor: no aptes per als fans de rock tradicional.

Tom Rowlands i Ed Simons eren dos DJ’s que un cert dia van decidir posar-se a gravar discs, convertint-se en una de les bandes capdavanteres de la música electrònica de la dècada dels 90 i el primer decenni del segle XXI, època estel·lar del gènere. El duo, que en primer lloc es va anomenar The Dust Brothers, fins i tot va crear un estil nou, conegut com a big beat, que va originar una enorme influència cap a altres formacions.

LA TIETA

Intèrpret: Joan Manuel Serrat.
Any: 1967.
Gènere: cantautor.
Àlbum d’estudi: Ara que tinc 20 anys.
El millor: una de les cançons més emblemàtiques del cantautor del Poble Sec.
El pitjor: enyorança d’aquells temps de Serrat.

Durant els seus començaments, Joan Manuel Serrat, segurament el més gran cantautor de l’estat espanyol de la història de la música popular, es va integrar en el moviment de la nova cançó catalana, convertint-se en un dels més cèlebres dels anomenats 16 jutges, juntament amb Lluís Llach, Raimon o Maria del Mar Bonet. D’aquella llunyana època en van sortir “Ara que tinc 20 anys”, tant en la seva versió de senzill com d’àlbum, i la tendra i melancòlica “La tieta”, segons la meva opinió la millor peça que mai hagi compost l’autor del Poble Sec. Amb el pas del temps, i després de negar-se el 1968 a actuar al festival d’Eurovisió per no poder interpretar en català, Serrat es va distanciar de la nova cançó i va iniciar la seva trajectòria com a cantautor en llengua castellana.

BONDIA (ÀLBUM)

Grup: Els Pets.
Any: 1997.
Formació: Joan Gavaldà, Falín Cáceres i Joan Reig.
Àlbum d’estudi precedent: Brut natural (1994).
Àlbum d’estudi posterior: Sol (1999).
El millor: s’inicia l’evolució.
El pitjor: qui es queda només amb la cançó principal.

Quan el grup de Constantí, localitat del Tarragonès, va fer la seva aparició, en va ser la versió popular i festiva del pop-rock en català, a la manera d’una orquestra de festa major o de revetlla de Sant Joan. Tanmateix, el trio liderat pel cantant i guitarrista Joan Gavaldà, que va actuar al multitudinari festival del Palau Sant Jordi de Barcelona el 1991, va anar a poc a poc evolucionant i “Bondia”, el seu treball més cèlebre, va marcar el canvi de tendència cap un tipus de música, podríem dir, més “internacional”. A l’àlbum, un dels més venuts en llengua catalana de la història, hi destaquen la peça que li dóna títol, amb consideració d’autèntic clàssic, “Una fiblada a la pell”, “Massa jove per fer-me gran”, “Una estona de cel” o la dolça i tendra “Bona nit”.

CABARET VOLTAIRE

Lloc de fundació: Sheffield (Anglaterra).
Formació inicial: Steve Mallinder (veu i baix), Richard H. Kirk (guitarra) i Chris Watson (sintetitzadors).
Gèneres: avantguarda, postpunk, rock sinistre, rock industrial, new wave, synth pop, rock experimental, electrònica, techno i acid house.
Dècada principal: 80.
Principals àlbums: Mix - up (1979), The voice of America (1980), Red Mecca (1981), 2 x 45 (1982), The crackdown (1983), Johnny Yesno (1983), Micro - phonies (1984), Drinking gasoline (1985), The covenant, the sword and the arm of the lord (1985), Code (1987), Groovy, laidback and nasty (1990), Boy and soul (1991), Plasticity (1992), International language (1993), The conversation (1994), Kora ! Kora ! Kora ! The Cabaret Voltaire versions (2009) i National service rewind. The Tivoli vs Cabaret Voltaire (2010).
El millor: capaços d’anar-se adaptant als temps.
El pitjor: durant els seus inicis, el punk va frenar la seva trajectòria.

Abans de l’explosió punk, el grup Cabaret Voltaire, que va extreure el nom del local de Zuric on es reunien els integrants del moviment artístic del Dadaisme, ja havia iniciat la seva trajectòria, però no va ser fins al postpunk quan la banda de Sheffield, encapçalada per Steve Mallinder, va aconseguir certa notorietat, mitjançant un estil sinistre, fosc i inhòspit que la va convertir en la formació abanderada del rock industrial. Posteriorment va entrar en noves tendències com l’acid house o el techno.

FASES DE LA MÚSICA POPULAR: LA LLARGA DECADÈNCIA DELS ROLLING STONES

Molts experts i estudiosos de la música rock opinen que l’última obra mestra dels llegendaris Rolling Stones va ser l’àlbum “Some girls”, editat el 1978, mentre que “Tattoo you”, gravat el 1981, està considerat el darrer gran disc de la banda britànica. Posteriorment, cap de les obres del grup anglès ha merescut grans elogis de la premsa especialitzada, que ja havia rebut amb crítiques negatives “Emotional rescue”, treball realitzat el 1980.

Durant els decennis dels anys 80 i 90, així com en la primera dècada del segle XXI, van anar transcorrent uns anys decadents i escassament transcendents en la trajectòria de la formació, que va editar àlbums com “Undercover”, “Voodoo lounge” o “Bridges to Babylon”, els quals van tenir unes crítiques més aviat pobres. Malgrat tot, les gires dels Stones han continuat sent de les més seguides i freqüentades del món fins als nostres dies.

A la dècada dels 80, Mick Jagger, Keith Richard i fins i tot Bill Wyman van gravar discs en solitari, però tampoc en aquest cas les crítiques van ser massa extraordinàries, sent en el cas dels treballs de Jagger molt deficients. Anys més tard, el mateix Wyman, el tranquil baixista de la banda des de la seva fundació, va decidir abandonar el grup per formar un modest conjunt, el qual realitza periòdicament gires en petits espais, molt lluny dels grans estadis on actuen els Stones.

THE B 52’S (ÀLBUM)

Grup: The B 52’s
Any: 1979.
Formació: Fred Schneider, Kate Pearson, Keith Strickland, Cindy Wilson i Ricky Wilson.
Àlbum d’estudi precedent: cap.
Àlbum d’estudi posterior: Wild planet (1980).
El millor: un treball original.
El pitjor: no va tenir unes vendes espectaculars.

El quintet nord-americà The B 52’s, format a la localitat d’Athens, a l’estat meridional de Geòrgia, va ser una de les bandes bàsiques de la new wave als Estats Units, també integrada per grups originaris del punk novaiorquès com Blondie, Talking Heads o Television. Amb una imatge retro, que recordava, especialment pel que fa als pentinats de Kate Pearson i Cindy Wilson, els anys 50, la formació va debutar amb un àlbum de títol homònim, que va suposar una de les grans sensacions del pop - rock del canvi de dècada dels 70 als 80 i una enorme influència cap a la música popular dels següents decennis. El treball, amb peces nervioses i frenètiques i considerat un dels millors de la història segons vàries publicacions, conté títols com “Planet claire”, "52 girls", “Rock lobster” o “Downtown”.

AZTEC CAMERA

Lloc de fundació: East Kilbride (Anglaterra).
Formació inicial: Roddy Frame (veu i guitarra), Campbell Owens (baix) i Dave Mulholland (bateria).
Gèneres: postpunk i new wave.
Dècades: 80 i 90.
Principals àlbums: Knife (1984) i Love (1987).
El millor: la madura adolescència de Roddy Frame.
El pitjor: Aztec Camera o simplement Frame ?

Quan només era un adolescent, Roddy Frame va formar Aztec Camera, banda cabdal del moviment de la new wave, amb Campbell Owens i Dave Mulholland. Tanmateix, el grup molt aviat va realitzar múltiples canvis fins el punt de convertir-se en un projecte personal de Frame, que va acabar editant discs amb el seu propi nom. Els primers àlbums de la formació van ser força aclamats per la crítica, especialment “Love”, el qual va ser considerat un dels millors treballs de l’any 1987.

CRY BABY

Intèrpret: Janis Joplin.
Any: 1971.
Gènere: blues rock.
Àlbum d’estudi: Pearl.
El millor: alguns covers valen la pena.
El pitjor: mancava molt poc per al tràgic desenllaç.

Quan es va gravar “Pearl”, àlbum que es va editar quan Janis Joplin ja havia mort per una sobredosi, la cantant texana era una figura ferma i consolidada, fet que li havia permès abandonar la banda hippy The Big Brother & the Holding Company. “Cry Baby” va ser la cançó estel·lar de “Pearl”, juntament amb el tema de Kris Kristoferson “Me and Bobby McGee”, i es tractava d'una peça va ser composta el 1963 per Bert Bems i Jerry Ragovoy per al grup Garnot Mimms & The Erchanters, que va arribar al número 4 a les llistes de rythm & blues als Estats Units. La versió de Joplin, on mostrava plenament les seves habilitats vocals, va ser editada com a single, en el qual “Mercedes Benz” n’era la cara B.

REVOLVER

Grup: The Beatles.
Any: 1966.
Formació: John Lennon, Paul McCartney, George Harrison i Ringo Starr.
Àlbum d’estudi precedent: Rubber soul (1965).
Àlbum d’estudi posterior: Sgt. Pepper’s lonely hearts club band (1967).
El millor: es confirma l’evolució iniciada a “Rubber soul”.
El pitjor: enfosquit per l’obra posterior.

Rubber Soul havia estat l’àlbum que va començar a evidenciar el canvi del quartet de Liverpool, en el qual el beat donava pas a altres tendències. El següent treball dels Beatles, “Revolver”, va ser un nou pas endavant en una evolució que es va consolidar definitivament en l’històric “Sgt. Pepper’s lonely hearts club band”. A l’obra analitzada, setè àlbum d’estudi del conjunt britànic, hi tenen lloc dos dels fets que van marcar el rock durant la segona meitat de la dècada dels 60, tant en la discografia dels Fab Four com de la música popular en general: les influències de la música índia, amb “love you to”, composta per un George Harrison cada cop més protagonista, i la psicodèlia, representada pel “Tomorrow never knows” de John Lennon. Altres temes importants del disc són “Eleanor Rigby” i la dolça “Here, there and everywhere”, totes dues de Paul McCartney, i la divertida “Yellow submarine”, interpretada per Ringo Starr.

MARLANGO

Lloc de fundació: Madrid (Comunitat de Madrid).
Formació: Leonor Watling (veu), Alejandro Pelayo (piano) i Óscar Ybarra (trompeta).
Gèneres: jazz, blues, soul, cabaret, pop, rock alternatiu i rock experimental.
Dècades: 90 i 00.
Principal àlbum: Automatic imperfection (2005).
El millor: una de les apostes més originals de la música espanyola.
El pitjor: que molts s’hi apropin per la fama cinematogràfica de Watling.

La cantant Leonor Watling, famosa actriu de cinema, el pianista Alejandro Pelayo i el trompetista novaiorquès Óscar Ybarra són els components de Marlango, conjunt d’aires jazzístics, elegants i sofisticats que ha aconseguit una important repercussió pel que fa a la música alternativa espanyola del primer decenni del segle XXI, sobretot arrel dels seus dos primers àlbums, l’inicial de títol homònim i “Automatic imperfection”. El trio s’ha vist influenciat per Tom Waits, d’una cançó del qual han extret el nom, i pel director cinematogràfic David Lynch.

FASES DE LA MÚSICA POPULAR: EL BEAT

Influenciat pel rock’n roll sorgit als Estats Units durant la dècada dels 50, sense oblidar altres gèneres com el doo wop, els grups de noies, el rythm & blues o l'autòcton skiffle, el beat va aparèixer al Regne Unit el primer lustre dels 60 a vàries ciutats angleses, encara que Liverpool en va tenir un protagonisme especial. El moviment va motivar que el centre neuràlgic de la música rock passés d’Amèrica a la Gran Bretanya.

El beat es va caracteritzar per una música pop de caràcter senzill, amb lletres poc transcendents, un minutatge curt de les cançons, per la importància del single, per damunt de l’àlbum, o per la formació estàndard de cantant, guitarra rítmica, guitarra solista, baix i bateria. El corrent va ser paral·lel al fenomen conegut com a british invasion, quan moltes bandes britàniques van triomfar de manera espectacular al mercat nord-americà.

Sense cap mena de dubte, els Beatles en van ser la principal formació del beat, però hi van haver moltes altres, com va ser els casos de Dave Clark Five, Gerry & the Pacemakers, Herman Hermit`s, Hollies (foto), Manfred Mann, Peter & Gordon, Searchers o Zombies. Igualment, altres grups que no van formar part del moviment, com Kinks, Rolling Stones, Who o Yardbirds, van utilitzar en un moment o altre de la seva trajectòria el gènere per escalar posicions a les llistes de vendes.

Durant la segona meitat dels 60 hi va tenir lloc al Regne Unit, de manera paral·lela a allò que va succeir als Estats Units, una important ruptura musical, que va originar gèneres o modes com la psicodèlia, el rock progressiu o altres avantguardes com el jazz rock. En aquell període el beat va entrar en crisi, moltes de les seves bandes van perdre protagonisme i altres fins i tot van desaparèixer. Només aquells que van saber adaptar-se als nous temps i evolucionar, com el Beatles, van aconseguir mantenir-se a l’elit.

VOLUNTEERS (ÀLBUM)

Grup: Jefferson Airplane.
Any: 1969.
Formació: Grace Slick, Paul Kantner, Marty Balin, Jorma Kaukonen, Jack Casady i Spencer Dryden.
Àlbum d’estudi precedent: Crown of creation (1968).
Àlbum d’estudi posterior: Bark (1971).
El millor: un dels gran exemples anti-belicistes de l’època hippy.
El pitjor: el grup es començaria a trencar després d’aquest àlbum.

Quan el fenomen contracultural hippy es trobava plenament consolidat i la guerra delVietnam passava per uns dels períodes més cruents, tràgics i conflictius, es va gravar l’àlbum “Volunteers”, el cinquè en la discografia de la banda psicodèlica Jefferson Airplane. El grup havia ja triomfat amb obres com “Surrealistic pillow”, editat dos anys abans de “Volunteers”, treball aquest en què hi van col·laborar artistes com Jerry García, David Crosby, Stephen Stills i Nicky Hopkins i el qual va ser una de les mostres més evidents de l’anti-belicisme que tant va caracteritzar la generació del flower power. El disc, que va provocar força polèmica, conté temes com “We can be together”, la dolça “Good shepherd” i la peça de títol homònim. Després de l’edició de “Volunteers”, la formació nord-americana va iniciar la crisi amb les marxes de Marty Balin, Jorma Kaukonen, Jack Casidy i Spencer Dryden.

CHICK COREA

Lloc de naixement: Chelsea (Estats Units).
Gèneres: jazz, jazz rock, avantguarda, fusió i world music.
Dècades: 60, 70, 80, 90 i 00.
Principals àlbums: The song of singing (1970), Piano improvisations vol. 1 (1971) i Piano improvisations vol. 2 (1971).
Grups que origina: Circle i Return to Forever.
El millor: un dels pianistes més grans dels segle XX.
El pitjor: queden lluny els grans temps amb Miles Davis i Return to Forever.

El pianista i compositor nord-americà Chick Corea ha estat un dels grans del jazz del segle XX, mentre actualment continua en plena activitat. Després de passar per un període clàssic, es va unir a la moda avantguardista durant el segon lustre dels anys 60, època en què va formar part de la banda fundada pel mític trompetista Miles Davis. Posteriorment a la seva experiència amb Davis, moment en què va començar a utilitzar el piano elèctric, Corea va formar els grups Circle i Return to Forever, entrant amb aquest darrer en la fusió, quan es va apropar al jazz llatí i a la world music.

IMAGINE (CANÇÓ)

Intèrpret: John Lennon.
Any: 1971.
Gènere: pop.
Àlbum d’estudi: Imagine.
El millor: un clàssic inqüestionable.
El pitjor: massa exposada.

Quan encara era membre dels Beatles, John Lennon va realitzar ja alguns treballs al marge del quartet de Liverpool, acompanyat de la seva esposa Yoko Ono, amb qui va fer uns discs avantguardistes i molt estranys, i també del grup Plastic Ono Band. El 1971, quan els Fab Four ja s’havien separat, Lennon va editar l’àlbum “Imagine”, del qual es va extreure el single de títol homònim. Feia ja algun temps que el cantant i compositor havia iniciat amb Ono les seves intenses campanyes en favor de la pau, en un període en què la guerra de Vietnam encara era vigent, i “Imagine”, cançó abastament utilitzada i versionada, era una mostra cabdal del seu pacifisme.

IF YOU’RE FEELING SINISTER

Grup: Belle & Sebastian.
Any: 1996.
Formació: Stuart Murdoch, Stevie Jackson, Stuart David, Richard Colburn, Isobel Campbell, Chris Geddes, Sarah Martin i Mick Cooke.
Àlbum d’estudi precedent: Tigermilk (1996).
Àlbum d’estudi posterior: The boy with the arab strap (1998).
El millor: un dels treballs imprescindibles dels 90.
El pitjor: la qualitat de la gravació no va convèncer el grup.

“If you’re feeling sinister” va ser el segon àlbum de la banda independent escocesa Belle & Sebastian, un dels grups alternatius més importants del decenni dels 90. El grup liderat per Stuart Murdoch havia debutat el mateix any 1996 amb “Tigermilk”, que va passar pràcticament desapercebut, i no va ser fins a la seva segona obra quan la formació de Glasgow va aconseguir fer-se un nom en el panorama musical. Els integrants del grup no van quedar massa entusiasmats amb la qualitat del so del disc i potser per aquest motiu van decidir posteriorment realitzar una edició en viu de l’àlbum. L’obra, que conté cançons com “Seeing other people”, “Like Dylan in the movies” o "The fox in the snow", alguns dels seus clàssics, està considerada per diferents publicacions un dels millors treballs dels 90.

MILES DAVIS

Lloc de naixement: Alton (Estats Units).
Lloc de defunció: Santa Mónica (Estats Units).
Gèneres: jazz, jazz rock, fusió i avantguarda.
Dècades: 40, 50, 60, 70, 80 i 90.
Principals àlbums: Kind of blue (1959), Sketches of Spain (1960) i Bitches brew (1970).
El millor: història del jazz.
El pitjor: no va ser un gran venedor de discs.

El trompetista i compositor Miles Davis està considerat un dels millors músics de jazz de la història i una de les grans influències de la música popular del segle XX. Davies va ser també un dels principals innovadors del jazz, amb la pràctica de subgèneres com el bebop, el cool jazz o el jazz fusió, sense oblidar la seva importància en la trobada entre l’estil nascut a Nova Orleans i el rock. L’autor va ser també el líder de diverses formacions que van tenir components tan transcendents com John Coltrane, Chick Corea, Herbie Hancock, Brandford Marsalis o John McLaughlin, entre molts d’altres. L’àlbum “Kind of blue” va suposar el seu període àlgid.