LENNY KRAVITZ

Lloc de naixement: Nova York (Estats Units).
Gèneres: rythm & blues, soul, funk, rock, rock dur, reggae i nova psicodèlia.
Dècades: 80, 90 i 00.
Principals àlbums: Circus (1995) i It is time for a love revolution (2008).
El millor: músic virtuós.
El pitjor: alguna acusació de ser poc original.

El cantant i compositor nord-americà Lenny Kravitz va ser una de les grans sensacions de la música dels Estats Units durant la dècada dels 90 i també del primer decenni del segle XXI, malgrat que la seva temàtica no va resultar ser massa innovadora. Considerat un músic completíssim, toca multitud d’instruments, entre els quals hi destaquen la guitarra, el baix i la bateria, ha transitat per múltiples gèneres i se li han atorgat nombrosos premis, entre els quals cal significar dos Grammy.

FASES DE LA MÚSICA POPULAR: LES MUTACIONS DE BOB DYLAN

Al llarg de la seva extensa, admirable i fructífera carrera, els canvis de registre del mític Bob Dylan han estat constants. Les principals mutacions del cantautor nord-americà han estat les següents:

Electrificació. Els inicis de Dylan, una vegada va abandonar la seva Minnesota natal i es va establir al Greenwich Village de Nova York, van ser els del típic trobador folk acústic, en un període en què va composar els cèlebres temes “Blowin’ in the wind” i “The times, they are a-changin’”. Tanmateix, poc després que el grup The Byrds realitzés un rítmic cover de la seva cançó “Mr. Tambourine man”, va decidir aparèixer en un concert amb una guitarra elèctrica. Malgrat que els puristes del folk que hi havien entre el públic van obligar-lo a canviar d’instrument, el canvi del cantautor de Duluth no es fer esperar. L’àlbum “Highway 61 revisited” va ser el símbol de la reconversió.

Accident. Després de les edicions del doble “Blonde on blonde” i “John Wesley Harding”, durant la seva consolidació elèctrica, Dylan va patir un greu accident de moto, que a punt va estar de causar-li la mort. Després de la convalescència, el compositor es va tancar en una residència de Nashville, juntament amb el grup The Band, per preparar el retorn. Aquest es va produir amb un nou canvi important en la seva carrera artística, doncs Dylan havia deixat enrere les composicions que parlaven de la pau o la injustícia social i s’havia convertit en un lletrista críptic i surrealista. A més, el músic va decidir endinsar-se en altres gèneres com el rythm & blues i el country, estil en què va gravar “Nashville skyline”.

Cristianisme. Jueu de naixement, Dylan va decidir reconvertir-se al Cristianisme després d’un període una mica irregular, quan per exemple va actuar i va realitzar la banda sonora del film “Par Garrett & Billy the Kid”, de Sam Peckinpah; va dirigir la controvertida i llarguíssima pel·lícula “Renaldo & Clara” i va escriure el llibre “Taràntula”. La trilogia cristiana d’àlbums del cantautor va ser composta pels discs “Slow train coming”, “Saved” i “Shot of love”. Quan ja feia anys que havia finalitzat aquella època, l’autor nord-america va actuar al Vaticà davant el papa Joan Pau II.

TRICKY

Lloc de naixement: Bristol (Anglaterra).
Gèneres: hip-hop, trip-hop i rock alternatiu.
Dècades: 90 i 00.
Principals àlbums: Maxinquaye (1995) i Nearly God (1996).
El millor: les col·laboracions.
El pitjor: els seus àlbums de més èxit van ser els dos primers.

El cantant, compositor i productor Adrian Thaws, més conegut amb el sobrenom de Tricky, va iniciar la seva carrera de solista arran de deixar la formació The Wild Bunch. El seu primer àlbum, “Maxinquaye”, malgrat unes crítiques una mica irregulars, va obtenir el premi de millor disc de 1995 per part de la publicació NME Magazine. Posteriorment, mentre es convertia en una de les estrelles del trip-hop, va tenir col·laboracions amb artistes com Björk, Neneh Cherry o Massive Attak, de qui va rebre una gran influència.

BABYSHAMBLES

Lloc de fundació: Londres (Anglaterra).
Formació: Pete Doherty (veu), Patrick Walden (guitarra), Drew McConnell (baix) i Adam Ficek (bateria).
Gèneres: postpunk revival i rock independent.
Dècades: 00.
Principal àlbum: Shotter’s nation (2007).
Solistes que origina: Pete Doherty.
El millor: bona acollida de premsa i públic.
El pitjor: els continus escàndols de Doherty.

El peculiar i polèmic Pete Doherty va formar la banda Babyshambles una vegada va decidir aparcar la trajectòria de The Libertines, el seu anterior grup. Molt aviat Doherty va protagonitzar seguits escàndols com ara el consum i la possessió de drogues, algun cas de robatori o, en ocasions, la seva impossibilitat d’actuar dalt d’un escenari, amb la consegüent suspensió de concerts. Malgrat tot això, la formació londinenca ha aconseguit editar dos àlbums i ha obtingut el beneplàcit dels mitjans de comunicació i l’audiència.

THE STONE ROSES

Lloc de fundació: Manchester (Anglaterra).
Formació: Ian Brown (veu), John Squire (guitarra), Mani (baix) i Reni (bateria, piano i veu).
Gèneres: pop, rock, nova psicodèlia, rock independent i escena Manchester.
Dècada principal: 80.
Àlbum estel·lar: The Stone Roses (1989).
Altre àlbum d'estudi: Second coming (1994).
El millor: un debut que va aixecar moltes expectatives.
El pitjor: dos àlbums i ruptura.

Durant la dècada dels 80, Manchester es va convertir en la seu de grans bandes i d’allà van sorgir per exemple Joy Division, Happy Mondays o The Smiths. El quartet The Stone Roses va ser un altre dels grups apareguts a la ciutat i va col·laborar, tal com van fer els citats Smiths, en posar de nou de moda la música elèctrica de guitarres, després d’anys en què els sintetitzadors van marcar el protagonisme de la música rock. No obstant, malgrat uns prometedors inicis, la banda es va trencar només amb dos àlbums a la seva discografia.

CINDI LAUPER

Lloc de naixement: Astoria (Estats Units).
Gèneres: pop, dance pop i new wave.
Dècades: 70, 80, 90 i 00.
Principals àlbums: She’s so unusual (1984) i True Colours (1986).
El millor: “Girls just want to have fun” és un dels clàssics dels 80.
El pitjor: ... però està molt sentida.

Amb una imatge bastant semblant a la que per la mateixa època identificava Madonna, Cindi Lauper va triomfar mitjan la dècada dels 80 gràcies a l’empenta dels vídeos musicals i la MTV. El seu àlbum “She’s so unusual” va ser un èxit extraordinari i va situar quatre dels cinc singles extrets a les cinc primeres posicions de les llistes nord-americanes, amb una menció especial per a la molt radiada “Girls just want to have fun”, que es va convertir en un autèntic clàssic feminista.

SMELLS LIKE TEEN SPIRIT

Grup: Nirvana.
Any: 1991.
Formació: Kurt Cobain, Krist Novoselic i Dave Grohl.
Gènere: grunge.
Àlbum d’estudi: Nevermind.
El millor: trampolí de “Nevermind”, Nirvana i l’indie rock.
El pitjor: a mi m’agrada més “Come as you are”.

Quan a finals de 1991 es va editar com a senzill “Smells like teen spirit”, moltes coses van canviar: en primer lloc, l’èxit de la cançó, que va arribar al número sis a les llistes nord-americanes, va suposar un enorme impuls perquè “Nevermind”, l’àlbum del qual formava part, realitzés un grans ascens de vendes; en segon lloc, Nirvana es va convertir en una de les bandes de moda del moment i, en tercer lloc, el rock independent i alternatiu va passar a ser, gairebé, un fenomen de masses. La peça, que està considerada una de les marques del gènere grunge i de l’anomenada generació X, va ser el primer single del segon àlbum de Nirvana i ha resultat ser el tema més famós del conjunt de Seattle, encara que personalment prefereixo “Come as you are”.

PAUL BUTTERFIELD BLUES BAND

Lloc de fundació: Chicago (Estats Units).
Formació inicial: Paul Butterfield (veu i harmònica), Mike Bloomfield (guitarra), Elvin Bishop (guitarra), Jerome Arnold (baix), Sam Lay (bateria) i Mark Naftalin (òrgan).
Gèneres: blues rock, soul, rock psicodèlic i flower power.
Dècades: 60 i 70.
Principals àlbums: Keep on moving (1969) i Better days (1973).
Solistes que origina: Paul Butterfield.

Grups que origina: Electric Flag.
El millor: l’era estel·lar del moviment hippy.
El pitjor: l’addicció a les drogues de Butterfield.

El cantant i compositor Paul Butterfield, un amant del blues de Chicago, va formar a inicis dels 60 la banda que portava el seu nom, en què hi destacaven els guitarristes Mike Bloomfield i Elvin Bishop. La formació, que al llarg del temps va efectuar molts canvis de personal, va adaptar músics com Muddy Waters o Howlin’ Wolf i va aprofitar perfectament l’era del flower power, amb actuacions als festivals de Monterey i Woodstock. Després de dissoldre el grup, Butterfield va continuar en solitari i va trobar la mort víctima de l’addicció a les drogues.

SUZANNE VEGA

Lloc de naixement: Santa Mónica (Estats Units).
Gèneres: cantautora, folk pop i pop alternatiu.
Dècades: 80, 90 i 00.
Principals àlbums: Solitude standing (1987) i Days of open hand (1990).
El millor: l’àlbum “Solitude standing” i el seu single “Luka”.
El pitjor: mai va poder superar, pel que fa a popularitat, el seu disc de 1987.

En una època important per a cantautores folk, doncs també hi va tenir lloc l’aparició de Tracy Chapman, Suzanne Vega va triomfar de forma notòria amb l’àlbum “Solitude standing”, que conté els temes “Tom’s diner” i “Luka”, una cançó que parlava sobre un nen víctima d’abusos que va suposar un hit espectacular. No obstant, malgrat que Vega sempre ha comptat amb un seguiment de tipus alternatiu, la cantant i compositora nord-americana no va poder mai més repetir l’èxit comercial.

ADAM & THE ANTS

Lloc de fundació: Londres (Anglaterra).
Formació inicial: Adam Ant (veu), Mark Gaumont (guitarra), Andy Warren (baix) i Paul Flanagan (bateria).
Gèneres: postpunk, nous romàntics i new wave.
Dècades: 70 i 80.
Principals àlbums: Kings of the wild frontier (1980) i Prince charming (1981).
Solistes que origina: Adam Ant.
El millor: grup clau en els inicis de la new wave.
El pitjor: exagerada importància a la imatge.

Després de flirtejar amb el punk rock, una vegada aquest gènere va perdre vitalitat, Adam & the Ants es van convertir en una de les formacions bàsiques de l’heterogeni moviment de la new wave i també d’una de les seves parts: el corrent dels nous romàntics. Com era normal en aquella època de la música rock, els components del grup es van caracteritzar per la transcendència que li van donar a la imatge i a les disfresses. Arran de la dissolució de la banda, Adam Ant va iniciar la seva trajectòria en solitari.

ROBERT PALMER

Lloc de naixement: Batley (Anglaterra).
Lloc de defunció: París (França).
Gèneres: pop, rock, blues rock, blue eyed soul, reggae, nous romàntics i new wave.
Dècades: 60, 70, 80, 90 i 00.
Principals àlbums: Riptide (1985) i Heavy nova (1988).
Grups que origina: Power Station.
El millor: els 80.
El pitjor: uns inicis més aviat grisos.

Els començaments artístics del cantant britànic Robert Palmer es troben en els llunyans anys 60, però, després de passar per diversos grups i iniciar la seva carrera de solista, no va poder triomfar clarament fins els 80, en un moment en què va saber aprofitar perfectament l’era daurada del vídeo clip o el naixement de la MTV. Palmer va utilitzar una gran quantitat de gèneres, entre els quals van destacar pop, blues, soul o fins i tot reggae, i posteriorment va formar el supergrup Power Station amb integrants de la banda Duran Duran.

DYANGO

Lloc de naixement: Barcelona (Barcelonès).
Gèneres: cançó melòdica i estàndard.
Dècades: 60, 70, 80, 90, 00 i 10.
Principals àlbums: Si yo fuera él (1976) i La radio (1980).
El millor: constància, regularitat i confiança en les seves possibilitats.
El pitjor: li va costar molt arribar a triomfar a Espanya.

El cantant barceloní José Gómez, conegut artísticament com a Dyango, va trobar abans el triomf a l’Amèrica Llatina que no pas a l’estat espanyol, on va aconseguir l’èxit el 1976, quan es va fer amb el primer lloc al llavors popular festival de Benidorm i va gravar l’àlbum “Si yo fuera él”, que comptava amb la cançó de títol homònim, la qual va guanyar en el certamen de la turística localitat de la Costa Blanca. El 1980 va fer-se amb el segon lloc al festival de l’OTI, on anys més tard hi actuaria el seu fill Marcos Llunas.

YO LA TENGO

Lloc de fundació: Hoboken (Estats Units).
Formació inicial: Ira Kaplan (veu i guitarra), Dave Schramm (veu i guitarra), Mike Lewis (baix) i Georgia Hubley (bateria).
Gèneres: rock alternatiu, rock experimental i noise rock.
Dècada principal: 90.
Àlbums d'estudi: Ride the tiger (1986), New wage hot dogs (1987), President Yo la Tengo (1989), Fakebook (1990), May i sing with me (1992), Painful (1993), Electro-o-pura (1995), I can hear the heart beding as one (1997), And then nothing turned itself inside out (2000), Summer sun (2003), I’m not afraid of you and i will beat your ass (2006), Popular songs (2009), Fade (2013), Stuff like that there (2015) i There's riot going on (2018).
El millor: la crítica es desfà amb elogis.
El pitjor: el públic no tant.

El grup de New Jersey Yo la Tengo, que va començar com a quartet, però més tard va quedar, arran de la marxa de Dave Schramm, com a trio, és un dels màxims abanderats del rock independent i alternatiu, de l’experimentació musical i del noise rock, apartat aquest últim en què han rebut una enorme influència de The Velvet Underground. Banda excepcionalment aclamada per la crítica, no ha comptat mai amb l’èxit comercial i ha tingut l'habilitat de fusionar temes de gran distorsió amb cançons purament melòdiques

FANFARLO

Lloc de fundació: Londres (Anglaterra).
Formació: Simon Balthazar (veu, guitarra i teclats), Justin Finch (baix), Amos Memon (bateria), Leon Beckenham (teclats i trompeta) i Cathy Lucas (violí i mandolina)
Gèneres: pop, folk pop i pop independent.
Dècada principal: 00.
Àlbum estel·lar: Reservoir (2009).
Altres àlbums d’estudi: Rooms filled with light (2012) i Let's go extinct (2014).
El millor: un bon debut.
El pitjor: molt encara per demostrar.

El grup Fanfarlo va ser fundat a Londres pel cantant, guitarrista i teclista suec Simon Balthazar i aviat es va fer notar a base de singles, vídeos a internet o actuacions en festivals indies com el d’Austin, a l’estat nord-americà de Texas, mentre la banda, que ha rebut influències clares de Belle & Sebastian i Arcade Fire, ha utilitzat instruments molt poc usuals al rock com el clarinet, la mandolina o el violí. El seu primer àlbum, “Reservoir”, va aconseguir l’aclamació de la crítica.

THE NATIONAL

Lloc de fundació: Cincinatti (Estats Units).
Formació: Matt Berninger (veu), Aaron Dessner (baix, guitarra i teclats), Bryce Dessner (guitarra i teclats), Scott Devendorf (baix i guitarra) i Bryan Devendorf (bateria).
Gèneres: postpunk revival, country rock i rock alternatiu.
Dècada principal: 00.
Àlbum estel·lar: High violet (2010).
Altres àlbums d'estudi: The National (2001), Sad songs for dirty lovers (2003), Alligator (2005), The Boxer (2007), Trouble will find me (2013) i Sleep will beast (2017).
El millor: la trilogia formada pels àlbums gravats entre el 2005 i el 2010.
El pitjor: és difícil ser indies als Estats Units.

El cantant i compositor Matt Berninger va formar amb els germans Dessner i Devendorf la banda independent The National, fundada a Cincinnati, però establerta posteriorment a Nova York, concretament al districte de Brooklyn. Durant els seus començaments, el grup d’Ohio es va unir al revival del postpunk, encara que més tard va abraçar altres gèneres com el country rock, en la línia de Wilco. Els seus tercer, quart i cinquè àlbums, concretament “Alligator”, “The boxer” i sobretot “High violet”, els han reportat extraordinàries crítiques.

BARRY WHITE

Lloc de naixement: Galveston (Estats Units).
Lloc de defunció: Los Angeles (Estats Units).
Gèneres: rythm & blues, soul, funk i disco.
Dècades: 70, 80, 90 i 00.
Principals àlbums: Can’t get enough (1974) i Barry White sings for someone you love (1977).
Grups que origina: Love Unlimited Orchestra.
El millor: uns magnífics 70.
El pitjor: important pèrdua de popularitat a partir dels 80.

Els inicis del cantant i compositor nord-americà Barry White es troben com a productor, fins que va decidir llançar-se com a intèrpret, moltes vegades acompanyat de la banda Love Unlimited Orchestra. Amb un estil elegant, sofisticat i romàntic, White va aconseguir triomfar de forma espectacular durant el decenni dels 70, gràcies a àlbums com “Can’t get enough”, i es va convertir en una gran figura de la música disco, abans que aquest gènere esclatés de manera notòria a finals de la dècada arran de l’estrena de films com “Saturday night fever”.

SONGS OF LEONARD COHEN

Intèrpret: Leonard Cohen.
Any: 1967.
Àlbum d’estudi precedent: cap.
Àlbum d’estudi posterior: Songs from a room.
El millor: peces inoblidables com “Suzanne” o “How long Marianne”.
El pitjor: un èxit que va arribar una mica tard.

Quan es va editar l’àlbum “Songs of Leonard Cohen”, treball de debut del cantautor canadenc, aquest era ja reconegut com un gran poeta i havia escrit varis llibres de narrativa i lírica. Per tant l’èxit musical li va arribar una mica tard, quan ja comptava amb 33 anys. Cohen havia estat un entusiasta de l’era daurada de la música folk, durant la primera meitat dels anys 60, molt especialment de Bob Dylan, i va decidir gravar el seu primer disc una vegada el moviment havia perdut força, quan Dylan havia iniciat nous camins, bastant allunyats dels anteriors, i la psicodèlia i el corrent hippy havien conquistat el protagonisme de la música popular nord-americana. “Songs of Leonard Cohen”, amb molt més èxit a la Gran Bretanya que no pas en terres americanes, va donar potser les dues peces més emblemàtiques de l’autor de Mont-real: “Suzanne” i “How long Marianne”.