THE SLIDER

Grup: T Rex.
Any: 1972.
Formació: Marc Bolan, Steve Currie i Mickey Finn.
Àlbum d’estudi precedent: Electric warrior (1971).
Àlbum d’estudi posterior: Tanx (1973).
El millor: aclamacions unànimes de la crítica.
El pitjor: en el seu moment no va tenir massa èxit als Estats Units.

Els inicis de T Rex, banda liderada pel cantant, compositor i guitarrista Marc Bolan, es troben en la música folk, però el grup va realitzar un canvi radical i es va convertir en un dels símbols del glam rock, gènere amb el qual va gravar l’àlbum “Electric Warrior”, el primer gran èxit de la formació britànica. Posteriorment, T Rex va editar els senzills “Telegram Sam” i “Metal Guru” i tots dos van arribar al número un de les llistes del Regne Unit. Els dos hits van ser integrats en el següent elapé del grup, “The slider”, i van suposar un important impuls perquè el treball pugés fins al número quatre del rànquing britànic. L’obra, que està considerada per la crítica un dels millors àlbums de la dècada dels 70 i que ha tingut una enorme influència, per exemple cap a bandes representants del brit pop dels 90, compta també amb els temes "Rabbit fighter" i  “Ballrooms of mars”, aquest versionat pel conjunt espanyol Radio Futura.

FASES DE LA MÚSICA POPULAR: EL PRIMER GRAN CANVI DE DAVID BOWIE

Quan hi té lloc una gran moda musical, una vegada aquesta comença a declinar, els més hàbils acostumen a canviar de registre i continuen triomfant sota uns altres paràmetres. Així va succeir amb Bob Dylan en el moment en què el folk acústic no oferia més sortides, amb els Beatles quan el beat va quedar arraconat o amb David Bowie en el període en què el glam rock s’havia convertit en una cosa semblant a un circ.

Després d’un primer àlbum de títol homònim que gairebé va passar desapercebut, “Space oddity” es va convertir en el primer disc de Bowie en comptar amb certa repercussió, però no va ser fins a l’esclat del moviment glam quan el compositor britànic, amb el seu alter ego de Ziggy Stardust, va aconseguir una gran celebritat, gràcies a discs com “Hunky dury”, l’històric “The rise and fall of Ziggy Stardust and the spiders form mars” o “Aladdin sane”.

Tanmateix, com succeeix amb totes les modes, i no només musicals, el glam va anar perdent transcendència en un període en què Brian Eno va abandonar Roxy Music, Peter Gabriel va deixar Genesis o Marc Bolan, el líder de T Rex, va morir en un accident de cotxe. El gènere va llavors radicalitzar-se amb bandes com The New York Dolls, tot un anticipi del que seria el punk rock, o Kiss, sense oblidar les actuacions més rebuscades i salvatges d’Alice Cooper.

Mentrestant, Bowie va decidir unir-se a un altre exintergrant del glam amb grans inquietuds, el ja citat Eno, i amb ell es va traslladar a Berlín per confeccionar l’anomenada trilogia de la llavors dividida ciutat alemanya, formada per “Low”, “Heroes” i “Lodger”. El glam i Ziggy Stardust havien quedat definitivament enrere i la música de l’intèrpret anglès comptava aleshores amb unes característiques electròniques i d’avantguarda. Aquest no seria, ni molt menys, el darrer canvi de l’artista més camaleònic de la història de la música popular.

URIAH HEEP

Lloc de fundació: Londres (Anglaterra).
Formació inicial: David Byron (veu), Mick Box (guitarra), Paul Newton (baix), Alex Napier (bateria) i Ken Hensley (teclats).
Altres components bàsics: John Wetton (baix).
Gèneres: rock progressiu i rock dur.
Dècades: 60, 70, 80, 90 i 00.
Principals àlbums: Wonderworld (1974) i High and mighty (1976).
El millor: uns magnífics 70.
El pitjor: una incessant desfilada de components.

El cantant David Byron i el guitarrista Mick Box, després d’haver coincidit en els grups Stalkers i Spice, van fundar a finals dels 60 la banda Uriah Heep, que va combinar dos dels gèneres de més impacte de l’època: el rock progressiu i el rock dur. Després d’una dècada dels 70 excel·lent, tant pel que fa a la venda d’àlbums com a l’assistència de públic als seus concerts, la formació britànica va caure en crisi amb l’arribada dels 80, període en què no cessaven els canvis de personal.

EDDY GRANT

Lloc de naixement: Plaisance (Guyana).
Gèneres: reggae.
Dècades: 60, 70, 80, 90 i 00.
Principals àlbums: Can’t get enough (1981) i Killer on the rampage (1982).
El millor: artista compromès.
El pitjor: a l’ombra de Bob Marley.

Nascut a l’estat de Guyana, Eddy Grant es va traslladar molt petit amb els seus pares a Londres, on es van establir definitivament. A la dècada dels 60 es va convertir en guitarrista del grup The Equals, període en què va escriure el tema “Baby come back”, que posteriorment amb un cover de Pato Banton seria un gran èxit. Més tard, Grant es va llançar en solitari i va aconseguir traçar una brillant etapa, la qual va tenir un clar compromís polític i social. The Clash va versionar la seva cançó “The police in my back”.

BB KING

Lloc de naixement: Itta Bena (Estats Units).
Lloc de defunció: Las Vegas (Estats Units).
Gèneres: blues, rythm & blues i soul.
Dècades: 40, 50, 60, 70, 80, 90 i 00.
Principals àlbums: Live at the Regal (1965), Lucille (1968), Completely well (1969) i Riding with the king (2000).
El millor: mite de les sis cordes.
El pitjor: normalment allunyat de l’èxit comercial.

BB King, nascut a l’estat del sud de Mississipí, està considerat un autèntic i inqüestionable geni de la guitarra elèctrica (segons la prestigiosa revista Rolling Stone és el tercer millor músic amb l’instrument, per darrere de Jimi Hendrix i Duanne Allman) i un dels grans del blues i del rythm & blues del segle XX, sense oblidar que continua en actiu durant la centúria actual. La seva influència cap a intèrprets i grups del rythm & blues britànic de la dècada dels 60 és indubtable i al llarg de la seva carrera, en la qual han destacat l’àlbum en directe “Live at the Regal”, gravat a Chicago, o “Completely well”, ha col·laborat amb artistes com Eric Clapton, un dels seus grans seguidors, o el famós quartet irlandès U 2.

PSYCHOCANDY

Grup: The Jesus & Mary Chain.
Any: 1985.
Formació: Jim Reid, William Reid, Douglas Hart i Bobby Gillespie.
Àlbum d’estudi anterior: cap.
Àlbum d’estudi posterior: Darklands (1987).
El millor: el principal treball del noise britànic.
El pitjor: el grup no va superar mai aquest àlbum.

Malgrat que el grup The Velvet Underground va passar pràcticament desapercebut, almenys pel que fa al gran públic, durant la seva etapa vigent, en el segon lustre dels anys 60, el llegat de la banda liderada per Lou Reed i John Cale no va caure en l’oblit, entre d’altres raons per la reivindicació que en van fer formacions com Sonic Youth o The Jesus & Mary Chain 20 anys després. La banda escocesa, encapçalada pels germans Jim i William Reid, i que llavors comptava amb l’actual líder de Primal Scream, Bobby Gillespie, com a bateria, va debutar el 1985 amb l’àlbum “Psychocandy”, un treball històric aclamat com un dels millors discs dels 80 i de gran influència per al rock alternatiu de la dècada següent. L’obra, que va extreure com a singles “Just like honey”, que obre l’àlbum, “Never understand” i “You trip me up”, barrejava amb habilitat els tocs melòdics amb la distorsió i el feedback.

ALL OR NOTHING

Grup: The Small Faces.
Any: 1966.
Formació: Steve Marriott, Ronnie Lane, Kenney Jones i Ian McLagan.
Gènere: rythm & blues.
Àlbum d’estudi: From the Beginning.
El millor: el gran èxit de la banda.
El pitjor: no restaven massa anys per a la separació.

Sense cap mena de dubte, The Who va ser el grup mod més famós, popular i venedor, però és possible que la banda més genuïna de la moda fos The Small Faces, formació liderada pel cantant, guitarrista i compositor Steve Marriott. El 1966, el quartet anglès va gravar el senzill “All or nothing”, compost pel mateix Marriott i el baixista Ronnie Lane, i es va convertir en el principal hit en la curta trajectòria de la formació i en número u a les llistes del Regne Unit. El tema, que va ser inclòs en l’àlbum “From the beggining”, editat ja el 1967, ha estat versionat per diferents grups i va formar part de la banda sonora del film “Made in Dagenham”, de Nigel Cole.

GARY MOORE

Lloc de naixement: Belfast (Irlanda del Nord).
Lloc de defunció: Estepona (Andalusia)
Gèneres: blues rock, rock dur i heavy metal.
Dècades: 70, 80, 90 i 00.
Principals àlbums: Wild frontier (1987), After hours (1992) i Around the next dream (1994).
El millor: un dels millors guitarristes del rock.
El pitjor: poc popular als Estats Units.

Fan del mític guitarrista BB King i influenciat per altres grans de l’instrument com el primer líder de Fleetwood Mac Peter Green i Eric Clapton, tots dos excomponents dels Bluesbreakers de John Mayall, el nord-irlandès Gary Moore es va iniciar amb el grup Skid Row i més tard va formar la cèlebre banda Thin Lizzy, un dels grups pioners del hard rock. Posteriorment, Moore es van llançar en solitari i va aconseguir triomfar abastament a Irlanda, el Regne Unit i altres estats europeus, encara que no va tenir massa èxit a l’altra banda de l’Atlàntic.

JANET JACKSON

Lloc de naixement: Gary (Estats Units).
Gèneres: rythm & blues, soul, funk, pop, dance pop i disco.
Dècades: 80, 90 i 00.
Principals àlbums: Janet Jackson’s rythm nation 1814 (1989) i Janet (1993).
El millor: cinc àlbums consecutius van arribar al número u.
El pitjor: a l’ombra del seu cèlebre germà Michael.

Janet Jackson és la més petita dels populars germans Jackson. Encara que va arribar a fer alguna actuació als 70 amb la seva famosa família, el triomf definitiu de la intèrpret no va arribar fins mitjan la dècada dels 80, a partir de l’àlbum “Control”. La consolidació de la cantant, que també ha exercit d’actriu televisiva i cinematogràfica, va tenir lloc durant els 90, època en què va iniciar la seva espectacular marca de situar cinc discs seguits a dalt de tot de les llistes nord-americanes.

OFFSPRING

Lloc de fundació: Huntington Beach (Estats Units).
Formació clàssica: Keith Holland (veu), Kevin Noodles Wasserman (guitarra), Greg Kiessel (baix) i Ron Welty (bateria).
Gèneres: punk revival, rock dur i rock alternatiu.
Dècades: 80, 90 i 00.
Principals àlbums: Smash (1994) i Americana (1998).
El millor: l’impacte d’”Smash”.
El pitjor: els canvis de bateria, l’únic motiu d’inestabilitat.

Keith Holland, Noodles i Greg K. van fundar la banda indie Offspring, a la qual més tard es va afegir R. Welty, l’únic membre de la formació clàssica que ja no forma part del grup californià. Juntament amb altres conjunts, com els més comercials i accessibles Green Day, Offspring va col·laborar en el reinaxement del punk rock i en l’adveniment d’una de les èpoques daurades del rock alternatiu nord-americà. L’àlbum “Smash” va suposar un abans i un després en la trajectòria del quartet, doncs aquest va passar de ser una banda minoritària a un grup amb multitud de seguidors.

SETTING SONS

Grup: The Jam.
Any: 1979.
Formació: Paul Weller, Bruce Foxton i Rick Buckler.
Àlbum d’estudi precedent: All mod cons (1978).
Àlbum d’estudi posterior: Sound effects (1980).
El millor: per a molts, la millor obra del trio.
El pitjor: potser hi desentona una mica una versió de la Motown.

The Jam va ser una de les bandes clau del revival mod de la segona meitat dels anys 70, del punk rock i també de la new wave. El grup, liderat pel cantant, guitarrista i compositor Paul Weller, havia tingut un important èxit amb l’àlbum “All mod cons”, mentre que “Setting sons” va suposar la definitiva consolidació de la banda. El disc es un treball conceptual sobre tres amics de la infància que es retroben ja com a adults, després d’un llarg temps sense mantenir relacions. L’obra, quart àlbum d’estudi de The Jam i per a molts analistes el seu millor disc, és una edició més pessimista i crua que la gravació anterior i totes les cançons, amb l’excepció de dues, van ser compostes per Weller. En el disc hi destaquen els temes "Thicks and thieves",  “Little boys soldiers”, “Wasteland”, “Burning sky”, “The Eton riffles”, “Smithers – Jones”, escrita pel baixista Bruce Foxton, i el cover “Heat wave”, de Martha & the Vandellas.

MARC PARROT

Lloc de naixement: Barcelona (Barcelonès).
Gèneres: pop i rock.
Dècades: 90 i 00.
Principal àlbum: Avions (2009).
El millor: un totterreny.
El pitjor: haver-se d’inventar “El Chaval de la Peca” per triomfar.

Marc Parrot ha demostrat ser capaç d’alternar el català i el castellà, de versionar temes dels 70 com “El Chaval de la Peca”, d'interpretar música infantil, de conduir el programa de TV3 “Casal rock”, amb persones de la tercera edat cantant clàssics del rock, o de realitzar un disc d’homenatge als 50 anys de la nova cançó. Després de formar part del grup Regreso a la Mina, Parrot es va llançar en solitari, es va reconvertir en el “Chaval de la Peca”, quan va aconseguir una gran popularitat, i va tornar a la seva denominació original.

ELASTICA

Lloc de fundació: Londres (Anglaterra).
Formació inicial: Justine Frischmann (veu i guitarra), Donna Matthews (guitarra i veu), Annie Holland (baix) i Justin Welch (bateria).
Gèneres: brit pop, punk revival i rock independent.
Dècada principal: 90.
Àlbum estel·lar: Elastica (1995).
Altre Àlbum d'estudi: The menace (2000).
El millor: un debut que va aixecar moltes expectatives.
El pitjor: però aquelles no es van complir.

El quartet Elastica, encapçalat per la cantant i guitarrista Justine Frischmann, podríem dir que una Deborah Harry cool i alternativa, va tenir un debut extraordinari amb l’àlbum de títol homònim, el qual feia presagiar un futur esplendorós. El treball va ser número u a la Gran Bretanya i en va extreure quatre senzills, mentre que als Estats Units l’èxit no va passar desapercebut. Tanmateix, la cosa no va tenir continuïtat i la banda només gravaria un àlbum més.

LONNIE LONEGAN

Lloc de naixement: Bridgeton (Escòcia).
Lloc de defunció: Market Deeping (Anglaterra)..
Gèneres: skiffle, folk, country i blues.
Dècades: 40, 50, 60, 70, 80, 90 i 00.
Principals àlbums: Lonnie Donegan showcase (1956) i Lonnie (1957).
El millor: un autèntic mite del Regne Unit dels 50.
El pitjor: després el beat ho va arrasar tot.

L’escocès Lonnie Donegan va ser un gran ídol de la Gran Bretanya dels 50, es va erigir en el rei de l’skiffle, gènere que va triomfar amb força al Regne Unit d’aleshores, mitjançant la barreja d’instruments clàssics i altres de peculiars, i va tenir en ocasions com a grup d’acompanyament uns nois que, amb el nom de The Beatles, acabarien convertint-se en la millor banda de la història del pop-rock. La influència de Donegan cap els grups beat dels 60, amb els Fab Four al capdavant, és indubtable, encara que aquelles formacions també van situar-lo en un lloc secundari.

RAY CHARLES

Lloc de naixement: Albany (Estats Units).
Lloc de defunció: Beverly Hills (Estats Units).
Gèneres: gospel, blues, rythm & blues, soul, jazz, country, pop i rock.
Dècades: 40, 50, 60, 70, 80, 90 i 00.
Principals àlbums: Genious + soul = jazz (1961), Modern sounds in country and western music (1962), Modern sounds in country and western music two (1962) i Ingredients in a recipe for soul (1963).
El millor: Geni de la música popular del segle XX / el seu pas per diversos gèneres, com blues, soul o fins i tot el "blanc" country.
El pitjor: no comptar amb la fama d’altres mites del segle passat com Frank Sinatra, Elvis Presley, Bob Dylan o The Beatles / una vegada superats els 60, la seva popularitat va minvar.

El llegendari cantant, compositor, arranjador i pianista Ray Charles, nascut a la localitat d’Albany, a l’estat de Geòrgia, va quedar cec per una glaucoma durant la seva infància, però aquest fet no va suposar cap obstacle perquè es convertís en un dels grans de la música del segle XX i en un dels artistes amb més influència de la música popular del segle passat. Charles, que com tants intèrprets negres es va iniciar en el món del gospel, va fusionar aquest estil amb el rythm & blues, va participar en una de les eres daurades del jazz i les seves incursions en el pop, el rock i molt especialment el country van servir per derruir les barreres racials existents als Estats units.

DOG MAN STAR

Grup: Suede.
Any: 1994.
Formació: Brett Anderson, Bernard Butler, Mat Osman i Simon Gilbert.
Àlbum d’estudi precedent: Suede (1993).
Àlbum d’estudi posterior: Coming up (1996).
El millor: la millor obra del brit - pop ?
El pitjor: la marxa de Bernard Butler després de la gravació.

"Dog man star” va ser el segon àlbum de la banda britànica Suede, que malgrat vendre menys còpies que el seu antecessor, va aconseguir arribar al número 3 de les llistes del Regne Unit i és avui considerada l’obra cabdal del conjunt anglès. El disc, en què la influència de David Bowie és notable, té un caire fosc i melodramàtic, fet aquest últim remarcat per les característiques vocals del líder, cantant i lletrista de la formació, Brett Anderson. La gravació del disc va passar per moltes dificultats, derivades de les grans diferències entre el citat Anderson i el guitarrista Bernard Butler, que va decidir abandonar el grup abans que l’àlbum sortís a la venda. El disc conté peces com “We are the pigs”, “Te wild ones”, “The new generation”, "Still life" i “The power”, que malgrat no ser elegida com a single és la meva preferida.

MUSIC FOR THE MASSES

Grup: Dépéche Mode.
Any: 1987.
Formació: Martin Gore, David Gahan, Andrew Fletcher i Alan Wilder.
Àlbum d’estudi precedent: Black celebration (1986).
Àlbum d’estudi posterior: Violator (1990).
El millor: amb el pas del temps, s’ha convertit en un dels treballs més emblemàtics del grup.
El pitjor: que alguns puguin considerar el nom de l’àlbum una mica pedant.

Un dels gèneres cabdals de la new wave britànica va ser el synth pop i aleshores van sorgir una gran quantitat de formacions que van utilitzar la música tecnificada, encara que Dépéche Mode va ser potser la més important d’elles i la que més ha perdurat en el temps. “Music for the masses” va ser el sisè àlbum d’estudi del quartet britànic i és avui, juntament amb “Violator”, el seu següent treball, potser l’obra més reivindicada de la banda liderada per Martin Gore, que en va escriure la totalitat de les cançons. El disc va suposar llavors el principal èxit de la formació pel que fa als Estats Units, mentre que a la Gran Bretanya va continuar la tendència positiva dels anteriors àlbums. Després de l’edició del treball, Dépéche Mode va iniciar una llarga, triomfal i espectacular gira, que va fer honor, per la gran assistència de públic, al nom del disc, el qual va extreure com a senzills “Strangelove”, “Never let me down again” i “Behind the wheel”.

SINNÉAD O’CONNOR

Lloc de naixement: Glenageary (Irlanda).
Gèneres: pop, folk pop, world music i pop independent.
Dècades: 80, 90 i 00.
Principals àlbums: I do not want what i haven’t got (1990) i Am i not your girl ? (1992).
El millor: l’èxit “Nothing compares 2 U”.
El pitjor: les diverses polèmiques que ha originat.

El canvi de dècada entre els acomodats 80 i els més reivindicatius 90 va ser una època de cantautores enèrgiques, com Tracy Chapman o Sinéad O’Connor. Aquesta última va cridar l’atenció pel seu aspecte físic, doncs anava pràcticament rapada, i va triomfar amb l’àlbum “I do not want what i haven’t got” i el single “Nothing compares 2 U”. La cantant irlandesa, al llarg de la seva carrera, ha lluitat contra temes com la pobresa, la guerra, el maltractament infantil, la política conservadora o alguns aspectes de la religió.

MASSIVE ATTACK

Lloc de fundació: Bristol (Anglaterra).
Formació: Robert 3D del Naja (veu i teclats), Grantley Daddy G Marshall (veu) i Andrew Mushroom Vowles (teclats).
Gèneres: trip-hop, hip-hop, dance, rock alternatiu, rock experimental i electrònica.
Dècades: 80, 90 i 00.
Principals àlbums: Mezzanine (1998) i 100th window (2003).
El millor: pioners del trip-hop.
El pitjor: la marxa de Vowles.

Del conjunt The Wild Bunch va sorgir a inicis dels 80 el grup Massive Attack, format pels discjockeys Grantley Marshall i Andrew Vowles i el grafiter Robert del Naja. La banda va ser pionera del gènere trip-hop, va influenciar de forma notòria altres artistes del moviment, com Tricky i Portishead, amb els quals va tenir col·laboracions, i el seu segell és inqüestionable en força corrents de la música de la dècada dels anys 90, no només del trip-hop i el hip-hop, sinó també del dance, l’experimentació o l’electrònica.

TODD RUNDGREN

Lloc de naixement: Upper Darby (Estats Units).
Gèneres: pop, rock, rock progressiu, rock dur i electrònica.
Dècades: 60, 70, 80, 90 i 00.
Principals àlbums: Something / anything ? (1972) i Hermit of mink hollow (1978).
Grups que origina: Utopia.
El millor: el doble “Something / anything ?”.
El pitjor: no va poder consolidar-se en el cim de la popularitat.

El cantant, compositor i guitarrista Todd Rundgren va aconseguir notorietat a començaments dels 70 gràcies a cançons com “Hello, it’s me”, “I saw the light”, escrita per Carole King, o “It wouldn’t have made any difference”, així com amb el doble àlbum “Something / anything ?”, però l’intèrpret nord-americà, acompanyat en ocasions pel grup Utopia, no va romandre massa temps a l’estrellat. Posteriorment, va exercir com un dels pioners de la música electrònica, d’enginyer de so i també de productor d’altres artistes, com The Band o Meat Loaf.