Quan hi té lloc una gran moda musical, una vegada aquesta comença a declinar, els més hàbils acostumen a canviar de registre i continuen triomfant sota uns altres paràmetres. Així va succeir amb Bob Dylan en el moment en què el folk acústic no oferia més sortides, amb els Beatles quan el beat va quedar arraconat o amb David Bowie en el període en què el glam rock s’havia convertit en una cosa semblant a un circ.
Després d’un primer àlbum de títol homònim que gairebé va passar desapercebut, “Space oddity” es va convertir en el primer disc de Bowie en comptar amb certa repercussió, però no va ser fins a l’esclat del moviment glam quan el compositor britànic, amb el seu alter ego de Ziggy Stardust, va aconseguir una gran celebritat, gràcies a discs com “Hunky dury”, l’històric “The rise and fall of Ziggy Stardust and the spiders form mars” o “Aladdin sane”.
Tanmateix, com succeeix amb totes les modes, i no només musicals, el glam va anar perdent transcendència en un període en què Brian Eno va abandonar Roxy Music, Peter Gabriel va deixar Genesis o Marc Bolan, el líder de T Rex, va morir en un accident de cotxe. El gènere va llavors radicalitzar-se amb bandes com The New York Dolls, tot un anticipi del que seria el punk rock, o Kiss, sense oblidar les actuacions més rebuscades i salvatges d’Alice Cooper.
Mentrestant, Bowie va decidir unir-se a un altre exintergrant del glam amb grans inquietuds, el ja citat Eno, i amb ell es va traslladar a Berlín per confeccionar l’anomenada trilogia de la llavors dividida ciutat alemanya, formada per “Low”, “Heroes” i “Lodger”. El glam i Ziggy Stardust havien quedat definitivament enrere i la música de l’intèrpret anglès comptava aleshores amb unes característiques electròniques i d’avantguarda. Aquest no seria, ni molt menys, el darrer canvi de l’artista més camaleònic de la història de la música popular.
Després d’un primer àlbum de títol homònim que gairebé va passar desapercebut, “Space oddity” es va convertir en el primer disc de Bowie en comptar amb certa repercussió, però no va ser fins a l’esclat del moviment glam quan el compositor britànic, amb el seu alter ego de Ziggy Stardust, va aconseguir una gran celebritat, gràcies a discs com “Hunky dury”, l’històric “The rise and fall of Ziggy Stardust and the spiders form mars” o “Aladdin sane”.
Tanmateix, com succeeix amb totes les modes, i no només musicals, el glam va anar perdent transcendència en un període en què Brian Eno va abandonar Roxy Music, Peter Gabriel va deixar Genesis o Marc Bolan, el líder de T Rex, va morir en un accident de cotxe. El gènere va llavors radicalitzar-se amb bandes com The New York Dolls, tot un anticipi del que seria el punk rock, o Kiss, sense oblidar les actuacions més rebuscades i salvatges d’Alice Cooper.
Mentrestant, Bowie va decidir unir-se a un altre exintergrant del glam amb grans inquietuds, el ja citat Eno, i amb ell es va traslladar a Berlín per confeccionar l’anomenada trilogia de la llavors dividida ciutat alemanya, formada per “Low”, “Heroes” i “Lodger”. El glam i Ziggy Stardust havien quedat definitivament enrere i la música de l’intèrpret anglès comptava aleshores amb unes característiques electròniques i d’avantguarda. Aquest no seria, ni molt menys, el darrer canvi de l’artista més camaleònic de la història de la música popular.
No hay comentarios:
Publicar un comentario