PURPLE RAIN (ÀLBUM)

Intèrpret: Prince.
Any: 1984.
Àlbum d’estudi precedent: 1999 (1982).
Àlbum d’estudi posterior: Around the world in a day (1985).
El millor: la consolidació comercial de l’artista.
El pitjor: les seves tradicionals extravagàncies.

No he estat mai un seguidor de la música de Prince, encara que he de reconèixer la seva vàlua artística, el fet de tocar amb perícia varis instruments, sobretot la guitarra, amb la qual ha estat un dels millors de la seva època, i la qualitat d'alguns dels seus àlbums, com “1999”, per alguns experts considerat el seu cim com a compositor, o “Purple rain”. Aquest últim treball li va valer al músic de Minneapolis, que va estar acompanyat de la banda Revolution, la consolidació com a gran estrella i el seu gran triomf a nivell comercial. L’obra està considerada un dels millors àlbums de la història de la música popular per prestigioses publicacions com Time, Rolling Stone o VH1, mentre que Prince va usar multitud de gèneres, com rythm & blues, funk, pop, rock, psicodèlia o rock dur. En el disc hi prenen part cançons com “Let’s go crazy”, “When doves cry” i la de títol homònim, la qual, en aquest cas si, la considero una peça extraordinària.

DISRAELI GEARS

Grup: Cream.
Any: 1967.
Formació: Eric Clapton, Jack Bruce i Ginger Baker.
Àlbum d’estudi precedent: Fresh Cream (1966).
Àlbum d’estudi posterior: Wheels of fire (1968).
El millor: un gran èxit a Amèrica.
El pitjor: tres personalitats massa complexes per conviure massa anys junts.

El guitarrista Eric Clapton, que havia format part dels Yardbirds i els Bluesbreackers de John Mayall; el cantant i baixista Jack Bruce i el bateria Ginger Baker, en un període en què estaven considerats els millors músics britànics en els seus respectius instruments, van formar mitjan la dècada dels 60 el supergrup Cream, que va utilitzar el rythm & blues, va entrar en la moda psicodèlica i va ser un important referent per al hard rock, el qual esclataria pocs anys més tard. “Disraeli gears” va ser el segon àlbum del trio i el seu primer gran èxit a les dues bandes de l’Atlàntic, doncs va arribar al número 4 als Estats Units i al número 5 al seu país. El treball, que va seguir tenint com a pauta el rythm & blues, que havia marcat pràcticament la totalitat del seu primer disc, va incorporar abastament la psicodèlia, tal com la portada del disc indica, mentre que alguns temes anunciaven el futur rock dur. L’àlbum va extreure com a singles “Strange brew” i “Sunshine in your love”.

PRONUNCED LEH - NERD SKIN - NERD

Grup: Lynyrd Skynyrd.
Any: 1973.
Formació: Ronnie van Zant, Gary Rossington, Allen Collins, Ed King, Leon Wilkeson, Bob Burns i Billy Powell.
Àlbum d’estudi precedent: cap.
Àlbum d’estudi posterior: Second helping (1974).
El millor: “Free bird”.
El pitjor: la marxa de Wilkeson.

Durant la primera meitat de la dècada dels 70, l’anomenat southern rock va passar per la seva època estel·lar i Lynyrd Skynard en va ser un dels seus principals grups. La formació de Florida va debutar, sota la producció d’Al Kooper, amb aquest àlbum, per a alguns experts el millor de la seva discografia, encara que el segon, “Second helping”, compta amb la polèmica “Sweet hot Alabama”, el seu tema més popular. Abans de que el disc analitzat fes acte d’aparició, el baixista Leon Wilkeson va abandonar la banda de Jacksonville, però la formació es va mantenir bastant unida fins el desgraciat accident aeri que va tenir lloc uns anys més tard i que va provocar la mort de tres membres, entre ells el vocalista Ronnie van Zant. Al treball hi figuren dues de les millors peces de la banda: les extraordinàries “Simple man” i “Free bird”, dedicada al llavors recentment desaparegut Duanne Allman, líder i brillant guitarrista de l’altre gran grup del sud dels Estats Units, The Allman Brothers Band.

VANGELIS

Lloc de naixement: Agria (Grècia).
Gèneres: música instrumental, rock progressiu, rock simfònic, electrònica, música clàssica, jazz, new age i ambient.
Dècades: 60, 70, 80, 90 i 00.
Principals àlbums: Chariots of fire (1981) i Antarctica (1983).
Grups que origina: Jon & Vangelis.
El millor: la popularitat que li han donat els films.
El pitjor: va haver un moment que la cançó de “Chariots of fire” te la trobaves a tot arreu.

El músic grec Evangelos Odysseas Papathanassiou, conegut artísticament com a Vangelis, va formar durant els 60 el grup de rock progressiu Afrodite’s Child, en que també hi era el cantant Demis Roussos. Posteriorment, Vangelis es va llançar en solitari, va posar música a diversos documentals i va formar un duo amb el vocalista de Yes, Jon Anderson. El gran èxit va arribar-li gràcies a la pel·lícula “Chariots of fire”, que li va valer un Oscar, i posteriorment va intervenir en altres films com “Antarctica”, “Blade runner” o “Alexander”.

LÉO FERRÉ

Lloc de naixement: Montcarles (Monaco).
Lloc de defunció: Castelli in Chianti (Itàlia).
Gèneres: cantautor i chanson.
Dècades: 40, 50, 60, 70, 80 i 90.
El millor: un símbol a França.
El pitjor: poc conegut fora del món francòfon.

Léo Ferré va exercir de cantant, compositor, director d’orquestra, poeta i escriptor i va ser el màxim representant de la cançó francesa dels 60 i 70, juntament amb altres llegendes com Jacques Brel i Georges Brassens. Com aquest darrer, va exercir d’anarquista i es va convertir en tot un símbol del moviment de Maig del 68. Ferré, nascut al principat de Mònaco, va posar-hi música a versos de grans poetes com Charles Baudelaire, Arthur Rimbaud, Guillaume Apollinaire o Louis Aragon.

HIS’N HER’S

Grup: Pulp.
Any: 1994.
Formació: Jarvis Cocker, Russell Senior, Steve Mackey, Nick Banks i Candida Doyle.
Àlbum d’estudi precedent: Separations (1992).
Àlbum d’estudi posterior: Different class (1995).
El millor: per fi arriba l’èxit.
El pitjor: el complicat que va ser arribar-hi.

A diferència del que va succeir amb altres bandes del brit pop, com Oasis o Blur, que podríem dir van triomfar des d’un bon començament, el grup Pulp ho va tenir molt difícil, si tenim en compte que la seva trajectòria es va iniciar a inicis dels 80 i el seu triomf no va arribar fins a l’àlbum analitzat, gravat el 1994. “His’n her’s” és un treball de connotacions romàntiques, passionals i dramàtiques que compta amb influències que arriben del glam rock, fonamentalment de David Bowie i T Rex, el postpunk o el característic synth pop de la new wave. La forma de cantar de Jarvis Cocker, que recorda bastant a la de Marc Bolan, líder dels ja significats T Rex, és un dels segells de l’obra, la qual va tenir com a continuïtat el cèlebre “Different class”, el cim de la formació anglesa i un dels àlbums clàssics del pop britànic dels 90. El treball va extreure com a singles “Lipgloss”, “Babies”, “Do you remember the first time ?” i “Razzmatazz”.

I SI CANTO TRIST...

Intèrpret: Lluís Llach.

Any: 1974.
Àlbum d’estudi precedent: L’estaca (1973).
Àlbum d’estudi posterior: Viatge a Ítaca (1975).
El millor: “Si arribeu” i “Que tinguem sort”.
El pitjor: durant la seva època hi van haver àlbums més populars.

Segons el meu parer, encara que molts experts en el cantautor de Verges poden tenir opinions diferents, el període estel·lar de Lluís Llach va tenir lloc durant la primera meitat dels 70, quan va gravar el directe de l’Olympia de París, “L’estaca”, l’àlbum analitzat i “Viatge a Ítaca”. “I si canto trist...” va gravar-se entre mig de “L’estaca” - el títol de la cançó homònima va tenir un èxit extraordinari i es va convertir en un autèntic himne generacional i en un veritable símbol anti-franquista durant els últims temps del general – i del cèlebre “Viatge a Ítaca”, i potser per aquest motiu el treball va quedar una mica a l’ombra dels altres. Al disc hi destaquen el tema del mateix títol i les magnífiques “Si arribeu” i “Que tinguem sort”, peça abastament reivindicada els darrers anys.

NASHVILLE SKYLINE

Intèrpret: Bob Dylan.
Any: 1969.
Àlbum d’estudi precedent: John Wesley harding (1967).
Àlbum d’estudi posterior: Self portrait (1970).
El millor: un músic inquiet.
El pitjor: els canvis començaven a desconcertar més d’un fan.

Bob Dylan va realitzar la seva primera gran mutació quan mitjan la dècada dels 60 va decidir electrificar el seu folk i apropar-se a altres gèneres de la música contemporània com el blues i el rock. Després de recuperar-se del seu gravíssim accident de moto, el cantautor nord-americà va realitzar un nou canvi en la seva trajectòria i el 1969 va editar l’àlbum “Nashville skylline”, un treball totalment country, estil amb el qual ja havia experimentat en la gravació del seu disc anterior, “John Wesley harding”. El tipus de música escollit pel compositor no va ser l’única transformació, doncs Dylan va sorprendre amb una nova veu, que poc o gairebé res tenia a veure amb la d’aquell jovenet descobert en el Greenwich Village de Nova York feia més o menys una dècada. A “Nashville skyline” hi destaquen “Girl from the north country”, interpretada amb l’estrella country Johhny Cash, i sobretot “Lay lady lay”. Dylan seguiria amb els seus peculiars canvis, gravant una any més tard l’estrany i no gaire ben rebut “Self portrait”.

FASES DE LA MÚSICA POPULAR: EL RYTHM & BLUES BRITÀNIC DELS 60

Durant la dècada dels 60, no tot va ser pop o beat a la música britànica, doncs també van aparèixer un important número de grups que van preferir utilitzar el rythm & blues, amb una gran influència del blues que es feia a Chicago durant el decenni dels 40 o d’extraordinaris músics com BB King, John Lee Hooker, Muddy Waters o Howlin’ Wolf.

Els Rolling Stones en van ser sens dubte la banda més popular del gènere, aconseguint el seu moment més brillant amb l’edició de l’àlbum “Aftermath”, gravat el 1966. Tanmateix, hi van haver altres formacions estel·lars del corrent, com The Animals, amb Eric Burdon al capdavant; John Mayall & the Bluesbreakers (foto), el grup més purista de l’estil; Spencer Davis Group, amb un joveníssim Stevie Windwood de cantant; Them, que va comptar amb Van Morrision de vocalista, o The Yardbirds, per on van passar els excel·lents guitarristes Eric Clapton, que també va ser membre dels Bluesbreakers de Mayall, Jeff Beck i Jimmy Page.

Igualment, el moviment mod va utilitzar majoritàriament el rythm & blues per expressar-se i les dues bandes cabdals del corrent, The Who i The Small Faces, van usar abastament el gènere, que va anar perdent una mica de força, tal com va succeir també amb la moda beat, amb l’arribada de les avantguardes a partir del segon lustre del decenni.

El rythm & blues britànic dels 60, almenys en alguns casos, va ser clau per a l’aparició a finals de la dècada del rock dur, que va tenir les seves arrels en formacions com Cream, supergrup que Clapton va formar amb Jack Bruce i Ginger Baker, i els ja citats The Small Faces, The Who i molt especialment The Yardbirds, una vegada Page es va fer amb el control de la banda.

EVERETHING BUT THE GIRL

Lloc de fundació: Hull (Anglaterra).
Formació: Tracey Thorn (veu i guitarra) i Ben Watt (guitarra, teclats, altres instruments i veu).
Gèneres: pop, rock, jazz, electrònica, trip-hop, dance, house, ambient, techno, rock progressiu, new wave i rock alternatiu.
Dècades: 80, 90 i 00.
Principals àlbums: The language of life (1990) i Walking waunded (1996).
El millor: una gran habilitat per adaptar-se a diferents registres.
El pitjor: potser massa versions.

La cantant Tracey Horn i el multi-instrumentista Ben Watt, també parella sentimental, van formar a principis dels 80, a la localitat de Hull, el duo Everything But the Girl (EBTG), que en un principi es va emmarcar en el moviment de la new wave. Després de triomfar al Regneu Unit i de tenir certs èxits als Estats Units, la parella va iniciar els seus incessants canvis de gèneres, passant pel jazz, l’electrònica, el trip-hop o el techno, aconseguint durant els 90 els seu moment àlgid. EBTG ha editat multitud de covers, d’artistes com Cole Porter, Rod Stewart, Bruce Springsteen o el trio The Jam.

HELP ! (ÀLBUM)

Grup: The Beatles.
Any: 1965.
Formació: John Lennon, Paul McCartney, George Harrison i Ringo Starr.
Àlbum d’estudi precedent: Beatles for sale (1964).
Àlbum d’estudi posterior: Rubber soul (1965).
El millor: la consolidació del beat.
El pitjor: potser l’àlbum va quedar una mica enfosquit pel film.

“Help !” va ser el cinquè àlbum d’estudi del quartet de Liverpool i també la segona pel·lícula, que com la primera, “A hard day’s night”, la van realitzar a les ordres del director Richard Lester. Pel que fa al disc, podríem dir que va ser el seu últim treball plenament beat, doncs el següent, “Rubber soul”, ja indicava el nou camí que prendrien els Fab Four, caracteritzat per la maduresa, una major complexitat i l’ús de nous gèneres com la psicodèlia, fets que s’afirmarien amb “Revolver” i “Sgt. Pepper’s lonely hearts club band”. “Help !”, tal com va succeir amb els seus predecessors, va suposar un enorme èxit a les dues bandes de l’Atlàntic i és avui considerat un dels principals àlbums de la mítica banda anglesa. A l’obra hi destaquen la cançó de títol homònim, “Ticket to ride”, “You’ve got to hide your love away”, “It’s only love”, “I need you”, composta per George Harrison”, i evidentment la molt versionada, famosa i ensucrada “Yesterday”.

RUNNING ON EMPTY (ÀLBUM)

Intèrpret: Jackson Browne.
Any: 1977.
Àlbum d’estudi precedent: The Pretender (1976).
Àlbum d’estudi posterior: Hold out (1980).
El millor: consolidació de Browne com a intèrpret.
El pitjor: només dues cançons de l’àlbum son seves al 100%.

El cantautor nord-americà Jackson Browne havia aconseguit més èxits, durant els seus inicis, en la faceta de compositor que no pas en la d’intèrpret, atorgant per exemple el hit “Take it easy” als Eagles. “The pretender”, el seu cinquè àlbum, va situar Browne en un lloc important quant a popularitat pel que fa a la seva tasca de cantant, però la consolidació no li va arribar fins el seu següent treball, “Running on empty”, una obra que parla de les gires i les moltes hores de carretera i que compta amb gravacions efectuades en llocs com l’autobús o els hotels. Paradoxalment, Browne només va escriure en solitari dues de les cançons que integren l’àlbum, la de títol homònim i “I love a thunder”, mentre que en va ser coautor de quatre més. Entre els temes que no va composar hi destaca la popular “Stay”, que va portar la signatura de Maurice Williams.

ME AND MY SHADOWS

Grup: Cliff Richard & the Shadows.
Any: 1960.
Formació: Cliff Richard, Hank Marvin, Bruce Welch, Jet Harris i Tony Meehan.
Àlbum d’estudi precedent: Cliff sings (1959).
Àlbum d’estudi posterior: Listen to Cliff (1961).
El millor: el pop-rock s’establia clarament al Regne Unit.
El pitjor: restava molt poc temps perquè la beatlemania acaparés el protagonisme.

A finals del decenni dels 50, les principals figures del rock’n roll, com Elvis Presley, Chuck Berry, Little Richard o Jerry Lee Lewis, van entrar en crisi per diferents circumstàncies i van aparèixer noves estrelles, més sofisticades, com Ricky Nelson, Paul Anka, Franky Avalon o Fabian. El britànic Cliff Richard era un intèrpret més semblant a aquests últims, encara que tampoc es poden negar certs paral·lelismes amb Presley. En un període en què la música pop-rock començava a establir-se al Regne Unit, Richard es va ajuntar amb el grup The Shadows, unió que va arribar al seu punt àlgid el 1962 amb la cançó “The young ones”. Una mica abans, van editar l’àlbum “Me & my Shadows”, en el qual hi destaquen temes com “I cannot find a true love” o “Gee whiz it’s you”.

THE HOUSE OF THE RISING SUN

Grup: The Animals.
Any: 1964.
Formació: Eric Burdon, Allan Price, Hilton Valentine, Chas Chandler i John Steel.
Gènere: folk rock.
Àlbum d’estudi: The Animals – American Àlbum (1964).
El millor: clàssic inqüestionable de la música popular.
El pitjor: no van poder repetir l’èxit.

The Animals, banda fundada a Newcastle, va ser un dels grups cabdals del rythm & blues britànic de la dècada dels 60 i va aconseguir el seu punt àlgid de popularitat gràcies al tema “The house of the rising sun”, un dels grans clàssics de la música pop - rock de tots els temps. La peça original és una cançó folk dels Estats Units, la qual es comenta que Bob Dylan va intentar versionar. Mitjançant uns extraordinaris arranjaments del teclista Allan Price i la poderosa i fantàstica veu d’Eric Burdon, el tema es va convertir en un enorme hit i va arribar al número u a totes dues bandes de l’Atlàntic, a més de tenir concretament un gran ressò a Escandinàvia. La cançó ha tingut diversos covers, entre d’altres els de Joan Báez o el grup barceloní Los Mustang.

BEN E. KING

Lloc de naixement: Henderson (Estats Units).
Lloc de defunció: Hackensack (Estats Units).
Gèneres: rythm & blues i soul.
Dècades: 50, 60, 70, 80, 90 i 00.
Principals àlbums: Spanish Harlem (1961) i Don’t play that song ! (1962).
El millor: “Stand by me”.
El pitjor: el seu gran èxit va tenir lloc fa quatre dècades.

El cantant Ben E. King va ser un dels integrants del famós grup The Drifters, el qual li va servir de trampolí per llançar-se en solitari. King va ser una de les grans apostes del segell Motown, un dels principals protagonistes de l’era estel·lar del soul i un dels primers artistes negres en acostar-se al públic blanc, però sobretot és conegut per la cançó “Stand by me”, la qual va interpretar de forma magistral i va composar juntament amb Jerry Leiber i Mark Stoller.

THRILLER (ÀLBUM)

Intèrpret: Michael Jackson.
Any: 1982.

Àlbum d’estudi precedent: Off the wall (1979).

Àlbum d’estudi posterior: Bad (1987).
El millor: registres històrics.
El pitjor: “Bad” vas trigar cinc anys en arribar.

Una vegada separat dels seus germans, Michael Jackson va aconseguir un extraordinari èxit amb l’àlbum “Off the wall”, però no seria res comparat amb allò que va succeir tres anys més tard amb el treball “Thriller”. L’obra, per resumir, va assolir les següents fites: àlbum més vengut de la història, set de les cançons que confeccionen el disc van ser editades en single i totes elles van arribar al top-10 del rànquing nord-americà; algunes de les peces van aparèixer constantment pel canal MTV, que llavors es trobava en els seus inicis; el vídeo del tema homònim va passar a la història, tant pel seu èxit com per la seva realització, i la revista Rolling Stone el va col·locar en el 20è lloc de la seva llista. A “Thriller”, produït per Quincy Jones, hi destaquen, a més a més de la cançó principal, “Billie Jean” i “The girl is mine”, la qual va interpretar amb l’exbeatle Paul McCartney.

ARA QUE TINC 20 ANYS (ÀLBUM)

Intèrpret: Joan Manuel Serrat.
Any: 1967.
Àlbum d’estudi precedent: cap.
Àlbum d’estudi posterior: Cançons tradicionals (1968).
El millor: el seu cim en català.
El pitjor: va ser complicat confeccionar l’àlbum.

Mitjan la dècada dels 60, es va donar a conèixer un jove cantautor barceloní, del popular barri del Poble Sec, anomenat Joan Manuel Serrat. El músic va editar diferents EP amb diverses cançons, algunes de les quals van acabar formant part del primer LP del compositor català, que va rebre el nom d’“Ara que tinc 20 anys”. Durant aquell període, Serrat va formar part de l’històric moviment dels 16 jutges de la nova cançó catalana, juntament amb altres autors com Raimon, Maria del Mar Bonet o Lluís Llach, però molt aviat se’n va desentendre i va començar també a composar en llengua castellana, adaptant poetes espanyols com Antonio Machado o Miguel Hernández. En el treball analitzat hi destaquen algunes de les millors peces que Serrat hagi mai realitzat en català, com la de títol homònim, “Cançó de bressol” o la tendra i a la vegada trista “La tieta”.

TOMMY

Grup: The Who.
Any: 1969.
Formació: Pete Townshend, Roger Daltrey, John Entwistle i Keith Moon.
Àlbum d’estudi precedent: The Who sell out (1967).
Àlbum d’estudi posterior: Who’s next (1971).
El millor: consolidació definitiva del llegendari quartet.
El pitjor: alguns experts la veuen una obra inferior a la també òpera rock “Quadrophenia”, editada uns anys més tard.

La banda britànica The Who va liderar durant bastants anys el moviment mod, facturant himnes del corrent com “My generation”, “I can’t explain” o “The kids are alright”, i va convertir-se, en línies generals, en un dels grups britànics de més èxit. El 1969, la formació va fer un canvi important en la seva trajectòria i va gravar la històrica òpera rock “Tommy”, un àlbum conceptual que explica la vida d’un nen cec, mut i sord. El treball, a més de consolidar The Who pel que fa al mercat britànic, els hi va obrir les portes d’Amèrica, on fins llavors el quartet no havia aconseguit triomfar clarament. L’obra, que va tenir una enorme influència, si tenim en compte que a partir d’aquell moment es van posar de moda els àlbums temàtics i conceptuals, va tenir també la seva versió en teatre i cine, mitjançant la direcció de Ken Russell. La quasi totalitat de cançons de “Tommy” van ser compostes pel guitarrista Pete Townshend, entre les quals hi destaquen “I’m free” i la instrumental “Underture”.

RAVI SHANKAR

Lloc de naixement: Benarès (Índia).
Lloc de defunció: San Diego (Estats Units).
Gèneres: world music (música tradicional índia).
Dècades: 30, 40, 50, 60, 70, 80, 90 i 00.
El millor: virtuós del sitar.
El pitjor: a Occident és conegut sobretot gràcies als Beatles.

El músic indi Ravi Shankar, nascut a la localitat de Benarès, va abandonar la dansa, art en què havia col·laborat amb el seu germà Uday, i es va dedicar a l’ús del sitar, instrument amb el qual va acabar sent un mestre. Quan ja portava molts anys de carrera, a la dècada dels 60, època en què es va relacionar amb el violinista Yehudi Menuhin, va aconseguir una gran popularitat a Occident per ensenyar a tocar el sitar al beatle George Harrison i per actuar al festival hippy de Woodstock. Shankar, que va continuar en actiu un munt d'anys, fins i tot com a nonegenari, va ser pare de les també artistes Anoushka Shankar i Norah Jones.

THE QUARRYMEN

Lloc de fundació: Liverpool (Anglaterra).
Formació inicial: John Lennon (veu i guitarra), Eric Griffiths (guitarra), Len Garry (baix), Colin Hanton (bateria), Rod Davis (banjo) i Pete Shotton (taula de rentar).
Altres components bàsics: Paul McCartney (veu i guitarra), George Harrison (veu i guitarra) i Stuart Sutcliffe (baix).
Gèneres: skiffle i rock’n roll.
Dècades: 50 i 60.
Grups que origina: The Beatles.
El millor: l’inici del mític quartet de Liverpool.
El pitjor: recordats fonamentalment per aquest motiu.

Un jove John Lennon va formar el grup The Quarrymen juntament amb alguns companys d’estudis com Eric Griffiths. La banda, que no va anar més enllà d’interpretar en festes juvenils o actes semblants, va adoptar el gènere de l’skiffle i va adaptar clàssics d’autors del rock’n roll nord-americà, com Buddy Holly. Amb el pas dels anys, s’unirien a la formació Paul McCartney, el seu amic George Harrison, que només tenia 14 anys, i Stu Sutcliffe, col·lega de Lennon a l’escola d’art. La banda canviaria el seu nom pel de Silver Beetles abans de convertir-se en els mítics Beatles.

DESPERADO (ÀLBUM)

Grup: The Eagles.
Any: 1973.
Formació: Don Henley, Glenn Frey, Randy Meisner i Bernie Leadon.
Àlbum d’estudi precedent: Eagles (1972).
Àlbum d’estudi posterior: On the border (1974).
El millor: primers clàssics del grup.
El pitjor: durant la seva edició, no va tenir massa èxit.

“Desperado” va ser el segon àlbum gravat per la llegendària banda nord-americana The Eagles i va tenir un caràcter conceptual sobre una banda de fugitius de la justícia, els Dalton, durant els temps de l’antic Oest. En aquest treball, a diferència del que va succeir en l’inicial, Glenn Frey col·labora més amb Don Henley en la composició de les cançons, encara clarament properes a postulats country, gènere que amb els pas dels anys aniria perdent força en la música de la formació en benefici d’altres estils com el pop i el rock, fet que es faria evident en el súpervendes “Hotel California”, gravat tres anys més tard. A “Desperado”, que no va comptar al seu dia amb un èxit espectacular, compta amb temes com “Doolin – Dalton”, en què hi va intervenir Jackson Browne, “Tequila sunrise”, “Outlaw man” o la peça de títol homònim, que sorprenentment no va ser editada com a single.

MY AIM IS TRUE

Intèrpret: Elvis Costello.
Any: 1977.
Àlbum d’estudi precedent: Cap.
Àlbum d’estudi posterior: This year’s model (1978).
El millor: torna la frescor.
El pitjor: encara sense els Attractions.

Després d’anys marcats pel rock progressiu i simfònic, va aparèixer al Regne Unit un gènere fresc, senzill i directe com el pub rock, que va tenir en el cantant, guitarrista i compositor de Liverpool Elvis Costello el seu màxim exponent. “My aim is true” va ser l’aclamat àlbum de debut de l’artista, que també va tenir el seu període punk i es va convertir en un dels principals protagonistes dels inicis de la new wave. El disc, el menys complex en la llarga carrera de Costello, va ser produït per Nick Lowe, un altre intèrpret bàsic del pub rock, i va comptar amb la participació de la banda californiana Clover, en un moment en què encara no havien fet acte d’aparició els Attractions, el grup clàssic d’acompanyament de Costello. En el treball hi destaquen els temes "Watching the detectives" i la bella “Allison”, que va rebre un cover de la diva country Linda Rondstadt.